EL RIU

El riu com una criatura mansa s´emmiralla en la vila i n´és la porta d´entrada i la seva referència. Rellisca, es retalla i saltironeja. Va donar força a les fàbriques dels nostres avantpassats, gaudi als passejants, frescor als estius, banyant els horts.

Amb el seu pas majestuós ha estat testimoni silenciós del nostre passat, escenari vívid del nostre present i garantia del nostre futur.

El riu duu aigües avall l´eco d´aquells que ja no hi són i dels que encara són llavor. Com el besavi rellotger, la besàvia modista, l´àvia que, dormitant en una butaca, ha oblidat els seus pares i els seus fills. Fills d´una vila, fills d´un riu.

POSTAL

Vàrem descobrir el lloc idíl·lic on habiten els desitjos. Una platja verge de finíssima arena i dolcíssima aigua. I tu i jo completament lliures i despullats de coses efímeres.

Estesos damunt la sorra, esperant que la nostra pell tota nua es tornés bronze. Em miraves quan pensaves que jo no ho veia, envoltant-me amb el teu desig. De tant en tant, la suau brisa arremolinava els teus cabells, que endreçaves amb una mà.

En la línia d´un horitzó llunyà es retallava la silueta d´un poderós creuer que imponia el seu pas majestuós.

Quan ja començàvem a regalimar calor, ens banyàvem. Tu el primer, decidit i agosarat, mentre jo esperava que em reclamessis amb els braços estesos.

L´aigua m´acollia com ho feien els teus braços tal com una peça captiva. I quin captiveri més dolç!.

En aquell moment em sentia amb harmonia amb l´univers i primera vegada pensava que, malgrat tot, havia valgut la pena nèixer.

I havia desitjat que en aquell mateix instant els nostres dos cossos es fonessin dessota aquell sol abrasador i es desfessin tornant-se aigua que banyaria el son dels amants.

Quan el sol era fos, la lluna melindrosa era la nostra còmplice. I buscavem el refugi d´una cabana de pescadors que s´obria a ran de platja. Allà ens esperava ben fresca una ampolla de vi blanc afruitat i un peix al forn.

Els teus ulls brillaven. Sobraven les paraules. Només les nostres mirades que s´emmirallaven i la certesa d´uns desitjos promptes a ser satisfets.

La llum d´una albada incipient, infiltrada a través de la persiana em despertà suant en el centre d´aquell enorme llit. Enfundada entre els llençols, aparegué la postal d´un paisatge paradisíac. Recupero la meva aspra realitat i intento no pensar en com haurien estat els estius si ens haguessim arribat a estimar.

Sinfonía otoñal / Claro de luna DEBUSSY Luis Felipe Pernett- piano

Sinfonía otoñal

Yemas prestas en el tiento,

arpegios ascendentes y descendentes en la silueta de guitarra,…

peregrinas surcadoras de caminos,

sacuden la agitada dermis exaltada.

Vehemente sinfonía otoñal,

de acordes mudos que amordazan los labios

mientras sibilantes lenguas,

senderos trazan reptando ebrias,

para desfallecer en la sima embebida

por rocíos frescos de la iluminada mañana.

Musicalidad a dos voces en los plañidos,

desgarrando con uñas el tiempo suspendido

y tropezar con regocijo,

en la clavija que tensa,

arquea el cuerpo en su delirio.

Tremolo en los labios escapan los resoplidos,

besos encendidos en el preludio del verso,

que hecho palabra despliega colorido.

Acordes sofocados invaden el alma,

armonía de fanfarrias postradas,

debilitan amainando para volver a empezar.

Obertura sincrónica,

esbeltez de movimientos en la cresta de la ola,

que muere cubriendo la playa

y en su demencia, dominio marcar.

Alegóricos amantes,…

realidad o fantasía articulan,

como notas de partituras

que siempre han de interpretar.

Mónik (jugando con las metáforas)