RELATS ERÒTICS 4

Finalitza l´efervescència en el que és el centre de la vida social del poble. L´hostalera traspassa el lindar de la cambra . En el seu moment de privacitat es desvesteix mostrant la seva nuesa al mirall, que li retorna el reflex d´una dona de faccions agradables i proporcionades, enmarcades en uns ulls d´un blau límpid, ulls de gata en zel, vívament expressius i un somrís sempre al caire dels llavis. La pell conserva la tersura del prèssec desplegant una exhuberància de sines altives i cames com columnes.
Ja ha passat la cinquantena i és conscient que aviat deixarà d´ésser atractiva. Lluny d´afligir-se es sent alleugerida d´escapar de l´esclavitud de la bellesa.
Des que era una nena havia patit la mirada dels homes damunt d´ella, , les seves grolleries, i l´assetjament de qui actúa amb prepotència sabent-se superior.
Com si el fet de ser jove i bella fos una màcula que legitimés l´abús, l´agressió, i la possibilitat de corrompre.
Com si mai la bellesa pogués ser pura.
Envoltada en aquests pensaments l´hostalera s´endinsa en el llit escenari de tantes hores viscudes.
Va patir la primera i les demés nits que va passar amb l´hostaler.
Rude i maldestre amb una experiéncia mal apresa i mal adquirida es limitava a posar-se damunt d´ella movent-se i esbufegant, suant com un porc, tot nu, amb els mitjons posats. Aquells instants es feien interminables. Només desitjava treure-s de sobre aquell gran volum i que tot acabés.
Pensava que era el peatge que havia de pagar per tal de ser respectada i tenir seguretat económica.
Madur i físicament poc atractiu s´havia cansat de dur sol les regnes de l´hostal i la va escollir a ella L´havia salvat d´una vida destinada a administrar misèria. Com la que havia viscut a casa dels pares. Encara podia palpar en la pell el fred glacial viu d´aquells eterns dies d´hivern quan fins i tot la respiració es glaçava.

Ara tot el seu món és escalfor.
Encara que sempre dorm sola.
D´ençà la mort del seu home a qui la vida se li va escapar per la boca embolcallat en els seus braços enmig de sanglots de plor i desesperació, acompanyats per un trotar de cavall en el ventre , el del plançó que es sumava al dol per al pare que no coneixeria.
Poc temps després van nèixer uns desitjos latents i mai satisfets que tenia amagats dins la cambreta de la seva sexualitat i els va deixar escapar com un torrent en desbandada.
Arrassant-ho tot, i res no va ser igual.
El seu despertar coincidí amb l´estada d´un viatjant de comerç en l´hostal.
Devia olorar el desig en carn viva.

Començaren una espècie de gimnàstica sexual en les que descobrí el sexe més carnal i prosaic. Amb totes les seves variants.
Estava àvida de plaer i ho devorava tot, tenia fam
Ell no estava acostumat a les negatives i tot el que volia ho agafava o ho prenia .Arrogant, vanagloriat de si mateix, i un amant pèssim.
Egoista ,cercant el seu propi plaer , la va avesar a la penetració sense preliminars, a les mossegades, a les esgarrapades ,mai un petó. Sovint quan la tenia amorrada al seu paquet esmentava la seva dona. El detestava. I alhora es delia pel seu joc pervers, insà.
Havia quedat atrapada en la seva red d´escorpí, inoculat el seu verí fet de mentires i traició.
Va sortir d´´ aquesta relació malparada i encara més insatisfeta. Amb més ganes de sexe.
Inicià una vida de dona llicenciosa, sense moral ni fre. Utilitzava els homes com simples objectes sexuals, per tal de satisfer aquest incontrolable furor, encadenant els amants, que només importaven pel numero d´orgasmes li podien proporcionar.

Pero hi faltava l´ànima, el sentiment, fins que inicià una relació amb un home jove, amic del seu fill. Inexpert i ben dotat.
Tenia la força i la desimboltura de la joventut, i volia aprendre.
Sorprenentment ell li va ensenyar que el sexe pot ser bó , generós alegre, i positiu. En que el propi plaer es troba en el plaer de l´altre.
El sexe es convertí en un joc entre iguals, en l´acte de donació més gran.
Va aprendre que el sexe també és tendresa.
Per primera vegada no es sentia bruta, no s´havia de justificar ni d´avergonyir.

Es sentia viva i millor persona, satisfeta com mai ho havia estat abans.
Els seus petons l´alimentaven.
Disfrutà de tots els moments de la seva relació fins que l´enamorament es tornà amistad, i ell seguí el seu propi camí que no era l´hostal.

Ara que l´animal felí que habita en el seu interior està en repós després d´haver experimentat totes les formes de plaer, es troba bé en la seva pell de dona autosuficient

Està expectant , fruit de la seva condició de dona emancipada i alliberada.

Disfruta de la vida i de la seva nova conquesta, un senyor francès a qui va conèixer en un creuer per les illes gregues.

Ara l´acompanya en tots els viatges.
Mentre somia en el proper,
l´hostalera clou els ulls,
un sospir, en lleugeresa i plenitud.

RELATS ERÒTICS 3

Fa mesos que estic sol, vaig agafar una feina molt ben remunerada però amb unes quantes pegues. La primera i pitjor és estar completament sol, sense ningú amb qui poder parlar. La segona és estar en un desert erm, no us puc dir on és, però imagineu gel fins on arriba la vista, sense plantes, animals ni civilització. És un treball secret del govern i no puc contactar amb ningú, no tinc telèfon ni Internet; l’únic contacte és la Maria. Cada vespre es connecta mitjançant un programa especial i em posa al dia de totes les noticies del món.

La Maria va ser la persona que va fer la selecció de personal i em va escollir a mi. No la conec personalment, es va fer tot per Internet. Després de tres mesos des de que m’abandonessin aquí, ens em fet amics. Les xatejades cada dia anaven fent-se més llargues, al principi només m’explicava les noticies del dia i sobre tot, malgrat que a ella no li agradava gaire, les d’esports. Seguia amb molta cura la temporada del Barça, encara no sabia que seria el Barça de les sis copes. En fa gràcia la seva forma d’escriure, mai no posa accents, però cadascú té les seves manies. Poc a poc varem anar introduint aspectes més personals, ara, ja sabia que la seva alçada era de metre vuitanta, que tenia el cabell ros, que tenia 32 anys i que no tenia parella. Tot plegat, la feia una candidata perfecte als meus ulls, o si més no, als meus dits. Mai l’he vist.

Avui fa cent dies que vaig baixar de l’helicòpter i no he tornat a veure ningú des de les hores. Com cada vespre faig la trucada nerviós, esperant la seva resposta en forma de lletres. Però avui no contesta. M’amoïno, és la primera vegada que no respon a la trucada. Em quedo davant de l’ordinador una estona. Passat un quart d’hora, les paraules omplen la pantalla de l’ordinador. “Perdona la tardança, estava ensabonant-me a la dutxa”, aquella frase en va colpejar el cos, va entrar-me pels ulls, però de seguida un augment del penis va establir ràpidament l’associació d’idees. Li vaig respondre: “Te n’adones que fa cent dies que no veig un cos nu, i tu m’has donat una imatge del teu, tot ensabonat a la dutxa”. Va contestar amb un ninot somrient a la pantalla. “Què n’he de fer ara?, m’hauré de fer una palla a la teva salut”. “Per mi no et tallis” em va contestar. Després varem xatejar d’altres temes. Però al finalitzar la connexió. Vaig pensar en aquelles paraules. Endavant.

Em vaig tombar al llit tal i com vaig néixer. I me la vaig imaginar a la dutxa: l’aigua calenta lliscant entre els seus pits, generosos i amb el mugró dur, enfilat cap endavant, preparat per que jo fiqui la boca i el llepi amb la llengua, amb molta cura, amb molta paciència. Sense preses. Passant la mà per sota de la teta i acaronant-la amb delicadesa. Pujant a poc a poc, sense separar la boca del seu cos, fins arribar al coll mentre la petonejo, mig mossegant; i per fi, la meta: l’orella; tancar les dents al lòbul a l’hora que les meves mans dibuixen totes les corbes fins als malucs. Revolts espectaculars que omplen els buits de qualsevol desig, i llavors, ajuntar amb força els dos cossos, per que s’adoni del membre inflat que ensopega amb el seu melic. Li aixeco els braços i m’ofego en les seves tetes, entre la carn i l’aigua que ens mulla encara més. I vaig baixant pel seu ventre jugant amb els moviment de la llengua fins arribar als primers i curt pels de la vulva, tota preparada per rebre’m. I m’entretinc al clítoris, passejant de costat a costat mentre ella m’agafa dels cabells, deixant anar sospirs entretallats. La mà esquerra acaronant la cama fins al cul i la dreta pujant des del turmell per la part de darrera del genoll i de cop, desviant-la fins a la seva sexualitat per ficar l’índex, deixant-lo allà quiet. Treballant el plaer amb la llengua, assaborint el seu gust barrejat amb el del sabó que juga a ficar-se a tot arreu. Vaig escoltant les seves respiracions cada vegada més fortes i quan està apunt, empenyo el dit cor per l’altre forat, fins al fons, i la sento xisclar, i és en aquell moment que començo a moure la mà endavant i en darrera. Acosto la galta al seu engonal i miro amunt i veig i noto que està a punt. A les hores m’aixeco i li fico el membre al entrecuix mentre l’enlairo agafant-la pel cul. I la aixeco i l’abaixo, i la aixeco i l’abaixo notant el acoblament perfecte dels nostres cossos, i la miro als ulls i en mira als ulls, i les nostres boques es fonen en una morrejada que només es trenca al arribar al zenit. La baixo i en somriu. I aixeco les parpelles per tornar a la realitat. Al mig de la no res. En una habitació sense decoració i amb vuitanta dies per endavant per tornar a casa i potser, només potser, conèixer-la de veritat.

Ja ha passat un any des de que va acabar la feina, i sí, vaig coincidir amb aquella meravellosa persona que durant sis mesos em va fer companyia on line. Ara som parella de fet. Per bé que no es diu Maria, el seu nom és Marià. Encara manté la seva mania de no posar accents.

RELATS ERÒTICS 2

UNA FRÍA Y OSCURA NOCHE

El recuerdo seguía vigente a pesar de los años sin querer caducar. Había noches en donde se hacía patente y con solo cerrar los ojos, se veía como aquella vez nuevamente, ingenua e insegura. La nostalgia la envolvía arrullándola y trasladándola a un tiempo ido, revivía ese amor fugaz, amor de un momento, convirtiéndolo en intemporal. La ensoñación la trasladó a ese momento único e irrepetible, diez años atrás ubicándose en el lugar exacto…

Miró por centésima vez el reloj pulsera ajustando la visión, la noche fría y oscura no la dejaba verlo bien, pero como siempre llegaba tarde. Sus pasos apurados la llevaban a la parada del bus, era el último de la noche y si lo perdía no había forma de volver a casa, a menos que a esas horas pasara un taxi y pensó en cuanto dinero llevaba encima, se dijo que no le alcanzaría para pagarlo así que trotando, llegó justo a tiempo. Subió y notó que alguien ascendía detrás, no lo había visto en su apuro y después de recibir su boleto se arrebujó en un asiento frotándose las manos.
El otoño estaba abriendo paso a los primeros fríos que anunciaban la llegada del invierno y tuvo un escalofrío al sentirse al abrigo cálido del bus que ya se ponía en movimiento. Levantó la vista y lo vio, parado oteando hacia el fondo, buscando un lugar para sentarse. Iba lleno y reparó que el único lugar disponible estaba al lado de ella, la miró, se desabotonó la chaqueta y se sentó a su lado.
- Se vino el frío de golpe ¿no? – le dijo sonriéndole. Nunca antes le habían dirigido la palabra al viajar y por cortesía le respondió tímidamente.
- Sí, ésta noche hace mucho frío – su ojos de un azul claro le mantenían la mirada atravesándola. Recorrió su cara en breves segundos antes de bajar los ojos, su sonrisa dejaba entrever unos dientes blancos y parejos, de labios finos, la nariz aguileña y el cabello algo largo de color castaño oscuro. Sintió brotar el rubor en sus mejillas al comprobar que estaba hablando con un extraño y que además le gustó al escuchar su voz tan varonil.
- Me llamo Agustín ¿y vos? – era bonita pensó él. Llevaba el cabello rojizo largo atado en una coleta, sus ojos color avellana rasgados le adjudicaban una mirada gatuna, sus labios carnosos y rojos, de silueta espigada y alta, que observó al verla subir tan apurada delante suyo. Ella no había reparado en él, pero a él no se le escapó detalle.
- Paula, me llamo Paula…- su arrebatada cara le producía un calor a punto de hacérsela estallar, estaba algo turbada mirando a ese desconocido que le producía cierta excitación. Olía a loción después de afeitar y le agradaba mucho.
- Varias veces viajamos juntos a esta misma hora y nunca había reparado en lo lindo que son tus ojos. - y era verdad. Él siempre estaba apurado como ella y no se detenían en mirar alrededor y hoy, un simple impulso, los convertía en conocidos.
- Vivo apurada, me levanto temprano cada día para ir al trabajo, mis comidas son a las corridas y llego a la Facultad fatigada donde curso tres materias. Me apuro al salir para poder tomar el último bus que me devuelve a casa y el agotamiento suele convertirme en una autómata… discúlpame,… hablo demasiado y no es común en mí.- sintió vergüenza por tanta verborragia nacida no sabía de dónde.
- No te disculpes, a mi me pasa lo mismo. Yo también curso en la misma Facultad que vos, ¡pero nunca nos cruzamos…! - rió y su risa le llego con inusitada alegría.
Hablaron durante todo el viaje riendo por momentos, contándose sus historias personales, diciéndose donde vivían, mientras los pasajeros iban bajando en las distintas paradas hasta que sólo quedaron ellos dos. En un momento dado el le tomó las manos para que notara lo frías que estaban las suyas. La sensación que sintió al simple contacto, le recorrió el cuerpo como una descarga eléctrica, que no le paso desapercibida a él que sintió lo mismo. La atracción era mutua y después de 55 minutos de viaje, ella llegaba a su destino.
Él bajó con ella para acompañarla hasta la puerta de su casa, la de él quedaba a unas calles de la de ella y le dijo que se quedaría más tranquilo si la dejaba sana y salva, después él recorrería esas calles hasta la suya. Eso la impresionó, era un detalle que la hizo sentirse halagada y protegida.
Ya en la puerta, ella la abrió y le dio las gracias mientras encendía la luz del hall de entrada al edificio de apartamentos. Él le acercó la cara para darle un beso de buenas noches y sin quererlo sus labios se encontraron. Fue un roce tibio de labios y consternada lo miró a los ojos inquisitivamente. Sin mediar palabra alguna, dejándose llevar por el momento, se abrazaron y besaron apasionadamente entreabriendo las bocas y paladeándose, sus lenguas jugaron alborotadas.
Lo arrastró hacia dentro y la puerta se cerró a sus espaldas silenciosamente. La luz se apagó y a tientas, buscaron desaparecer al amparo de las sombras subiendo algunos peldaños de la escalera. Con torpeza y sin dejar de besarse, se fueron despojando de sus abrigos y estrechando aún más sus cuerpos, fueron palpando las partes íntimas en un reconocimiento interminable.
La falda corta propició el manejo de su mano hábil al apartar la braga de su sexo, acariciándola y excitándola más.
Estimulada y enardecida, sus manos torpes bajaron la cremallera del pantalón de él queriendo incitarlo a seguir adelante. No hizo falta, sintió en su mano el miembro viril erecto y duro. Con besos quisieron acallar los gemidos mientras el corazón se desbocaba agitado. Él con inevitable urgencia la hizo sentar al borde de un escalón abriéndole las piernas y arrodillado delante de ella un escalón más abajo, se acomodó entre sus muslos y la penetró con ímpetu. Entre aceleres que urgían y demoras que prolongaban el placer, fueron retrasando el clímax.
Después…después se arreglaron la ropa, se despidieron con un beso ardiente y la puerta se cerró detrás de él para siempre.

Hoy, a sus 29 años sigue recordándolo y pensando que tal vez sus caminos vuelvan a cruzarse o sólo quede de él, la reminiscencia de un espejismo.

RELATS ERÒTICS

La comissió organitzadora de la Setmana Jove ens va demanar si hi volíem col·laborar, fent un a lectura de relats eròtics adreçada als majors de 16 anys. Anirem penjant les històries que vam escriure per a l’ocasió.

LA CABANA DELS ESPARVERS

El Pere va sortir al porxo a buscar llenya per deixar-la al costat de la llar de foc. Aviat es faria fosc i amb aquella primera nevada d’hivern acabada de caure, a la nit faria fred de debò. Sobretot allà on era, a la Cabana dels Esparvers, a 2.000 metres d’alçada, al peu del Puigpedrós.
Feia 25 anys que va demanar ser guarda d’aquest refugi i des d’aleshores aquesta feina li havia donat una nova vida. De l’anterior n’havia fugit. Llavors encara era massa jove i tendre per superar l’engany continuat de la seva promesa amb el seu millor amic. Va caure en una profunda depressió que l’aïllà del seu cercle d’amistats. El seu viure deixà de tenir sentit i l’única via per superar-ho fou donar-hi un tomb radical.
Així que, una mica massa jovenet, decidí recloure’s a l’alta muntanya, apartat de la família, amics i coneguts. Allà on l’aigua i el cel són purs seria el lloc ideal per purificar la seva ànima turmentada per l’odi i la ràbia. Com si es tractés d’un ermità de l’antiguitat, el Pere va aferrar-se a aquella nova vida, plena d’incomoditats però que li calmaven l’esperit. El preu, però, va ser alt. Aquell jovenet tendre i afectuós esdevení amb els anys ferreny i insensible com les pedres de les tarteres del Puigpedrós.
Els caps de setmana encara hi havia moviment d’excursionistes, però els altres dies eren francament avorrits. Aquell vespre, però, tenia una reserva a nom de Michelle i li estranyà que a aquella hora no hagués arribat. Pensà que hauria anul·lat la travessa per la previsió del mal temps, així que després de sopar se’n va anar a dormir.
Era negra nit quan els lladrucs del Trasto el van despertar sobtadament. No hi havia dubte que allà fora hi rondava algú. Es vestí ràpidament i deixant-se guiar per l’olfacte del seu únic amic travessaren l’immens prat de davant del refugi cap el bosc. Al cap de poc el Trasto elevà la seva cridòria descobrint una silueta humana arraulida sota una roca. Estava tremolant com una fulla i el Pere l’agafà a coll i se l’emportà al refugi.
No deia res o senzillament no podia, però anava totalment xopa. Així que li va deixar roba seca i va anar a preparar-li el sopar. La Michelle es tragué tota aquella mullena de sobre, estenent-la vora la llar de foc.
En deu minuts el sopar ben calentó ja estava a punt i la Michelle es va recuperar d’una segura hipotèrmia. Després de sopar es va començar a explicar. En francès li digué que feia la ruta dels Bons Homes i l’havia sorprès la tempesta. La neu caiguda havia tapat els senyals del camí, s’havia desorientat i se li va fer fosc abans d’arribar al refugi. No anava preparada per aquell temporal i va decidir de fer un improvisat bivac.
-Mon ami, et dec la vida i mai t’ho podré agrair prou- li digué plena de tendresa.
Mai ningú en tots aquests anys se li havia adreçat amb aquella calidesa i per primera vegada des de feia moltíssims anys se sentí estimat. Aquell cos invulnerable als sentiments, talment com un iceberg errant, no entenia que li passava.
Les pupil·les de la noia li reflectien la brasa d’aquella llar de foc i malgrat la gèlida nit exterior, notava com una suau escalfor interna s’apoderava d’ell.
Potser l’encreuament de mirades va ser l’indicador per la Michelle de que el seu salvador, amb aspecte esquerp i ànima d’iceberg, s’estava desglaçant per moments. Ja ho diu el proverbi africà: “Amb paciència es cuina una pedra”.
Sense dir res, li agafà suament aquella mà aspre i la va prémer amb força contra el seu cos. La mirada de la Michelle espurnejava com el crepiteig d’aquells troncs abrandats pel foc. El Pere va tancar els ulls, però es deixà portar i passada la frontera del melic, ja intuí que no hi havia retorn possible. El viatge continuà fins arribar a un bosc espès, preludi d’una cavitat càlida i humida on aquells eixuts i maldestres dits, guiats hàbilment per la mà de la Michelle, iniciaren un remolí compassat cada vegada més accelerat fins arribar a l’ esperat orgasme.
Amb poc temps per assaborir-lo i atès l’estat de xoc del Pere, calia actuar ràpidament. Va alliberar-lo d’aquells pantalons que el comprimien i amb delicadesa va dedicar-li un suau però intens monòleg no verbal, però en francès naturalment.
A través de la finestra, la nit estrellada presidia el firmament. Pegasus, Orion i l’Óssa Major resplendien com brillants al cel. La lluna plena feia ressaltar les muntanyes nevades i mai s’havia fixat tant bé en la majestuosa bellesa de la cara Nord del Cadí coberta de neu.
En aquell precís instant s’estremí de plaer com mai abans havia sentit. La conjunció d’aquell orgasme observant la supèrbia bellesa de la cara Nord li va quedar gravat per sempre més. La cuirassa adusta i ferrenya que havia acompanyat al Pere durant 25 anys va quedar feta a miques, emergint de nou l’home sensible i carinyós que havia estat de jove.
Sabia que aquell indret era la seva vida i ja no en marxà mai més. Però a partir d’aquell moment, percebia que era altre cop estimat i tornà a ser un home feliç. Aquelles muntanyes solitàries i esquerpes que havia vist de sempre, passaren a ser infinitament belles com la seva ànima.
Han passat molts anys i avui el notari de la Seu d’Urgell llegeix les seves últimes voluntats. Les pertinences personals seran per la Michelle que se li escapen les llàgrimes quan apareix un text manuscrit en un tros de paper:
-Jo et vaig salvar el cos, però tu l’esperit. T’estimo Michelle-.
Tal com va demanar, van escampar les seves cendres en aquell immens prat davant del refugi, a tocar on jeia el Trasto, mirant la cara nord del Cadí.