Diuen que vaig néixer a la regió del Tinduf, al Sàhara Occidental, en un dels territoris més eixuts de la Terra. Allà, fora del llenç blau o negre que cobreix els pocs beduïns que hi malviuen, tota la immensitat que m’envolta és del mateix color. La sorra és omnipresent arreu i forma part de la meva vida. Les construccions són a base de totxos cuits de sorra i aquesta cobreix completament els carrers, si així se’n pot dir de les aliniacions del misèrrim campament on visc. Cap a les enfores unes quantes haimes fetes amb lona del mateix color. A la llunyania s’entreveu un ramat de cabres i camells que, la veritat, té el mateix color que la plana infinita de dunes sense fi que es perd en l’horitzó.
Sóc musulmà, sense fanatismes, sense papers i sense res i n’estic fart que aquest únic color presideixi tots els moments de la meva tediosa i avorrida existència. Però, malgrat que encara no ho sé, el porto al meu ADN i m’ha atrapat per sempre més.
A l’escola aprenc els colors i les seves combinacions. El meu color no té l’honor de ser ni primari, ni tan sol secundari. Anant bé sortiria barrejant un groc deslluït i un taronja apagat. Potser és una mica com jo, una barreja de berber, instruït en francès i espanyol i de religió islàmica. Em sento un pària i tinc el color de gos com fuig. He de marxar d’aquí i oblidar per sempre més aquest color maleït.
La travessa pel desert ha estat molt dura i arribem a Nador al capvespre. Sense descans pujo a una pastera amb centenars de sorrencs com jo. L`endemà hauré deixat enrera la sorra i començaré una nova vida.
La nit és llarga. No hi ha color, tot és obscur. Naveguem a les palpentes, no fós cas que ens descobrissin... Ens atrapa un fort temporal. Qui digué que la Mediterrànea era un Pont de Mar Blava? Crits i pànic. De cop una forta onada ens engoleix a l’aigua. Ajudeu-nos!! Sols queda nedar en mig de la foscor…
Quan em desperto, no sé quina hora és ni on sóc. Em trobo estirat a la platja, assedegat i amb la cara plena de sorra. Quin malson. Altre cop aquest color perseguint-me. Ara comprenc que la meva fugida és inútil.
No gaire lluny uns nens juguen a la platja. M’hi acosto. Fan castells i escultures de sorra. Se’ls veu feliços. Potser aquest color no és tan lleig com pensava…
Assentat al pedrís del passeig contemplo la platja inacabable i amb la mà agafo un grapat d’aquella sorra i me la miro atentament. Sembla mentida però cada granet té tons diferents. Això em recorda a mi mateix. No sóc de pura raça, sóc una barreja de molts matisos i tons. He hagut de marxar del Tinduf per veure-ho clar. El meu color indefinit és el dominant. Com el granets de la platja, som milions com jo. Potser no sóc tan poca cosa…
Dino a l’alberg d’acollida i per postres bunyols amb mel. Omplo la cullera al pot de la mel i la buido a mitja altura sobre el plat. Al·lucino amb els tons que adquireix la mel lliscant avall. Són semblants a la sorra però en comptes de salobror tot és dolçor.
No puc més i caic rendit. Ja és de nit quan em desperto, però aquí la nit no és negra sinó d’un color indefinit. Deambulo sense rumb. Les interminables faroles contaminen les avingudes de la ciutat d’un llum de color estranyament familiar, entre groguenc i ataronjat, que em recorda novament la sorra del Tinduf.
De cop una sirena trenca la bullícia nocturna i a l’instant apareix una ambulància amb llums intermitents al sostre, també d’un color semblant al de les faroles.
Tothom s’atura. Criden -Deixeu pas- . Ara ho entenc tot. L’ambulància només és important quan encén aquells intermitents de color indefinit que em recorda el meu orígen. Em sento important amb el meu color. Tot es paralitza quan apareix aquell color sorrós, que sóc jo mateix. ¡¡ Em sento poderós !!.
Torna la normalitat i en la seva rutina el semàfors van del verd al vermell, passant entremig per un color indefinit que aquí en diuen ambre. Després d’una estona observant la màgica seqüència, en descobreixo el significat. El verd vol dir que es pot passar. El vermell que no es pot passar. I el meu color vol dir sí, però compte.
M’encanta aquest detall. Un robot només interpreta el verd i el vermell amb el llenguatge binari, però l’ambre solament és interpretable pels humans.
Aquest color sintetitza tota la història de la Terra. Des del mosquit del Cretaci atrapat per una gota d’ambre fins a l’ambre dels semàfors. Antiguitat i modernitat tot en un sol color.
Al Tinduf, pensava que el color de la sorra era l’expressió de la misèria i ara descobreixo que és el més cosmopolita de tots. Definitivament del color sorrós n’estic ben orgullós.
Aquest estiu he tornat a l´Encalmada desfent el camí que vaig iniciar quan encara la força i l´il·lusió guiaven les meves passes. Seduït per la bohèmia d´un veler vaig salpar com un quixot valerós amb l´esguard fix en l´horitzó escortat per les gavines, solcant camins blau turquesa em va embriagar el torbador cant de les sirenes, deixant com a rastre el regust a salabror de la recança. Vaig lliurar l´àncora tallant de soca-rel el cordó umbilical que m´unia a la infantesa, amb les dents si fes falta, desfent els nusos que em lligaven a la teva platja. En quin moment de la nostra història les paraules es tornaren retrets, les abraçades en acritud, els silencis en deserts?. Empés per una brúixola interior que em manava salvar totes les fronteres, amb fam de descobrir i conèixer, he travessat tots els oceans, desafiat tots els perills, he conegut la passió, la por, he sembrat la meva llavor, germinant l´amor. Torno amb la pell clivellada per tantes batalles, els ulls savis de tanta vida apresa, les mans aspres per la feina fondejada, quan ja els teus ulls no em poden il·luminar com quan vetllaven els meus jocs mentre t´acaronava el càndid vaivé de les onades. LLavors tu eres el sol que enlluernava el centre del meu petit univers fet de retalls de rialles, diversió, inconsciència encara. Per sempre formaràs part de l´essència de la cala, del seu paisatge encisador, dels pins altius, del vent que tot ho remou, de la dolça arena i de les aigües de color blau turquesa, com els teus ulls, mare.
Tothom té dins seu un munt d’històries per explicar basades en les seves experiències, úniques i intransferibles, o en la seva manera de veure la realitat, o en allò que ha somiat, imaginat o llegit. Així doncs, es pot dir que tothom en un moment o altre de la seva vida es converteix en un narrador d’històries.
Les històries poden ser explicades de moltes maneres, a través de la música, del cinema, de la pintura, de l'escultura... nosaltres ho fem jugant amb les paraules.
Les regles del joc són utilitzar la imaginació, l'observació, la perspicàcia, la memòria o les nostres lectures per iniciar un viatge incert que culminarà en un text més o menys llarg que explicarà una història.
Fa més de tres anys que hi juguem conjuntament i compartim les nostres històries entre nosaltres. Ara volem compartir-les amb tots vosaltres. Fins ara les estem compartint per capítols a l’Esparver així com a dues lectures públiques a l’auditori de l’Escola Municipal de Música.
Al final de cada escrit hi trobareu la música que l'acompanya, per poder-la escoltar mentre llegiu el text.
Esperem que passeu tan bona estona llegint-les com nosaltres creant-les.
La vida. Il·lusions i desenganys, esperances i derrotes. Sol i boira. Caigudes. Costoses aixecades. Llum i foscor. Herba acabada de tallar. Travetes i abraçades. Serena nit d’estels i lluna plena. Sensacions. Fred i calor. Amarg i dolç. Tantíssims records, retalls de vida fotografiats. Riure i plorar, alegries i penes. Molts treballs i sovint poca recompensa. La vida. Sabors, olors. Roba neta acabada de planxar. Plat d’escudella a l’hivern. El sol. El vent. Plou, la terra mullada. Un peto. Sentiments. Odi i amor. Amistat i traïció. Crits i silencis, ensurts angoixants, boniques sorpreses. Pors. Dolors. Perdre i guanyar, dalt i baix, molts camins, moltes cruïlles. La vida. La lluita. Els uns, els altres. Tots. L’infància i el joc. La primera vegada. L’amagatall secret. Paraules a cau d’orella, entremaliades mirades. Berenars al carrer. Insults barroers, anhels trencats. La màgia d’aquella nit . Cafè acabat de moldre. La mort d’un amic. La vida. Llençols al balcó. Cançons estimades, musiques que porten llàgrimes. Aquella tarda tan tranquil·la. Equivocar-se. Tristes baralles. Un llibre a la mà. Els dibuixos del foc dins la llar. A voltes ple, a vegades ben buit. Muntanyes i platges. Horitzons. Tanta carretera darrera i molta al davant. Mare, pare, fill, filla. La vida. Quantes persones creuades, quantes coses viscudes, quantes petjades al rellotge de sorra. Tants i tants moments. Uns maleïts, d’altres feliços. Uns recordats com preuades joies, d’altres encara ens fan esgarrifances a l’esquena i d’altres que donaríem per oblidar del tot. Tantíssimes pinzellades, ets paleta de pintor de tons infinits, si! Oh!. Quina quantitat de colors conté una vida. La vida. Els colors.
De quin Color és l’amor? del color de les roselles, del rogenc del cel al capvespre, del vermell de les cireres, del color de la sang i del color del cor.
Va obrir els ulls a la unitat de cures intensives d’un hospital de Barcelona, no sabia quin dia era, ni quina hora, però de seguida va entendre que per fi s’havia despertat.
Tenia la boca seca, volia demanar aigua però no podia, el seu cos immòbil estava profundament cansat i ple de tubs que sortien per totes bandes de sota el petit llençol blanc que tapava escassament la seva nuesa.
A la cara hi portava la màscara d’oxigen, en un dit de la mà hi tenia un didal del que hi sortia un cable connectat a un ordenador on es podien llegir les seves constants vitals, pressió sanguínia, pulsacions, ritme cardíac… Al braç esquerra, injectat directament a la vena hi duia una cànula llarga que viatjava per dins fins arribar a l’ànima, per on li anaven introduint diferents fàrmacs, algun d’ells era la droga que li esborrava el dolor permetent-la somriure i ser feliç. Per la vena de l’altre braç li entrava un líquid vermell que recorria tot el cos per sota la seva pell i li retornava l’energia perduda.
Al final de la gruixuda i llarga cremallera plena de punts que s’estenia al llarg del tòrax, li sortien dos fils d’acer que dies mes tard va saber que estaven clavats al cor, la seva missió era transportar la corrent per si aquest s’aturava.
Una mica mes avall, tenia dos forats a la carn dels que hi sortien dos tubs grossos i transparents com dues manegues, per on de tant en tant expulsava algun coàgul de sang, finalment portava connectada la sonda.
Mai havia estat tants dies sense dutxar-se, amb el cap brut i sense pintar-se els llavis, però era feliç. Cada cop que li desconnectaven un tub, sabia que la seva llibertat era més a prop. Fins que va arribar el diumenge al vespre i la van portar a una habitació normal de la planta de cardiologia.
Fora de la UCI, li esperaven uns dies alegres i difícils, dies en els que el dolor seria tant intents que l’engoliria tota fins a deixar-la amb la pell i l’os, però a pesar d’això seguiria feliç i agraïda a les persones que l’havien ajudat i acompanyat en aquells moments, agraïda també a les mans suaus i netes del cirurgià que havien fet possible que el seu cor tornés a bategar, a les infermeres per la tendresa del seu tracte i tots aquells éssers invisibles que donant la seva sang li havien salvat la vida.
Per uns instants, li va venir al cap el record de dies enrera, quan es va acomiadar del seu home al entrar al quiròfan, i li va dir amb un somriure:- “fins desprès”, mentre en el fons pensava que potser no el tornaria a veure mai mes.
Aquest fins després s’havia complert, per això la seva felicitat era immensa, perquè podria tornar amb les seves filles i amb les persones que estimava. El mal son quedava enrera, tenia davant seu una segona oportunitat.
En el fons sempre ha sabut que la raó aprèn coses que només el cor ensenya.
Hi ha una frase de Voltaire que diu : “L’amor és la més forta de totes les passions, perquè ataca alhora el cap, el cos i el cor.”
Tot just floreixen les violes al jardí. El seu perfum em porta a la memòria el record de fa molt de temps, el record d’una ampolleta d’essències de violes.
Molt petita era quan el vaig tenir. En sentir-lo a les meves mans em feien venir esgarrifances…, no m’atrevia a tocar-lo… Era tan fràgil… I quina fragància desprenia al voltant del seu entorn… Recordo que no sé que va ser si el seu perfum o l’efecte del seu color violeta. que entre ells es comuniquen i guarden grans secrets; però en aquell moment vaig plorar. Estava envoltada de tanta emoció i tanta màgia que em vaig quedar hipnotitzada per tot el que m’envoltava mirant el seu tap tant singular, que em mirava sense veure’m. Endormiscada, apreciava els valors que aquella ampolleta em feia recordar. Donant-li fruit a la imaginació, vaig deixar penetrar-me a les profunditats que m’oferia aquell ambient com si d’un gran mar es tractes. I veia bombolletes assolides pel color i la llum que es troben al final de l’invisible, allà on és la frontera entre la realitat i el somni. I gaudint de la broma tòrrida, pel camí recorregut dintre d’aquesta ampolleta tant insignificant però al mateix temps tant gran, sentia com el temps transcorria lentament, i podia gaudir més plenament de les seves virtuts. Em sentia dintre d’una bombolla on la llum resplendeix per si mateixa…
Han passat els anys, i encara m’emociono al recordar-la. Em fa sentir liberal per un sentiment d’amor, per un aroma i un color.
El color violeta és espiritual. Absorbeix tot allò negatiu. La flama violeta prové de la sèptima esfera, és un raig de sabiduria ja que té una energia transmutadora per la raça humana. La transmutació, el perdó i la pau, sentiments i pensaments.
Ser admiradora del color violeta és despertar al saber que puges en un furgó de la cua de la història.
Després d’una adolescència nefasta i una primera joventut no gaire més engrescadora, quan el seu futur es començava a dibuixar ple de caixes d’antidepressius gastades, i bons propòsits mai complerts, li va fer un tomb el cap. Sense aturar-se a pensar-ho, sense dir-ho a ningú, va fer la maleta i va marxar. Els incomptables dies gastats consumint ficció, van fer que el seu subconscient la portés a París. Mentre volava, entaforada entre dos passatgers voluminosos en un vol de baix cost, sentia dins del cap tot de melodies cantades amb veu rogallosa i música d’acordió: Olalà! Apa, a viure la vida! Amb un nivell de francès après d’una mestra que mai havia travessat la frontera, i una maleta plena de somnis i paquets de galetes, es va plantar a la ciutat de la llum sense cap pla en concret. L’emoció li feia tremolar el plànol de París entre les mans. Estava tan delirosa de veure-ho tot, que aviat la maleta li va començar a fer nosa, tanta que va decidir desfer-se’n. Davant de la Tour Eiffel, envoltada de turistes, es va posar les galetes a les butxaques de l’abric i la va deixar al costat d’un contenidor. Així, lleugera com un ocell, seguida per la mirada atònita d’un grup de japonesos, va començar a caminar amb el cor bategant-li amb força. Va recórrer París durant dos dies i dues nits, no va parar fins que els peus ja no li cabien dins les sabates. Tenia els ulls tan enrogits que li costava obrir-los; llavors, en un carreró amagat a prop del barri llatí, va veure un cartell escrit amb lletres tremoloses que anunciava: “M. Poiret, lloguer d’habitacions”. L’escala era fosca i feia una olor desconeguda, agradable. Una pitrera enorme vestida de flors li va obrir la porta, seguida de la veu riallera de la propietària. - Bon dia senyoreta! La puc ajudar? - Té alguna habitació lliure? - I tant maca! Benvinguda a casa! Au, vine, que fas cara de cansada. Sense parar de parlar, Madame Poiret la va conduir escales amunt fins que es va aturar i va obrir una porta. Com un quadre, la finestra emmarcava un entramat de teulades humides, que conduïen sinuosament la mirada fins el campanar de Notre-Dame; el sostre s’inclinava cap el capçal del llit, presagiant cops de cap somnolents. Un petit escriptori i un minúscul armari completaven el mobiliari de l’habitació més meravellosa que ella mai s’hagués pogut imaginar. Veient la cara que feia, la mestressa va somriure i va sortir tancant la porta al seu darrera. Amb un sospir es va deixar caure damunt del llit i va dormir. L’endemà es va despertar com nova. El bany, que era la final del corredor, era tant pulcre i minimalista com l’habitació, i tot feia aquella olor especial que havia sentit en arribar. Un cop dutxada, va baixar les escales fins el pis de la propietària, que l’havia convidat a esmorzar. La porta era oberta; guiada pel soroll de converses va arribar al menjador, on al voltant de la taula parada hi havia una dona rossa de mitja edat, un noi asiàtic i una parella jove de raça negra, a la que Madame Poiret es dirigia en anglès amb un marcat accent americà, però amb la mateixa fluïdesa, passava del que li van semblar rus i japonès per parlar amb els altres dos hostes, rient i fent anar les llargues pestanyes com una papallona. Fins aquell moment no s’havia adonat que a ella sempre li havia parlat en català. - Com és que no t’has canviat de roba?- li va dir dolçament. - És que no tinc res més... - Segur que a l’armari hi ha alguna cosa. Ho va dir amb tanta seguretat, que no es va atrevir a replicar. Després a la seva habitació, el primer que va fer va ser obrir l’armari. En un solitari penjador, hi havia un vestit de forma indefinida d’un color rosa subtil. No va poder reprimir un somriure; ella que mai s’havia posat res que no s’ajustés a la gamma dels colors de la tardor més fosca, no s’imaginava dins d’aquella roba. Però se’l va posar, i al moment el vestit se li va adaptar al cos com una segona pell. Era suau, càlid, sedós... portar aquell vestit era un plaer de difícil comparació, que la feia sentir feliç des de dins. El sol va fer brillar les teulades de París. Els dies corrien i s’enllaçaven. Madame Poiret tenia un do, una facilitat natural per ser feliç que s’encomanava. Casa seva era un no parar de gent de totes les races, edats i procedències, a les que Madame escoltava, feia riure i aconsellava, i que quan era l’hora, abandonaven la ciutat entre llàgrimes i promeses de tornar. Ella no es plantejava marxar. Dedicava bona part del seu temps a passejar, observar i aconsellada per la seva patrona, va començar a escriure. L’olor de la casa ja l’havia impregnat, i cada dia al seu armari hi trobava un vestit solitari, que era just el que ella desitjava. Asseguda a l’escriptori, contemplant el sostre de la ciutat des de la finestra, omplia pàgines i pàgines de sentiments i emocions que li sortien d’una part desconeguda del seu interior. Quan el volum dels seus escrits va ser més que considerable, un impuls la va decidir enviar-los a una editorial, que els va publicar immediatament, convertint-se en un èxit sense precedents. Madame Poiret li va organitzar una festa acolorida i d’allò més pintoresca, amb música i begudes exòtiques, a la que no va faltar ningú del veïnat. Cap al tard, quan van marxar tots els convidats, la va tornar a felicitar tendrament besant-li el front, i li va dir adéu amb un aleteig de pestanyes. L’endemà quan va baixar cap el pis per esmorzar, el va trobar estranyament buit. Una mica espantada va cridar per tota la casa, va obrir portes i armaris, va regirar habitacions, fins que abatuda va seure al graons de l’escala; llavors amb sorpresa, va notar que l’olor havia canviat, ara era més subtil, diferent, potser encara més agradable. Una silueta es va dibuixar a la porta del carrer; era una noi grassonet, de cabells mal tallats i cara de cansat, que al veure-la va somriure tot dient: - Buongiorno signorina! C’è una camera libera per me? Ella alegrement li va contestar: - Certo! Buongiorno e benvenuto alla tua casa!
Bona tarda. De fet m’he oblidat del que volia dir-vos. M’he de disculpar, la meva memòria és molt minsa. Mai he destacat: No sóc intel·ligent, ni guapo, ni graciós, ni esportista, i per suposat d’artista no en tinc res. Tant mateix, tampoc no sóc lleig, ni ruc ni un lladre, ni un zero a l’esquerra. Sóc el que sóc, un més. Estic a dintre de les majories de totes les estadístiques que us podeu arribar a imaginar: Heterosexual, casat amb fills, estudis mitjans, un cotxe, una hipoteca, bé una gran hipoteca... en fi, una vida fàcil de preveure.
Sabeu que tinc en comú amb: En Juli Cèsar, la Cleopatra, en Plató, la Hipòlita, en Gaudí, amb la Marie Curie, en Gandhi, la Marilyn Monroe, l’Adolf Hitler...
No res, no res... tots ells son grans: conquistadors, reines, filòsofs, lluitadores arquitectes, investigadores, actrius, homes de pau... assassins. El meu nom mai no figurarà a l’enciclopèdia. Bé, bé, potser sí, potser al costat de la paraula GRIS. Gris. Jo sóc el darrer a les llistes, quan gairebé estan tancades surt el meu nom, escolta t’has recordat de fulanito, oh, es veritat!. Bé, Potser la meva existència no és important, però de fet, ara que hi penso, quasi tothom que conec és al mateix calaix que jo. Persones grises, amb vides insulses, fins i tot els que destaquen a dintre del meu entorn, no sortiran mai als llibres d’història, com a molt, algú veurà escrit el seu nom al Regió 7 o fins i tot a un diari nacional per fer... no sé: guanyar una carrera, compondre unes sardanes, jugar al futbol, escriure uns llibres, ser alcalde. Ven mirat, ser Sant o bisbe confessor de la reina no està fet per mi, jo no en tinc tantes... “tragaderes”.
D’altre banda sempre puc dir que el temps en que he nascut no era l’apropiat. Fill de la postguerra, començava l’adolescència quan s’acabà la dictadura, i ara per ara només puc fer-me de Greenpeace, o de la plataforma cero set per cent per destacar una miqueta. Tot i que la guerra no és un temps que vulgui viure. Què hi farem, sóc una persona GRIS, i estic content, molt content, de fet, si no fos pels milions i milions de persones grises que gaudim de la terra i de la vida, com podrien destacar: La mare Teresa de Calcuta, l’Albert Einstein, l’Agustina d’Aragó, en Ramses II... No podrien, clar, no podrien.
Ara us deixo amb aquest pensament filosòfic de pa sucat amb oli, d’aquest el vostre veí, que no sent ningú, se sent feliç i orgullós de ses fills i de ser català.
Aquesta és la història d’un nen lligat a un color. Ja de petit, a la llar d’infants, ho pintava tot de color taronja: els cotxes, les cases, les persones… No us podeu pas imaginar un bodegó, amb el seu plàtan, la seva pera i la seva poma corresponents, tot de taronja. La seva mare va pensar que allò era cosa de nens petits, com quan els hi agafa per anar sempre amb el mateix ninot de peluix. Però la cosa no va quedar aquí. Si havia de triar una joguina, agafava la de color taronja; si havia de triar un jersei, ni el blau ni el verd: el taronja. De vegades, això anava bé, com quan agafaven un caramel, no es barallava amb la seva germana: ell agafava el taronja, i ella el vermell, i en paus. Però és que després la cosa va continuar, i ja tenia els mobles de l’habitació, el pijama, i els llençols, i les jaquetes: tot del color que ja us deveu imaginar, de l’innombrable. La seva mare va començar a creure que hi havia una estranya raó en les seves decisions, i per això un dia li va preguntar: - Escolta, a tu, per què t’agrada tant el color taronja? A la qual cosa el nen, tot pensatiu, va respondre, tot encongint-se d’espatlles: - Mm…no sé…perquè m’agrada. Però la seva mare se’n va malfiar d’aquella resposta, hi veia gat amagat. Però del nen, no en treia cap més resposta. Aquella nit, quan se’n van anar a dormir, va ser quan ella ho va veure clar: el seu fill havia estat abduït per uns extraterrestres. I els ditxosos alienígenes, no us penséssiu pas que eren verds, com creu tothom, no: eren taronges. De cap a peus. Bé, més aviat de caps a peu, perquè tenien dos caps i un sol peu. I no tenien sang: tenien suc; de taronja, per suposat. En somnis, es va veure ella mateixa agafant l’escombra i fent fora a cops els maleïts marcianets ó vés a saber de quin coi de planeta venien. I van fugir amb la seva nau que, quan es va enlairar, va deixar anar una fumerola, ja sabeu com era. Al matí quan es va despertar, i a pesar de voler oblidar aquell malson, va tornar a demanar al seu fill: - Vinga, noi, digues-me perquè t’agrada tant el taronja, va… I ell, tornant a fer veure que s’ho pensava molt, va deixar anar: - Potser…potser és que va ser el primer color que vaig agafar. - Perdona, fill, que sigui tant insistent, però és que he somniat que uns extraterrestres se t’emportaven a un planeta taronja… - Mare, tu sí que flipes en colors!
“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel ” Maria Mercè Marçal
Entre mig d’aquell merder tan sols podia mirar-li als ulls, que delataven la por que sentia, mentre el soroll dels telers que bategaven sense parar teixien la roba lila que metre a metre s’embolicava als corrons. Les gotes de suor regalimaven per sota del mocador ratllat que cada dia al matí s’estrenyia amb força per no embrutar-se els cabells. Teixidora de vida, això és el que era, treballadora incansable, mare, filla, esposa i amiga que trobava en cada moment de la seva esgotadora vida la part positiva. L’havia vist somriure a casa seva, al costat dels fogons, amb els plats amuntegats a la pica de marbre esgrogueïda pel lleixiu que li destrossava les mans. Somreia quan els nens ploraven desesperats perquè el plat de patates bullides no era suficient per omplir els estomacs dels menuts de la casa. Somreia quan el seu company li portava la roba bruta de la mina, roba que hauria de rentar el dissabte al vespre al safareig de fora el patí encara que glasses. I reia, reia sense parar camí de la fàbrica quan alguna de les companyes explicava un acudit dels verds. Aquell dia no va somriure, sentia que perdia la força, sentia que la lluita diària per sobreviure s’estava acabant. Havien treballat tan i tan durament que cap d’elles entenia perquè no era lícit treballar vuit hores o disposar de temps per alletar els seus fills. Feia molts dies que estaven tancades, però en cap moment havien defallit, la fàbrica esdevenia un garbuix de sensacions, l’angoixa del que passaria, l’enyorança dels seus, el respecte i la força de les companyes que havien compartit vides senceres a la nau que s’havia convertit en un fortí infranquejable. Vaig veure com les llàgrimes li entelaven les ulleres mentre caminava poca poc però amb pas segur cap a la taula del contramestre. S’arremangà les faldilles i si enfila. Els telers seguien bategant, però el murmuri va cessar quan ella va començar a parlar. Feia molts anys que aquella fàbrica havia estat el pa de moltes famílies, telers que feia més de quinze anys que no s’havien parat estaven a punt de finalitzar la seva història. Els cons encara tenien fil de color lila per seguir teixint ben bé un dia més. Però prou s’havia de parar, les llançadores van aturar el ritme frenètic, les teixidores no van fer cap més nus, i lentament el bategar dels telers va desaparèixer donant pas a un silenci desesperant, ningú va obrir la boca. Les galtes rosades de les joves perderen el seu color per la por, el rostre curtit de les velles és torna rogenc per la ràbia. Cent vint i nou dones, una al costat de l’altre, donant-se la ma esperant probablement el que no volien esperar. Em vaig asseure al seu costat, tenia les mans fredes i humides. No podia dir rés, les paraules s’havien esvaït enmig del fum que es filtrava per sota de les portes pausant la respiració. La fusta dels telers cruixia com si tingués vida, cada espetec era el crit de guerra de cada una d’elles, havien pogut fer callar la seva veu, però no podien callar els telers , ni la borra que s’enlairava com enmig d’una tempesta formant un tirabuixó meravellós per sobre els mocadors ratllats. Vaig tenir la sensació que per un moment aquella fàbrica tenia vida pròpia, les bigues es blegaren al pas del foc, i com si d’un somni és tractés, la vaig veure somriure, enmig de la boira. Vaig veure la teixidora que dia rere dia complia curosament amb el repte de viure, l’amiga inseparable, la mare entregada, la dona enamorada, i va ser llavors quan m’ apretava la mà amb les poques forces que li quedaven que va tancar els ulls, submergint-se, probablement en el seu últim repte, la mort per la vida de les dones que naixerien i lluitarien per poder seguir somrient.
Me llamo Negro, y soy un negro, negro. Mi piel está bronceada por la luz incandescente de una pantalla de ordenador en la que escribo historias de género negro, tétricas, oscuras, sucias, ambientadas en mercados negros, vividas por garbanzos negros que están en la lista negra de algún magnate. Historias que con un toque de humor negro triunfan en el mundo editorial.Soy un negro más, anónimo como muchos otros. La fama, el prestigio, el reconocimiento, el cariño de los lectores son para otro que se convierte en el blanco de todas las miradas. Son para Blanco. Estoy acabando mi última novela, o la última novela de Blanco, para entregarla mañana a la editorial. Escribo escuchando música francesa y fumando sin cesar. La música y el humo del cigarrillo me relajan y me inspiran. Mi última historia tiene, al igual que todas las anteriores, como protagonista al policía Auster que investiga el caso de la muerte de una joven que ha sido asesinada por su cruel, inteligente y a la vez maniaco marido; pero no acabo de encontrar la última frase con la que el marido confiesa el crimen cometido. Llevo días pensado en ella, y de repente parece que todas las musas bajan a ayudarme acompañadas de la mano de Edith Piaff para ponérmela en bandeja delante de mi: “No me arrepiento de nada, ni del mal que he hecho ni del bien que algún día puede llegar a hacer”. Es una frase perfecta para el final del libro, resume todo el perfil del mi personaje. Me siento orgulloso de mi mismo, creo que es la mejor novela que escrito nunca. Doy la orden de impresión al ordenador y miro como van saliendo los papeles, uno tras otro, de la impresora. El ruido monótono de la máquina me recuerda que la obra creada no es mía, ni lo será nunca. Es la obra de Blanco.Interiormente me pregunto para que han servido mis esfuerzos, mi formación, mi tiempo,… y llego a la conclusión que tan sólo sirven para pagar el alquiler de este mísero piso y poder comer decentemente cada día. Miro atentamente el conjunto de hojas amontonadas en la bandeja de la impresora, las cojo, me levanto y me dirijo hacia el comedor. Mientras camino lentamente miro las manchas negras escritas por mi, que aparecen en papeles que hasta hace poco eran inmaculados y que mañana estarán en las manos del lechoso y pálido Blanco. Ahora estoy delante de la estufa de leña, levanto la tapa y observo las diferentes tonalidades del fuego. Sin hacer ni un gesto ni mencionar una palabra introduzco, una a una, cada hoja impresa y observo como se van oscureciendo, ennegreciendo poco a poco y me doy cuenta en este preciso momento que mi obra y yo somos lo mismo, y decido barrer con el pasado, olvidarlo todo y partir de cero nuevamente porque mis alegrías, mi vida y mi libertad empezaran a partir de hoy.
Marrón,… ¡no es sinónimo de vetustez!, es,…el “Mar León” como lo llamaron los españoles al pisar mi tierra, y ver un río tan ancho, que los ojos se les perdían en el horizonte sin que pudieran divisar el otro orillar.
El fuelle,… ¡bandoneón de mi Buenos Aires!,…el querido,…el nostálgico y melancólico,…el del tango que me abraza con sus acordes,…el del anhelo instalado en los rincones,… ese también es marrón.
¿Cómo olvidar la que fui y soy?,…marrón,…desarraigo que no me rozas porque porteña soy,…
Sangro con la bordona,… y el siseo narcotizánte de un violín que llora, me estremece el alma que siempre añora,…volver.
Acelerado devenir de años matando horas, asesinando meses, mientras un paredón marrón de montañas no me deja ver el sur,… “mí sur, lamento de mi corazón”,…
El “chau piba” colgó su “pilcha” para vestirme con el “chau boluda”,…el que me endulza las costuras de ésta extraña sensación, que convertida en distancia no tiene pasado ni historia.
Hija de inmigrantes inmigrante soy,…casta de lucha y tristeza entre arrullos de latitudes, océano de por medio.
Marrón,…el del otoño de mi vida, en ésta incertidumbre soñando un mañana sin manos vacías.
Marrón de otro cumpleaños más en soledad,…¡pero no!,…voces queridas cruzando el gran charco haciéndome sentir viva,… los hijos, el nieto, la familia y la sorpresa,…¡sorpresa convertida en realidad!,…una planta y un libro descansan sobre la mesa al llegar a casa después de un día de trabajo,…sorpresa de unas manos invisibles, las del amigo de verdad, el del alma, el que siempre está,…y me acunan los recuerdos de un pasado lleno de risas, en donde la soledad era impensable.
Como el tango sensiblero así soy,…sensible hasta la médula cubierta de entereza,…aún en éste confín marrón sin raíces.
Marrón,…veo un color más del espectro que encierra aromas de canela y chocolate humeante,…marrón sonido de un tango “Otoño porteño”, que acaricia la piel en la tibieza de un sol pálido,…marrón que empasta el paladar al fumar un “faso”,…el de las calles cubiertas de hojas secas que crujen bajo los pies apurados, escapándole al frío,… el de los biscochitos con grasa que acompañan el mate, en las tardecitas de mí Buenos Aires,…el de ese gran lodazal llamado Río de la Plata, que enfurecido arrasa todo a su paso, para transformarse luego en agua mansa,…
Fuelle y violín son marrones, como también lo es el corazón que entre nostalgias se arropa, y derrama lágrimas con el bandoneón de Piazzolla,… ¡marrón no es olvido!, es… permanencia y un color más lleno de matices en los claroscuros de un natural, que in crescendo se convierte en beige, ocre, castaño, hasta convertirse en un marrón oscuro.
La vida está llena de colores, desde los intensos y pasionales, hasta los desteñidos y pálidos que nos dan sosiego, ahuyentando por momentos, los fantasmas de penas clavadas como púas que sangran al recordar.
El marrón me persigue acentuando éste pensar de todo lo quedó atrás, del origen y principio de mi ser visceral, de ésta planta que soy, producto de una semilla derramada en tierra virgen, por unas manos inmigrantes que buscaban un futuro mejor.
Marrón,… el de añejas historias que regaron con llanto esa tierra marcando su dominio, y forjar lo que hoy soy.
Si un color me define en ésta languidez de ser y estar,… ese es el marrón.
De la unió del blau del cel i el groc del sol es va formar el color verd, el color que tenen els arbres i els camps a la primavera. Després de la grisor del hivern aquest l’esclat de verdor de cada primavera ens porta la il·lusió d’un nou renéixer a la vida. Els anys de la postguerra van ser com un llarg hivern sense fi. En aquells temps la vida era de colors tristos i opacs. La por i la repressió tenien uns colors ben definits el caqui, el gris, el negre, la misèria també tenia color propi, el color fosc i terrós de la roba estesa rentada amb poc sabó fins i tot el pa havia perdut el seu color blanc per tornar-se fosc gairebé negre. Per això a la Maria, una nena que li va tocar viure la infantesa en aquells mals temps, li agradava tant el color verd. Tot i que era molt espavilada era massa petita per saber que no tot és sempre com ha de ser, i que a vegades quan les coses no van prou be no són pas les criatures les que en tenen la culpa. Quan se sentia trista i confosa, perquè li passaven coses que ella no podia entendre, se n’anava a la vora del riu i allí sota l’ombra fresca dels salzes i envoltada de verdor sentia que la seva tristor s’esvaïa. La seva mare, com gairebé totes les dones d’aquella època, tenia de treballar moltes hores per poder tirar endavant. Marxava de matinada i no tornava fins l’hora de dinar. Hi havia dies que no li podia deixar la bata neta per anar a escola, perquè no havia tingut temps de rentar-la, o be perquè plovia i no s’havia eixugat, aleshores la nena s’havia de posar la del dia abans, i quant això passava ja sabia que li tocaria el rebre. La mestra de la Maria era una dona que li hagués escaigut més fer de sergent a la legió, que fer de mestre d’una escola de nenes, tan per el seu mal caràcter com per la poca sensibilitat com tenia per tractar a les criatures. A la pobra Maria li tenia el dit ficat a l’ull, qualsevol cosa li anava be per renyar-la, el dia que no portava la bata neta i planxada ja en tenia prou per avergonyir-la davant de les seves companyes. - Ets una cotxina , mira si veus una altre nena que vagi tan bruta i mal pentinada com tu? – Li deia. Ella es mirava la bata i pensava que potser si que no anava prou en compte per no embrutar-se. Però està clar ella volia ser bona nena i feia cas de sa mare quan li deia que ajudes a l’avi a fer herba pels conills, donar menjar a les gallines, anar a collir tomàquets al hort, ella ho feia, i estava molt contenta de fer-ho, però fent totes aquestes coses, a més de les coses pròpies de una nena de la seva edat, collir mores, fer cassoletes de fang, jugar a botiguetes etc. és molt difícil mantenir un vestit net dos dies. Tampoc entenia que la mestra la renyés per això del pentina’t. Sí que era cert que no anava gaire ben pentinada i que les seves trenes eren sempre guerxes, sempre n’hi havia una més amunt que l’altre, massa endavant o massa endarrera o bé un floc de cabells que sortia per on no havia de sortir, però a ella ja l’hi estaven bé ja li agradava. Com que el mati la seva mare era a treballar i no la podia pentinar per anar a escola, ho havia de fer el seu avi un home que ja rondava els 70 anys, i que tota la vida havia fet de pagès, que tot i que hi posava tota la voluntat no ho sabia fer més be, i encara sort que de fer trenes n’havia après fent els forcs dels alls i les cebes , però esta clar no és ben be el mateix, i encara que la pobra Maria mirés d’estar tan quieta com podia i el pobre home hi poses tot el seu saber, la cosa no dava per més i les trenes sortien com sortien. L’avi de la Maria era un bon home, era alt i prim i en la seva joventut havia tingut els cabells de color de safrà, però ara de color de safrà ja només ni quedaven uns quants entremig dels blancs que li omplien el cap. Tenia els ulls de un blau gris com el color del cel en els dies plujosos d’hivern i la pell plena de pigues que la nena s’entestava en contar per saber quantes en tenia. Per la Maria era el seu puntal, era ell que tenia cura de despertar-la al matí per anar a l’escola, La llevava la rentava i la vestia i després de l’odissea de pentinar-li les trenes l’hi feia l’esmorzar, un bol de sopes de pa amb llet ben calentones. Mentre la Maria se les menjava ell li explicava histories que feien que les sopes encara fossin mes bones - Que en son de bones aquestes sopes avi – deia la Maria. - Ho tenen de ser per força, ja saps que te les faig amb pa acabat de fer, i la llet és d’una vaca blanca com la neu que només munyeixen per les nenes maques com tu. - Tu avi sempre em dius que sóc maca, però la mestra em diu que sóc cotxina i descarada. - No te l’escoltis la mestra quan diu això, els mestres a vegades també s’equivoquen, tu fes bondat escolta bé les lliçons però del demés deixa-la cantar, L’avi sempre li explicava molts contes i històries molt boniques. Però el que més li agradava era que li expliques coses que varen passar a la guerra i el què va haver de fer per no haver-hi d’anar. Ell sempre deia que les guerres les provoquen els rics i les pateixen els pobres i per això ell no hi va voler anar, deia que ell no tenia perquè matar homes que no li havien fet cap mal, que si algú s’havia de morir ja s’encarregaria de llevar-li la vida el qui l’hi havia donat. Per tal de que no se l‘emportessin a la guerra va haver d’amagar-se al bosc, dins les bagues més recòndites, dormint en balmes fosques i fredes, i era per això que coneixia tan be el bosc i en sabia tots els secrets. Un dels secrets que l’hi havia explicat , era el dels homenets del bosc, uns éssers que viuen al boscos i que tenen poders màgics ells son els que tenen cura de la natura i els animalons i també de la bona gent que per alguna cosa s’hi ha d’acollir-hi. Quan ell s’hi va haver d’amagar sort en va tenir, quant la mala gent que el buscaven per fer-lo anar a la guerra se acostaven al lloc on ell era amagat, els homenets del bosc escampaven un polsim màgic que el feia fonedís als ulls d’aquells individus, aleshores passaven de llarg sense veure’l. Deia que eren uns homenets petits de color verd que anaven amb vestits, sabates i barrets tot fets de fulles, sabien fer uns sals com una llebre i si volien es feien fonedissos apareixent tot seguit en un altre lloc, i coneixien remeis per tota classe de mals i encanteris. El temps que va estar amb aquells éssers no va pas esta un temps perdut, ja que hi va aprendre moltes coses, perquè aquells homenets son mol i mol savis, sort en va tenir d’ells per sortir-se’n de aquell mal tràngol. Era per això que a la Maria li agradava tant anar al bosc, sempre pensava que potser un dia tindria la sort de veurà un de aquells homenets. A resultes de la poca simpatia que es tenien amb la mestra no li agradava gaire anar a escola, hi havia dies que el matí a l’hora d’anar-hi li feia mal la panxa, aleshores el seu avi li deia: - Bé doncs si et fa tan mal la panxa no i vagis, però no ho diguis a ta mare, que llavors em renya. El avi se l’enduia al bosc a buscar llenya, els acompanyava sempre la seva gossa Diana, una mastí del Pirineus de pel blanc com la neu, tan bon gos i tan llesta com no n’hi havia cap més al món. Tan punt sortien del poble i s’endinsaven al bosc a la Maria li passaven tots els mals, saltava i corria collint flors i empaitant papallones mentre el seu avi feia llenya. Un dia va ensopegar i va caure amb tan mala sort que es va torçar el tormell, i tot i que el seu avi li va refrescar amb aigua d’un rierol i li va embenar amb el mocador de butxaca, li feia tan de mal que no podia caminar, aleshores l’avi li va dir: - Esperem aquí asseguda sota aquest arbre, mentre jo porto el feix un tros enllà, després tornaré a buscar-te per portar-te a coll i be. - Si marxes tindré por avi – va dir la Maria - La Diana et farà companyia ja saps que és molt valenta i et defensaria de qualsevol que et volgués fer mal. - Però jo tinc por avi. - Al bosc no has de tenir mai por, ja t’he explicat que el bosc hi viuen aquells homenets tan bons i tan savis. - Aquells que van tenir cura de tu quan et vas amagar per no haver d’anar a matar homes a la guerra ? - Esta clar ja¡ t’ho he explicat moltes vegades. - Bé però potser ja no hi son, con que fa tan de temps potser ja han marxat. - On vols que vagin el bosc es casa seva. - I si algú els a mort? - Això no pot passar, son massa llestos per que algú els pugui fer mal. - Be avi però no triguis gaire. Quan l’avi es va allunyar pel camí i la Maria ja no el podia veure li agafà una mica de por, aleshores s’abraçava molt fort a la Diana i recordant el que li havia dit el seu avi va mirar fixament el fons de l’obaga, per veure si hi veia algun Homenet del bosc i aleshores amb un filet de veu va cridar: - Homenets del bosc que hi sou? No va sentir res i va tornar a cridar una mica més fort. - Homenets del bosc que no em sentiu? Sóc la Maria Va escoltar però només va sentir els rossinyols cantar dins la verneda i unes granotes que raucaven a la vora del torrent. Però de sobte va sentir un remor i una llambregada de color verd que passava entre mig del arbres, seguidament un xiuxiueig uns moviments rera els matolls i van aparèixer uns petits homenets de color verd . La menuda al veure’ls va obrir uns ull com plats abraçant-se encara més fort a la seva gossa, aleshores un dels homenets que semblava el més vell i el que manava, li va dir: - Hola Maria ! Som els homenets del bosc, que ens has cridat? - Si perquè tenia por. - Doncs no n’has de tenir de por nosaltres som aquí per tenir cura de tu. - Si, ja m’ho ha dit l’avi, però jo no sabia si encara ho feia-ho això de tenir cura de la gen. - I tan que sí ! Sempre que hi hagin bones persones com el teu avi i tu no ho deixarem de fer mai, mai mentre hi hagi boscos que són la nostra llar. Si algun dia desapareixen els boscos aleshores ja no tindrem lloc per viure i nosaltres també desapareixerem. - Quan sigui gran tindré cura dels boscos perquè no quedeu mai sense lloc per viure, us ho prometo ¡ – es va afanyar ha dir ella. - Molt bé Maria no oblidis mai la teva promesa. I dit això l’homenet va ficar la mà dins d’un petit sarró de color verd i traient un grapat de polsim màgic el va escampar damunt la nena i el seu gos que va fer que s’omplis tot de estrelletes de colors, mentre una musica alegre començà a sentir-se per tot el bosc, aleshores els homenets van posar-se a balla fent sals i cabrioles deixant a la menuda boca badada.
Quan va tornar l‘avi, la nena dormia profundament abraçada a la seva gossa. - Maria desperta’t ! Hem de tornar a casa. La petita es va despertar i tot fregant-se els ulls es va afanya a dir. - Avi, avi, avui si que els he vist i he parlat amb ells !!! - Amb qui has parlat? - Amb els homenets del bosc. - A si, i com eren? - Ben be com tu m’havies dit, de color verd amb un vestit i un barret fet de fulles. - Ah, si, doncs així si que ho eren. - I saps avi? m’ha dit que faci sempre tot el que tu m’has ensenyat i que sempre que els necessiti m’ajudaran. Ara que ja se que son els meus amics serè mol valenta i no tindré mai por de res i quan sigui gran tindré cura del boscos perquè els boscos són la seva llar. El avi li va passar la ma pel cap amb tendresa, i carregant-la a coll i be van marxar cantant una bonica cançó. En els ulls d’aquell bon home s’hi va encendre una llum d’esperança, ara sabia que un dia no massa llunya aquell llarg hivern ple de foscor s’acabaria, perquè en el cor dels infants com la Maria la llavor de la llibertat i la il·lusió no moriria mai.
En aquel paseo casi desierto, Azariel se había quedado quieto, solo, parado, viendo venir el viento, echándole la culpa, como si el aire frió del final de otoño hubiera sido el causante de arrollar a la gente de la calle, después de haber desnudado de hojas a los árboles.
Aunque para las hojas era un viento liberador, eutanásico, para el se había convertido en un vuelo de recuerdos de un niño con traje de marinero de primera comunión, un niño que había intentado despejar el color tormenta, con las turbulencias de una adolescencia enfundada en monos azules manchados de grasa de taller.
Pero los azules seguían siendo oscuros, marinos o metálicos, pero oscuros.
El viento le silbaba a los oídos consejos de madurez, pero el ya se había puesto un pendiente de esos que se ponen los marineros después de cruzar por primera vez el ecuador, y se había vestido esta vez con el más oscuro de los colores, buscando compañeros de viaje. Aunque la final no pudo resistirse a rodear su cuello con un pañuelo teñido de azul, de un azul elegante, sugerente, de un azul adivinado de transparencias soñando con cielos limpios barridos por el viento.
Quizás era hora de romper con tópicos de "sangre azul". Porque se decía que ese era color de ricos y poderosos. Y el estaba decidido a usurparlo, a blasfemar y convertirlo en el color de los sueños y las ideas.
Al final del paseo, en aquella plaza, se hizo consciente, que por primera vez había llegado al final, de un camino conocido. Al entrar en aquella ciudad de la periferia de su mundo, soñó verse entre sabànas, pampas y estepas, observando el sol de cada día, apagándose poco a poco, hasta llevarse todos los colores, hasta vaciar el cielo, hasta pintarlo de negro, sin colores, sin azul. Dejando un negativo de fotografía, con miles de puntos blancos revelados, parpadeantes, como interrogándose de su propia existencia en la lejanía.
Y es que el blanco siempre aparece rodeando al azul. En las nubes o en las olas, o en la niebla que llena de magia las llanuras, en los días de invierno. Como una madre protectora, cuidando de su niño azul. No consiguiendo otra cosa que ocultarlo y no dejarlo enorgullecerse de su color.
En aquella ciudad, que estaba en la frontera entre el mundo conocido y la aventura, al final del paseo, en la plaza, encontró un sitio donde comer. Era un sitio construido en la oscuridad del subsuelo, donde las ventanillas altas y alargadas, se convertían en una luz celeste, celestial, una luz para adorar. Después de un plato comido con la paciencia de los palillos, en medio de la exquisita amabilidad oriental, por las ventanas empezó a colarse como un susurro, una musiquilla lejana. Mientras, en la televisión pasaban el anuncio de una película, hecha de música, se titulaba “la historia de un sueño”. Pero el decidió irse tras la música viva que atravesaba las ventanas.
Durante un período sin tiempo, sus sentidos habían estado agitados, con las notas de un blues, entre velas repartidas con gracia, y olores de incienso escondidos tras el humo. Un blues de saxo melancólico y quejidos de armónica insistentes, un blues azul. La agitación de sus sentidos, consiguieron que sintiera de aquella manera -otra vez-. Siempre le había gustado pensar, que esos, eran soplos de magia. Le gustaba creer, que los momentos mágicos, son una combinación de estados, provocadas por el azar. Para Azariel son situaciones que se entrelazan en sintonía. Una armonía natural con sensaciones que se perciben…son como un beso para el espíritu. La lástima es que solo aparecen en algunas ocasiones, y huyen sin avisar. Son momentos, en los que uno puede escaparse de la encerrona diaria de un destino diseñado por otros, y conectar por un instante con el entorno inmediato sintiéndose vivo de una forma placentera.
Cuando hacía un rato que el concierto había acabado, mientras los músicos acababan de recoger sus instrumentos, se despertó y salió de puntillas, sigilosamente. Abandonó aquel patio de azules sobre azulejos y se adentró en las calles desiertas. La noche con su oscuridad había pintado los suelos con el claro-oscuro de las farolas, y el se fue tras ese rastro de huellas imaginarias. El paseo duró un largo periodo de tiempo. Las vueltas y los rodeos para relajar la curiosidad lo habían llevado al punto de partida. El mundo da vueltas.
A media noche abandonó la ciudad dirigiéndose al sur por una carretera caída de las montañas. Tras las brumas apareció un local retirado de la circulación. Y el se paró, para calmar su sed de líquidos transparentes.
-Señorita póngame una ginebra azul, fría, con hielo. -Las ginebras son todas transparentes, a no ser que le pongamos… -Todas menos aquella de allí. -Ah! Entiendo. Del rostro de la chica brotó, como en una aparición, una sonrisa que parecía sacada de un dibujo pintado de colores. Una mueca, un instante fotográfico, desvanecido después de haber servido al extraño inventor de adjetivos, una ginebra transparente en un vaso azul, para que así no perdiera el color regalado por la botella. Entre las rayas de luz, el local se mostraba frío en los espacios, pero cálido y acogedor en sus rincones alumbrados de sueños con luces hechas de suspiros. Azariel se perdió en pensamientos azules, que flotaban tras el humo del cigarrillo.
Una vez reiniciada la ruta, en los primeros kilómetros, la carretera fue despejándose de nubes a trozos y restos de niebla abandonada. Y apareció el mar en toda su inmensidad. Sobre la última recta, en el horizonte cercano, bajo el cielo, que le mostraba su resplandor de crepúsculo matutino.
Mientras iba acercándose a su destino, se preguntaba porque al viejo continente se le pintaba de azul. Y recordó las primeras tribus emigrando hacia las costas del oeste, hacia el ocaso. Recordó las primeras culturas, caminando hacia allí donde el mar se junta con el cielo, buscando el más allá por los caminos de la Via Lactea, intentando huir de las tinieblas.
Azariel después de viajar por las tierras y los pueblos de sus antepasados, buscando un sitio con el que reencontrarse, había decidido volver a mirar al mar, porque pensó que el mundo es azul a pesar de la oscuridad de los océanos, y que el cielo es azul a pesar de las sombras del universo. Porque todos tenemos algo azul que buscar, tanto si vinimos del mar como si nos mandan al cielo, y dejar de preguntarnos ¿Si el azul existe?
Els ulls oberts com plats. Al voltant de les pupil·les, la brillantor. El principi fou fosc, buit, despullat d’esperança. Aleshores alguna cosa passa, trasbalsa, crea ànimes, cobreix pensaments, nega ingratituds, volteja les cantonades, crida irreverentment, desperta solituds, afirma carrers i ponts i passejades al migdia d’estiu. La sal. El sucre. El fluid germinal de l’home avança vers un destí clar i rodó i la dona finalment alletarà la seva cria i riurà tendre al blanc dels seus ulls. Riures, constatació que allò que esta passant està passant. De sobte , però, tot pot ser inconsistent, inexistent, i torna el buit i esclata tot. Blanc nuclear, ossos descarnats, cossos fora d’òrbita i la calavera del príncep danès que demana perdó als corbs que li piquen els forats del ulls. Els guanyadors son vençuts. Queda el “res” i s’amaga el “tot”. La roda no para de girar, el cap i els peus, les mans i el pit, les espatlles i els genitals, i els records que actuen de comodí per que ens puguem tirar un farol i guanyar la partida als ulls sords, a la mentida sostinguda, al desfogament obsessiu, a la tendresa misericorde, a la solitud mal entesa Sempre hi ha el camí de tornada a la pàtria de la infantesa, al sabó de la roba, a l’escuma d’afaitar del pare, a la llet bullida , a la nata del braç de gitano la sobretaula dels diumenges, al marfil dels elefants de les pel·lícules de safari els dissabtes a la tarda. O els fulls solitaris de l’adolescència omplerts desaforadament en una conjunció de desig i confusió. I les planes que no omplirem per desgana, insatisfacció o desídia, i aquelles que restaran tendrament amagades sota papers bruts o entre llibres il·legibles. Enyorarem als poetes no llegits, als amants despreciats, desitjarem els cossos perduts per l’avarícia de l’orgull i buscarem totes les fulles blanques per escriure l’ultima frase, l’últim vers, l’ultima cançó. No sabrem mai els noms del color de la neu en suec. No comptarem mai els milions de bombolletes d’escuma del mar. No atraparem mai aquells núvols, que estirats, veurem penjats per sobre dels nostres caps. Complirem cent vuit anys i sense dents murmurarem al capvespre vells contes als nostres besnéts. Trobarem endevinalles oblidades en calaixos a les golfes. Escriurem en verd, en negre, en vermell. Desitjarem sempre escriure l’ultima paraula, l’últim accent sobre un paper blanc. Passarà el temps, tot quedarà sublimat. Nosaltres insistirem a trobar aquell mot adequat, aquella anècdota, aquella historia inexplicable. Per nosaltres. O per vosaltres.
Sóc perillós. Molt perillós. Terriblement perillós. Un ser sense escrúpols. No coneix-ho la pietat, no concedeixo ni cedeixo la raó, no cal que em demaneu clemència, doncs no sé pas el que és això. I fred. També sóc molt fred. Gèlid com el gel. Res em pot immutar, però de vegades jo sol em poso la pell de gallina... de tant glacial que sóc. Sóc com l’iceberg que contempla els ofegats del Titànic. De fet sóc el titànic de la delinqüència. Per això vaig ser triat per formar part de l’equip.... o millor encara de la selecció que va fer mister x d’entre els malfactors de la briva. Mister x. El cap. El cervell. Fosc, obscur. Un enigma. Ens va reunir a tots. L’ambient tenia tanta electricitat que si tallaves un cable, quedàvem a les fosques, però no, ell imposà la seva presència, i es va fer silenci. I va donar la primera ordre. - El més important de tot es la seguretat, i aquesta ve de la discreció, i aquesta arriba amb el coneixement. O mes ben dit del no coneixement... (mister x, es un enigma en si mateix tal com parla- vaig pensar ben fluixet-.) ... Així, a partir d’aquest moment s’han acabat els noms entre nosaltres. Ningú sabrà els nostres autèntics noms. Ara sereu, fins que acabi el cop que donarem, el senyor blanc, el senyor verd, el senyor... A tots ens donar un senyor color, el que seria el nostre alies, una marca registrada. A mi em va tocar el groc. El groc. El color del sol.- vaig dir-me ben fluixet-. Carai quin orgull que em va entrar dintre meu. El groc, un color importantissim dins la gama de colors, un dels primaris. Clar com jo, un autèntic dels de bo. Sóc un fera. Un fora de sèrie. La reunió va continuar... Be, vam tardar una mica perquè el senyor rosa no volia ser senyor rosa, doncs no era un color per ell, deia, que ell era molt masculí i no podia dur un color mariquita. Dos calbots donats per mister x ajudaren a poder seguir amb l’elaboració del pla diabòlic que tants bons guanys ens havia de donar. Va costar però per fi va arribar el gran dia. El dia h i l’hora d. Si no fos perquè sóc tant dur i gèlid diria que em suaven les mans. Però no, arrugant el front vaig concentrar-me, com quan vaig restret (com que no m’agrada la verdura), en la que era la meva missió dins del gran cop immediat. Feia un bon dia, lluminós, com si em digues que tot aniria bé: ei senyor color groc, endavant lleó – podia escoltar fluixet dins meu. Una vegada tots trobats en el punt i grega, tots uniformats segons el pla establert, una llambregada de malastrugança em travessà el cervell. Entre els barrets, cadascun del seu color, el nas postís i les ulleres fosques, estaven més prop de comparsa de carnaval que de ferotges atracadors. Vaig pensar, això si ben fluixet, que allò no era massa professional. Però en fi, calia seguir el guio de mister x . ( A partir d’aquet moment l’escriptor es pren la llicencia, per a tal d’alleugerir la narració, i no alentir-la, ans al contrari, de fer esment dels diferents colors sense el seu senyor preliminar. Dit això seguim). I ara, alerta. Atenció que comença l’acció. Tres, dos, u. Ja som a la porta. Taronja, lila i blau cel començaren una baralla davant el local. Blanc obrí la porta de cop, i aquesta va fer dringar els bastonets de bambú de darrera seu: clanc, clonc clanc. - Senyora, auxili, socors, volen picar el meu pobre germanet- cridà ell -. La senyora, tal com mister x havia astutament planejat sortí afora, per a tal de parar la batussa. Ràpidament vermell, verd poma, marró i groc, (mama aquest sóc jo eh,) entràrem dins. Tots teníem memoritzats els moviments següents a fer, així que vam ser llamps a fer la nostra feina. Cadascun als seus respectius objectius. Ràpids, letals, omplíem primer la bossa que dúiem i després butxaques i tot. Vist i no vist. Ja érem fora, ja corríem, ja ens seguien els colors que un segon abans s’esbatussaven. El pla havia funcionat amb la precisió d’un rellotge suís. Ja m’imaginava els diaris de l’endemà... - Agosarat atracament a la botigueta “Mon Dolç”, misteriosos lladres desapareixen amb el seu botí-. Però no, la premsa no en va fer cap esment. Molt sorprès, primer em va sembla decebedor, però desprès, pensant-t’ho bé, vaig dir-me, millor així, la societat no sap la que l’hi espera, L’arc Martí del mal caurà sobre ella. Ja, ja, ja vaig riure per a mi. Però ho vaig fer ben fluixet, eh. Adéu.
Aquest ha estat el nostre arc de Sant Martí particular: el vermell de la sang, el blau del mar, el marró del riu, el groc… de la bogeria? i un llarg etcètera tenyit de colors com aquella roba lila. Uns colors ens han fet riure, d’altres ens han fet somniar, d’altres recordar… Hi ha tants colors com persones hi ha al món. El vermell, per a uns serà el color de la sang, per a d’altres serà el d’un Ferrari; el rosa el color d’uns llavis pintats, o d’una flor al teu jardí; el negre per uns serà el color de la nit, o de la mort. Els dies per a uns seran de color gris com les tempestes, o ben grocs i brillants com el sol. I el verd?, què dir del verd? N’hi ha que en el verd veuen el color de l’esperança, per a d’altres només és el color de la gespa. I per a tots vosaltres, què són els colors? Allò que de petits fèieu servir per pintar els papers, o allò que de grans us vau atrevir a posar a les parets? La vida és com un full de paper, que comença en blanc. A poc a poc l’anem pintant de color, cadascú segons els seus gustos. Uns el pintarem més fluix, d’altres més fort; amb colors ben vius, o potser tot de gris i negre. Esperem que els nostres colors us hagin agradat, bona nit i sobretot... somnieu en colors!
Cares de satisfacció després d’haver superat el nostre primer gran repte: la lectura pública de “Colors”, a l’auditori de l’Escola de música Cal Moliner de Sallent. Ho vam anar a celebrar, i aquí ens teniu, en la primera foto de grup dels Ksandres, amb la Cristina, que ens va ajudar amb la música, i l’Esteve, que va posar la veu a la presentació i el final.
Tothom té dins seu un munt d’històries per explicar basades en les seves experiències, úniques i intransferibles, o en la seva manera de veure la realitat, o en allò que ha somiat, imaginat o llegit. Així doncs, es pot dir que tothom en un moment o altre de la seva vida es converteix en un narrador d’històries.
