Col·lectiu Ksandra

Febrer, 20 paraules encara...

2012-02-12T18:31:00.008+01:00

37è Certamen de microrelats: BÈSTIA

La meva bestieta disfressada de lloba ferotge no es veia com una bestiola negra, més aviat semblava un animaló de càrrega. (Manel)

Como peste el miedo se propagó por los poblados, el espanto exhibió su nefasta imagen agazapándose...¡¡ la bestia había despertado!! (Mónica)

Després d’hores esperant, per fi tenia aquella bèstia al centre de la diana. Fredament vaig disparar fins buidar tot el carregador. (Eduard)

La bèstia despertà després d’un llarg hivern; excitada, sortiria del cau quan les mans tremoloses acabessin de descordar l’últim botó. (Teresa) 1r

Apocalipsis:
Le reconoceréis por su número, formará parte de él y se esconderá entre adivinos y escritos.
Nacido: (24/06/1968), numerológicamente (6 6 6), actualmente en Ksandra. (Juan Manuel)

Jo pensava que era un pastís, però no, és un pallasso. Al crit de: _QUE BÈSTIA! encandila tot el públic. (Sara)

La bèstia em recordà un professor de llatí que mentre declinava els verbs, es netejava la cera de les orelles. (Núria)

La bèstia, adormilada, mig morta sota el baobab, anava sentint els xiscles de les ienes. Els mandrils, indiferents, follaven. (Ramon T.) 3r ex aequo

La gran bestiesa de la humanitat, és que les bèsties del primer món viuen millor que els infants del tercer món. (Concep) 3r ex aequo

És divendres, la fórmula màgica es diu Kassandra, amb ella desperta la bèstia que al llarg de la setmana resta adormida. (Fina)

La bèstia era tricèfala. Amb tres caps per pensar tothom la creia molt llesta. Llàstima que tingués migranya crònica! Coi! (David) 2n

PER AL MARC

2012-01-22T13:02:00.004+01:00

Primer va ser la infantesa,
la dolçor, el cotó fluix,
els jocs, els pares.

Dreprés vingué l´aprenentatge,

els estudis, la música,

els amics, la muntanya.

I finalment el blanc que es torna negre,
el plor, les preguntes, el dol, i el record.

L´oblit mai,

mai l´oblit.

ELS PRIMERS MICRORELATS DE L'ANY

2012-01-15T21:24:00.006+01:00

36è Certamen de microrelats: MOSSEGADA

Mordisquear, dientes como cuellos de pincel. Manos de araña para cortar lo justo con el vértice de las uñas, gemir. (Manel)

Donava voltes i voltes al voltant de l’ham, i al final el va mossegar amb gana. I va ser feliç. (Juan Manuel) 3r

Soy una incomprendida, todos temen mi mordisco, y estando presente, un tío muerde una manzana y se lleva la gloria. (Juan Manuel)

Empezó como un juego erótico, terminó trágicamente. Mordisqueó sus lóbulos, cuello, pechos, vientre,... mordió la nalga arrancando un trozo...¡¡riéndose!! (Mónica)

La mossegada fou traïdora i inoculà el verí de la ràbia, deia el titular. El periodista preguntà la raó i el gos respongué: l'home no és el meu millor amic. (David)

Blanca, olorosa i apetitosa, li vaig clavar una mossegada. Va ser inevitable. Era lluna plena i ella una rossa temptadora. (Núria)

Mordisco a mordisco, lentamente, imperceptiblemente, lleno de sensualidad, con ese aroma penetrante y agrio, enloquecedor, picante, áspero... viva el Roquefort. (Ramon T.)

De un mordisco le arrancó un ojo y al intentar tragarlo casi se ahoga... ¡la cruel venganza del peluche tuerto! (Teresa) 2n

Notà aquells llavis carnosos estranyament freds. De cop un precís mossec al coll l’estremí.
- Benvingut company, aquesta nit serà llarga (Eduard)

La iaia Marieta no escarmenta mai. Cada any per Nadal el mateix: mossegada als torrons i, catacrac! La dentadura enlaire. (Sara) 1r

Después del mordisco, la sangre resbalaba por la comisura de sus labios. La película terminó. En la sala un cuerpo se desangraba. (Ramon G.)

LA PEIXERA

2012-01-06T19:13:00.009+01:00

Estrenava any. Havia deixat enrere uns mesos replets de trasbalsos i convulsions amb la separació i l´Ere a l´empresa.
Mentre m´ennuegava amb el novè gra de raïm vaig formular un bon propòsit, cremar grasa acumulada, eliminar llast superflu, sentir renèixer l´energia que tenia esmorteïda.
M´estava ofegant entre el sopor i l´angoixa i necessitava desesperadament un ham on aferrar-me i ressurgir.
Aprofitaria el temps lliure que em deixaven els dos fills compartits i el treball en precari a l´empresa per anar a un gimnàs, d´instal´lacions modernes on la gent s´apuntava excitada per la crida de la novetat.
Hi anava quasi a diari, el millor dia , però, el diumenge. Podia matinar i tenia tota la piscina per a mi sola.
I no és que m´agradés molt nedar però la constància de classes de natació dels meus anys escolars van fer que encara que no fos una nedadora consumada sí podia encadenar una piscina rera l´altra en diversos estils.
Després de l´esforç i el cansament em submergia en un reparador bany a l´espa adjacent, un jacuzzi d´una forma sinuosament ovalada.
Les bombolles calentes em proporcionaven un pessigolleig divertit.
Un botó activava un salt d´aigua que em picava al´esquena i a l´espatlla donant un massatge estimulant.
M ´envaia una sensació de benestar relaxant fins que em vaig adonar que no estava sola.
Al meu costat hi havia un home jove que regalimava masculinitat.
Em va embriagar la seva virilitat i el seu tors nu i ben proporcionat com una tauleta de xocolata. I estava al meu costat. La meva imaginació emboirada va volar.
Feia molt de temps que no m´havien donat un petó d´aquells que et fan perdre la noció del temps i de l´espai.
I el tenia tan a prop, que allargant el braç el podia tocar, podia estar meu, dintre meu, tan sols estirant la mà. Només un simple i senzill gest. I que difícil. Per a mi tot un món ens separava.
I tan a prop que només un simple gest i trobar la boca oberta i després un petó humit, profund. Les nostres llengues entrellaçades en un ball vibrant.
I després els nostres cossos refregant-se, esquitxant aigua pertot.
El meu instint es despertà i ell va respondre a la crida del sexe primari.
I cavalcarem desesperada i freneticament junts.
El baf humit innundava l´estança.
Ell es posà les xancles i agafà la tovallola d´una revolada.
Em vaig quedar mirant com se n´anava mentre em col.locava el banyador., amb una respiració encara agitada.

Em vaig quedar sola , en remull.
Tots els diumenges al matí consecutivament he tornat a l spa. Encara que ell no hi ha tornat.

Sóc com un peix en una peixera, delerós de ser pescat.

Al meu costat hi havia un home jove que regalimava masculinitat.

ESTRANYAMENT

2011-12-31T20:59:00.004+01:00

Sóc estranyament feliç.

No he aconseguit cap dels meus somnis,

si és que mai he somiat.

El meu present és rude i àrid, amb poques satisfaccions.

Tinc comptades estones de diversió i moltes d´esforç.

I tanmateix estic estranyament serena, més segura i forta

que abans.

He soportat les embranzides del temps i les seves

circumstàncies adverses.

No he estat contenta i quasibé mai feliç.

Però estic estranyament comformada,

no amb el que m´ha tocat viure , que podia haver estat

molt millor, sinó amb el que tinc, que podia haver estat infinitament

més bo.

Però després d´haver deixat definitivament enrere els fantasmes del passat,

penso que encara que la seva emprempta sigui inesborrable, ja no els anhelo i

no provoquen dolor, si més no com abans.

I sí, finalment desitjo viure, trepitjar camins, escoltar cançons, donar petons,

treballar, despertar cada matí i acompanyar la flor més bella en el seu despuntar.

En aquest present que com un regal, és tot el que tinc.

LES 20 DEL NOVEMBRE

2011-11-22T16:05:00.001+01:00

35è Certamen de microrelats: COIXETA/CUIXETA

Aquelles cuixetes grassonetes, ben formades... podia sentir-ne el flaire, com gaudiria llepant-les, mossegant-les... però com sempre em van tocar les ales!! (Rosa)

Vaig sortir del cine, adormit, avorrit... Ja m’està bé... Mira, veure una peli de la Isabel Coixeta aquesta... Quin pal! (Ramon G.)

Juliol, fi de curs dels Ksandra a Barcelona, perfecte!!!De sobte... xafo merda: Cuixes al terra i coixeta tot el dia!!! (Concep) 2n

Vaig trobar un perdigó a la cuixeta, segur que abans de morir anava coixeta.Però aquell arròs amb perdiu era boníssim!!! (Concep)

Tam-tams a la selva. Hora de dinar. Dins d’una olla enorme hi fa xup-xup un missioner.
- Qui vol la cuixetaaaaa? (Teresa)

N’hi ha que es posen a cent somiant d’arreplegar una coixeta. Jo m’hi poso arreplegant una bona cuixeta al forn. (Eduard)

Les coixetes anaven arribant com si el fet no fos important. Agafant-se de les mans ballaren una sardana. (Ramon T.)

- T'agraden els meus pits?
- Els trobo una mica secs.
- Com dius???
- És que, sincerament, m'agraden més les cuixetes del pollastre. (Sara) 3r

Era “cojita” de cojines. Y no era un asunto de piernas sino de andares, balanceos eróticos y meneos que agitan. (Manel) 1r

Pobre coixeta, té la cuixeta mala. El metge va curar-li, després va posar-se una cuixeta a cada espatlla. Coixeta per tremolors. (Juan Manuel)

Es creia Déu, triomfador i arrogant, fins que l’os d’una cuixeta de pollastre s’entravessà pel camí, parant-se en el coll. (Núria)

ELS MICRO DE L'OCTUBRE

2011-10-15T20:51:00.010+02:00

34è certamen de microrelats: MERDA

N’havia aixafat tanta que només pensava en agafar-ne una de ben grossa. Tingué una ressaca de merda durant tres dies. (Teresa)

Este microrelato lo generé “in situ”, leyendo el periódico cómodamente sentado y notando un íntimo apretón
-¡Mierda, una falsa alarma! (Eduard)

Los Ksandres repusieron"Colors" y yo por la distancia, no pude estar allí. ¡¡Vaya mierda esta de irme tan lejos!! (Mónica)

Quina merda de microrelat. Hi penso i res. L’envio. Espero que algú s’apiadi de mi i em doni un puntet. (Núria)

Suciedad una extraña compañera, cuando duermes bajo un puente te sientes basura irreciclable. No es mierda todolo que asquea. (Manel)1r

Vaig prendre dulco laxo, agua de carabañas, prunes, oli de ricino i res de res..., la merda del microrelat no sortia. (Ramon G.)2n

TITULAR: La Ministra Especial Recercadora D’ocupació Activa Dóna per CULpables als Empleats Mèdics Municipals En Règim D’interins Ajudants Tècnics Sanitaris. (Juan Ma)

Havia sortit de marxa, portava una merda com un piano. Tentinejava pel carrer, quan
notà quelcom llefiscós a la sabata. (Sara) 3r

HEM TORNAT! Els micro de setembre

2011-09-18T18:35:00.005+02:00

33è Certamen de microrelats: CLAU

Agafà el clau posant-lo a la intersecció d’una marca en forma d’eMe. Donà un cop sec, i la sang començà a rajar. (Ramon G.)

Un dia l’escriptor trobà la clau del seu món màgic; des d’aleshores dedica inútilment la vida a buscar el pany. (Teresa) 2n ex aequo

L'ordinador demanava:
_ POSI LA CLAU
La Maria agafà la seva i l'incrustà a la pantalla.
Coi de jubilats de l'esplai!!!! (Sara) 1r

La paraula “clau” pot ser preludi d’una obertura de cames, però amb la paraula clau segur que obriràs un cor. (Eduard) 3r ex aequo

Quedàrem per fer un clau. Cinc parades de metro i de l´excitació a la decepció: la Casita Blanca havia tancat. (Núria)

- Un clau no es nega a ningú.
- Amb un no hi ha prou, perquè es quedi volant, com a mínim tres. (Manel)

Després de beure set cerveses, no acertava a penetrar-la; la mà li tremolava i la clau no trobava el forat del pany. (Concep)

Al primer clau s'adonà que el seu físic no aguantaria. Al segon es va deprimir. Aquell martell no li servia. (Ramon T.)

Sus manos acariciaban su cuerpo desnudo, palpando zonas que sólo su marido conocía. Después se la clavó. Masajista: 200 € (Juan Ma) 3r ex aequo

Amunt, no!! Una mica més avall, torna a provar-ho. Cap a la dreta, ara!! El quadre està perfecte. Clava el clau. (Fina) 2n ex aequo

Un clavo saca a otro clavo,… ¡pero no deja de ser un CLAVO! Y encima se oxida y termina corroyéndome. (Mónica)

FINALMENT

2011-09-14T09:04:00.008+02:00

A la fi he descobert el meu lloc. Un lloc on em trobo bé, on la gent és afable i et saluda amb el somrís als llavis. I no et critiquen, ni et jutjen, ni parlen de tu. T´accepten i et volen, simplement.

Per fi he trobat el meu lloc. Un lloc on no hi ha presses i tot és lleugeresa, i el temps passa cadenciosament. I el tinc tot a les meves mans. Temps per a perdre, per badar, per aprofitar, temps per a pensar, per conversar, temps per guaitar, per somiar. Temps per al temps.

Finalment em sento lliure i comformada , llegint sota l´ombra d´aquest salze, en aquest lloc tan bonic i harmoniós on totes les meves cèl.lules encaixen a la perfecció.

Ara tan sols espero que vinguin a visitar-me les muses.

Les 20 paraules del juny

2011-06-25T01:59:00.001+02:00

32è Certamen de Microrelats: PEBROT/S

- Entrà sense saludar, cridant ben fort:
- Un país amb pebrots!
Era un patriota o un maleducat?
- ...Maaarchando
Era… al frankfurt (Eduard) 1r ex aequo

Estic fins els pebrots, de pensar en els pebrots del puto microrrelat, total… perquè després guanyi la que ja sabeu… (Ramon G.)

La Nyora surt plorant de l’escola
- Mama, el pebrot nou pica!
- Però per què?
- Perquè diu que és de Padrón. (Teresa) 3r

La guinda fos que caigués a les calces. El verd del desig es va encendre –vermell, escalivat- per l’excitació. (Manel)

La mà es recreava en els pits, lliscant fins el melic, embriagats pel desig . S’obrí la porta. Enrogirem com pebrots. (Núria)

Van tenir els pebrots d'anarse'n a Siria i no fer els deures? A la pròxima castigats per mandrosos i xirivaines. (Ramon T.)

Sóc un indignat! Crec que hi ha massa cogombres per tant pocs pebrots! Perdoneu però algú ho havia de dir. (Concep) 1r ex aequo

Trist destí els esperava a l'entremaliat i al de cara vermella: tots dos van anar a parar a la cassola! (Sara)

Aromas de mi cocina. Pimientos verdes y rojos. Crudos en ensaladas, asados, fritos. En salsas, acompañando carnes, pastas, arroz. ¡Deliciosos! (Mónica)

Va abocar albergínies, tomàquets, enciams. La Merkel va rebre un “pepino” amb nota: Fica-te’l! Al final també li sobraven pebrots. (JuanMa) 2n

Els micro de maig

2011-05-29T17:09:00.001+02:00

31è Certamen de Microrelats: FRONTERA

Y con la mirada perdida, dejó el cuchillo y cruzó la frontera que lo separaba del mundo de los cuerdos. (Fina) 2n

Tot era més senzill a la frontera dels seus llavis quan no hi havia res, no més aquell esglai finísim. (Ramon T.)

Just entre pit i cor, l’escot: mostrador -frontera de culpes- emmarcava la font dels desitjos... (Eros i sentiments) =J.M. Canalillo= (Manel)

Equivocó el camino al exiliarse en su soledad. Asqueado, decepcionado, cruzó esa frontera invisible que separa la razón de la locura. (Mónica) 3r

Riu-te’n de la “Frontera”, de la Gerdarmerie i dels Mossos d’Esquadra. De París a Sallent sols ens va aturar “El semàfor de Cabrianes”. (Concep) 2n

Havia arribat a la darrera frontera. Mentre queia per l’abisme inescrutable pensà que hauria estat millor haver-se quedat a casa. (Núria) 3r

El front era net quan sa jove dona l’ornamentà. Però preferia un pastis entre dos que una merda tot sol. (JuanMa) 3r

Hi havia clar de lluna, la gespa era fresca, l’aire càlid. Una mà tremolosa travessà lentament la frontera del melic... (Teresa) 2n

Amb esglai descobrim que riu enllà, hi ha uns éssers com nosaltres. Fan mala pinta. I si ens ataquen? Millor marcar territori. (Eduard)

Cruzaba la frontera para conseguir libros prohibidos que luego leía e intercambiaba con sus camaradas, pero nunca pensó que moriría por ello. (Ramon G.) 1r

HA PASSAT L´AMOR

2011-05-26T23:59:00.005+02:00

Ha passat l´amor.
Queden enrere les passejades pel parc,
Les tardes de música i ball,
els petons i les abraçades,
les llums de neó,
les revetlles a la claror de la lluna,
el festival de sensacions,
l´exaltació de les emocions,
la culminació dels desitjos,
la revolució d´hormones.

Ha passat l´amor.
Tornen les tardes ocioses en solitari,
asseguda en un banc,
tot i esperant la posta,
el buit i el silenci,
les nits deleroses d´algú al costat,
els dies sense esma per llevar-me,
ni ganes de despertar,
al teu nom a l´abisme dels llavis,
al desconcert i al neguit.

Ha passat l´amor.
Queden les ganes de tornar-hi,
per poder fer-ho bé,
aquesta vegada.

RELATS ERÒTICS 4

2011-05-26T10:15:00.007+02:00

Finalitza l´efervescència en el que és el centre de la vida social del poble. L´hostalera traspassa el lindar de la cambra . En el seu moment de privacitat es desvesteix mostrant la seva nuesa al mirall, que li retorna el reflex d´una dona de faccions agradables i proporcionades, enmarcades en uns ulls d´un blau límpid, ulls de gata en zel, vívament expressius i un somrís sempre al caire dels llavis. La pell conserva la tersura del prèssec desplegant una exhuberància de sines altives i cames com columnes.
Ja ha passat la cinquantena i és conscient que aviat deixarà d´ésser atractiva. Lluny d´afligir-se es sent alleugerida d´escapar de l´esclavitud de la bellesa.
Des que era una nena havia patit la mirada dels homes damunt d´ella, , les seves grolleries, i l´assetjament de qui actúa amb prepotència sabent-se superior.
Com si el fet de ser jove i bella fos una màcula que legitimés l´abús, l´agressió, i la possibilitat de corrompre.
Com si mai la bellesa pogués ser pura.
Envoltada en aquests pensaments l´hostalera s´endinsa en el llit escenari de tantes hores viscudes.
Va patir la primera i les demés nits que va passar amb l´hostaler.
Rude i maldestre amb una experiéncia mal apresa i mal adquirida es limitava a posar-se damunt d´ella movent-se i esbufegant, suant com un porc, tot nu, amb els mitjons posats. Aquells instants es feien interminables. Només desitjava treure-s de sobre aquell gran volum i que tot acabés.
Pensava que era el peatge que havia de pagar per tal de ser respectada i tenir seguretat económica.
Madur i físicament poc atractiu s´havia cansat de dur sol les regnes de l´hostal i la va escollir a ella L´havia salvat d´una vida destinada a administrar misèria. Com la que havia viscut a casa dels pares. Encara podia palpar en la pell el fred glacial viu d´aquells eterns dies d´hivern quan fins i tot la respiració es glaçava.

Ara tot el seu món és escalfor.
Encara que sempre dorm sola.
D´ençà la mort del seu home a qui la vida se li va escapar per la boca embolcallat en els seus braços enmig de sanglots de plor i desesperació, acompanyats per un trotar de cavall en el ventre , el del plançó que es sumava al dol per al pare que no coneixeria.
Poc temps després van nèixer uns desitjos latents i mai satisfets que tenia amagats dins la cambreta de la seva sexualitat i els va deixar escapar com un torrent en desbandada.
Arrassant-ho tot, i res no va ser igual.
El seu despertar coincidí amb l´estada d´un viatjant de comerç en l´hostal.
Devia olorar el desig en carn viva.

Començaren una espècie de gimnàstica sexual en les que descobrí el sexe més carnal i prosaic. Amb totes les seves variants.
Estava àvida de plaer i ho devorava tot, tenia fam
Ell no estava acostumat a les negatives i tot el que volia ho agafava o ho prenia .Arrogant, vanagloriat de si mateix, i un amant pèssim.
Egoista ,cercant el seu propi plaer , la va avesar a la penetració sense preliminars, a les mossegades, a les esgarrapades ,mai un petó. Sovint quan la tenia amorrada al seu paquet esmentava la seva dona. El detestava. I alhora es delia pel seu joc pervers, insà.
Havia quedat atrapada en la seva red d´escorpí, inoculat el seu verí fet de mentires i traició.
Va sortir d´´ aquesta relació malparada i encara més insatisfeta. Amb més ganes de sexe.
Inicià una vida de dona llicenciosa, sense moral ni fre. Utilitzava els homes com simples objectes sexuals, per tal de satisfer aquest incontrolable furor, encadenant els amants, que només importaven pel numero d´orgasmes li podien proporcionar.

Pero hi faltava l´ànima, el sentiment, fins que inicià una relació amb un home jove, amic del seu fill. Inexpert i ben dotat.
Tenia la força i la desimboltura de la joventut, i volia aprendre.
Sorprenentment ell li va ensenyar que el sexe pot ser bó , generós alegre, i positiu. En que el propi plaer es troba en el plaer de l´altre.
El sexe es convertí en un joc entre iguals, en l´acte de donació més gran.
Va aprendre que el sexe també és tendresa.
Per primera vegada no es sentia bruta, no s´havia de justificar ni d´avergonyir.

Es sentia viva i millor persona, satisfeta com mai ho havia estat abans.
Els seus petons l´alimentaven.
Disfrutà de tots els moments de la seva relació fins que l´enamorament es tornà amistad, i ell seguí el seu propi camí que no era l´hostal.

Ara que l´animal felí que habita en el seu interior està en repós després d´haver experimentat totes les formes de plaer, es troba bé en la seva pell de dona autosuficient

Està expectant , fruit de la seva condició de dona emancipada i alliberada.

Disfruta de la vida i de la seva nova conquesta, un senyor francès a qui va conèixer en un creuer per les illes gregues.

Ara l´acompanya en tots els viatges.
Mentre somia en el proper,
l´hostalera clou els ulls,
un sospir, en lleugeresa i plenitud.

RELATS ERÒTICS 3

2011-05-20T16:14:00.004+02:00

Fa mesos que estic sol, vaig agafar una feina molt ben remunerada però amb unes quantes pegues. La primera i pitjor és estar completament sol, sense ningú amb qui poder parlar. La segona és estar en un desert erm, no us puc dir on és, però imagineu gel fins on arriba la vista, sense plantes, animals ni civilització. És un treball secret del govern i no puc contactar amb ningú, no tinc telèfon ni Internet; l’únic contacte és la Maria. Cada vespre es connecta mitjançant un programa especial i em posa al dia de totes les noticies del món.

La Maria va ser la persona que va fer la selecció de personal i em va escollir a mi. No la conec personalment, es va fer tot per Internet. Després de tres mesos des de que m’abandonessin aquí, ens em fet amics. Les xatejades cada dia anaven fent-se més llargues, al principi només m’explicava les noticies del dia i sobre tot, malgrat que a ella no li agradava gaire, les d’esports. Seguia amb molta cura la temporada del Barça, encara no sabia que seria el Barça de les sis copes. En fa gràcia la seva forma d’escriure, mai no posa accents, però cadascú té les seves manies. Poc a poc varem anar introduint aspectes més personals, ara, ja sabia que la seva alçada era de metre vuitanta, que tenia el cabell ros, que tenia 32 anys i que no tenia parella. Tot plegat, la feia una candidata perfecte als meus ulls, o si més no, als meus dits. Mai l’he vist.

Avui fa cent dies que vaig baixar de l’helicòpter i no he tornat a veure ningú des de les hores. Com cada vespre faig la trucada nerviós, esperant la seva resposta en forma de lletres. Però avui no contesta. M’amoïno, és la primera vegada que no respon a la trucada. Em quedo davant de l’ordinador una estona. Passat un quart d’hora, les paraules omplen la pantalla de l’ordinador. “Perdona la tardança, estava ensabonant-me a la dutxa”, aquella frase en va colpejar el cos, va entrar-me pels ulls, però de seguida un augment del penis va establir ràpidament l’associació d’idees. Li vaig respondre: “Te n’adones que fa cent dies que no veig un cos nu, i tu m’has donat una imatge del teu, tot ensabonat a la dutxa”. Va contestar amb un ninot somrient a la pantalla. “Què n’he de fer ara?, m’hauré de fer una palla a la teva salut”. “Per mi no et tallis” em va contestar. Després varem xatejar d’altres temes. Però al finalitzar la connexió. Vaig pensar en aquelles paraules. Endavant.

Em vaig tombar al llit tal i com vaig néixer. I me la vaig imaginar a la dutxa: l’aigua calenta lliscant entre els seus pits, generosos i amb el mugró dur, enfilat cap endavant, preparat per que jo fiqui la boca i el llepi amb la llengua, amb molta cura, amb molta paciència. Sense preses. Passant la mà per sota de la teta i acaronant-la amb delicadesa. Pujant a poc a poc, sense separar la boca del seu cos, fins arribar al coll mentre la petonejo, mig mossegant; i per fi, la meta: l’orella; tancar les dents al lòbul a l’hora que les meves mans dibuixen totes les corbes fins als malucs. Revolts espectaculars que omplen els buits de qualsevol desig, i llavors, ajuntar amb força els dos cossos, per que s’adoni del membre inflat que ensopega amb el seu melic. Li aixeco els braços i m’ofego en les seves tetes, entre la carn i l’aigua que ens mulla encara més. I vaig baixant pel seu ventre jugant amb els moviment de la llengua fins arribar als primers i curt pels de la vulva, tota preparada per rebre’m. I m’entretinc al clítoris, passejant de costat a costat mentre ella m’agafa dels cabells, deixant anar sospirs entretallats. La mà esquerra acaronant la cama fins al cul i la dreta pujant des del turmell per la part de darrera del genoll i de cop, desviant-la fins a la seva sexualitat per ficar l’índex, deixant-lo allà quiet. Treballant el plaer amb la llengua, assaborint el seu gust barrejat amb el del sabó que juga a ficar-se a tot arreu. Vaig escoltant les seves respiracions cada vegada més fortes i quan està apunt, empenyo el dit cor per l’altre forat, fins al fons, i la sento xisclar, i és en aquell moment que començo a moure la mà endavant i en darrera. Acosto la galta al seu engonal i miro amunt i veig i noto que està a punt. A les hores m’aixeco i li fico el membre al entrecuix mentre l’enlairo agafant-la pel cul. I la aixeco i l’abaixo, i la aixeco i l’abaixo notant el acoblament perfecte dels nostres cossos, i la miro als ulls i en mira als ulls, i les nostres boques es fonen en una morrejada que només es trenca al arribar al zenit. La baixo i en somriu. I aixeco les parpelles per tornar a la realitat. Al mig de la no res. En una habitació sense decoració i amb vuitanta dies per endavant per tornar a casa i potser, només potser, conèixer-la de veritat.

Ja ha passat un any des de que va acabar la feina, i sí, vaig coincidir amb aquella meravellosa persona que durant sis mesos em va fer companyia on line. Ara som parella de fet. Per bé que no es diu Maria, el seu nom és Marià. Encara manté la seva mania de no posar accents.

K.S.P. (Colors, 3r aniversari)

2011-05-19T09:20:00.007+02:00

KSANDRA SERVEIS PERSONALS

Fa temps que vaig cremat. No recordo la darrera vegada que vaig satisfer les meves necessitats més íntimes. Ah sí!, ja fa un any d’aquella macroorgia al celler del Sató. Em vaig ajuntar amb una gent poc corrent, una mica extravagants sí que ho eren, la veritat. Van servir una mica de vi rus i tots vam fer barbaritats inconfessables. Un any d’abstinència és massa i tinc ganes de tornar-hi altre cop, i perquè no, amb aquell grupet de gent, que tot i que eren bastant frikis, sobretot les dones anaven molt embalades.
Després de tant temps, només recordo vagament el nom del grup, així que el busco al Google i em surt com a resultats: una pornostar, un llibre publicat, pel·lícules XXX, un bordell... No ho sé, segur que no ho he escrit bé, però… això del bordell té la seva gràcia. Amb la cremor que porto al cos potser que hi faci una ullada…
_ _ _

París. Ambient bohemi dels anys 30. Pintors, poetes, cafès i tertulians animen els boulevards. En un carreró amagat rera Notre-Dame hi trobo l’adreça buscada. Una discreta placa clavada al costat d’un portal m’informa que allà és “Ksandra Serveis Personals”. Empenyo una porta sense timbre i em planto al hall. El sol s’acaba de pondre i mentre espero que m’atengui algú, les cançons de la Piaf fan de música de fons.
Al cap de poc apareix al fons del passadís. És alta i corpulenta. Rossa amb llavis de foc. Un cenyit corsé de tul negre li resalta les corbes. Botes negres de mitja cama. Guants negres també de pell.
- Bon jour Monsieur. Je suis Madame Poiret. Que’s que vous voulez?
Entre melodies, plomes, sedes i velluts estic tan atrapat que no sé què dir. Estic bloquejat i l’únic que se m’ocurreix és dir:
- Oferiu sexe?
- Oferim sensacions. No som professionals, per tant ho fem perquè ens ve de gust. No cobrem res tot i que una propina sempre és agraïda.
- Quina mena de sensacions?
- Això depèn del que escullis. Però t’asseguro que al·lucinaràs en colors.
Ja sabia que eren gent rara, però ara mateix no entenia res de res
- D’això... Era amb vosaltres que vaig compartir una bacanal amb vi rus?
- És cert però ara ens hem reciclat- Madame Poiret continuà tot seguit
- Veus aquest penjador de peu?
- Sí és clar.
- Com veus està ple de foulards,barrets, turbants… Cadascun d’un color diferent. I al darrera de cada color hi ha qui et farà experimentar en privat unes sensacions “sensacionals”. T’aviso que el “qui”, tant pot ser dona com home. A Paris no hi ha perjudicis. Què importa el sexe si la sensació és pura?
- És cert. De tota manera amb la cremor que porto a dins només puc imaginar-me un univers femení. Ho sento, no sóc tant modern…
Madame assentí comprensiva i em va convidar a triar i remenar aquelles teles. Li vaig mostrà la negra i la blanca
- Bona tria. Aquesta correspon a una negra, negra. És una dona pública, treballa per l’Administració. Ja saps que allò sí que és una casa de putes sense mestressa. Desxifrarà càlidament les teves emocions i t’acceptarà una propineta, en negre naturalment.
Fou casual però la tonada de la Piaf, sonà amb més força que mai.
- Aquesta altra és molt valuosa. És el blanc de totes les mirades. Com si d’una Geisha es tractés sap tocar, sap cuinar i es mou bé a l’escena. Tres qualitats distintes en una sola persona. Vaja com la Santíssima Trinitat. Al·lucinaràs amb la seva poesia, tant que tu mateix quedaràs amb la ment en blanc.
- També et puc suggerir el corbatí gris, correspon a mademoiselle Fifí. Gens espectacular però és la que rep més clients. Sempre volta. Avui és aquí, demà potser a Bilbao o Guadalajara. Nega les sensacions en blanc o negre. Per ella les sensacions són una escala de grisos…
Estic cansat i m’assento al sofà del racó. Madame m’ofereix un suc de taronja que accepto.
- Beu-te el suc i t’asseguro que fliparàs en colors. Et sentiràs tant lleuger com la dama que compartiràs. Una autèntica filigrana. Amb ella perdràs el món de vista tant que et semblarà que ets d’una altra galàxia, perquè canviaràs de cap a peus. Bé de “caps a peu”… No t’espantis, la dama taronja t’ho aclarirà
- Si vols tocar més de peus a terra pots triar la seda roja. Fa molt goig. És perfecte per lluir-la al restaurant, al teatre… Elegància natural i saber estar són les seves virtuts. Però compte que, en mig d’una reunió, et confessarà un desig a cau d’orella que et farà tornar vermell davant de tothom.
- Tan cremat com vas potser que et relaxis amb sensacions blaves. La senyoreta et regalarà imatges al·lucinògenes amb les que acabaràs solcant vertiginosament els cinc mars. No sabràs on ets ni cap on vas. Potser et marejaràs de tant navegar, però prova-ho. Al·lucinaràs a ritme de “blues”
- El cos demana marxa?... posa’t el barret groc. Tindràs una “performer” fora de sèrie que és la reina de la festa. Rodejada d’una aura de plomes grogues et farà perdre el sentit comú i vibraràs amb ella com mai ho hagis fet. Però com el Sol que representa és molt perillosa, terriblement perilosa… Si t’acostes massa et cremaràs.
- Al darrera del vel turquesa hi ha un tresor amagat al fons del mar que hauràs de descobrir. Sota l’aparença de serenitat i equilibri amb la dama turquesa reviuràs torbadores sensacions que mai haguessis imaginat. Ja saps… les aparences enganyen. Amb ella va arribar a aquest puticlub una bellesa africana. Li diuen la ”zsorra del desierto” És oriünda del Sàhara i com el seu origen, no te l’acabaràs mai i té el cos que abrasa. És ideal per a persones que van tan cremades com tú.
- Ho sento estic tan cansat que ja en tinc prou, necessito una mica de calma
Al darrera d’un biombo se sent una veu:
- Un altre que està cansat. Jo sí que estic cansada d’aquesta feina tan puta i sense cobrar…
Madame Poiret somrigué:
- És mademoiselle Lily, la del tul lila... Per qualsevol problema amb la clientela és la representant sindical del club. La rebel de la colla i a sobre feminista. La seva dialèctica lluitadora entusiasma als intel·lectuals i bohemis de l’àmbit de la “gauche divine” que vibren amb el seu domini de la llengua
- Et queden encara dos colors per escollir. Ja falta poc. Amb el verd t’impregnaràs del que és sa, natural, de l’olor del bosc i dels seus follets. La dama verda amb les seves històries de la vora del foc et donarà l’alegria al cos i l’assossec a l’ànima que necessites. Però compte amb la llengüeta que gasta la senyora. Amb els seus acudits verds et deixarà d’idèntic color.
El marron que et queda és considerable…
- La senyora és absent de cos, però el seu esperit envolta tots els racons d’aquest local. Amb la seva calidesa porteña a ritme de tango, t’obrirà l’ànima com una capsa de Pandora i en traurà totes les teves pors i misèries. És la “mamma” que mima. Però no te’n refiïs, sota aquest aspecte maternal hi ha la bèstia negra més bèstia que conec.
- Moltes gràcies per la detallada informació Madame Poiret. Heu aconseguit fer-me pujar els colors i alhora fer-me baixar la trempera. Sabia que ereu una colla rara, inclassificable, divertida i diversa, però Paris és massa sofisticat per a mi. Sóc més convencional. Jo només venia per un casquet normal i corrent, sense tantes pretensions…

RELATS ERÒTICS 2

2011-05-17T09:13:00.010+02:00

UNA FRÍA Y OSCURA NOCHE

El recuerdo seguía vigente a pesar de los años sin querer caducar. Había noches en donde se hacía patente y con solo cerrar los ojos, se veía como aquella vez nuevamente, ingenua e insegura. La nostalgia la envolvía arrullándola y trasladándola a un tiempo ido, revivía ese amor fugaz, amor de un momento, convirtiéndolo en intemporal. La ensoñación la trasladó a ese momento único e irrepetible, diez años atrás ubicándose en el lugar exacto…

Miró por centésima vez el reloj pulsera ajustando la visión, la noche fría y oscura no la dejaba verlo bien, pero como siempre llegaba tarde. Sus pasos apurados la llevaban a la parada del bus, era el último de la noche y si lo perdía no había forma de volver a casa, a menos que a esas horas pasara un taxi y pensó en cuanto dinero llevaba encima, se dijo que no le alcanzaría para pagarlo así que trotando, llegó justo a tiempo. Subió y notó que alguien ascendía detrás, no lo había visto en su apuro y después de recibir su boleto se arrebujó en un asiento frotándose las manos.
El otoño estaba abriendo paso a los primeros fríos que anunciaban la llegada del invierno y tuvo un escalofrío al sentirse al abrigo cálido del bus que ya se ponía en movimiento. Levantó la vista y lo vio, parado oteando hacia el fondo, buscando un lugar para sentarse. Iba lleno y reparó que el único lugar disponible estaba al lado de ella, la miró, se desabotonó la chaqueta y se sentó a su lado.
- Se vino el frío de golpe ¿no? – le dijo sonriéndole. Nunca antes le habían dirigido la palabra al viajar y por cortesía le respondió tímidamente.
- Sí, ésta noche hace mucho frío – su ojos de un azul claro le mantenían la mirada atravesándola. Recorrió su cara en breves segundos antes de bajar los ojos, su sonrisa dejaba entrever unos dientes blancos y parejos, de labios finos, la nariz aguileña y el cabello algo largo de color castaño oscuro. Sintió brotar el rubor en sus mejillas al comprobar que estaba hablando con un extraño y que además le gustó al escuchar su voz tan varonil.
- Me llamo Agustín ¿y vos? – era bonita pensó él. Llevaba el cabello rojizo largo atado en una coleta, sus ojos color avellana rasgados le adjudicaban una mirada gatuna, sus labios carnosos y rojos, de silueta espigada y alta, que observó al verla subir tan apurada delante suyo. Ella no había reparado en él, pero a él no se le escapó detalle.
- Paula, me llamo Paula…- su arrebatada cara le producía un calor a punto de hacérsela estallar, estaba algo turbada mirando a ese desconocido que le producía cierta excitación. Olía a loción después de afeitar y le agradaba mucho.
- Varias veces viajamos juntos a esta misma hora y nunca había reparado en lo lindo que son tus ojos. - y era verdad. Él siempre estaba apurado como ella y no se detenían en mirar alrededor y hoy, un simple impulso, los convertía en conocidos.
- Vivo apurada, me levanto temprano cada día para ir al trabajo, mis comidas son a las corridas y llego a la Facultad fatigada donde curso tres materias. Me apuro al salir para poder tomar el último bus que me devuelve a casa y el agotamiento suele convertirme en una autómata… discúlpame,… hablo demasiado y no es común en mí.- sintió vergüenza por tanta verborragia nacida no sabía de dónde.
- No te disculpes, a mi me pasa lo mismo. Yo también curso en la misma Facultad que vos, ¡pero nunca nos cruzamos…! - rió y su risa le llego con inusitada alegría.
Hablaron durante todo el viaje riendo por momentos, contándose sus historias personales, diciéndose donde vivían, mientras los pasajeros iban bajando en las distintas paradas hasta que sólo quedaron ellos dos. En un momento dado el le tomó las manos para que notara lo frías que estaban las suyas. La sensación que sintió al simple contacto, le recorrió el cuerpo como una descarga eléctrica, que no le paso desapercibida a él que sintió lo mismo. La atracción era mutua y después de 55 minutos de viaje, ella llegaba a su destino.
Él bajó con ella para acompañarla hasta la puerta de su casa, la de él quedaba a unas calles de la de ella y le dijo que se quedaría más tranquilo si la dejaba sana y salva, después él recorrería esas calles hasta la suya. Eso la impresionó, era un detalle que la hizo sentirse halagada y protegida.
Ya en la puerta, ella la abrió y le dio las gracias mientras encendía la luz del hall de entrada al edificio de apartamentos. Él le acercó la cara para darle un beso de buenas noches y sin quererlo sus labios se encontraron. Fue un roce tibio de labios y consternada lo miró a los ojos inquisitivamente. Sin mediar palabra alguna, dejándose llevar por el momento, se abrazaron y besaron apasionadamente entreabriendo las bocas y paladeándose, sus lenguas jugaron alborotadas.
Lo arrastró hacia dentro y la puerta se cerró a sus espaldas silenciosamente. La luz se apagó y a tientas, buscaron desaparecer al amparo de las sombras subiendo algunos peldaños de la escalera. Con torpeza y sin dejar de besarse, se fueron despojando de sus abrigos y estrechando aún más sus cuerpos, fueron palpando las partes íntimas en un reconocimiento interminable.
La falda corta propició el manejo de su mano hábil al apartar la braga de su sexo, acariciándola y excitándola más.
Estimulada y enardecida, sus manos torpes bajaron la cremallera del pantalón de él queriendo incitarlo a seguir adelante. No hizo falta, sintió en su mano el miembro viril erecto y duro. Con besos quisieron acallar los gemidos mientras el corazón se desbocaba agitado. Él con inevitable urgencia la hizo sentar al borde de un escalón abriéndole las piernas y arrodillado delante de ella un escalón más abajo, se acomodó entre sus muslos y la penetró con ímpetu. Entre aceleres que urgían y demoras que prolongaban el placer, fueron retrasando el clímax.
Después…después se arreglaron la ropa, se despidieron con un beso ardiente y la puerta se cerró detrás de él para siempre.

Hoy, a sus 29 años sigue recordándolo y pensando que tal vez sus caminos vuelvan a cruzarse o sólo quede de él, la reminiscencia de un espejismo.

RELATS ERÒTICS

2011-05-16T10:17:00.009+02:00

La comissió organitzadora de la Setmana Jove ens va demanar si hi volíem col·laborar, fent un a lectura de relats eròtics adreçada als majors de 16 anys. Anirem penjant les històries que vam escriure per a l’ocasió.

LA CABANA DELS ESPARVERS

El Pere va sortir al porxo a buscar llenya per deixar-la al costat de la llar de foc. Aviat es faria fosc i amb aquella primera nevada d’hivern acabada de caure, a la nit faria fred de debò. Sobretot allà on era, a la Cabana dels Esparvers, a 2.000 metres d’alçada, al peu del Puigpedrós.
Feia 25 anys que va demanar ser guarda d’aquest refugi i des d’aleshores aquesta feina li havia donat una nova vida. De l’anterior n’havia fugit. Llavors encara era massa jove i tendre per superar l’engany continuat de la seva promesa amb el seu millor amic. Va caure en una profunda depressió que l’aïllà del seu cercle d’amistats. El seu viure deixà de tenir sentit i l’única via per superar-ho fou donar-hi un tomb radical.
Així que, una mica massa jovenet, decidí recloure’s a l’alta muntanya, apartat de la família, amics i coneguts. Allà on l’aigua i el cel són purs seria el lloc ideal per purificar la seva ànima turmentada per l’odi i la ràbia. Com si es tractés d’un ermità de l’antiguitat, el Pere va aferrar-se a aquella nova vida, plena d’incomoditats però que li calmaven l’esperit. El preu, però, va ser alt. Aquell jovenet tendre i afectuós esdevení amb els anys ferreny i insensible com les pedres de les tarteres del Puigpedrós.
Els caps de setmana encara hi havia moviment d’excursionistes, però els altres dies eren francament avorrits. Aquell vespre, però, tenia una reserva a nom de Michelle i li estranyà que a aquella hora no hagués arribat. Pensà que hauria anul·lat la travessa per la previsió del mal temps, així que després de sopar se’n va anar a dormir.
Era negra nit quan els lladrucs del Trasto el van despertar sobtadament. No hi havia dubte que allà fora hi rondava algú. Es vestí ràpidament i deixant-se guiar per l’olfacte del seu únic amic travessaren l’immens prat de davant del refugi cap el bosc. Al cap de poc el Trasto elevà la seva cridòria descobrint una silueta humana arraulida sota una roca. Estava tremolant com una fulla i el Pere l’agafà a coll i se l’emportà al refugi.
No deia res o senzillament no podia, però anava totalment xopa. Així que li va deixar roba seca i va anar a preparar-li el sopar. La Michelle es tragué tota aquella mullena de sobre, estenent-la vora la llar de foc.
En deu minuts el sopar ben calentó ja estava a punt i la Michelle es va recuperar d’una segura hipotèrmia. Després de sopar es va començar a explicar. En francès li digué que feia la ruta dels Bons Homes i l’havia sorprès la tempesta. La neu caiguda havia tapat els senyals del camí, s’havia desorientat i se li va fer fosc abans d’arribar al refugi. No anava preparada per aquell temporal i va decidir de fer un improvisat bivac.
-Mon ami, et dec la vida i mai t’ho podré agrair prou- li digué plena de tendresa.
Mai ningú en tots aquests anys se li havia adreçat amb aquella calidesa i per primera vegada des de feia moltíssims anys se sentí estimat. Aquell cos invulnerable als sentiments, talment com un iceberg errant, no entenia que li passava.
Les pupil·les de la noia li reflectien la brasa d’aquella llar de foc i malgrat la gèlida nit exterior, notava com una suau escalfor interna s’apoderava d’ell.
Potser l’encreuament de mirades va ser l’indicador per la Michelle de que el seu salvador, amb aspecte esquerp i ànima d’iceberg, s’estava desglaçant per moments. Ja ho diu el proverbi africà: “Amb paciència es cuina una pedra”.
Sense dir res, li agafà suament aquella mà aspre i la va prémer amb força contra el seu cos. La mirada de la Michelle espurnejava com el crepiteig d’aquells troncs abrandats pel foc. El Pere va tancar els ulls, però es deixà portar i passada la frontera del melic, ja intuí que no hi havia retorn possible. El viatge continuà fins arribar a un bosc espès, preludi d’una cavitat càlida i humida on aquells eixuts i maldestres dits, guiats hàbilment per la mà de la Michelle, iniciaren un remolí compassat cada vegada més accelerat fins arribar a l’ esperat orgasme.
Amb poc temps per assaborir-lo i atès l’estat de xoc del Pere, calia actuar ràpidament. Va alliberar-lo d’aquells pantalons que el comprimien i amb delicadesa va dedicar-li un suau però intens monòleg no verbal, però en francès naturalment.
A través de la finestra, la nit estrellada presidia el firmament. Pegasus, Orion i l’Óssa Major resplendien com brillants al cel. La lluna plena feia ressaltar les muntanyes nevades i mai s’havia fixat tant bé en la majestuosa bellesa de la cara Nord del Cadí coberta de neu.
En aquell precís instant s’estremí de plaer com mai abans havia sentit. La conjunció d’aquell orgasme observant la supèrbia bellesa de la cara Nord li va quedar gravat per sempre més. La cuirassa adusta i ferrenya que havia acompanyat al Pere durant 25 anys va quedar feta a miques, emergint de nou l’home sensible i carinyós que havia estat de jove.
Sabia que aquell indret era la seva vida i ja no en marxà mai més. Però a partir d’aquell moment, percebia que era altre cop estimat i tornà a ser un home feliç. Aquelles muntanyes solitàries i esquerpes que havia vist de sempre, passaren a ser infinitament belles com la seva ànima.
Han passat molts anys i avui el notari de la Seu d’Urgell llegeix les seves últimes voluntats. Les pertinences personals seran per la Michelle que se li escapen les llàgrimes quan apareix un text manuscrit en un tros de paper:
-Jo et vaig salvar el cos, però tu l’esperit. T’estimo Michelle-.
Tal com va demanar, van escampar les seves cendres en aquell immens prat davant del refugi, a tocar on jeia el Trasto, mirant la cara nord del Cadí.

Els microrelats de l'abril

2011-04-22T16:36:00.002+02:00

30è Certamen de Microrelats: OU/S

Alguien había mordido mi huevo de chocolate, maldito asesino. Con mi superespray de nata me dispuse a saborear la venganza. (Ramon T.) 1r ex aequo

Novell com era, es va equivocar i es va posar el condó fluorescent als ous. Semblaven les bombetes d'un puticlub. (Sara) 3r ex aequo

- Vols que et pinti els ous?
- Queeeeè????
- Així marronets són sossos, millor blaus, vermells, amb sanefes...
- ???????????
- Uns ous de Pasqua divertidíssims!!! (Sara)

Qui havia posat aquella pedra?. Comprava, quan el vaig veure. Preparava el somriure quan vaig ensopegar. Es trencaren els ous. (Núria)

- La gallina Caponata quería mucho a sus polluelos.
- Y como es eso?
- Porque le costó un huevo tenerlos... (Ramon G.)

Aquest lloc té una calefacció collonuda, però és massa petit no m’hi bellugo, hauré de sortir... tampoc s’hi està malament fora de... l’OU. (Rosa) 3r ex aequo

Estava fart que li toquessin els ous. I un dia els va amagar.
- Pep on tens els ous?
- Darrera el taulell. (Concep) 2n

El reptil miró sus huevos eclosionados y observó los polluelos. Se rió sabiendo que ella fue antes que el huevo. (Juan Manuel)

Tenen reunió, volen saber què es cou. Els parlen de problemes nous i de retallar els sous, tenen uns… collons! (Teresa)

Aquesta és la història d’un ou, dos ous… la gallina i una truita de patates.
Primer va ser:
- Oou !
- Quina gallina!!... (Manel)

Malament si no en tens, però millor un parell de ben posats que mitja dotzena a la nevera. Ah! Roden i no boten. ¿OK? (Eduard) 1r ex aequo

ADMIRO

2011-04-10T13:32:00.003+02:00

Admiro un vaixell balancejant-se damunt la mar. Una mar de plata, brillant. Que m´inspira i em dóna vida. I tot és calma en aquest despertar de primavera. I el dia passa i la gent ara ve, ara se´n va. Quan cau la tarda, els vaixells tornen i la gent ara ve, ara se´n va. I la mar queda amb la seva presència majestuosa i silent. Tal com una meretriu ens acull, es rendeix, ens sacia, ens fa fruir.

Orgullosa i altiva doncs és conscient que després del joc, tan sols quedarà ella.

M´HE VINGUT A ACOMIADAR

2011-04-10T12:52:00.010+02:00

M´he vingut a acomiadar de tantes coses viscudes que un dia em feren feliç.

Queden els records i les ferides. Sentint el repicar alegre de les campanes, torno a la meva infantesa, a les faldilles de quadres, als mitjons blancs, a les trenes, a la cua de cavall. A la carpeta

decorada amb fotos dels Pecos.

A les passejades amb les amigues els diumenges a la tarda, escapant de no se què, perseguint a no se qui. A les excursions dominicals amb la família, a la olor a colònia del pare, a la pell de la mare. Al pupitre escrostonat i arrenglerat, que mirava ala pissarra. Als guixos i a l´esborrador. A la bata de quadres. A les tardes de diumenge al Condal. A l´època que m´ha tocat viure. Al poc que he disfrutat i a tot allò que he perdut.

Penso que podia haver fet més. Podia haver estimat més i millor.

Penso que podia haver viatjat més, somrigut més. Pesa massa l´absència i la solitud.

M´acomiado amb la consciència de que, en el fons, sóc allò que m´ha tocat ésser.

I així em conformo, en el final.

ÉS PREFERIBLE

2011-03-27T19:20:00.002+02:00

És preferible una guerra al desamor. Contra el desamor no es tenen armes ans estem desarmats. En una guerra podem lluitar,resistir, escapar. Vèncer o perdre. En el desamor la derrota és certa.

En una guerra podem trobar consol en la foscor o en un altre cos.

Les ferides poden ser guarides.

En el desamor res ni ningú poden satisfer ni saciar el desfici.

El desesper és incommensurable. Sord, sense resposta.

És preferible una guerra al desencís de no tornar-te a veure,

de no tocar les teves mans, de no escoltar la teva veu

vellutada, de no emmirallar-me en els teus ulls.

És preferible una guerra a l´infortuni d´estar sola i eixuta,

en terra erma.

Després d´una llarga travessa pel desert,

he triat sobreviure,

encara que signifiqués oblidar-te.

RETROBAR-TE

2011-03-27T18:33:00.003+02:00

T´he trobat de nou després de milers de dies de silenci i d´un oceà d´hores no compartides. De sobte, d´improvist i en un moment inoportú, com sempre, com mai. Com et podria expressar que havies estat el meu gran amor, allò que més havia cobejat. Que havia cremat el dies pensant en tu i en tu havia somniat totes les nits, fins i tot després que tot fos irremeiablement impossible. En quines aigües pantanoses resten les paraules no dites? En quin desert inhòspit els desitjos no satisfets? En quin paratge remot es panseix l´amor no fruït?

Qué fer amb el sentiment inútil, el sofriment estéril que ens marceix com una flor quan ja ha passat la primavera?

Solament des d´una nova llunyania i després d´acomiadar-nos tal vegada per sempre, puc esbrinar que tu vas ser la meva gran aventura perduda, però ja sense recança ni acritud.

Nogensmenys amb l´agradable sensació que potser sense mi hagis pogut ésser feliç.

EN PAU

2011-03-15T10:12:00.011+01:00

En Pau era víctima de l´incomunicació dels seus pares. Aquests sentien una profunda animadversió mútua, mai no coincidien i sempre s´evitaven. De fet no recordava haver-los vist mai junts, compartint una mateixa taula o compartint qualsevol mostra de mínim afecte.

Des que recordava es trobava enmig d´una agra disputa de retrets i recriminacions. en Pau es sentia partit en dues meitats, com un nàufrag enmig de tanta frustració. Es trobava en la diana d´una batalla de dards. L´odi que els seus pares sentien l´un vers l´altre era com una aigua putrefacta que ho empudegava tot, desoint la felicitat del seu fill.

Era la nit de Nadal, i en Pau havia sopat amb la mare davant la televisió. Unes pizzes i en acabar una diversitat de turrons i unes neules, tot acompanyat per un refresc de taronja. Quedà adormit en el sofà mentre un cantant de cabells rinxolats, de moda, començava a interpretar el seu darrer éxit.

La mare s´havia oblidat d´ell mentre dormia plàcidament en el seu llit, quan de sobte en Pau va tenir unes fortes convulsions. Clamava de dolor. Sentia que les seves extremitats eren expulsades del seu cos degut a una tibantor insuportable.

La mare s´alarmà.

Es despertà dies després en el hospital. Era la nit de Reis quan va rebre el seu millor regal, un regal que va recompondre les seves cèl·lules i justificà la seva existència mateixa.

El regal d´uns pares rera una mampara de vidre. La seva mare asseguda, amb un café fumejant entre les mans. El seu cabell preciós recollit i amb evidents signes d´abatiment. Els ulls cansats i tristos, la cara, límpida, sense restes de maquillatge. I que guapa que era, que jove i que guapa. Quin perfil més distingit!.

I el seu pare caminant per la mateixa habitació donant cercles. Una café fumejant en un got de plàstic a la mà. L´altra mà, descansant dins la butxaca. Camisa blanca i despentinat, amb una incipient barba, que començava a tornar-se blanca.

Tots dos compartint la mateixa estança, i parlant, sense crits ni insults. Parlaven i es suportaven.

Amb el mateix gest de preocupació.

Qui sap si per un remot moment recordaren el dia en que es conegueren, els dies en que es varen fusionar.

En Pau es sentia feliç. els seus pares eren el seu millor regal, per primera vegada tot va tenir un sentit.

I començà a lluitar.

PETITS RELATS DEDICATS A LA DONA

2011-03-10T09:29:00.003+01:00

Si ho voleu compartir amb nosaltres, us esperem el divendres 11 de març, a dos quarts de nou del vespre a l'Ateneu Popular Rocaus de Sallent. L'entrada és lliure i gratuïta.

Organitza: Ateneu Popular Rocaus i Adona't

Les 20 paraules del febrer

2011-02-26T10:43:00.008+01:00

29è Certamen de Microrelats, 3r Aniversari: CONDÓ

Dormiem quan sortirem disparats, topant amb la paret d’un condó. Sort d’un foradet. L’òvul resplendia. M´hi vaig llençar de cap. (Nuri) 1r ex aequo

El "Condón Solitario" realizó su rutina habitual. No observó ningún desperfecto grave. Se aseó interíor y exteriormente pensando: "¿hasta cuando?" (Ramon T.) 3r ex aequo

Le habían dicho que para el sexo tenia un don, pero en realidad no era un don era un condón. (Rosa)

Los prevencionistas informamos sobre Equipos de Protección Individual, ¿habéis explicado a una prostituta cómo ponerte un condón? Pues a los travestis… (Juan Manuel)

- Mari, Mari!!, ahora, ahora!!
- Si, ahora, siii, empuja Paco!
- Corre el condón!
- Joder que humos!, si, sii, empuja Don Paco. (Fina) 3r ex aequo

El condón hace la función de paredón de contención de una vital explosión ocurrida de sopetón por un carnal calentón. ¿Te enteras Pantaleón? (Eduard)

- Pendó, em posa un condó?
- Què s’ha pensat? Degenerat! Això és un negoci decent!
- Pendoni senyoda... no és una sabatedia? (Teresa) 2n

La virginitat produeix càncer: Faci servir condons purificats “Sant Profilàctic” ¡libi’ns! ¡Galàctics!, per follar com Déu. Les verges el beneiran. (Manel) 1r ex aequo

Quan els altres van, ella en torna, sempre és la primera. Aprofita totes les ocasions. Ha de ser filla d'un condo rebentat!!! (Concep) 1r ex aequo

Era un home tan previsor, tan previsor, que posava condons fluorescents a les espelmes perquè li fessin més llum. (Sara)

- ¡¡¡ Quillo..., pa hasé eso hay que tené muxas pelotas... !!!
- ¡Nooooo..., que va! Con dó é sufisiente.... (Ramon G.) 3r ex aequo

Les primeres 20 paraules del 2011

2011-01-15T23:13:00.004+01:00

28è Certamen de microrelats: PATI

El centre de gravetat del seu cos fa que la seva velocitat de gir sigui sorprenent. Messi es pati curt i culi baix. (Manel) 3r

Per amor, regalant-te un pati et vaig dir: toma “pa ti”. M’has deixat, el pati ja no és “pa ti” és “pa mi”. (Rosa)

Era un patio perdido, con un naranjo, una palabra ahogada, una fuente. La abuela se peinaba, se recordaba de niña. (Ramon T.) 1r

No vull ser antipatic si dic que deixeu l’apatia i concurseu amb simpatia. I si no guanyeu, no hi patiu gens ni mica. (Eduard)

A l’hora del pati jugaven a futbol; quan sonava la sirena, cansats i suats tornaven ordenament a la seva cel·la. (Teresa)

Va sortir contenta del primer dia d’Escola (P-3).
- Mare, el pati és tan gran!!! Que també hi ha nens de P-15!!! (Concep) 2n

Sortidor d’aigua al mig.
Un lleó per cantonada.
Rajoletes de colors.
I voltat d’arcades.
És preciós!
Aquest pati de l’Alambra!!! (Concep)

La ventana de aquella celda sólo retransmitía como las sombras del día se desplazaban por el patio hasta convertirse en noche. (Ramon G.)

Quin patiment! Vaig patinar amb un “patit suisse”, i la jutgessa li deia a la meva ex: to pa ti. (Juan Manuel)

En el pati m´apretava la mà. Una parella l´escollí. Em mirà amb desolació. Era la única família que em quedava. (Núria)

Patio de piso de ladrillo, testigo mudo del duelo por ella. El Pardo Flores recuerda su desgraciado amor no correspondido. (Mónica)

La noche era oscura, pero yo me quedé blanco: unos gamberros me pegaron tal susto, que me quedé PATIdifuso. (Sara)

- El pati de casa meevaaa…
- Niña, es “el patio de mi casa…
- Ja, però jo faig l’immersió lingüística en català. (Sara)

Els microrelats del novembre

2010-11-27T21:05:00.005+01:00

27è Certamen de microrelats: BUIT

Endevina endevinalla:
Tretze persones a taula,
trobem buits dos seients,
la resta escriuen sobre ells.
Qui són?
Jesús/Judes o Mónica/David (Juan Manuel)

De sobte el crit sense resposta, l'absència de sentiments que apedrega l'ànima sense pietat i s'esdevé el buit de la solitud. (Fina)

Tenía mucha tierra en la Habana que cambié por un bocadillo de nada sin pan. Bfff!!! Me puse a reventar de tanto vacío. (Eduard) 1r ex equo

Sentia un buit existencial tan gran, que decidí llançar-se al buit. Malauradament, va quedar penjat d'un arbre, fet un vuit. (Sara)

Añorar, evocar, recordar buenos momentos vividos, produce nostalgia y ella trae aparejado un vacío imposible de llenar convirtiéndolo en... nada. (Mónica)

Dos vuits separats pel signe de restar, miraven més enllà de l’igual
- Hi veus alguna cosa?
- Res, només el buit… (Teresa) 1r ex equo

Estava tan enamorat d’aquell buit il·legal que va escampar totes les malastrugances i es va ficar dintre content, rialler, trapella. (Ramon T.) 3r

Tancarien l’espai, buit, ingràvid. Omplirien del goig de deu deus ibers tots els forats del seus cossos, sis, set, vuit vegades. (Manel)

Guanyà el candidat amb el programa més buit en idees, però la càmera l’adorava. Amb aquella forma encisadora de mirar-la... (Núria) 2n

L’aranya estava teixint la seva tela, balancejant-se d’una banda a l’altra. Però un cop d’aire la va fer caure al buit. (Ramon G.)

AQUESTA NIT

2010-11-14T11:16:00.004+01:00

M´ha tocat morir-me. Ara que estava tan a gust, la butaca ja s´havia emmotllat a la meva forma, i el gat d´ulls blaus mirant-me d´aquella manera tan entendridora . De ben segur serà la criatura que més em trobarà a faltar. Els néts són grans i ja no els cal la meva mà. Quant a la dona la nostra relació de tan refredar-se s´havia glaçat, i cada un havíem pres posició en el pis. Jo en el menjador, ella en la cuina. Compartíem les demés estances en un acord silenciós i les restes del naufragi d´aquella parella que un dia molts anys enrere formàrem. Finalment el desamor ens havia cobert amb el seu llençol negre. Ara tan sols compatríem el mateix domicili, els mateixos fills, la mateixa adreça postal, les tasques domèstiques.

I ara l´he deixat encara més sola, més lliure de mi.

M´ha tocat morir-me d´una manera imprevista, que és el que acostuma de ser injusta la mort. Que poques vegades es busca i encara menys avisa. Brutal, traïdora i irreversible.

M´ha tocat morir-me aquesta nit, mentre estava dormint plàcidament. M´havia trobat malament quan estava en la butaca mirant la televisió, i vaig pensar que el sopar m´havia provocat una digestió pesada. Ni remotament vaig intuïr que m´havia de morir. La mort no entrava en els meus plans immediats.

Aquest matí feinejava despreocupadament en l´hort enmig de patateres, tomaqueres i cols.

Cavant la terra, que ara em cobrirà. Era el despuntar del dia, observava l´horitzó tan conegut sense esbrinar que seria la darrera vegada. Que m´estava acomiadant del sol, de l´aire dels horitzons. Amb la mort s´acaben les matinades, les primaveres, els dolços, els petons, les migdiades.

És precisament el que té de cruenta la mort. I és que la vida és tan sols per als vius. I jo m´he mort aquesta nit. I m´he de resignar a deixar tantes coses. Em sap greu i em resulta difícil. Deixar l´hort, tants records.

I aquell gat d´ulls blaus, tendríssim. Encara que ell segurament no em plorarà.

Els del mes d'octubre

2010-10-23T12:53:00.004+02:00

26è Certamen de Microrelats: IDIOTA

Han estat anys d’esforços, dedicació exclusiva i superació personal, però finalment ho he aconseguit, ara ja sóc un perfecte idiota. (Teresa) 2n ex-equo

Era guapo, però quan reia obria massa la boca, aleshores li queien les babes i se li notava que era idiota. (Rosa)

¿Meas en el bidet y encima te lavas el culo en el water? Yo seré gilipollas, pero tú… idiota perdido (Eduard)

Va visitar-la: Tenia un infart cerebral, coll paralitzat, no podia menjar res. Però li va portar una capsa de galetes. IDIOTA!!! (Concep)

Ella despidió: ¡Adios tio listo! Entonces arrepintió de no haber sido un “ido” sin vuelta, pasmado como un adorado idolatra, idiota, enamorado. (Manel)

En la reunió d´ex- alumnes, una veu repel·lent:" El empollón de Vicente". Havia esperat un quart de segle per contestar: "IDIOTA!" (Núria)

Cada dia faig varies hores de més a la feina, no me les paguen, però segur que ho tenen present. (Juan Manuel) 3r

Como es de suponer con este microrelato tan absurdo e idiota es totalmente imposible ganar tan preciado y oneroso concurso. (Ramon T.) 1r

Com pots ser tan idiota de fotre'm la culpa. És clar que puc, sóc idiota, però un idiota experimental. (Fina)

- Un 7up!
- Quillo…. que dises que no se ve ná, si están toas la luses ensendía!!!
Imaginad, mi cara de idiota. (Ramon G.)

El noi anava pel carrer i tot d’una va cridar a algú:
- Idiota!
I tothom es va girar (Sara) 2n ex-equo

En un banc

2010-10-20T16:19:00.003+02:00

Fa uns quants dies que estic asseguda en aquest banc, amb l’esquena dreta i els talons molt junts, tal com em van ensenyar que havia de seure una senyora.
La gent va amunt i avall per la plaça, però ningú em fa cabal. Deu ser perquè cada dia al matí passo una bona estona mirant que cap cabell surti del seu lloc, s’ha de ser polit. Em sembla que l’abric i la bossa de pell que tinc a la falda també els despisten.

Una munió d’edificis arrenglerats omplen el meu horitzó. Quan es fa fosc i les finestres es comencen a il·luminar, sembla ben bé que interpretin una partitura feta de llums, que toquen a l’inrevés quan se’n van a dormir

El matí, després de la calma de la nit, ve l’hora més agitada. Hi ha un noi amb una armilla verda que passa l’escombra cada dia a les set. Darrera seu, un home panxut dóna voltes amb un gos de potes primes. Després, tot rebufant, s’eixancarra com una girafa bevent al riu per recollir les caques de l’animal; sempre tinc por que la panxa li faci contrapès, caigui i acabi amb la tifa encastada al nas.
Una mica abans de les vuit el cambrer del bar surt per la porta de servei, s’afluixa el corbatí i fuma un cigarret. Al migdia una dona de galtes vermelles dóna menjar al coloms, que se li enfilen per tot el cos, fins i tot al cap. Ella els hi parla com si fossin criatures

No m’havia parat mai a mirar la gent i és ben curiós. Tothom té la seva cara i el seu cos, però també el seu ritme: la dependenta de la merceria quan camina segueix els compassos del Bolero de Ravel, en canvi el forner de la cantonada arrossega els peus a ritme de tango: ”Adiós muchachos, compañeros de mi vida...” De tant mirar-los passar, acaben sent com de la família i me’ls acabo estimant.
Hi ha una mare i una filla que passen cada matí amb pas lleuger. Van a l’escola i sempre fan tard. La mare sap que la nena, com totes les de la seva edat, és presumida, i per això li compensa la serietat escocesa de l’uniforme canviant-li el pentinat: ara una cua, dues cues, dues trenes, amb agulles de fantasia i gometes de colors... I corren lleugeres carrer avall!
Dos cops al dia passa un noi prim. Té la pell molt blanca i els ulls d’artista. Com una serp de colors, una gran bufanda li envolta el coll. Sempre té un posat trist. Fa una estona però ha passat rient al costat d’un noi ros que portava la seva bufanda. Potser s’estimen i m’he adonat que me n’alegro, ja no hauré de patir per ell. De fet, feia molt temps que no em sentia tan bé.

Em sembla que al final he trobat el meu lloc. Quan em vaig quedar sola i tots els problemes del món em van caure al damunt, aquell senyor de la corbata i el vestit fosc, ja m’ho va dir:

- Senyora, per solucionar els seus problemes ha d’anar a una Caixa o a un Banc.

Una caixa em va semblar un solució massa dràstica en aquell moment, encara no em sentia a punt, i vaig preferir aquest banc. No me’n penedeixo gens. Espero que quan arribi la primavera em plantin petúnies a la vora.

2010-10-10T16:30:00.002+02:00

ELS MEUS COLORS

La paleta de la meva vida em transmeteix una gamma de colors que van del verd al gris en ordre i en sentit descendent.

El color verd m´evoca un estiu en què vaig fruir intensament del contacte amb la naturalesa i de l´amistat. El despertar d´unes ensacions que m´aportava una incipient joventut que estrenava com si estrenés un preciós vestit de festa.

El verd es tornà blau, el color de la maduresa a batzegades i de l´aprenentatge. Él de l´amor tranquil i el bes furtiu. El color d´una aparent placidesa i el d´un equilibri efímer.

El blau descendí als inferns del negre, el color d´un pou on em vaig veure abocada. El buit absolut, el patiment sord que s´arrapa a la pell i et xucla la vida.

Pur instint de supervivència, amb el devenir dels anys el negre derivà en gris. El color de la mediocritat assumida, el d´un vestit impermeable que cobreix tants de somnis no realitzats.

Gris tardoral, com un negre però sense dolor, és tanmateix el millor dels colors.

2010-10-10T15:52:00.006+02:00

EL PRESENT QUE M´ACULL

I quina taula tan ben parada, repleta de viandes i de vins selectes aptes per als paladars més exquisits, servits en una cristalleria i en una vaixella dignes de les celebracions més solemnes, , disposades damunt una taula ovalada de grans dimensions, i atapaïda, envoltada d´unes cadires plenes, amb gent feliç, obertament desimbolta, disposta a la gatzara.
És Nadal i la família s´aplega, fa pinya. Al meu davant, a la banda oposada de la taula, qui va ser el meu marit i la seva dona. Ell esquiva la meva mirada mentre ella la busca esperant la meva complicitat. Mentrestant no pot disimular el seu nerviosisme amb un lleuger tremolor al llavi inferior. La seva mà dretana adornada per una àmplia varietat de gemmes descansa damunt la d´ell.
No puc recordar com el vaig conèixer, quan ens fèrem el primer petó, ni quan engendràrem el primer fill. Unes fotografies diuen que ens estimàrem i ara ni tan sols recordo el seu nom.
Tot va ser abans que les nostres vides canviessin per sempre.
Una boira enteladora, un revolt agut, la pèrdua del control, voltes i voltes, un abisme, caiguda en vertical. Foscor, silenci, buidor.
Finalment em vaig despertar del coma però havia passat molt de temps i la vida s´havia anat desenvolupant sense mi.
Els meus fills creixien sense mi.
El meu marit va estimar, una altra vegada, sense mi.
Quan vaig tornar no recordava res ni ningú. I tampoc sentia per res ni per ningú.
Era com una planta insensible que per tornar a ser persona havia d´aprendre a menjar, a caminar, a parlar. Havia d´aprendre de nou el que havia oblidat.
Com ara el nom dels meus pares, situats cadascun a cada extrem de la taula, dissimulant amb una ganyota un somriure.
I quins ulls més tristos. Quanta desolació damunt les seves espatlles. Plorant per mi, cuidant els meus fills, intentant que no m´oblidessin. Els dos al meu costat , creixent sols, aprenent sols,per a ells no deixo de ser una incòmoda figura.
La fatalitat em va prendre massa coses. Coses que no podré recuperar mai. Deixant-me sense afectes.
Tan sols tinc present, un present incolor i indolor. Que m´exaspera.

Hi tornem! Els microrelats del setembre

2010-09-25T14:24:00.006+02:00

25è Certamen de microrelats: PUSTÍMIA

Pustímia vers Pustínia, Importància de no confondre lletres:
tenia la tercera cana del manat
temia la tercera cama del mamat (Juan Manuel) 2n

_ Ezztàzz zzegur gue la deva dona no zze n'adonarà gue ezztàzz bodratxo guan adribis a casa?
_ Què t'hi aPUSTIMIES? (Sara)

Pustimia o pustinia que al fin y al cabo solo es una rayita menos. Pustinia es un estado... de ignorancia. (Manel)

Mare, he somniat una paraula: "Pustímia". És el petó que em dones abans de dormir, el primer dia de vacances. (Núria)

Me cago en la pustinia. Ya está bien de tanta ñopera ¿a caso pensabais que os ibais a petroquecer? ¡trópele! (Ramon T.) 1r

Potser si, potser no,
potser el del postis era jo.
Però si alguna cosa no sóc.
és PUSTÍMIA. Per favor!!! (Concep)

PUSTÍMIA: És el vòmit fulminant produït a l’ingerir una menja que ens fa una gran sensació de fàstic. Etimològicament significa bulímia de pústules… (Eduard)

Hidrofínia, metalàgia, soframínia, herbeclècia... recony, quin temari, massa assignatures! Saps què? Em sembla que deixaré la pustímia pel setembre. (Teresa) 3r

Sor Arminià va decidir fer pustímia per oblidar-se del món, però quan va acabar el món l’havia oblidat a ella. (Rosa)

Pregó de la Festa Major 2010. El text

2010-09-12T16:13:00.014+02:00

La Rosa presentant el grup

Després de cinquanta anys d’haver arribat a aquesta terra, reflexiono i penso que a l’estació de França dels anys seixanta hi circulaven tones de sentiments contradictoris. Jo lluitava entre el desemparament de tenir una terra llunyana i deprimida i l’esperança d’un futur incert. Maletes de cartró, gomina barata als cabells, guàrdies civils amb mostatxo i fusell penjat.

La grisor ambiental d’aquella Barcelona dels anys seixanta no ajudava gaire a esmorteir l’enyorança i aquella xafogor desconeguda mullava la memòria. Els passos enrere no servirien de res i les expectatives no omplien del tot les esperances.

Dins del Carrilet el meu desconcert va ser gran. A mesura que ens allunyàvem de la gran ciutat la gent parlava d’una altra manera. Només entenia algunes expressions. A mig trajecte una família va seure als bancs de fusta del costat, molt mudats. L’home en veure la maleta i la meva cara de cansament va endevinar la meva procedència i el meu destí. Varem establir conversa i en un castellà molt diferent al que estava acostumat a sentir em va explicar que anaven a Sallent a la “Fiesta Mayor”, i que era tradició anar a visitar a la família aquell dia. Jo no sabia en que consistia aquella festa i l’home me’n va fer cinc cèntims.

A mesura que ens apropàvem s’anaven afegint altres famílies que també anaven a gaudir de la festa. Els homes es donaven la mà cordialment i les dones es feien petons a les galtes.

Els meus pensaments però no estaven per gaires festes. A través d’un familiar havia aconseguit una petita habitació en un dormitori comunitari amb cuina a la Costeta, i aquella mateixa setmana havia de parlar amb un contramestre i amb un encarregat d’una fàbrica de culleres. El meu parent m’havia assegurat per carta que amb ganes de treballar no em seria difícil trobar feina.

A Manresa el vagó es va acabar d’omplir de gent de “Fiesta Mayor” i tot eren petons, encaixades de mans, riures i corredisses de la quitxalla pels passadissos.

Ja a l’andana de Sallent tothom va baixar, va fer via i jo em vaig quedar allà palplantat amb la maleta a terra i alguna llàgrima als ulls. Amb un petit paper amb una adreça vaig travessar el pont guarnit amb banderes. Es veia molt d’ambient pels carrers i de fons una música melodiosa. Sense fer cas a l’adreça del paper em vaig orientar cap aquelles tonades. La gent ballava en una rotllana amb les mans entrellaçades enlaire, puntejant amb espardenyes unes passes breus compassades. Per a mi va ser un xoc, mai no havia presenciat una dansa semblant. En l’expressió de la majoria de les cares brillava un mateix sentiment. Va significar el primer element d’identitat cultural d’aquella terra que trepitjava per primera vegada, i que afortunadament ha continuat avui dia. Però no deixa de resultar sorprenent que en els obscurs anys en què les sardanes eren prohibides i es ballava en una semiclandestinitat, hi haguessin més trobades i més seguidors.

Mirava tot el que m’envoltava assumint-ho, doncs ja no podia tornar, tot ho vaig deixar al camí. I em semblava estar en un altre món. Tota aquella gentada parlant un altre idioma i tan ben vestits. I jo com un estaquirot, vigilant la meva maleta sense perdre-la de vista ni un segon perquè a dins hi tenia tot el meu passat.
I per fi vaig veure una escena normal: uns nens jugant a futbol, encara que fos amb les sabates dels diumenges i corbata. Esperava veure d’un moment a l’altre gossos lligats amb llonganisses. Però no. La que va sortir pel portal fou la mare dels nens que només veure’ls els escridassà: Nens! Què feu... ai mare. Us embrutareu. Ja us he dit que no us moguéssiu. Guaiteu com aneu de “marranos”. Els nens molt obedients, s’acostaren a la mare que mullant un mocador amb saliva els va rentar la cara mentre ells posaven cara de fàstic i s’hi resistien. La mare tornà a renyar-los: Com se us ha acudit de jugar a pilota amb les sabates noves? És que no teniu dos dits de front? I el més gran li deia que no volia aquelles sabates, que volien unes “Gorilas”. No diguis bajanades -li respongué la mare- avui és Festa major.

La mare duia un vestit molt bonic, semblava nou. Tothom anava mudat: els nens amb els pantalonets curts i les mares amb roba estrenada per l’ocasió, gairebé tots tallats i cosits per elles mateixes. Em va sobtar que era roba de tardor encara que feia calor. Passejaven agafades del braç del marit mentre vigilaven que el xicot de la nena no s’acostés gaire. I jo amb la meva barba de cinc dies, els pantalons apedaçats i l’americana amb colzeres. Tot i això, només rebia somriures de tothom.

Cadires, taules, barres de bar. Si n’hi ha de bars a Sallent! De places si fa o no fa, de locals malament, però de bars l'hòstia!.

La Festa fa canviar a la gent, la fa mes maca. Perquè la festa es com una revolució de la vida quotidiana.
Em mirava com la gent del carrer somreia, s’ho passaven bé. Tot eren rialles de gasosa de cal Traval.
Tanmateix la festa no canvia a la gent, sinó que la mostra tal com és, tal com hauria de ser sempre.

Les noies de Sallent eren les més maques de totes. Encara que una mica presumides. Elles a la Festa Major es passaven tot el dia amunt i avall, des de la Plaça del Cid fins a la Biblioteca i tornar. Feien parades a l’Ateneu, al Condal i al quiosc de la plaça. Feien ganyotes tot menjant pipes, mirant-se les cartelleres dels cines.
Tots dos eren al mateix carrer, com per fer-se la competència. Cadascun tenia els seus fidels, però molta gent repartia els dissabtes i els diumenges entre tots dos, sobretot quan el programa era més sucós de l’acostumat, amb pel·lícules que les precedia la fama, o que eren “para mayores, con reparos” i que ara ens fan somriure.

No sabria dir quin m’agradava més, si l’Ateneu, amb la seva pantalla més enlairada del normal, fent-se perdonar el seu passat de sala de ball, o el Condal, molt més gran, amb platea i galliner, més teatre.

El ritual era sempre el mateix, mirar els “cuadros”, decidir quina de les dues era la bona. I a l’entrar, aquella olor peculiar, olor de cine. Es tancaven els llums, el canó il·luminava remolins de pols, grinyols de cadira que acomoda un cul, una tos... la música enllaunada del no-do mostrant imatges del Franco inaugurant pantans o pescant salmons i després la fanfàrria de la Metro anunciant que va de debò: -“és del lleó, segur que és bona!” -”shhhhht...”

Amb el temps la pel·lícula es va trencar i ja ningú la va poder enganxar, l’Ateneu va baixar portes al cap de deu anys, convertint-se en l’ombra patètica i vergonyosa de la seva desaparició, i el Condal, malgrat el canvi d’època, del “destape” i de tot plegat només va sobreviure una dotzena d’anys més, per transformar-se en una sala d’exposicions i una Caixa. Qui paga, mana.

Quan miro el programa de la Festa Major, hi trobo a faltar el “programa monstruo” del cine, però potser només és la recança de recuperar el que la tele ens ha pres. A més els multicinemes de ciutat només fan olor de crispetes...

Recordo que en aquells anys l’aspecte religiós era primordial. Tan era així que encara evoco la Missa Solemne dels diumenges al matí, amb assistència oficial de les autoritats locals i de les jerarquies del movimiento. Els bancs del davant eren reservats a aquestes il·lustres personalitats. El batlle amb els “concejals” al primer banc i al seu darrera els empleats de l’ajuntament, serenos, agutzil i els de l’aigua…

En aquells anys preconciliars, el sacerdot oficiava la missa d’esquena als fidels i feia les sagrades pregàries en un idioma indesxifrable, la qual cosa encara ho feia tot plegat més sagrat. Per acabar-ho d’adobar els càntics de l’Escolania de Mn. Potellas ressonaven potents per les voltes de l’església. A mi em semblava que tot allò era autèntica màgia, ja que amb unes invocacions en llatí, es feia baixar Déu. Allò sí que era l’hòstia consagrada.

Anys abans, el fervor religiós havia anat in crescendo arribant al zenit amb la proclamació als altars de la santedat d’Antoni Maria Claret. La repicada amb voltes de campana, anunciant l’arribada triomfal de l’Insigne Relíquia del braç dret del Pare Claret aquell dissabte de Festa Major, va trasbalsar tota la població. Salves d’honor i tocs de sirena acompanyaren la comitiva oficial que, de l’Ajuntament, es dirigí a l’església parroquial per participar a la Missa de Comunió General oficiada per 10 capellans i 20 escolans. El fervor era tan gran que hi hagueren fortes empentes entre la multitud, no fos cas que es quedessin sense combregar... fins el punt que un dels oficiants en l’intent de calmar als fidels s’hi va adreçar dient-els: “Carisimos hermanos, no empujarse, que habrá hostias para todos...”

La cosa havia anat seguint per l’estil, però anys després sense la parafernàlia de les autoritats i dels falangistes la cosa perdia interès. L’estocada final va venir amb el Concili Vaticà que disposava que el capellà oficiés de cara al públic i resés en llengua vernacle. L’enigmàtic “Dominus vobiscum” es va fer massa entenedor, els enfervorits fidels de mica en mica es van tornar descreguts i la màgia es va acabar.

Però el plat fort de la Festa Major era l’envelat. Allà es feien els balls i la revista. Aquell any la música omplia un envelat que vestia per a l’ocasió les seves millors gales, amenitzada per la nostrada orquestra Rosaleda. Diverses generacions unides ocupant fidelment el seu “palco” en un mateix escenari. Si bé el dilluns és el dia de l’espectacular ball de confeti, el dimarts és tradicionalment el dia de l’espectacle. Serenates, shows, revista, artistes de renom que en el devenir dels anys han dut a la vila el sabor dels grans escenaris.

El meu primer ball de confeti va ser una nit molt emocionant, una nit... de pluja de coses meravelloses. Primer, la de coets del castell de focs, amb els llums de tots colors il·luminant el cel, i tothom mirant enlaire i exclamant amb la boca ben oberta: -Oooooohhhhh!!!!!! I després, tots cap al ball! Ben empolainats en processó cap a l’envelat.

Jo no sabia exactament com anava això del ball de confeti, però recordo que, al cap d’una bona estona de començar, els que no ballaven feien cua a les cantonades de l’envelat. Quan el cantant de l’orquestra va anunciar: -Es comença a vendre el confeti!, ja vaig saber què feien: cua per ser els primers de comprar-lo. I és que els primers d’adquirir-lo eren els primers de començar a disparar! Al principi només es veia volar unes quantes boles per aquí i per allà, però de seguida tot l’envelat es va convertir en una pluja de paperets. Tothom llençava indiscriminadament el confetti, et queia a sobre sense saber d'on havia vingut, així que jo no vaig voler ser menys, i vaig començar a llençar-les, amb tanta mala pata que una de les boles va anar a parar a una senyora que reia amb la boca ben oberta, i jo li vaig encertar de ple! Ni va veure que havia sigut jo, i de fet ella va continuar rient i llençant confeti. Era una bogeria tan divertida! Tot eren riures i crits amb la música de fons.

A la mitja part, tothom anava a espolsar-se el confeti del cap i la roba. I jo em vaig imaginar aquella senyora posant la dentadura postissa una hora seguida sota l’aixeta perquè no li quedés ni un sol tros de paper!

Uns anys després aquesta senyora es va convertir en la meva sogra, que els diumenges de Festa Major ens convidava a dinar a la casa de la Rampinya

Parar la taula era tot un ritual, posar les “estovalles” de fil, treure la vaixella i les copes més boniques, i allargar la taula amb algun tros de fusta.

A la canalla la meva sogra els deixava col·locar els tovallons de la manera que més els agradés, sempre recordant que per anar bé no s’havia de trencar cap copa.

A la cuina les dones enllestien la beixamel dels canalons i el pollastre a la cassola. Mentre, el “suegro” i jo anaven a la pastisseria a buscar els braços de gitano i unes quantes lioneses perquè no faltés de rés.

La petita nevera era plena d’ampolles de vi i de xampany “Rondel” perquè estiguessin ben fresques.

Tot això abans de les dotze del migdia, hora que acostumaven a arribar els tiets i els cosins de Badalona. I tots ben mudats a la plaça a ballar alguna sardana i a agafar una taula a l’Esport o a cal Teia.

Olives i “berberetxos”, vermut per els grans, Fanta o coca-cola d’ampolla pels petits. Mentre els grans la feien petar entre “berberetxo” i traguet de vermut, els menuts anaven a la xurreria a buscar una paperina de patates que posàvem al mig de la petita taula per anar picant.

Després ens entaulàvem per gaudir d’un dinar que ens encantava a tots, els canalons de la iaia. A mida que avançava el dinar les converses s’alçaven de to, els homes es treien les camises i es quedaven amb samarreta a l’imperi i el sogre renegava de valent quan li portaven la contraria. I xerràvem i xerràvem, rèiem, parlàvem de política, de la família entre copa de xampany i “carajillo” i així fins ben entrada la tarda, mentre la canalla pujava i baixava del carrer, suats i desmanegats de tan jugar. Després de la llarga sobretaula, les mares cridaven als nens i els tornaven a empolainar per anar a donar un volt i pujar-los als “cavallitos”.

El quiosc Rodríguez que regnava en solitari la Plaça Sta. Maria quedava camuflat durant els dies de Festa Major per les atraccions que s’hi instal·laven. Un petit corredor permetia a la gent passejar fins arribar a la biblioteca i visitar les exposicions de pintura, filatèlia i fotografia que estaven les aules de l’escola Torre Amat. A cada banda del corredor les diferents atraccions omplien la plaça de colors. El Baby 2000 esperava als mes petits per poder girar fins al mareig en l’olla dels “conguitos”, volar circularment en els avions que pujaven i baixaven, o conduir el cotxe de bombers i tocar sense parar les campanes. Els mes grans pujaven als “autochoques” de l’Autopista Sabadell o bé a la barca que instal·laven cada any amb el perill de caure a la Riereta. El guirigall de músiques que sonaven al mateix temps procedents de les diferents atraccions anaven acompanyades dels reclams de les tómboles amb aquelles canterelles: ...“otro, y otro, y otro perrito piloto” o “que rica la chochona, que buena la chochona,...”. També s’hi instal·laven al costat de les atraccions alguns bar que feien entrepans, però a mi m’agradava anar amb la família al bar de l’Irmandade Galega a menjar pop i formatge acompanyats d’una ampolla d’alvariño, i després fer una tirades amb l’escopeta per intentar fer caure totes les boles.

Avui observo la plaça asfaltada, amb la riereta coberta, amb quatre atraccions on abans hi havia uns horts i me n’adono que els temps han canviat i que potser abans la gent estava esperant els dies de Festa Major per pujar a les atraccions, perquè era la única possibilitat de fer aquest tipus d’activitat, però clar... abans no existia Port Aventura i les atraccions de fira actuals no hi poden competir. I això pot ser extensible a moltes de les altres activitats, però l’esperit de la festa hauria de continuar exactament igual que el dia que jo vaig arribar a Sallent. Què ha passat? La festa ha sortit al carrer i tothom en pot gaudir; malgrat tot hi ha qui busca fora el que té a casa. Però tot i així, la festa major continua viva. Els balls han sortit de l’envelat per ser més populars i s’han instal·lat a les places del poble, les exposicions encara es continuen fent, les sardanes s’escolten i es ballen, les famílies es retroben durant aquests dies i preparen el dinar de diumenge, la gent continua mudant-se, i fins i tot li ha sortit una petita filla que porta per nom Lliure i Tropical.

Sembla que els temps han canviat, però potser no tant!

El Ramon llegint el pregó

PETJADES

2010-09-04T16:34:00.003+02:00

Sento la nostàlgia del darrer dia de vacances.
Sota un sol esmorteït, caminant ran del mar, segueixo les teves petjades, decidides i valents, damunt la fina arena.
De tant en tant, una onada capriciosa arriba i les esborra.
La criatura de qui intueixo la teva mirada en el seu rostre, es pentina tot deixant enrere els somnis d´infantesa, albirant nous horitzons.
Un dia vàrem unir els nostres camins segellant un pacte.
Han estat anys de lluites, esforços, afanys.
Ens sentim cansats i desgastats pels anys. Fins i tot l´escull més imponent sucumbeix davant les escomeses del mar i del temps.
I tanmateix després de tanta lluita algun dia el mar esborrarà per sempre les nostres petjades.

LA TEVA MARE

2010-08-31T18:39:00.001+02:00

El meu pare estimava la teva mare. La va estimar des que eren quitxalla compartint la mateixa escola, els mateixos carrers, els mateixos jocs. El seu amor lluny de destruir-lo, el va enfortir i es va alimentar del negoci i de la família que havia construit amb la meva mare. Però el va mantenir guardat en el record mentre el revivia en les pàgines d´un diari, que em lliurà en el seu darrer dia. I així em vaig assabentar del seu patiment el dia en que ella es casava amb un altre, de com la buscava sovint al mercat dels dimecres, com un llop afamat i solitari anhelant veure-la travessar un carrer, entrar en una botiga, sortir de l´esglèsia. Defugint tot contacte visual i encara més tota conversa.
Em vaig assabentar de com es va casar amb la meva mare perquè no s´assemblava a la teva. De com la somniava per les nits i la pensava durant el dia. De com la va intentar recuperar després que tots dos enviudessin.
Va ser l´estiu més feliç de la seva vida. Un acostament sense horitzons, una il.lusió vana, assedegat d´afecte en la darrera etapa de la seva vida. Intentant retrobar un amor, una infantesa, una família, un temps que ja tan sols podia existir en els seus records.
A les acaballes de l´estiu, una vegada finalitzada la Festa Major, vingué l´atac de feridura, quedant paralitzat parcialment lligat per sempre a la cadira de rodes, amb afectació de la parla. Ja era massa tard, i la juventut i la vida irrecuperables.
Ara entenc que sovint el veigués absent i poques vegades somriure, però tanmateix va ser un pare bó i generós, a casa no hi faltà mai el caliu i a la mare no li va faltar mai un gest de tendresa.
No tinc recança ni li guardo acritud per no haver estat del tot nostre. L´admiro per haver estat capaç d´experimentar un sentiment vertader i sincer, per haver estat capaç de sentir el que sentia per a la teva mare.

Fem el pregó de la Festa Major!

2010-08-26T15:31:00.005+02:00

Aquest any tenim l’honor de ser els pregoners de la Festa Major del nostre poble, Sallent.
Serà un pregó fet a la nostra manera, explicant una història que hem escrit entre tots. Desitgem que us agradi, que en gaudiu i us el sentiu vostre.
Us esperem el dia 10 de setembre a les nou del vespre, a la plaça de la Vila.
Més endavant ja penjarem el text.
Per veure tot el programa de festes, cliqueu sobre la imatge.

EL RIU

2010-07-25T17:12:00.009+02:00

El riu com una criatura mansa s´emmiralla en la vila i n´és la porta d´entrada i la seva referència. Rellisca, es retalla i saltironeja. Va donar força a les fàbriques dels nostres avantpassats, gaudi als passejants, frescor als estius, banyant els horts.

Amb el seu pas majestuós ha estat testimoni silenciós del nostre passat, escenari vívid del nostre present i garantia del nostre futur.

El riu duu aigües avall l´eco d´aquells que ja no hi són i dels que encara són llavor. Com el besavi rellotger, la besàvia modista, l´àvia que, dormitant en una butaca, ha oblidat els seus pares i els seus fills. Fills d´una vila, fills d´un riu.

2010-07-25T16:29:00.004+02:00

POSTAL

Vàrem descobrir el lloc idíl·lic on habiten els desitjos. Una platja verge de finíssima arena i dolcíssima aigua. I tu i jo completament lliures i despullats de coses efímeres.

Estesos damunt la sorra, esperant que la nostra pell tota nua es tornés bronze. Em miraves quan pensaves que jo no ho veia, envoltant-me amb el teu desig. De tant en tant, la suau brisa arremolinava els teus cabells, que endreçaves amb una mà.

En la línia d´un horitzó llunyà es retallava la silueta d´un poderós creuer que imponia el seu pas majestuós.

Quan ja començàvem a regalimar calor, ens banyàvem. Tu el primer, decidit i agosarat, mentre jo esperava que em reclamessis amb els braços estesos.

L´aigua m´acollia com ho feien els teus braços tal com una peça captiva. I quin captiveri més dolç!.

En aquell moment em sentia amb harmonia amb l´univers i primera vegada pensava que, malgrat tot, havia valgut la pena nèixer.

I havia desitjat que en aquell mateix instant els nostres dos cossos es fonessin dessota aquell sol abrasador i es desfessin tornant-se aigua que banyaria el son dels amants.

Quan el sol era fos, la lluna melindrosa era la nostra còmplice. I buscavem el refugi d´una cabana de pescadors que s´obria a ran de platja. Allà ens esperava ben fresca una ampolla de vi blanc afruitat i un peix al forn.

Els teus ulls brillaven. Sobraven les paraules. Només les nostres mirades que s´emmirallaven i la certesa d´uns desitjos promptes a ser satisfets.

La llum d´una albada incipient, infiltrada a través de la persiana em despertà suant en el centre d´aquell enorme llit. Enfundada entre els llençols, aparegué la postal d´un paisatge paradisíac. Recupero la meva aspra realitat i intento no pensar en com haurien estat els estius si ens haguessim arribat a estimar.

Sinfonía otoñal / Claro de luna DEBUSSY Luis Felipe Pernett- piano

2010-07-16T17:31:00.001+02:00

Sinfonía otoñal

Yemas prestas en el tiento,

arpegios ascendentes y descendentes en la silueta de guitarra,…

peregrinas surcadoras de caminos,

sacuden la agitada dermis exaltada.

Vehemente sinfonía otoñal,

de acordes mudos que amordazan los labios

mientras sibilantes lenguas,

senderos trazan reptando ebrias,

para desfallecer en la sima embebida

por rocíos frescos de la iluminada mañana.

Musicalidad a dos voces en los plañidos,

desgarrando con uñas el tiempo suspendido

y tropezar con regocijo,

en la clavija que tensa,

arquea el cuerpo en su delirio.

Tremolo en los labios escapan los resoplidos,

besos encendidos en el preludio del verso,

que hecho palabra despliega colorido.

Acordes sofocados invaden el alma,

armonía de fanfarrias postradas,

debilitan amainando para volver a empezar.

Obertura sincrónica,

esbeltez de movimientos en la cresta de la ola,

que muere cubriendo la playa

y en su demencia, dominio marcar.

Alegóricos amantes,…

realidad o fantasía articulan,

como notas de partituras

que siempre han de interpretar.

Mónik (jugando con las metáforas)

SORRA

2010-06-24T09:15:00.007+02:00

Diuen que vaig néixer a la regió del Tinduf, al Sàhara Occidental, en un dels territoris més eixuts de la Terra. Allà, fora del llenç blau o negre que cobreix els pocs beduïns que hi malviuen, tota la immensitat que m’envolta és del mateix color. La sorra és omnipresent arreu i forma part de la meva vida. Les construccions són a base de totxos cuits de sorra i aquesta cobreix completament els carrers, si així se’n pot dir de les aliniacions del misèrrim campament on visc. Cap a les enfores unes quantes haimes fetes amb lona del mateix color. A la llunyania s’entreveu un ramat de cabres i camells que, la veritat, té el mateix color que la plana infinita de dunes sense fi que es perd en l’horitzó.

Sóc musulmà, sense fanatismes, sense papers i sense res i n’estic fart que aquest únic color presideixi tots els moments de la meva tediosa i avorrida existència. Però, malgrat que encara no ho sé, el porto al meu ADN i m’ha atrapat per sempre més.

A l’escola aprenc els colors i les seves combinacions. El meu color no té l’honor de ser ni primari, ni tan sol secundari. Anant bé sortiria barrejant un groc deslluït i un taronja apagat. Potser és una mica com jo, una barreja de berber, instruït en francès i espanyol i de religió islàmica. Em sento un pària i tinc el color de gos com fuig. He de marxar d’aquí i oblidar per sempre més aquest color maleït.

La travessa pel desert ha estat molt dura i arribem a Nador al capvespre. Sense descans pujo a una pastera amb centenars de sorrencs com jo. L`endemà hauré deixat enrera la sorra i començaré una nova vida.

La nit és llarga. No hi ha color, tot és obscur. Naveguem a les palpentes, no fós cas que ens descobrissin... Ens atrapa un fort temporal. Qui digué que la Mediterrànea era un Pont de Mar Blava? Crits i pànic. De cop una forta onada ens engoleix a l’aigua. Ajudeu-nos!! Sols queda nedar en mig de la foscor…

Quan em desperto, no sé quina hora és ni on sóc. Em trobo estirat a la platja, assedegat i amb la cara plena de sorra. Quin malson. Altre cop aquest color perseguint-me. Ara comprenc que la meva fugida és inútil.

No gaire lluny uns nens juguen a la platja. M’hi acosto. Fan castells i escultures de sorra. Se’ls veu feliços. Potser aquest color no és tan lleig com pensava…

Assentat al pedrís del passeig contemplo la platja inacabable i amb la mà agafo un grapat d’aquella sorra i me la miro atentament. Sembla mentida però cada granet té tons diferents. Això em recorda a mi mateix. No sóc de pura raça, sóc una barreja de molts matisos i tons. He hagut de marxar del Tinduf per veure-ho clar. El meu color indefinit és el dominant. Com el granets de la platja, som milions com jo. Potser no sóc tan poca cosa…

Dino a l’alberg d’acollida i per postres bunyols amb mel. Omplo la cullera al pot de la mel i la buido a mitja altura sobre el plat. Al·lucino amb els tons que adquireix la mel lliscant avall. Són semblants a la sorra però en comptes de salobror tot és dolçor.

No puc més i caic rendit. Ja és de nit quan em desperto, però aquí la nit no és negra sinó d’un color indefinit. Deambulo sense rumb. Les interminables faroles contaminen les avingudes de la ciutat d’un llum de color estranyament familiar, entre groguenc i ataronjat, que em recorda novament la sorra del Tinduf.

De cop una sirena trenca la bullícia nocturna i a l’instant apareix una ambulància amb llums intermitents al sostre, també d’un color semblant al de les faroles.

Tothom s’atura. Criden -Deixeu pas- . Ara ho entenc tot. L’ambulància només és important quan encén aquells intermitents de color indefinit que em recorda el meu orígen. Em sento important amb el meu color. Tot es paralitza quan apareix aquell color sorrós, que sóc jo mateix. ¡¡ Em sento poderós !!.

Torna la normalitat i en la seva rutina el semàfors van del verd al vermell, passant entremig per un color indefinit que aquí en diuen ambre. Després d’una estona observant la màgica seqüència, en descobreixo el significat. El verd vol dir que es pot passar. El vermell que no es pot passar. I el meu color vol dir sí, però compte.

M’encanta aquest detall. Un robot només interpreta el verd i el vermell amb el llenguatge binari, però l’ambre solament és interpretable pels humans.

Aquest color sintetitza tota la història de la Terra. Des del mosquit del Cretaci atrapat per una gota d’ambre fins a l’ambre dels semàfors. Antiguitat i modernitat tot en un sol color.

Al Tinduf, pensava que el color de la sorra era l’expressió de la misèria i ara descobreixo que és el més cosmopolita de tots. Definitivament del color sorrós n’estic ben orgullós.

Eduard, SORribas RAbeya

El últims de la temporada

2010-06-20T22:12:00.003+02:00

24è CERTAMEN DE MICRORELATS: REVETLLA

Abrió el sobre, dentro 50€ sin entender. La abuela que cuidaba sonrió y le dijo: Disfruta la verbena ésta noche. (Mónica)

Sempre recordaré la nostra primera revetlla. Els cabells adornats amb garlandes, els ulls encesos pel foc, espurnejant un miler d’estrelles. (Núria) 1r ex equo

-Truqueu als Bombers, ràpid, a Sallent hi ha set focs!!!
-Tiu, que és nit de revetlla!!!
-Ostres, no m'en recordava!!! (Concep)

No había duda. Aquella verbena sería fantástica. El punto de partida alguien desconocido. El final el fuego las olas... ¡Bien! (Ramon T.)

La nit de Sant Joan és nit d’alegria… esclat de palmeres al cel estrellat… xarrup de cava amb ratlles de coca… Sensacions de Colors. (Eduard)

Avui es Revetlla. Sóc el centre d’atenció, estic molt feliç. Qualsevol cosa que demani es meva. Demà saltaré al volcà. (Juan Manuel)

Berbena amb nom de planta, ja vetllava el vespre abans de festa, ara a la nit torna vetllar. Vetlladora revetlla’t! (Manel)

Li proposaren assistir a una revetlla, i quan va arribar-hi va trobar una vella de 90 anys que necessitava assistència. (Rosa) 1r ex equo

Nit de Sant Joan, brases, empedrat de foc. Ella em mira amb ulls encesos, serro les dents i trepitjo fort. (Teresa)

Se oyó un cohete. Me pregunté: ¿Empieza la verbena? Pero no. En una esquina, Carvalho se desangraba de un disparo. (Ramon G.)

Cagum el sonotone de la iaia, li dic: Me’n vaig de revetlla. I s’enfada perquè li he dit “revella”. (Sara) 3r

“Si mireu les flames del foc de Sant Joan, li veureu les banyes, el barret i els guants”- cantava la Joana a la foguera. (David) 2n

"Colors" per les Enramades

2010-05-28T09:39:00.005+02:00

El dissabte dia 5 de juny, a les 9 del vespre, a l'auditori de l'Escola Municipal de Música Cal Moliner de Sallent, farem una lectura dels nostres relats de "COLORS", una passejada pel món particular i divers dels Ksandra, amb noves incorporacions i alguns canvis.

Aquí teniu l'enllaç amb el programa de les Enramades

http://www.sallent.cat/index.php?md=documents&id=1921&lg=cat

US HI ESPEREM!

La història en 20 paraules del maig

2010-05-15T12:05:00.010+02:00

23è certamen de microrelats: XOCOLATA

5h. AM. Despierta cariño. ¡Es urgente! Nuestro hijo nacerá, con una mancha marrón. Rápido. ¡Tráeme una taza de chocolate caliente! (Concep)

Dius que era xocolata allò que tens al calaix? Si iaia! Doncs deu estar passada, perquè fa gust d’herba. (Rosa) 2n ex equo

Era un día de mucho calor, y la bruja de Hansel y Gretel se quedó sin casa. (Ramon G.) 2n ex equo

La serp estrangera s’embolicava: La sípia batega? el choco late? xoc o choque? lata o llauna?... bilingüisme o llengua bífida? (Teresa)

Quan l’addicció de la parella ja no siguin les meves dolces carícies sinó la dolçor de la xocolata desfeta... Hòstia, què faig? (Eduard)

- Yo me curo la depresión con chocolate con leche
- Yo con la leche del chocolate.
- ¿Cómo?
- Mi vecino el negro… (Juan Manuel) 2n ex equo

Una nit inoblidable, un sopar exquisit, un amant esplèndid, en acabar un relaxant bany amb xocolata. Mai havia menjat tant. (Núria)

¡A quién no le jode una dieta!... a todos. ¿Cómo se aguanta?, con un trocito de chocolate diario prescripto sabiamente. (Mónica)

Els cercles fets per la cullereta dins la tassa de xocolata em feien recordar aquell melic llunyà, rialler, desitjós, moll. (Ramon T.) 2n ex equo

Estoy en estado de “CHOC”, mi corazón LATE adelantado. Me falta la “O” que dibujan tus labios de besos de chocolate. (Manel) 1r

- A tu com t'agrada, blanca o negra?
- A mi dóna'm una negra ben potent...
- Jo t'estava parlant de xocolata
- Ah! (Sara) 3r

Fills de puta!!!... “Conoce el ultimo rincón sin civilizar”... si, i ara un bany de xocolateràpia... de puta mare... si no fossin antropòfags!!! (David)

Say Goodbye

2010-05-04T19:03:00.003+02:00

Pensamientos en solitario...Mis hijos

Un recuerdo que muestra lo que somos, inmigrantes perpetuos que buscamos ese lugar en el mundo donde perder el miedo.
Cuatro hijos, ella y él, ella y él,… retazos de mi vida y un corazón que palpita por cuatro… cambiándome la vida aspirando el oxígeno de sus sueños.
Un duermevela eterno custodiando ilusiones para que su luz no se apague, ni se extingan tantos anhelos...
Volar y abandonar el nido, buscar otros aires bajo un mismo sol, cruzando mares y remontando montañas tratando de alcanzar su cúspide solitaria, para descubrir una tierra inmensa a sus pies, que andan y desandan caminos sabiéndose vivos.
Encrucijadas dolorosas para chocar con la indiferencia, egoísmos que voltean la cara mirando para otro lado, distintas lenguas, diferentes costumbres y manos,… manos que se extienden y ayudan desinteresadamente devolviéndoles los colores y ese verde de esperanza que late silente enjuagando lágrimas.
Tristeza por lo que se deja atrás y asombro por lo que devela la senda, siempre adelante.
Amor que vigila de cerca y de lejos, palabras mudas rebosantes de sentimientos, callan el aguijón de la angustia que los piensa en todo momento.
Están siempre aún cuando duermo y mientras el tiempo pasa, los años se acumulan y el sentir sigue floreciendo,…hoy son más que cuatro, hoy está Lizandro el nieto, que pequeño me devuelve el recuerdo de esos primeros pasos, que una vez dieron de mi mano sorteando obstáculos.
Mis hijos, mi nieto y éste querer ser sombra para seguir amparándolos entre mis brazos, dándoles mi vida si fuera necesario.
Los amo.

Mónik

UNA NOVA PRIMAVERA

2010-05-01T18:40:00.012+02:00

Aquest matí m´ha despertat el cant dels ocells, anunciant una nova primavera, que donarà color als camps, inspiració als poetes, arguments als enamorats.

A la tardor et vaig conèixer, i a la primavera ja sabia que en mi ja no hi hauria un altre amor possible. I les altres dones se´t rifaven , des que havies deixat enrere els pantalons curts. Tenies tan bona planta, amb aquells ulls blaus i un caràcter fet per a guanyar-se la gent. I tú em vas escollir a mi. La única que et va saber dir no.

Junts vam passar una guerra i innumerables batalles i la mort del nostre Salvador. Et vas oblidar definitivament de mi. De fet el teu amor ja s´havia marcit, tal com una fràgil flor quan ha passat la primavera. Tú que havies estat tant apassionat.

Des de sempre sabia de l´existència de dones que se´t llençaven als braços i a les quals mai vas rebutjar, però vaig acceptar compartir-te per tal d´estar a la teva vora. Fins i tot quan ja no em tocaves.

Vaig assumir el paper de dona submissa i abnegada que parava el menjar a la taula, administrava el teu jornal a la fàbrica i alletava els teus fills, fins a quatre; Robusts, juganers, ferrenys. Tots tan diferents a tú.

En aquesta habitació que no és la nostra, al llit del costat, sento com respires agafant l´aire a glopades, amb la boca oberta com un peix.

Et faig un furtiu petó a la galta i sento que es remou alguna cosa en el meu profund interior, com quan m´estremia tota quan em tocaves.

Amb els ulls entelats per boires espesses, que ja no em miren. De fet feia molt de temps que ja no em miraves, des de molt abans que el llit t´atrapés en una darrera abraçada, com una amant gelosa i possessiva.

I jo que em passo els dies observant-te.

De fet, mai no havies estat tant meu.

Que més podria desitjar?.

RobClau

2010-04-24T17:43:00.010+02:00

Era immensament ric. Tenia més diners dels que es poden arribar a gastar en un milers de vides. Havia viscut sempre en una bombolla daurada a cavall entre dues temporades: la d´hivern com a intern en una prestigiosa escola de jesuites que educava els cadells de les famílies de l´èlit, i la dels estius a la casa pairal.

Allà conegué en Claudi, fill de la majordoma. Dels seus jocss varen ésser els estius al vast jardí de la finca on compartiren els únics moments de llibertat fora la rigidesa hivernal.

El temps avançava implacable tornant canviants les seves circumstàncies. Els nens eren dos adolescents que fruïen en els seus estius. L´amistat donà lloc a un sentiment sustentat en arrels més profundes, que tenia en la glorieta sota el roure mil.lenari el seu amagatall perfecte. La primera mirada diferent, el primer contacte amb la mà. En la glorieta tan sols ells i tota la nuesa d´un sentiment, al qual temien i avariciaven. Varen evolucionar al mateix temps i sentiren compassats i al uníson el despertar del seu cos a noves sensacions.
Cada pam de pell era un enorme i verge jardí sense explorar i amb infinites possibilitats. Aprengueren junts en cada nova descoberta durant aquells estius de llum.

Després dels estudis vingué forçosament el casament, una necessitat premiant en el cas d´un hereu. En Claudi va entendre, i la seva relació continuà intermitentment tots els estius. La terra ja havia estat llaurada i la llavor havia germinat, com una mala herba.

Tan sols una persona violà el seu íntim secret. La mare estava intrigada per saber on radicava la seva felicitat, que evidentment no es trobava en un matrimoni concertat. Els descobrí una tarda en la glorieta i no va dir res. Va evitar l´escàndol que una família de la seva posició no es podia permetre. I com a dona bregada en l´apariència i en la discreció ho silencià com havia fet d´antuvi les dones de la família.

El degoteig d´anys continuà inacabable amb el seu torrent successiu de dies. Les estacions mudaven el paisatge. El roure mil·lenari que, impertorbable, donava ombra a la glorieta, canviava el vestit. Les canes ja poblaven els seus cabells, i encara s´estimaven.

Només els podia separar una malaltia devastadora i cruel que ni tots els diners del món podia contentar. En Robert va travessar el darrer tràngol rodejat per una dona i uns fills expectants, però amb el nom d´en Claudi als llavis.

Es va morir alleugerit, en un darrer son. No va marxar trist, sinó saciat d´amor.

Havia llegat la casa pairal que abans havia estat dels seus avantpassat als seus descendents. En un sobre lacat en blanc el nom d´en Claudi, fill de la majordoma. Dins els sobre, un enigma en tres paraules "Busca i Trobaràs". En Robert li proposava un nou joc.

El Claudi va buscar en l´únic lloc on varen existir i on tot va ésser possible. La glorieta dessota el roure mil·lenari. A l´entrada "RobClau", els seus noms que gravaren enllaçats el dia que varen saber que s´estimarien sempre. I una xifra RC524321. En Claudi va saber que era la numeració d´una caixa de seguretat en una sucursal bancària, que descobrí contenia la numeració d´un compte corrent.

Ara tenia més diners dels que mai no s´arribaria a gastar.

Era immensament ric i feliç.

La Presentació del Llibre

2010-04-18T18:55:00.004+02:00

Aquesta és la presentació que es va fer per a l'esdeveniment, imatges que són pinzellades de cada història.

Llibre ksandra

View more presentations from guest554a5d.

Les 20 paraules de l'abril (abans del llibre!)

2010-04-10T18:35:00.005+02:00

22è Certamen de Microrelats: ESTRÈS

Les tres!!! Aquest roncant com un tronc i jo sense dormir. Començo la nova feina d’aquí tres hores. Quins nervis, Bffff!!! (Eduard)

P.D. Mi amol: toy fatá, toy susia, toy tonta, toy agobiá. Toy cansiiiina. ¡Dame miaja estrés po fabó mi negro! (Ramon T.) 3r

Em marejoooo!!!, cridava el cargol estressat rodolant tobogan avall. Una mà petita l’agafà per la closca per tornar-lo al cim. (Teresa) 2n

Una dona i dues exs son tres, tres fills, tres hipoteques, tres feines per poder-les pagar, tres...tres...tres... estresssss (Rosa)

Vansthofenn la passa a Hansshutten, aquest a Forsfhotten que la col·loca als peus de Kuingholenn que dispara i ………. goooool!!! Quin estrès!!! (Concep)

Quin estrès! exclamà mentre s’asseia després de la jornada. A mi encara em quedava fer una rentadora, preparar el sopar... (Núria)

- “Trek-i”! Tens estrès a les tres!!.
- Estrès?. Res, una reunió.
- I tensió per emportar!!!
- Bajanades. “... na” fen, que vol dir fen “na ...” (Manel)

09:00 Niños al colegio
10:00 Reunión abogado
11:00 Visita notario
12:00 Ir al Paro
13:00 Recoger niños
13:30 Comida en casa mamá
14:30 Llevar niños colegio
15:00 Infarto (Ramon G.)

Levantarse, asearse y desayunar, hacer las compras, la limpieza, la comida, lavar, planchar, atender la familia... ¡trabajar fuera!....¡¡estres total!! (Mónica)

Sense treball ni calés, Quimet malalt, l’hipoteca vençuda; i m’he de preocupar del pobrissó futbolista estressat perquè no juga bé? (Juan Manuel)

- Senyor meu, el problema que té vostè és l'estrès...
- Si, doctor, "les tres" ex-dones que m'estan xuclant tota la pasta. (Sara) 1r

SENSACIONS, el llibre dels Ksandra

2010-03-19T20:04:00.004+01:00

Els reptes són per als valents, les il·lusions per als somiadors... Som agosarats i fem un pas endavant: publiquem un llibre amb els nostres relats.

No es un recull convencional, cada història porta un segell propi, no n’hi ha dues d’iguals, ni tan sols de semblants, són un recorregut per cada univers particular, que tan pot estremir com arrencar un somriure, però totes tenen la voluntat de remoure alguna cosa, de no deixar indiferent.

Si ens hi voleu acompanyar, farem la presentació del nostre llibre a la llibreria Àgora (Sallent), el dia 16 d’abril de 2010, a les nou del vespre.

Els microrelats de març

2010-03-08T09:42:00.002+01:00

21è Certamen de Microrelats: CADENA

Just quan tirava de la cadena vaig pensar en tu. Va ser com si desapareguessis definitivament de la meva vida. (Núria)

Le regaló una cadena de oro, gruesa, con una medallita colgando. Ella le miró sorprendida y solo supo decirle: Guau! (Teresa) 2n

M’encadena delicadament al capçal del llit. Ménage à trois. Merda!! Des que vaig llegir “La Lujuria” tinc els somnis pujats (Eduard)

- Ayyyy!! He perdio la cadena.
- Lloras por una cadena?
- Es que era la del water y la taza ya está llena! (Rosa)

Desprès de l’assassinat de la rateta
No hi van haver més casaments!!!
Va passar set vides…
Condemnat a cadena perpètua!!! (Concep)

CADENAS: Sentirnos cuerda de galeotes. Apresaos las maanos y danzad. Sin comas. Sucedeeer sucesos en cordiiiillera. Enlazaos en oooroo y rejaljar: Belleza perpetuuuuuua… (Manel)

Una cadena feta de greuges silenciats, massa tolerància i respecte mal entès ens ofegava, al tallar-la vam alleugerar càrregues innecessàries. (Juan Manuel)

Y tiré por que me tocaba: la del water, la del perro, de producción, del coche; y como no, la perpetua. (Ramon T.) 3r

- Vull canviar de cadena, Jaume, passa’m el comandament.
- Guau, guau! (traducció): - Vull canviar de cadena, Tresky, passa’m la vermella amb punxes. (Sara)

Vaig dedicar tota la meva vida a deslliurar el meu poble de cadenes, i ara tothom em porta penjat d’una. (Sara) 1r

Sortia el sol, agafà el pinzell mirant la tela blanca. Canvi de parer: dormiré fins el capvespre, llavors ho faré. (Fina)

- Alba, di palabras que empiecen con K
- K de kilo, k de kafquiano, k de kaki, k de karaoke, K de ná! (Ramon G.)

Cadena, eslabones de buenas intenciones, de cariño y amistad, de comprensión y ayuda. Una cadena de soñadores unidos para siempre. (Mónica)

El eslabón estaba oxidado, había que sacarlo. La duda meditando demostró que sobraba. La cadena ahora tenía, su justa medida. (Mónica)

Oblit

2010-02-26T09:45:00.003+01:00

No recordo la meva infantesa. M´agrada imaginar que havia estat plàcida, amb el seu transcòrrer successiu de dies, dins una llar comfortable, amb uns companys de jocs i uns pares que es devien estimar, alguna vegada.

La primera imatge difosa que conserva la meva memòria, esquiva i aleatòria, és la d´una núvia a les portes d´una esglèsia sota una capa espessa de pluja.

El blanc es va enfangar tot regalimant decepció. Va significar el final de la meva festa i el començament de l´agonia en què es va desenvolupar el meu matrimoni, senyal evident que m´havia casat anticipadament amb l´home equivocat. M´asfixiava. Em sentia una dona a qui tothom desconeix i ningú no vol conèixer, amb una vida feta però no resolta, surant en una peixera de cartó.

La maternitat va arribar sense solució de continuitat, i em vaig trobar embolcallant un plançó de pell de préssec a qui podia intuir el meu rostre, que havia de cuidar quan encara no n´havia après i a qui havia d´estimar sense conèixer´l.

La via d´escapament es va obrir quan em va trobar un home de món. M´afalagava amb atencions i detalls. Impossible resistir. Vaig abandonar, tot.

D´una infantesa dins una vitrina emmirallada i d´un matrimoni en una capsa d´espart, seguint l´estela de la meva pròpia inconsciència , em vaig trasplantar a la ciutat més enlluernadora.

Una vegada cremada la passió tan sols varen quedar el fum i les cendres.

Es va apartar de mi, i vaig sofrir la penitència de viure el no res, amb la ment ferida, el cor glaçat, les mans buides, el gest amarg.

Vaig reunir la meva escassa energia per tal de recollir les restes del naufragi i aconseguir un bitllet de tren per tornar, pensant que era possible.

I ara em passo els dies vagarejant per aquesta estació. Un munt de mirades pressudes que voleien damunt meu m´intenten esquivar com s´evita un obstacle imprevist o una nosa incòmode.

Cap mà s´extén i s´ofereix. Només mirades dures, opaques, indiferents.

Quin adorable i torbador cant de sirenes va fer naufragar el meu vaixell?

Per què no vaig deixar engrunes de pa al terra per trobar el camí de la llar.

En escassos moments de lucidesa encara m´embriaga el seu alè i sento que torno als seus braços com qui torna a una casa aliena.

Ja no espero cap tren. Fora, plovisqueja.

Encara sort que dins aquesta urna cristal·lina on m´ubico conformada, no em mullo.

2010-02-25T05:42:00.003+01:00

Esta no es mi Casandra.
Calanda es el pueblo de Buñuel. Es un pueblo en el que suenan mucho los tambores. Pero son solo tambores, el ritmo de la vida, música para escuchar, más bien para bailar.
Calandra ha enfermado, ha estado tendida en la cama soñando con su libro. Hasta ha dejado de escribir. Hoy se ha levantado temprano, y se ha dicho ha si misma que debe volver ha escribir. Se lo ha dicho mirándose al espejo, se lo ha ordenado el cerebro, ese que mueve los hilos oculto, y ella, esa cara que mira al espejo, ha hecho teatro para verse a sí misma la cara que hace cuando se enfada. Luego ha continuado mirando al espejo durante un largo pero corto período de tiempo. Cree haberse reconocido. Cree reconocerse en sus defectos. Los defectos fluyen, los defectos parecen rodearlo todo. Las arrugas se multiplican. No las acepta. Hasta ahora todo eran risas y cosas bonitas, pero ahora que ya se va conociendo más así misma, empieza a reconocerse en sus defectos, y no le gustan. Ya no puede sonreír y disfrutar de la belleza del encuentro consigo misma. Ya no deja las manías colgadas en la puerta y la inspiración huye. A veces la alcanza con la punta de los dedos. Es como un como despertar en el matrimonio después de un hermoso romance de diez años. Ahora le dan ganas de ocultarse, piensa en tapar su naturalidad con la vieja y artificial crema amarillenta que utilizaba para quitarse las espinillas de la época de la ausencia de madurez; y rasca su cara fresca con el algodón agrisado por el tiempo y la vergüenza. Mucha crema, crema escupida por un spray, que se come la capa de ozono, bofetadas de crema y algodón que hasta lesionan. Todo contra las arrugas. Pero las arrugas persisten y hasta se hacen hermosas, sonrojadas, admirables. Las arrugas, las cicatrices, el cabello caído, son la rebeldía contra la estética dominante. Pero Calandra sigue viéndolas feas, ha perdido la magia transformar los vientos en energía para volar. La obsesión ha disparado a la niña caprichosa de fácil rabieta y ojos oscurecidos.
Pero todo esto es plato frío de invierno, pronto estará aquí la primavera llamando a la puerta, y creo que Calandra la dejará entrar con todas sus flores y si caben hasta todas las hojas, con la variedad de sus formas y después vendrá el verano para pasear su desnudez y sus arrugas.

Les 20 paraules de febrer

2010-02-20T11:29:00.003+01:00

20è Certamen de Microrelats: GAT

Ahora viene Gato, a cantar sereno con sabor, aunque no sea moreno. Ahora viene él, a cantar distinto, dejándonos de herencia su ritmo. (Ramon G.)

- Vigila! Se t'ha enfilat un gat sobre l'abric!
- Brètol! Això és el coll del meu abric de pell de guineu! (Sara)

El silencioso asesino estuvo agazapado hasta que apareció Pérez, la sonrisa del mellado niño se heló con el certero salto. (JuanMa)

Era un gat trist perquè tenia el pel blau, fins que va conèixer en Roberto i el va fer famós. (Rosa)

Un país raro tanto CAT. Católicos o catetos?... propaganda de Caterpillar? No se entienden, claro, hablan gatalán. Será Inuncat gato al agua? (Eduard) 3r

La roda punxada i el gat enlloc; finalment el trobo i quan aconsegueixo posar-lo sota el cotxe, m’esgarrapa el malparit!. (Teresa) 1r

Era un lindo gatito y lo adoptamos... hasta que se cagó en la caja... de las 3000 piezas del puzzle. (David)

La va enamorar dolçament.
Assassinant-la la nit de noces, gatunament.
A ell encara li queden set vides,
Ummm…!!! Quants casaments!!! (Concep)

Espegué un buen gato en la escalega, pego aquella gatita pgesumida gesultó teneg una alitosis hogogosa y dentaduga postisa además. (Ramon T.) 2n

MIAAAAAAAAAAuuuuuuu Et salves per ser un bebè. (Elvira)

Gateta disfressada de “zorra” va fer “miÍiÍíÍ…”, amb la boca petita.
El gat va dir… uau! “¡aquí hay gato –embutellau-!” (Manel)

Em llepo observant-los amb presses i malhumorats. Al vespre s’asseuen davant una capsa il·luminada. No és tan dolent ésser gat. (Núria)

Esto es un atraco

2010-02-04T00:06:00.002+01:00

Este es un relato escrito en primavera de 2008 y revisado en otoño de este, nuestro año.

Señoras y señores, manos arriba esto es un atraco. Un atraco de colores. Pues me han convencido para que me subiera a un escenario a relatarles una historia, azul. Pero resulta que yo cuando me subo a un escenario me pongo colorao,
y ese color es todo de la Concep.
Porque hay que ver lo que le luce.

De vez en cuando la mente se me queda en blanco.
Ramón, esto no será plagio ,
porque lo de la mente en blanco
es solo de vez cuando.
Quizás la explicación a todo esto sea que yo en eso de interpretar estoy mas verde que un ecologista fumador, intentando reciclar los mecheros y las colillas en una “deixalleria”.
Vamos que me encuentro tan raro como una Rosa verde, aunque los verdes que pinta la Rosa son frescos y naturales
y yo no voy oscurecerlos con mis chocarrerías.
¡Que no son materiales reciclables! –me dijo la de la “deixalleria”.

Y a esa no le expliques historias de colores.

¿Y que haces después con los mecheros y las colillas?.

Pues tragarte un marrón, que si fuera el de la Monica no me habría importado tragármelo, porque ella consiguió hacernos disfrutar de un color olvidado.

Los mecheros y las colillas se fueron otra vez para casa. Y cuando dejaron de ser marrones pensé en tirarlos al primer contenedor que apareciera, pero no quise convertirme en un hombre tan gris como el del Sabina, perdón como el del Juan Manuel, porque el de Sabina solo llevaba el traje de color gris, y el del Juan Manuel lleva de color gris hasta los calzoncillos. O eran blancos. Otra vez el blanco
Es una persecución.
Espero que todo este relato entre nervios y colapsos no acabe mas negro que el requiem de Mozart o que el negro de Ramón. Aunque ese negro, es tan transparente, tan transparente que parece blanco,
joder con el blanco.
Ha sido una confusión,
pero es que yo no tengo la culpa que tanto el negro como el blanco
se llamen Ramón.

Y además el blanco es el padre de todos los colores y puede aparecer donde le de la gana. Y digo padre porque madre no, no, porque todos los colores son muy masculinos. Anda que si la representación se nos convierte en un espectáculo machista las lilas y las violetas se nos van rebelar. A no ser que todos los colores sean mariquitas David. Porque el rosa mas bien parece transvestido, o unisex, el rosa, la Rosa, una rosa. Trinitario no, seguro. Vamos lo digo yo. Y yo de rosas se mucho. Y de trinitarios creo que también.

Yo de rosa se algo porque donde yo trabajo fabricamos polvos de color rosa, de ese color rosa cariñoso de la Teresa, ella diría que es un color para repartir. Aunque los polvos de las minas son solo para las plantas, para las plantas que dan hermosos frutos, hermosos frutos como las dulces naranjas de la Sara, naranjas si, porque ella jamás nos pintaría calabazas, ni aunque el día se vista de gris porque el sol ha perdido su amarillo.
Alegría, que a los mineros, los han vestido de butaneros, Sara te has pasado.

Ha llegado la estación de los colores, esta vez con lluvias,
y al Sabina
no le han robado el mes Abril,
gracias de la Fina
que vino con sus flores
hermosas, divinas
vinieron las lilas.
Porque las violetas de la Elvira
ya llegaron antes con su sorpresa de finales de invierno.

Joder que me quedao amarillo relatando, ¡que mareo David!, anda, sácame una sonrisa de tu chistera, y lléname la cabeza de colores, porque hasta las estatuas de las Ramblas se han movido sin motores, sin monedas, sin espectadores.

Azul

¡Nosotras que nos queremos tanto!

2010-01-22T18:04:00.006+01:00

¡Nosotras que nos queremos tanto!

Sobre la mesilla de noche descansa un libro, "Nosotras que nos queremos tanto" de Elsa Serrano, fue lo último que estabas leyendo añorándome en la lejanía, no pudiste terminarlo, allí descansa tal cual lo dejaste haciéndome compañía y recordándome cada día que te fuiste para siempre, dejándome con mis utopías. Eras vos la que necesitaba mi fuerza, te aferrabas a la cola de mi barrilete para ascender libre y volar sin miedos tomada de mi mano.

Era yo la que te protegía, siempre fue así sólo que esa vez no pude, mis dedos no pudieron alcanzarte, no pude arrebatarte de las garras de la señora de las tinieblas.

Odié con el corazón desgarrado, lloré, rabié, me enojé con Dios, maldije a la vida y cerré los ojos no queriendo ver, seguías conmigo, como antes, como siempre.

Sigo oyendo tu voz dulce y tierna, sigo repitiéndote "te quiero", sigo diciendo que eres mi otra mitad como soliamos decirnos y explicábamos a nuestros hijos por qué eramos la mitad de la otra, tan unidas que nada nos separaba.

La vida me mutiló y me dejaste sin sueños.

Viviste llena de miedos, fue así desde que éramos chiquitas y yo con mis pocos años, te cobijaba y amparaba dándome de golpes con quién te hacía daño, cosas de chicos pero no me doblegaba ningún temor. El tiempo transcurrió y vos pegada a mis costillas tropezabas para que yo te levantará y montada a la estela de mis audacias, enfrentabas la vida.

No pude custodiarte contra lo inevitable de una enfermedad cruel y dolorosa, imploré tanto, tanto...prometí tantas cosas para ser oída, grité de angustía a un Dios sordo que me dejaba sola, que me amputaba parte de mi misma y como crisálida que se muta, te convertiste en sombra.

Te agrandas para sostenerme cuando flaqueo, te empequeñeces ante mis osadías, caminas a mi lado, detrás o delante de mí, siamesa adosada a mi corazón que te añora buscando tus brazos, para estrecharte contra mi pecho hoy solitario.

Te recriminé tantas veces tu abandono,... mi fortaleza radicaba en vos, en tu debilidad, comprendí que sólo vos eras mi coraje, me traspasabas tus temores para que yo, mayor que vos un año, me enfrentara a todo ahuyentando fantasmas.

Estás, vives en mí cada día, te traje conmigo y esparcí tus cenizas en un mar con el que soñabas, haciendo realidad la quimera que te aventuraba a seguir mis pasos atravesando un océano de fantasías.

He desbordado lagos y pántanos con lágrimas que no dejan de brotar,...¡te necesito tanto!...sólo vos eras carne de mi carne, mi propia sangre.

Querida Silvita, Cuca de mi alma, hermana mía, me sostiene saber que nos encontraremos algún día, que serás vos quién me ayude a cruzar el río que nos separa en ésta vida.

¡Nosotras que nos queremos tanto!...ni la hoz macabra de la muerte te arrancó de mí ánima por la que correteas libremente, sin envejecer, eternamente joven y bella, inyectándome la intrepidez de la valentía para recorrer en camino que soñabamos las dos.

Te quiero.

Hoy deberías cumplir años y no estás, pero sigues viva dentro mío que no dejo de recordarte. He vuelto y el libro sigue descansando en mi mesilla de noche. Sigo otro sueño pero el que deseabamos juntas, ese nunca se hará realidad.

Te quiero.

Mónica

Els primers del 2010

2010-01-16T11:27:00.007+01:00

19è Certamen de Microrelats: NAS

...Y pensar que aquello que lo acomplejó toda su adolescencia, hoy siendo un hombre, era su mayor atractivo... ¡Su nariz!! (Mónica) 3r ex equo

Tenia una berruga pilosa en un nas prominent, sempre l’acompanya una escombra. Un mal dia va marxar per la finestra. (Núria)

-Tu, no et colis! Quins nassos!
- Nassos no, un nas. Ma mare creia que tindria bessons, però mira, només vaig sortir jo. (Sara)

Amb tenasses el desnasà. Era Anastàsia, gallinassa anassequible. Germanastre d'Ignasi del Nàstic. Gimnasta nascuda a Bonastre, ara, la pesiganassos. (Juan Manuel)

El va estrènyer amb força contra seu i va tancar els ulls
- Begs! Què és això tan humit?
- Perdona, és que el nas em regalima. (Fina)

Feliz mota de polvo era, cuando ¡zasca!, me succionaron a una profunda cueva quedando pegada a un tibio y espeso magma verdeamarillento. (Eduard)

Hi entro decidit. El vi gira vertiginós sota meu. Les aromes esclaten, volen, em penetren... Aaaaaaahhh! Quin gust ser nas! (Teresa)

Avançava inexorable, indiferent al pànic que causava, envaint espais, anorreant distàncies... ella veient-se esclafada, digué: No calen petons! Amorra’t directament! (David) 2n

Canvia de color,
depèn si fa fred o calor.
Fa candeles i burilles si el propietari
és un senyor ordinari. (Rosa) 1r

De què va la història? Va d’un nas. Quin nas? Sí, del nas que té 365 dies. (Elvira)

¡Que trompa mas grande tienes!. Para olerte mejor, chatita. Y con dos narices se zampó otro chato de Moriles Montilla. (Manel) 3r ex equo

El Desembre congelat i el nen petit despullat!
Dos nassos l'escalfaven i no donaven abast!
Collons!!! Vestiu-lo, que ja n’estem farts! (Concep) 3r ex equo

Mientras ardía en la chimenea, descubrió que su vida era una farsa al mirar como le crecía la nariz a Gepetto. (Ramon G.)

Els últims microrelats del 2009

2009-12-12T12:49:00.004+01:00

18è Certamen de microrelats: ZASCA

Paseando un dia plácidamente por la calle Carretera. Zasca....!!! Un cabrón me tiró un cubo de agua desde el balcón. (Ramon G.)

Zasca... ¿qué significa?... lo vi en la tv. Un boludo haciendo karate a Buenafuente al grito de ¡¡Zasca!!... ¿la gracia? (Mónica)

Reía. Reía mientras insertaba una única bala en el tambor del revolver.
- Zasca-yu, qué harás cuando mueras tú?, murmuró sonriendo. (Ramon T) 3r

El David diu una... quina bestiesa !, espera que ara ve el Juanma... Zasca!. Sembla un concurs de poca soltes. (Juan Manuel)

A casa la yaya...a casa la yaya, NO QUIERO IZ!!!...no quiero...de vezdad!... que cuando me besa...ZASCA MAMAAAA!!!! (David)

_¡Ozú, mi arma!
_¿Qué te pasa, quillo?
_Puéee... que ZASCApao el burro de la cuadra del tío Manolo! (Sara) 1r

Feia dies que s’havia instal·lat a casa seva, i estava cansat d’aguantar-la. Fins que va fer…ZASCA!!! Ja està, adéu mosca!!! (Concep)

Viatjava sol i sense esperança, en un revolt , amb lletres de neó, s’il·luminà "ZASCA" i uns ulls encisadors, impossible resistir. (Núria)

La mare dormia, roncava: ¡GRRR!?. ¡ZASCA!?¡AHHHHHH!. Va rebre un cop als morros. El nen protestava, escombra aixecada: “Mama m’asusta ¡GRUUUUUH!”. (Manel)

Cariño!! Como quieres que cumpla contigo si bosteZAS CAda vez que intentamos hacer el amor ¿Te ha picado la mosca Tse-tse? (Eduard)

Meditaba el Maestro Po, cuando entró su alumno:
- ¿Qué quieres ahora?
- Maestro necesito consejo...
¡¡ZASCA!!
- Gracias.
- De nada Pequeño saltamontes. (Teresa)

En la tasca de Marlasca, todo el mundo bebe y masca. Y el que no bebe ni masca… se la Zasca!! (Rosa) 2n

COLOR DE TURQUESA

2009-11-28T15:09:00.012+01:00

Aquest estiu he tornat a l´Encalmada desfent el camí que vaig iniciar quan encara la força i l´il·lusió guiaven les meves passes. Seduït per la bohèmia d´un veler vaig salpar com un quixot valerós amb l´esguard fix en l´horitzó escortat per les gavines, solcant camins blau turquesa em va embriagar el torbador cant de les sirenes, deixant com a rastre el regust a salabror de la recança.
Vaig lliurar l´àncora tallant de soca-rel el cordó umbilical que m´unia a la infantesa, amb les dents si fes falta, desfent els nusos que em lligaven a la teva platja. En quin moment de la nostra història les paraules es tornaren retrets, les abraçades en acritud, els silencis en deserts?. Empés per una brúixola interior que em manava salvar totes les fronteres, amb fam de descobrir i conèixer, he travessat tots els oceans, desafiat tots els perills, he conegut la passió, la por, he sembrat la meva llavor, germinant l´amor.
Torno amb la pell clivellada per tantes batalles, els ulls savis de tanta vida apresa, les mans aspres per la feina fondejada, quan ja els teus ulls no em poden il·luminar com quan vetllaven els meus jocs mentre t´acaronava el càndid vaivé de les onades. LLavors tu eres el sol que enlluernava el centre del meu petit univers fet de retalls de rialles, diversió, inconsciència encara.
Per sempre formaràs part de l´essència de la cala, del seu paisatge encisador, dels pins altius, del vent que tot ho remou, de la dolça arena i de les aigües de color blau turquesa, com els teus ulls, mare.

Para ti, Mónica

2009-11-20T09:25:00.011+01:00

Edició especial de Microrelats, tema: Mónica

Esta es una edición de microrelatos pensados para alguien muy especial. Queremos estar contigo, porque te queremos, porque Ksandra sin ti no es Ksandra, porque tu siempre estás, tan lejos pero tan cerca... Así que pon la música y empieza a jugar! Que tengas un dia estupendo! Feliz cumpleaños!

Habla sin gritar, susurrando. Tiene la palabra adecuada para cada momento. Marrón como bombón, cruza veloz el Atlántico, hasta mi corazón! (Concep)

Hacer años es como un rosal, que empieza por una rosa y Dios sabe cuantas hará, pero si lo sabemos cultivar, por muchos años que uno pueda hacer, el rosal cada año una rosa más hará. Moltes felicitats! (Elvira)

Entre registros de entradas y salidas llegó una voz, porteña, marrón. Luego, el tiempo la transformó de ciudadana a amiga. (Ramon G.)

De más allá del mar llegó un susurro de viento austral, y supe que los sentimientos no entienden de distancias, latitudes ni fronteras. (Teresa)

… materialmente lejana, espiritualmente cercana, directamente artista, especialmente anarquista, lunfardamente porteña, boludamente milonguera, sinceramente intuitiva, naturalmente melancólica, dulcemente cálida, entrañablemente cariñosa… ¡SENCILLAMENTE QUERIDA! (Eduard)

Una mujer andaba por la calle, pelo negro, tez "marrón", fumando un "fasso", se me acercó y dijo: Boluda, ¿cómo vas? (Sara)

Estás entre los garbanzos, las palabras, el bacalao, el vino, las risas, las complicidades, porqué Ksandra eres tú, dulce Mónica. (Núria)

Imposible decirte en veinte palabras todo lo que pienso de ti, Mónica, sólo sé que haces que sea mejor persona. (Juan Manuel)

Estic atontat com Cristòfol Colon, em miro el Mediterrani i penso en les índies... sobre tot en una... i la veig des d’una terrassa de Cambrils... (David)

De ti aprendí palabras que me llevaron lejos, donde el río es un león y el fuelle llora tangos. ¡Gracias Mónica! (Rosa)

El vent és el nostre aliat, no necessita brúixola per trobar-te, no perd el teu rastre i t’abraça en nom meu. Per molts anys! (Fina)

Un MÓN de MÓNICAS viatjant pel MÓN és una cosa bonICA, un MÓN de “osas cariñosas repartiendo besos” ¡es únICA! (Manel)

Partió de una voz ronca, con sueños desempaquetados, con dudas y vaivenes. Volverá. A contra corriente. Casi como de improvisto. (Ramon T.)

Els de novembre!

2009-11-07T12:00:00.005+01:00

17è Certamen de microrelats: La Vida

Un llogaret a Judea, una estrella il·lumina la nit, la vida s’obre pas sagnant i amb ella neix un miracle. (Núria)

L’assegurança de mort em cobria la vida. O era al revés?. Jo què sé. Les matemàtiques i la lògica són estranyes. (David) 1r

- Jo, com bon mariner, tinc un amor a cada port!
- Jo, com bon advocat, preparo el divorci de la teva dona. (Sara)

La bona vida és cara, però és vida, n’hi ha una altra més barata, però allò ja no és vida. (Rosa) 3r ex equo

Electro pla. Deu minuts i llest. Ràpid, un capellà!!... llisco per un pendent fosc... Un sortint!! M’hi arrapo, m’arrapo a la vida. (Eduard) 3r ex equo

Salí con dificultad del oscuro y viscoso túnel, después me pegaron y cuando abrí los ojos, llegué definitivamente a este mundo cruel. (Ramon G.)

Del blanco al negro, la vida son colors, un arco iris que no rompe ni el ultravioleta si no le dejas. (Juan Manuel)

Un Martini rosat. De fons canta la Piaff. Miro la posta de sol i decideixo que avui la vida és d’aquest color. (Teresa) 2n ex equo

La vida, ¿qué es la vida?, una frase, "Es la vida y no la muerte, la que no tiene límites” (Mónica)

Té collons!!!, tota la vida pencant, demà en faig 65 i avui se'ls acut aplicar la llei... A treballar fins els 70!!! (Concep)

Casandra siempre traía alguna historia nueva que contar, Ramón le preguntó: ¿Vives o escribes? ¡¡Estoy viva para contarlo!!. (Manel)

Un roure i la seva ombra. Un got de vi. Una pell que espera les meves mans. Tota la vida. (Ramon T.) 2n ex equo

2009-10-17T21:18:00.008+02:00

DESPRES DELS COLORS

Desprès de fer els colors moltes vegades he pensat si en lloc de triant-se nosaltres el color, no van ser els color els que ens van triar a nosaltres.
Perquè no em direu que la Concep no es una dona de color vermell, el vermell del coratge, de la lluita per la supervivència el vermell de l'energia pura i de la força.
La Elvira tot ella és com una violeta menuda, discreta però plena de fragància que l'acompanya allà on ella és.
I la Teresa, li podríeu donar un altre color que no fos el rosa?
El Ramon, bé els Ramons, blanc i negre com un taula d'escacs. blanc negre, negre blanc escac i mat a l'avorriment i la tristor.
A L'Eduard jo li donaria el color, és a dir, els colors de l'arc de Sant Martí, per la seva manera alegre d'escriure i de jugar amb les lletres em recorda els abecedaris de tots color que es fan servir per ensenyar els nens a llegir.
La Mònica el color marron de una tassa de xocolata calenta, que et dona força i et reconforta, o bé com aquells bombons màgics que no necessites menjar-los per sentir la seva dolçor
La Núria encara no se li pot donar color perquè és com una poncella que mica a mica es va obrint i encara trigarà un temps a mostrar-nos el seu autèntic color.
En Manel el blau cel com las ones del mar, que no saps mai si venen o van, però quan t'hi acostumes t'encanta la seva remor.
La Rosa, jo mateixa, que per l'edat que tinc estic força verda, vull dir que encara estic tendre, no us ho sembla?
El Juan M el gris, però no el gris de la vulgaritat, és un altre gris, és el gris del cel quan està a punt de fer una tronada i un xàfec.
La Sara tampoc podia tenir un altre color, tot ella es com una tarongeta dolça, una nespra, un ganxito.
La Fina morat, el color de la saviesa, de la rebel·lió de les dones.
I en David, ai! en David! que podia tenir un altre color que no fos el groc, el color del sol, perquè com el sol, si t'hi estàs gaire estona agafes mal de cap, però també és el color de la crema catalana, el pa de pessic, la truita de patates, els pollets quan surten de l'ou, la caca dels nens petits, la flor de les mimoses, però sobretot el color de l'or.

Els "micro" del mes d'octubre

2009-10-17T14:02:00.006+02:00

16è Certamen de Microrelats: EL PETÓ

Rés es pot comparar als petons que, cada nit, feia a les galtones tendres de les filles, mentre les amanyagava. Per irrepetibles! (Concep)

El petit esquimal es fregà el nas adolorit.
- Mama, vols parar de fer-me tants petons! Que ja sóc gran! (Teresa)

Li vaig fer un petó pensant que per fi havia trobat un príncep, ara vivim els dos en una bassa. (Núria) 1r

Embeleso en la mirada bucólica, temblor de extremidades, palpitar desbocado y respiración acelerada. Ese primer beso inolvidable, de tierna enamorada. (Mónica)

A mig sopar s’acomiadà de la colla i fent un petó al Jesús va marxar. L’home fosc conegué immediatament el seu objectiu. (Eduard)

El mirall li tornava una mirada llunyana. Poc a poc la seva boca oferia lleugerament un petó sagnant al vidre. (Ramon T.) 3r ex equo

Ella abraçava efusivament l’home, fins que aquest l’apartà gemegant:- Deixa de petonejar-me, Xita, que m’omples de babes! (Sara) 3r ex equo

Dos bocas entreabiertas exultantes de deseo, -chocan trenes de alta velocidad-, amasijo de labios retorciéndose, la humedad derrama carmín rojo. (Manel)

Anava cap aquella claror. De cop la humitat d'uns llavis al meu front em van tornar a la vida. (Fina)

- Be “so penco” a tu casa- , leyó la profesora de lengua de 1º de ESO en el examen de redacción. (Ramon G.)

Petons robats, petons enamorats, petons efímers. Afortunadament mai oblidaré el darrer que vaig donar a l’avi quan s’acomiadà al llit. (Juan Manuel)

Al meu marit i a mi ens agraden amb llengua, ben sucosos i cargolats... els petons? No, els bulls! (Rosa) 2n

Va arribar sobtada, amb una llambregada en tingué prou i els gèlids llavis al posar-se engoliren golosos tota la... ( FINS AQUI 19)LA 20. OPCIONS: 1. Vida – 2. Polla – 3. Piruleta – 4. Comodí del públic (David)

2009-10-08T11:17:00.002+02:00

David ¡¡Molt merdè!!

2009-09-20T04:47:00.004+02:00

David querido ¡Molt merdè!!

Siempre empiezo con los mismo, pero así nos conocimos, jugando con las palabras. La amistad germinó en el corazón y se arraigó en el cuerpo. El sentimiento fue uno, hermanándonos, sólo que entre los dos, nació inmediatamente y como un hijo prematuro, día a día se fue fortaleciendo. Ni la distancia pudo empobrecer el sentir y ambos soñamos en voz alta. Compartimos esas ilusiones y confidencias de anhelos que creíamos perdidos o simplemente, imposibles de alcanzar. Hoy ese sueño ve la luz de un nuevo día, distinto, diferente y el camino a recorrer es el buscado en horas de desvelo, apostándolo todo a una sola carta, la tuya y la de tu ansia de ser. Bufón por naturaleza, sarcástico e irónico, provocador y vendedor de fantasías, me has conmovido hasta el alma, haciéndome aflorar las lágrimas más de una vez, al mostrar la otra cara de la moneda, esa que pocos conocen y muestra sin tapujos esa sensibilidad a flor de piel que tienes. Honor de ser tu amiga, un par para el que no hay secretos y una fan que te admira de siempre, a medida que te fui descubriendo. Nos conocemos tanto, que no hizo falta la palabra para saber como estábamos en determinado momento, y el otro siempre presente, buscándonos para darnos aliento. Conformamos un grupo atípico por nuestras propias formas de ser, pero único por un juego y un soñar compartido que nos hizo ser uno. El logro de uno es el de todos, tu sueño es el mío y tú objetivo a alcanzar una hemorragia de felicidad, que me estremece sabiéndote que lo estás logrando. Estoy ahí, a tu lado como siempre, hinchándome de orgullo y sin dudar, sé que alcanzarás la cúspide coronada de aplausos y que las risas llegarán hasta mis oídos, aún en ésta lejanía sin fronteras. ¿Qué te tengo fe?, ¡toda la fe del mundo!, porque lo vales y con tu éxito se hará realidad mi propio sueño y el de los Ksandras también. Tu actitud nos devuelve la confianza en nosotros mismos, al menos la mía, porque elegí seguir tu ejemplo y como en Hansel y Gretel, ve dejándome piedritas en el camino para que yo también lo alcance. Para mí eres mucho más que un compy, eres mi amigo del alma y más que un hermano, un par con el que conté sin pedírtelo, porque estabas siempre ahí saliendo de la galera, con un abrazo de oso, con la palabra fácil, con la sonrisa en los labios y supe que era para toda la vida, ¡un amigazo con mayúsculas! Fuera de eso que hace al cariño, he llorado de risa con tus gags y desmenucé cada relato tuyo con sorpresa, podías hacernos reír y conmovernos con prólogos como el de Colors o Volar. Histrionista por naturaleza podías escribir historias cargadas de sensibilidades, ¡Eso es un artista!

Desde aquí, ¡por tu éxito que es el mío!

¡Te deseo mucha merdè! ¡Toneladas de merdè!

Gracias por ser mi amigo y un ejemplo para seguir buscando el sueño.
Gracias a los Ksandras estoy a tu lado, disfrutando y henchida de orgullo, sé que lo estás logrando.

¡¡Avantti caro amici!!

Te super requiero un montonazo.

¡¡Besazos a palas y abrazotes de osa cariñosa, igual a los tuyos!!

Mónica

Comença la temporada: els microrelats de setembre

2009-09-19T13:14:00.002+02:00

15è Certamen de Microrelats: Un Viatge

El descapotable anava tocant la botzina escandalosament. Va sonar una sirena. La policia? No, el viatge dels cavallets s’havia acabat. (Sara)

Quan surts al viatge a Ksandra,
prega que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, coneixences.
Has d’arribar-hi, és el teu destí (Juan Manuel)

He travessat totes les fronteres i aquest estiu he tornat a l´Encalmada, rere uns pins, impertorbable, rau la meva infantesa. (Núria)

L'andana feia olor de ranci, com aquell amor injustificat que embolcallà massa temps masses esperances. Adéu mal viatge desfet, corcat. (Ramon T.)

Viaje a ninguna parte, aventura de verano sin rumbo premeditado, ¡No te la pegues chaval! ¡Vuelve a casa por Navidad! (Manel)

Viatgen els llocs mes fantàstics i inimaginables, tenen bitllet sense tornada en el tren de la fantasia, viatgers... els Ksadres. (Rosa)

Abans encara podíem viatjar. Ara ja no; solament ens podem desplaçar... Només ens queda el somni del viatge a Ítaca! (Eduard)

La diarrea me sobrevino. Sentado en la taza del wc leyendo una guía de Portugal oí: “El tren destino Lisboa acaba de partir”. (Ramon G.)

Finalment, puc tornar a casa, amb el cos adolorit, però el dolor no m’impedirà abraçar als que m’estimo. ESTIC VIVA!!! (Concep)

Sentada, cinturón ajustado, nudo en el estómago y despegue. Ansiedad y horas lentas. Llegar, pisando tierra otra vez ¡Barcelona! (Mónica)

La carta del nàufrag explicant el seu viatge va arribar dins d’una ampolla: “L’illa és bonica, però estic tan sol…” (Teresa)

Es colà per la finestra del cotxe. Hauria gaudit del viatge si no hagués vomitat tota l’estona. En arribar va sortir volant. (David)

La mujer de Hojalata

2009-09-07T11:27:00.005+02:00

Una vez pertenecí a un mundo…o quizás lo soñara, a fin de cuentas que tierra me aceptaría a mí. Es igual, ya que los recuerdos se pierden, se transforman o se reinventan, pero las sensaciones; eso se pega al cuerpo y al alma como el moreno del sol a la piel.

Teníamos un nexo de comunión, un interés que nos hacía acercarnos los unos con los otros; las palabras. Esos mágicos ruidos que procedentes de la boca sabíamos transformar en letras, frases e historias. Así nació una comunidad donde el gran mago procedente de las tierras del desierto Al-Amillo nos instruía y gobernaba sabiamente. La comunidad aceptaba nuevos habitantes mientras otros se alejaban para siempre, éramos como un barco a la deriva esperando que naufragara, alguien nos bautizó como la Organización Zozobra, así se nos conoció como Oz.

Pero resistimos; la bibliotecaria, la porteña y el histrión asieron fuertemente el velamen, mientras el minero, la siriana, el chapero, la librera, la banquera, la jubilada, el cervecero y la mujer de hojalata agarraban fuertemente los remos del barco que timoneaba al mago de Oz. Aguantamos las tormentas y las épocas de reposo de los veranos. El mago nos regaló la medalla del valor por resistir y el título de escritores por nuestros relatos.

Sabíamos que faltaba algo, un órgano dañado; la mujer de hojalata lo sabía bien, ya le habían abierto la compuerta del pecho para ajustarlo, los demás sólo lo intuíamos. Entonces nació un proyecto, a cada reunión que conjuraba el mago, nos colocábamos los zapatos rojos y seguíamos el camino de baldosas amarillas hasta el punto de reunión. ¿Qué faltaba?, se preguntaba la comunidad, nos mirábamos incrédulos, ¿qué?, nos interrogábamos inquisitivamente con la mirada, ¿qué faltaba?. La mujer de hojalata quería uno nuevo; pero como podía ella pedir al mago algo que tenía estropeado, hacía poco que lo habían engrasado aunque los pistones aun no estaban finos. La comunidad pensaba que teníamos una maldición encima, como si una bruja mala nos hubiera hechizado, la del oeste dijo alguien aficionado a las películas del western.

Así que se decidió algo valiente e inteligente, ya que ahora teníamos las medallas y los títulos. Dejaríamos ese mundo blanco y negro, seguiríamos con nuestros zapatos rojos la estela de baldosas amarillas hasta la ciudad esmeralda para leer y compartir nuestro don. Era el primer día que preparábamos la escena, donde antiguamente había una escuela de música se construyó el palacio de la ciudad esmeralda. Todos recitábamos nuestras lecturas, expectantes, alucinados. Nos habíamos atrevido, éramos osados, intrépidos, listos; entonces, porqué aquella desazón, el ¿qué faltaba? Seguía resonando. Fue entonces cuando se hizo el silencio para que la mujer de hojalata leyera, el silencio del palacio sólo era roto por la voz temblorosa de la mujer con el corazón estropeado; sus lágrimas que lejos de oxidar sus mejillas, las hacía brillantes y sobrehumanas, se contagiaron enseguida al resto de la agrupación y nos miramos unos a otros, vi como al tiempo todos nos llevamos las manos al pecho y ahogábamos un grito, ¿era posible qué el corazón también se nos hubiera estropeado?. No, el granuja de Cupido cogió las flechas de la amistad y con un arco prodigioso nos ensartó a todos de golpe, que maravilloso momento, la mujer de hojalata que temía por su corazón nos lo activo a todos con una descarga de electrizante amor. Nació una familia donde había una comunidad; algunos juraron que vieron derretirse a la bruja mala del oeste.

Ahora sé que el mago de Oz, no es un mago, sólo un amigo especial que nos dio lo que necesitábamos usando el sentido común, pero sin duda fue la mujer de hojalata la que nos arregló el corazón. Ahora cada vez que vuelvo a una de las reuniones, me parece ver a la pequeña Dorothy abrazando a su perritoToto y diciendo aquello de: Realmente no hay lugar como el hogar.

Y esto, lo juro, lo pensé por primera vez cuando la mujer de hojalata dejó de buscar un corazón sano para curar el nuestro en el maravilloso palacio de ciudad esmeralda. Gracias Concep.

¡¡Feliz Cumpleaños Querida Concep!!

2009-09-07T04:51:00.002+02:00

¡¡Feliz Cumpleaños Querida Concep!!

Llegaste y con vos la pasión del rojo que puso en evidencia un corazón que late sensibilidades. Yo era la única que no te conocía, la primer impresión fue buena, pero tengo ese mal hábito de estudiar a la gente, tal vez por estar a la defensiva del dolor que significa darse y que nos salga mal. De vos puedo decir que me llenaste el alma, estabas y no, a veces venías a saludar y te ibas, otras ausente con aviso y ese tiempo compartido derrochando alegrías de vivir. Le robo una frase a David, “hay gente que estando lejos, está más presente que las que tenemos al lado y vemos todos los días”, vos sos una de esas personas. Fuiste el “vermell” de Colors y con ese color te identificamos, sos sangre que corre por las venas de los que te quieren y tu corazón es grande por todo lo que das. Vermell es Concep abriendo el alma, mostrándose y supe mucho más de vos. Una Ksandra que nos contagia su optimismo siempre, guardándose sus propias penas y preocupaciones. Tus cualidades, generosa y comprensiva, amiga cuando se te necesita, estarás dando ánimo olvidándote de vos. La vida está formada de pequeñas cosas que nos marcan, el sueño de escribir palpita silencioso, los amigos nos hacen vibrar el alma a pesar de la distancia y nuestra existencia se multiplica por la cantidad de personas que queremos y nos quieren. Discreta en tus opiniones nunca una palabra de más, mientras el tiempo marcaba sus compases de espera, un tiempo que nos fue acercando al punto de disfrutar de nuestros encuentros no obligados. Un año más querida amiga, enfrentando el desafío de vivir acompañada de los que te quieren. Un año más en donde el deseo de todos los Ksandras es, que se cumplan todos tus sueños y que éste año que empiezas a transitar, se restablezca la salud para alcanzarlos.

¡¡Feliz Cumpleaños querida Vermell!!

¡¡Por muchos años juntos!!

¡¡Te super requeremos un montonazo!!

¡¡Besazos a palas y abrazotes de osa cariñosa!!

Tus amigos los Ksandras.

Sorry por no poder subir las fotos, no sé si es un problema de mi pc o qué, pero a la vuelta de Tere se las pasaré a ella.

¡¡Feliz Cumpleaños Querido Ramón!!

2009-08-23T03:30:00.005+02:00

¡¡Feliz cumpleaños querido Ramón!!

El ayuntamiento te encomendó el inicio del taller literario, algo que tomaste con entusiasmo y mucho compromiso, en especial para con los que estábamos allí, a la expectativa y cargados de ilusiones. Ese hecho cambiaría nuestras vidas y la tuya, que fuiste artífice.
Fue un éxito por la cantidad de gente que se nucleó, pero como todo lo bueno, dura poco, y estuvimos en la biblioteca por dos años.
No claudicaste y tuviste una compañera incondicional a tu lado, Tere fue tu soporte y los que fuimos quedando, a veces estuvimos “por tirar la toalla”, pero no nos dejaste.
Esos dos primeros años, de vos hemos aprendido mucho, realmente el juego de las palabras te las debemos a vos, nos marcaste tiempos, nos distes personajes, nos llevaste de la mano y somos lo que somos, gracias a vos.
Cualquier lugar fue bueno, lo importante juntarnos a todos, tarea difícil pero no bajaste la guardia ni un momento y como a ovejas, nos llevaste al redil.
Nació Ksandra con vos, cuando presentamos a concurso el Xató…¡¡qué bien que la hemos pasado!!
Algunos se fueron, otros se incorporaron, los nuevos perdieron ese comienzo, pero sin lugar a dudas, puedo decirte que quedaron los mejores y los que se agregaron, aportaron y lo siguen haciendo lo suyo que es muy bueno.
Para mí, el comienzo fue mucho más que un curso de narrativa, fue llegar a Sallent y a la primera persona que conocí fue a vos. Tu sonrisa, tu mirar a los ojos y tu manera de ser amable y cálido, hizo que me sintiera bien recibida desde el primer momento y mis temores se fueron disipando por el camino de las letras.
Te debo haberme hecho sentir que pertenezco al grupo, que soy parte activa y que cuento con tu cariño de siempre, como así tú del mío. Para mi sos entrañable, juntos escribimos parte de mi historia, la de mi vida y a la que vos perteneces.
Hoy no podíamos faltar querido Ramón, yo que soy el recordatorio y memoria, los demás, que si bien muchos están de vacaciones, espero que todos se acuerden, tus queridos Ksandras . Todos te deseamos se cumplan tus ilusiones, esas que parecen inalcanzables y que no te atreves a soñar
¡¡Per molts anys!!

¡¡Feliz cumpleaños Ramón querido!!

¡¡Te super requeremos un montonazo!!

¡¡Moltes felicitat profe!!

¡¡Besazos a palas y abrazotes llenos de cariño!!

Tus compys y amigos Ksandras

Sorry, veré de poner la foto cuando me dejé este p.... ordenador, jejejejejejejej

¡¡Feliz Cumpleaños querido Manel!!

2009-07-27T15:55:00.002+02:00

¡¡Feliz Cumple querido Manel!!

Empezamos éste sueño juntos, llegamos el primer día a la biblioteca con nerviosismo, te conocías con algunos y yo era una caída de otro continente, donde el referente común era Ramón y escribir. Tu característica, ser abierto y cálido, parlanchín y de sonrisa fácil. Te acercaste a hablarme y fuiste una de las personas que me hizo sentir cómoda. Las charlas sobre sindicalismo, pinceladas de política y jugar con las palabras nos acercaron más. Tu mayor deseo aprender a darle forma a las letras y nos has sorprendido guiándonos en “Amor fora de joc”, ¡y qué decir de “Xatóooooooh…”! con tu “…échale semilla a las maracas…pa que suenen…cha ku chaaa cha ku chaaa… échale semilla…” Los años pasaron querido amigo, hubo gente de paso, gente que se agregó y los que estamos desde el comienzo. Vos eras y sos el de las descripciones poéticas, como el Azul, que después de mucho esfuerzo lo bordaste pausadamente el día del estreno de Colors. Siempre con la sonrisa a flor de labios, las bromas y la alegría contagiosa. Por decantación somos los que estamos, y en ésta mezcolanza de distintas formas de ser, surgió maravillosamente una amistad mágica, llena de color, respeto, comprensión y cariño, ¡¡mucho cariño!! Nos abriste las puertas de tu corazón y las de tu casa, eso habla de vos y del gran tipo que sos. Ksandra nació del conjunto que formamos y que seguimos adelante con nuestro juego y sueño. Ksandra sos vos querido Manel, con aparatito incluido "para que puedas escucharnos mejor", pero que sepas que de lobo no tenés nada y nosotros no somos Caperucita Roja. Hoy es tu cumpleaños y quisimos estar para decirte lo mucho que te requeremos todos. Desearte con el corazón, que a partir de hoy se cumplan todos tus anhelos y que pases un hermoso día, rodeado de tus seres queridos lleno de felicidad.

¡¡Moltes Felicitat Compy!!

¡¡Per molts anys i que se`t compleixin tots els teus desitjos!!

¡¡Celebra-ho com tu saps!!

¡¡Te requeremos un montonazo!!

Besazos y abrazotes de tus compys y amigos los Ksandras.

La crisis de los cuarenta

2009-07-05T09:40:00.001+02:00

He entrado en una edad muy difícil para un hombre; cuarenta y uno, la edad clave, ahora debería ser un cuarentón centrado. Nada más lejos, desde el mismo día de mi cumple soy un cuarenteño, que si miramos el diccionario oficial de la calle se define como: dícese del varón de entre cuarenta y uno y cuarenta y nueve años, con edad mental comprendida entre los quince y los doce años.

Debo decir que es verdad, al llegar a este punto de mi vida pasó lo inesperado, quizás fuera esta inflexión en mi estado de ánimo, quizás influyó la llegada del verano, fuera como fuese la vista se me iba, sobre todo en la playa, donde las provocaciones eran más evidentes, esos colores reflejando la luz del sol, esas curvas tan bien definidas. Te embelesan la mirada, se apropian de tu corazón, parece que te dicen: adelante, piensa en ti.

Al final sucumbí a la tentación; sus redondeces tan conseguidas, su posado moderno que parece devolverte vitalidad…, tenía que hacerlo aunque sabía que no era debía. Me acerqué poco a poco, le pasé la vista de arriba abajo varias veces, no se inmutaba, permanecía a mi alcance, ¿me atrevería?. Lo hice, acaricié su cuerpo con suavidad para notar su tacto en mis manos, las recorrí por las curvas más sinuosas y deslicé la mano para que me abriera su interior. Se entregó totalmente; era muy joven, a estrenar, me sentía culpable pero continué, permanecí recostado mientras mis manos se deslizaban por todos sus recovecos.

Yo tenía experiencia pero mi mente no acababa de aceptar aquel destino, aun así me atreví a seguir, le toque el punto G y se abrió un mundo para mí, me dio las llaves de su corazón que se puso en marcha, ronroneando a mi alrededor, notando su cuerpo que vibraba de la excitación, haciendo de paso que el mío cerrara los ojos y notara sensaciones futuras en su compañía. Respiraba su aroma tan conocido que penetraba por mis fosas nasales incitándome, recordándome que yo era el primero, que nadie había osado aun, que era muy joven.

¿Fue culpa mía totalmente?, ¡claro que no!, al fin y al cabo soy un hombre, mi voluntad es débil, me mostró su interior con apenas asomarme, se vistió para mí, me provocaba y yo cedí a la tentación. Ocultándome de mi mujer volvía cada vez a su contacto; pero fue inútil, nos pilló juntos, no lo podía negar, estaba enganchado. Y la voz de mi mujer lo puso todo en su sitio.

- Te he dicho que no puedes comprarte el deportivo. Apaga el contacto y devuelve las llaves a la Guantera. El del concesionario me ha llamado la atención.

Final de temporada a la Fageda

2009-06-30T18:47:00.001+02:00

¡¡Feliz Cumpleaños Juan Ma querido!!

2009-06-24T00:50:00.006+02:00

¡¡Feliz cumple Juan Ma querido!!

¡Ay compy! Llegaste el segundo año cuándo aún nos juntábamos en la biblioteca, ¡¡vaya ingreso el tuyo!! Un grupo que se estaba formando, aún en pañales donde no existía ésta expectativa que tenemos hoy, ni ésta hermosa amistad que vivimos alimentando cada día. Eras un perfecto desconocido y además,… un desbocado total que horrorizabas a las mujeres mayores que estaban y ya no están más, sumándole además tus exabruptos fuera de lugar. Nos caíste mal apenas abriste la boca, parecías un pedante que solo hablaba de sexo como idea fija, contentándote en escandalizar (las risas que me saca esto que estoy escribiendo no las pongo). Los años fueron pasando y nos fuimos decantando, tú seguiste estando, siempre ahí como un soldado. Te amoldaste a nosotros y nosotros te fuimos aceptando tal cuál eras. El tiempo fue pasando, a veces tus bromas que al principio parecían groseras, con el correr del tiempo nos fueron robando sonrisas y las risas vinieron después. El compañero se transformó en amigo, fue creciendo el afecto a través de muchos escritos, reuniones, cenas, chistes y bromas, hasta convertirse en un cariño de verdad, el que se siente en el corazón y nace del alma. Ksandra no sería Ksandra sin Juan Ma, porque tú eres tan importante como los demás. Esa desfachatez que te caracterizaba nos abrió la puerta a poder escribir con desparpajo en total libertad. ¡¡Vaya compy que eras desvergonzado!! Pero todo eso no impidió que descubriéramos al hombre cariñoso y afectivo que habitaba en tu corazón, al amigo que estaba presente si lo necesitábamos, al prudente que calló algunas agresiones sin inmutarse, al niño grande que eres y que todos nosotros queremos. Por eso hoy estamos con vos. Hoy queremos sumar deseos para que se cumplan todos tus sueños.

¡¡Feliz Cumpleaños Querido Juan Ma!!

¡¡Muchas Felicidades!!

¡¡Te requeremos un montonazo!!

¡¡Besazos y abrazotes!!

Tus amigos los Ksandrinos.

Bolero

2009-06-16T17:22:00.006+02:00

Per fer de comercial s’han de tenir certes qualitats innates i d’aquestes en Damià no n’era el destinatari. El seu amic Pasqual era portador d’infinitat de trucs i subterfugis amb l’únic objectiu d’aconseguir qualsevol venda. Malgrat el Damià no es dedicava al mon comercial l’hi tenia enveja sana a vegades i indissimulada ràbia quan traspassava les seves habilitats de venedor al camp de la seducció.
El Pasqual no era un home excessivament agraciat i fins i tot podríem dir que no era del tot atractiu, però en la seva manera de fer es destil·lava aquella seducció subtil que embadalia indistintament subjectes de qualsevol sexe. Havia treballat sempre cara al públic, sortint airós de totes les feines a les quals el tracte personal, el tu a tu, era el camp de batalla on podia esgrimir les seves armes. Era per això que el Damià a vegades es cansava d’escoltar les xifres astronòmiques de vendes que havia assolit l’últim trimestre o be l’última epopeia sexual.
Però malgrat aquestes diferències de caràcters el Damià s’estimava el seu amic i en el fons n’estava orgullós. No sabria dir des de quan eren amics íntims, però segurament van menjar sorra junts al pati de l’escola bressol. Van fer la primària junts i a l’adolescència no van compartir núbies per que òbviament el Pasqual començava a ser una màquina d’atracció impecable i demolidora.
Al contrari que en Pasqual, que no va haver d'estudiar per desenvolupar-se professionalment i assolir un estatus social mínimament elevat, el Damià va patir per aconseguir el títol d’enginyer mecànic, i ara treballava en una assessoria tècnica estudiant projectes d’empreses que en el fons poc l’importaven.
Si be les seves vides havien agafat rumbs diferenciats sempre trobaven temps per fer-se una trucada, anar a sopar i després prendre unes copes. Sempre quedaven com a mínim una vegada al mes al voltant d’una taula. El Pasqual sempre tenia anècdotes per explicar al seu amic i en Damià entenia aquestes històries com si fossin aventures de caçador.
El Pasqual no havia tingut mai una relació estable que li durés més d’un any. Un any era la fita màxima. A partir d’aquesta data considerava que tot trontollava i sense voler-ho les passions s’anaven podrint i els sentiments més nobles acabaven tornant-se una tortura. Uns dels símptomes que el Pasqual reconeixia com a detonador de la crisi era la convergència entre la passió carnal desenfrenada i l’amor romànticament sublim. Si be pel Damià aquesta conjunció de sentiments seria el súmmum que es podia esperar entre una parella, per el Pasqual era un entorpiment que no volia assumir.
Per resumir-ho ràpidament, el Pasqual no apostava que fos possible la unió de la passió i els sentiments més espirituals vers una mateixa persona. Hem de dir a favor seu que ell tampoc creia que fos l’home portador d’aquestes qualitats. O bé s’enamorava de la manera mes casta o be es tirava hores i hores follant com un descosit.
El Pasqual feia apreciar, però, que ell no enganyava cap dona, que ensenyava les cartes des de primera hora i que si després la lògica de la relació s’encaminava per altres senders era una qüestió que ell no tenia per que assumir. Al Damià aquesta posició li semblava enormement egoista. Hi ha reaccions i sentiments que no tothom te la capacitat de controlar i desprès tirar a la paperera de reciclatge com si de material de rebuig es tractés. Arribaven a un punt sense retorn en les seves discussions. El caràcter responsable del Damià, el Pasqual el contraposava amb la seva visió hedonista de la vida.

Un dijous de primavera el Damià va trucar al Pasqual per anar junts al funeral del pare d’un amic comú que se celebraria aquella mateixa tarda. El Pasqual ja hi contava de anar junts per desprès aprofitar i anar a sopar.
“He conegut una dona increïble” va comentar-li el Pasqual al seu amic en veu baixa. Algú estava llegint un dels poemes preferits del difunt darrera del faristol i en Damià que estava escoltant la lectura solemnement va pensar que el Pasqual no deixava de ser un frívol.
I sí, efectivament, el sopar va estar inundat de detalls eròtics i funambulisme sexual a dojo i el Pasqual semblava enormement congratulat amb sí mateix per haver aconseguit seduir una dona tan dotada. El Pasqual va destacar que la dona no una era nimfòmana ni molt menys, però que la seva predisposició als jocs sexuals li havia sorprès força. Els llocs, les hores i les postures eren infinites i semblava que havia trobat el seu reflex amatori perquè aquella dona també era del parer que sexe i sentiments no formaven bona unió. Aquell sopar el Damià no es va poder estar i va recriminar al Pasqual la seva frivolitat, la covardia a l’hora d’afrontar les relacions seriosament i la seva fatxenderia. El felicitava per haver trobat una persona amb la que compartir estones de gimnàstica sexual tan gratificants. El Pasqual li va fer la rèplica dient que el que tenia era pura enveja, que era un home ensopit i si hi havia un covard en aquella taula era el Damià per que ni tan sols s’atrevia a dirigir la paraula a cap dona, ni que fos per demanar-li una cigarreta. Van anar pujant el to de la discussió i fins i tot es van insultar. El sopar no va acabar be, aquella nit no van anar a prendre res i ni tan sols es van acomiadar fins a la propera.
Les setmanes següents no es van trucar i van evitar tenir-ne el mínim contacte. Quan tot just havia passat un mes, el Damià va trucar el Pasqual però en tenir aquest el mòbil fora de cobertura li va deixar un curt missatge: “et truco d’aquí uns dies”. El Pasqual quan va sentir el missatge no va fer el mínim esforç per respondre’l.
Podien ajornar una amistat de tants anys per unes diferències tan absurdes? En definitiva, les normes per tenir relacions perfectes no existeixen. Tothom lluitava per conservar l’estimació de la persona amada dintre d’una esperada reciprocitat a voltes de bogeria. Però moltes vegades això era pitjor que estar sol. Les pautes de convivència, les capacitats sexuals, la tolerància vers l’altra, eren qüestions que s’havien de debatre dintre de la intimitat de la parella. Els aliens no tenien cap dret a intervenir-hi.
Al final el Damià va arribar a aquesta conclusió. Ell no n’havia de fer res del Pasqual i les seves amants. Era conscient que el Pasqual mai forçaria a una dona a fer allò que ella no volgués. Així va ser que, en sentir-se culpable, el va trucar per continuar amb les seves trobades.
Quan va sentir la veu del Pasqual, el Damià el va contestar aparentment amb fredor, però en el fons l’omplia una gran emoció. Tot i que no li va dir, l’havia trobat molt a faltar i estava penedit per haver-lo humiliat d’aquella manera. Van quedar al restaurant habitual un dimecres a quarts de nou del vespre.
En trobar-se els dos amics es van donar dos petons a les galtes com sempre i, obviant l’última trobada, van fer un dels millors sopars i la borratxera posterior va ser espectacular. En tot moment van evitar el que va ser el tema de discussió.
Van continuar amb les seves rutines. El Damià fent projectes i el Pasqual realitzant vendes estratosfèriques.
En un altre dels sopars habituals, el Damià va treure de nou el tema de les dones a la conversa. El Pasqual, que en un principi era reticent a parlar-ne, va confirmar que continuava trobant-se amb aquella dona tan activa sexualment però que havia conegut una altra persona molt especial i se’n havia enamorat com un col·legial. Va ser en aquest punt en que el Pasqual va confessar que ara estava en equilibri, que tot i que es podia pensar que la divisió dels seus sentiments entre dues dones el podien portar a la bogeria, podia afirmar que havia arribat al nirvana del amor. Per una banda hi tenia una dona sexualment molt activa que li satisfeia totes les seves necessitats carnals sense demanar cap compensació sentimental. Per l’altre una persona que l’inspirava la tendresa més infinita sense haver de perdre el temps en suors prescindibles ja que era d’una castedat fora del comú.
Total, que el Pasqual veia confirmada la seva teoria. No feia falta que una mateixa persona t’omplís totes les teves necessitats.
Van passar els mesos, els sopars, les estacions. El Pasqual estava d’allò més cofoi amb les dues aventures paral·leles i el Damià s’ho mirava amb certa admiració no exempta de resignació.

La tardor va ser molt calorosa, i l’entrada de fred polar els primers dies d’hivern va consternar a tots. El Damià es va sorprendre quan el Pasqual va demanar-li de trobar-se abans del sopar habitual. Tot i que es trucaven entre mig, la veu del Pasqual va deixar entreveure certa angoixa i el Damià, que estava molt enfeinat amb un projecte d’última hora va suggerir-li de veure’s cinc minuts al bar al costat del seu estudi. Aquell matí de desembre era colpidor. No més hi havia cinquanta metres entre l’oficina i el bar però els dos amics van entrar-hi tremolant com dos gossos petits.
Dret a la barra, darrera d’un tallat, el Pasqual va pronunciar unes paraules que sortien de la més profunda de les incerteses: “No sé que fer”. Aquella inseguretat era inaudita en ell i el Damià va quedar trasbalsat per aquella declaració de debilitat.
L’aspecte del Pasqual era tan immaculat com sempre, però certa pèrdua de pes i dues petites bosses sota els ulls, li donaven un aspecte melancòlic totalment inversemblant en ell. El Damià va considerar seriosament que al seu amic li devia passar alguna cosa que no controlava i coneixent-lo el va compadir. No li va demanar res. El Pasqual amb un fil de veu va dir: “S’ha trencat l’equilibri”.
Mai havia vist el Damià un home tan desorientadament derrotat. No gosava expressar-li la seva inquietud i no arribava a imaginar que era el que li estava succeint al Pasqual. Per fi va parlar, però d’una manera estranya, llunyana, amb una veu perduda i gaire be imperceptible.
Tot s’havia precipitat d’ençà l’últim sopar que van fer plegats. Quan va arribar a casa, el Pasqual es va trobar amb la dona passional feta un flam, plorant i singlotejant de mala manera. Va confessar que estava enormement enamorada de ell, que no ho havia pogut evitar tot i el pacte que havien establert en el qual els sentiments quedaven ajornats. Per més que intentava treure’s aquella angoixa de sobre aquella dona estava destrossada i li demanava perdó al Pasqual per haver fallat. En aquelles circumstàncies el Pasqual es va veure desbordat i sobre tot debilitat per la valentia de la dona. Aquí va cometre el primer gran error. Va convidar-la a pujar al seu pis.
La dona no va parar de plorar en tota la nit. Ell en un moment determinat la va acaronar i es van ficar al llit sense desvestir-se. Al Pasqual li va invadir una enorme compassió primer i aquesta es va convertir en tendresa quan l’alba despuntava. Ni per un moment se li va passar pel cap tenir un conat sexual. Alguna cosa li passava també a ell i no li trobava explicació. Pot ser en algun moment abans de clarejar el dia es van quedar adormits dintre d’una abraçada. El Pasqual no sabia definir que li passava. Durant una setmana no es van moure de casa i va haver d’inventar-se la mort d’una avia a l’altra banda del país com a excusa per no anar a treballar. Durant aquella setmana van celebrar el celibat més sorprenent i es van explicar coses de les seves respectives vides que mai haurien gosat comentar a ningú. Van riure i plorar, i van menjar i beure. Van jugar al “UNO” i al parxís de vuit jugadors. Van veure pel·lícules pel DVD. La dona no havia vist “París,Texas” i quan va acabar de veure-la, plorant com una magdalena va jurar al Pasqual que ella mai no el deixaria.
Al Pasqual tot això se li feia gran, però a la vegada sentia una gran fascinació. Per a ell, tot allò tenia quelcom d’irreal. La constatació dels fets, però, el va trasbalsar. Ell també havia caigut al parany. Estava enamorat. A la fi van acabar fent l’amor. El desconcert del Pasqual va ser total quan va comprovar que just en moment de corre’s li queien llàgrimes avall de les galtes. Es va sentir enormement estúpid, enormement feliç.
La vida havia d’adquirir certa normalitat i va ser així que tots dos van engegar de nou les seves quotidianitats laborals, ella com a professora d’anglès a un institut de secundària i ell intentant recuperar les comissions que havia perdut durant aquell dies de trasbals sentimental. Van decidir quedar-se a viure al pis del Pasqual que era més gran i més cèntric. A ell no li va importar gens.
Un vespre, tot just quan celebrava una venda interessant amb companys de feina, va rebre una trucada de la dona sentimental. Sorprès per la veu inesperada, no va trobar cap justificació per explicar l’oblit. Tan mateix va ser el suficientment valent per mentir i no dir res de la situació en que es trobava. Sorprès també per que la dona li demanava perdó. Trobava normal que ell no la volgués veure més després de que ella hagués rebutjat l’última nit tenir sexe. El Pasqual ni se’n recordava d’aquest episodi i per ell no tenia cap importància. L’objectiu de estar amb ella era el contrari, poder estar amb una dona sense l’esbiajament que comportava el desig. Així li ho va dir. Ella, però, el volia veure. En cap moment la dona sentimental va mostrar signes d’histerisme, ni va muntar cap número ploraner. Al contrari que l’altra dona, va mostrar en tot moment un domini total de la situació. Va cometre el segon gran error. Influenciat per certa dosi de vanitat va accedir a veure’s amb ella.
S’ho va manegar amb la seva habitual facilitat. Va trobar un forat a la tarda del dia següent. Es veurien no més de cinc minuts a casa de ella. De fet la dona no volia entorpir-lo, de cap manera. Seria un acomiadament civilitzat i gens traumàtic. Prendrien un cafè i adéu-siau.
En pitxar el timbre el Pasqual va intentar clarificar en mil·lèsimes de segon la seva situació. Per primer cop a la seva vida una dona aclaparava tots els seus sentiments, se sentia totalment ple per ella i el seu enteniment no entendria cap altra postura. Aquestes intencions van caure com un castell de cartes quan la dona sentimental va obrir la porta i donant-li un petó a la galta va dir-li: “Gràcies per no desacostumar-me’n a tu”.
A partir d’aquí tot va anar molt ràpid. Ell va entrar a casa de la dona i sense sapiguer com, es va trobar penetrant-la mentre ella no parava de dir el seu nom. En aquell moment va sentir una ràbia immensa per no poder controlar els seus impulsos, però la seva vanitat va ser molt superior. Va quedar molt sorprès amb la dona sentimental i ella li va demanar que es quedés a dormir.
Quan es va despertar de matinada de sobte i va confirmar que efectivament la tenia al costat, li va envair una gran angoixa. Es va vestir ràpid i sense fer el mínim soroll va sortir d’aquell pis. En el trajecte fins a casa seva els pensaments més sòrdids van acudir a la seva ment. Va maleir la seva estupidesa, la seva falta de honestedat. Per sort la dona passional dormia quan va arribar i es va ficar al llit. No va aclucar l’ull en tota la nit. Com a excusa de la seva arribada intempestiva es va inventar un client molt exigent que li demanava tota mena d’informació. Va ser la primera de les mentides que va etzibar a la dona passional.
El Pasqual va confiar que la dona sentimental no el trucaria més i si ho feia li explicaria la seva situació i tot s’hauria acabat. Per una vegada a la vida sentia en carn pròpia el que és tenir remordiments i va resultar més dolorós del que s’esperava. Temptat de sincerar-se amb la dona passional va estar a punt d’explicar-li més d’un cop. No va poder. Es va comprometre amb si mateix a no caure a la temptació de repetir un episodi de tan flagrant traïció.
El Pasqual dintre de l’organització domèstica que havien establert amb la dona passional era l’encarregat de la intendència. Era el responsable de que no faltés de res al rebost. Una vegada a la setmana, habitualment el dijous, es feia la llista de la compra, s’encaminava cap al hipermercat i omplia parsimoniosament el carro dels productes habituals. La zona on més be s’ho passava era la peixateria. Es delectava amb els llobarros, els raps amb els seus caps monstruosos, les petxines, els musclos... Allà mateix ideava la recepta que faria per sopar i al passadís de les begudes escollia un vi de la zona, a poder ser jove, o si més no un blanc afruitat.
Va ser un dijous mentre no es decidia entre palangre i orada que algú li va donar un copet a l’espatlla. Tots els suors del cos es van posar d’acord per rajar de cop i en dècimes de segon es va sentir empapat. La dona sentimental el somreia afablement i sense que s’adonés li va donar un petó a la boca. Davant la perplexitat que mostrava el Pasqual la dona sentimental va reaccionar de molt bon humor. Lluny de fer cap tipus de recriminació la dona el va convidar a fer una cervesa a la cafeteria del hipermercat. Per una raó que se li escapava el Pasqual no va dir que no. Se sentia atrapat i els seus recursos per sortir-se’n de situacions compromeses estaven totalment invalidats.
Drets, amb les cerveses a la ma, la dona va desplegar tot un ventall de seducció inaudit pel Pasqual. El primer que va dir es que no li guardava cap tipus de rancor. Entenia la seva marxa l’últim cop que s’havien trobat. Tot havia anat molt ràpid i entenia els seus temors. Pot ser no s’ho havia passat be? El Pasqual es va sorprendre a si mateix dient que havia estat uns dels millors polvos de la seva vida. Ho anava dient i no s’ho podia creure. La seva llengua anava més ràpida que el seu cervell, es desconeixia totalment. La dona sentimental es va acabar el que li quedava de cervesa d’un glop i agafant al Pasqual de la ma es van ficar als lavabos del hipermercat. Ho van fer en l’estretor sòrdida d’uns lavabos bruts i el Pasqual lluny de maleir-se es va delectar profundament.
En arribar a aquest punt del relat el Damià va adonar-se’n que havia de tornar al despatx. Li ho va dir al seu amic. Li va proposar al Pasqual d’anar a dinar plegats i així acabar d’explicar-li tot. Però el Pasqual li va pregar que no el deixés sol. El Damià va ser conscient que no podia deixar-lo sol. Havia acudit a ell no sabia ben be encara perquè. Va fer una trucada al despatx i va agafar la resta del dia lliure.
El Pasqual va continuar explicant la seva història. A partir d’aquella experiència als lavabos del hipermercat van continuar veient-se amb la dona sentimental al menys dos cops per setmana. A cap de les dues dones va explicar que tenia una relació paral·lela i la situació psicològica començava a rondar l’esquizofrènia. Però per un motiu que no encertava a averiguar, aquella situació de caos l’atrèia i es va veure abocat a una espiral de mentides i un estat de bogeria total. Va quedar atrapat.
La situació no podia durar. Gaire be a l’hora, tant la dona sentimental com la dona passional, es van ensumar alguna cosa. Sense dir res al Pasqual, van anar descobrint mentires, excuses dolentes i sortides de to en algunes respostes. En la mateixa setmana les dues dones es van donar per assabentades. No hi va haver drames ni plors, ni gaire be ressentiments. Al menys aparentment. La dona passional va marxar de casa i la dona sentimental va demanar-li la clau de la seva.
Lluny de retornar a la normalitat el Pasqual es va veure trucant al mòbil i a la porta de la casa de les dues dones i davant de les negatives respectives a veure’s amb ell va quedar ridículament desemparat. S’havia acostumat a les dues dones, o més ben dit a la bogeria que comportava el tenir que conviure amb la mentida continua. Les estimava? Podia afirmar que si. Però adorava molt més la situació esquizofrènica, li donava un plaer infinitament més gran.
De tot això feia una setmana. El dia anterior el Pasqual va trucar de nou i com a últim recurs a la dona sentimental. Aquesta li va dir que ja n’hi havia prou i que les deixés en pau. El fet que la dona es referís en plural el va intrigar. La dona sentimental es va adonar de la seva suspicàcia i li va confirmar que s’havien conegut i havien quedat per veure’s. No va voler parlar més i el va penjar.
I ara el Pasqual estava totalment descol·locat. No havia anat a la feina i demanava consell al Damià, el seu millor amic. Però, què podia fer el pobre Damià? Quina ajuda li podia oferir per solucionar una doble relació quan a ell ja li costava de tenir-ne una de sola? El més assenyat i amb més sentit comú que se li va ocórrer va ser dir-li que les oblidés a totes dues i que tornés a ser el Pasqual de sempre, el seductor, el malabarista en les relacions.
Però el Pasqual estava obsessionat amb la trobada que tindrien les dues dones. Pot ser estarien parlant de ell ara mateix. Que dirien, quins detalls es descobririen l’una a l’altra? Riurien de ell? El Damià li va pregar que passés full, que oblidés tot plegat. El Pasqual li va respondre que per oblidar hauria de patir i no creia que tingues voluntat suficient.
Van estar la resta del dia junts. El Pasqual gaire be no va parlar més i el Damià que es veia superat per la situació anava comentant detalls insubstancials de la feina, del futbol, del mal temps de l’hivern. Quan es van acomiadar al portal de la casa del Pasqual, el Damià li va donar ànims:”Ja veuràs com d’aquí res les hauràs oblidat”. El Pasqual va fer una rialleta molt trista i ni va dir adéu.

Durant la setmana següent el Damià va estar molt enfeinat i no va poder contactar amb el seu amic i això li va omplir de remordiments. Per un altre costat confiava en els recursos del Pasqual i esperava que aquest tràngol el passés sense cap problema.
El dissabte al matí va rebre una trucada. Era el pare del Pasqual. Feia uns dies que el seu fill no responia les trucades i no obria la porta quan l’anaven a veure. Parlava sempre des de dintre L’home mostrava evidents signes de preocupació a la veu i demanava al Damià si ell en sabia alguna cosa. El Pasqual no va voler explicar-li res i va prometre que hi aniria a parlar amb ell. Es va ensumar mal rotllo. Això no era normal.
Es va dutxar, es va afaitar i es va col·locar un vell xandall. Mentre conduïa en direcció a casa del Pasqual no dilucidava el que li podia estar passant. Molt malament hauria de estar per no voler parlar amb ningú. El Damià en cert sentit estava satisfet amb la situació i tot i que, evidentment, no desitjava que li passés res de dolent al Pasqual, si que pensava que tot el que havia esdevingut aquells mesos li serviria d’escarment.
Va trucar a la porta. Res. Va insistir tres cops però va rebre el silenci com a resposta. Al final va identificar-se alçant la veu amb l’esperança que obrís. Es van sentir unes passes al cap de uns segons i la porta es va obrir deixant una petita escletxa de llum al passadís. El Damià va esperar que la porta s’obrís de bat a bat, però això no va passar. Quan la va empentar no hi havia ningú al darrera. Va endinsar-se al pis. No hi havia signes de brutícia, ni cap pudor de podrit i això el va alleugerir. Quan va arribar al menjador va veure al Pasqual assentat en una cadira. Observava dos rellotges que estaven penjats a la paret del davant. Els rellotges marcaven hores diferents i estaven parats. Eren rellotges rodons clàssics semblants als d’estació però de dimensions més reduïdes i estaven col·locats de costat. El Damià no es va fixar l’hora que marcaven.
La casa estava impol·luta, ni rastre de pols i el silenci aixafava el temps. El Pasqual no s’immutava. Al cap d’uns minuts va demanar al Damià que seiés. Quan va estar assegut el Pasqual va començar a parlar.
La seva veu era dolorosa, plena d’una tristesa rara, desconeguda. D’ençà de l’últim cop que es van veure havien passat coses, va dir el Pasqual. No havia pogut tornar a contactar amb cap de les dues dones. Els dies pesaven com lloses i les nits eren deserts d’insomni. Degut al seu baix rendiment va agafar la baixa per que es veia venir que l’acomiadarien. Un dia llegint un diari va llegir una noticia. Una dona havia estat atropellada en un pas de vianants i el conductor del vehicle s’havia donat a la fuga. El resultat de l’accident va ser la mort de la dona i tot i que van trobar el cotxe, va resultar que aquest havia estat robat i no van poder identificar el conductor.
Era una noticia més però quan el Pasqual va llegir les inicials de la víctima va tenir un pressentiment. Fen les averiguacions pertinents va confirmar el que ja pressentia: la víctima del accident era la dona sentimental. Va demanar a totes les funeràries de la ciutat per la difunta per saber on l’havien enterrada. A l’última que va consultar van dir-li que havia estat incinerada. Va ser molt dur.
Al cap de dos dies veient les noticies a la televisió es van referir a un robatori que havien fet en una sucursal bancària. El resultat tràgic va ser de dos morts, una client i un dels presumptes lladres. Quan van donar el nom de la dona morta el mon s’acabà d’ensorrar. La dona passional també estava morta. Aquesta vegada no es va preocupar d’averiguar què farien amb el cos.
El que si havia fet, va ser demanar l’hora de la mort de les dues dones. Quan ho va saber va anar a comprar dos rellotges idèntics, va marcar les dues hores i va penjar els rellotges a la paret blanca del menjador sense ficar-li les bateries . Des de llavors passava el temps observant els rellotges.
El Pasqual va agrair al Damià la seva preocupació però ara que ja sabia el que passava li pregava que el deixes sol.
El pobre Damià no va saber reaccionar i ni tan sols va mirar de convèncer al seu amic de que considerés la seva situació. Va sortir del pis totalment estorat, sense pensaments definits. Durant la tornada a casa va veure clar que el seu amic tenia tots els números per no sortir-se’n. Que podia fer ell un enginyer mecànic que només entenia de plànols i eines?

Llum interior... una bestiesa!

2009-06-16T16:42:00.004+02:00

LLUM INTERIOR

Des del dia en que de petit va ficar el dits a un endoll, i no els va poder treure fins que el van trobar a faltar per sopar, el Robert va tenir sempre més una brillantor a la mirada i un do difícil d’explicar: quan s’introduïa un dit en algun dels seus orificis corporals, aquest quedava il·luminat com si hi tingués una bombeta a dins.
Això li va servir perquè les mares dels seus amics sempre el posessin com a exemple de noi educat, ningú l’havia vist mai fent burilles ni rascant-se el cul en públic, per molta picor que li fes.
Van anar passant els anys i es va anar fent gran. A l’hora de triar una feina, i com que sempre havia sigut traçut, va decidir fer-se manetes professional, d’aquests que tant arreglen un bony com tapen un forat. La seva fama de bon operari, malgrat la seva joventut, es va estendre per tot el veïnat; semblava que amb un tros de fil ferro era capaç de reparar qualsevol cosa, per complicada que fos. A més era molt pràctic, quan era sota d’una pica a les fosques, només ficant-se el dit al nas o a l’orella, ja podia veure on era la fuita sense necessitar la llanterna.
La senyora Matilde, la veïna de sota casa seva, va començar a reclamar els seus serveis assíduament. Sempre tenia alguna cosa espatllada, i cada cop li obria la porta amb un vestuari més lleuger. Ell, que en aquestes coses era bastant aturat, creia que era perquè entrava l’estiu, i ella li confirmava dient: “És que tinc uns fogots..., però potser ets tu, amb aquesta mirada, que em fas venir calor...”, Ja li deia el seu pare: “Hijo mio, no te fies de la jamonorra d’abajo, que creo que te busca”. De fet, fins i tot en Robert s’adonava que el què li mirava amb insistència, no eren precisament els ulls.
Un dia el va trucar per que li arreglés el llum de la tauleta de nit. “És urgent” li va dir “No puc esperar més”. Ell va pensar que potser li agradava llegir al llit, i que no tenir llum la feia neguitejar.
La porta oberta i com que coneixia el pis, va entrar fins l’habitació. La senyora Matilde estava despullada damunt del llit. Al veure’l entrar, va somriure, i passant-se la llengua pels llavis li va dir: “Avui em desembussaràs la canonada xato”. Es va quedar tan parat de veure-la d’aquella manera, que fins que no el va tirar damunt del llit i li va arrencar els pantalons, no va entendre què volia; llavors li va entrar el pànic, però confiant en la seva destresa innata, i en la tibantor que tenia dins els calçotets, es va deixa emportar per l’instint.
El que no va preveure, perquè mai havia ficat res dins de ningú, és que el seu do luminotècnic no es limitava als dits de les mans: el ventre de la senyora Matilde es va començar a il·luminar, primer d’una manera tènue, però a mida que acceleraven el ritme va anar pujant la intensitat, fins quedar tan incandescent que feia plorar els ulls i tot. Llavors ella en ple èxtasi va començar a cantar: “Amb la llum del teu mirar, has omplert la meva vida...” .
L’endemà en Robert va rebre un paquet. Eren unes ulleres fosques, i una nota que deia:
“Com que ets un sol, sé que tornaràs a venir per il·luminar-me. I és que amb les presses, no em vas arreglar el llum de la tauleta...”

¡¡Feliz Cumpleaños Querido David!!

2009-06-11T02:34:00.002+02:00

¡¡Feliz Cumple David querido !!

Que puedo decir de vos querido David, sos mi amigo del alma y mi hermano de corazón. Conociste de mí ese primer día de curso en que no fui, la segunda clase al llegar vos viniste a mi encuentro, tu curiosidad era grande como así tu sentido del humor tan sarcástico, provocando situaciones y reacciones, yo pasé esa prueba y nació una amistad que nos mantuvo juntos siempre y no nos separó nunca, ni aún en la distancia. Fuiste desde el comienzo el espíritu festivo del grupo Ksandra, el que nos empuja en cada nueva locura. De vos nada nos cayó mal, ni tu humor ni tu forma de ser, “contraventor de la vida”. Hiciste más amenas nuestras reuniones, con vos abundaron las risas y los desafíos, te hiciste carne en nuestras vidas y te ganaste a pulso el cariño y respeto de todos. Sin vos Ksandra no sería lo que es, si bien a Tere y Ramón le debemos la constancia, a vos te debemos esa unión que nos fusionó haciéndonos sentir uno solo. Sumaste a tu haber personalidades dispares y distintas, sincero y frontal te manifestaste tal cuál sos y así te queremos. Vos y yo amigos, compartimos muchas más cosas, desde nuestras alegrías hasta nuestras penas, desde cenar juntos hasta ir al cine a ver alguna peli que nos gustara, lo bueno y lo malo, hasta lo más íntimo y recóndito que sólo un amigo de verdad comparte. Tu talento innato te preside y reímos con tus monólogos llenos de gags y nos sorprendió el escritor, el que hizo el prólogo de Colors en la voz del Esteve y nos llenó de emoción a todos los Ksandras y a los que fueron a escucharnos. Hasta en tus peores momentos has estado presente, repartiendo bromas a granel y ninguna actitud tuya dejó entrever que no estabas bien. “Amigazo” como los hay pocos, talentoso, solicito y solidario, buscaste continuamente que nada nos separe, porque vos también sos Ksandra, el mismo sueño y la misma ilusión. A pesar de que hoy cumplís 48 años seguís siendo un pibe, un pibe grande que es abuelo. Nuestro mejor deseo para éste nuevo año que empiezas a transitar,

¡¡Qué se hagan realidad tus sueños!! ¡¡Todos!!

¡¡Feliz Cumpleaños querido David!!

¡¡Muchas felicidades!!

Te super requeremos un montonazo.

¡¡Besazos a palas y abrazotes de todos los Ksandrinos!!

Els microrelats de juny

2009-06-08T09:23:00.007+02:00

14è certamen de microrelats: De bon rotllo!

Humor, encuentros en un bar, serpentinas de frases recitadas, comerse las palabras, carcajadas hasta las lágrimas, es viernes de Ksandra. (Manel) 1r

Estirat a l’herba, sota l’ombra d’un salze i al costat d’un llac... Me n’adono que el més important, és: El teu somriure!!! (Concep)

¿Es él?. ¡¡Sí!!, saluda levantando la mano. Las sonrisas, el hormigueo del estómago, la alegría. He visto un verdadero amigo. (Juan Manuel)

Portant l’il·lusió com a estendard, onze escollits van conquerir la ciutat mil·lenària, coronant de gran satisfacció tot el seu poble. (Núria)

“Frecuentaba asiduamente un club de escritores en que todos eran amigos. ¡Una maravilla! “ Memorias de AleKsandra, Zarina de Rusia (Eduard)

Quin paisatge mes encantador! Quants arbres! Què bonic és tot!-pensava mentre rodolava muntanya avall- Si tot surt bé, hi tornaré en temps de bolets! (David) 3r

Los ojos le hacían chiribitas, se atrevió a preguntárselo. Ella sonrió y le dijo que si, luego se fundieron en un apasionado beso. (Ramon G.)

El vent bufava i li eixugava les llàgrimes. Així, en arribar a casa, només hauria de forçar un somriure. (Sara)

El sueño, ese inalcanzable y pospuesto, será mañana un reproche. El talento innato está silente, sólo ustedes lo pueden despertar. (Mónica)

Estirat damunt l’herba, sobre el meu cap veig passar dos conills seguits d’un gat... llavors el vent s’emporta els núvols. (Teresa) 2n

Arbres, ocells, verdor, flors, aigua, amics, jocs, parlar, riure, menjar, beure, calor, ombra, migdiada, despertar, pau, confidències, berenar, cançons, tornada. (Rosa)

¡¡Feliz Cumpleaños Querido Trini!!

2009-06-02T04:42:00.006+02:00

¡¡Feliz Cumpleaños Querido Trini!!

Tú llegada fue silenciosa y tu figura imperceptible. Al principio aparecías cuando estábamos por el café, momento en que leíamos los escritos y tu voz baja de tono convertido en murmullo, nos relataba los tuyos. Oías y reías sin sonido, rondaba la mudez en torno tuyo y sólo observabas. Te ibas sin compartir nuestras despedidas bulliciosas, hasta el nuevo viernes de principio de mes, dónde volvíamos a reunirnos. Nos dejabas la sensación de que no volverías, pero nuevamente y en silencio, saludabas al conjunto al llegar y te sentabas. Hoy soy consciente de que Colors fue mágico, el desafío nos unió amalgamándonos, obligándonos a pasar más tiempo juntos, entre nervios, risas, repasos y lo que nos identifica, “ la ilusión y el sueño de escribir”. Tuve el honor y privilegio de leer al poeta, de sentir profundamente tus versos, de emocionarme con tu Blanc y de contarte como amigo. Introvertido, dejaste de lado tus pudores y nos llenaste de sentimientos, escuchábamos atentos cada palabra bien pronunciada, modulada, respetando las pausas, dándole sentido a cada oración. La admiración es compartida, los Ksandras, tus compys disfrutan cada historia y relato tuyo, que sigue sorprendiéndonos cada día. La importancia de éste día, es festejar contigo, un año más vivido y el que comienza, deseándote sea pleno de felicidad, más aún, de que tus sueños se hagan realidad.

¡¡Feliz Cumpleaños querido Ramonet!!

¡¡Moltes Felicitats i que passis molt bon día!!

Te queremos un montonazo.

Tus compys los Ksandras

Besos y abrazos a granel.

Ceguera

2009-05-21T01:48:00.006+02:00

Su mecha larga, nueva e impregnada de cera, arde presurosa, al solo contacto de la flama de una cerilla encendida. La llama avivada y solícita, se yergue erguida, voluptuosa y esbelta a la vez, iluminando con nitidez los objetos que la rodean, pudiendo distinguir sus colores y sus formas. Por momentos, en su arder continuo crepita e incluso despide unas pequeñas y casi imperceptibles chispas, pero la llama inexorable, voraz y despiadada, incinerándola, la va derritiendo, licuándola, disolviéndola, mientras la cera corre a través de la vela, hincándose a sus pies y dejándole en su pared cilíndrica, un amasijo de siluetas extrañas.No hay corrientes de aire, puertas y ventanas están cerradas, pero ella igual inicia una coreografía dantesca occilando de un lado al otro, ascendiendo y descendiendo presurosamente, como si de una danza ritual se tratara. Su luz tenue se va debilitando a medida que se va consumiendo sin pausa la estática vela.En su fragilidad, producto de su avidez, sumergida en la semipenumbra, las sombras que ella produce se van agrandando, hasta agigantarse y su baile exótico, les confiere un movimiento diabólico, como si acechándome fueran a caer sobre mí y engulléndome, me traguen haciéndome desparecer.A medida que la va disolviendo, ella se va extinguiendo. Moribunda, en un intento de seguir encendida, hace que la infortunada mecha, exhale – cómo si de un último suspiro se tratase – un humo gris, que asciende ondulado y espiralado, perdiéndose, diluyéndose.Ya llegó su fin, las sombras todo lo cubren y expirando se apaga, sumergiéndome en la tenebrosa oscuridad.

..........................................................................................................................................................................

La ceguera que padezco, producto de una enfermedad, me privó de distinguir los colores de las cosas que me rodean y poder seguir admirando las formas y descubrir los distintos matices de la belleza.Ahora, en ésta oscuridad total, en donde no éxiste ni un vestigio de luz, el tacto, el gusto, los olores y los sonidos, estimulan mí imaginación y veo entre tinieblas.

..........................................................................................................................................................................

Éste relato fue un trabajo que recuerdo con cariño, Ramón (el profe), les había dado a cada uno del grupo, un personaje de Blancanieves para traer un escrito en primera persona, a mi me tenía preparada una sorpresa, ésta composición "Ceguera". Esto fue lo que salió y hoy comparto con todos.

Profe, te requiero un montonazo

Mónica

El repte de les 20 paraules

2009-05-19T15:35:00.006+02:00

13è Certamen de microrelats: "Quan era petit..."

Quan era petit, volia ser gran, per poder fer el què volgués; ara que sóc gran, voldria ser petit, com quan feia el què volia. (Sara)

Cuando era pequeño me trajeron al zoo. Venía conmigo una gacela. Somos amigos. Cualquier día la morderé. Cuestión de instinto. (Teresa) 1r

Quan era petit, el cap em quedava mes a prop dels peus, ara de gran els peus em porten de cap. Saps quan obre el Sant? (David) 2n

Cuando era pequeña, bastaba me dijeran "NO" y lo hacía. Trepé al árbol y siete horas después, me bajaron entumecida. (Mónica)

Quan era petit tot era molt gran. Ara no sé si sóc gran. Per què no trobo les meves joguines? (Ramon T.)

Quan era petit se m’obrí tot un munt de projectes
Ara que sóc vell guardo tot un munt de records (Eduard) 3r

Cuando era pequeño viajaba con Amelio en sucios barcos que iban hacia el oeste en busca de mi buena mamá. (Ramon G.)

Quan era petit menjava xocolata OLLÉ, ara que sóc gran menjo FERRERO ROCHER... Com la dona d'en Boyer !! (Rosa)

Quan era petit, al llit, adormit.
La mare que el va parir!
Puto alzheimer!
Només se’n recorda...
Llepant-se un dit?. (Manel)

Quan era petita, la vida era en blanc i negre. La joventut la va omplir de colors. Ara hi sou tots!!! (Concep)

Quan era petit envejava els grans i el seu món. Ara somnio que sóc petit i encara conservo la innocència. (Juan Manuel)

Quan era petiteta, abans d’acudir a l’escola, a l’hort baixava i del taronger una taronja collia, per a una amiga que no tenia res per esmorzar. (Elvira)

Quan era petit vaig destapar un pot que contenia l’essència de les arts, avui els meus quadres embelleixen el món. (Núria)

LA INCREÏBLE HISTÒRIA DEL VI RUS DE FUCIMANYA

2009-05-18T19:31:00.001+02:00

En Tonet va sortir a passejar com cada dia abans d’anar al gimnàs. Feia cinquanta anys que s’havia jubilat i se’l veia jove com el primer dia. De fet a tothom d’aquella època li passava exactament el mateix.
Poc després del descobriment de la seqüència del genoma humà, la medicina havia fet passos de gegant. S’havien descodificat totes les malalties víriques i les seves possibles combinacions. Una vegada descobert el gen responsable de l’envelliment, es va sotmetre la població mundial a un tractament massiu per tal d’inhibir-lo. Com a resultat la gent ni s’envellia ni es moria. En pocs anys la població mundial va augmentar d’una manera insostenible, el que va provocar l’actuació de les autoritats, que van ordenar una teràpia generalitzada per anul·lar la testosterona dels homes i els estrògens de les dones. Com a resultat va desaparéixer l’atracció entre sexes i els naixements van caure en picat.
Això va representar un gran èxit de les autoritats que van aconseguir que la població fós practicament fixa i eterna. En el 99,9 % dels casos ningú envellia, ningú moria i ningú naixia. Senzillament es perpetuaven
La ciència no parava d’avançar i continuament sortien noves versions de qualsevol cosa que s’oferien gratuïtament a la població a canvi de que portés els models caducats a la deixalleria. De fet les autoritats tenien un gran zel en aixó. Els trastos vells significaven records que podien fer pensar massa a la població. Era millor que visquesin una contínua posada al dia, sense preocupacions ni records.
En Tonet estava content, com la resta dels seus veïns. Es trobava en plena forma, no tenia cap mal i era immortal. Es va assabentar que a l’Ajuntament ja hi havia disponible el "parlescriu" que donaven de franc a canvi d’un certificat de destrucció pels seus vells bolígrafs. Aquella tarda aniria a la deixalleria a desfer-se de les seves plumes.
L’encarregat de la deixalleria era mossèn Minyana, que compaginava aquesta feina amb la de sacerdot de la parròquia. Al no haver-hi ni naixements ni enterraments, la tresoria parroquial estava sota mínims i el pobre mossèn s’havia de buscar la vida amb altres feines.
Aquell mossèn afable li inspirava confiança i li va confessar els seus dubtes
-Bona tarda mossèn, li porto uns trastos vells. El cert és que no sé si desprendre’m. Aquestes plumes eren del meu besavi…Per mi els records són molt importants
-Ja saps les teves obligacions Tonet. Estan prohibits els records. N’estàs totalment segur que vols guardar les plumes?
-Totalment i estic disposat al que sigui per tal de conservar-les. Vull tenir records
-Aleshores Tonet, vés demà al vespre a la Font de Fucimanya i a mitjanit en veu alta fés la invocació que et senyalaré.
Després d’atansar-li un polsós llibre de pregàries escrites en un idioma antic es van acomiadar.
L’endemà cap a mitjanit el nostre home va arribar a la Font de Fucimanya i va començar a recitar el fragment marcat pel mossèn en aquell idioma antic. Al cap de poc es van sentir unes melodies semblants a un suau cant gregorià sostingut. Lentament van anar pujant el to de les melodies fins que van aparéixer uns follets del bosc, que amb un gest el van convidar a seguir-los.
El camí era perdedor i el bosc es va anar fent més espés. El Tonet seguia als follets però estava totalment desorientat. Al cap d’una bona estona van arribar a l’entrada d’una cova on hi havia un jove elfa asseguda en un pedrís, que li digué.
-Sé perquè vens. N’estàs segur del que vols fer?. Deixaràs de ser immortal
En Tonet quedà sense resposta. L’elfa prosseguí
-Torna quan ho tinguis clar.
Els follets el retornaren a la Font de Fucimanya i ple de dubtes el Tonet desfeia el camí cap a casa.
L’endemà al matí va anar a l’Ajuntament a parlar amb l’alcalde perpetu del poble, el Jordi. Molt ó poc li inspirava confiança.
-Tonet, tingues per segur que tu ets tant immortal com jo perpetuat al càrrec. Te’n dóno totes les garanties i la meva paraula d’honor.
A la caiguda del sol, el Tonet enfilava de nou el camí dels Quatre Cantons. Li donava més confiança l’alcalde perpetu del poble que la jove elfa acabada de conéixer. Al capdavall, si era immortal, no havia de témer. Quan era a la Font de Fucimanya, esperà que fós l’hora convinguda i tornà a exclamar la pregària en l’idioma antic. Al poc va sentir una melodia que ja li resultava familiar. Els follets del bosc conduiren de nou el Tonet fins a la cova de la jove elfa.
-Ahir et vaig fer una pregunta. Tens clara la resposta Tonet?
-Tinc absoluta confiança en mi mateix. Sóc invulnerable als teus encanteris, però vull recuperar els meus records.
-Aleshores perdràs la immortalitat
-Procedeix d’una vegada, elfa del dimoni.
L’elfa entrà a la cova i en sortí amb una copa als dits
-En aquesta copa hi ha un vi rus de la regió del Caucas. Beu-te’l a poc a poc.
En Tonet va ensumar aquell vi. Feia una marcada olor agrejant. Per un moment, va tenir el dubte, però se li esvaí quan recordà la promesa de l’alcalde. Així que es va empassar aquell vi agre d’una glopada.
Aquell preparat li va desbloquejar de cop la testosterona que feia més de 50 anys que tenia adormida. Li van pujar uns fogots espectaculars a les galtones i per primera vegada en mig segle se li va desfermar un desig carnal desbocat, que no podia ni volia controlar. L’elfa es va ajaure sobre unes herbes i allà mateix es van acoblar salvatgement, emetent uns gemecs de plaer que van ressonar per tota la boscúria.
A l’acomiadar-se, l’elfa li va dir
-Promete’m que em vindràs a veure abans d’un any.
El Tonet assentí amb el cap i tornà cap a casa. Arribà molt fatigat i es ficà al llit. Al tercer dia encara es trobava cansat i no podia llevar-se. Es va inquietar i va avisar al metge. Després de fer-li unes proves, aquest s’adreçà a en Tonet i amb veu greu li digué:
-Es un cas ben estrany. L’analítica dóna positiu un virus de transmissió sexual. Em sap greu Tonet, però crec que et moriràs.
-Mai m’hagués pensat que a partir d’un vi rus, agafés un virus … –contestà en Tonet amb perplexitat-. De tots els any de feliç vida, però insípida, en prou feines recordava res. Ara estava malalt però el record de la revolcada amb l’elfa era l´únic que li quedava.
Els dies que seguiren empitjorà el seu estat però, en contrapartida anava recuperant plenament la seva memòria d’abans. Al cap i a la fi estava resignat però satisfet. Era el que havia volgut.
En Tonet anà d’hospital en hospital, cada vegada pitjor. No hi havia res a fer i es moriria sense remei. Les autoritats no donaven crèdit als informes mèdics. El cap del Govern va demanà explicacions a l’equip mèdic que duia el cas.
-Com pot ser que aquest pacient sigui terminal. No som del tot immortals?
-Bé, se’ns escapa encara el 0,1% . El cert és que l’ha atacat un virus extrany. No hi podem fer res. -contestà el cap del Servei de MalaltieS EXòtiques.
Les autoritats no els hi va agradar gens aquest cas i van decidir de no explicar-ho a la població, per tal de que no s’alarmés.
L’alcalde, seguint instruccions del delegat del Govern, va anar a veure a en Tonet
-Em sap greu, et vaig dir que eres immortal i no sabem que ha passat.
-Jo tampoc. Crec que ha estat un vi rus…
-Sigui com sigui, el cert és que et queden pocs dies de vida i hauries de desaparèixer. La població no pot saber res de la teva mort.
En Tonet es recordà de la seva promesa a l’elfa i digué a l’Alcalde:
-No t’amoïnis per mi. Deixeu-me a la font de Fucimanya que em vull morir allà.
Aquella mateixa tarda, l’ambulància el va traslladar fins a la font. A l’arribada de la mitjanit, els follets del bosc el van conduir de nou al cau de l’elfa. Estava en avançat estat de gestació, ajaguda sobre les herbes.
-Has complert la teva promesa, Tonet. Estic a punt de parir una criatura, mortal com ara tu. Serà portadora d’un virus que s’anomena VIDA, que és una malaltia de transmissió sexual que acaba finalment en la mort. Aquesta criatura serà la llevor perquè la humanitat torni a ser com abans
_ _ _

En un racó remot d’aquell planeta una dama de túnica negre es despertà de la seva migdiada. Somreia burleta mentre esmolava curosament la seva dalla.
-Aquests imbècils em creien morta, però estic més viva que mai

UN MALENTÈS A HONG-KONG ( Atreveix-te a continuar)

2009-05-18T18:46:00.002+02:00

En Ramon és el cap comercial d’una multinacional catalana de components hidràulics. Degut a la feina viatja sovint per tal de vendre els productes que representa. Ara mateix l’empresa s’està introduint al mercat xinès, prenent com a porta d’entrada la ciutat de Hong-Kong…
En Ramon és un tipus afortunat. Alt, cara saludable i ben plantat, ho té tot a favor. És molt feliç amb la Mercè, la dona de la seva vida, i amb els seus dos fills que adora. És una persona respectada per tothom, amb molts contactes al món polític i empresarial…
Aquell dia, després de dotze inacabables hores de vol, va aterrar finalment a l’aeroport d’aquella immensa ciutat. Tot seguit va agafar un taxi:
-Hotel Sheraton, please. Li digué al taxista que en deu minuts el va deixar davant de la porta principal.
Un cop dins, travessà aquell ampli Hall i es dirigí cap el taulell de la recepció.
Va ensenyar-li la reserva a l’empleat que li lliurà la clau de l’habitació. Quan ja marxava, li va demanar si hi havia algun missatge per ell
-Have you any message for me?
Molt educadament aquell home li va indicar que no es preocupés, que ja li pujarien a l’habitació. En Ramon es va extranyar una mica, però va pensar que a la Xina ho devien fer d’aquesta manera.
Només obrir l’habitació es va treure les sabates, es va afluixar la roba i s’estirà a fer mandra al llit. Estava reventat del viatge i l’esperava una dura jornada.
Al cap de mitja hora algú picà un parell de tocs a la porta. -Qui deu ser-, pensà.
Va obrir la porta i aparegué una hostessa amb la brusa descordada i els pits a l’aire, que amb un somriure i veu càlida, li digué. –Your massage, sir- .
De seguida va entendre el que passava. Aquell maleït recepcionista havia confós “missatge” amb “massatge”. Va començar a suar i li va pujar bruscament el pols. Que havia de fer? La consciència li indicava que si deixava entrar a la noia, tindria remordiments que els hauria d’amagar tota la vida davant de la Mercè, però caram tampoc era de pedra i al capdavall tampoc ell ho havia buscat. Així que…..

¡¡Feliz Cumpleaños querido Eduard!!

2009-05-09T01:56:00.003+02:00

¡¡Feliz Cumpleaños querido Eduard!!

Llegaste a un grupo ya formado, abierto, pero lleno de complicidades producto de años de estar juntos. Sin temores te distes sabiendo que estabas en el ojo del huracán, mientras los ksandras silenciosos esperaban un escrito, uno que les dijera que estabas dispuesto a jugar con las palabras sin individualismo. Y pasaste la prueba, tu adaptación fue inmediata y no quedó ninguna duda que eras uno de nosotros, ¡un ksandra más! La ausente por la distancia te conoció entre mails y escritos que no necesité pedirte, los mandabas con cariño aceptando críticas que siempre quisieron ser constructivas y que aceptastes con humildad. Me conociste por los compys que te hablaban de mí, de mis relatos, de mis dolencias, desbordando sentimientos por ésta porteña que los añora y por los correos que mando sin parar. Ha pasado un tiempo y que aún siendo breve, te supiste ganar el cariño y respeto de un grupo singular, que te acepto con simpatía. Por eso hoy queremos decirte:

¡¡Feliz Cumpleaños querido Eduard!!

¡¡Muchas Felicidades!!

Te queremos. Besos y abrazos de los Kasandras

El malandra (para Mª Rosa)

2009-05-08T14:16:00.007+02:00

Pintura de Roberto Volta

El malandra oteaba desde la esquina, las manos en los bolsillos y la mirada huidiza.Sus ojos seguían sus pasos sin prisas, toda ella irradiaba luz de pureza, esa que sana heridas.
La piba llevaba siempre colgada una sonrisa que permitía ver una hilera de dientes parejos y blancos como perlas; cabellos dorados robados al sol del mediodía, dos bolitas azul cielo y una figura esbelta que le quitaba el aire.
El pucho en los labios y el humo que le hacían entrecerrar los ojos, le daban un toque de fiereza a esa mirada que la seguía por dos hendijas, como tajos dibujados en su cara.
Conocía todos sus movimientos, a la hora que salía para hacerle las compras a la vieja, el horario del colegio, las salidas al cine el fin de semana, sus amigas, el chabón que la cortejaba para sólo robarle un beso a escondidas, erupcionándole rubores en su hermosa cara.
Obsesión que le revolvía las tripas que lo destinaban al desvelo de noches eternas.
Era tan linda decía para sus adentros, que la Virgen de Luján debió parecerse a ella.
Se apostaba cada día en la esquina, al lado del destartalado almacén que envejeció al avance implacable de los hipermercados escapándole a los canas,…ya sabía lo que era estar en cafua y no quería volver ahí.
Aún conservaba la fama de cuchillero pero los años se le vinieron encima sin haber conocido las ternuras de una mujer; ahora, un ángel había llegado a su vida para trastocar esa calma ficticia de quien ve pasar la vida sin sobresaltos; habiéndose retirado de todo lo que hoy no lo enorgullecía.
Prendió otro faso con la brasa del que ya se había consumido y volvió a meter las manos en los bolsillos del pantalón.
Venía hacia él como cada día, pero sólo era una ilusión porque ella no lo veía.
Entró al almacén para llevarse el pan y su voz dulce y cantarina dio los buenos días, para él fue canción de Nereidas que lo hipnotizaban hasta hacerle perder la razón, desdibujándole los contornos del lugar creyendo estar en el paraíso…
Y la vio marchar para entrar en el zaguán de su casa.
Ya en su pieza se tiró en el catre para soñarla, hasta el apetito se le había ido, sólo fumaba y se cebaba algún mate para engañar el estómago.
En la oscuridad de la noche, apostado en la acera de enfrente y apoyado detrás de un árbol, su mirada acariciaba la puerta cancel de un zaguán inundado de glicinas y malvones, en donde ella se hacía arrumacos con el gil que la pretendía.
Hasta donde estaba llegaban sus voces y paraba la oreja cuando se susurraban un te quiero, deseando ser él a quién se lo dijera.
Cada día la misma rutina, rutina hecha costumbre aún cuando llovía, todo para poder verla, escucharla e imperceptiblemente olerla cuando el viento soplaba, para inundarlo con su aroma virginal hasta las trancas.
Con 50 años y varias muertes en su haber, se conformaba con una fantasía, una inalcanzable que le daba sentido a su mísera vida hasta que llegara la parca, y no notó que ya lo rondaba en un día como cualquier otro; él detrás del árbol como tantas noches en que los miraba despedirse entre abrazos.
El gil se calzó el casco, se montó en su moto mientras ella lo miraba y levantándole el brazo le insinuaba un chau agitando su mano.
La moto doblo la esquina y todo fue tan rápido; de un coche que estaba estacionado bajaron dos tipos que corrieron hasta la puerta cancel que aún la piba no había cerrado.
Uno la tomo por detrás tapándole la boca con una mano mientras la otra le rodeaba el pecho inmovilizándola; el otro empujo la puerta para entrar.
Su reacción fue instantánea movido por un acto reflejo, corrió de inmediato cruzando de acera, la mano buscando el cuchillo que siempre llevaba en la cintura del pantalón y que ya relucía en sus agarrotados dedos.
Tomó de los pelos al que la tenía y tirando su cabeza hacía atrás, le rebanó el cuello limpiamente dejándolo caer al suelo; el otro se dio vuelta sin comprender pistola en mano, cuando ya el malandra, apartándola a ella de un tirón, le caía encima hundiéndole el cuchillo en el vientre sacándolo velozmente para asestarle otra puñalada; el otro herido de muerte, le disparó a quemaropa el cargador.
Los tres yacían en la vereda teñida de rojo sangre; se encendieron las luces de las casas, se ilumino toda la calle, vocerío de los vecinos que se acercaban a ver que pasaba, y el ulular de la patrulla policial que se acercaba.
Ella se agacho y le sostuvo la mano, lo miraba llorando y sus lágrimas al resbalar le caían en la cara.
Quiso articular palabras que no salían de su boca, mientras ella pedía a gritos llamaran a una ambulancia.
Todo había terminado, el malandra murió con los ojos abiertos mirándola y una sonrisa en los labios húmedos de sal;… él que nunca había hecho nada bueno, él,…la había salvado.

Mónica

¡¡Feliz Cumpleaños Mª Rosa querida!!

2009-05-01T00:16:00.000+02:00

¡¡Feliz cumple querida Mª Rosa!!

Compañera de juego y amiga. Historias parecidas y una niñez rebosante de inocencia y abundantes fantasías. De todos los Ksandras, sólo vos sembraste el camino de fresca hierba verde, guiándonos hacia el país de las ilusiones mientras tus cuentos nos abrieron la puerta a un mundo de utopías. El sentido del humor es una de tus características, de risa asequible y comprensión infinita, nos calaste el alma de ternuras escondidas. Eres la María de tus relatos, audaz, curiosa, imaginativa y tu anhelo fue nuestro al oírtelas narrar con alegría. No necesitaste ganarte nuestro cariño, fue tuyo desde el primer día y fuimos descubriendo tus palabras en historias que nos sorprendían. Generosa, confidente, optimista, hoy cumples 60 “pirulos” y eso hace que haya tanta vida en ti, que contagias energía.

¡¡Feliz Cumple Mª Rosa querida!!

Ojalá pudiera estar con todos los compys que te prepararon para éste día un agasajo distinto, gracias a la complicidad de tú hija. Estas “ Historias inconclusas” que serán tu desafío es nuestro regalo para que tú las continúes, idea de Ramón y la Tere y auspiciada por los Ksandras que estuvimos de acuerdo.

Te requeremos un montonazo.

¡¡Felicidades!!

¡¡Besazos a palas y abrazotes…en éste caso de ésta osa cariñosa!!

¡¡Feliz Cumpleaños querida Sara!!

2009-04-24T04:02:00.002+02:00

¡¡Feliz Cumpleaños Querida Sara!!

Me sorprendió tu desparpajo cuando te conocí. Audaz a la hora de escribir, tu soltura nos relajó a todos convirtiéndonos en osados paladines de vocablos. Tu risa franca y contagiosa nos infectó con el virus del divertimento, fuiste inspiración y protagonista de “Obscur desig” en una biblioteca que nos albergaba, mientras los libros despertaban al sonido de nuestras historias que no fueron nunca contadas. A vos te debemos llamarnos Ksandras. Te brindaste tal cuál eres sin dobleces y como una hormiguita sin descanso, tú siempre estabas diligente y laboriosa dando lo mejor de vos. Distintos lenguajes e idiomas, pero el verbo es el mismo cuando de soñar se trata y las ilusiones se hacen una. Y fuimos andando el camino en un tiempo que nos fue estrechando, aguantando ventiscas de desganos cuando parecía que todo terminaba, que todo era un ciclo más que se había completado. ¡Pero no!, Nos une a todos el jugar con las letras y como en un crucigrama que una definición nos da una palabra, vos fuiste y sos toronja, la que flypa en colores. Lejos quedó esa primera vez, hoy la expresión más allá de escribir es AMISTAD y por eso queremos decirte:

¡¡Feliz Cumpleaños querida Sara!!

Te requeremos un montonazo.

Besos y abrazos

Tus amigos, los Ksandras

¡¡Feliz Cumpleaños Fina querida!!

2009-04-14T05:32:00.004+02:00

Fina querida, amiga y compy

Con Te Partirò (2

Llegaste cuando a duras penas Ramón y la Tere entre pinturas inconclusas y fragancias de óleos, acuarelas y barnices, se empecinaban en mantener unido un grupo, que se desperdigaba echándole la culpa al frío invierno y a un lugar sin calor, el único, el nuestro, que aún nos unía en la ilusión. Un cuaderno en blanco y un sueño, descubrirnos y creer que podíamos enseñarte algo cuando seguíamos siendo aprendices de las letras igual que vos. Tus poemas, esos que pocos conocen, tu ternura amorosa y la sonrisa a flor de labios aceptándonos. Eras fácil de querer, te integraste o mejor dicho nos incorporaste a vos y fuiste una más atreviéndote a jugar con las palabras. El Lila te pintó silueta de sensibilidades escondidas y el talento te brotó esbozando trazos, dándole matices de color al lenguaje que fueron historias que mostraban tu corazón. Hoy es tu cumple-aniversario, uno más en donde sigues caminando la vida y nosotros al lado tuyo queriéndote y deseando se cumpla el sueño, tu sueño, uno nuevo que supongo empezará el día de San Jordi. Un libro y una rosa para vos, un deseo de todos...
¡¡Éxitos!! Y ¡¡Feliz Cumpleaños Fina querida!!
Los Ksandras te requeremos un montonazo.
¡¡Besos y abrazos...y muchas Felicidades!!

Digueu-me pare, per què?

2009-04-13T13:39:00.006+02:00

Digueu-me pare per què ?

Per què has permès que passés pel jardí de la vida embolcallada amb una fèrria cuirassa, com un guerrer preparat per no sé quina imaginària guerra.
Em vas donar una pell blanca i suau i cabells sedosos, i has permès que es marcissin sota aquet ferri mantell.
L'elm que cobria el meu cap tenia una ranura tan minsa que ben just em deixava veure el camí per no ensopegar, i que no m’ha deixat sentir el roser i el gessamí quant em cridaven amb el seu perfum, tampoc he pogut gaudir de la suau carícia de l'aire fresc del matí jugant amb els meus cabells, ni mes tard l'abraçada ardent del sol del migdia.
I ara que ja sóc tan enllà del camí, gairebé a la rocalla molt a prop de la terra erma... Ara em desprens de la cuirassa... ara, que sols puc mirar enrere imaginant el que podia haver estat si hagués pogut sentir la veu del roser i el gessamí. Ara ja només puc imaginar la dolçor del seu perfum i la tendra carícia dels seus pètals sobre la meva pell , ja només puc imaginar el meu cos estès sobre l'herba fresca, escalfat per l'ardent sol del migdia i potser las ales de mil papallones sobre la meva pell, omplint-la de color i de vida.
Ara això ja només pot ser nostàlgia o... potser un somni.
Però jo sé que hi tinc dret! i et demano que em deixis romandre més temps del que potser em pertoca en aquest últim tram del camí , no pots llençar-me a la terra erma sense haver gaudit dels colors i els perfums del teu jardí, deixa'm en aquest últim reducte del jardí on encara hi floreixen la violeta boscana, el romaní, la farigola i els narcisos silvestres, deixa'm gaudir del seu perfum, que potser no és tan dolç com el del gessamí però es fort i profund, potser més adient per una ànima ja una mica cansada .

¡VUELVE!, DULCE

2009-04-10T19:36:00.004+02:00

Te sueño en duermevela,
recuerdos de sonrisa fácil,
de contagiosa sinceridad,
que abruman mis noches.

Con un adiós te fuiste,
sobrevolando el charco,
oscuridades nos acecharon,
pues un sol nos abandonó.

Encuentros en la red,
nos acercan falsamente,
anhelando sujetar el amor,
que dejaste en Sallent;
no creas que murió vano,
no pienses que desertó,
no digas que palideció,
porqué sigue intacto.

Oh! Marrón, mi marrón,
compañera de escritos,
no nos hagas sufrir;
como buena amiga,
como porteña arrogante,
como catalana adoptiva,
eleva tu estandarte dulce,
reclama el cariño dejado…,

porqué te pertenece,
porqué tú lo maceraste,
esparciendo las semillas,
de linda amistad y amor.

Renueva tus energías,
súbete al primer avión,
para brindar con cava,
por el regreso del sol.

Els microrelats de l'abril

2009-04-06T19:52:00.012+02:00

12è Certamen de Microrelats: BOHEMI

Era ric: tenia amics, amor, imaginació i llibertat, la riquesa que no poden manipular polítics ni bancs, era un... Bohemi. (Rosa)

Sonó una melodía. Dije: “Bohemio con la mirada de un loco risueño algo poeta y forjador de sueños… ”. Así gané el concurso. (Ramon G.)

El va seduir la bohèmia d’un veler. El rumb escrit pel vent, l’esguard fix en l’horitzó, escortat per les gavines. (Núria) 2n

Por la mañana no estoy. Currar?... no jodas. Cines, teatros... Locuaz con mucho porte. ¡A follar que el mundo se acaba! (Eduard)

- Que té quelcom a la llengua, vostè?
- No, perrò ez que zóc de Bohèmia i encarra no parrlo gairrebé el català! (Sara)

Un pocillo vacío, la mirada perdida ante una servilleta de papel, a través de la ventana del Café, su musa. (Mónica)

Fa quaranta anys que té vint anys i encara conserva la mirada pícara i tendre de la dolça bohèmia viscuda. (Concep)

No era de la Bohemia pero llevaba sombrero y un pañuelo al cuello, y le encantaba explicar chistes de gitanos. (Manel)

Busques encuriosit les Olors més suggerents; trobador d’Harmonies desconegudes, vius Esperant descobrir un Misteri a cada demà, per gaudir-lo Intensament. (Teresa) 1r

- María, ¿tu hijo ya es juez?
- Sí, aprobó las oposiciones. ¿Y el tuyo?
- Es bohemio.
- ¡Vaya! ¡También aprobó las oposiciones! (Juan Manuel)

Que me’n torni, a un calculador d’hipoteques “no gràcies”, sóc un pardal de grans altures, cantarin i aventurer, sóc bohemi. (Elvira)

Buen tipo a veces, especula.
Otras es el
Hombre imprevisible
Enamoradizo de todas las
Mujeres.
Improvisa su vida
O revienta. (Ramon T.)

Collons de mula de merda, sort del papa, que si hagués de guanyar-me la vida de veritat... Bo, emi, tira... (David) 3r

El perquè de tot plegat

2009-03-28T19:26:00.009+01:00

Tothom té dins seu un munt d’històries per explicar basades en les seves experiències, úniques i intransferibles, o en la seva manera de veure la realitat, o en allò que ha somiat, imaginat o llegit. Així doncs, es pot dir que tothom en un moment o altre de la seva vida es converteix en un narrador d’històries.

Les històries poden ser explicades de moltes maneres, a través de la música, del cinema, de la pintura, de l'escultura... nosaltres ho fem jugant amb les paraules.

Les regles del joc són utilitzar la imaginació, l'observació, la perspicàcia, la memòria o les nostres lectures per iniciar un viatge incert que culminarà en un text més o menys llarg que explicarà una història.

Fa més de tres anys que hi juguem conjuntament i compartim les nostres històries entre nosaltres. Ara volem compartir-les amb tots vosaltres. Fins ara les estem compartint per capítols a l’Esparver així com a dues lectures públiques a l’auditori de l’Escola Municipal de Música.

Al final de cada escrit hi trobareu la música que l'acompanya, per poder-la escoltar mentre llegiu el text.

Esperem que passeu tan bona estona llegint-les com nosaltres creant-les.

Colors: Presentació

2009-03-28T19:16:00.010+01:00

La vida.
Il·lusions i desenganys, esperances i derrotes. Sol i boira. Caigudes. Costoses aixecades. Llum i foscor. Herba acabada de tallar. Travetes i abraçades. Serena nit d’estels i lluna plena. Sensacions. Fred i calor. Amarg i dolç. Tantíssims records, retalls de vida fotografiats. Riure i plorar, alegries i penes. Molts treballs i sovint poca recompensa.
La vida.
Sabors, olors. Roba neta acabada de planxar. Plat d’escudella a l’hivern. El sol. El vent. Plou, la terra mullada. Un peto. Sentiments. Odi i amor. Amistat i traïció. Crits i silencis, ensurts angoixants, boniques sorpreses. Pors. Dolors. Perdre i guanyar, dalt i baix, molts camins, moltes cruïlles.
La vida.
La lluita. Els uns, els altres. Tots. L’infància i el joc. La primera vegada. L’amagatall secret. Paraules a cau d’orella, entremaliades mirades. Berenars al carrer. Insults barroers, anhels trencats. La màgia d’aquella nit . Cafè acabat de moldre. La mort d’un amic.
La vida.
Llençols al balcó. Cançons estimades, musiques que porten llàgrimes. Aquella tarda tan tranquil·la. Equivocar-se. Tristes baralles. Un llibre a la mà. Els dibuixos del foc dins la llar. A voltes ple, a vegades ben buit. Muntanyes i platges. Horitzons. Tanta carretera darrera i molta al davant. Mare, pare, fill, filla.
La vida.
Quantes persones creuades, quantes coses viscudes, quantes petjades al rellotge de sorra. Tants i tants moments. Uns maleïts, d’altres feliços. Uns recordats com preuades joies, d’altres encara ens fan esgarrifances a l’esquena i d’altres que donaríem per oblidar del tot. Tantíssimes pinzellades, ets paleta de pintor de tons infinits, si!
Oh!. Quina quantitat de colors conté una vida.
La vida.
Els colors.

Colors: Vermell

2009-03-28T19:14:00.005+01:00

VERMELL

De quin Color és l’amor?
del color de les roselles,
del rogenc del cel al capvespre,
del vermell de les cireres,
del color de la sang i
del color del cor.

Va obrir els ulls a la unitat de cures intensives d’un hospital de Barcelona, no sabia quin dia era, ni quina hora, però de seguida va entendre que per fi s’havia despertat.

Tenia la boca seca, volia demanar aigua però no podia, el seu cos immòbil estava profundament cansat i ple de tubs que sortien per totes bandes de sota el petit llençol blanc que tapava escassament la seva nuesa.

A la cara hi portava la màscara d’oxigen, en un dit de la mà hi tenia un didal del que hi sortia un cable connectat a un ordenador on es podien llegir les seves constants vitals, pressió sanguínia, pulsacions, ritme cardíac…
Al braç esquerra, injectat directament a la vena hi duia una cànula llarga que viatjava per dins fins arribar a l’ànima, per on li anaven introduint diferents fàrmacs, algun d’ells era la droga que li esborrava el dolor permetent-la somriure i ser feliç.
Per la vena de l’altre braç li entrava un líquid vermell que recorria tot el cos per sota la seva pell i li retornava l’energia perduda.

Al final de la gruixuda i llarga cremallera plena de punts que s’estenia al llarg del tòrax, li sortien dos fils d’acer que dies mes tard va saber que estaven clavats al cor, la seva missió era transportar la corrent per si aquest s’aturava.

Una mica mes avall, tenia dos forats a la carn dels que hi sortien dos tubs grossos i transparents com dues manegues, per on de tant en tant expulsava algun coàgul de sang, finalment portava connectada la sonda.

Mai havia estat tants dies sense dutxar-se, amb el cap brut i sense pintar-se els llavis, però era feliç. Cada cop que li desconnectaven un tub, sabia que la seva llibertat era més a prop. Fins que va arribar el diumenge al vespre i la van portar a una habitació normal de la planta de cardiologia.

Fora de la UCI, li esperaven uns dies alegres i difícils, dies en els que el dolor seria tant intents que l’engoliria tota fins a deixar-la amb la pell i l’os, però a pesar d’això seguiria feliç i agraïda a les persones que l’havien ajudat i acompanyat en aquells moments, agraïda també a les mans suaus i netes del cirurgià que havien fet possible que el seu cor tornés a bategar, a les infermeres per la tendresa del seu tracte i tots aquells éssers invisibles que donant la seva sang li havien salvat la vida.

Per uns instants, li va venir al cap el record de dies enrera, quan es va acomiadar del seu home al entrar al quiròfan, i li va dir amb un somriure:- “fins desprès”, mentre en el fons pensava que potser no el tornaria a veure mai mes.

Aquest fins després s’havia complert, per això la seva felicitat era immensa, perquè podria tornar amb les seves filles i amb les persones que estimava.
El mal son quedava enrera, tenia davant seu una segona oportunitat.

En el fons sempre ha sabut que la raó aprèn coses que només el cor ensenya.

Hi ha una frase de Voltaire que diu : “L’amor és la més forta de totes les passions, perquè ataca alhora el cap, el cos i el cor.”

Concep

Colors: Violeta

2009-03-28T19:12:00.002+01:00

VIOLETA

Tot just floreixen les violes al jardí. El seu perfum em porta a la memòria el record de fa molt de temps, el record d’una ampolleta d’essències de violes.

Molt petita era quan el vaig tenir. En sentir-lo a les meves mans em feien venir esgarrifances…, no m’atrevia a tocar-lo… Era tan fràgil… I quina fragància desprenia al voltant del seu entorn… Recordo que no sé que va ser si el seu perfum o l’efecte del seu color violeta. que entre ells es comuniquen i guarden grans secrets; però en aquell moment vaig plorar. Estava envoltada de tanta emoció i tanta màgia que em vaig quedar hipnotitzada per tot el que m’envoltava mirant el seu tap tant singular, que em mirava sense veure’m. Endormiscada, apreciava els valors que aquella ampolleta em feia recordar. Donant-li fruit a la imaginació, vaig deixar penetrar-me a les profunditats que m’oferia aquell ambient com si d’un gran mar es tractes. I veia bombolletes assolides pel color i la llum que es troben al final de l’invisible, allà on és la frontera entre la realitat i el somni. I gaudint de la broma tòrrida, pel camí recorregut dintre d’aquesta ampolleta tant insignificant però al mateix temps tant gran, sentia com el temps transcorria lentament, i podia gaudir més plenament de les seves virtuts. Em sentia dintre d’una bombolla on la llum resplendeix per si mateixa…

Han passat els anys, i encara m’emociono al recordar-la. Em fa sentir liberal per un sentiment d’amor, per un aroma i un color.

El color violeta és espiritual. Absorbeix tot allò negatiu. La flama violeta prové de la sèptima esfera, és un raig de sabiduria ja que té una energia transmutadora per la raça humana. La transmutació, el perdó i la pau, sentiments i pensaments.

Ser admiradora del color violeta és despertar al saber que puges en un furgó de la cua de la història.

Elvira

Colors: Rosa

2009-03-28T19:10:00.005+01:00

ROSA

Després d’una adolescència nefasta i una primera joventut no gaire més engrescadora, quan el seu futur es començava a dibuixar ple de caixes d’antidepressius gastades, i bons propòsits mai complerts, li va fer un tomb el cap.
Sense aturar-se a pensar-ho, sense dir-ho a ningú, va fer la maleta i va marxar. Els incomptables dies gastats consumint ficció, van fer que el seu subconscient la portés a París. Mentre volava, entaforada entre dos passatgers voluminosos en un vol de baix cost, sentia dins del cap tot de melodies cantades amb veu rogallosa i música d’acordió: Olalà! Apa, a viure la vida! Amb un nivell de francès après d’una mestra que mai havia travessat la frontera, i una maleta plena de somnis i paquets de galetes, es va plantar a la ciutat de la llum sense cap pla en concret.
L’emoció li feia tremolar el plànol de París entre les mans. Estava tan delirosa de veure-ho tot, que aviat la maleta li va començar a fer nosa, tanta que va decidir desfer-se’n. Davant de la Tour Eiffel, envoltada de turistes, es va posar les galetes a les butxaques de l’abric i la va deixar al costat d’un contenidor. Així, lleugera com un ocell, seguida per la mirada atònita d’un grup de japonesos, va començar a caminar amb el cor bategant-li amb força.
Va recórrer París durant dos dies i dues nits, no va parar fins que els peus ja no li cabien dins les sabates. Tenia els ulls tan enrogits que li costava obrir-los; llavors, en un carreró amagat a prop del barri llatí, va veure un cartell escrit amb lletres tremoloses que anunciava: “M. Poiret, lloguer d’habitacions”.
L’escala era fosca i feia una olor desconeguda, agradable. Una pitrera enorme vestida de flors li va obrir la porta, seguida de la veu riallera de la propietària.
- Bon dia senyoreta! La puc ajudar?
- Té alguna habitació lliure?
- I tant maca! Benvinguda a casa! Au, vine, que fas cara de cansada.
Sense parar de parlar, Madame Poiret la va conduir escales amunt fins que es va aturar i va obrir una porta. Com un quadre, la finestra emmarcava un entramat de teulades humides, que conduïen sinuosament la mirada fins el campanar de Notre-Dame; el sostre s’inclinava cap el capçal del llit, presagiant cops de cap somnolents. Un petit escriptori i un minúscul armari completaven el mobiliari de l’habitació més meravellosa que ella mai s’hagués pogut imaginar. Veient la cara que feia, la mestressa va somriure i va sortir tancant la porta al seu darrera. Amb un sospir es va deixar caure damunt del llit i va dormir.
L’endemà es va despertar com nova. El bany, que era la final del corredor, era tant pulcre i minimalista com l’habitació, i tot feia aquella olor especial que havia sentit en arribar. Un cop dutxada, va baixar les escales fins el pis de la propietària, que l’havia convidat a esmorzar. La porta era oberta; guiada pel soroll de converses va arribar al menjador, on al voltant de la taula parada hi havia una dona rossa de mitja edat, un noi asiàtic i una parella jove de raça negra, a la que Madame Poiret es dirigia en anglès amb un marcat accent americà, però amb la mateixa fluïdesa, passava del que li van semblar rus i japonès per parlar amb els altres dos hostes, rient i fent anar les llargues pestanyes com una papallona. Fins aquell moment no s’havia adonat que a ella sempre li havia parlat en català.
- Com és que no t’has canviat de roba?- li va dir dolçament.
- És que no tinc res més...
- Segur que a l’armari hi ha alguna cosa.
Ho va dir amb tanta seguretat, que no es va atrevir a replicar. Després a la seva habitació, el primer que va fer va ser obrir l’armari. En un solitari penjador, hi havia un vestit de forma indefinida d’un color rosa subtil. No va poder reprimir un somriure; ella que mai s’havia posat res que no s’ajustés a la gamma dels colors de la tardor més fosca, no s’imaginava dins d’aquella roba. Però se’l va posar, i al moment el vestit se li va adaptar al cos com una segona pell. Era suau, càlid, sedós... portar aquell vestit era un plaer de difícil comparació, que la feia sentir feliç des de dins. El sol va fer brillar les teulades de París.
Els dies corrien i s’enllaçaven. Madame Poiret tenia un do, una facilitat natural per ser feliç que s’encomanava. Casa seva era un no parar de gent de totes les races, edats i procedències, a les que Madame escoltava, feia riure i aconsellava, i que quan era l’hora, abandonaven la ciutat entre llàgrimes i promeses de tornar.
Ella no es plantejava marxar. Dedicava bona part del seu temps a passejar, observar i aconsellada per la seva patrona, va començar a escriure. L’olor de la casa ja l’havia impregnat, i cada dia al seu armari hi trobava un vestit solitari, que era just el que ella desitjava.
Asseguda a l’escriptori, contemplant el sostre de la ciutat des de la finestra, omplia pàgines i pàgines de sentiments i emocions que li sortien d’una part desconeguda del seu interior. Quan el volum dels seus escrits va ser més que considerable, un impuls la va decidir enviar-los a una editorial, que els va publicar immediatament, convertint-se en un èxit sense precedents. Madame Poiret li va organitzar una festa acolorida i d’allò més pintoresca, amb música i begudes exòtiques, a la que no va faltar ningú del veïnat. Cap al tard, quan van marxar tots els convidats, la va tornar a felicitar tendrament besant-li el front, i li va dir adéu amb un aleteig de pestanyes.
L’endemà quan va baixar cap el pis per esmorzar, el va trobar estranyament buit. Una mica espantada va cridar per tota la casa, va obrir portes i armaris, va regirar habitacions, fins que abatuda va seure al graons de l’escala; llavors amb sorpresa, va notar que l’olor havia canviat, ara era més subtil, diferent, potser encara més agradable.
Una silueta es va dibuixar a la porta del carrer; era una noi grassonet, de cabells mal tallats i cara de cansat, que al veure-la va somriure tot dient:
- Buongiorno signorina! C’è una camera libera per me?
Ella alegrement li va contestar:
- Certo! Buongiorno e benvenuto alla tua casa!

Teresa

Colors: Gris

2009-03-28T19:09:00.002+01:00

GRIS
(Monòleg)

Bona tarda. De fet m’he oblidat del que volia dir-vos. M’he de disculpar, la meva memòria és molt minsa. Mai he destacat: No sóc intel·ligent, ni guapo, ni graciós, ni esportista, i per suposat d’artista no en tinc res. Tant mateix, tampoc no sóc lleig, ni ruc ni un lladre, ni un zero a l’esquerra. Sóc el que sóc, un més. Estic a dintre de les majories de totes les estadístiques que us podeu arribar a imaginar: Heterosexual, casat amb fills, estudis mitjans, un cotxe, una hipoteca, bé una gran hipoteca... en fi, una vida fàcil de preveure.

Sabeu que tinc en comú amb: En Juli Cèsar, la Cleopatra, en Plató, la Hipòlita, en Gaudí, amb la Marie Curie, en Gandhi, la Marilyn Monroe, l’Adolf Hitler...

No res, no res... tots ells son grans: conquistadors, reines, filòsofs, lluitadores arquitectes, investigadores, actrius, homes de pau... assassins. El meu nom mai no figurarà a l’enciclopèdia. Bé, bé, potser sí, potser al costat de la paraula GRIS. Gris. Jo sóc el darrer a les llistes, quan gairebé estan tancades surt el meu nom, escolta t’has recordat de fulanito, oh, es veritat!. Bé, Potser la meva existència no és important, però de fet, ara que hi penso, quasi tothom que conec és al mateix calaix que jo. Persones grises, amb vides insulses, fins i tot els que destaquen a dintre del meu entorn, no sortiran mai als llibres d’història, com a molt, algú veurà escrit el seu nom al Regió 7 o fins i tot a un diari nacional per fer... no sé: guanyar una carrera, compondre unes sardanes, jugar al futbol, escriure uns llibres, ser alcalde. Ven mirat, ser Sant o bisbe confessor de la reina no està fet per mi, jo no en tinc tantes... “tragaderes”.

D’altre banda sempre puc dir que el temps en que he nascut no era l’apropiat. Fill de la postguerra, començava l’adolescència quan s’acabà la dictadura, i ara per ara només puc fer-me de Greenpeace, o de la plataforma cero set per cent per destacar una miqueta. Tot i que la guerra no és un temps que vulgui viure. Què hi farem, sóc una persona GRIS, i estic content, molt content, de fet, si no fos pels milions i milions de persones grises que gaudim de la terra i de la vida, com podrien destacar: La mare Teresa de Calcuta, l’Albert Einstein, l’Agustina d’Aragó, en Ramses II... No podrien, clar, no podrien.

Ara us deixo amb aquest pensament filosòfic de pa sucat amb oli, d’aquest el vostre veí, que no sent ningú, se sent feliç i orgullós de ses fills i de ser català.

Juan Manuel

Colors: Taronja

2009-03-28T19:07:00.003+01:00

TARONJA

Aquesta és la història d’un nen lligat a un color. Ja de petit, a la llar d’infants, ho pintava tot de color taronja: els cotxes, les cases, les persones… No us podeu pas imaginar un bodegó, amb el seu plàtan, la seva pera i la seva poma corresponents, tot de taronja. La seva mare va pensar que allò era cosa de nens petits, com quan els hi agafa per anar sempre amb el mateix ninot de peluix. Però la cosa no va quedar aquí. Si havia de triar una joguina, agafava la de color taronja; si havia de triar un jersei, ni el blau ni el verd: el taronja. De vegades, això anava bé, com quan agafaven un caramel, no es barallava amb la seva germana: ell agafava el taronja, i ella el vermell, i en paus. Però és que després la cosa va continuar, i ja tenia els mobles de l’habitació, el pijama, i els llençols, i les jaquetes: tot del color que ja us deveu imaginar, de l’innombrable. La seva mare va començar a creure que hi havia una estranya raó en les seves decisions, i per això un dia li va preguntar:
- Escolta, a tu, per què t’agrada tant el color taronja?
A la qual cosa el nen, tot pensatiu, va respondre, tot encongint-se d’espatlles:
- Mm…no sé…perquè m’agrada.
Però la seva mare se’n va malfiar d’aquella resposta, hi veia gat amagat. Però del nen, no en treia cap més resposta. Aquella nit, quan se’n van anar a dormir, va ser quan ella ho va veure clar: el seu fill havia estat abduït per uns extraterrestres. I els ditxosos alienígenes, no us penséssiu pas que eren verds, com creu tothom, no: eren taronges. De cap a peus. Bé, més aviat de caps a peu, perquè tenien dos caps i un sol peu. I no tenien sang: tenien suc; de taronja, per suposat. En somnis, es va veure ella mateixa agafant l’escombra i fent fora a cops els maleïts marcianets ó vés a saber de quin coi de planeta venien. I van fugir amb la seva nau que, quan es va enlairar, va deixar anar una fumerola, ja sabeu com era. Al matí quan es va despertar, i a pesar de voler oblidar aquell malson, va tornar a demanar al seu fill:
- Vinga, noi, digues-me perquè t’agrada tant el taronja, va…
I ell, tornant a fer veure que s’ho pensava molt, va deixar anar:
- Potser…potser és que va ser el primer color que vaig agafar.
- Perdona, fill, que sigui tant insistent, però és que he somniat que uns extraterrestres se t’emportaven a un planeta taronja…
- Mare, tu sí que flipes en colors!

Sara