Els del mes d'octubre

26è Certamen de Microrelats: IDIOTA

Han estat anys d’esforços, dedicació exclusiva i superació personal, però finalment ho he aconseguit, ara ja sóc un perfecte idiota. (Teresa) 2n ex-equo

Era guapo, però quan reia obria massa la boca, aleshores li queien les babes i se li notava que era idiota. (Rosa)

¿Meas en el bidet y encima te lavas el culo en el water? Yo seré gilipollas, pero tú… idiota perdido (Eduard)

Va visitar-la: Tenia un infart cerebral, coll paralitzat, no podia menjar res. Però li va portar una capsa de galetes. IDIOTA!!! (Concep)

Ella despidió: ¡Adios tio listo! Entonces arrepintió de no haber sido un “ido” sin vuelta, pasmado como un adorado idolatra, idiota, enamorado. (Manel)

En la reunió d´ex- alumnes, una veu repel·lent:" El empollón de Vicente". Havia esperat un quart de segle per contestar: "IDIOTA!" (Núria)

Cada dia faig varies hores de més a la feina, no me les paguen, però segur que ho tenen present. (Juan Manuel) 3r

Como es de suponer con este microrelato tan absurdo e idiota es totalmente imposible ganar tan preciado y oneroso concurso. (Ramon T.) 1r

Com pots ser tan idiota de fotre'm la culpa. És clar que puc, sóc idiota, però un idiota experimental. (Fina)

- Un 7up!
- Quillo…. que dises que no se ve ná, si están toas la luses ensendía!!!
Imaginad, mi cara de idiota. (Ramon G.)

El noi anava pel carrer i tot d’una va cridar a algú:
- Idiota!
I tothom es va girar (Sara) 2n ex-equo

En un banc

Fa uns quants dies que estic asseguda en aquest banc, amb l’esquena dreta i els talons molt junts, tal com em van ensenyar que havia de seure una senyora.
La gent va amunt i avall per la plaça, però ningú em fa cabal. Deu ser perquè cada dia al matí passo una bona estona mirant que cap cabell surti del seu lloc, s’ha de ser polit. Em sembla que l’abric i la bossa de pell que tinc a la falda també els despisten.

Una munió d’edificis arrenglerats omplen el meu horitzó. Quan es fa fosc i les finestres es comencen a il·luminar, sembla ben bé que interpretin una partitura feta de llums, que toquen a l’inrevés quan se’n van a dormir

El matí, després de la calma de la nit, ve l’hora més agitada. Hi ha un noi amb una armilla verda que passa l’escombra cada dia a les set. Darrera seu, un home panxut dóna voltes amb un gos de potes primes. Després, tot rebufant, s’eixancarra com una girafa bevent al riu per recollir les caques de l’animal; sempre tinc por que la panxa li faci contrapès, caigui i acabi amb la tifa encastada al nas.
Una mica abans de les vuit el cambrer del bar surt per la porta de servei, s’afluixa el corbatí i fuma un cigarret. Al migdia una dona de galtes vermelles dóna menjar al coloms, que se li enfilen per tot el cos, fins i tot al cap. Ella els hi parla com si fossin criatures

No m’havia parat mai a mirar la gent i és ben curiós. Tothom té la seva cara i el seu cos, però també el seu ritme: la dependenta de la merceria quan camina segueix els compassos del Bolero de Ravel, en canvi el forner de la cantonada arrossega els peus a ritme de tango: ”Adiós muchachos, compañeros de mi vida...” De tant mirar-los passar, acaben sent com de la família i me’ls acabo estimant.
Hi ha una mare i una filla que passen cada matí amb pas lleuger. Van a l’escola i sempre fan tard. La mare sap que la nena, com totes les de la seva edat, és presumida, i per això li compensa la serietat escocesa de l’uniforme canviant-li el pentinat: ara una cua, dues cues, dues trenes, amb agulles de fantasia i gometes de colors... I corren lleugeres carrer avall!
Dos cops al dia passa un noi prim. Té la pell molt blanca i els ulls d’artista. Com una serp de colors, una gran bufanda li envolta el coll. Sempre té un posat trist. Fa una estona però ha passat rient al costat d’un noi ros que portava la seva bufanda. Potser s’estimen i m’he adonat que me n’alegro, ja no hauré de patir per ell. De fet, feia molt temps que no em sentia tan bé.

Em sembla que al final he trobat el meu lloc. Quan em vaig quedar sola i tots els problemes del món em van caure al damunt, aquell senyor de la corbata i el vestit fosc, ja m’ho va dir:

- Senyora, per solucionar els seus problemes ha d’anar a una Caixa o a un Banc.

Una caixa em va semblar un solució massa dràstica en aquell moment, encara no em sentia a punt, i vaig preferir aquest banc. No me’n penedeixo gens. Espero que quan arribi la primavera em plantin petúnies a la vora.

ELS MEUS COLORS

La paleta de la meva vida em transmeteix una gamma de colors que van del verd al gris en ordre i en sentit descendent.

El color verd m´evoca un estiu en què vaig fruir intensament del contacte amb la naturalesa i de l´amistat. El despertar d´unes ensacions que m´aportava una incipient joventut que estrenava com si estrenés un preciós vestit de festa.

El verd es tornà blau, el color de la maduresa a batzegades i de l´aprenentatge. Él de l´amor tranquil i el bes furtiu. El color d´una aparent placidesa i el d´un equilibri efímer.

El blau descendí als inferns del negre, el color d´un pou on em vaig veure abocada. El buit absolut, el patiment sord que s´arrapa a la pell i et xucla la vida.

Pur instint de supervivència, amb el devenir dels anys el negre derivà en gris. El color de la mediocritat assumida, el d´un vestit impermeable que cobreix tants de somnis no realitzats.

Gris tardoral, com un negre però sense dolor, és tanmateix el millor dels colors.

EL PRESENT QUE M´ACULL

I quina taula tan ben parada, repleta de viandes i de vins selectes aptes per als paladars més exquisits, servits en una cristalleria i en una vaixella dignes de les celebracions més solemnes, , disposades damunt una taula ovalada de grans dimensions, i atapaïda, envoltada d´unes cadires plenes, amb gent feliç, obertament desimbolta, disposta a la gatzara.
És Nadal i la família s´aplega, fa pinya. Al meu davant, a la banda oposada de la taula, qui va ser el meu marit i la seva dona. Ell esquiva la meva mirada mentre ella la busca esperant la meva complicitat. Mentrestant no pot disimular el seu nerviosisme amb un lleuger tremolor al llavi inferior. La seva mà dretana adornada per una àmplia varietat de gemmes descansa damunt la d´ell.
No puc recordar com el vaig conèixer, quan ens fèrem el primer petó, ni quan engendràrem el primer fill. Unes fotografies diuen que ens estimàrem i ara ni tan sols recordo el seu nom.
Tot va ser abans que les nostres vides canviessin per sempre.
Una boira enteladora, un revolt agut, la pèrdua del control, voltes i voltes, un abisme, caiguda en vertical. Foscor, silenci, buidor.
Finalment em vaig despertar del coma però havia passat molt de temps i la vida s´havia anat desenvolupant sense mi.
Els meus fills creixien sense mi.
El meu marit va estimar, una altra vegada, sense mi.
Quan vaig tornar no recordava res ni ningú. I tampoc sentia per res ni per ningú.
Era com una planta insensible que per tornar a ser persona havia d´aprendre a menjar, a caminar, a parlar. Havia d´aprendre de nou el que havia oblidat.
Com ara el nom dels meus pares, situats cadascun a cada extrem de la taula, dissimulant amb una ganyota un somriure.
I quins ulls més tristos. Quanta desolació damunt les seves espatlles. Plorant per mi, cuidant els meus fills, intentant que no m´oblidessin. Els dos al meu costat , creixent sols, aprenent sols,per a ells no deixo de ser una incòmoda figura.
La fatalitat em va prendre massa coses. Coses que no podré recuperar mai. Deixant-me sense afectes.
Tan sols tinc present, un present incolor i indolor. Que m´exaspera.