Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rosa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rosa. Mostrar tots els missatges

17.10.09


DESPRES DELS COLORS


Desprès de fer els colors moltes vegades he pensat si en lloc de triant-se nosaltres el color, no van ser els color els que ens van triar a nosaltres.
Perquè no em direu que la Concep no es una dona de color vermell, el vermell del coratge, de la lluita per la supervivència el vermell de l'energia pura i de la força.
La Elvira tot ella és com una violeta menuda, discreta però plena de fragància que l'acompanya allà on ella és.
I la Teresa, li podríeu donar un altre color que no fos el rosa?
El Ramon, bé els Ramons, blanc i negre com un taula d'escacs. blanc negre, negre blanc escac i mat a l'avorriment i la tristor.
A L'Eduard jo li donaria el color, és a dir, els colors de l'arc de Sant Martí, per la seva manera alegre d'escriure i de jugar amb les lletres em recorda els abecedaris de tots color que es fan servir per ensenyar els nens a llegir.
La Mònica el color marron de una tassa de xocolata calenta, que et dona força i et reconforta, o bé com aquells bombons màgics que no necessites menjar-los per sentir la seva dolçor
La Núria encara no se li pot donar color perquè és com una poncella que mica a mica es va obrint i encara trigarà un temps a mostrar-nos el seu autèntic color.
En Manel el blau cel com las ones del mar, que no saps mai si venen o van, però quan t'hi acostumes t'encanta la seva remor.
La Rosa, jo mateixa, que per l'edat que tinc estic força verda, vull dir que encara estic tendre, no us ho sembla?
El Juan M el gris, però no el gris de la vulgaritat, és un altre gris, és el gris del cel quan està a punt de fer una tronada i un xàfec.
La Sara tampoc podia tenir un altre color, tot ella es com una tarongeta dolça, una nespra, un ganxito.
La Fina morat, el color de la saviesa, de la rebel·lió de les dones.
I en David, ai! en David! que podia tenir un altre color que no fos el groc, el color del sol, perquè com el sol, si t'hi estàs gaire estona agafes mal de cap, però també és el color de la crema catalana, el pa de pessic, la truita de patates, els pollets quan surten de l'ou, la caca dels nens petits, la flor de les mimoses, però sobretot el color de l'or.

13.4.09

Digueu-me pare, per què?

Digueu-me pare per què ?

Per què has permès que passés pel jardí de la vida embolcallada amb una fèrria cuirassa, com un guerrer preparat per no sé quina imaginària guerra.
Em vas donar una pell blanca i suau i cabells sedosos, i has permès que es marcissin sota aquet ferri mantell.
L'elm que cobria el meu cap tenia una ranura tan minsa que ben just em deixava veure el camí per no ensopegar, i que no m’ha deixat sentir el roser i el gessamí quant em cridaven amb el seu perfum, tampoc he pogut gaudir de la suau carícia de l'aire fresc del matí jugant amb els meus cabells, ni mes tard l'abraçada ardent del sol del migdia.
I ara que ja sóc tan enllà del camí, gairebé a la rocalla molt a prop de la terra erma... Ara em desprens de la cuirassa... ara, que sols puc mirar enrere imaginant el que podia haver estat si hagués pogut sentir la veu del roser i el gessamí. Ara ja només puc imaginar la dolçor del seu perfum i la tendra carícia dels seus pètals sobre la meva pell , ja només puc imaginar el meu cos estès sobre l'herba fresca, escalfat per l'ardent sol del migdia i potser las ales de mil papallones sobre la meva pell, omplint-la de color i de vida.
Ara això ja només pot ser nostàlgia o... potser un somni.
Però jo sé que hi tinc dret! i et demano que em deixis romandre més temps del que potser em pertoca en aquest últim tram del camí , no pots llençar-me a la terra erma sense haver gaudit dels colors i els perfums del teu jardí, deixa'm en aquest últim reducte del jardí on encara hi floreixen la violeta boscana, el romaní, la farigola i els narcisos silvestres, deixa'm gaudir del seu perfum, que potser no és tan dolç com el del gessamí però es fort i profund, potser més adient per una ànima ja una mica cansada .

28.3.09

Colors: Verd

VERD

De la unió del blau del cel i el groc del sol es va formar el color verd, el color que tenen els arbres i els camps a la primavera. Després de la grisor del hivern aquest l’esclat de verdor de cada primavera ens porta la il·lusió d’un nou renéixer a la vida.
Els anys de la postguerra van ser com un llarg hivern sense fi. En aquells temps la vida era de colors tristos i opacs. La por i la repressió tenien uns colors ben definits el caqui, el gris, el negre, la misèria també tenia color propi, el color fosc i terrós de la roba estesa rentada amb poc sabó fins i tot el pa havia perdut el seu color blanc per tornar-se fosc gairebé negre.
Per això a la Maria, una nena que li va tocar viure la infantesa en aquells mals temps, li agradava tant el color verd. Tot i que era molt espavilada era massa petita per saber que no tot és sempre com ha de ser, i que a vegades quan les coses no van prou be no són pas les criatures les que en tenen la culpa.
Quan se sentia trista i confosa, perquè li passaven coses que ella no podia entendre, se n’anava a la vora del riu i allí sota l’ombra fresca dels salzes i envoltada de verdor sentia que la seva tristor s’esvaïa.
La seva mare, com gairebé totes les dones d’aquella època, tenia de treballar moltes hores per poder tirar endavant. Marxava de matinada i no tornava fins l’hora de dinar. Hi havia dies que no li podia deixar la bata neta per anar a escola, perquè no havia tingut temps de rentar-la, o be perquè plovia i no s’havia eixugat, aleshores la nena s’havia de posar la del dia abans, i quant això passava ja sabia que li tocaria el rebre.
La mestra de la Maria era una dona que li hagués escaigut més fer de sergent a la legió, que fer de mestre d’una escola de nenes, tan per el seu mal caràcter com per
la poca sensibilitat com tenia per tractar a les criatures.
A la pobra Maria li tenia el dit ficat a l’ull, qualsevol cosa li anava be per renyar-la, el dia que no portava la bata neta i planxada ja en tenia prou per avergonyir-la davant de les seves companyes.
- Ets una cotxina , mira si veus una altre nena que vagi tan bruta i mal pentinada com tu? – Li deia.
Ella es mirava la bata i pensava que potser si que no anava prou en compte per no embrutar-se. Però està clar ella volia ser bona nena i feia cas de sa mare quan li deia que ajudes a l’avi a fer herba pels conills, donar menjar a les gallines, anar a collir tomàquets al hort, ella ho feia, i estava molt contenta de fer-ho, però fent totes aquestes coses, a més de les coses pròpies de una nena de la seva edat, collir mores, fer cassoletes de fang, jugar a botiguetes etc. és molt difícil mantenir un vestit net dos dies.
Tampoc entenia que la mestra la renyés per això del pentina’t. Sí que era cert que no anava gaire ben pentinada i que les seves trenes eren sempre guerxes, sempre n’hi havia una més amunt que l’altre, massa endavant o massa endarrera o bé un floc de cabells que sortia per on no havia de sortir, però a ella ja l’hi estaven bé ja li agradava.
Com que el mati la seva mare era a treballar i no la podia pentinar per anar a escola, ho havia de fer el seu avi un home que ja rondava els 70 anys, i que tota la vida havia fet de pagès, que tot i que hi posava tota la voluntat no ho sabia fer més be, i encara sort que de fer trenes n’havia après fent els forcs dels alls i les cebes , però esta clar no és ben be el mateix, i encara que la pobra Maria mirés d’estar tan quieta com podia i el pobre home hi poses tot el seu saber, la cosa no dava per més i les trenes sortien com sortien.
L’avi de la Maria era un bon home, era alt i prim i en la seva joventut havia tingut els cabells de color de safrà, però ara de color de safrà ja només ni quedaven uns quants entremig dels blancs que li omplien el cap. Tenia els ulls de un blau gris com el color del cel en els dies plujosos d’hivern i la pell plena de pigues que la nena s’entestava en contar per saber quantes en tenia.
Per la Maria era el seu puntal, era ell que tenia cura de despertar-la al matí per anar a l’escola, La llevava la rentava i la vestia i després de l’odissea de pentinar-li les trenes l’hi feia l’esmorzar, un bol de sopes de pa amb llet ben calentones.
Mentre la Maria se les menjava ell li explicava histories que feien que les sopes encara fossin mes bones
- Que en son de bones aquestes sopes avi – deia la Maria.
- Ho tenen de ser per força, ja saps que te les faig amb pa acabat de fer, i la llet és d’una vaca blanca com la neu que només munyeixen per les nenes maques com tu.
- Tu avi sempre em dius que sóc maca, però la mestra em diu que sóc cotxina i descarada.
- No te l’escoltis la mestra quan diu això, els mestres a vegades també s’equivoquen, tu fes bondat escolta bé les lliçons però del demés deixa-la cantar,
L’avi sempre li explicava molts contes i històries molt boniques. Però el que més li agradava era que li expliques coses que varen passar a la guerra i el què va haver de fer per no haver-hi d’anar.
Ell sempre deia que les guerres les provoquen els rics i les pateixen els pobres i per això ell no hi va voler anar, deia que ell no tenia perquè matar homes que no li havien fet cap mal, que si algú s’havia de morir ja s’encarregaria de llevar-li la vida el qui l’hi havia donat.
Per tal de que no se l‘emportessin a la guerra va haver d’amagar-se al bosc, dins les bagues més recòndites, dormint en balmes fosques i fredes, i era per això que coneixia tan be el bosc i en sabia tots els secrets.
Un dels secrets que l’hi havia explicat , era el dels homenets del bosc, uns éssers que viuen al boscos i que tenen poders màgics ells son els que tenen cura de la natura i els animalons i també de la bona gent que per alguna cosa s’hi ha d’acollir-hi.
Quan ell s’hi va haver d’amagar sort en va tenir, quant la mala gent que el buscaven per fer-lo anar a la guerra se acostaven al lloc on ell era amagat, els homenets del bosc escampaven un polsim màgic que el feia fonedís als ulls d’aquells individus, aleshores passaven de llarg sense veure’l.
Deia que eren uns homenets petits de color verd que anaven amb vestits, sabates i barrets tot fets de fulles, sabien fer uns sals com una llebre i si volien es feien fonedissos apareixent tot seguit en un altre lloc, i coneixien remeis per tota classe de mals i encanteris.
El temps que va estar amb aquells éssers no va pas esta un temps perdut, ja que hi va aprendre moltes coses, perquè aquells homenets son mol i mol savis, sort en va tenir d’ells per sortir-se’n de aquell mal tràngol.
Era per això que a la Maria li agradava tant anar al bosc, sempre pensava que potser un dia tindria la sort de veurà un de aquells homenets.
A resultes de la poca simpatia que es tenien amb la mestra no li agradava gaire anar a escola, hi havia dies que el matí a l’hora d’anar-hi li feia mal la panxa, aleshores el seu avi li deia:
- Bé doncs si et fa tan mal la panxa no i vagis, però no ho diguis a ta mare, que llavors em renya.
El avi se l’enduia al bosc a buscar llenya, els acompanyava sempre la seva gossa Diana, una mastí del Pirineus de pel blanc com la neu, tan bon gos i tan llesta com no n’hi havia cap més al món.
Tan punt sortien del poble i s’endinsaven al bosc a la Maria li passaven tots els mals, saltava i corria collint flors i empaitant papallones mentre el seu avi feia llenya.
Un dia va ensopegar i va caure amb tan mala sort que es va torçar el tormell, i tot i que el seu avi li va refrescar amb aigua d’un rierol i li va embenar amb el mocador de butxaca, li feia tan de mal que no podia caminar, aleshores l’avi li va dir:
- Esperem aquí asseguda sota aquest arbre, mentre jo porto el feix un tros enllà, després tornaré a buscar-te per portar-te a coll i be.
- Si marxes tindré por avi – va dir la Maria
- La Diana et farà companyia ja saps que és molt valenta i et defensaria de qualsevol que et volgués fer mal.
- Però jo tinc por avi.
- Al bosc no has de tenir mai por, ja t’he explicat que el bosc hi viuen aquells homenets tan bons i tan savis.
- Aquells que van tenir cura de tu quan et vas amagar per no haver d’anar a matar homes a la guerra ?
- Esta clar ja¡ t’ho he explicat moltes vegades.
- Bé però potser ja no hi son, con que fa tan de temps potser ja han marxat.
- On vols que vagin el bosc es casa seva.
- I si algú els a mort?
- Això no pot passar, son massa llestos per que algú els pugui fer mal.
- Be avi però no triguis gaire.
Quan l’avi es va allunyar pel camí i la Maria ja no el podia veure li agafà una mica de por, aleshores s’abraçava molt fort a la Diana i recordant el que li havia dit el seu avi va mirar fixament el fons de l’obaga, per veure si hi veia algun Homenet del bosc i aleshores amb un filet de veu va cridar:
- Homenets del bosc que hi sou?
No va sentir res i va tornar a cridar una mica més fort.
- Homenets del bosc que no em sentiu? Sóc la Maria
Va escoltar però només va sentir els rossinyols cantar dins la verneda i unes granotes que raucaven a la vora del torrent. Però de sobte va sentir un remor i una llambregada de color verd que passava entre mig del arbres, seguidament un xiuxiueig uns moviments rera els matolls i van aparèixer uns petits homenets de color verd .
La menuda al veure’ls va obrir uns ull com plats abraçant-se encara més fort a la seva gossa, aleshores un dels homenets que semblava el més vell i el que manava, li va dir:
- Hola Maria ! Som els homenets del bosc, que ens has cridat?
- Si perquè tenia por.
- Doncs no n’has de tenir de por nosaltres som aquí per tenir cura de tu.
- Si, ja m’ho ha dit l’avi, però jo no sabia si encara ho feia-ho això de tenir cura de la gen.
- I tan que sí ! Sempre que hi hagin bones persones com el teu avi i tu no ho deixarem de fer mai, mai mentre hi hagi boscos que són la nostra llar. Si algun dia desapareixen els boscos aleshores ja no tindrem lloc per viure i nosaltres també desapareixerem.
- Quan sigui gran tindré cura dels boscos perquè no quedeu mai sense lloc per viure, us ho prometo ¡ – es va afanyar ha dir ella.
- Molt bé Maria no oblidis mai la teva promesa.
I dit això l’homenet va ficar la mà dins d’un petit sarró de color verd i traient un grapat de polsim màgic el va escampar damunt la nena i el seu gos que va fer que s’omplis tot de estrelletes de colors, mentre una musica alegre començà a sentir-se per tot el bosc, aleshores els homenets van posar-se a balla fent sals i cabrioles deixant a la menuda boca badada.

Quan va tornar l‘avi, la nena dormia profundament abraçada a la seva gossa.
- Maria desperta’t ! Hem de tornar a casa.
La petita es va despertar i tot fregant-se els ulls es va afanya a dir.
- Avi, avi, avui si que els he vist i he parlat amb ells !!!
- Amb qui has parlat?
- Amb els homenets del bosc.
- A si, i com eren?
- Ben be com tu m’havies dit, de color verd amb un vestit i un barret fet de fulles.
- Ah, si, doncs així si que ho eren.
- I saps avi? m’ha dit que faci sempre tot el que tu m’has ensenyat i que sempre que els necessiti m’ajudaran. Ara que ja se que son els meus amics serè mol valenta i no tindré mai por de res i quan sigui gran tindré cura del boscos perquè els boscos són la seva llar.
El avi li va passar la ma pel cap amb tendresa, i carregant-la a coll i be van marxar cantant una bonica cançó.
En els ulls d’aquell bon home s’hi va encendre una llum d’esperança, ara sabia que un dia no massa llunya aquell llarg hivern ple de foscor s’acabaria, perquè en el cor dels infants com la Maria la llavor de la llibertat i la il·lusió no moriria mai.

Rosa

9.3.09

El batalló que fou enviat a la merda

El 5è batalló d’infanteria d'operacions especials havia finalitzat les maniobres que els havien portat a aquell lloc.
Impressionava veure aquell contingent militar circulant per entremig de las muntanyes. Homes i vehicles formaven un comboi perfectament organitzat.
El batalló estava comandat pel coronel Jacson que viatjava en un vehicle tot terreny encapçalant la formació.
Al rostre espartà del coronel s'hi podia veure una espècie de ganyota que volia ser un somriure, es sentia satisfet i orgullós! Els seus homes eren els millors i els més ben entrenats, les maniobres havien estat un èxit total!
Hi havia hagut algunes baixes però això ja se sap, sempre hi ha algun babau que no sap el què ha de fer i aleshores passa el què passa. Però a fi de comptes perdre la vida en acte de servei és el millor que els pot passar a alguns infeliços.
A part d'això tot havia estat perfecte, les armes que havien estat l'objectiu de las maniobres havien sobrepassat totes les expectatives. Aquells canons de raig làser podien calcinar tot el que hi hagués a un quilòmetre a la rodona en uns segons.
En el lloc on fins fa poc i havia un bosc amb arbres centenaris, desprès de passa-hi els seu batalló només hi quedava un paratge calcinat sense el més mínim rastre de vida.
- Espero que aviat puguem fer servir aquestes armes d'una manera real, hi ha molta gent indisciplinada al món i ja és hora de posar-hi ordre- va pensar el coronel Jacson, mentre el comboi ja arribava al campament. Un cop allà, tant els soldats com els oficials es van disposar a sopar i després a dormir, l’endemà tornarien tots a casa i tindrien uns reconeixements molt merescuts.
El coronel, com la resta del seus homes després de sopar es va dirigir a la seva tenda, tot i que ell encara no havia acabat del tot la feina.
Havia de redactar l’informe que hauria de presentar els seus superiors, faria una descripció detallada del poder destructiu d’aquelles meravelloses armes sense oblidar esmentar les tècniques que ell havia ideat per millorar-ne el poder destructiu.
- Aquestes armes marcaran el principi d'una era, dominarem el món, no hi haurà cap país que es resisteixi al nostre domini.
Amb aquests pensaments es va estirar al seu catre amb la satisfacció de qui ha fet la feina ben feta i amb aquest sentiment, i el silenci i la tranquil·litat que regnava al campament es va adormir profundament.
De cop el van despertar uns trets i els crits del seus homes: Ens ataquen!! Ens ataquen!! sentia que cridaven.
- Qui cony ens pot atacar? No estem pas en guerra - va cridar el coronel sortint de la tenda descalç i a mig vestir.
Però no va poder veure res, una llum molt potent l’enlluernava i amb prou feines li deixava obrir els ulls, només podia sentir els crits esgarrifosos que proferien els seus homes.
Per uns instants li va semblar veure unes estranyes figures que no semblaven pas humanes movent-se per tot arreu, i que anaven empenyent als seus homes el centre d'on venia la llum, de sobte va sentir un cop al cap que el va anar paralitzant fins que va perdre el coneixement.
Quant va tornar en sí no sabia on era ni quant de temps havia passat. Com va poder es va anar alçant, mirant a tot arreu per si podia veure alguna cosa que li donés una referència d'on era. Aleshores es va adonar que era en un lloc que li era del tot desconegut.
Aquell lloc fosc i tenebrós no s'assemblava pas a cap lloc que ell hagués estat abans.
Era tot molt estrany... i aquella pudor!!... Se sentia per tot arreu, era una pudor nauseabunda que feia que l'aire fos irrespirable. Aquella pestilència només era comparable amb la pudor dels excrements més pútrids, era com si estés immers en una gran latrina.
Tot i que hi havia molt poca llum, es va poder adonar que allò era un immens abocador ple de tota mena de maquines i artilugis estranys convertits en ferralla, i quina no va ser la seva sorpresa i el seu estupor, quan va descobrir entre la ferralla els seus meravellosos canons làser últim model fets miques.
I els seus homes!! Aquell magnífic batalló també formava part d'aquell desastre, alguns geien per terra i altres corrien embogits d'un lloc a l'altre, cridant i maleint, buscant una sortida inexistent.
Aquell lloc no tenia sortida, estava envoltat d'una immensa basa de llot pestilent. Una bassa que semblava tenir vida pròpia i que mica mica s'ho anava empassant tot.
El coronel va cridar amb totes las seves forces que volia veure els que l’havien portat allà, exigia, renegada i reclamava els drets de la Convenció de Ginebra. Però ningú responia a las seves exigències, mentre amb desesperació veia que la immensa bassa pestilent anava engolint homes i màquines.
Ja li faltava poc perquè l’engolís a ell també com a la resta dels seus homes, i encara no havia pogut entendre què havia passat, ell havia fet una tasca excel·lent mereixedora dels més alts reconeixements, tot havia anat perfecte, què era allò? Qui els havia portat a aquell lloc horrible? No entenia res, quins enemics eren aquells tan poderosos que havien destruït d'aquella manera el seu magnífic exèrcit.
Amb les últimes forces que li quedaven, va tornar a cridar que li donessin una explicació de tot allò. Però aquest cop, potser afeblit el seu orgull per la imminent aproximació de la mort, ho va demanar d'una manera diferent, ho va demanar com un favor, com una última voluntat abans de morir.
Aleshores va aparèixer damunt seu una màquina voladora que va aterrar al seu costat. Del seu interior va sortir un ésser estrany com els que li havia semblat veure al campament.
Aquell ésser alt i prim, de pell blanca com la cera, el va mirar amb uns ulls grossos i vidriosos dins dels quals s'hi podia veure una cosa semblant al que nosaltres en diem commiseració, aleshores aquell humanoide posant-se un aparell a la boca, que feia de traductor, va pronunciar unes paraules amb un to metal·litzat que deien: - HO SENTO... JO NO HE ESTAT PAS QUI US HA JUTJAT... JO NOMÉS OBEEIXO ALS QUE TENEN CURA DE MANTENIR L’UNIVERS NET DE BRUTÍCIA… HO SENTO… JO JA NO HI PUC FER RES... HO SENTO.
Aleshores l'ésser va pujar a la nau i va desaparèixer, mentre el coronel Jacson, com la resta del seu batalló, era engolit pel gran abocador pestilent.

1.3.09

Mundos en fusión

Hace mucho, muchísimo tiempo, tanto que aún no se había inventado la forma de medirlo. Fue más o menos en la época en que el divino Hacedor creó todo lo que ahora vemos y lo que ya no podemos ver, por estar hecho de una materia que el ojo humano demasiado contaminado ya no puede ver, como son los ángeles, los arcángeles, los elhoims, los elfos, las hadas y demás seres mágicos.
En aquel tiempo, y en un lugar de este universo recién creado había un mundo pequeño que se llamaba TIERNO este planeta estaba hecho de una materia suave y sutil, de colores también suaves y sutiles, sus continentes eran de una gran belleza con un clima agradable i benigno. Sus habitantes tan bien eran seres bondadosos, discretos y amables, vivían en casas sencillas, donde criaban a hijos también bondadosos, discretos, amables.
En este planeta, no se conocían los sentimientos negativos y todos eran tan buenos que jamás discutían ni peleaban por nada, no conocían la palabra no, y mucho menos el odio y el rencor.
Entre los vecinos la armonía era total; cuándo un vecino le pedía prestado algo a otro, este jamás se negaba a dárselo, aunque fuese lo que más apreciara en este mundo.
- Déjame tu bici nueva.
- ¡¡Ah!! Bueno, aquí la tienes.
Y cuando el vecino volvía después de dar un paseo con ella le decía;
- ¿Sabes que me encanta tu bici? mira, me voy a quedar con ella.
El dueño de la bicicleta sonreía y decía;
- Bueno, como tú quieras.
Porque como era tan bueno, bondadoso y amable, ¡¡¡no podía decir otra cosa!!! Aun que después les doliera el estómago durante dos semanas.
Algunas veces también ocurría que una señora estaba toda la tarde cocinando una hermosa y sabrosísima tarta, y cuando la tenía terminada y se recreaba pensando en lo contentos que iban a poner su marido y sus hijos cuando la vieran, llegaba una amiga y decía;
- ¡¡¡Qué maravillosa tarta, y además de chocolate y cerezas, la preferida de mi familia, si no te sabe mal me la llevo!!!
¡Y se la llevaba! Mientras la señora sonreía y decía.
- bueno… nosotros ya comeremos unas peritas…. Je..je ..je
Le respondía amablemente la señora mientras unas cosquillas extrañas le corrían por toda la barriga y un agarrotamiento le subía por los brazos y las piernas, pero como era una señora del planeta Tierno no podía hacer otra cosa que sonreír y ser muy feliz.
Los domingos solían ir al fútbol, aun que los partidos eran algo aburridillos, porque claro, como ninguno de los dos equipos se atrevía a marcar gol por no herir los sentimientos del equipo contrario, todos los partidos terminaban con empate a cero.
En este maravilloso mundo amaban y respetaban a los animales, jamás mataban a ninguno, solo se los comían si morían de viejos o de algún accidente.
Los cazadores disparaban escopetas de agua, y lo máximo que podía ocurrir es que la pieza muriera de un catarro. Y los perros, ¡¡¡ay los perros!!! Eran tan buenos y dóciles que solo ladraban de vez en cuando ¡guau¡ para que supieran que eran perros y no los confundieran con un cerdo o un conejo.
A la hora de buscar pareja, los habitantes de este bello planeta, también lo tenían un poco peliagudo, porque como todos se amaban tanto, era difícil saber a quién amaban más para casarse con él.
Ir al colegio, no era obligatorio, por no hacer sufrir a los niños. Algunos empezaban el parvulario a los diez, otros a los quince, según fuera el niño de decidido.
Tampoco había leyes, para que nadie se sintiera molesto, y los políticos se reunían solo para decidir cuando se tenían que celebrar fiestas y cosas así.
La vida era tranquila en este mundo maravilloso, padres tranquilos, hijos tranquilos, tranquilos días, tranquilos meses, tranquilos años (aunque algo aburridillos).
En la misma época, en otro lugar del universo no muy lejano, había otro planeta que se llamaba Guerra. Era un planeta grande, estaba hecho de una materia áspera, densa, de unos colores oscuros impactantes. Sus continentes eran bastos lugares, de clima extremo y duro, y sus habitantes eran a la vez, seres hostiles, de carácter áspero, orgulloso y competitivo.
En este planeta no se conocía la bondad ni los buenos modales, y mucho menos el amor. Se llevaban mal, discutían y se peleaban todos con todos, incluso cuando celebraban algo, era normal que terminaran a porrazo limpio. Las fiestas se valoraban por la bronca con la que habían terminado, era normal oír el día después;
- ¡¡¡Qué fiesta!!! ¡¡¡Acabaron veinte en el hospital!!!! ¡¡¡Qué pasada!!!
Incluso en algunas de las mejores fiestas acababan quemando la casa de los anfitriones, estas ya eran las de más categoría.
Si algún vecino se atrevía a pedir algo a otro, seguro que este le arreaba un garrotazo que lo dejaba en el sitio. Por eso jamás nadie se atrevía a pedir nada a nadie.
Trataban muy mal a los animales, que a su vez eran muy fieros y agresivos. Los perros morían pronto, reventaban de pura rabia, de tanto ladrar.
Cuando decidían formar una familia era complicadísimo, pues tenían que casarse con la persona que menos odiasen, como no conocían el amor, el menos odio era lo equivalente a estar enamorado, pero aún así, los matrimonios duraban poco, porque como no se ponían de acuerdo en nada, cuando tenían que hacer cualquier cosa, como por ejemplo lavar la vajilla, o cambiarle los pañales al bebé, lo más seguro es que la vajilla saliera volando por la ventana. Con el bebé no podían hacer lo mismo, porqué estaba prohibido tirar bebes a la calle des de las ventanas.
Los niños iban muy pronto al colegio, y sus padres les exigía que fuesen los primeros en clase, pero como todos no podían ser el primero, aun que las notas fuesen muy buenas, cuando el niño se las mostraba al padre, este, en lugar de darle un abrazo, le soltaba un coscorrón que el niño quedaba medio atontado.
Los partidos de fútbol, eran un verdadero caos, porque como eran tan egoístas y no sabían compartir, no querían compartir el balón, así que cada jugador jugaba con su propio balón, y con 20 balones en el campo, marcaban tantos goles a la vez que nadie quería ser el portero por no morir acribillado a pelotazos.
En este mundo, nadie quería dedicarse a la política, porqué como nadie estaba de acuerdo con nada, no aceptaban las leyes que había que cambiar dos o tres veces al mes. Celebraban elecciones casi cada semana, y los políticos morían todos de un infarto o se pegaban un tiro de puro agobio.
Los guerrianos, continuaban viviendo en su planeta porque no se habían inventado los viajes espaciales, y no tenían forma de irse a ninguna otra parte.
Un día, sin saber porqué ni de que manera, estos dos planetas fueron desviándose de sus respectivas órbitas, muy suave y lentamente Tierno, más rápido y bruscamente Guerra, hasta que un día, ¡¡¡pataplaf!!! toparon, y como dos gotas de aceite flotando en agua, se absorbieron mutuamente y Ay Dios ¡ qué explosión, qué estruendo ¡ ¡¡¡pataplum… Pum pum¡¡¡Pataplaffff!!! Paf paffffff ¡ ¡¡ Chuffff Barrabuffff ¡¡algo así como cuando se echa agua sobre brasas encendidas pero en plan súper bestia. Salieron enormes columnas de humo y vapores de colores y densidades diferentes, unas eran de colores suaves, otras densas y de colores intensos.
Este zapatiesto duró mucho, muchísimo tiempo, hasta que un buen día empezaron a disiparse los humos y los vapores, y apareció un planeta nuevo y distinto. Era mayor que Tierno, pero más pequeño que Guerra, o sea, medianito.
Su atmósfera, no era tan sutil como la de Tierno, pero tampoco tan densa como la de Guerra. Igual ocurrió con los colores, que no eran tan suaves y sutiles, pero habían ganado en viveza, eran como más alegres.
Su clima también cambió, había períodos de clima más suaves, y otros períodos de clima más crudo, a lo distintos periodos les pusieron un nombre y le llamaron estaciones.
Los habitantes que quedaron de esta fusión, tuvieron que empezar de cero, ya no eran tan buenos, pero tampoco eran tan malos. Los tiernos, descubrieron que había una palabra que era no y vieron que era muy útil en determinados momentos, y los guerrianos aprendieron a compartir, y también conocieron una palabra nueva, AMOR, que aun que al principio les pareció muy rara, cuando descubrieron su significado, les gustó.
Los vecinos ya no tenían que esconder sus bicis nuevas por miedo que un vecino se encaprichara de ella y se la llevara, simplemente decían; te la puedes llevar un rato, pero si quieres te diré donde puedes comprarte una.
Y las señoras hacían su tarta tranquilamente, sin miedo a que su amiga se la pidiera y si lo hacia le decía; lo siento, pero esta es para mi familia, si quieres te doy la receta y te haces una, que es muy fácil.
Los partidos de fútbol, empezaron a ser mucho más divertidos, con un solo balón, y con goles.
Las fiestas, también cambiaron, y aun que todavía hay algunas que acaban en bronca, pocas veces los invitados acaban en el Hospital, y lo de quemar la casa de los anfitriones, ya quedó en total desuso.
Respetan a los animales, pero ahora los matan antes que sean muy viejos, porque así están mas tiernitos a la hora de guisarlos.
También es algo más fácil escoger pareja, aunque sigue habiendo bastantes fallos en este tema, lo que ocurre es que como ahora tienen unos aparatos que se llaman lavavajillas, la cosa se hace más llevadera.
Los niños tienen que ir al colegio obligatoriamente pero nadie les exige ser los primeros de clase y si no les gusta estudiar pueden dedicarse a otra cosa, futbolistas, toreros, tertulianos de la tele etc.
En el tema de la política es donde lo llevan peor, sigue costándoles mucho ponerse de acuerdo y se les lían unos embrollos que no saben como resolver, y algunas veces, se ponen todos tan nerviosos que parece que lo vayan a mandar todo al carajo, pero después se calman y siguen adelante intentando encontrar el equilibrio.
Y aunque algunos aún se parecen demasiado a sus antepasados guerrianos y otros siguen siendo demasiado tiernos, todos juntos siguen habitando este planeta desde hace milenio, intentando encontrar la formula para poder vivir en paz y armonía en este planeta que resultó de la unión de Tierno y Guerra, y que desde entonces se llama planeta TIERRA.

24.2.09

La canción de María

-¡Que a gusto se está en el río!, pensó María, mirando sus pies desnudos dentro del agua.
El agua clara y fresca al correr entre los dedos de sus pies le producía unas cosquillitas que le llegaban hasta el lugar de la barriguita donde se esconde la risa. Y cuando las cosquillas llegan a este lugar, la risa ya no se puede aguantar y entonces sale a borbotones de forma que no se puede parar. Así que María se rió, mucho y muy fuerte, aprovechando que allí en el río nadie la mandaría callar como pasaba en la escuela, allí todo se tiene que hacer muy despacito y en silencio, y claro, reír despacio y en silencio le parecía muy difícil y aburrido.
Por estas y otras cosas a María, no le gustaba demasiado ir a la escuela, prefería irse al río, allí tenía a sus amigos los pájaros, las ranas y las ardillas que no se enfadaban con ella aun que riera, bailara y cantara muy alto, por eso algunos días cuando las demás niñas entraban en clase ella se quedaba rezagada, se escondía detrás de cualquier esquina hasta que la maestra cerraba la puerta, entonces ella echaba a correr por el sendero que había detrás de la escuela, corría entre los arbustos que la ocultaban de ser vista desde las ventanas de las casas del pueblo, llegaba hasta el río, allí se sentía libre y la esperaban sus amigos con los cuales se sentía muy feliz.
Por eso aquel día que como otros muchos, había sentido la llamada del río de una forma especial que no pudo resistir, se escabulló de la escuela y allí estaba tan a gusto, se quitó las sandalias, las tiró entre los juncos y se metió en el río.
Las risas de María alborotaron a todos los pájaros, que se encontraban plácidamente en sus nidos, empezaron a desperezarse y saludarla, ¡hola¡ ¡hola! le gritaban desde todas partes.
El ruiseñor que es el mejor amigo de María, a pesar de que la quiere mucho a veces la regaña, pero lo hace de una forma muy distinta a como lo hace la maestra, lo hace de una forma que no la molesta ni la asusta .
- ¡Oye María, tu deberías estar en la escuela! -le dice intentando mostrarse serio - ¡No me digas que hoy tampoco piensas ir! -. María baja la cabeza muy ocupada mirando el agua que corre entre los dedos de sus pies.
-¡María!, ¡eh!, ¡te estoy hablando!
-Hoy no voy a la escuela- responde María muy seria – porque lo que hoy dan ya me lo sé y además, quiero que me enseñes a cantar tu canción.
-¿Qué canción?-contesta el ruiseñor un poco enojado.
-La que cantas siempre, la más bonita, la misma que canta el aire cuando pasa entre las ramas de los sauces, la que canta el río cuando salta entre los riscos y las cañas, esa es la que quiero que me enseñes, y así poder cantar contigo cuando tu la cantes.
-Pero Maria -se queja el ruiseñor- debes ir a la escuela, no puedes faltar.
- Mañana voy, pero hoy, ¡por favor!. Quiero que me enseñes a cantar.
El ruiseñor como la quiere mucho, nada le puede negar. Sale de entre el ramaje, se posa en una rama muy cerca de ella y sus trinos empiezan a sonar.
María es muy lista y aprende deprisa y pronto su voz con la del ruiseñor suenan a la par, la voz de María se integra al sonido del agua, del aire, sin interrumpir ni desafinar. En la sinfonía de aquella mañana de primavera su voz es un acorde más
- Se hace tarde, María. Debes volver a casa. Si llegas tarde sabrán que no fuiste a la escuela- le dice un topo que sale de entre las cañas-
Maria corre por el sendero. Corre y canta. Cuando llega a su casa su hermano ya llegó antes.
- ¡¡Madre!!, María hoy no fue a la escuela, me lo dijo la maestra-dice el muchacho-Seguro que se fue al río como una zángana.
- ¿Es cierto lo que dice tu hermano?–replica la madre-¿porqué haces esas cosas hija?, las niñas deben ir a la escuela. Allí aprendes cosas buenas, en el río, al contrario, nada aprendes.
- Si madre, aprendo a cantar, escucha. Entonces María empieza a cantar la bonita canción que le a enseñado su amigo el ruiseñor, pero su madre está enfadada y su padre tampoco pone buena cara, la canción a pesar de su esfuerzo no suena como en el río, ella procura entonar, pero el rostro serio de su padre hace que su voz se quiebre y no logra que su canción suene melodiosa y dulce como en el río la hizo sonar.
Al día siguiente en la escuela, después de una buena regañina, la maestra está seria y ceñuda con ella. Y es que claro, ella no quiere saber nada de canciones, ni de ruiseñores. La niña quiso explicarle, pero ella no entiende, ella sólo entiende de números, de ortografía y de reglas.
- ¡Pobrecilla!- piensa María - me da pena, me la llevaría al río y seguro que entonces se daría cuenta de porqué algunas mañanas de primavera es mejor irse al río que quedarse encerrada en la escuela, si quisiera venir conmigo, seguro que luego estaría mucho mas risueña.
Cuando termina la escuela, como el día es mas largo, todavía queda luz para estar en la calle, y mientras las demás niñas juegan en la plaza, María corre al río y busca a su amigo:
- ¡Ruiseñor!¡ruiseñor!. Amigo, debo aprender mejor la canción, porqué cuando llego a casa no suena igual que aquí contigo.
Su amigo se posa en su hombro y empieza a sonar la melodía. Ya cae la tarde, el sol está bajo, la luz es ya parda, las aguas del río bajan tranquilas y mansas, la brisa es suave, todo está en calma.
El ruiseñor a cambiado un poco las notas de la canción, para que suene en acorde con el caer de la tarde. Ruiseñor y María, cantan, cantan y cantan con tesón. Ya oscurece y la niña corre por el sendero, pero no puede evitar llegar tarde a casa.
- ¡Que haremos con esta niña¡- dice la madre.
María calla, recuerda la melodía y, ¡desearía cantarla!, pero el ceño fruncido de su madre le dice que no sonaría bien aunque lo intentara, baja la cabeza y engulle la cena sin decir palabra.
Algún que otro novillo.Tardes de sábado, María va al río a cantar y junto con su amigo canta, canta y canta
Ya paso algún tiempo, ahora María ya se atreve a cantar en casa, su madre ya no frunce el ceño y su padre al escucharla pone buena cara y dice:
- ¡Pues no esta mal lo que esta niña canta!. Si la mandáramos que aprendiera tal vez….
Pasaron los años, la niña creció y siguió cantando. Ahora ya no va a cantar al río, ahora canta en grandes teatros, donde la gente paga mucho dinero por el privilegio de poder escucharla.
- ¡Que bien canta! Exclama la gente cuando embelesados van a escucharla. Su voz es como el murmullo de la fuente clara, suave como la brisa de la mañana, tal parece que hubiese sido un ruiseñor el que la enseñara.
María los escucha, se sonríe y calla.