Els micro de juny: 27 paraules i un mateix final

41è Certamens de microrelats: ...I ES MENJÀ EL PAPER. 

Cargué la máquina nuevamente y le dí a la tecla “inicio”. Unos estrepitosos, atronadores y chirriantes ruidos inundaron la sala... Grité. La impresora harta de mi, se comió el papel. (Ramon G.) 


La classe va ser feixuga i el mestre els hi digué: “Ara cal que ho païu tot”. Així que agafà els apunts i es menjà el paper. (David)


Nerviosa movió la mano dejando al descubierto el papel. Copiaba el examen oteando cuando la vio venir. Hizo un bollo con él ...¡y se comió el papel! (Mónica) 


Tenia els resultats d’ADN. Sabia que era estèril i aquell nen de color xocolata el desconcertava, però volia ser pare. S’empassà l’orgull i es menjà el paper. (Núria) 3r 


Sense pressa, ho va fer. Sobre la bàscula del lavabo desembolicà el "croissant", l'esmicolà i el llançà a la tassa. Maleït règim. I es menjà el paper. (Ramon T.) 1r ex aequo 


Tenien molta gana i poc berenar, només una llesca de pa amb xocolata. Van decidir jugar-se-la als xinos. El perdedor es resignà i es menjà el paper. (Teresa) 


Mentre el professor recollia els exàmens, va veure un paperet arrugat sobre una taula. 
 - Una xuleta?. 
 - No, un xiclet! - va dir l’alumne, i es menjà el paper. (Concep) 2n 


Cenó sopa de letras en su tinta, tetilla a la lujuria en salsa verde y caramelo de café envuelto en papel MariJuana. Y se comió el papel. (Manel) 1r ex aequo 


Aquell fill de puta vestit de frac m’està seguint… 
- Em sap greu però he de fer aquest paper- 
Jo no estic d’hòsties i… es menjà el paper. (Eduard) 


 Ja l’havia multat per llançar llaunes al verd i plàstic al marró. L’urbà l’observava mentre volia llançar l’embolcall al blau. S’encongí i es menjà el paper.(Juan Manuel)

SOBRE L'AMOR 4

Quan la Lluna era petita, era tan curiosa que remenava tots els armaris i calaixos de casa seva. Quan va aprendre a llegir, la seva curiositat la va portar a fullejar tots els llibres i revistes que trobava. Així, un dia, va agafar un llibre que tenia la seva mare, i passant els dits per sobre les lletres de la portada, va anar lletrejant: “ELS HOMES SÓN DE MART I LES DONES SÓN DE VENUS”.

_Així, es va dir per a ella mateixa- si el pare és de Mart i la mare de Venus, JO SÓC LA FILLA D’UNS EXTRATERRESTRES. I, a més, tinc nom de planeta. Per tant, JO TAMBÉ SÓC UNA EXTRATERRESTRE!

Des d’aquell dia, cada matí, quan la Lluna es rentava la cara, tenia por que quan es mirés al mirall, es veiés de color verd. Però de mica en mica se’n va anar oblidant. Fins que va arribar el dia que els seus pares, tot cofois i agafats de la mà, li van anunciar que tindria un germanet.

_Oh, no, un ALIEN! Un ALIEN!- va començar a cridar la Lluna.

I és que feia pocs dies, en un dels seus atacs de curiositat, havia espiat els pares quan es miraven una pel·lícula, en què d’una panxa que anava creixent com la de la seva mare, en sortia un monstre extraterrestre que li deien ALIEN! Entremig dels plors i sanglots de la Lluna, els seus pares van aconseguir explicar-li que allò que portava la seva mare a la panxa, no era cap alien ni res que s’hi assemblés, sinó que en sortiria un nen, fruit de l’amor que els seus pares es professaven.

Quan, anys més tard, la seva mare li recordava aquesta anècdota, la Lluna no podia parar de riure, tot i el mal que li feia el seu propi “alien” que portava al seu ventre quan se li clavava contra la bufeta. Potser si que els seu fill era fruit de l’amor, però en aquells moments ella només tenia mal d’esquena, mal de ronyons, mal de tot.

Potser si que era fruit de l’amor, però el seu havia sigut un amor fugisser, un amor que s’havia esvaït en el moment que la Lluna, es va plantejar si es veia passant la  seva vida al costat d’aquell home. I es va dir que no, ni s’hi veia un any, ni deu, ni tan sols un mes. I el va fer fora de la seva vida, sense dir-li que el seu amor de tres mesos escassos donaria fruit. La lluna només es veia estimant el seu fill, tot i la por terrible que tenia al dia que el seu petit “alien” decidís, tot curiós, sortir del seu ventre a explorar món.

300 DIES AMB LA NIT

Va arribar a casa dins una capsa, i ja ocupa un lloc preferent en el meu cor.

Blanca i vivaç.
Alegre i juganera.

És la meva nena bigotuda.

Els seus ulls brillants, a vegades sembla que parlen.

M´ha tornat els jocs quan ja els havia oblidat.

És per totes aquestes coses i d´altres, per les que m´agrada poder compartir els meus dies amb la Nit.

SOBRE L'AMOR 3

Estava raptada. Però crida’l, crida’l al vent i amb ell arribà.

La princesa contemplava espantada l’enfrontament entre el cavaller i el drac; estava recolzada en una immensa pedra, la roba mig estripada, la cara bruta per les llàgrimes de ràbia i quasi afònica de tant cridar demanant ajuda. I l’ajuda havia arribat. Saltant davant del segrestador va obligar a la bèstia salvatge a deixar-la anar. Ara, pregava perquè la victòria es decantés del costat de la noblesa.

El drac i el cavaller es desafiaven mirant-se als ulls mentre voltaven en cercle, el cavaller agafava l’espasa amb les dues mans i enfilava la punta cap el cor de l’enorme llangardaix. Ell responia ensenyant els ullals i rascant el terra amb les ungles. En Jordi cridava malediccions, intentant que l’animal iniciés l’atac. El saure responia amb brams aterridors.

La princesa plorava amb singlots, mig per ella, mig per la baralla. El resultat de la batussa decidiria el seu futur més immediat, una balança on es pesava la vida i la mort; d’un costat l’espadatxí, de l’altre platet el drac. El sol, irrespectuós, es reflectia en tots dos alhora, els feixos de llums argentats de la cota de malles es diluïen en els reflexos verds de les escates. L’insolent vent també volia ser present en aquell extraordinari combat, movia els cabells de l’humà en un ball de bastons que els feia entre-xocar contra la seva envermellida cara, assecant la suor i enduent-se la pols que aixecaven.

Un altre crit de socors de la damisel·la ve fer que el drac s’enfilés cap endavant, envestint amb tota la seva grandària l’humà. Tots dos van rodar pel terra, el petit cos de l'humà va desaparèixer a sota les quasi transparents ales. Els clams de tot dos es van confondre en la xafogosa tarda i tot d’una va quedar tot quiet, la baralla semblava acabada. El presagi de la mort era present en l’assossec del moment. Durant força estona la princesa va quedar totalment trasbalsada per la més que probable mort del seu salvador. Un líquid llefiscós anava tenyint de grana el terra amb un averany funest.

Per fi va reaccionar, s’apropà al cavall per fugir i demanar ajuda, quan un xiulet va aturar la muntura. De sota l’ala del drac, va aparèixer el cavaller esquitxat per la sang de l’enorme animal. Sortí sà, provocatiu, sabent-se guanyador del combat més increïble en que ningú hagués participat. La espasa mig clavada al pit del drac semblava l’Escàlibur a la pedra, esperant que el rei Artús la treiés. L’animal, encara amb una espurna de vida va obrir un ull i mirà la bella humana; i va deixar anar una llàgrima que en caure a la sang va fer créixer un esbarzer, i d’entre les punxes, va florir la rosa més encisadora que mai nasqués de l’amor. El cavaller Jordi s’apropà i va tallar la flor, la va agafar amb les mans i l’olorà. Es dirigí cap a la espasa. Es quedà embadalit mirant la princesa, es girà i donà un cop de peu a l’arma per que s’enfonsés del tot, alhora que esmicolava la flor tancant el puny i rient grollerament.

La princesa s’agenollà plorant pel drac que va donar la vida intentant salvar-la de aquell destí tan cruel. I va marxar del lloc caminant lligada a la cua del cavall, ensopegant contínuament, penedint-se d’haver cridat, pensant que potser si hagés callat, el seu amic de la infantesa, el seu protector, el seu drac, encara seria viu.

Els micro de maig: un diàleg de 30 paraules

40è Certamen de microrelats: FAM

- Vens sol?

- Sí.

- Això que tens aquí és sang?

- Segurament.

- Quan deies “Tinc fam de la Victòria”, què volies dir exactament?

- Que volia ser el primer.

- En què?

- En tastar-la. (Teresa) 2n

Sopar ksandrístic, no fa massa divendres…

Famolenca, torno a casa. Em diu:

-Jo també tinc gana. I si… fa molts dies

-O.K. carinyo, però untat amb “famos”, tens unes mans…  (Eduard)

- Caos en Grecia  (CLIC)

- La reforma laboral…(CLIC)

- Nuevo rescate al banco…(CLIC)

- ¿Qué ves en la tele?

- Una película.

- ¿Cuál?

- Los juegos del hambre.(Juan Manuel)

- Àfrica et suggereix… gana, realitat...

- Aprendre a sobreviure en un desert i alimentar animals enormes no es ficció.

- La fam es gana sostinguda, com es destrueix?

- Tornant-se tots vegetarians o depredadors! (Manel)

- ¿Escuchas ese ruido? Acércate. ¿Lo oyes ahora? Es un susurro siniestro, indescriptible, aterrador.

- Sí... lo oí. ¡Ufff, qué miedo el siniestro e indescriptible ruido de tus vacías tripas! (Ramon G.) 3r

- Organitzem un sopar solidari pels que passen fam. Vols venir?

-  Si, és bona idea al menys faran un àpat!

- Bé, ells no vindran.

- Així el feu pels que ja estem tips? (Concep) 1r

- Intenta sobreviure.

- No em deixis sol.

- Sobreviu!

- No sense tu.

- Si ho fas estaré sempre dins teu.

- Ets el meu amic

- Ja no, tan sols sóc un  tros de carn. (Núria)

- Uf!, ni recordo quan va ser l’última vegada que vaig menjar...

- Collons! T’ho dic sempre que això de ser fanàtic del comerç just i caníbal és una bestiesa! (David) 3r

- Què, surt?

- No hi ha manera, tu!

- Res de res?

- Des del començament, només em vénen al cap en Carpanta i  "tinc ganona,capità"... però del micro, ni gota!!! (Sara)

SOBRE L'AMOR 2

CARTA D'AMOR

Estimat Isidre:

Imagino la teva estranyesa en rebre aquesta carta. L’he escrit amb tota la sinceritat i amb pinzellades sagnants del meu cor.
Quan arribi a les teves mans segurament ja no hi seré. I això m’ha fet recompondre les forces en aquest darrer i únic acte de valentia.
No podia però, anar-me sense abans revelar-te el meu secret.
Si me n’anava en silenci, la meva vida no hauria tingut sentit.
Ara, en el final, necessitava donar vida als meus sentiments, al més pur que va néixer dins meu.
Tu has estat l’amor de la meva vida. I ni tan sols ho sospitaves.
Per a tu no he estat més que la veïna de replà. D’infants recorríem el camí cap a l’escola plegats. Moltes tardes compartíem berenar i els diumenges a la tarda venies amb la teva germana a casa meva a jugar.
En créixer les nostres trobades es van espaiar, i coincidíem casualment a l’escala. Sempre tenies una frase amable. En aquella època anaves amb una colla de nois de la teva edat i entrares a treballar de mecànic en un taller.
Al cap de poc et comprares una motocicleta, i jo ja començava a espiar les teves anades i vingudes.
En aquell temps jo ja et buscava i tenia pensaments per a tu. Però no em vaig adonar que t’estimava fins aquell diumenge camí a la font.
Llavors poques vegades anàvem plegats, però aquell dia va ser especial. Havia estat l’aniversari de la meva mare i us havíem convidat a menjar pastís amb nosaltres, a mitja tarda ens proposares d’anar a fer un volt. Te’n recordes?
Va ser el dia més feliç de la meva vida.
De la teva germana sorgí la idea que em portessis en la moto. Em vaig estremir rodejant la teva cintura.
Era la primera vegada que t’abraçava.
Llavors vaig saber que t’estimaria sempre.
Al poc temps la teva mare em va dir que festejaves.
La llavor de la inquietud i el desassossec van germinar en mi.
La moto poques vegades era en el portal i quan finalment coincidíem era de refilada, saludant-me amb la mà.
Però ja no tenies temps per a mi, i jo tenia tot el temps per a somniar-te.
Mesos més tard la mare m’anunciava que et casaves.
Aquella nit vaig desitjar no despertar-me. Era la primera nit que em moria per tu, sense tu saber-ho.
Després del teu casament em vaig recloure a casa, més tard el pare es posà malalt i es quedà immòbil al llit, i la mare estava delicada. Al poc la teva germana, la meva amiga, també es va casar.
El pitjor, però va ser la teva absència. Saber que era inútil tot intent de veure’t. Havies anat a viure al poble de la teva dona. I van passar un seguit d’anys estèrils i jo m’anava marcint en el meu pis. Finalment em vaig quedar sola, amb el meu sentiment.
Ben entrada la maduresa tot canvià. La teva nombrosa família s’instal·laria al pis del davant.
I jo et vaig retrobar després de tota una vida d’absències, amb el rostre solcat pel pas del temps, amb el teu cabell brillant i vellutat replet de blanc.
Tornava el company de jocs, el veí de replà, la meva raó de viure.
I començaren els millors anys de la meva vida.
La teva dona es convertí en la meva amiga i els teus fills em consideraven de la família. I tu sempre em dedicaves una frase carinyosa quan ens trobàvem en l’escala. He assistit al casament de tots els teus fills i vaig sostenir la mà de la teva dona en el seu darrer segon.
I ara que ens havíem quedat sols en el replà, i havia sentit renéixer l’esperança de poder tornar-te a rodejar amb els meus braços com aquell dia d’excursió a la font. He arribat al final del meu camí. Però la meva existència haurà estat justificada si en algun moment em dediques un bri del teu pensament.
M’acomiado de tu, amor meu, encara que al fer-ho se m’esquinci l’ànima, amb tota la veneració que sempre t’he professat.

La teva fervent i humil servidora,

Claustre Matifoll

RELATS SOBRE L'AMOR 1

LA TIETA   

La Berta no havia tingut massa sort en la seva vida afectiva. Sort que ara, al llindar de la vellesa, havia trobat l’estimació i l’afecte que fins avui no havia obtingut. 
De ben joveneta es va casar amb el Jimmy, un músic que es passava llargues temporades entre gires i concerts. El poc temps que era a casa el dedicava més a practicar amb el saxo que amb la Berta. L’enamorament inicial va anar-se esllanguint i poc a poc el sentiment de solitud va anar-la envaint fins a fer-se insuportable. Li va costar de prendre la decisió, però després de donar-hi voltes li va plantejar la disjuntiva: la música o ella. La separació fou amistosa, però aquella manca de companyia la rosegava per dins com un cuc… 
Mai ho va comentar a ningú de la feina, però li semblava que des de llavors ençà el Tommy, l’encarregat del magatzem, la mirava d’una manera especial. No feia massa de la separació i es feia la desentesa. No volia donar passes en fals i equivocar-se un altre cop. Sense buscar-ho coincidien, però, cada dia a la màquina dels cafès i de les mirades, el Tommy passà a les paraules:
- Bé Berta. El dimecres hem de tornar-hi a la tarda. Que et sembla si dinéssim plegats. S’enrojalí a l’instant i es quedà sense paraules. Aquell noi no estava pas malament. Es veia prou fort i amable… 
- Ostres, no sé que dir…bé potser sí, si de cas…ja t’ho diré. 
A partir d’aquell dia, almenys els dimecres se sentia una mica més acompanyada, si més no per dinar. Descobria en el Tommy una persona complaent i divertida que li feia passar una bona estona. I era tan alt i ben plantat…Els dimecres, s’ampliaren als dissabtes al vespre per anar a sopar i al cinema i també ¿per què no? per passar junts la nit. Per fi aquelles interminables nits de solitud s’havien acabat i ara tocava de gaudir-les. 
Un dissabte el Tommy la trucà per dir-li que no es trobava gaire bé i que no aniria a sopar. Altre cop sola. Una mica de paciència que només era una nit… Però com si fos malastruga, a la setmana següent, hi hagué una segona nit…
 - No saps el greu que em sap Berta, però tampoc podré venir. He de dur el meu pare a l’hospital
- Què li passa? 
- Està molt tapat i ha agafat febre
- A quin hospital aneu?
- Mmmmm. Al de l’Esperança.
No podia agafar el son aquell maleït segon dissabte i ja no suportava la solitud. Així que es vestí i se n’anà a trobar al Tommy. Almenys li faria companyia encara que fos al passadissos de l’hospital. 
- Doncs no senyora, no hi ha hagut cap ingrés amb aquest cognom. Ho sento. –li digué taxativa la dona del taulell 
Aquelles paraules i el to emprat feren nià la sospita al cor de la Berta. 
-Hospital de l’Esperança, quina broma. Deu ser de la des-esperança –se li escapà. 
Les noves excuses que anava rebent del Tommy eren l’evidència del seu engany. La casualitat va fer que la nit de l’enèssima excusa el vegés acompanyat d’una rossa a la sortida del bingo... 
No volia veure’l mai més i en conseqüència va demanar la liquidació a l’empresa. Llençava la tovallola amb els homes. Es resignaria a fer de tieta tota la seva vida. I així va passar més de trenta anys… 
Aquell matí, com cada matí, va pujar la persiana del menjador. Era al carrer davant de casa seva, moll després d’una nit de trons, immòbil i amb la mirada perduda. El seu cor endurit per tants anys li va fer un salt. Notà que se li accelerava el pols i respirà fons intentant de controlar-se. De cop ho vegé clar. Tota la vida sola i enganyada, però, ara a les velleses, aquell del davant li donava la plena seguritat de recuperar la companyia i la fidelitat que la vida li havia negat. A la tercera va la vençuda no? Impulsivament obrí la porta i es fongué en una abraçada amb el nou-vingut. Li posaria Bobby i a partir d’ara serien inseparables, però per començar calia desinfectar-lo i treure-li les puces. Després li compraria un collaret ben maco...