Colors: Presentació

La vida.
Il·lusions i desenganys, esperances i derrotes. Sol i boira. Caigudes. Costoses aixecades. Llum i foscor. Herba acabada de tallar. Travetes i abraçades. Serena nit d’estels i lluna plena. Sensacions. Fred i calor. Amarg i dolç. Tantíssims records, retalls de vida fotografiats. Riure i plorar, alegries i penes. Molts treballs i sovint poca recompensa.
La vida.
Sabors, olors. Roba neta acabada de planxar. Plat d’escudella a l’hivern. El sol. El vent. Plou, la terra mullada. Un peto. Sentiments. Odi i amor. Amistat i traïció. Crits i silencis, ensurts angoixants, boniques sorpreses. Pors. Dolors. Perdre i guanyar, dalt i baix, molts camins, moltes cruïlles.
La vida.
La lluita. Els uns, els altres. Tots. L’infància i el joc. La primera vegada. L’amagatall secret. Paraules a cau d’orella, entremaliades mirades. Berenars al carrer. Insults barroers, anhels trencats. La màgia d’aquella nit . Cafè acabat de moldre. La mort d’un amic.
La vida.
Llençols al balcó. Cançons estimades, musiques que porten llàgrimes. Aquella tarda tan tranquil·la. Equivocar-se. Tristes baralles. Un llibre a la mà. Els dibuixos del foc dins la llar. A voltes ple, a vegades ben buit. Muntanyes i platges. Horitzons. Tanta carretera darrera i molta al davant. Mare, pare, fill, filla.
La vida.
Quantes persones creuades, quantes coses viscudes, quantes petjades al rellotge de sorra. Tants i tants moments. Uns maleïts, d’altres feliços. Uns recordats com preuades joies, d’altres encara ens fan esgarrifances a l’esquena i d’altres que donaríem per oblidar del tot. Tantíssimes pinzellades, ets paleta de pintor de tons infinits, si!
Oh!. Quina quantitat de colors conté una vida.
La vida.
Els colors.

Colors: Groc

GROC

Sóc perillós. Molt perillós. Terriblement perillós. Un ser sense escrúpols. No coneix-ho la pietat, no concedeixo ni cedeixo la raó, no cal que em demaneu clemència, doncs no sé pas el que és això.
I fred. També sóc molt fred. Gèlid com el gel. Res em pot immutar, però de vegades jo sol em poso la pell de gallina... de tant glacial que sóc. Sóc com l’iceberg que contempla els ofegats del Titànic. De fet sóc el titànic de la delinqüència.
Per això vaig ser triat per formar part de l’equip.... o millor encara de la selecció que va fer mister x d’entre els malfactors de la briva.
Mister x.
El cap. El cervell. Fosc, obscur. Un enigma.
Ens va reunir a tots. L’ambient tenia tanta electricitat que si tallaves un cable, quedàvem a les fosques, però no, ell imposà la seva presència, i es va fer silenci. I va donar la primera ordre.
- El més important de tot es la seguretat, i aquesta ve de la discreció, i aquesta arriba amb el coneixement. O mes ben dit del no coneixement...
(mister x, es un enigma en si mateix tal com parla- vaig pensar ben fluixet-.)
... Així, a partir d’aquest moment s’han acabat els noms entre nosaltres. Ningú sabrà els nostres autèntics noms. Ara sereu, fins que acabi el cop que donarem, el senyor blanc, el senyor verd, el senyor...
A tots ens donar un senyor color, el que seria el nostre alies, una marca registrada.
A mi em va tocar el groc. El groc. El color del sol.- vaig dir-me ben fluixet-. Carai quin orgull que em va entrar dintre meu. El groc, un color importantissim dins la gama de colors, un dels primaris. Clar com jo, un autèntic dels de bo. Sóc un fera. Un fora de sèrie.
La reunió va continuar... Be, vam tardar una mica perquè el senyor rosa no volia ser senyor rosa, doncs no era un color per ell, deia, que ell era molt masculí i no podia dur un color mariquita.
Dos calbots donats per mister x ajudaren a poder seguir amb l’elaboració del pla diabòlic que tants bons guanys ens havia de donar.
Va costar però per fi va arribar el gran dia. El dia h i l’hora d.
Si no fos perquè sóc tant dur i gèlid diria que em suaven les mans. Però no, arrugant el front vaig concentrar-me, com quan vaig restret (com que no m’agrada la verdura), en la que era la meva missió dins del gran cop immediat.
Feia un bon dia, lluminós, com si em digues que tot aniria bé: ei senyor color groc, endavant lleó – podia escoltar fluixet dins meu.
Una vegada tots trobats en el punt i grega, tots uniformats segons el pla establert, una llambregada de malastrugança em travessà el cervell. Entre els barrets, cadascun del seu color, el nas postís i les ulleres fosques, estaven més prop de comparsa de carnaval que de ferotges atracadors. Vaig pensar, això si ben fluixet, que allò no era massa professional. Però en fi, calia seguir el guio de mister x .
( A partir d’aquet moment l’escriptor es pren la llicencia, per a tal d’alleugerir la narració, i no alentir-la, ans al contrari, de fer esment dels diferents colors sense el seu senyor preliminar. Dit això seguim).
I ara, alerta. Atenció que comença l’acció.
Tres, dos, u. Ja som a la porta.
Taronja, lila i blau cel començaren una baralla davant el local. Blanc obrí la porta de cop, i aquesta va fer dringar els bastonets de bambú de darrera seu: clanc, clonc clanc.
- Senyora, auxili, socors, volen picar el meu pobre germanet- cridà ell -.
La senyora, tal com mister x havia astutament planejat sortí afora, per a tal de parar la batussa. Ràpidament vermell, verd poma, marró i groc, (mama aquest sóc jo eh,) entràrem dins. Tots teníem memoritzats els moviments següents a fer, així que vam ser llamps a fer la nostra feina. Cadascun als seus respectius objectius. Ràpids, letals, omplíem primer la bossa que dúiem i després butxaques i tot. Vist i no vist. Ja érem fora, ja corríem, ja ens seguien els colors que un segon abans s’esbatussaven. El pla havia funcionat amb la precisió d’un rellotge suís.
Ja m’imaginava els diaris de l’endemà...
- Agosarat atracament a la botigueta “Mon Dolç”, misteriosos lladres desapareixen amb el seu botí-.
Però no, la premsa no en va fer cap esment. Molt sorprès, primer em va sembla decebedor, però desprès, pensant-t’ho bé, vaig dir-me, millor així, la societat no sap la que l’hi espera, L’arc Martí del mal caurà sobre ella.
Ja, ja, ja vaig riure per a mi. Però ho vaig fer ben fluixet, eh.
Adéu.

David

maradona

La vida sempre m’ha maltractat molt, la desgracia m’ha perseguit contínuament, l’infortuni no ha deixat mai de seguir al meu petge, i no us ho dic per fer-me el ploricó, de veritat. Serveixi per demostrar-ho el sol fet de veurem, ara i aquí, amb l’ ineludible i terrible obligació d’escriure sobre aquesta....no se si dir-li persona......Oh! destí tràgic, no tindràs mai pietat de mi!.
Ja el dia del meu naixement deixava entreveure el fatal esdevenidor que jo tindria, doncs sapigueu que l’esdeveniment aquest va tenir a bé d’ocórrer a les tres de la tarda, just desprès de dinar, i que el cap gros del metge (era el doctor Espona), no va tenir millor idea que deixar-me dipositat sobre l’hule plastificat a quadres de la taula de la cuina, al bell mig de les sobres de l’àpat que feia poc havien engolit (ossos de pollastre repalats, pells de plàtan, tasses de cafè buides amb burilla de faria apagada dins....) com a demostració que jo no era ,sinó, una rampoina més.
A partir d’aquí un llarg i gran reguitzell de desgracies i fatals esdeveniments trufaren la meva vida, marcant-la a foc roent, però sense que cap d’elles hem prepares adequadament o suficientment per aquest fatídic dia, en que, bolígraf en mà, resulta que he d’escriure unes paraules sobre....
Ah fe de Déu, per que collons sempre m’ha de tocar a mi la negra. I dic això sense cap ànim racista, dons no es pas el color de la seva pell, tot que una mica fosca si que es, sobre tot quan esta en penombra.
El senyor Ramon, segons la cançó, enganya a tot el món ( incloses les criades), i naturalment nosaltres també entrem en aquest sac, i així resulta que ens ha fet empassar aquesta roda de molí, en que ens diu que es divertit fer l’exercici d’escriure tenint de tema un company...
I UNA ME......
Perquè, clar, amb la meva maleïda sort, dons, PLAF, ostia, ja hi som, perquè això no es un company, això es.......No ho se. Es que no se com definir-ho.
Dediqueu-li un conte, diu ell, i es queda tant panxó!. Si, pebrots, i quina merda de conte l’hi dedico.....
“El de Rocco Sigfredi i la caputxeta de làtex?”.........
“El de los mandingas y sus grandes mingas?”...........
Es que ja ho tenia que haver suposat i haver dit que no hi podia anar a la “birria” de sopar aquell, haver trobat alguna excusa i no anar-hi.......
Però en fi, ara ja no tinc més remei. O almenys, em sembla, que no tinc altre solució que afrontar aquesta paorosa, temible, esferereïdora, espaordible prova amb la mica de serenitat que em queda i posar-hi quatre ratlles en aquest paper, parlant d’aquest, diguem-ne, ser.
Potser seria adient, tenint en compte la seva naturalesa, i aprofitant el fet de que jo soc bisexual o bilengue, que no m’acabo d’aclarar del tot, que les quatre ratlles que escrigui siguin en castellá.
Querida Monica, dos puntos, que placer cuando la diosa fortuna tuvo a bien que fuera tu nombre el que se hallara escrito en el trozito de papel que,inocentemente, mi mano cogio de entre los muchos que todavia quedaban, logrando con ello el que mi menda o sea yo tuviera o tuviese que ponerse o reponerse (tras el susto) a pensar sobre tu persona para dedicarle unas estrofas que no parezcan alcachofas sino mas bien un guiso elaborado, asi que si te hallas preparada, como el sofrito ya arranco su hervor, ahi voy, despues me dices si me pase de picante o de sal.
Tu nombre y tu fama te precedierón (como le suele pasar a los grandes heroes) una semana en tu llegada a mi vida. Si, me avisaron. Me avisaron y como el de la muerte anunciada no me aparte de mi destino y lo afronte, como boludo que soy, a pecho descubierto, con lo qual el impacto fue atroz.
Y asi, entre moscas y ambulancias, griegas medusas, puños dilatadores y mujeres fatales te conocí.
“No llores por mi Argentina.........”
El primer dia, si mal no recuerdo, ya mente tus tetas, pero no tarde mucho en darme cuenta que palmo y medio por encima de ellas habia una maquina perfectamente engrasada, agil, rapida, despierta y abierta.
Tu mente, en un solo minuto, a visitado más lugares, descubierto más recovecos, bocetado mas historias que toda una temporada de gran hermano y salsa rosa juntas.
Eso es vida. Ahi hay vida. Muchissima vida y como dice el refran, a quien buen arbol se arrima...de resina queda pringado y efectivamente tu enganchas a la gente, tu vitalidad nos pega a tu compañia, y esta nos pringa de inteligencia.
Todos hemos tenido y tendremos muy malos momentos, pero tu, en tu mente, tienes una fuente de energia, una fuerza creadora, es ahi , donde reside Monica, donde siempre hallaras una buena amiga.
Bueno, quizas no tenga mas remedio, aunque sea por ser pelotudo, que escribir algun piropo para ti, a eso voy pues...
Tienes algo que yo aprecio mucho en las mujeres, porque es un bien demasiado escondido y escaso, se llama sentido del humor. Contigo es facil reirse, puedes bromear sin miedo, pues sabes que ahi hay un cerebro que sabe razonar, y que disfruta de la libertat que le da el no atarse a las convencionalidades de la mayoria de los humanos.
Gracias.
Por ultimo. Voces he oido que dicen que marcharas a Rosas, no me extraña. Rosas es famosa por su golfo.
“No llores por la Argentina......................”

( Ponle musica de bandoneon). Y hasta siempre.

Exercici patrocinat per Ramon Profe Alumillor estiu 2003

Un rellotge de butxaca

L’escrit que segueix, més que un escrit, és un exercici del “profesor chiflado”, un tipus de “lomillo”, que sense el qual ni el bloc aquest, ni Ksandra haguessin estat possibles. Per tant GRÀCIES!!!.
El tio tenia un pilot de paperets i ens en feia triar dos. Els obries i en cadascun hi trobaves una paraula escrita. I et deia: doncs ara amb aquestes dues paraules vas i et muntes una història.
A mi em tocaren rellotge i butxaca, i au espavila’t.
En va sortir aquesta espècie de conte:

Sóc un rellotge de butxaca en variable de plaer, guardo per tant un bonic tresor dintre meu, el poder de fer reviure, cada any, el millor dia de la vida de la persona que em necessiti.
I no és fàcil.
L’única manera d’aconseguir-ho es tenint una gran memòria.
No puc fallar ni en el més petit detallet dins d’aquest dia, ni tan sols en el vol d’una mosca, o en el moment exacte de fer passar per davant un cotxe o una ambulància.
He d’estar en tot.
Incloent, per exemple, els programes de la tele, i si aquell dia el telenotícies comunicava la desfeta d’un batalló o l’arribada d’una nau extraterrestre. El que sigui.
Tot, vol dir tot.
Si feia un dia de bufanda, guants i abric gruixut o bé un dia de camisa enganxada ben xopa a la pell (aquí podria escriure que feia fred o calor, però al professor no li agrada).
Sí, una memòria excel·lent es fa imprescindible.
Però també una extremada sensibilitat.
Saber, que potser just quan es dutxava va ser quan li vingué una tremenda erecció reclamant un sexe humit, o que en veure passar aquell paralític assentat a la seva cadira amb aquella gran barba, va ser quan pensar en anar a recollir el plat del Barça, que havia aconseguit guardant els vals del Mundo Deportivo, que ves quina manera més bèstia de lligar idees també que tinc.
Si, cal una sensibilitat molt aguda.
I sort. Tones de sort.
Perquè, o ets creat a la rellotgeria del Paradís, o pots acabar convertit en un vulgar Rolex d’or i diamants, que només marca l’hora, i bo tan sols per cenyir el canell del típic gras de diners que sols sap esprémer les persones.
I voluntat. També se n’ha de fer servir molta de voluntat.
Doncs s’ha de tenir molt clar de quina espècie vols ser i a quina variable vols pertànyer. I jo sempre vaig saber el que volia. Clarament per res del món volia quedar-me voltant un canell pelut, gruixut i suat o convertit en una espècie de polsera amb obligació de combinar-se amb la bossa o les sabates. Jo havia de ser de butxaca, alguns diuen que llavors estàs massa prop dels ous, però això, precisament, és un valor afegit per a mi. No hi ha cap home que no tingui cura dels seus ous, i per tant jo també estaria molt ben protegit.
Perquè, i això sí que no ho tinc gens clar, segons sembla en el món dels humans, els rellotges de butxaca els solen portar els anomenats mascles. Tot i que consti, que coneix-ho alguna amiga, rellotge de butxaca també, que es ben femenina i que segur que on anirà ella també serà un lloc ben calent i confortable.
I també claríssim era, que la variable que jo volia, era la de plaer, perquè, hi ha alguna cosa més bonica que esta destinat a proporcionar plaer?

Escrit l'any 2003