18è Certamen de microrelats: ZASCA
Paseando un dia plácidamente por la calle Carretera. Zasca....!!! Un cabrón me tiró un cubo de agua desde el balcón. (Ramon G.)
Zasca... ¿qué significa?... lo vi en la tv. Un boludo haciendo karate a Buenafuente al grito de ¡¡Zasca!!... ¿la gracia? (Mónica)
Reía. Reía mientras insertaba una única bala en el tambor del revolver.
- Zasca-yu, qué harás cuando mueras tú?, murmuró sonriendo. (Ramon T) 3r
El David diu una... quina bestiesa !, espera que ara ve el Juanma... Zasca!. Sembla un concurs de poca soltes. (Juan Manuel)
A casa la yaya...a casa la yaya, NO QUIERO IZ!!!...no quiero...de vezdad!... que cuando me besa...ZASCA MAMAAAA!!!! (David)
_¡Ozú, mi arma!
_¿Qué te pasa, quillo?
_Puéee... que ZASCApao el burro de la cuadra del tío Manolo! (Sara) 1r
Feia dies que s’havia instal·lat a casa seva, i estava cansat d’aguantar-la. Fins que va fer…ZASCA!!! Ja està, adéu mosca!!! (Concep)
Viatjava sol i sense esperança, en un revolt , amb lletres de neó, s’il·luminà "ZASCA" i uns ulls encisadors, impossible resistir. (Núria)
La mare dormia, roncava: ¡GRRR!?. ¡ZASCA!?¡AHHHHHH!. Va rebre un cop als morros. El nen protestava, escombra aixecada: “Mama m’asusta ¡GRUUUUUH!”. (Manel)
Cariño!! Como quieres que cumpla contigo si bosteZAS CAda vez que intentamos hacer el amor ¿Te ha picado la mosca Tse-tse? (Eduard)
Meditaba el Maestro Po, cuando entró su alumno:
- ¿Qué quieres ahora?
- Maestro necesito consejo...
¡¡ZASCA!!
- Gracias.
- De nada Pequeño saltamontes. (Teresa)
En la tasca de Marlasca, todo el mundo bebe y masca. Y el que no bebe ni masca… se la Zasca!! (Rosa) 2n
28.11.09
COLOR DE TURQUESA
Aquest estiu he tornat a l´Encalmada desfent el camí que vaig iniciar quan encara la força i l´il·lusió guiaven les meves passes. Seduït per la bohèmia d´un veler vaig salpar com un quixot valerós amb l´esguard fix en l´horitzó escortat per les gavines, solcant camins blau turquesa em va embriagar el torbador cant de les sirenes, deixant com a rastre el regust a salabror de la recança.
Vaig lliurar l´àncora tallant de soca-rel el cordó umbilical que m´unia a la infantesa, amb les dents si fes falta, desfent els nusos que em lligaven a la teva platja. En quin moment de la nostra història les paraules es tornaren retrets, les abraçades en acritud, els silencis en deserts?. Empés per una brúixola interior que em manava salvar totes les fronteres, amb fam de descobrir i conèixer, he travessat tots els oceans, desafiat tots els perills, he conegut la passió, la por, he sembrat la meva llavor, germinant l´amor.
Torno amb la pell clivellada per tantes batalles, els ulls savis de tanta vida apresa, les mans aspres per la feina fondejada, quan ja els teus ulls no em poden il·luminar com quan vetllaven els meus jocs mentre t´acaronava el càndid vaivé de les onades. LLavors tu eres el sol que enlluernava el centre del meu petit univers fet de retalls de rialles, diversió, inconsciència encara.
Per sempre formaràs part de l´essència de la cala, del seu paisatge encisador, dels pins altius, del vent que tot ho remou, de la dolça arena i de les aigües de color blau turquesa, com els teus ulls, mare.
Vaig lliurar l´àncora tallant de soca-rel el cordó umbilical que m´unia a la infantesa, amb les dents si fes falta, desfent els nusos que em lligaven a la teva platja. En quin moment de la nostra història les paraules es tornaren retrets, les abraçades en acritud, els silencis en deserts?. Empés per una brúixola interior que em manava salvar totes les fronteres, amb fam de descobrir i conèixer, he travessat tots els oceans, desafiat tots els perills, he conegut la passió, la por, he sembrat la meva llavor, germinant l´amor.
Torno amb la pell clivellada per tantes batalles, els ulls savis de tanta vida apresa, les mans aspres per la feina fondejada, quan ja els teus ulls no em poden il·luminar com quan vetllaven els meus jocs mentre t´acaronava el càndid vaivé de les onades. LLavors tu eres el sol que enlluernava el centre del meu petit univers fet de retalls de rialles, diversió, inconsciència encara.
Per sempre formaràs part de l´essència de la cala, del seu paisatge encisador, dels pins altius, del vent que tot ho remou, de la dolça arena i de les aigües de color blau turquesa, com els teus ulls, mare.
20.11.09
Para ti, Mónica
Edició especial de Microrelats, tema: Mónica
Esta es una edición de microrelatos pensados para alguien muy especial. Queremos estar contigo, porque te queremos, porque Ksandra sin ti no es Ksandra, porque tu siempre estás, tan lejos pero tan cerca... Así que pon la música y empieza a jugar! Que tengas un dia estupendo! Feliz cumpleaños!
Habla sin gritar, susurrando. Tiene la palabra adecuada para cada momento. Marrón como bombón, cruza veloz el Atlántico, hasta mi corazón! (Concep)
Hacer años es como un rosal, que empieza por una rosa y Dios sabe cuantas hará, pero si lo sabemos cultivar, por muchos años que uno pueda hacer, el rosal cada año una rosa más hará. Moltes felicitats! (Elvira)
Entre registros de entradas y salidas llegó una voz, porteña, marrón. Luego, el tiempo la transformó de ciudadana a amiga. (Ramon G.)
De más allá del mar llegó un susurro de viento austral, y supe que los sentimientos no entienden de distancias, latitudes ni fronteras. (Teresa)
… materialmente lejana, espiritualmente cercana, directamente artista, especialmente anarquista, lunfardamente porteña, boludamente milonguera, sinceramente intuitiva, naturalmente melancólica, dulcemente cálida, entrañablemente cariñosa… ¡SENCILLAMENTE QUERIDA! (Eduard)
Una mujer andaba por la calle, pelo negro, tez "marrón", fumando un "fasso", se me acercó y dijo: Boluda, ¿cómo vas? (Sara)
Estás entre los garbanzos, las palabras, el bacalao, el vino, las risas, las complicidades, porqué Ksandra eres tú, dulce Mónica. (Núria)
Imposible decirte en veinte palabras todo lo que pienso de ti, Mónica, sólo sé que haces que sea mejor persona. (Juan Manuel)
Estic atontat com Cristòfol Colon, em miro el Mediterrani i penso en les índies... sobre tot en una... i la veig des d’una terrassa de Cambrils... (David)
De ti aprendí palabras que me llevaron lejos, donde el río es un león y el fuelle llora tangos. ¡Gracias Mónica! (Rosa)
El vent és el nostre aliat, no necessita brúixola per trobar-te, no perd el teu rastre i t’abraça en nom meu. Per molts anys! (Fina)
Un MÓN de MÓNICAS viatjant pel MÓN és una cosa bonICA, un MÓN de “osas cariñosas repartiendo besos” ¡es únICA! (Manel)
Partió de una voz ronca, con sueños desempaquetados, con dudas y vaivenes. Volverá. A contra corriente. Casi como de improvisto. (Ramon T.)
Esta es una edición de microrelatos pensados para alguien muy especial. Queremos estar contigo, porque te queremos, porque Ksandra sin ti no es Ksandra, porque tu siempre estás, tan lejos pero tan cerca... Así que pon la música y empieza a jugar! Que tengas un dia estupendo! Feliz cumpleaños!
Habla sin gritar, susurrando. Tiene la palabra adecuada para cada momento. Marrón como bombón, cruza veloz el Atlántico, hasta mi corazón! (Concep)
Hacer años es como un rosal, que empieza por una rosa y Dios sabe cuantas hará, pero si lo sabemos cultivar, por muchos años que uno pueda hacer, el rosal cada año una rosa más hará. Moltes felicitats! (Elvira)
Entre registros de entradas y salidas llegó una voz, porteña, marrón. Luego, el tiempo la transformó de ciudadana a amiga. (Ramon G.)
De más allá del mar llegó un susurro de viento austral, y supe que los sentimientos no entienden de distancias, latitudes ni fronteras. (Teresa)
… materialmente lejana, espiritualmente cercana, directamente artista, especialmente anarquista, lunfardamente porteña, boludamente milonguera, sinceramente intuitiva, naturalmente melancólica, dulcemente cálida, entrañablemente cariñosa… ¡SENCILLAMENTE QUERIDA! (Eduard)
Una mujer andaba por la calle, pelo negro, tez "marrón", fumando un "fasso", se me acercó y dijo: Boluda, ¿cómo vas? (Sara)
Estás entre los garbanzos, las palabras, el bacalao, el vino, las risas, las complicidades, porqué Ksandra eres tú, dulce Mónica. (Núria)
Imposible decirte en veinte palabras todo lo que pienso de ti, Mónica, sólo sé que haces que sea mejor persona. (Juan Manuel)
Estic atontat com Cristòfol Colon, em miro el Mediterrani i penso en les índies... sobre tot en una... i la veig des d’una terrassa de Cambrils... (David)
De ti aprendí palabras que me llevaron lejos, donde el río es un león y el fuelle llora tangos. ¡Gracias Mónica! (Rosa)El vent és el nostre aliat, no necessita brúixola per trobar-te, no perd el teu rastre i t’abraça en nom meu. Per molts anys! (Fina)
Un MÓN de MÓNICAS viatjant pel MÓN és una cosa bonICA, un MÓN de “osas cariñosas repartiendo besos” ¡es únICA! (Manel)
Partió de una voz ronca, con sueños desempaquetados, con dudas y vaivenes. Volverá. A contra corriente. Casi como de improvisto. (Ramon T.)
7.11.09
Els de novembre!
17è Certamen de microrelats: La Vida
Un llogaret a Judea, una estrella il·lumina la nit, la vida s’obre pas sagnant i amb ella neix un miracle. (Núria)
L’assegurança de mort em cobria la vida. O era al revés?. Jo què sé. Les matemàtiques i la lògica són estranyes. (David) 1r
- Jo, com bon mariner, tinc un amor a cada port!
- Jo, com bon advocat, preparo el divorci de la teva dona. (Sara)
La bona vida és cara, però és vida, n’hi ha una altra més barata, però allò ja no és vida. (Rosa) 3r ex equo
Electro pla. Deu minuts i llest. Ràpid, un capellà!!... llisco per un pendent fosc... Un sortint!! M’hi arrapo, m’arrapo a la vida. (Eduard) 3r ex equo
Salí con dificultad del oscuro y viscoso túnel, después me pegaron y cuando abrí los ojos, llegué definitivamente a este mundo cruel. (Ramon G.)
Del blanco al negro, la vida son colors, un arco iris que no rompe ni el ultravioleta si no le dejas. (Juan Manuel)
Un Martini rosat. De fons canta la Piaff. Miro la posta de sol i decideixo que avui la vida és d’aquest color. (Teresa) 2n ex equo
La vida, ¿qué es la vida?, una frase, "Es la vida y no la muerte, la que no tiene límites” (Mónica)
Té collons!!!, tota la vida pencant, demà en faig 65 i avui se'ls acut aplicar la llei... A treballar fins els 70!!! (Concep)
Casandra siempre traía alguna historia nueva que contar, Ramón le preguntó: ¿Vives o escribes? ¡¡Estoy viva para contarlo!!. (Manel)
Un roure i la seva ombra. Un got de vi. Una pell que espera les meves mans. Tota la vida. (Ramon T.) 2n ex equo
Un llogaret a Judea, una estrella il·lumina la nit, la vida s’obre pas sagnant i amb ella neix un miracle. (Núria)
L’assegurança de mort em cobria la vida. O era al revés?. Jo què sé. Les matemàtiques i la lògica són estranyes. (David) 1r
- Jo, com bon mariner, tinc un amor a cada port!
- Jo, com bon advocat, preparo el divorci de la teva dona. (Sara)
La bona vida és cara, però és vida, n’hi ha una altra més barata, però allò ja no és vida. (Rosa) 3r ex equo
Electro pla. Deu minuts i llest. Ràpid, un capellà!!... llisco per un pendent fosc... Un sortint!! M’hi arrapo, m’arrapo a la vida. (Eduard) 3r ex equo
Salí con dificultad del oscuro y viscoso túnel, después me pegaron y cuando abrí los ojos, llegué definitivamente a este mundo cruel. (Ramon G.)
Del blanco al negro, la vida son colors, un arco iris que no rompe ni el ultravioleta si no le dejas. (Juan Manuel)
Un Martini rosat. De fons canta la Piaff. Miro la posta de sol i decideixo que avui la vida és d’aquest color. (Teresa) 2n ex equo
La vida, ¿qué es la vida?, una frase, "Es la vida y no la muerte, la que no tiene límites” (Mónica)
Té collons!!!, tota la vida pencant, demà en faig 65 i avui se'ls acut aplicar la llei... A treballar fins els 70!!! (Concep)
Casandra siempre traía alguna historia nueva que contar, Ramón le preguntó: ¿Vives o escribes? ¡¡Estoy viva para contarlo!!. (Manel)
Un roure i la seva ombra. Un got de vi. Una pell que espera les meves mans. Tota la vida. (Ramon T.) 2n ex equo
17.10.09
DESPRES DELS COLORS
Desprès de fer els colors moltes vegades he pensat si en lloc de triant-se nosaltres el color, no van ser els color els que ens van triar a nosaltres.
Perquè no em direu que la Concep no es una dona de color vermell, el vermell del coratge, de la lluita per la supervivència el vermell de l'energia pura i de la força.
La Elvira tot ella és com una violeta menuda, discreta però plena de fragància que l'acompanya allà on ella és.
I la Teresa, li podríeu donar un altre color que no fos el rosa?
El Ramon, bé els Ramons, blanc i negre com un taula d'escacs. blanc negre, negre blanc escac i mat a l'avorriment i la tristor.
A L'Eduard jo li donaria el color, és a dir, els colors de l'arc de Sant Martí, per la seva manera alegre d'escriure i de jugar amb les lletres em recorda els abecedaris de tots color que es fan servir per ensenyar els nens a llegir.
La Mònica el color marron de una tassa de xocolata calenta, que et dona força i et reconforta, o bé com aquells bombons màgics que no necessites menjar-los per sentir la seva dolçor
La Núria encara no se li pot donar color perquè és com una poncella que mica a mica es va obrint i encara trigarà un temps a mostrar-nos el seu autèntic color.
En Manel el blau cel com las ones del mar, que no saps mai si venen o van, però quan t'hi acostumes t'encanta la seva remor.
La Rosa, jo mateixa, que per l'edat que tinc estic força verda, vull dir que encara estic tendre, no us ho sembla?
El Juan M el gris, però no el gris de la vulgaritat, és un altre gris, és el gris del cel quan està a punt de fer una tronada i un xàfec.
La Sara tampoc podia tenir un altre color, tot ella es com una tarongeta dolça, una nespra, un ganxito.
La Fina morat, el color de la saviesa, de la rebel·lió de les dones.
I en David, ai! en David! que podia tenir un altre color que no fos el groc, el color del sol, perquè com el sol, si t'hi estàs gaire estona agafes mal de cap, però també és el color de la crema catalana, el pa de pessic, la truita de patates, els pollets quan surten de l'ou, la caca dels nens petits, la flor de les mimoses, però sobretot el color de l'or.
Desprès de fer els colors moltes vegades he pensat si en lloc de triant-se nosaltres el color, no van ser els color els que ens van triar a nosaltres.
Perquè no em direu que la Concep no es una dona de color vermell, el vermell del coratge, de la lluita per la supervivència el vermell de l'energia pura i de la força.
La Elvira tot ella és com una violeta menuda, discreta però plena de fragància que l'acompanya allà on ella és.
I la Teresa, li podríeu donar un altre color que no fos el rosa?
El Ramon, bé els Ramons, blanc i negre com un taula d'escacs. blanc negre, negre blanc escac i mat a l'avorriment i la tristor.
A L'Eduard jo li donaria el color, és a dir, els colors de l'arc de Sant Martí, per la seva manera alegre d'escriure i de jugar amb les lletres em recorda els abecedaris de tots color que es fan servir per ensenyar els nens a llegir.
La Mònica el color marron de una tassa de xocolata calenta, que et dona força i et reconforta, o bé com aquells bombons màgics que no necessites menjar-los per sentir la seva dolçor
La Núria encara no se li pot donar color perquè és com una poncella que mica a mica es va obrint i encara trigarà un temps a mostrar-nos el seu autèntic color.
En Manel el blau cel com las ones del mar, que no saps mai si venen o van, però quan t'hi acostumes t'encanta la seva remor.
La Rosa, jo mateixa, que per l'edat que tinc estic força verda, vull dir que encara estic tendre, no us ho sembla?
El Juan M el gris, però no el gris de la vulgaritat, és un altre gris, és el gris del cel quan està a punt de fer una tronada i un xàfec.
La Sara tampoc podia tenir un altre color, tot ella es com una tarongeta dolça, una nespra, un ganxito.
La Fina morat, el color de la saviesa, de la rebel·lió de les dones.
I en David, ai! en David! que podia tenir un altre color que no fos el groc, el color del sol, perquè com el sol, si t'hi estàs gaire estona agafes mal de cap, però també és el color de la crema catalana, el pa de pessic, la truita de patates, els pollets quan surten de l'ou, la caca dels nens petits, la flor de les mimoses, però sobretot el color de l'or.
Els "micro" del mes d'octubre
16è Certamen de Microrelats: EL PETÓ
Rés es pot comparar als petons que, cada nit, feia a les galtones tendres de les filles, mentre les amanyagava. Per irrepetibles! (Concep)
El petit esquimal es fregà el nas adolorit.
- Mama, vols parar de fer-me tants petons! Que ja sóc gran! (Teresa)
Li vaig fer un petó pensant que per fi havia trobat un príncep, ara vivim els dos en una bassa. (Núria) 1r
Embeleso en la mirada bucólica, temblor de extremidades, palpitar desbocado y respiración acelerada. Ese primer beso inolvidable, de tierna enamorada. (Mónica)
A mig sopar s’acomiadà de la colla i fent un petó al Jesús va marxar. L’home fosc conegué immediatament el seu objectiu. (Eduard)
El mirall li tornava una mirada llunyana. Poc a poc la seva boca oferia lleugerament un petó sagnant al vidre. (Ramon T.) 3r ex equo
Ella abraçava efusivament l’home, fins que aquest l’apartà gemegant:- Deixa de petonejar-me, Xita, que m’omples de babes! (Sara) 3r ex equo
Dos bocas entreabiertas exultantes de deseo, -chocan trenes de alta velocidad-, amasijo de labios retorciéndose, la humedad derrama carmín rojo. (Manel)
Anava cap aquella claror. De cop la humitat d'uns llavis al meu front em van tornar a la vida. (Fina)
- Be “so penco” a tu casa- , leyó la profesora de lengua de 1º de ESO en el examen de redacción. (Ramon G.)
Petons robats, petons enamorats, petons efímers. Afortunadament mai oblidaré el darrer que vaig donar a l’avi quan s’acomiadà al llit. (Juan Manuel)
Al meu marit i a mi ens agraden amb llengua, ben sucosos i cargolats... els petons? No, els bulls! (Rosa) 2n
Va arribar sobtada, amb una llambregada en tingué prou i els gèlids llavis al posar-se engoliren golosos tota la... ( FINS AQUI 19)LA 20. OPCIONS: 1. Vida – 2. Polla – 3. Piruleta – 4. Comodí del públic (David)
Rés es pot comparar als petons que, cada nit, feia a les galtones tendres de les filles, mentre les amanyagava. Per irrepetibles! (Concep)
El petit esquimal es fregà el nas adolorit.
- Mama, vols parar de fer-me tants petons! Que ja sóc gran! (Teresa)
Li vaig fer un petó pensant que per fi havia trobat un príncep, ara vivim els dos en una bassa. (Núria) 1r
Embeleso en la mirada bucólica, temblor de extremidades, palpitar desbocado y respiración acelerada. Ese primer beso inolvidable, de tierna enamorada. (Mónica)
A mig sopar s’acomiadà de la colla i fent un petó al Jesús va marxar. L’home fosc conegué immediatament el seu objectiu. (Eduard)
El mirall li tornava una mirada llunyana. Poc a poc la seva boca oferia lleugerament un petó sagnant al vidre. (Ramon T.) 3r ex equo
Ella abraçava efusivament l’home, fins que aquest l’apartà gemegant:- Deixa de petonejar-me, Xita, que m’omples de babes! (Sara) 3r ex equo
Dos bocas entreabiertas exultantes de deseo, -chocan trenes de alta velocidad-, amasijo de labios retorciéndose, la humedad derrama carmín rojo. (Manel)
Anava cap aquella claror. De cop la humitat d'uns llavis al meu front em van tornar a la vida. (Fina)
- Be “so penco” a tu casa- , leyó la profesora de lengua de 1º de ESO en el examen de redacción. (Ramon G.)
Petons robats, petons enamorats, petons efímers. Afortunadament mai oblidaré el darrer que vaig donar a l’avi quan s’acomiadà al llit. (Juan Manuel)
Al meu marit i a mi ens agraden amb llengua, ben sucosos i cargolats... els petons? No, els bulls! (Rosa) 2n
Va arribar sobtada, amb una llambregada en tingué prou i els gèlids llavis al posar-se engoliren golosos tota la... ( FINS AQUI 19)LA 20. OPCIONS: 1. Vida – 2. Polla – 3. Piruleta – 4. Comodí del públic (David)
8.10.09
20.9.09
David ¡¡Molt merdè!!
David querido ¡Molt merdè!!
Siempre empiezo con los mismo, pero así nos conocimos, jugando con las palabras. La amistad germinó en el corazón y se arraigó en el cuerpo. El sentimiento fue uno, hermanándonos, sólo que entre los dos, nació inmediatamente y como un hijo prematuro, día a día se fue fortaleciendo. Ni la distancia pudo empobrecer el sentir y ambos soñamos en voz alta. Compartimos esas ilusiones y confidencias de anhelos que creíamos perdidos o simplemente, imposibles de alcanzar. Hoy ese sueño ve la luz de un nuevo día, distinto, diferente y el camino a recorrer es el buscado en horas de desvelo, apostándolo todo a una sola carta, la tuya y la de tu ansia de ser. Bufón por naturaleza, sarcástico e irónico, provocador y vendedor de fantasías, me has conmovido hasta el alma, haciéndome aflorar las lágrimas más de una vez, al mostrar la otra cara de la moneda, esa que pocos conocen y muestra sin tapujos esa sensibilidad a flor de piel que tienes. Honor de ser tu amiga, un par para el que no hay secretos y una fan que te admira de siempre, a medida que te fui descubriendo. Nos conocemos tanto, que no hizo falta la palabra para saber como estábamos en determinado momento, y el otro siempre presente, buscándonos para darnos aliento. Conformamos un grupo atípico por nuestras propias formas de ser, pero único por un juego y un soñar compartido que nos hizo ser uno. El logro de uno es el de todos, tu sueño es el mío y tú objetivo a alcanzar una hemorragia de felicidad, que me estremece sabiéndote que lo estás logrando. Estoy ahí, a tu lado como siempre, hinchándome de orgullo y sin dudar, sé que alcanzarás la cúspide coronada de aplausos y que las risas llegarán hasta mis oídos, aún en ésta lejanía sin fronteras. ¿Qué te tengo fe?, ¡toda la fe del mundo!, porque lo vales y con tu éxito se hará realidad mi propio sueño y el de los Ksandras también. Tu actitud nos devuelve la confianza en nosotros mismos, al menos la mía, porque elegí seguir tu ejemplo y como en Hansel y Gretel, ve dejándome piedritas en el camino para que yo también lo alcance. Para mí eres mucho más que un compy, eres mi amigo del alma y más que un hermano, un par con el que conté sin pedírtelo, porque estabas siempre ahí saliendo de la galera, con un abrazo de oso, con la palabra fácil, con la sonrisa en los labios y supe que era para toda la vida, ¡un amigazo con mayúsculas! Fuera de eso que hace al cariño, he llorado de risa con tus gags y desmenucé cada relato tuyo con sorpresa, podías hacernos reír y conmovernos con prólogos como el de Colors o Volar. Histrionista por naturaleza podías escribir historias cargadas de sensibilidades, ¡Eso es un artista!
Desde aquí, ¡por tu éxito que es el mío!
¡Te deseo mucha merdè! ¡Toneladas de merdè!
Gracias por ser mi amigo y un ejemplo para seguir buscando el sueño.
Gracias a los Ksandras estoy a tu lado, disfrutando y henchida de orgullo, sé que lo estás logrando.
¡¡Avantti caro amici!!
Te super requiero un montonazo.
¡¡Besazos a palas y abrazotes de osa cariñosa, igual a los tuyos!!
Mónica
Siempre empiezo con los mismo, pero así nos conocimos, jugando con las palabras. La amistad germinó en el corazón y se arraigó en el cuerpo. El sentimiento fue uno, hermanándonos, sólo que entre los dos, nació inmediatamente y como un hijo prematuro, día a día se fue fortaleciendo. Ni la distancia pudo empobrecer el sentir y ambos soñamos en voz alta. Compartimos esas ilusiones y confidencias de anhelos que creíamos perdidos o simplemente, imposibles de alcanzar. Hoy ese sueño ve la luz de un nuevo día, distinto, diferente y el camino a recorrer es el buscado en horas de desvelo, apostándolo todo a una sola carta, la tuya y la de tu ansia de ser. Bufón por naturaleza, sarcástico e irónico, provocador y vendedor de fantasías, me has conmovido hasta el alma, haciéndome aflorar las lágrimas más de una vez, al mostrar la otra cara de la moneda, esa que pocos conocen y muestra sin tapujos esa sensibilidad a flor de piel que tienes. Honor de ser tu amiga, un par para el que no hay secretos y una fan que te admira de siempre, a medida que te fui descubriendo. Nos conocemos tanto, que no hizo falta la palabra para saber como estábamos en determinado momento, y el otro siempre presente, buscándonos para darnos aliento. Conformamos un grupo atípico por nuestras propias formas de ser, pero único por un juego y un soñar compartido que nos hizo ser uno. El logro de uno es el de todos, tu sueño es el mío y tú objetivo a alcanzar una hemorragia de felicidad, que me estremece sabiéndote que lo estás logrando. Estoy ahí, a tu lado como siempre, hinchándome de orgullo y sin dudar, sé que alcanzarás la cúspide coronada de aplausos y que las risas llegarán hasta mis oídos, aún en ésta lejanía sin fronteras. ¿Qué te tengo fe?, ¡toda la fe del mundo!, porque lo vales y con tu éxito se hará realidad mi propio sueño y el de los Ksandras también. Tu actitud nos devuelve la confianza en nosotros mismos, al menos la mía, porque elegí seguir tu ejemplo y como en Hansel y Gretel, ve dejándome piedritas en el camino para que yo también lo alcance. Para mí eres mucho más que un compy, eres mi amigo del alma y más que un hermano, un par con el que conté sin pedírtelo, porque estabas siempre ahí saliendo de la galera, con un abrazo de oso, con la palabra fácil, con la sonrisa en los labios y supe que era para toda la vida, ¡un amigazo con mayúsculas! Fuera de eso que hace al cariño, he llorado de risa con tus gags y desmenucé cada relato tuyo con sorpresa, podías hacernos reír y conmovernos con prólogos como el de Colors o Volar. Histrionista por naturaleza podías escribir historias cargadas de sensibilidades, ¡Eso es un artista!
Desde aquí, ¡por tu éxito que es el mío!
¡Te deseo mucha merdè! ¡Toneladas de merdè!
Gracias por ser mi amigo y un ejemplo para seguir buscando el sueño.
Gracias a los Ksandras estoy a tu lado, disfrutando y henchida de orgullo, sé que lo estás logrando.
¡¡Avantti caro amici!!
Te super requiero un montonazo.
¡¡Besazos a palas y abrazotes de osa cariñosa, igual a los tuyos!!
Mónica
19.9.09
Comença la temporada: els microrelats de setembre
15è Certamen de Microrelats: Un Viatge
El descapotable anava tocant la botzina escandalosament. Va sonar una sirena. La policia? No, el viatge dels cavallets s’havia acabat. (Sara)
Quan surts al viatge a Ksandra,
prega que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, coneixences.
Has d’arribar-hi, és el teu destí (Juan Manuel)
He travessat totes les fronteres i aquest estiu he tornat a l´Encalmada, rere uns pins, impertorbable, rau la meva infantesa. (Núria)
L'andana feia olor de ranci, com aquell amor injustificat que embolcallà massa temps masses esperances. Adéu mal viatge desfet, corcat. (Ramon T.)
Viaje a ninguna parte, aventura de verano sin rumbo premeditado, ¡No te la pegues chaval! ¡Vuelve a casa por Navidad! (Manel)
Viatgen els llocs mes fantàstics i inimaginables, tenen bitllet sense tornada en el tren de la fantasia, viatgers... els Ksadres. (Rosa)
Abans encara podíem viatjar. Ara ja no; solament ens podem desplaçar... Només ens queda el somni del viatge a Ítaca! (Eduard)
La diarrea me sobrevino. Sentado en la taza del wc leyendo una guía de Portugal oí: “El tren destino Lisboa acaba de partir”. (Ramon G.)
Finalment, puc tornar a casa, amb el cos adolorit, però el dolor no m’impedirà abraçar als que m’estimo. ESTIC VIVA!!! (Concep)
Sentada, cinturón ajustado, nudo en el estómago y despegue. Ansiedad y horas lentas. Llegar, pisando tierra otra vez ¡Barcelona! (Mónica)
La carta del nàufrag explicant el seu viatge va arribar dins d’una ampolla: “L’illa és bonica, però estic tan sol…” (Teresa)
Es colà per la finestra del cotxe. Hauria gaudit del viatge si no hagués vomitat tota l’estona. En arribar va sortir volant. (David)
El descapotable anava tocant la botzina escandalosament. Va sonar una sirena. La policia? No, el viatge dels cavallets s’havia acabat. (Sara)
Quan surts al viatge a Ksandra,
prega que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, coneixences.
Has d’arribar-hi, és el teu destí (Juan Manuel)
He travessat totes les fronteres i aquest estiu he tornat a l´Encalmada, rere uns pins, impertorbable, rau la meva infantesa. (Núria)
L'andana feia olor de ranci, com aquell amor injustificat que embolcallà massa temps masses esperances. Adéu mal viatge desfet, corcat. (Ramon T.)
Viaje a ninguna parte, aventura de verano sin rumbo premeditado, ¡No te la pegues chaval! ¡Vuelve a casa por Navidad! (Manel)
Viatgen els llocs mes fantàstics i inimaginables, tenen bitllet sense tornada en el tren de la fantasia, viatgers... els Ksadres. (Rosa)
Abans encara podíem viatjar. Ara ja no; solament ens podem desplaçar... Només ens queda el somni del viatge a Ítaca! (Eduard)
La diarrea me sobrevino. Sentado en la taza del wc leyendo una guía de Portugal oí: “El tren destino Lisboa acaba de partir”. (Ramon G.)
Finalment, puc tornar a casa, amb el cos adolorit, però el dolor no m’impedirà abraçar als que m’estimo. ESTIC VIVA!!! (Concep)
Sentada, cinturón ajustado, nudo en el estómago y despegue. Ansiedad y horas lentas. Llegar, pisando tierra otra vez ¡Barcelona! (Mónica)
La carta del nàufrag explicant el seu viatge va arribar dins d’una ampolla: “L’illa és bonica, però estic tan sol…” (Teresa)
Es colà per la finestra del cotxe. Hauria gaudit del viatge si no hagués vomitat tota l’estona. En arribar va sortir volant. (David)
7.9.09
La mujer de Hojalata
Una vez pertenecí a un mundo…o quizás lo soñara, a fin de cuentas que tierra me aceptaría a mí. Es igual, ya que los recuerdos se pierden, se transforman o se reinventan, pero las sensaciones; eso se pega al cuerpo y al alma como el moreno del sol a la piel.
Teníamos un nexo de comunión, un interés que nos hacía acercarnos los unos con los otros; las palabras. Esos mágicos ruidos que procedentes de la boca sabíamos transformar en letras, frases e historias. Así nació una comunidad donde el gran mago procedente de las tierras del desierto Al-Amillo nos instruía y gobernaba sabiamente. La comunidad aceptaba nuevos habitantes mientras otros se alejaban para siempre, éramos como un barco a la deriva esperando que naufragara, alguien nos bautizó como la Organización Zozobra, así se nos conoció como Oz.
Pero resistimos; la bibliotecaria, la porteña y el histrión asieron fuertemente el velamen, mientras el minero, la siriana, el chapero, la librera, la banquera, la jubilada, el cervecero y la mujer de hojalata agarraban fuertemente los remos del barco que timoneaba al mago de Oz. Aguantamos las tormentas y las épocas de reposo de los veranos. El mago nos regaló la medalla del valor por resistir y el título de escritores por nuestros relatos.
Sabíamos que faltaba algo, un órgano dañado; la mujer de hojalata lo sabía bien, ya le habían abierto la compuerta del pecho para ajustarlo, los demás sólo lo intuíamos. Entonces nació un proyecto, a cada reunión que conjuraba el mago, nos colocábamos los zapatos rojos y seguíamos el camino de baldosas amarillas hasta el punto de reunión. ¿Qué faltaba?, se preguntaba la comunidad, nos mirábamos incrédulos, ¿qué?, nos interrogábamos inquisitivamente con la mirada, ¿qué faltaba?. La mujer de hojalata quería uno nuevo; pero como podía ella pedir al mago algo que tenía estropeado, hacía poco que lo habían engrasado aunque los pistones aun no estaban finos. La comunidad pensaba que teníamos una maldición encima, como si una bruja mala nos hubiera hechizado, la del oeste dijo alguien aficionado a las películas del western.
Así que se decidió algo valiente e inteligente, ya que ahora teníamos las medallas y los títulos. Dejaríamos ese mundo blanco y negro, seguiríamos con nuestros zapatos rojos la estela de baldosas amarillas hasta la ciudad esmeralda para leer y compartir nuestro don. Era el primer día que preparábamos la escena, donde antiguamente había una escuela de música se construyó el palacio de la ciudad esmeralda. Todos recitábamos nuestras lecturas, expectantes, alucinados. Nos habíamos atrevido, éramos osados, intrépidos, listos; entonces, porqué aquella desazón, el ¿qué faltaba? Seguía resonando. Fue entonces cuando se hizo el silencio para que la mujer de hojalata leyera, el silencio del palacio sólo era roto por la voz temblorosa de la mujer con el corazón estropeado; sus lágrimas que lejos de oxidar sus mejillas, las hacía brillantes y sobrehumanas, se contagiaron enseguida al resto de la agrupación y nos miramos unos a otros, vi como al tiempo todos nos llevamos las manos al pecho y ahogábamos un grito, ¿era posible qué el corazón también se nos hubiera estropeado?. No, el granuja de Cupido cogió las flechas de la amistad y con un arco prodigioso nos ensartó a todos de golpe, que maravilloso momento, la mujer de hojalata que temía por su corazón nos lo activo a todos con una descarga de electrizante amor. Nació una familia donde había una comunidad; algunos juraron que vieron derretirse a la bruja mala del oeste.
Ahora sé que el mago de Oz, no es un mago, sólo un amigo especial que nos dio lo que necesitábamos usando el sentido común, pero sin duda fue la mujer de hojalata la que nos arregló el corazón. Ahora cada vez que vuelvo a una de las reuniones, me parece ver a la pequeña Dorothy abrazando a su perritoToto y diciendo aquello de:
Y esto, lo juro, lo pensé por primera vez cuando la mujer de hojalata dejó de buscar un corazón sano para curar el nuestro en el maravilloso palacio de ciudad esmeralda. Gracias Concep.
Teníamos un nexo de comunión, un interés que nos hacía acercarnos los unos con los otros; las palabras. Esos mágicos ruidos que procedentes de la boca sabíamos transformar en letras, frases e historias. Así nació una comunidad donde el gran mago procedente de las tierras del desierto Al-Amillo nos instruía y gobernaba sabiamente. La comunidad aceptaba nuevos habitantes mientras otros se alejaban para siempre, éramos como un barco a la deriva esperando que naufragara, alguien nos bautizó como la Organización Zozobra, así se nos conoció como Oz.
Pero resistimos; la bibliotecaria, la porteña y el histrión asieron fuertemente el velamen, mientras el minero, la siriana, el chapero, la librera, la banquera, la jubilada, el cervecero y la mujer de hojalata agarraban fuertemente los remos del barco que timoneaba al mago de Oz. Aguantamos las tormentas y las épocas de reposo de los veranos. El mago nos regaló la medalla del valor por resistir y el título de escritores por nuestros relatos.
Sabíamos que faltaba algo, un órgano dañado; la mujer de hojalata lo sabía bien, ya le habían abierto la compuerta del pecho para ajustarlo, los demás sólo lo intuíamos. Entonces nació un proyecto, a cada reunión que conjuraba el mago, nos colocábamos los zapatos rojos y seguíamos el camino de baldosas amarillas hasta el punto de reunión. ¿Qué faltaba?, se preguntaba la comunidad, nos mirábamos incrédulos, ¿qué?, nos interrogábamos inquisitivamente con la mirada, ¿qué faltaba?. La mujer de hojalata quería uno nuevo; pero como podía ella pedir al mago algo que tenía estropeado, hacía poco que lo habían engrasado aunque los pistones aun no estaban finos. La comunidad pensaba que teníamos una maldición encima, como si una bruja mala nos hubiera hechizado, la del oeste dijo alguien aficionado a las películas del western.
Así que se decidió algo valiente e inteligente, ya que ahora teníamos las medallas y los títulos. Dejaríamos ese mundo blanco y negro, seguiríamos con nuestros zapatos rojos la estela de baldosas amarillas hasta la ciudad esmeralda para leer y compartir nuestro don. Era el primer día que preparábamos la escena, donde antiguamente había una escuela de música se construyó el palacio de la ciudad esmeralda. Todos recitábamos nuestras lecturas, expectantes, alucinados. Nos habíamos atrevido, éramos osados, intrépidos, listos; entonces, porqué aquella desazón, el ¿qué faltaba? Seguía resonando. Fue entonces cuando se hizo el silencio para que la mujer de hojalata leyera, el silencio del palacio sólo era roto por la voz temblorosa de la mujer con el corazón estropeado; sus lágrimas que lejos de oxidar sus mejillas, las hacía brillantes y sobrehumanas, se contagiaron enseguida al resto de la agrupación y nos miramos unos a otros, vi como al tiempo todos nos llevamos las manos al pecho y ahogábamos un grito, ¿era posible qué el corazón también se nos hubiera estropeado?. No, el granuja de Cupido cogió las flechas de la amistad y con un arco prodigioso nos ensartó a todos de golpe, que maravilloso momento, la mujer de hojalata que temía por su corazón nos lo activo a todos con una descarga de electrizante amor. Nació una familia donde había una comunidad; algunos juraron que vieron derretirse a la bruja mala del oeste.
Ahora sé que el mago de Oz, no es un mago, sólo un amigo especial que nos dio lo que necesitábamos usando el sentido común, pero sin duda fue la mujer de hojalata la que nos arregló el corazón. Ahora cada vez que vuelvo a una de las reuniones, me parece ver a la pequeña Dorothy abrazando a su perritoToto y diciendo aquello de:
Y esto, lo juro, lo pensé por primera vez cuando la mujer de hojalata dejó de buscar un corazón sano para curar el nuestro en el maravilloso palacio de ciudad esmeralda. Gracias Concep.
¡¡Feliz Cumpleaños Querida Concep!!
¡¡Feliz Cumpleaños Querida Concep!!
Llegaste y con vos la pasión del rojo que puso en evidencia un corazón que late sensibilidades. Yo era la única que no te conocía, la primer impresión fue buena, pero tengo ese mal hábito de estudiar a la gente, tal vez por estar a la defensiva del dolor que significa darse y que nos salga mal. De vos puedo decir que me llenaste el alma, estabas y no, a veces venías a saludar y te ibas, otras ausente con aviso y ese tiempo compartido derrochando alegrías de vivir. Le robo una frase a David, “hay gente que estando lejos, está más presente que las que tenemos al lado y vemos todos los días”, vos sos una de esas personas. Fuiste el “vermell” de Colors y con ese color te identificamos, sos sangre que corre por las venas de los que te quieren y tu corazón es grande por todo lo que das. Vermell es Concep abriendo el alma, mostrándose y supe mucho más de vos. Una Ksandra que nos contagia su optimismo siempre, guardándose sus propias penas y preocupaciones. Tus cualidades, generosa y comprensiva, amiga cuando se te necesita, estarás dando ánimo olvidándote de vos. La vida está formada de pequeñas cosas que nos marcan, el sueño de escribir palpita silencioso, los amigos nos hacen vibrar el alma a pesar de la distancia y nuestra existencia se multiplica por la cantidad de personas que queremos y nos quieren. Discreta en tus opiniones nunca una palabra de más, mientras el tiempo marcaba sus compases de espera, un tiempo que nos fue acercando al punto de disfrutar de nuestros encuentros no obligados. Un año más querida amiga, enfrentando el desafío de vivir acompañada de los que te quieren. Un año más en donde el deseo de todos los Ksandras es, que se cumplan todos tus sueños y que éste año que empiezas a transitar, se restablezca la salud para alcanzarlos.
¡¡Feliz Cumpleaños querida Vermell!!
¡¡Por muchos años juntos!!
¡¡Te super requeremos un montonazo!!
¡¡Besazos a palas y abrazotes de osa cariñosa!!
Tus amigos los Ksandras.
Sorry por no poder subir las fotos, no sé si es un problema de mi pc o qué, pero a la vuelta de Tere se las pasaré a ella.
Llegaste y con vos la pasión del rojo que puso en evidencia un corazón que late sensibilidades. Yo era la única que no te conocía, la primer impresión fue buena, pero tengo ese mal hábito de estudiar a la gente, tal vez por estar a la defensiva del dolor que significa darse y que nos salga mal. De vos puedo decir que me llenaste el alma, estabas y no, a veces venías a saludar y te ibas, otras ausente con aviso y ese tiempo compartido derrochando alegrías de vivir. Le robo una frase a David, “hay gente que estando lejos, está más presente que las que tenemos al lado y vemos todos los días”, vos sos una de esas personas. Fuiste el “vermell” de Colors y con ese color te identificamos, sos sangre que corre por las venas de los que te quieren y tu corazón es grande por todo lo que das. Vermell es Concep abriendo el alma, mostrándose y supe mucho más de vos. Una Ksandra que nos contagia su optimismo siempre, guardándose sus propias penas y preocupaciones. Tus cualidades, generosa y comprensiva, amiga cuando se te necesita, estarás dando ánimo olvidándote de vos. La vida está formada de pequeñas cosas que nos marcan, el sueño de escribir palpita silencioso, los amigos nos hacen vibrar el alma a pesar de la distancia y nuestra existencia se multiplica por la cantidad de personas que queremos y nos quieren. Discreta en tus opiniones nunca una palabra de más, mientras el tiempo marcaba sus compases de espera, un tiempo que nos fue acercando al punto de disfrutar de nuestros encuentros no obligados. Un año más querida amiga, enfrentando el desafío de vivir acompañada de los que te quieren. Un año más en donde el deseo de todos los Ksandras es, que se cumplan todos tus sueños y que éste año que empiezas a transitar, se restablezca la salud para alcanzarlos.
¡¡Feliz Cumpleaños querida Vermell!!
¡¡Por muchos años juntos!!
¡¡Te super requeremos un montonazo!!
¡¡Besazos a palas y abrazotes de osa cariñosa!!
Tus amigos los Ksandras.
Sorry por no poder subir las fotos, no sé si es un problema de mi pc o qué, pero a la vuelta de Tere se las pasaré a ella.
23.8.09
¡¡Feliz Cumpleaños Querido Ramón!!
¡¡Feliz cumpleaños querido Ramón!!
El ayuntamiento te encomendó el inicio del taller literario, algo que tomaste con entusiasmo y mucho compromiso, en especial para con los que estábamos allí, a la expectativa y cargados de ilusiones. Ese hecho cambiaría nuestras vidas y la tuya, que fuiste artífice.
Fue un éxito por la cantidad de gente que se nucleó, pero como todo lo bueno, dura poco, y estuvimos en la biblioteca por dos años.
No claudicaste y tuviste una compañera incondicional a tu lado, Tere fue tu soporte y los que fuimos quedando, a veces estuvimos “por tirar la toalla”, pero no nos dejaste.
Esos dos primeros años, de vos hemos aprendido mucho, realmente el juego de las palabras te las debemos a vos, nos marcaste tiempos, nos distes personajes, nos llevaste de la mano y somos lo que somos, gracias a vos.
Cualquier lugar fue bueno, lo importante juntarnos a todos, tarea difícil pero no bajaste la guardia ni un momento y como a ovejas, nos llevaste al redil.
Nació Ksandra con vos, cuando presentamos a concurso el Xató…¡¡qué bien que la hemos pasado!!
Algunos se fueron, otros se incorporaron, los nuevos perdieron ese comienzo, pero sin lugar a dudas, puedo decirte que quedaron los mejores y los que se agregaron, aportaron y lo siguen haciendo lo suyo que es muy bueno.
Para mí, el comienzo fue mucho más que un curso de narrativa, fue llegar a Sallent y a la primera persona que conocí fue a vos. Tu sonrisa, tu mirar a los ojos y tu manera de ser amable y cálido, hizo que me sintiera bien recibida desde el primer momento y mis temores se fueron disipando por el camino de las letras.
Te debo haberme hecho sentir que pertenezco al grupo, que soy parte activa y que cuento con tu cariño de siempre, como así tú del mío. Para mi sos entrañable, juntos escribimos parte de mi historia, la de mi vida y a la que vos perteneces.
Hoy no podíamos faltar querido Ramón, yo que soy el recordatorio y memoria, los demás, que si bien muchos están de vacaciones, espero que todos se acuerden, tus queridos Ksandras . Todos te deseamos se cumplan tus ilusiones, esas que parecen inalcanzables y que no te atreves a soñar
¡¡Per molts anys!!
¡¡Feliz cumpleaños Ramón querido!!
¡¡Te super requeremos un montonazo!!
¡¡Moltes felicitat profe!!
¡¡Besazos a palas y abrazotes llenos de cariño!!
Tus compys y amigos Ksandras
Sorry, veré de poner la foto cuando me dejé este p.... ordenador, jejejejejejejej
El ayuntamiento te encomendó el inicio del taller literario, algo que tomaste con entusiasmo y mucho compromiso, en especial para con los que estábamos allí, a la expectativa y cargados de ilusiones. Ese hecho cambiaría nuestras vidas y la tuya, que fuiste artífice.
Fue un éxito por la cantidad de gente que se nucleó, pero como todo lo bueno, dura poco, y estuvimos en la biblioteca por dos años.
No claudicaste y tuviste una compañera incondicional a tu lado, Tere fue tu soporte y los que fuimos quedando, a veces estuvimos “por tirar la toalla”, pero no nos dejaste.
Esos dos primeros años, de vos hemos aprendido mucho, realmente el juego de las palabras te las debemos a vos, nos marcaste tiempos, nos distes personajes, nos llevaste de la mano y somos lo que somos, gracias a vos.
Cualquier lugar fue bueno, lo importante juntarnos a todos, tarea difícil pero no bajaste la guardia ni un momento y como a ovejas, nos llevaste al redil.
Nació Ksandra con vos, cuando presentamos a concurso el Xató…¡¡qué bien que la hemos pasado!!
Algunos se fueron, otros se incorporaron, los nuevos perdieron ese comienzo, pero sin lugar a dudas, puedo decirte que quedaron los mejores y los que se agregaron, aportaron y lo siguen haciendo lo suyo que es muy bueno.
Para mí, el comienzo fue mucho más que un curso de narrativa, fue llegar a Sallent y a la primera persona que conocí fue a vos. Tu sonrisa, tu mirar a los ojos y tu manera de ser amable y cálido, hizo que me sintiera bien recibida desde el primer momento y mis temores se fueron disipando por el camino de las letras.
Te debo haberme hecho sentir que pertenezco al grupo, que soy parte activa y que cuento con tu cariño de siempre, como así tú del mío. Para mi sos entrañable, juntos escribimos parte de mi historia, la de mi vida y a la que vos perteneces.
Hoy no podíamos faltar querido Ramón, yo que soy el recordatorio y memoria, los demás, que si bien muchos están de vacaciones, espero que todos se acuerden, tus queridos Ksandras . Todos te deseamos se cumplan tus ilusiones, esas que parecen inalcanzables y que no te atreves a soñar
¡¡Per molts anys!!
¡¡Feliz cumpleaños Ramón querido!!
¡¡Te super requeremos un montonazo!!
¡¡Moltes felicitat profe!!
¡¡Besazos a palas y abrazotes llenos de cariño!!
Tus compys y amigos Ksandras
Sorry, veré de poner la foto cuando me dejé este p.... ordenador, jejejejejejejej
27.7.09
¡¡Feliz Cumpleaños querido Manel!!
¡¡Feliz Cumple querido Manel!!
Empezamos éste sueño juntos, llegamos el primer día a la biblioteca con nerviosismo, te conocías con algunos y yo era una caída de otro continente, donde el referente común era Ramón y escribir. Tu característica, ser abierto y cálido, parlanchín y de sonrisa fácil. Te acercaste a hablarme y fuiste una de las personas que me hizo sentir cómoda. Las charlas sobre sindicalismo, pinceladas de política y jugar con las palabras nos acercaron más. Tu mayor deseo aprender a darle forma a las letras y nos has sorprendido guiándonos en “Amor fora de joc”, ¡y qué decir de “Xatóooooooh…”! con tu “…échale semilla a las maracas…pa que suenen…cha ku chaaa cha ku chaaa… échale semilla…” Los años pasaron querido amigo, hubo gente de paso, gente que se agregó y los que estamos desde el comienzo. Vos eras y sos el de las descripciones poéticas, como el Azul, que después de mucho esfuerzo lo bordaste pausadamente el día del estreno de Colors. Siempre con la sonrisa a flor de labios, las bromas y la alegría contagiosa. Por decantación somos los que estamos, y en ésta mezcolanza de distintas formas de ser, surgió maravillosamente una amistad mágica, llena de color, respeto, comprensión y cariño, ¡¡mucho cariño!! Nos abriste las puertas de tu corazón y las de tu casa, eso habla de vos y del gran tipo que sos. Ksandra nació del conjunto que formamos y que seguimos adelante con nuestro juego y sueño. Ksandra sos vos querido Manel, con aparatito incluido "para que puedas escucharnos mejor", pero que sepas que de lobo no tenés nada y nosotros no somos Caperucita Roja. Hoy es tu cumpleaños y quisimos estar para decirte lo mucho que te requeremos todos. Desearte con el corazón, que a partir de hoy se cumplan todos tus anhelos y que pases un hermoso día, rodeado de tus seres queridos lleno de felicidad.
¡¡Moltes Felicitat Compy!!
¡¡Per molts anys i que se`t compleixin tots els teus desitjos!!
¡¡Celebra-ho com tu saps!!
¡¡Te requeremos un montonazo!!
Besazos y abrazotes de tus compys y amigos los Ksandras.
5.7.09
La crisis de los cuarenta
He entrado en una edad muy difícil para un hombre; cuarenta y uno, la edad clave, ahora debería ser un cuarentón centrado. Nada más lejos, desde el mismo día de mi cumple soy un cuarenteño, que si miramos el diccionario oficial de la calle se define como: dícese del varón de entre cuarenta y uno y cuarenta y nueve años, con edad mental comprendida entre los quince y los doce años.
Debo decir que es verdad, al llegar a este punto de mi vida pasó lo inesperado, quizás fuera esta inflexión en mi estado de ánimo, quizás influyó la llegada del verano, fuera como fuese la vista se me iba, sobre todo en la playa, donde las provocaciones eran más evidentes, esos colores reflejando la luz del sol, esas curvas tan bien definidas. Te embelesan la mirada, se apropian de tu corazón, parece que te dicen: adelante, piensa en ti.
Al final sucumbí a la tentación; sus redondeces tan conseguidas, su posado moderno que parece devolverte vitalidad…, tenía que hacerlo aunque sabía que no era debía. Me acerqué poco a poco, le pasé la vista de arriba abajo varias veces, no se inmutaba, permanecía a mi alcance, ¿me atrevería?. Lo hice, acaricié su cuerpo con suavidad para notar su tacto en mis manos, las recorrí por las curvas más sinuosas y deslicé la mano para que me abriera su interior. Se entregó totalmente; era muy joven, a estrenar, me sentía culpable pero continué, permanecí recostado mientras mis manos se deslizaban por todos sus recovecos.
Yo tenía experiencia pero mi mente no acababa de aceptar aquel destino, aun así me atreví a seguir, le toque el punto G y se abrió un mundo para mí, me dio las llaves de su corazón que se puso en marcha, ronroneando a mi alrededor, notando su cuerpo que vibraba de la excitación, haciendo de paso que el mío cerrara los ojos y notara sensaciones futuras en su compañía. Respiraba su aroma tan conocido que penetraba por mis fosas nasales incitándome, recordándome que yo era el primero, que nadie había osado aun, que era muy joven.
¿Fue culpa mía totalmente?, ¡claro que no!, al fin y al cabo soy un hombre, mi voluntad es débil, me mostró su interior con apenas asomarme, se vistió para mí, me provocaba y yo cedí a la tentación. Ocultándome de mi mujer volvía cada vez a su contacto; pero fue inútil, nos pilló juntos, no lo podía negar, estaba enganchado. Y la voz de mi mujer lo puso todo en su sitio.
- Te he dicho que no puedes comprarte el deportivo. Apaga el contacto y devuelve las llaves a la Guantera. El del concesionario me ha llamado la atención.
24.6.09
¡¡Feliz Cumpleaños Juan Ma querido!!
¡¡Feliz cumple Juan Ma querido!!
¡Ay compy! Llegaste el segundo año cuándo aún nos juntábamos en la biblioteca, ¡¡vaya ingreso el tuyo!! Un grupo que se estaba formando, aún en pañales donde no existía ésta expectativa que tenemos hoy, ni ésta hermosa amistad que vivimos alimentando cada día. Eras un perfecto desconocido y además,… un desbocado total que horrorizabas a las mujeres mayores que estaban y ya no están más, sumándole además tus exabruptos fuera de lugar. Nos caíste mal apenas abriste la boca, parecías un pedante que solo hablaba de sexo como idea fija, contentándote en escandalizar (las risas que me saca esto que estoy escribiendo no las pongo). Los años fueron pasando y nos fuimos decantando, tú seguiste estando, siempre ahí como un soldado. Te amoldaste a nosotros y nosotros te fuimos aceptando tal cuál eras. El tiempo fue pasando, a veces tus bromas que al principio parecían groseras, con el correr del tiempo nos fueron robando sonrisas y las risas vinieron después. El compañero se transformó en amigo, fue creciendo el afecto a través de muchos escritos, reuniones, cenas, chistes y bromas, hasta convertirse en un cariño de verdad, el que se siente en el corazón y nace del alma. Ksandra no sería Ksandra sin Juan Ma, porque tú eres tan importante como los demás. Esa desfachatez que te caracterizaba nos abrió la puerta a poder escribir con desparpajo en total libertad. ¡¡Vaya compy que eras desvergonzado!! Pero todo eso no impidió que descubriéramos al hombre cariñoso y afectivo que habitaba en tu corazón, al amigo que estaba presente si lo necesitábamos, al prudente que calló algunas agresiones sin inmutarse, al niño grande que eres y que todos nosotros queremos. Por eso hoy estamos con vos. Hoy queremos sumar deseos para que se cumplan todos tus sueños.
¡¡Feliz Cumpleaños Querido Juan Ma!!
¡¡Muchas Felicidades!!
¡¡Te requeremos un montonazo!!
¡¡Besazos y abrazotes!!
Tus amigos los Ksandrinos.
¡Ay compy! Llegaste el segundo año cuándo aún nos juntábamos en la biblioteca, ¡¡vaya ingreso el tuyo!! Un grupo que se estaba formando, aún en pañales donde no existía ésta expectativa que tenemos hoy, ni ésta hermosa amistad que vivimos alimentando cada día. Eras un perfecto desconocido y además,… un desbocado total que horrorizabas a las mujeres mayores que estaban y ya no están más, sumándole además tus exabruptos fuera de lugar. Nos caíste mal apenas abriste la boca, parecías un pedante que solo hablaba de sexo como idea fija, contentándote en escandalizar (las risas que me saca esto que estoy escribiendo no las pongo). Los años fueron pasando y nos fuimos decantando, tú seguiste estando, siempre ahí como un soldado. Te amoldaste a nosotros y nosotros te fuimos aceptando tal cuál eras. El tiempo fue pasando, a veces tus bromas que al principio parecían groseras, con el correr del tiempo nos fueron robando sonrisas y las risas vinieron después. El compañero se transformó en amigo, fue creciendo el afecto a través de muchos escritos, reuniones, cenas, chistes y bromas, hasta convertirse en un cariño de verdad, el que se siente en el corazón y nace del alma. Ksandra no sería Ksandra sin Juan Ma, porque tú eres tan importante como los demás. Esa desfachatez que te caracterizaba nos abrió la puerta a poder escribir con desparpajo en total libertad. ¡¡Vaya compy que eras desvergonzado!! Pero todo eso no impidió que descubriéramos al hombre cariñoso y afectivo que habitaba en tu corazón, al amigo que estaba presente si lo necesitábamos, al prudente que calló algunas agresiones sin inmutarse, al niño grande que eres y que todos nosotros queremos. Por eso hoy estamos con vos. Hoy queremos sumar deseos para que se cumplan todos tus sueños.
¡¡Feliz Cumpleaños Querido Juan Ma!!
¡¡Muchas Felicidades!!
¡¡Te requeremos un montonazo!!
¡¡Besazos y abrazotes!!
Tus amigos los Ksandrinos.
16.6.09
Bolero
Per fer de comercial s’han de tenir certes qualitats innates i d’aquestes en Damià no n’era el destinatari. El seu amic Pasqual era portador d’infinitat de trucs i subterfugis amb l’únic objectiu d’aconseguir qualsevol venda. Malgrat el Damià no es dedicava al mon comercial l’hi tenia enveja sana a vegades i indissimulada ràbia quan traspassava les seves habilitats de venedor al camp de la seducció.
El Pasqual no era un home excessivament agraciat i fins i tot podríem dir que no era del tot atractiu, però en la seva manera de fer es destil·lava aquella seducció subtil que embadalia indistintament subjectes de qualsevol sexe. Havia treballat sempre cara al públic, sortint airós de totes les feines a les quals el tracte personal, el tu a tu, era el camp de batalla on podia esgrimir les seves armes. Era per això que el Damià a vegades es cansava d’escoltar les xifres astronòmiques de vendes que havia assolit l’últim trimestre o be l’última epopeia sexual.
Però malgrat aquestes diferències de caràcters el Damià s’estimava el seu amic i en el fons n’estava orgullós. No sabria dir des de quan eren amics íntims, però segurament van menjar sorra junts al pati de l’escola bressol. Van fer la primària junts i a l’adolescència no van compartir núbies per que òbviament el Pasqual començava a ser una màquina d’atracció impecable i demolidora.
Al contrari que en Pasqual, que no va haver d'estudiar per desenvolupar-se professionalment i assolir un estatus social mínimament elevat, el Damià va patir per aconseguir el títol d’enginyer mecànic, i ara treballava en una assessoria tècnica estudiant projectes d’empreses que en el fons poc l’importaven.
Si be les seves vides havien agafat rumbs diferenciats sempre trobaven temps per fer-se una trucada, anar a sopar i després prendre unes copes. Sempre quedaven com a mínim una vegada al mes al voltant d’una taula. El Pasqual sempre tenia anècdotes per explicar al seu amic i en Damià entenia aquestes històries com si fossin aventures de caçador.
El Pasqual no havia tingut mai una relació estable que li durés més d’un any. Un any era la fita màxima. A partir d’aquesta data considerava que tot trontollava i sense voler-ho les passions s’anaven podrint i els sentiments més nobles acabaven tornant-se una tortura. Uns dels símptomes que el Pasqual reconeixia com a detonador de la crisi era la convergència entre la passió carnal desenfrenada i l’amor romànticament sublim. Si be pel Damià aquesta conjunció de sentiments seria el súmmum que es podia esperar entre una parella, per el Pasqual era un entorpiment que no volia assumir.
Per resumir-ho ràpidament, el Pasqual no apostava que fos possible la unió de la passió i els sentiments més espirituals vers una mateixa persona. Hem de dir a favor seu que ell tampoc creia que fos l’home portador d’aquestes qualitats. O bé s’enamorava de la manera mes casta o be es tirava hores i hores follant com un descosit.
El Pasqual feia apreciar, però, que ell no enganyava cap dona, que ensenyava les cartes des de primera hora i que si després la lògica de la relació s’encaminava per altres senders era una qüestió que ell no tenia per que assumir. Al Damià aquesta posició li semblava enormement egoista. Hi ha reaccions i sentiments que no tothom te la capacitat de controlar i desprès tirar a la paperera de reciclatge com si de material de rebuig es tractés. Arribaven a un punt sense retorn en les seves discussions. El caràcter responsable del Damià, el Pasqual el contraposava amb la seva visió hedonista de la vida.
Un dijous de primavera el Damià va trucar al Pasqual per anar junts al funeral del pare d’un amic comú que se celebraria aquella mateixa tarda. El Pasqual ja hi contava de anar junts per desprès aprofitar i anar a sopar.
“He conegut una dona increïble” va comentar-li el Pasqual al seu amic en veu baixa. Algú estava llegint un dels poemes preferits del difunt darrera del faristol i en Damià que estava escoltant la lectura solemnement va pensar que el Pasqual no deixava de ser un frívol.
I sí, efectivament, el sopar va estar inundat de detalls eròtics i funambulisme sexual a dojo i el Pasqual semblava enormement congratulat amb sí mateix per haver aconseguit seduir una dona tan dotada. El Pasqual va destacar que la dona no una era nimfòmana ni molt menys, però que la seva predisposició als jocs sexuals li havia sorprès força. Els llocs, les hores i les postures eren infinites i semblava que havia trobat el seu reflex amatori perquè aquella dona també era del parer que sexe i sentiments no formaven bona unió. Aquell sopar el Damià no es va poder estar i va recriminar al Pasqual la seva frivolitat, la covardia a l’hora d’afrontar les relacions seriosament i la seva fatxenderia. El felicitava per haver trobat una persona amb la que compartir estones de gimnàstica sexual tan gratificants. El Pasqual li va fer la rèplica dient que el que tenia era pura enveja, que era un home ensopit i si hi havia un covard en aquella taula era el Damià per que ni tan sols s’atrevia a dirigir la paraula a cap dona, ni que fos per demanar-li una cigarreta. Van anar pujant el to de la discussió i fins i tot es van insultar. El sopar no va acabar be, aquella nit no van anar a prendre res i ni tan sols es van acomiadar fins a la propera.
Les setmanes següents no es van trucar i van evitar tenir-ne el mínim contacte. Quan tot just havia passat un mes, el Damià va trucar el Pasqual però en tenir aquest el mòbil fora de cobertura li va deixar un curt missatge: “et truco d’aquí uns dies”. El Pasqual quan va sentir el missatge no va fer el mínim esforç per respondre’l.
Podien ajornar una amistat de tants anys per unes diferències tan absurdes? En definitiva, les normes per tenir relacions perfectes no existeixen. Tothom lluitava per conservar l’estimació de la persona amada dintre d’una esperada reciprocitat a voltes de bogeria. Però moltes vegades això era pitjor que estar sol. Les pautes de convivència, les capacitats sexuals, la tolerància vers l’altra, eren qüestions que s’havien de debatre dintre de la intimitat de la parella. Els aliens no tenien cap dret a intervenir-hi.
Al final el Damià va arribar a aquesta conclusió. Ell no n’havia de fer res del Pasqual i les seves amants. Era conscient que el Pasqual mai forçaria a una dona a fer allò que ella no volgués. Així va ser que, en sentir-se culpable, el va trucar per continuar amb les seves trobades.
Quan va sentir la veu del Pasqual, el Damià el va contestar aparentment amb fredor, però en el fons l’omplia una gran emoció. Tot i que no li va dir, l’havia trobat molt a faltar i estava penedit per haver-lo humiliat d’aquella manera. Van quedar al restaurant habitual un dimecres a quarts de nou del vespre.
En trobar-se els dos amics es van donar dos petons a les galtes com sempre i, obviant l’última trobada, van fer un dels millors sopars i la borratxera posterior va ser espectacular. En tot moment van evitar el que va ser el tema de discussió.
Van continuar amb les seves rutines. El Damià fent projectes i el Pasqual realitzant vendes estratosfèriques.
En un altre dels sopars habituals, el Damià va treure de nou el tema de les dones a la conversa. El Pasqual, que en un principi era reticent a parlar-ne, va confirmar que continuava trobant-se amb aquella dona tan activa sexualment però que havia conegut una altra persona molt especial i se’n havia enamorat com un col·legial. Va ser en aquest punt en que el Pasqual va confessar que ara estava en equilibri, que tot i que es podia pensar que la divisió dels seus sentiments entre dues dones el podien portar a la bogeria, podia afirmar que havia arribat al nirvana del amor. Per una banda hi tenia una dona sexualment molt activa que li satisfeia totes les seves necessitats carnals sense demanar cap compensació sentimental. Per l’altre una persona que l’inspirava la tendresa més infinita sense haver de perdre el temps en suors prescindibles ja que era d’una castedat fora del comú.
Total, que el Pasqual veia confirmada la seva teoria. No feia falta que una mateixa persona t’omplís totes les teves necessitats.
Van passar els mesos, els sopars, les estacions. El Pasqual estava d’allò més cofoi amb les dues aventures paral·leles i el Damià s’ho mirava amb certa admiració no exempta de resignació.
La tardor va ser molt calorosa, i l’entrada de fred polar els primers dies d’hivern va consternar a tots. El Damià es va sorprendre quan el Pasqual va demanar-li de trobar-se abans del sopar habitual. Tot i que es trucaven entre mig, la veu del Pasqual va deixar entreveure certa angoixa i el Damià, que estava molt enfeinat amb un projecte d’última hora va suggerir-li de veure’s cinc minuts al bar al costat del seu estudi. Aquell matí de desembre era colpidor. No més hi havia cinquanta metres entre l’oficina i el bar però els dos amics van entrar-hi tremolant com dos gossos petits.
Dret a la barra, darrera d’un tallat, el Pasqual va pronunciar unes paraules que sortien de la més profunda de les incerteses: “No sé que fer”. Aquella inseguretat era inaudita en ell i el Damià va quedar trasbalsat per aquella declaració de debilitat.
L’aspecte del Pasqual era tan immaculat com sempre, però certa pèrdua de pes i dues petites bosses sota els ulls, li donaven un aspecte melancòlic totalment inversemblant en ell. El Damià va considerar seriosament que al seu amic li devia passar alguna cosa que no controlava i coneixent-lo el va compadir. No li va demanar res. El Pasqual amb un fil de veu va dir: “S’ha trencat l’equilibri”.
Mai havia vist el Damià un home tan desorientadament derrotat. No gosava expressar-li la seva inquietud i no arribava a imaginar que era el que li estava succeint al Pasqual. Per fi va parlar, però d’una manera estranya, llunyana, amb una veu perduda i gaire be imperceptible.
Tot s’havia precipitat d’ençà l’últim sopar que van fer plegats. Quan va arribar a casa, el Pasqual es va trobar amb la dona passional feta un flam, plorant i singlotejant de mala manera. Va confessar que estava enormement enamorada de ell, que no ho havia pogut evitar tot i el pacte que havien establert en el qual els sentiments quedaven ajornats. Per més que intentava treure’s aquella angoixa de sobre aquella dona estava destrossada i li demanava perdó al Pasqual per haver fallat. En aquelles circumstàncies el Pasqual es va veure desbordat i sobre tot debilitat per la valentia de la dona. Aquí va cometre el primer gran error. Va convidar-la a pujar al seu pis.
La dona no va parar de plorar en tota la nit. Ell en un moment determinat la va acaronar i es van ficar al llit sense desvestir-se. Al Pasqual li va invadir una enorme compassió primer i aquesta es va convertir en tendresa quan l’alba despuntava. Ni per un moment se li va passar pel cap tenir un conat sexual. Alguna cosa li passava també a ell i no li trobava explicació. Pot ser en algun moment abans de clarejar el dia es van quedar adormits dintre d’una abraçada. El Pasqual no sabia definir que li passava. Durant una setmana no es van moure de casa i va haver d’inventar-se la mort d’una avia a l’altra banda del país com a excusa per no anar a treballar. Durant aquella setmana van celebrar el celibat més sorprenent i es van explicar coses de les seves respectives vides que mai haurien gosat comentar a ningú. Van riure i plorar, i van menjar i beure. Van jugar al “UNO” i al parxís de vuit jugadors. Van veure pel·lícules pel DVD. La dona no havia vist “París,Texas” i quan va acabar de veure-la, plorant com una magdalena va jurar al Pasqual que ella mai no el deixaria.
Al Pasqual tot això se li feia gran, però a la vegada sentia una gran fascinació. Per a ell, tot allò tenia quelcom d’irreal. La constatació dels fets, però, el va trasbalsar. Ell també havia caigut al parany. Estava enamorat. A la fi van acabar fent l’amor. El desconcert del Pasqual va ser total quan va comprovar que just en moment de corre’s li queien llàgrimes avall de les galtes. Es va sentir enormement estúpid, enormement feliç.
La vida havia d’adquirir certa normalitat i va ser així que tots dos van engegar de nou les seves quotidianitats laborals, ella com a professora d’anglès a un institut de secundària i ell intentant recuperar les comissions que havia perdut durant aquell dies de trasbals sentimental. Van decidir quedar-se a viure al pis del Pasqual que era més gran i més cèntric. A ell no li va importar gens.
Un vespre, tot just quan celebrava una venda interessant amb companys de feina, va rebre una trucada de la dona sentimental. Sorprès per la veu inesperada, no va trobar cap justificació per explicar l’oblit. Tan mateix va ser el suficientment valent per mentir i no dir res de la situació en que es trobava. Sorprès també per que la dona li demanava perdó. Trobava normal que ell no la volgués veure més després de que ella hagués rebutjat l’última nit tenir sexe. El Pasqual ni se’n recordava d’aquest episodi i per ell no tenia cap importància. L’objectiu de estar amb ella era el contrari, poder estar amb una dona sense l’esbiajament que comportava el desig. Així li ho va dir. Ella, però, el volia veure. En cap moment la dona sentimental va mostrar signes d’histerisme, ni va muntar cap número ploraner. Al contrari que l’altra dona, va mostrar en tot moment un domini total de la situació. Va cometre el segon gran error. Influenciat per certa dosi de vanitat va accedir a veure’s amb ella.
S’ho va manegar amb la seva habitual facilitat. Va trobar un forat a la tarda del dia següent. Es veurien no més de cinc minuts a casa de ella. De fet la dona no volia entorpir-lo, de cap manera. Seria un acomiadament civilitzat i gens traumàtic. Prendrien un cafè i adéu-siau.
En pitxar el timbre el Pasqual va intentar clarificar en mil·lèsimes de segon la seva situació. Per primer cop a la seva vida una dona aclaparava tots els seus sentiments, se sentia totalment ple per ella i el seu enteniment no entendria cap altra postura. Aquestes intencions van caure com un castell de cartes quan la dona sentimental va obrir la porta i donant-li un petó a la galta va dir-li: “Gràcies per no desacostumar-me’n a tu”.
A partir d’aquí tot va anar molt ràpid. Ell va entrar a casa de la dona i sense sapiguer com, es va trobar penetrant-la mentre ella no parava de dir el seu nom. En aquell moment va sentir una ràbia immensa per no poder controlar els seus impulsos, però la seva vanitat va ser molt superior. Va quedar molt sorprès amb la dona sentimental i ella li va demanar que es quedés a dormir.
Quan es va despertar de matinada de sobte i va confirmar que efectivament la tenia al costat, li va envair una gran angoixa. Es va vestir ràpid i sense fer el mínim soroll va sortir d’aquell pis. En el trajecte fins a casa seva els pensaments més sòrdids van acudir a la seva ment. Va maleir la seva estupidesa, la seva falta de honestedat. Per sort la dona passional dormia quan va arribar i es va ficar al llit. No va aclucar l’ull en tota la nit. Com a excusa de la seva arribada intempestiva es va inventar un client molt exigent que li demanava tota mena d’informació. Va ser la primera de les mentides que va etzibar a la dona passional.
El Pasqual va confiar que la dona sentimental no el trucaria més i si ho feia li explicaria la seva situació i tot s’hauria acabat. Per una vegada a la vida sentia en carn pròpia el que és tenir remordiments i va resultar més dolorós del que s’esperava. Temptat de sincerar-se amb la dona passional va estar a punt d’explicar-li més d’un cop. No va poder. Es va comprometre amb si mateix a no caure a la temptació de repetir un episodi de tan flagrant traïció.
El Pasqual dintre de l’organització domèstica que havien establert amb la dona passional era l’encarregat de la intendència. Era el responsable de que no faltés de res al rebost. Una vegada a la setmana, habitualment el dijous, es feia la llista de la compra, s’encaminava cap al hipermercat i omplia parsimoniosament el carro dels productes habituals. La zona on més be s’ho passava era la peixateria. Es delectava amb els llobarros, els raps amb els seus caps monstruosos, les petxines, els musclos... Allà mateix ideava la recepta que faria per sopar i al passadís de les begudes escollia un vi de la zona, a poder ser jove, o si més no un blanc afruitat.
Va ser un dijous mentre no es decidia entre palangre i orada que algú li va donar un copet a l’espatlla. Tots els suors del cos es van posar d’acord per rajar de cop i en dècimes de segon es va sentir empapat. La dona sentimental el somreia afablement i sense que s’adonés li va donar un petó a la boca. Davant la perplexitat que mostrava el Pasqual la dona sentimental va reaccionar de molt bon humor. Lluny de fer cap tipus de recriminació la dona el va convidar a fer una cervesa a la cafeteria del hipermercat. Per una raó que se li escapava el Pasqual no va dir que no. Se sentia atrapat i els seus recursos per sortir-se’n de situacions compromeses estaven totalment invalidats.
Drets, amb les cerveses a la ma, la dona va desplegar tot un ventall de seducció inaudit pel Pasqual. El primer que va dir es que no li guardava cap tipus de rancor. Entenia la seva marxa l’últim cop que s’havien trobat. Tot havia anat molt ràpid i entenia els seus temors. Pot ser no s’ho havia passat be? El Pasqual es va sorprendre a si mateix dient que havia estat uns dels millors polvos de la seva vida. Ho anava dient i no s’ho podia creure. La seva llengua anava més ràpida que el seu cervell, es desconeixia totalment. La dona sentimental es va acabar el que li quedava de cervesa d’un glop i agafant al Pasqual de la ma es van ficar als lavabos del hipermercat. Ho van fer en l’estretor sòrdida d’uns lavabos bruts i el Pasqual lluny de maleir-se es va delectar profundament.
En arribar a aquest punt del relat el Damià va adonar-se’n que havia de tornar al despatx. Li ho va dir al seu amic. Li va proposar al Pasqual d’anar a dinar plegats i així acabar d’explicar-li tot. Però el Pasqual li va pregar que no el deixés sol. El Damià va ser conscient que no podia deixar-lo sol. Havia acudit a ell no sabia ben be encara perquè. Va fer una trucada al despatx i va agafar la resta del dia lliure.
El Pasqual va continuar explicant la seva història. A partir d’aquella experiència als lavabos del hipermercat van continuar veient-se amb la dona sentimental al menys dos cops per setmana. A cap de les dues dones va explicar que tenia una relació paral·lela i la situació psicològica començava a rondar l’esquizofrènia. Però per un motiu que no encertava a averiguar, aquella situació de caos l’atrèia i es va veure abocat a una espiral de mentides i un estat de bogeria total. Va quedar atrapat.
La situació no podia durar. Gaire be a l’hora, tant la dona sentimental com la dona passional, es van ensumar alguna cosa. Sense dir res al Pasqual, van anar descobrint mentires, excuses dolentes i sortides de to en algunes respostes. En la mateixa setmana les dues dones es van donar per assabentades. No hi va haver drames ni plors, ni gaire be ressentiments. Al menys aparentment. La dona passional va marxar de casa i la dona sentimental va demanar-li la clau de la seva.
Lluny de retornar a la normalitat el Pasqual es va veure trucant al mòbil i a la porta de la casa de les dues dones i davant de les negatives respectives a veure’s amb ell va quedar ridículament desemparat. S’havia acostumat a les dues dones, o més ben dit a la bogeria que comportava el tenir que conviure amb la mentida continua. Les estimava? Podia afirmar que si. Però adorava molt més la situació esquizofrènica, li donava un plaer infinitament més gran.
De tot això feia una setmana. El dia anterior el Pasqual va trucar de nou i com a últim recurs a la dona sentimental. Aquesta li va dir que ja n’hi havia prou i que les deixés en pau. El fet que la dona es referís en plural el va intrigar. La dona sentimental es va adonar de la seva suspicàcia i li va confirmar que s’havien conegut i havien quedat per veure’s. No va voler parlar més i el va penjar.
I ara el Pasqual estava totalment descol·locat. No havia anat a la feina i demanava consell al Damià, el seu millor amic. Però, què podia fer el pobre Damià? Quina ajuda li podia oferir per solucionar una doble relació quan a ell ja li costava de tenir-ne una de sola? El més assenyat i amb més sentit comú que se li va ocórrer va ser dir-li que les oblidés a totes dues i que tornés a ser el Pasqual de sempre, el seductor, el malabarista en les relacions.
Però el Pasqual estava obsessionat amb la trobada que tindrien les dues dones. Pot ser estarien parlant de ell ara mateix. Que dirien, quins detalls es descobririen l’una a l’altra? Riurien de ell? El Damià li va pregar que passés full, que oblidés tot plegat. El Pasqual li va respondre que per oblidar hauria de patir i no creia que tingues voluntat suficient.
Van estar la resta del dia junts. El Pasqual gaire be no va parlar més i el Damià que es veia superat per la situació anava comentant detalls insubstancials de la feina, del futbol, del mal temps de l’hivern. Quan es van acomiadar al portal de la casa del Pasqual, el Damià li va donar ànims:”Ja veuràs com d’aquí res les hauràs oblidat”. El Pasqual va fer una rialleta molt trista i ni va dir adéu.
Durant la setmana següent el Damià va estar molt enfeinat i no va poder contactar amb el seu amic i això li va omplir de remordiments. Per un altre costat confiava en els recursos del Pasqual i esperava que aquest tràngol el passés sense cap problema.
El dissabte al matí va rebre una trucada. Era el pare del Pasqual. Feia uns dies que el seu fill no responia les trucades i no obria la porta quan l’anaven a veure. Parlava sempre des de dintre L’home mostrava evidents signes de preocupació a la veu i demanava al Damià si ell en sabia alguna cosa. El Pasqual no va voler explicar-li res i va prometre que hi aniria a parlar amb ell. Es va ensumar mal rotllo. Això no era normal.
Es va dutxar, es va afaitar i es va col·locar un vell xandall. Mentre conduïa en direcció a casa del Pasqual no dilucidava el que li podia estar passant. Molt malament hauria de estar per no voler parlar amb ningú. El Damià en cert sentit estava satisfet amb la situació i tot i que, evidentment, no desitjava que li passés res de dolent al Pasqual, si que pensava que tot el que havia esdevingut aquells mesos li serviria d’escarment.
Va trucar a la porta. Res. Va insistir tres cops però va rebre el silenci com a resposta. Al final va identificar-se alçant la veu amb l’esperança que obrís. Es van sentir unes passes al cap de uns segons i la porta es va obrir deixant una petita escletxa de llum al passadís. El Damià va esperar que la porta s’obrís de bat a bat, però això no va passar. Quan la va empentar no hi havia ningú al darrera. Va endinsar-se al pis. No hi havia signes de brutícia, ni cap pudor de podrit i això el va alleugerir. Quan va arribar al menjador va veure al Pasqual assentat en una cadira. Observava dos rellotges que estaven penjats a la paret del davant. Els rellotges marcaven hores diferents i estaven parats. Eren rellotges rodons clàssics semblants als d’estació però de dimensions més reduïdes i estaven col·locats de costat. El Damià no es va fixar l’hora que marcaven.
La casa estava impol·luta, ni rastre de pols i el silenci aixafava el temps. El Pasqual no s’immutava. Al cap d’uns minuts va demanar al Damià que seiés. Quan va estar assegut el Pasqual va començar a parlar.
La seva veu era dolorosa, plena d’una tristesa rara, desconeguda. D’ençà de l’últim cop que es van veure havien passat coses, va dir el Pasqual. No havia pogut tornar a contactar amb cap de les dues dones. Els dies pesaven com lloses i les nits eren deserts d’insomni. Degut al seu baix rendiment va agafar la baixa per que es veia venir que l’acomiadarien. Un dia llegint un diari va llegir una noticia. Una dona havia estat atropellada en un pas de vianants i el conductor del vehicle s’havia donat a la fuga. El resultat de l’accident va ser la mort de la dona i tot i que van trobar el cotxe, va resultar que aquest havia estat robat i no van poder identificar el conductor.
Era una noticia més però quan el Pasqual va llegir les inicials de la víctima va tenir un pressentiment. Fen les averiguacions pertinents va confirmar el que ja pressentia: la víctima del accident era la dona sentimental. Va demanar a totes les funeràries de la ciutat per la difunta per saber on l’havien enterrada. A l’última que va consultar van dir-li que havia estat incinerada. Va ser molt dur.
Al cap de dos dies veient les noticies a la televisió es van referir a un robatori que havien fet en una sucursal bancària. El resultat tràgic va ser de dos morts, una client i un dels presumptes lladres. Quan van donar el nom de la dona morta el mon s’acabà d’ensorrar. La dona passional també estava morta. Aquesta vegada no es va preocupar d’averiguar què farien amb el cos.
El que si havia fet, va ser demanar l’hora de la mort de les dues dones. Quan ho va saber va anar a comprar dos rellotges idèntics, va marcar les dues hores i va penjar els rellotges a la paret blanca del menjador sense ficar-li les bateries . Des de llavors passava el temps observant els rellotges.
El Pasqual va agrair al Damià la seva preocupació però ara que ja sabia el que passava li pregava que el deixes sol.
El pobre Damià no va saber reaccionar i ni tan sols va mirar de convèncer al seu amic de que considerés la seva situació. Va sortir del pis totalment estorat, sense pensaments definits. Durant la tornada a casa va veure clar que el seu amic tenia tots els números per no sortir-se’n. Que podia fer ell un enginyer mecànic que només entenia de plànols i eines?
El Pasqual no era un home excessivament agraciat i fins i tot podríem dir que no era del tot atractiu, però en la seva manera de fer es destil·lava aquella seducció subtil que embadalia indistintament subjectes de qualsevol sexe. Havia treballat sempre cara al públic, sortint airós de totes les feines a les quals el tracte personal, el tu a tu, era el camp de batalla on podia esgrimir les seves armes. Era per això que el Damià a vegades es cansava d’escoltar les xifres astronòmiques de vendes que havia assolit l’últim trimestre o be l’última epopeia sexual.
Però malgrat aquestes diferències de caràcters el Damià s’estimava el seu amic i en el fons n’estava orgullós. No sabria dir des de quan eren amics íntims, però segurament van menjar sorra junts al pati de l’escola bressol. Van fer la primària junts i a l’adolescència no van compartir núbies per que òbviament el Pasqual començava a ser una màquina d’atracció impecable i demolidora.
Al contrari que en Pasqual, que no va haver d'estudiar per desenvolupar-se professionalment i assolir un estatus social mínimament elevat, el Damià va patir per aconseguir el títol d’enginyer mecànic, i ara treballava en una assessoria tècnica estudiant projectes d’empreses que en el fons poc l’importaven.
Si be les seves vides havien agafat rumbs diferenciats sempre trobaven temps per fer-se una trucada, anar a sopar i després prendre unes copes. Sempre quedaven com a mínim una vegada al mes al voltant d’una taula. El Pasqual sempre tenia anècdotes per explicar al seu amic i en Damià entenia aquestes històries com si fossin aventures de caçador.
El Pasqual no havia tingut mai una relació estable que li durés més d’un any. Un any era la fita màxima. A partir d’aquesta data considerava que tot trontollava i sense voler-ho les passions s’anaven podrint i els sentiments més nobles acabaven tornant-se una tortura. Uns dels símptomes que el Pasqual reconeixia com a detonador de la crisi era la convergència entre la passió carnal desenfrenada i l’amor romànticament sublim. Si be pel Damià aquesta conjunció de sentiments seria el súmmum que es podia esperar entre una parella, per el Pasqual era un entorpiment que no volia assumir.
Per resumir-ho ràpidament, el Pasqual no apostava que fos possible la unió de la passió i els sentiments més espirituals vers una mateixa persona. Hem de dir a favor seu que ell tampoc creia que fos l’home portador d’aquestes qualitats. O bé s’enamorava de la manera mes casta o be es tirava hores i hores follant com un descosit.
El Pasqual feia apreciar, però, que ell no enganyava cap dona, que ensenyava les cartes des de primera hora i que si després la lògica de la relació s’encaminava per altres senders era una qüestió que ell no tenia per que assumir. Al Damià aquesta posició li semblava enormement egoista. Hi ha reaccions i sentiments que no tothom te la capacitat de controlar i desprès tirar a la paperera de reciclatge com si de material de rebuig es tractés. Arribaven a un punt sense retorn en les seves discussions. El caràcter responsable del Damià, el Pasqual el contraposava amb la seva visió hedonista de la vida.
Un dijous de primavera el Damià va trucar al Pasqual per anar junts al funeral del pare d’un amic comú que se celebraria aquella mateixa tarda. El Pasqual ja hi contava de anar junts per desprès aprofitar i anar a sopar.
“He conegut una dona increïble” va comentar-li el Pasqual al seu amic en veu baixa. Algú estava llegint un dels poemes preferits del difunt darrera del faristol i en Damià que estava escoltant la lectura solemnement va pensar que el Pasqual no deixava de ser un frívol.
I sí, efectivament, el sopar va estar inundat de detalls eròtics i funambulisme sexual a dojo i el Pasqual semblava enormement congratulat amb sí mateix per haver aconseguit seduir una dona tan dotada. El Pasqual va destacar que la dona no una era nimfòmana ni molt menys, però que la seva predisposició als jocs sexuals li havia sorprès força. Els llocs, les hores i les postures eren infinites i semblava que havia trobat el seu reflex amatori perquè aquella dona també era del parer que sexe i sentiments no formaven bona unió. Aquell sopar el Damià no es va poder estar i va recriminar al Pasqual la seva frivolitat, la covardia a l’hora d’afrontar les relacions seriosament i la seva fatxenderia. El felicitava per haver trobat una persona amb la que compartir estones de gimnàstica sexual tan gratificants. El Pasqual li va fer la rèplica dient que el que tenia era pura enveja, que era un home ensopit i si hi havia un covard en aquella taula era el Damià per que ni tan sols s’atrevia a dirigir la paraula a cap dona, ni que fos per demanar-li una cigarreta. Van anar pujant el to de la discussió i fins i tot es van insultar. El sopar no va acabar be, aquella nit no van anar a prendre res i ni tan sols es van acomiadar fins a la propera.
Les setmanes següents no es van trucar i van evitar tenir-ne el mínim contacte. Quan tot just havia passat un mes, el Damià va trucar el Pasqual però en tenir aquest el mòbil fora de cobertura li va deixar un curt missatge: “et truco d’aquí uns dies”. El Pasqual quan va sentir el missatge no va fer el mínim esforç per respondre’l.
Podien ajornar una amistat de tants anys per unes diferències tan absurdes? En definitiva, les normes per tenir relacions perfectes no existeixen. Tothom lluitava per conservar l’estimació de la persona amada dintre d’una esperada reciprocitat a voltes de bogeria. Però moltes vegades això era pitjor que estar sol. Les pautes de convivència, les capacitats sexuals, la tolerància vers l’altra, eren qüestions que s’havien de debatre dintre de la intimitat de la parella. Els aliens no tenien cap dret a intervenir-hi.
Al final el Damià va arribar a aquesta conclusió. Ell no n’havia de fer res del Pasqual i les seves amants. Era conscient que el Pasqual mai forçaria a una dona a fer allò que ella no volgués. Així va ser que, en sentir-se culpable, el va trucar per continuar amb les seves trobades.
Quan va sentir la veu del Pasqual, el Damià el va contestar aparentment amb fredor, però en el fons l’omplia una gran emoció. Tot i que no li va dir, l’havia trobat molt a faltar i estava penedit per haver-lo humiliat d’aquella manera. Van quedar al restaurant habitual un dimecres a quarts de nou del vespre.
En trobar-se els dos amics es van donar dos petons a les galtes com sempre i, obviant l’última trobada, van fer un dels millors sopars i la borratxera posterior va ser espectacular. En tot moment van evitar el que va ser el tema de discussió.
Van continuar amb les seves rutines. El Damià fent projectes i el Pasqual realitzant vendes estratosfèriques.
En un altre dels sopars habituals, el Damià va treure de nou el tema de les dones a la conversa. El Pasqual, que en un principi era reticent a parlar-ne, va confirmar que continuava trobant-se amb aquella dona tan activa sexualment però que havia conegut una altra persona molt especial i se’n havia enamorat com un col·legial. Va ser en aquest punt en que el Pasqual va confessar que ara estava en equilibri, que tot i que es podia pensar que la divisió dels seus sentiments entre dues dones el podien portar a la bogeria, podia afirmar que havia arribat al nirvana del amor. Per una banda hi tenia una dona sexualment molt activa que li satisfeia totes les seves necessitats carnals sense demanar cap compensació sentimental. Per l’altre una persona que l’inspirava la tendresa més infinita sense haver de perdre el temps en suors prescindibles ja que era d’una castedat fora del comú.
Total, que el Pasqual veia confirmada la seva teoria. No feia falta que una mateixa persona t’omplís totes les teves necessitats.
Van passar els mesos, els sopars, les estacions. El Pasqual estava d’allò més cofoi amb les dues aventures paral·leles i el Damià s’ho mirava amb certa admiració no exempta de resignació.
La tardor va ser molt calorosa, i l’entrada de fred polar els primers dies d’hivern va consternar a tots. El Damià es va sorprendre quan el Pasqual va demanar-li de trobar-se abans del sopar habitual. Tot i que es trucaven entre mig, la veu del Pasqual va deixar entreveure certa angoixa i el Damià, que estava molt enfeinat amb un projecte d’última hora va suggerir-li de veure’s cinc minuts al bar al costat del seu estudi. Aquell matí de desembre era colpidor. No més hi havia cinquanta metres entre l’oficina i el bar però els dos amics van entrar-hi tremolant com dos gossos petits.
Dret a la barra, darrera d’un tallat, el Pasqual va pronunciar unes paraules que sortien de la més profunda de les incerteses: “No sé que fer”. Aquella inseguretat era inaudita en ell i el Damià va quedar trasbalsat per aquella declaració de debilitat.
L’aspecte del Pasqual era tan immaculat com sempre, però certa pèrdua de pes i dues petites bosses sota els ulls, li donaven un aspecte melancòlic totalment inversemblant en ell. El Damià va considerar seriosament que al seu amic li devia passar alguna cosa que no controlava i coneixent-lo el va compadir. No li va demanar res. El Pasqual amb un fil de veu va dir: “S’ha trencat l’equilibri”.
Mai havia vist el Damià un home tan desorientadament derrotat. No gosava expressar-li la seva inquietud i no arribava a imaginar que era el que li estava succeint al Pasqual. Per fi va parlar, però d’una manera estranya, llunyana, amb una veu perduda i gaire be imperceptible.
Tot s’havia precipitat d’ençà l’últim sopar que van fer plegats. Quan va arribar a casa, el Pasqual es va trobar amb la dona passional feta un flam, plorant i singlotejant de mala manera. Va confessar que estava enormement enamorada de ell, que no ho havia pogut evitar tot i el pacte que havien establert en el qual els sentiments quedaven ajornats. Per més que intentava treure’s aquella angoixa de sobre aquella dona estava destrossada i li demanava perdó al Pasqual per haver fallat. En aquelles circumstàncies el Pasqual es va veure desbordat i sobre tot debilitat per la valentia de la dona. Aquí va cometre el primer gran error. Va convidar-la a pujar al seu pis.
La dona no va parar de plorar en tota la nit. Ell en un moment determinat la va acaronar i es van ficar al llit sense desvestir-se. Al Pasqual li va invadir una enorme compassió primer i aquesta es va convertir en tendresa quan l’alba despuntava. Ni per un moment se li va passar pel cap tenir un conat sexual. Alguna cosa li passava també a ell i no li trobava explicació. Pot ser en algun moment abans de clarejar el dia es van quedar adormits dintre d’una abraçada. El Pasqual no sabia definir que li passava. Durant una setmana no es van moure de casa i va haver d’inventar-se la mort d’una avia a l’altra banda del país com a excusa per no anar a treballar. Durant aquella setmana van celebrar el celibat més sorprenent i es van explicar coses de les seves respectives vides que mai haurien gosat comentar a ningú. Van riure i plorar, i van menjar i beure. Van jugar al “UNO” i al parxís de vuit jugadors. Van veure pel·lícules pel DVD. La dona no havia vist “París,Texas” i quan va acabar de veure-la, plorant com una magdalena va jurar al Pasqual que ella mai no el deixaria.
Al Pasqual tot això se li feia gran, però a la vegada sentia una gran fascinació. Per a ell, tot allò tenia quelcom d’irreal. La constatació dels fets, però, el va trasbalsar. Ell també havia caigut al parany. Estava enamorat. A la fi van acabar fent l’amor. El desconcert del Pasqual va ser total quan va comprovar que just en moment de corre’s li queien llàgrimes avall de les galtes. Es va sentir enormement estúpid, enormement feliç.
La vida havia d’adquirir certa normalitat i va ser així que tots dos van engegar de nou les seves quotidianitats laborals, ella com a professora d’anglès a un institut de secundària i ell intentant recuperar les comissions que havia perdut durant aquell dies de trasbals sentimental. Van decidir quedar-se a viure al pis del Pasqual que era més gran i més cèntric. A ell no li va importar gens.
Un vespre, tot just quan celebrava una venda interessant amb companys de feina, va rebre una trucada de la dona sentimental. Sorprès per la veu inesperada, no va trobar cap justificació per explicar l’oblit. Tan mateix va ser el suficientment valent per mentir i no dir res de la situació en que es trobava. Sorprès també per que la dona li demanava perdó. Trobava normal que ell no la volgués veure més després de que ella hagués rebutjat l’última nit tenir sexe. El Pasqual ni se’n recordava d’aquest episodi i per ell no tenia cap importància. L’objectiu de estar amb ella era el contrari, poder estar amb una dona sense l’esbiajament que comportava el desig. Així li ho va dir. Ella, però, el volia veure. En cap moment la dona sentimental va mostrar signes d’histerisme, ni va muntar cap número ploraner. Al contrari que l’altra dona, va mostrar en tot moment un domini total de la situació. Va cometre el segon gran error. Influenciat per certa dosi de vanitat va accedir a veure’s amb ella.
S’ho va manegar amb la seva habitual facilitat. Va trobar un forat a la tarda del dia següent. Es veurien no més de cinc minuts a casa de ella. De fet la dona no volia entorpir-lo, de cap manera. Seria un acomiadament civilitzat i gens traumàtic. Prendrien un cafè i adéu-siau.
En pitxar el timbre el Pasqual va intentar clarificar en mil·lèsimes de segon la seva situació. Per primer cop a la seva vida una dona aclaparava tots els seus sentiments, se sentia totalment ple per ella i el seu enteniment no entendria cap altra postura. Aquestes intencions van caure com un castell de cartes quan la dona sentimental va obrir la porta i donant-li un petó a la galta va dir-li: “Gràcies per no desacostumar-me’n a tu”.
A partir d’aquí tot va anar molt ràpid. Ell va entrar a casa de la dona i sense sapiguer com, es va trobar penetrant-la mentre ella no parava de dir el seu nom. En aquell moment va sentir una ràbia immensa per no poder controlar els seus impulsos, però la seva vanitat va ser molt superior. Va quedar molt sorprès amb la dona sentimental i ella li va demanar que es quedés a dormir.
Quan es va despertar de matinada de sobte i va confirmar que efectivament la tenia al costat, li va envair una gran angoixa. Es va vestir ràpid i sense fer el mínim soroll va sortir d’aquell pis. En el trajecte fins a casa seva els pensaments més sòrdids van acudir a la seva ment. Va maleir la seva estupidesa, la seva falta de honestedat. Per sort la dona passional dormia quan va arribar i es va ficar al llit. No va aclucar l’ull en tota la nit. Com a excusa de la seva arribada intempestiva es va inventar un client molt exigent que li demanava tota mena d’informació. Va ser la primera de les mentides que va etzibar a la dona passional.
El Pasqual va confiar que la dona sentimental no el trucaria més i si ho feia li explicaria la seva situació i tot s’hauria acabat. Per una vegada a la vida sentia en carn pròpia el que és tenir remordiments i va resultar més dolorós del que s’esperava. Temptat de sincerar-se amb la dona passional va estar a punt d’explicar-li més d’un cop. No va poder. Es va comprometre amb si mateix a no caure a la temptació de repetir un episodi de tan flagrant traïció.
El Pasqual dintre de l’organització domèstica que havien establert amb la dona passional era l’encarregat de la intendència. Era el responsable de que no faltés de res al rebost. Una vegada a la setmana, habitualment el dijous, es feia la llista de la compra, s’encaminava cap al hipermercat i omplia parsimoniosament el carro dels productes habituals. La zona on més be s’ho passava era la peixateria. Es delectava amb els llobarros, els raps amb els seus caps monstruosos, les petxines, els musclos... Allà mateix ideava la recepta que faria per sopar i al passadís de les begudes escollia un vi de la zona, a poder ser jove, o si més no un blanc afruitat.
Va ser un dijous mentre no es decidia entre palangre i orada que algú li va donar un copet a l’espatlla. Tots els suors del cos es van posar d’acord per rajar de cop i en dècimes de segon es va sentir empapat. La dona sentimental el somreia afablement i sense que s’adonés li va donar un petó a la boca. Davant la perplexitat que mostrava el Pasqual la dona sentimental va reaccionar de molt bon humor. Lluny de fer cap tipus de recriminació la dona el va convidar a fer una cervesa a la cafeteria del hipermercat. Per una raó que se li escapava el Pasqual no va dir que no. Se sentia atrapat i els seus recursos per sortir-se’n de situacions compromeses estaven totalment invalidats.
Drets, amb les cerveses a la ma, la dona va desplegar tot un ventall de seducció inaudit pel Pasqual. El primer que va dir es que no li guardava cap tipus de rancor. Entenia la seva marxa l’últim cop que s’havien trobat. Tot havia anat molt ràpid i entenia els seus temors. Pot ser no s’ho havia passat be? El Pasqual es va sorprendre a si mateix dient que havia estat uns dels millors polvos de la seva vida. Ho anava dient i no s’ho podia creure. La seva llengua anava més ràpida que el seu cervell, es desconeixia totalment. La dona sentimental es va acabar el que li quedava de cervesa d’un glop i agafant al Pasqual de la ma es van ficar als lavabos del hipermercat. Ho van fer en l’estretor sòrdida d’uns lavabos bruts i el Pasqual lluny de maleir-se es va delectar profundament.
En arribar a aquest punt del relat el Damià va adonar-se’n que havia de tornar al despatx. Li ho va dir al seu amic. Li va proposar al Pasqual d’anar a dinar plegats i així acabar d’explicar-li tot. Però el Pasqual li va pregar que no el deixés sol. El Damià va ser conscient que no podia deixar-lo sol. Havia acudit a ell no sabia ben be encara perquè. Va fer una trucada al despatx i va agafar la resta del dia lliure.
El Pasqual va continuar explicant la seva història. A partir d’aquella experiència als lavabos del hipermercat van continuar veient-se amb la dona sentimental al menys dos cops per setmana. A cap de les dues dones va explicar que tenia una relació paral·lela i la situació psicològica començava a rondar l’esquizofrènia. Però per un motiu que no encertava a averiguar, aquella situació de caos l’atrèia i es va veure abocat a una espiral de mentides i un estat de bogeria total. Va quedar atrapat.
La situació no podia durar. Gaire be a l’hora, tant la dona sentimental com la dona passional, es van ensumar alguna cosa. Sense dir res al Pasqual, van anar descobrint mentires, excuses dolentes i sortides de to en algunes respostes. En la mateixa setmana les dues dones es van donar per assabentades. No hi va haver drames ni plors, ni gaire be ressentiments. Al menys aparentment. La dona passional va marxar de casa i la dona sentimental va demanar-li la clau de la seva.
Lluny de retornar a la normalitat el Pasqual es va veure trucant al mòbil i a la porta de la casa de les dues dones i davant de les negatives respectives a veure’s amb ell va quedar ridículament desemparat. S’havia acostumat a les dues dones, o més ben dit a la bogeria que comportava el tenir que conviure amb la mentida continua. Les estimava? Podia afirmar que si. Però adorava molt més la situació esquizofrènica, li donava un plaer infinitament més gran.
De tot això feia una setmana. El dia anterior el Pasqual va trucar de nou i com a últim recurs a la dona sentimental. Aquesta li va dir que ja n’hi havia prou i que les deixés en pau. El fet que la dona es referís en plural el va intrigar. La dona sentimental es va adonar de la seva suspicàcia i li va confirmar que s’havien conegut i havien quedat per veure’s. No va voler parlar més i el va penjar.
I ara el Pasqual estava totalment descol·locat. No havia anat a la feina i demanava consell al Damià, el seu millor amic. Però, què podia fer el pobre Damià? Quina ajuda li podia oferir per solucionar una doble relació quan a ell ja li costava de tenir-ne una de sola? El més assenyat i amb més sentit comú que se li va ocórrer va ser dir-li que les oblidés a totes dues i que tornés a ser el Pasqual de sempre, el seductor, el malabarista en les relacions.
Però el Pasqual estava obsessionat amb la trobada que tindrien les dues dones. Pot ser estarien parlant de ell ara mateix. Que dirien, quins detalls es descobririen l’una a l’altra? Riurien de ell? El Damià li va pregar que passés full, que oblidés tot plegat. El Pasqual li va respondre que per oblidar hauria de patir i no creia que tingues voluntat suficient.
Van estar la resta del dia junts. El Pasqual gaire be no va parlar més i el Damià que es veia superat per la situació anava comentant detalls insubstancials de la feina, del futbol, del mal temps de l’hivern. Quan es van acomiadar al portal de la casa del Pasqual, el Damià li va donar ànims:”Ja veuràs com d’aquí res les hauràs oblidat”. El Pasqual va fer una rialleta molt trista i ni va dir adéu.
Durant la setmana següent el Damià va estar molt enfeinat i no va poder contactar amb el seu amic i això li va omplir de remordiments. Per un altre costat confiava en els recursos del Pasqual i esperava que aquest tràngol el passés sense cap problema.
El dissabte al matí va rebre una trucada. Era el pare del Pasqual. Feia uns dies que el seu fill no responia les trucades i no obria la porta quan l’anaven a veure. Parlava sempre des de dintre L’home mostrava evidents signes de preocupació a la veu i demanava al Damià si ell en sabia alguna cosa. El Pasqual no va voler explicar-li res i va prometre que hi aniria a parlar amb ell. Es va ensumar mal rotllo. Això no era normal.
Es va dutxar, es va afaitar i es va col·locar un vell xandall. Mentre conduïa en direcció a casa del Pasqual no dilucidava el que li podia estar passant. Molt malament hauria de estar per no voler parlar amb ningú. El Damià en cert sentit estava satisfet amb la situació i tot i que, evidentment, no desitjava que li passés res de dolent al Pasqual, si que pensava que tot el que havia esdevingut aquells mesos li serviria d’escarment.
Va trucar a la porta. Res. Va insistir tres cops però va rebre el silenci com a resposta. Al final va identificar-se alçant la veu amb l’esperança que obrís. Es van sentir unes passes al cap de uns segons i la porta es va obrir deixant una petita escletxa de llum al passadís. El Damià va esperar que la porta s’obrís de bat a bat, però això no va passar. Quan la va empentar no hi havia ningú al darrera. Va endinsar-se al pis. No hi havia signes de brutícia, ni cap pudor de podrit i això el va alleugerir. Quan va arribar al menjador va veure al Pasqual assentat en una cadira. Observava dos rellotges que estaven penjats a la paret del davant. Els rellotges marcaven hores diferents i estaven parats. Eren rellotges rodons clàssics semblants als d’estació però de dimensions més reduïdes i estaven col·locats de costat. El Damià no es va fixar l’hora que marcaven.
La casa estava impol·luta, ni rastre de pols i el silenci aixafava el temps. El Pasqual no s’immutava. Al cap d’uns minuts va demanar al Damià que seiés. Quan va estar assegut el Pasqual va començar a parlar.
La seva veu era dolorosa, plena d’una tristesa rara, desconeguda. D’ençà de l’últim cop que es van veure havien passat coses, va dir el Pasqual. No havia pogut tornar a contactar amb cap de les dues dones. Els dies pesaven com lloses i les nits eren deserts d’insomni. Degut al seu baix rendiment va agafar la baixa per que es veia venir que l’acomiadarien. Un dia llegint un diari va llegir una noticia. Una dona havia estat atropellada en un pas de vianants i el conductor del vehicle s’havia donat a la fuga. El resultat de l’accident va ser la mort de la dona i tot i que van trobar el cotxe, va resultar que aquest havia estat robat i no van poder identificar el conductor.
Era una noticia més però quan el Pasqual va llegir les inicials de la víctima va tenir un pressentiment. Fen les averiguacions pertinents va confirmar el que ja pressentia: la víctima del accident era la dona sentimental. Va demanar a totes les funeràries de la ciutat per la difunta per saber on l’havien enterrada. A l’última que va consultar van dir-li que havia estat incinerada. Va ser molt dur.
Al cap de dos dies veient les noticies a la televisió es van referir a un robatori que havien fet en una sucursal bancària. El resultat tràgic va ser de dos morts, una client i un dels presumptes lladres. Quan van donar el nom de la dona morta el mon s’acabà d’ensorrar. La dona passional també estava morta. Aquesta vegada no es va preocupar d’averiguar què farien amb el cos.
El que si havia fet, va ser demanar l’hora de la mort de les dues dones. Quan ho va saber va anar a comprar dos rellotges idèntics, va marcar les dues hores i va penjar els rellotges a la paret blanca del menjador sense ficar-li les bateries . Des de llavors passava el temps observant els rellotges.
El Pasqual va agrair al Damià la seva preocupació però ara que ja sabia el que passava li pregava que el deixes sol.
El pobre Damià no va saber reaccionar i ni tan sols va mirar de convèncer al seu amic de que considerés la seva situació. Va sortir del pis totalment estorat, sense pensaments definits. Durant la tornada a casa va veure clar que el seu amic tenia tots els números per no sortir-se’n. Que podia fer ell un enginyer mecànic que només entenia de plànols i eines?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
