Sóc estranyament feliç.
No he aconseguit cap dels meus somnis,
si és que mai he somiat.
El meu present és rude i àrid, amb poques satisfaccions.
Tinc comptades estones de diversió i moltes d´esforç.
I tanmateix estic estranyament serena, més segura i forta
que abans.
He soportat les embranzides del temps i les seves
circumstàncies adverses.
No he estat contenta i quasibé mai feliç.
Però estic estranyament comformada,
no amb el que m´ha tocat viure , que podia haver estat
molt millor, sinó amb el que tinc, que podia haver estat infinitament
més bo.
Però després d´haver deixat definitivament enrere els fantasmes del passat,
penso que encara que la seva emprempta sigui inesborrable, ja no els anhelo i
no provoquen dolor, si més no com abans.
I sí, finalment desitjo viure, trepitjar camins, escoltar cançons, donar petons,
treballar, despertar cada matí i acompanyar la flor més bella en el seu despuntar.
En aquest present que com un regal, és tot el que tinc.
