31.12.11

ESTRANYAMENT

Sóc estranyament feliç.

No he aconseguit cap dels meus somnis,

si és que mai he somiat.


El meu present és rude i àrid, amb poques satisfaccions.

Tinc comptades estones de diversió i moltes d´esforç.


I tanmateix estic estranyament serena, més segura i forta

que abans.


He soportat les embranzides del temps i les seves

circumstàncies adverses.


No he estat contenta i quasibé mai feliç.


Però estic estranyament comformada,

no amb el que m´ha tocat viure , que podia haver estat

molt millor, sinó amb el que tinc, que podia haver estat infinitament

més bo.


Però després d´haver deixat definitivament enrere els fantasmes del passat,

penso que encara que la seva emprempta sigui inesborrable, ja no els anhelo i

no provoquen dolor, si més no com abans.


I sí, finalment desitjo viure, trepitjar camins, escoltar cançons, donar petons,

treballar, despertar cada matí i acompanyar la flor més bella en el seu despuntar.


En aquest present que com un regal, és tot el que tinc.



22.11.11

LES 20 DEL NOVEMBRE

35è Certamen de microrelats: COIXETA/CUIXETA

Aquelles cuixetes grassonetes, ben formades... podia sentir-ne el flaire, com gaudiria llepant-les, mossegant-les... però com sempre em van tocar les ales!! (Rosa)

Vaig sortir del cine, adormit, avorrit... Ja m’està bé... Mira, veure una peli de la Isabel Coixeta aquesta... Quin pal! (Ramon G.)

Juliol, fi de curs dels Ksandra a Barcelona, perfecte!!!De sobte... xafo merda: Cuixes al terra i coixeta tot el dia!!! (Concep) 2n

Vaig trobar un perdigó a la cuixeta, segur que abans de morir anava coixeta.Però aquell arròs amb perdiu era boníssim!!! (Concep)

Tam-tams a la selva. Hora de dinar. Dins d’una olla enorme hi fa xup-xup un missioner.
- Qui vol la cuixetaaaaa? (Teresa)

N’hi ha que es posen a cent somiant d’arreplegar una coixeta. Jo m’hi poso arreplegant una bona cuixeta al forn. (Eduard)

Les coixetes anaven arribant com si el fet no fos important. Agafant-se de les mans ballaren una sardana. (Ramon T.)

- T'agraden els meus pits?
- Els trobo una mica secs.
- Com dius???
- És que, sincerament, m'agraden més les cuixetes del pollastre. (Sara) 3r

Era “cojita” de cojines. Y no era un asunto de piernas sino de andares, balanceos eróticos y meneos que agitan. (Manel) 1r

Pobre coixeta, té la cuixeta mala. El metge va curar-li, després va posar-se una cuixeta a cada espatlla. Coixeta per tremolors. (Juan Manuel)

Es creia Déu, triomfador i arrogant, fins que l’os d’una cuixeta de pollastre s’entravessà pel camí, parant-se en el coll. (Núria)

15.10.11

ELS MICRO DE L'OCTUBRE

34è certamen de microrelats: MERDA

N’havia aixafat tanta que només pensava en agafar-ne una de ben grossa. Tingué una ressaca de merda durant tres dies. (Teresa)

Este microrelato lo generé “in situ”, leyendo el periódico cómodamente sentado y notando un íntimo apretón
-¡Mierda, una falsa alarma! (Eduard)

Los Ksandres repusieron"Colors" y yo por la distancia, no pude estar allí. ¡¡Vaya mierda esta de irme tan lejos!! (Mónica)

Quina merda de microrelat. Hi penso i res. L’envio. Espero que algú s’apiadi de mi i em doni un puntet. (Núria)

Suciedad una extraña compañera, cuando duermes bajo un puente te sientes basura irreciclable. No es mierda todolo que asquea. (Manel)1r

Vaig prendre dulco laxo, agua de carabañas, prunes, oli de ricino i res de res..., la merda del microrelat no sortia. (Ramon G.)2n

TITULAR: La Ministra Especial Recercadora D’ocupació Activa Dóna per CULpables als Empleats Mèdics Municipals En Règim D’interins Ajudants Tècnics Sanitaris. (Juan Ma)

Havia sortit de marxa, portava una merda com un piano. Tentinejava pel carrer, quan
notà quelcom llefiscós a la sabata. (Sara) 3r

18.9.11

HEM TORNAT! Els micro de setembre

33è Certamen de microrelats: CLAU

Agafà el clau posant-lo a la intersecció d’una marca en forma d’eMe. Donà un cop sec, i la sang començà a rajar. (Ramon G.)

Un dia l’escriptor trobà la clau del seu món màgic; des d’aleshores dedica inútilment la vida a buscar el pany. (Teresa) 2n ex aequo

L'ordinador demanava:
_ POSI LA CLAU
La Maria agafà la seva i l'incrustà a la pantalla.
Coi de jubilats de l'esplai!!!! (Sara) 1r

La paraula “clau” pot ser preludi d’una obertura de cames, però amb la paraula clau segur que obriràs un cor. (Eduard) 3r ex aequo

Quedàrem per fer un clau. Cinc parades de metro i de l´excitació a la decepció: la Casita Blanca havia tancat. (Núria)

- Un clau no es nega a ningú.
- Amb un no hi ha prou, perquè es quedi volant, com a mínim tres. (Manel)

Després de beure set cerveses, no acertava a penetrar-la; la mà li tremolava i la clau no trobava el forat del pany. (Concep)

Al primer clau s'adonà que el seu físic no aguantaria. Al segon es va deprimir. Aquell martell no li servia. (Ramon T.)

Sus manos acariciaban su cuerpo desnudo, palpando zonas que sólo su marido conocía. Después se la clavó. Masajista: 200 € (Juan Ma) 3r ex aequo

Amunt, no!! Una mica més avall, torna a provar-ho. Cap a la dreta, ara!! El quadre està perfecte. Clava el clau. (Fina) 2n ex aequo

Un clavo saca a otro clavo,… ¡pero no deja de ser un CLAVO! Y encima se oxida y termina corroyéndome. (Mónica)

14.9.11

FINALMENT

A la fi he descobert el meu lloc. Un lloc on em trobo bé, on la gent és afable i et saluda amb el somrís als llavis. I no et critiquen, ni et jutjen, ni parlen de tu. T´accepten i et volen, simplement.


Per fi he trobat el meu lloc. Un lloc on no hi ha presses i tot és lleugeresa, i el temps passa cadenciosament. I el tinc tot a les meves mans. Temps per a perdre, per badar, per aprofitar, temps per a pensar, per conversar, temps per guaitar, per somiar. Temps per al temps.


Finalment em sento lliure i comformada , llegint sota l´ombra d´aquest salze, en aquest lloc tan bonic i harmoniós on totes les meves cèl.lules encaixen a la perfecció.


Ara tan sols espero que vinguin a visitar-me les muses.

25.6.11

Les 20 paraules del juny

32è Certamen de Microrelats: PEBROT/S

- Entrà sense saludar, cridant ben fort:
- Un país amb pebrots!
Era un patriota o un maleducat?
- ...Maaarchando
Era… al frankfurt (Eduard) 1r ex aequo

Estic fins els pebrots, de pensar en els pebrots del puto microrrelat, total… perquè després guanyi la que ja sabeu… (Ramon G.)

La Nyora surt plorant de l’escola
- Mama, el pebrot nou pica!
- Però per què?
- Perquè diu que és de Padrón. (Teresa) 3r

La guinda fos que caigués a les calces. El verd del desig es va encendre –vermell, escalivat- per l’excitació. (Manel)

La mà es recreava en els pits, lliscant fins el melic, embriagats pel desig . S’obrí la porta. Enrogirem com pebrots. (Núria)

Van tenir els pebrots d'anarse'n a Siria i no fer els deures? A la pròxima castigats per mandrosos i xirivaines. (Ramon T.)

Sóc un indignat! Crec que hi ha massa cogombres per tant pocs pebrots! Perdoneu però algú ho havia de dir. (Concep) 1r ex aequo

Trist destí els esperava a l'entremaliat i al de cara vermella: tots dos van anar a parar a la cassola! (Sara)

Aromas de mi cocina. Pimientos verdes y rojos. Crudos en ensaladas, asados, fritos. En salsas, acompañando carnes, pastas, arroz. ¡Deliciosos! (Mónica)

Va abocar albergínies, tomàquets, enciams. La Merkel va rebre un “pepino” amb nota: Fica-te’l! Al final també li sobraven pebrots. (JuanMa) 2n

29.5.11

Els micro de maig

31è Certamen de Microrelats: FRONTERA

Y con la mirada perdida, dejó el cuchillo y cruzó la frontera que lo separaba del mundo de los cuerdos. (Fina) 2n

Tot era més senzill a la frontera dels seus llavis quan no hi havia res, no més aquell esglai finísim. (Ramon T.)

Just entre pit i cor, l’escot: mostrador -frontera de culpes- emmarcava la font dels desitjos... (Eros i sentiments) =J.M. Canalillo= (Manel)

Equivocó el camino al exiliarse en su soledad. Asqueado, decepcionado, cruzó esa frontera invisible que separa la razón de la locura. (Mónica) 3r

Riu-te’n de la “Frontera”, de la Gerdarmerie i dels Mossos d’Esquadra. De París a Sallent sols ens va aturar “El semàfor de Cabrianes”. (Concep) 2n

Havia arribat a la darrera frontera. Mentre queia per l’abisme inescrutable pensà que hauria estat millor haver-se quedat a casa. (Núria) 3r

El front era net quan sa jove dona l’ornamentà. Però preferia un pastis entre dos que una merda tot sol. (JuanMa) 3r

Hi havia clar de lluna, la gespa era fresca, l’aire càlid. Una mà tremolosa travessà lentament la frontera del melic... (Teresa) 2n

Amb esglai descobrim que riu enllà, hi ha uns éssers com nosaltres. Fan mala pinta. I si ens ataquen? Millor marcar territori. (Eduard)

Cruzaba la frontera para conseguir libros prohibidos que luego leía e intercambiaba con sus camaradas, pero nunca pensó que moriría por ello. (Ramon G.) 1r

26.5.11

HA PASSAT L´AMOR

Ha passat l´amor.
Queden enrere les passejades pel parc,
Les tardes de música i ball,
els petons i les abraçades,
les llums de neó,
les revetlles a la claror de la lluna,
el festival de sensacions,
l´exaltació de les emocions,
la culminació dels desitjos,
la revolució d´hormones.

Ha passat l´amor.
Tornen les tardes ocioses en solitari,
asseguda en un banc,
tot i esperant la posta,
el buit i el silenci,
les nits deleroses d´algú al costat,
els dies sense esma per llevar-me,
ni ganes de despertar,
al teu nom a l´abisme dels llavis,
al desconcert i al neguit.

Ha passat l´amor.
Queden les ganes de tornar-hi,
per poder fer-ho bé,
aquesta vegada.

RELATS ERÒTICS 4

Finalitza l´efervescència en el que és el centre de la vida social del poble. L´hostalera traspassa el lindar de la cambra . En el seu moment de privacitat es desvesteix mostrant la seva nuesa al mirall, que li retorna el reflex d´una dona de faccions agradables i proporcionades, enmarcades en uns ulls d´un blau límpid, ulls de gata en zel, vívament expressius i un somrís sempre al caire dels llavis. La pell conserva la tersura del prèssec desplegant una exhuberància de sines altives i cames com columnes.
Ja ha passat la cinquantena i és conscient que aviat deixarà d´ésser atractiva. Lluny d´afligir-se es sent alleugerida d´escapar de l´esclavitud de la bellesa.
Des que era una nena havia patit la mirada dels homes damunt d´ella, , les seves grolleries, i l´assetjament de qui actúa amb prepotència sabent-se superior.
Com si el fet de ser jove i bella fos una màcula que legitimés l´abús, l´agressió, i la possibilitat de corrompre.
Com si mai la bellesa pogués ser pura.
Envoltada en aquests pensaments l´hostalera s´endinsa en el llit escenari de tantes hores viscudes.
Va patir la primera i les demés nits que va passar amb l´hostaler.
Rude i maldestre amb una experiéncia mal apresa i mal adquirida es limitava a posar-se damunt d´ella movent-se i esbufegant, suant com un porc, tot nu, amb els mitjons posats. Aquells instants es feien interminables. Només desitjava treure-s de sobre aquell gran volum i que tot acabés.
Pensava que era el peatge que havia de pagar per tal de ser respectada i tenir seguretat económica.
Madur i físicament poc atractiu s´havia cansat de dur sol les regnes de l´hostal i la va escollir a ella L´havia salvat d´una vida destinada a administrar misèria. Com la que havia viscut a casa dels pares. Encara podia palpar en la pell el fred glacial viu d´aquells eterns dies d´hivern quan fins i tot la respiració es glaçava.

Ara tot el seu món és escalfor.
Encara que sempre dorm sola.
D´ençà la mort del seu home a qui la vida se li va escapar per la boca embolcallat en els seus braços enmig de sanglots de plor i desesperació, acompanyats per un trotar de cavall en el ventre , el del plançó que es sumava al dol per al pare que no coneixeria.
Poc temps després van nèixer uns desitjos latents i mai satisfets que tenia amagats dins la cambreta de la seva sexualitat i els va deixar escapar com un torrent en desbandada.
Arrassant-ho tot, i res no va ser igual.
El seu despertar coincidí amb l´estada d´un viatjant de comerç en l´hostal.
Devia olorar el desig en carn viva.

Començaren una espècie de gimnàstica sexual en les que descobrí el sexe més carnal i prosaic. Amb totes les seves variants.
Estava àvida de plaer i ho devorava tot, tenia fam
Ell no estava acostumat a les negatives i tot el que volia ho agafava o ho prenia .Arrogant, vanagloriat de si mateix, i un amant pèssim.
Egoista ,cercant el seu propi plaer , la va avesar a la penetració sense preliminars, a les mossegades, a les esgarrapades ,mai un petó. Sovint quan la tenia amorrada al seu paquet esmentava la seva dona. El detestava. I alhora es delia pel seu joc pervers, insà.
Havia quedat atrapada en la seva red d´escorpí, inoculat el seu verí fet de mentires i traició.
Va sortir d´´ aquesta relació malparada i encara més insatisfeta. Amb més ganes de sexe.
Inicià una vida de dona llicenciosa, sense moral ni fre. Utilitzava els homes com simples objectes sexuals, per tal de satisfer aquest incontrolable furor, encadenant els amants, que només importaven pel numero d´orgasmes li podien proporcionar.

Pero hi faltava l´ànima, el sentiment, fins que inicià una relació amb un home jove, amic del seu fill. Inexpert i ben dotat.
Tenia la força i la desimboltura de la joventut, i volia aprendre.
Sorprenentment ell li va ensenyar que el sexe pot ser bó , generós alegre, i positiu. En que el propi plaer es troba en el plaer de l´altre.
El sexe es convertí en un joc entre iguals, en l´acte de donació més gran.
Va aprendre que el sexe també és tendresa.
Per primera vegada no es sentia bruta, no s´havia de justificar ni d´avergonyir.

Es sentia viva i millor persona, satisfeta com mai ho havia estat abans.
Els seus petons l´alimentaven.
Disfrutà de tots els moments de la seva relació fins que l´enamorament es tornà amistad, i ell seguí el seu propi camí que no era l´hostal.

Ara que l´animal felí que habita en el seu interior està en repós després d´haver experimentat totes les formes de plaer, es troba bé en la seva pell de dona autosuficient

Està expectant , fruit de la seva condició de dona emancipada i alliberada.

Disfruta de la vida i de la seva nova conquesta, un senyor francès a qui va conèixer en un creuer per les illes gregues.

Ara l´acompanya en tots els viatges.
Mentre somia en el proper,
l´hostalera clou els ulls,
un sospir, en lleugeresa i plenitud.

20.5.11

RELATS ERÒTICS 3

Fa mesos que estic sol, vaig agafar una feina molt ben remunerada però amb unes quantes pegues. La primera i pitjor és estar completament sol, sense ningú amb qui poder parlar. La segona és estar en un desert erm, no us puc dir on és, però imagineu gel fins on arriba la vista, sense plantes, animals ni civilització. És un treball secret del govern i no puc contactar amb ningú, no tinc telèfon ni Internet; l’únic contacte és la Maria. Cada vespre es connecta mitjançant un programa especial i em posa al dia de totes les noticies del món.

La Maria va ser la persona que va fer la selecció de personal i em va escollir a mi. No la conec personalment, es va fer tot per Internet. Després de tres mesos des de que m’abandonessin aquí, ens em fet amics. Les xatejades cada dia anaven fent-se més llargues, al principi només m’explicava les noticies del dia i sobre tot, malgrat que a ella no li agradava gaire, les d’esports. Seguia amb molta cura la temporada del Barça, encara no sabia que seria el Barça de les sis copes. En fa gràcia la seva forma d’escriure, mai no posa accents, però cadascú té les seves manies. Poc a poc varem anar introduint aspectes més personals, ara, ja sabia que la seva alçada era de metre vuitanta, que tenia el cabell ros, que tenia 32 anys i que no tenia parella. Tot plegat, la feia una candidata perfecte als meus ulls, o si més no, als meus dits. Mai l’he vist.

Avui fa cent dies que vaig baixar de l’helicòpter i no he tornat a veure ningú des de les hores. Com cada vespre faig la trucada nerviós, esperant la seva resposta en forma de lletres. Però avui no contesta. M’amoïno, és la primera vegada que no respon a la trucada. Em quedo davant de l’ordinador una estona. Passat un quart d’hora, les paraules omplen la pantalla de l’ordinador. “Perdona la tardança, estava ensabonant-me a la dutxa”, aquella frase en va colpejar el cos, va entrar-me pels ulls, però de seguida un augment del penis va establir ràpidament l’associació d’idees. Li vaig respondre: “Te n’adones que fa cent dies que no veig un cos nu, i tu m’has donat una imatge del teu, tot ensabonat a la dutxa”. Va contestar amb un ninot somrient a la pantalla. “Què n’he de fer ara?, m’hauré de fer una palla a la teva salut”. “Per mi no et tallis” em va contestar. Després varem xatejar d’altres temes. Però al finalitzar la connexió. Vaig pensar en aquelles paraules. Endavant.

Em vaig tombar al llit tal i com vaig néixer. I me la vaig imaginar a la dutxa: l’aigua calenta lliscant entre els seus pits, generosos i amb el mugró dur, enfilat cap endavant, preparat per que jo fiqui la boca i el llepi amb la llengua, amb molta cura, amb molta paciència. Sense preses. Passant la mà per sota de la teta i acaronant-la amb delicadesa. Pujant a poc a poc, sense separar la boca del seu cos, fins arribar al coll mentre la petonejo, mig mossegant; i per fi, la meta: l’orella; tancar les dents al lòbul a l’hora que les meves mans dibuixen totes les corbes fins als malucs. Revolts espectaculars que omplen els buits de qualsevol desig, i llavors, ajuntar amb força els dos cossos, per que s’adoni del membre inflat que ensopega amb el seu melic. Li aixeco els braços i m’ofego en les seves tetes, entre la carn i l’aigua que ens mulla encara més. I vaig baixant pel seu ventre jugant amb els moviment de la llengua fins arribar als primers i curt pels de la vulva, tota preparada per rebre’m. I m’entretinc al clítoris, passejant de costat a costat mentre ella m’agafa dels cabells, deixant anar sospirs entretallats. La mà esquerra acaronant la cama fins al cul i la dreta pujant des del turmell per la part de darrera del genoll i de cop, desviant-la fins a la seva sexualitat per ficar l’índex, deixant-lo allà quiet. Treballant el plaer amb la llengua, assaborint el seu gust barrejat amb el del sabó que juga a ficar-se a tot arreu. Vaig escoltant les seves respiracions cada vegada més fortes i quan està apunt, empenyo el dit cor per l’altre forat, fins al fons, i la sento xisclar, i és en aquell moment que començo a moure la mà endavant i en darrera. Acosto la galta al seu engonal i miro amunt i veig i noto que està a punt. A les hores m’aixeco i li fico el membre al entrecuix mentre l’enlairo agafant-la pel cul. I la aixeco i l’abaixo, i la aixeco i l’abaixo notant el acoblament perfecte dels nostres cossos, i la miro als ulls i en mira als ulls, i les nostres boques es fonen en una morrejada que només es trenca al arribar al zenit. La baixo i en somriu. I aixeco les parpelles per tornar a la realitat. Al mig de la no res. En una habitació sense decoració i amb vuitanta dies per endavant per tornar a casa i potser, només potser, conèixer-la de veritat.

Ja ha passat un any des de que va acabar la feina, i sí, vaig coincidir amb aquella meravellosa persona que durant sis mesos em va fer companyia on line. Ara som parella de fet. Per bé que no es diu Maria, el seu nom és Marià. Encara manté la seva mania de no posar accents.

19.5.11

K.S.P. (Colors, 3r aniversari)

KSANDRA SERVEIS PERSONALS

Fa temps que vaig cremat. No recordo la darrera vegada que vaig satisfer les meves necessitats més íntimes. Ah sí!, ja fa un any d’aquella macroorgia al celler del Sató. Em vaig ajuntar amb una gent poc corrent, una mica extravagants sí que ho eren, la veritat. Van servir una mica de vi rus i tots vam fer barbaritats inconfessables. Un any d’abstinència és massa i tinc ganes de tornar-hi altre cop, i perquè no, amb aquell grupet de gent, que tot i que eren bastant frikis, sobretot les dones anaven molt embalades.
Després de tant temps, només recordo vagament el nom del grup, així que el busco al Google i em surt com a resultats: una pornostar, un llibre publicat, pel·lícules XXX, un bordell... No ho sé, segur que no ho he escrit bé, però… això del bordell té la seva gràcia. Amb la cremor que porto al cos potser que hi faci una ullada…
_ _ _

París. Ambient bohemi dels anys 30. Pintors, poetes, cafès i tertulians animen els boulevards. En un carreró amagat rera Notre-Dame hi trobo l’adreça buscada. Una discreta placa clavada al costat d’un portal m’informa que allà és “Ksandra Serveis Personals”. Empenyo una porta sense timbre i em planto al hall. El sol s’acaba de pondre i mentre espero que m’atengui algú, les cançons de la Piaf fan de música de fons.
Al cap de poc apareix al fons del passadís. És alta i corpulenta. Rossa amb llavis de foc. Un cenyit corsé de tul negre li resalta les corbes. Botes negres de mitja cama. Guants negres també de pell.
- Bon jour Monsieur. Je suis Madame Poiret. Que’s que vous voulez?
Entre melodies, plomes, sedes i velluts estic tan atrapat que no sé què dir. Estic bloquejat i l’únic que se m’ocurreix és dir:
- Oferiu sexe?
- Oferim sensacions. No som professionals, per tant ho fem perquè ens ve de gust. No cobrem res tot i que una propina sempre és agraïda.
- Quina mena de sensacions?
- Això depèn del que escullis. Però t’asseguro que al·lucinaràs en colors.
Ja sabia que eren gent rara, però ara mateix no entenia res de res
- D’això... Era amb vosaltres que vaig compartir una bacanal amb vi rus?
- És cert però ara ens hem reciclat-
Madame Poiret continuà tot seguit
- Veus aquest penjador de peu?
- Sí és clar.
- Com veus està ple de foulards,barrets, turbants… Cadascun d’un color diferent. I al darrera de cada color hi ha qui et farà experimentar en privat unes sensacions “sensacionals”. T’aviso que el “qui”, tant pot ser dona com home. A Paris no hi ha perjudicis. Què importa el sexe si la sensació és pura?
- És cert. De tota manera amb la cremor que porto a dins només puc imaginar-me un univers femení. Ho sento, no sóc tant modern…
Madame assentí comprensiva i em va convidar a triar i remenar aquelles teles. Li vaig mostrà la negra i la blanca
- Bona tria. Aquesta correspon a una negra, negra. És una dona pública, treballa per l’Administració. Ja saps que allò sí que és una casa de putes sense mestressa. Desxifrarà càlidament les teves emocions i t’acceptarà una propineta, en negre naturalment.
Fou casual però la tonada de la Piaf, sonà amb més força que mai.
- Aquesta altra és molt valuosa. És el blanc de totes les mirades. Com si d’una Geisha es tractés sap tocar, sap cuinar i es mou bé a l’escena. Tres qualitats distintes en una sola persona. Vaja com la Santíssima Trinitat. Al·lucinaràs amb la seva poesia, tant que tu mateix quedaràs amb la ment en blanc.
- També et puc suggerir el corbatí gris, correspon a mademoiselle Fifí. Gens espectacular però és la que rep més clients. Sempre volta. Avui és aquí, demà potser a Bilbao o Guadalajara. Nega les sensacions en blanc o negre. Per ella les sensacions són una escala de grisos…
Estic cansat i m’assento al sofà del racó. Madame m’ofereix un suc de taronja que accepto.
- Beu-te el suc i t’asseguro que fliparàs en colors. Et sentiràs tant lleuger com la dama que compartiràs. Una autèntica filigrana. Amb ella perdràs el món de vista tant que et semblarà que ets d’una altra galàxia, perquè canviaràs de cap a peus. Bé de “caps a peu”… No t’espantis, la dama taronja t’ho aclarirà
- Si vols tocar més de peus a terra pots triar la seda roja. Fa molt goig. És perfecte per lluir-la al restaurant, al teatre… Elegància natural i saber estar són les seves virtuts. Però compte que, en mig d’una reunió, et confessarà un desig a cau d’orella que et farà tornar vermell davant de tothom.
- Tan cremat com vas potser que et relaxis amb sensacions blaves. La senyoreta et regalarà imatges al·lucinògenes amb les que acabaràs solcant vertiginosament els cinc mars. No sabràs on ets ni cap on vas. Potser et marejaràs de tant navegar, però prova-ho. Al·lucinaràs a ritme de “blues”
- El cos demana marxa?... posa’t el barret groc. Tindràs una “performer” fora de sèrie que és la reina de la festa. Rodejada d’una aura de plomes grogues et farà perdre el sentit comú i vibraràs amb ella com mai ho hagis fet. Però com el Sol que representa és molt perillosa, terriblement perilosa… Si t’acostes massa et cremaràs.

- Al darrera del vel turquesa hi ha un tresor amagat al fons del mar que hauràs de descobrir. Sota l’aparença de serenitat i equilibri amb la dama turquesa reviuràs torbadores sensacions que mai haguessis imaginat. Ja saps… les aparences enganyen. Amb ella va arribar a aquest puticlub una bellesa africana. Li diuen la ”zsorra del desierto” És oriünda del Sàhara i com el seu origen, no te l’acabaràs mai i té el cos que abrasa. És ideal per a persones que van tan cremades com tú.
- Ho sento estic tan cansat que ja en tinc prou, necessito una mica de calma
Al darrera d’un biombo se sent una veu:
- Un altre que està cansat. Jo sí que estic cansada d’aquesta feina tan puta i sense cobrar…
Madame Poiret somrigué:
- És mademoiselle Lily, la del tul lila... Per qualsevol problema amb la clientela és la representant sindical del club. La rebel de la colla i a sobre feminista. La seva dialèctica lluitadora entusiasma als intel·lectuals i bohemis de l’àmbit de la “gauche divine” que vibren amb el seu domini de la llengua
- Et queden encara dos colors per escollir. Ja falta poc. Amb el verd t’impregnaràs del que és sa, natural, de l’olor del bosc i dels seus follets. La dama verda amb les seves històries de la vora del foc et donarà l’alegria al cos i l’assossec a l’ànima que necessites. Però compte amb la llengüeta que gasta la senyora. Amb els seus acudits verds et deixarà d’idèntic color.
El marron que et queda és considerable…
- La senyora és absent de cos, però el seu esperit envolta tots els racons d’aquest local. Amb la seva calidesa porteña a ritme de tango, t’obrirà l’ànima com una capsa de Pandora i en traurà totes les teves pors i misèries. És la “mamma” que mima. Però no te’n refiïs, sota aquest aspecte maternal hi ha la bèstia negra més bèstia que conec.
- Moltes gràcies per la detallada informació Madame Poiret. Heu aconseguit fer-me pujar els colors i alhora fer-me baixar la trempera. Sabia que ereu una colla rara, inclassificable, divertida i diversa, però Paris és massa sofisticat per a mi. Sóc més convencional. Jo només venia per un casquet normal i corrent, sense tantes pretensions…

17.5.11

RELATS ERÒTICS 2

UNA FRÍA Y OSCURA NOCHE

El recuerdo seguía vigente a pesar de los años sin querer caducar. Había noches en donde se hacía patente y con solo cerrar los ojos, se veía como aquella vez nuevamente, ingenua e insegura. La nostalgia la envolvía arrullándola y trasladándola a un tiempo ido, revivía ese amor fugaz, amor de un momento, convirtiéndolo en intemporal. La ensoñación la trasladó a ese momento único e irrepetible, diez años atrás ubicándose en el lugar exacto…

Miró por centésima vez el reloj pulsera ajustando la visión, la noche fría y oscura no la dejaba verlo bien, pero como siempre llegaba tarde. Sus pasos apurados la llevaban a la parada del bus, era el último de la noche y si lo perdía no había forma de volver a casa, a menos que a esas horas pasara un taxi y pensó en cuanto dinero llevaba encima, se dijo que no le alcanzaría para pagarlo así que trotando, llegó justo a tiempo. Subió y notó que alguien ascendía detrás, no lo había visto en su apuro y después de recibir su boleto se arrebujó en un asiento frotándose las manos.
El otoño estaba abriendo paso a los primeros fríos que anunciaban la llegada del invierno y tuvo un escalofrío al sentirse al abrigo cálido del bus que ya se ponía en movimiento. Levantó la vista y lo vio, parado oteando hacia el fondo, buscando un lugar para sentarse. Iba lleno y reparó que el único lugar disponible estaba al lado de ella, la miró, se desabotonó la chaqueta y se sentó a su lado.
- Se vino el frío de golpe ¿no? – le dijo sonriéndole. Nunca antes le habían dirigido la palabra al viajar y por cortesía le respondió tímidamente.
- Sí, ésta noche hace mucho frío – su ojos de un azul claro le mantenían la mirada atravesándola. Recorrió su cara en breves segundos antes de bajar los ojos, su sonrisa dejaba entrever unos dientes blancos y parejos, de labios finos, la nariz aguileña y el cabello algo largo de color castaño oscuro. Sintió brotar el rubor en sus mejillas al comprobar que estaba hablando con un extraño y que además le gustó al escuchar su voz tan varonil.
- Me llamo Agustín ¿y vos? – era bonita pensó él. Llevaba el cabello rojizo largo atado en una coleta, sus ojos color avellana rasgados le adjudicaban una mirada gatuna, sus labios carnosos y rojos, de silueta espigada y alta, que observó al verla subir tan apurada delante suyo. Ella no había reparado en él, pero a él no se le escapó detalle.
- Paula, me llamo Paula…- su arrebatada cara le producía un calor a punto de hacérsela estallar, estaba algo turbada mirando a ese desconocido que le producía cierta excitación. Olía a loción después de afeitar y le agradaba mucho.
- Varias veces viajamos juntos a esta misma hora y nunca había reparado en lo lindo que son tus ojos. - y era verdad. Él siempre estaba apurado como ella y no se detenían en mirar alrededor y hoy, un simple impulso, los convertía en conocidos.
- Vivo apurada, me levanto temprano cada día para ir al trabajo, mis comidas son a las corridas y llego a la Facultad fatigada donde curso tres materias. Me apuro al salir para poder tomar el último bus que me devuelve a casa y el agotamiento suele convertirme en una autómata… discúlpame,… hablo demasiado y no es común en mí.- sintió vergüenza por tanta verborragia nacida no sabía de dónde.
- No te disculpes, a mi me pasa lo mismo. Yo también curso en la misma Facultad que vos, ¡pero nunca nos cruzamos…! - rió y su risa le llego con inusitada alegría.
Hablaron durante todo el viaje riendo por momentos, contándose sus historias personales, diciéndose donde vivían, mientras los pasajeros iban bajando en las distintas paradas hasta que sólo quedaron ellos dos. En un momento dado el le tomó las manos para que notara lo frías que estaban las suyas. La sensación que sintió al simple contacto, le recorrió el cuerpo como una descarga eléctrica, que no le paso desapercibida a él que sintió lo mismo. La atracción era mutua y después de 55 minutos de viaje, ella llegaba a su destino.
Él bajó con ella para acompañarla hasta la puerta de su casa, la de él quedaba a unas calles de la de ella y le dijo que se quedaría más tranquilo si la dejaba sana y salva, después él recorrería esas calles hasta la suya. Eso la impresionó, era un detalle que la hizo sentirse halagada y protegida.
Ya en la puerta, ella la abrió y le dio las gracias mientras encendía la luz del hall de entrada al edificio de apartamentos. Él le acercó la cara para darle un beso de buenas noches y sin quererlo sus labios se encontraron. Fue un roce tibio de labios y consternada lo miró a los ojos inquisitivamente. Sin mediar palabra alguna, dejándose llevar por el momento, se abrazaron y besaron apasionadamente entreabriendo las bocas y paladeándose, sus lenguas jugaron alborotadas.
Lo arrastró hacia dentro y la puerta se cerró a sus espaldas silenciosamente. La luz se apagó y a tientas, buscaron desaparecer al amparo de las sombras subiendo algunos peldaños de la escalera. Con torpeza y sin dejar de besarse, se fueron despojando de sus abrigos y estrechando aún más sus cuerpos, fueron palpando las partes íntimas en un reconocimiento interminable.
La falda corta propició el manejo de su mano hábil al apartar la braga de su sexo, acariciándola y excitándola más.
Estimulada y enardecida, sus manos torpes bajaron la cremallera del pantalón de él queriendo incitarlo a seguir adelante. No hizo falta, sintió en su mano el miembro viril erecto y duro. Con besos quisieron acallar los gemidos mientras el corazón se desbocaba agitado. Él con inevitable urgencia la hizo sentar al borde de un escalón abriéndole las piernas y arrodillado delante de ella un escalón más abajo, se acomodó entre sus muslos y la penetró con ímpetu. Entre aceleres que urgían y demoras que prolongaban el placer, fueron retrasando el clímax.
Después…después se arreglaron la ropa, se despidieron con un beso ardiente y la puerta se cerró detrás de él para siempre.

Hoy, a sus 29 años sigue recordándolo y pensando que tal vez sus caminos vuelvan a cruzarse o sólo quede de él, la reminiscencia de un espejismo.

16.5.11

RELATS ERÒTICS

La comissió organitzadora de la Setmana Jove ens va demanar si hi volíem col·laborar, fent un a lectura de relats eròtics adreçada als majors de 16 anys. Anirem penjant les històries que vam escriure per a l’ocasió.

LA CABANA DELS ESPARVERS

El Pere va sortir al porxo a buscar llenya per deixar-la al costat de la llar de foc. Aviat es faria fosc i amb aquella primera nevada d’hivern acabada de caure, a la nit faria fred de debò. Sobretot allà on era, a la Cabana dels Esparvers, a 2.000 metres d’alçada, al peu del Puigpedrós.
Feia 25 anys que va demanar ser guarda d’aquest refugi i des d’aleshores aquesta feina li havia donat una nova vida. De l’anterior n’havia fugit. Llavors encara era massa jove i tendre per superar l’engany continuat de la seva promesa amb el seu millor amic. Va caure en una profunda depressió que l’aïllà del seu cercle d’amistats. El seu viure deixà de tenir sentit i l’única via per superar-ho fou donar-hi un tomb radical.
Així que, una mica massa jovenet, decidí recloure’s a l’alta muntanya, apartat de la família, amics i coneguts. Allà on l’aigua i el cel són purs seria el lloc ideal per purificar la seva ànima turmentada per l’odi i la ràbia. Com si es tractés d’un ermità de l’antiguitat, el Pere va aferrar-se a aquella nova vida, plena d’incomoditats però que li calmaven l’esperit. El preu, però, va ser alt. Aquell jovenet tendre i afectuós esdevení amb els anys ferreny i insensible com les pedres de les tarteres del Puigpedrós.
Els caps de setmana encara hi havia moviment d’excursionistes, però els altres dies eren francament avorrits. Aquell vespre, però, tenia una reserva a nom de Michelle i li estranyà que a aquella hora no hagués arribat. Pensà que hauria anul·lat la travessa per la previsió del mal temps, així que després de sopar se’n va anar a dormir.
Era negra nit quan els lladrucs del Trasto el van despertar sobtadament. No hi havia dubte que allà fora hi rondava algú. Es vestí ràpidament i deixant-se guiar per l’olfacte del seu únic amic travessaren l’immens prat de davant del refugi cap el bosc. Al cap de poc el Trasto elevà la seva cridòria descobrint una silueta humana arraulida sota una roca. Estava tremolant com una fulla i el Pere l’agafà a coll i se l’emportà al refugi.
No deia res o senzillament no podia, però anava totalment xopa. Així que li va deixar roba seca i va anar a preparar-li el sopar. La Michelle es tragué tota aquella mullena de sobre, estenent-la vora la llar de foc.
En deu minuts el sopar ben calentó ja estava a punt i la Michelle es va recuperar d’una segura hipotèrmia. Després de sopar es va començar a explicar. En francès li digué que feia la ruta dels Bons Homes i l’havia sorprès la tempesta. La neu caiguda havia tapat els senyals del camí, s’havia desorientat i se li va fer fosc abans d’arribar al refugi. No anava preparada per aquell temporal i va decidir de fer un improvisat bivac.
-Mon ami, et dec la vida i mai t’ho podré agrair prou- li digué plena de tendresa.
Mai ningú en tots aquests anys se li havia adreçat amb aquella calidesa i per primera vegada des de feia moltíssims anys se sentí estimat. Aquell cos invulnerable als sentiments, talment com un iceberg errant, no entenia que li passava.
Les pupil·les de la noia li reflectien la brasa d’aquella llar de foc i malgrat la gèlida nit exterior, notava com una suau escalfor interna s’apoderava d’ell.
Potser l’encreuament de mirades va ser l’indicador per la Michelle de que el seu salvador, amb aspecte esquerp i ànima d’iceberg, s’estava desglaçant per moments. Ja ho diu el proverbi africà: “Amb paciència es cuina una pedra”.
Sense dir res, li agafà suament aquella mà aspre i la va prémer amb força contra el seu cos. La mirada de la Michelle espurnejava com el crepiteig d’aquells troncs abrandats pel foc. El Pere va tancar els ulls, però es deixà portar i passada la frontera del melic, ja intuí que no hi havia retorn possible. El viatge continuà fins arribar a un bosc espès, preludi d’una cavitat càlida i humida on aquells eixuts i maldestres dits, guiats hàbilment per la mà de la Michelle, iniciaren un remolí compassat cada vegada més accelerat fins arribar a l’ esperat orgasme.
Amb poc temps per assaborir-lo i atès l’estat de xoc del Pere, calia actuar ràpidament. Va alliberar-lo d’aquells pantalons que el comprimien i amb delicadesa va dedicar-li un suau però intens monòleg no verbal, però en francès naturalment.
A través de la finestra, la nit estrellada presidia el firmament. Pegasus, Orion i l’Óssa Major resplendien com brillants al cel. La lluna plena feia ressaltar les muntanyes nevades i mai s’havia fixat tant bé en la majestuosa bellesa de la cara Nord del Cadí coberta de neu.
En aquell precís instant s’estremí de plaer com mai abans havia sentit. La conjunció d’aquell orgasme observant la supèrbia bellesa de la cara Nord li va quedar gravat per sempre més. La cuirassa adusta i ferrenya que havia acompanyat al Pere durant 25 anys va quedar feta a miques, emergint de nou l’home sensible i carinyós que havia estat de jove.
Sabia que aquell indret era la seva vida i ja no en marxà mai més. Però a partir d’aquell moment, percebia que era altre cop estimat i tornà a ser un home feliç. Aquelles muntanyes solitàries i esquerpes que havia vist de sempre, passaren a ser infinitament belles com la seva ànima.
Han passat molts anys i avui el notari de la Seu d’Urgell llegeix les seves últimes voluntats. Les pertinences personals seran per la Michelle que se li escapen les llàgrimes quan apareix un text manuscrit en un tros de paper:
-Jo et vaig salvar el cos, però tu l’esperit. T’estimo Michelle-.
Tal com va demanar, van escampar les seves cendres en aquell immens prat davant del refugi, a tocar on jeia el Trasto, mirant la cara nord del Cadí.

22.4.11

Els microrelats de l'abril

30è Certamen de Microrelats: OU/S

Alguien había mordido mi huevo de chocolate, maldito asesino. Con mi superespray de nata me dispuse a saborear la venganza. (Ramon T.) 1r ex aequo

Novell com era, es va equivocar i es va posar el condó fluorescent als ous. Semblaven les bombetes d'un puticlub. (Sara) 3r ex aequo

- Vols que et pinti els ous?
- Queeeeè????
- Així marronets són sossos, millor blaus, vermells, amb sanefes...
- ???????????
- Uns ous de Pasqua divertidíssims!!! (Sara)

Qui havia posat aquella pedra?. Comprava, quan el vaig veure. Preparava el somriure quan vaig ensopegar. Es trencaren els ous. (Núria)

- La gallina Caponata quería mucho a sus polluelos.
- Y como es eso?
- Porque le costó un huevo tenerlos... (Ramon G.)

Aquest lloc té una calefacció collonuda, però és massa petit no m’hi bellugo, hauré de sortir... tampoc s’hi està malament fora de... l’OU. (Rosa) 3r ex aequo

Estava fart que li toquessin els ous. I un dia els va amagar.
- Pep on tens els ous?
- Darrera el taulell. (Concep) 2n

El reptil miró sus huevos eclosionados y observó los polluelos. Se rió sabiendo que ella fue antes que el huevo. (Juan Manuel)

Tenen reunió, volen saber què es cou. Els parlen de problemes nous i de retallar els sous, tenen uns… collons! (Teresa)

Aquesta és la història d’un ou, dos ous… la gallina i una truita de patates.
Primer va ser:
- Oou !
- Quina gallina!!... (Manel)

Malament si no en tens, però millor un parell de ben posats que mitja dotzena a la nevera. Ah! Roden i no boten. ¿OK? (Eduard) 1r ex aequo

10.4.11

ADMIRO

Admiro un vaixell balancejant-se damunt la mar. Una mar de plata, brillant. Que m´inspira i em dóna vida. I tot és calma en aquest despertar de primavera. I el dia passa i la gent ara ve, ara se´n va. Quan cau la tarda, els vaixells tornen i la gent ara ve, ara se´n va. I la mar queda amb la seva presència majestuosa i silent. Tal com una meretriu ens acull, es rendeix, ens sacia, ens fa fruir.
Orgullosa i altiva doncs és conscient que després del joc, tan sols quedarà ella.

M´HE VINGUT A ACOMIADAR

M´he vingut a acomiadar de tantes coses viscudes que un dia em feren feliç.

Queden els records i les ferides. Sentint el repicar alegre de les campanes, torno a la meva infantesa, a les faldilles de quadres, als mitjons blancs, a les trenes, a la cua de cavall. A la carpeta

decorada amb fotos dels Pecos.

A les passejades amb les amigues els diumenges a la tarda, escapant de no se què, perseguint a no se qui. A les excursions dominicals amb la família, a la olor a colònia del pare, a la pell de la mare. Al pupitre escrostonat i arrenglerat, que mirava ala pissarra. Als guixos i a l´esborrador. A la bata de quadres. A les tardes de diumenge al Condal. A l´època que m´ha tocat viure. Al poc que he disfrutat i a tot allò que he perdut.


Penso que podia haver fet més. Podia haver estimat més i millor.

Penso que podia haver viatjat més, somrigut més. Pesa massa l´absència i la solitud.


M´acomiado amb la consciència de que, en el fons, sóc allò que m´ha tocat ésser.


I així em conformo, en el final.

27.3.11

ÉS PREFERIBLE

És preferible una guerra al desamor. Contra el desamor no es tenen armes ans estem desarmats. En una guerra podem lluitar,resistir, escapar. Vèncer o perdre. En el desamor la derrota és certa.
En una guerra podem trobar consol en la foscor o en un altre cos.

Les ferides poden ser guarides.

En el desamor res ni ningú poden satisfer ni saciar el desfici.

El desesper és incommensurable. Sord, sense resposta.


És preferible una guerra al desencís de no tornar-te a veure,

de no tocar les teves mans, de no escoltar la teva veu

vellutada, de no emmirallar-me en els teus ulls.


És preferible una guerra a l´infortuni d´estar sola i eixuta,

en terra erma.


Després d´una llarga travessa pel desert,

he triat sobreviure,

encara que signifiqués oblidar-te.

RETROBAR-TE

T´he trobat de nou després de milers de dies de silenci i d´un oceà d´hores no compartides. De sobte, d´improvist i en un moment inoportú, com sempre, com mai. Com et podria expressar que havies estat el meu gran amor, allò que més havia cobejat. Que havia cremat el dies pensant en tu i en tu havia somniat totes les nits, fins i tot després que tot fos irremeiablement impossible. En quines aigües pantanoses resten les paraules no dites? En quin desert inhòspit els desitjos no satisfets? En quin paratge remot es panseix l´amor no fruït?
Qué fer amb el sentiment inútil, el sofriment estéril que ens marceix com una flor quan ja ha passat la primavera?
Solament des d´una nova llunyania i després d´acomiadar-nos tal vegada per sempre, puc esbrinar que tu vas ser la meva gran aventura perduda, però ja sense recança ni acritud.
Nogensmenys amb l´agradable sensació que potser sense mi hagis pogut ésser feliç.


15.3.11

EN PAU

En Pau era víctima de l´incomunicació dels seus pares. Aquests sentien una profunda animadversió mútua, mai no coincidien i sempre s´evitaven. De fet no recordava haver-los vist mai junts, compartint una mateixa taula o compartint qualsevol mostra de mínim afecte.
Des que recordava es trobava enmig d´una agra disputa de retrets i recriminacions. en Pau es sentia partit en dues meitats, com un nàufrag enmig de tanta frustració. Es trobava en la diana d´una batalla de dards. L´odi que els seus pares sentien l´un vers l´altre era com una aigua putrefacta que ho empudegava tot, desoint la felicitat del seu fill.
Era la nit de Nadal, i en Pau havia sopat amb la mare davant la televisió. Unes pizzes i en acabar una diversitat de turrons i unes neules, tot acompanyat per un refresc de taronja. Quedà adormit en el sofà mentre un cantant de cabells rinxolats, de moda, començava a interpretar el seu darrer éxit.
La mare s´havia oblidat d´ell mentre dormia plàcidament en el seu llit, quan de sobte en Pau va tenir unes fortes convulsions. Clamava de dolor. Sentia que les seves extremitats eren expulsades del seu cos degut a una tibantor insuportable.
La mare s´alarmà.
Es despertà dies després en el hospital. Era la nit de Reis quan va rebre el seu millor regal, un regal que va recompondre les seves cèl·lules i justificà la seva existència mateixa.
El regal d´uns pares rera una mampara de vidre. La seva mare asseguda, amb un café fumejant entre les mans. El seu cabell preciós recollit i amb evidents signes d´abatiment. Els ulls cansats i tristos, la cara, límpida, sense restes de maquillatge. I que guapa que era, que jove i que guapa. Quin perfil més distingit!.
I el seu pare caminant per la mateixa habitació donant cercles. Una café fumejant en un got de plàstic a la mà. L´altra mà, descansant dins la butxaca. Camisa blanca i despentinat, amb una incipient barba, que començava a tornar-se blanca.
Tots dos compartint la mateixa estança, i parlant, sense crits ni insults. Parlaven i es suportaven.
Amb el mateix gest de preocupació.
Qui sap si per un remot moment recordaren el dia en que es conegueren, els dies en que es varen fusionar.
En Pau es sentia feliç. els seus pares eren el seu millor regal, per primera vegada tot va tenir un sentit.
I començà a lluitar.

10.3.11

PETITS RELATS DEDICATS A LA DONA

Si ho voleu compartir amb nosaltres, us esperem el divendres 11 de març, a dos quarts de nou del vespre a l'Ateneu Popular Rocaus de Sallent. L'entrada és lliure i gratuïta.

Organitza: Ateneu Popular Rocaus i Adona't

26.2.11

Les 20 paraules del febrer

29è Certamen de Microrelats, 3r Aniversari: CONDÓ

Dormiem quan sortirem disparats, topant amb la paret d’un condó. Sort d’un foradet. L’òvul resplendia. M´hi vaig llençar de cap. (Nuri) 1r ex aequo

El "Condón Solitario" realizó su rutina habitual. No observó ningún desperfecto grave. Se aseó interíor y exteriormente pensando: "¿hasta cuando?" (Ramon T.) 3r ex aequo

Le habían dicho que para el sexo tenia un don, pero en realidad no era un don era un condón. (Rosa)

Los prevencionistas informamos sobre Equipos de Protección Individual, ¿habéis explicado a una prostituta cómo ponerte un condón? Pues a los travestis… (Juan Manuel)

- Mari, Mari!!, ahora, ahora!!
- Si, ahora, siii, empuja Paco!
- Corre el condón!
- Joder que humos!, si, sii, empuja Don Paco. (Fina) 3r ex aequo

El condón hace la función de paredón de contención de una vital explosión ocurrida de sopetón por un carnal calentón. ¿Te enteras Pantaleón? (Eduard)

- Pendó, em posa un condó?
- Què s’ha pensat? Degenerat! Això és un negoci decent!
- Pendoni senyoda... no és una sabatedia? (Teresa) 2n

La virginitat produeix càncer: Faci servir condons purificats “Sant Profilàctic” ¡libi’ns! ¡Galàctics!, per follar com Déu. Les verges el beneiran. (Manel) 1r ex aequo

Quan els altres van, ella en torna, sempre és la primera. Aprofita totes les ocasions. Ha de ser filla d'un condo rebentat!!! (Concep) 1r ex aequo

Era un home tan previsor, tan previsor, que posava condons fluorescents a les espelmes perquè li fessin més llum. (Sara)

- ¡¡¡ Quillo..., pa hasé eso hay que tené muxas pelotas... !!!
- ¡Nooooo..., que va! Con dó é sufisiente.... (Ramon G.) 3r ex aequo

15.1.11

Les primeres 20 paraules del 2011

28è Certamen de microrelats: PATI

El centre de gravetat del seu cos fa que la seva velocitat de gir sigui sorprenent. Messi es pati curt i culi baix. (Manel) 3r

Per amor, regalant-te un pati et vaig dir: toma “pa ti”. M’has deixat, el pati ja no és “pa ti” és “pa mi”. (Rosa)

Era un patio perdido, con un naranjo, una palabra ahogada, una fuente. La abuela se peinaba, se recordaba de niña. (Ramon T.) 1r

No vull ser antipatic si dic que deixeu l’apatia i concurseu amb simpatia. I si no guanyeu, no hi patiu gens ni mica. (Eduard)

A l’hora del pati jugaven a futbol; quan sonava la sirena, cansats i suats tornaven ordenament a la seva cel·la. (Teresa)

Va sortir contenta del primer dia d’Escola (P-3).
- Mare, el pati és tan gran!!! Que també hi ha nens de P-15!!! (Concep) 2n

Sortidor d’aigua al mig.
Un lleó per cantonada.
Rajoletes de colors.
I voltat d’arcades.
És preciós!
Aquest pati de l’Alambra!!! (Concep)

La ventana de aquella celda sólo retransmitía como las sombras del día se desplazaban por el patio hasta convertirse en noche. (Ramon G.)

Quin patiment! Vaig patinar amb un “patit suisse”, i la jutgessa li deia a la meva ex: to pa ti. (Juan Manuel)

En el pati m´apretava la mà. Una parella l´escollí. Em mirà amb desolació. Era la única família que em quedava. (Núria)

Patio de piso de ladrillo, testigo mudo del duelo por ella. El Pardo Flores recuerda su desgraciado amor no correspondido. (Mónica)

La noche era oscura, pero yo me quedé blanco: unos gamberros me pegaron tal susto, que me quedé PATIdifuso. (Sara)

- El pati de casa meevaaa…
- Niña, es “el patio de mi casa…
- Ja, però jo faig l’immersió lingüística en català. (Sara)