COL·LECTIU KSANDRA: 09.2010

La Rosa presentant el grup

Després de cinquanta anys d’haver arribat a aquesta terra, reflexiono i penso que a l’estació de França dels anys seixanta hi circulaven tones de sentiments contradictoris. Jo lluitava entre el desemparament de tenir una terra llunyana i deprimida i l’esperança d’un futur incert. Maletes de cartró, gomina barata als cabells, guàrdies civils amb mostatxo i fusell penjat.

La grisor ambiental d’aquella Barcelona dels anys seixanta no ajudava gaire a esmorteir l’enyorança i aquella xafogor desconeguda mullava la memòria. Els passos enrere no servirien de res i les expectatives no omplien del tot les esperances.

Dins del Carrilet el meu desconcert va ser gran. A mesura que ens allunyàvem de la gran ciutat la gent parlava d’una altra manera. Només entenia algunes expressions. A mig trajecte una família va seure als bancs de fusta del costat, molt mudats. L’home en veure la maleta i la meva cara de cansament va endevinar la meva procedència i el meu destí. Varem establir conversa i en un castellà molt diferent al que estava acostumat a sentir em va explicar que anaven a Sallent a la “Fiesta Mayor”, i que era tradició anar a visitar a la família aquell dia. Jo no sabia en que consistia aquella festa i l’home me’n va fer cinc cèntims.

A mesura que ens apropàvem s’anaven afegint altres famílies que també anaven a gaudir de la festa. Els homes es donaven la mà cordialment i les dones es feien petons a les galtes.

Els meus pensaments però no estaven per gaires festes. A través d’un familiar havia aconseguit una petita habitació en un dormitori comunitari amb cuina a la Costeta, i aquella mateixa setmana havia de parlar amb un contramestre i amb un encarregat d’una fàbrica de culleres. El meu parent m’havia assegurat per carta que amb ganes de treballar no em seria difícil trobar feina.

A Manresa el vagó es va acabar d’omplir de gent de “Fiesta Mayor” i tot eren petons, encaixades de mans, riures i corredisses de la quitxalla pels passadissos.

Ja a l’andana de Sallent tothom va baixar, va fer via i jo em vaig quedar allà palplantat amb la maleta a terra i alguna llàgrima als ulls. Amb un petit paper amb una adreça vaig travessar el pont guarnit amb banderes. Es veia molt d’ambient pels carrers i de fons una música melodiosa. Sense fer cas a l’adreça del paper em vaig orientar cap aquelles tonades. La gent ballava en una rotllana amb les mans entrellaçades enlaire, puntejant amb espardenyes unes passes breus compassades. Per a mi va ser un xoc, mai no havia presenciat una dansa semblant. En l’expressió de la majoria de les cares brillava un mateix sentiment. Va significar el primer element d’identitat cultural d’aquella terra que trepitjava per primera vegada, i que afortunadament ha continuat avui dia. Però no deixa de resultar sorprenent que en els obscurs anys en què les sardanes eren prohibides i es ballava en una semiclandestinitat, hi haguessin més trobades i més seguidors.

Mirava tot el que m’envoltava assumint-ho, doncs ja no podia tornar, tot ho vaig deixar al camí. I em semblava estar en un altre món. Tota aquella gentada parlant un altre idioma i tan ben vestits. I jo com un estaquirot, vigilant la meva maleta sense perdre-la de vista ni un segon perquè a dins hi tenia tot el meu passat.
I per fi vaig veure una escena normal: uns nens jugant a futbol, encara que fos amb les sabates dels diumenges i corbata. Esperava veure d’un moment a l’altre gossos lligats amb llonganisses. Però no. La que va sortir pel portal fou la mare dels nens que només veure’ls els escridassà: Nens! Què feu... ai mare. Us embrutareu. Ja us he dit que no us moguéssiu. Guaiteu com aneu de “marranos”. Els nens molt obedients, s’acostaren a la mare que mullant un mocador amb saliva els va rentar la cara mentre ells posaven cara de fàstic i s’hi resistien. La mare tornà a renyar-los: Com se us ha acudit de jugar a pilota amb les sabates noves? És que no teniu dos dits de front? I el més gran li deia que no volia aquelles sabates, que volien unes “Gorilas”. No diguis bajanades -li respongué la mare- avui és Festa major.

La mare duia un vestit molt bonic, semblava nou. Tothom anava mudat: els nens amb els pantalonets curts i les mares amb roba estrenada per l’ocasió, gairebé tots tallats i cosits per elles mateixes. Em va sobtar que era roba de tardor encara que feia calor. Passejaven agafades del braç del marit mentre vigilaven que el xicot de la nena no s’acostés gaire. I jo amb la meva barba de cinc dies, els pantalons apedaçats i l’americana amb colzeres. Tot i això, només rebia somriures de tothom.

Cadires, taules, barres de bar. Si n’hi ha de bars a Sallent! De places si fa o no fa, de locals malament, però de bars l'hòstia!.

La Festa fa canviar a la gent, la fa mes maca. Perquè la festa es com una revolució de la vida quotidiana.
Em mirava com la gent del carrer somreia, s’ho passaven bé. Tot eren rialles de gasosa de cal Traval.
Tanmateix la festa no canvia a la gent, sinó que la mostra tal com és, tal com hauria de ser sempre.

Les noies de Sallent eren les més maques de totes. Encara que una mica presumides. Elles a la Festa Major es passaven tot el dia amunt i avall, des de la Plaça del Cid fins a la Biblioteca i tornar. Feien parades a l’Ateneu, al Condal i al quiosc de la plaça. Feien ganyotes tot menjant pipes, mirant-se les cartelleres dels cines.
Tots dos eren al mateix carrer, com per fer-se la competència. Cadascun tenia els seus fidels, però molta gent repartia els dissabtes i els diumenges entre tots dos, sobretot quan el programa era més sucós de l’acostumat, amb pel·lícules que les precedia la fama, o que eren “para mayores, con reparos” i que ara ens fan somriure.

No sabria dir quin m’agradava més, si l’Ateneu, amb la seva pantalla més enlairada del normal, fent-se perdonar el seu passat de sala de ball, o el Condal, molt més gran, amb platea i galliner, més teatre.

El ritual era sempre el mateix, mirar els “cuadros”, decidir quina de les dues era la bona. I a l’entrar, aquella olor peculiar, olor de cine. Es tancaven els llums, el canó il·luminava remolins de pols, grinyols de cadira que acomoda un cul, una tos... la música enllaunada del no-do mostrant imatges del Franco inaugurant pantans o pescant salmons i després la fanfàrria de la Metro anunciant que va de debò: -“és del lleó, segur que és bona!” -”shhhhht...”

Amb el temps la pel·lícula es va trencar i ja ningú la va poder enganxar, l’Ateneu va baixar portes al cap de deu anys, convertint-se en l’ombra patètica i vergonyosa de la seva desaparició, i el Condal, malgrat el canvi d’època, del “destape” i de tot plegat només va sobreviure una dotzena d’anys més, per transformar-se en una sala d’exposicions i una Caixa. Qui paga, mana.

Quan miro el programa de la Festa Major, hi trobo a faltar el “programa monstruo” del cine, però potser només és la recança de recuperar el que la tele ens ha pres. A més els multicinemes de ciutat només fan olor de crispetes...

Recordo que en aquells anys l’aspecte religiós era primordial. Tan era així que encara evoco la Missa Solemne dels diumenges al matí, amb assistència oficial de les autoritats locals i de les jerarquies del movimiento. Els bancs del davant eren reservats a aquestes il·lustres personalitats. El batlle amb els “concejals” al primer banc i al seu darrera els empleats de l’ajuntament, serenos, agutzil i els de l’aigua…

En aquells anys preconciliars, el sacerdot oficiava la missa d’esquena als fidels i feia les sagrades pregàries en un idioma indesxifrable, la qual cosa encara ho feia tot plegat més sagrat. Per acabar-ho d’adobar els càntics de l’Escolania de Mn. Potellas ressonaven potents per les voltes de l’església. A mi em semblava que tot allò era autèntica màgia, ja que amb unes invocacions en llatí, es feia baixar Déu. Allò sí que era l’hòstia consagrada.

Anys abans, el fervor religiós havia anat in crescendo arribant al zenit amb la proclamació als altars de la santedat d’Antoni Maria Claret. La repicada amb voltes de campana, anunciant l’arribada triomfal de l’Insigne Relíquia del braç dret del Pare Claret aquell dissabte de Festa Major, va trasbalsar tota la població. Salves d’honor i tocs de sirena acompanyaren la comitiva oficial que, de l’Ajuntament, es dirigí a l’església parroquial per participar a la Missa de Comunió General oficiada per 10 capellans i 20 escolans. El fervor era tan gran que hi hagueren fortes empentes entre la multitud, no fos cas que es quedessin sense combregar... fins el punt que un dels oficiants en l’intent de calmar als fidels s’hi va adreçar dient-els: “Carisimos hermanos, no empujarse, que habrá hostias para todos...”

La cosa havia anat seguint per l’estil, però anys després sense la parafernàlia de les autoritats i dels falangistes la cosa perdia interès. L’estocada final va venir amb el Concili Vaticà que disposava que el capellà oficiés de cara al públic i resés en llengua vernacle. L’enigmàtic “Dominus vobiscum” es va fer massa entenedor, els enfervorits fidels de mica en mica es van tornar descreguts i la màgia es va acabar.

Però el plat fort de la Festa Major era l’envelat. Allà es feien els balls i la revista. Aquell any la música omplia un envelat que vestia per a l’ocasió les seves millors gales, amenitzada per la nostrada orquestra Rosaleda. Diverses generacions unides ocupant fidelment el seu “palco” en un mateix escenari. Si bé el dilluns és el dia de l’espectacular ball de confeti, el dimarts és tradicionalment el dia de l’espectacle. Serenates, shows, revista, artistes de renom que en el devenir dels anys han dut a la vila el sabor dels grans escenaris.

El meu primer ball de confeti va ser una nit molt emocionant, una nit... de pluja de coses meravelloses. Primer, la de coets del castell de focs, amb els llums de tots colors il·luminant el cel, i tothom mirant enlaire i exclamant amb la boca ben oberta: -Oooooohhhhh!!!!!! I després, tots cap al ball! Ben empolainats en processó cap a l’envelat.

Jo no sabia exactament com anava això del ball de confeti, però recordo que, al cap d’una bona estona de començar, els que no ballaven feien cua a les cantonades de l’envelat. Quan el cantant de l’orquestra va anunciar: -Es comença a vendre el confeti!, ja vaig saber què feien: cua per ser els primers de comprar-lo. I és que els primers d’adquirir-lo eren els primers de començar a disparar! Al principi només es veia volar unes quantes boles per aquí i per allà, però de seguida tot l’envelat es va convertir en una pluja de paperets. Tothom llençava indiscriminadament el confetti, et queia a sobre sense saber d'on havia vingut, així que jo no vaig voler ser menys, i vaig començar a llençar-les, amb tanta mala pata que una de les boles va anar a parar a una senyora que reia amb la boca ben oberta, i jo li vaig encertar de ple! Ni va veure que havia sigut jo, i de fet ella va continuar rient i llençant confeti. Era una bogeria tan divertida! Tot eren riures i crits amb la música de fons.

A la mitja part, tothom anava a espolsar-se el confeti del cap i la roba. I jo em vaig imaginar aquella senyora posant la dentadura postissa una hora seguida sota l’aixeta perquè no li quedés ni un sol tros de paper!

Uns anys després aquesta senyora es va convertir en la meva sogra, que els diumenges de Festa Major ens convidava a dinar a la casa de la Rampinya

Parar la taula era tot un ritual, posar les “estovalles” de fil, treure la vaixella i les copes més boniques, i allargar la taula amb algun tros de fusta.

A la canalla la meva sogra els deixava col·locar els tovallons de la manera que més els agradés, sempre recordant que per anar bé no s’havia de trencar cap copa.

A la cuina les dones enllestien la beixamel dels canalons i el pollastre a la cassola. Mentre, el “suegro” i jo anaven a la pastisseria a buscar els braços de gitano i unes quantes lioneses perquè no faltés de rés.

La petita nevera era plena d’ampolles de vi i de xampany “Rondel” perquè estiguessin ben fresques.

Tot això abans de les dotze del migdia, hora que acostumaven a arribar els tiets i els cosins de Badalona. I tots ben mudats a la plaça a ballar alguna sardana i a agafar una taula a l’Esport o a cal Teia.

Olives i “berberetxos”, vermut per els grans, Fanta o coca-cola d’ampolla pels petits. Mentre els grans la feien petar entre “berberetxo” i traguet de vermut, els menuts anaven a la xurreria a buscar una paperina de patates que posàvem al mig de la petita taula per anar picant.

Després ens entaulàvem per gaudir d’un dinar que ens encantava a tots, els canalons de la iaia. A mida que avançava el dinar les converses s’alçaven de to, els homes es treien les camises i es quedaven amb samarreta a l’imperi i el sogre renegava de valent quan li portaven la contraria. I xerràvem i xerràvem, rèiem, parlàvem de política, de la família entre copa de xampany i “carajillo” i així fins ben entrada la tarda, mentre la canalla pujava i baixava del carrer, suats i desmanegats de tan jugar. Després de la llarga sobretaula, les mares cridaven als nens i els tornaven a empolainar per anar a donar un volt i pujar-los als “cavallitos”.

El quiosc Rodríguez que regnava en solitari la Plaça Sta. Maria quedava camuflat durant els dies de Festa Major per les atraccions que s’hi instal·laven. Un petit corredor permetia a la gent passejar fins arribar a la biblioteca i visitar les exposicions de pintura, filatèlia i fotografia que estaven les aules de l’escola Torre Amat. A cada banda del corredor les diferents atraccions omplien la plaça de colors. El Baby 2000 esperava als mes petits per poder girar fins al mareig en l’olla dels “conguitos”, volar circularment en els avions que pujaven i baixaven, o conduir el cotxe de bombers i tocar sense parar les campanes. Els mes grans pujaven als “autochoques” de l’Autopista Sabadell o bé a la barca que instal·laven cada any amb el perill de caure a la Riereta. El guirigall de músiques que sonaven al mateix temps procedents de les diferents atraccions anaven acompanyades dels reclams de les tómboles amb aquelles canterelles: ...“otro, y otro, y otro perrito piloto” o “que rica la chochona, que buena la chochona,...”. També s’hi instal·laven al costat de les atraccions alguns bar que feien entrepans, però a mi m’agradava anar amb la família al bar de l’Irmandade Galega a menjar pop i formatge acompanyats d’una ampolla d’alvariño, i després fer una tirades amb l’escopeta per intentar fer caure totes les boles.

Avui observo la plaça asfaltada, amb la riereta coberta, amb quatre atraccions on abans hi havia uns horts i me n’adono que els temps han canviat i que potser abans la gent estava esperant els dies de Festa Major per pujar a les atraccions, perquè era la única possibilitat de fer aquest tipus d’activitat, però clar... abans no existia Port Aventura i les atraccions de fira actuals no hi poden competir. I això pot ser extensible a moltes de les altres activitats, però l’esperit de la festa hauria de continuar exactament igual que el dia que jo vaig arribar a Sallent. Què ha passat? La festa ha sortit al carrer i tothom en pot gaudir; malgrat tot hi ha qui busca fora el que té a casa. Però tot i així, la festa major continua viva. Els balls han sortit de l’envelat per ser més populars i s’han instal·lat a les places del poble, les exposicions encara es continuen fent, les sardanes s’escolten i es ballen, les famílies es retroben durant aquests dies i preparen el dinar de diumenge, la gent continua mudant-se, i fins i tot li ha sortit una petita filla que porta per nom Lliure i Tropical.

Sembla que els temps han canviat, però potser no tant!