Fa uns quants dies que estic asseguda en aquest banc, amb l’esquena dreta i els talons molt junts, tal com em van ensenyar que havia de seure una senyora. La gent va amunt i avall per la plaça, però ningú em fa cabal. Deu ser perquè cada dia al matí passo una bona estona mirant que cap cabell surti del seu lloc, s’ha de ser polit. Em sembla que l’abric i la bossa de pell que tinc a la falda també els despisten.
Una munió d’edificis arrenglerats omplen el meu horitzó. Quan es fa fosc i les finestres es comencen a il·luminar, sembla ben bé que interpretin una partitura feta de llums, que toquen a l’inrevés quan se’n van a dormir
El matí, després de la calma de la nit, ve l’hora més agitada. Hi ha un noi amb una armilla verda que passa l’escombra cada dia a les set. Darrera seu, un home panxut dóna voltes amb un gos de potes primes. Després, tot rebufant, s’eixancarra com una girafa bevent al riu per recollir les caques de l’animal; sempre tinc por que la panxa li faci contrapès, caigui i acabi amb la tifa encastada al nas. Una mica abans de les vuit el cambrer del bar surt per la porta de servei, s’afluixa el corbatí i fuma un cigarret. Al migdia una dona de galtes vermelles dóna menjar al coloms, que se li enfilen per tot el cos, fins i tot al cap. Ella els hi parla com si fossin criatures
No m’havia parat mai a mirar la gent i és ben curiós. Tothom té la seva cara i el seu cos, però també el seu ritme: la dependenta de la merceria quan camina segueix els compassos del Bolero de Ravel, en canvi el forner de la cantonada arrossega els peus a ritme de tango: ”Adiós muchachos, compañeros de mi vida...” De tant mirar-los passar, acaben sent com de la família i me’ls acabo estimant. Hi ha una mare i una filla que passen cada matí amb pas lleuger. Van a l’escola i sempre fan tard. La mare sap que la nena, com totes les de la seva edat, és presumida, i per això li compensa la serietat escocesa de l’uniforme canviant-li el pentinat: ara una cua, dues cues, dues trenes, amb agulles de fantasia i gometes de colors... I corren lleugeres carrer avall! Dos cops al dia passa un noi prim. Té la pell molt blanca i els ulls d’artista. Com una serp de colors, una gran bufanda li envolta el coll. Sempre té un posat trist. Fa una estona però ha passat rient al costat d’un noi ros que portava la seva bufanda. Potser s’estimen i m’he adonat que me n’alegro, ja no hauré de patir per ell. De fet, feia molt temps que no em sentia tan bé.
Em sembla que al final he trobat el meu lloc. Quan em vaig quedar sola i tots els problemes del món em van caure al damunt, aquell senyor de la corbata i el vestit fosc, ja m’ho va dir:
- Senyora, per solucionar els seus problemes ha d’anar a una Caixa o a un Banc.
Una caixa em va semblar un solució massa dràstica en aquell moment, encara no em sentia a punt, i vaig preferir aquest banc. No me’n penedeixo gens. Espero que quan arribi la primavera em plantin petúnies a la vora.
Des del dia en que de petit va ficar el dits a un endoll, i no els va poder treure fins que el van trobar a faltar per sopar, el Robert va tenir sempre més una brillantor a la mirada i un do difícil d’explicar: quan s’introduïa un dit en algun dels seus orificis corporals, aquest quedava il·luminat com si hi tingués una bombeta a dins. Això li va servir perquè les mares dels seus amics sempre el posessin com a exemple de noi educat, ningú l’havia vist mai fent burilles ni rascant-se el cul en públic, per molta picor que li fes. Van anar passant els anys i es va anar fent gran. A l’hora de triar una feina, i com que sempre havia sigut traçut, va decidir fer-se manetes professional, d’aquests que tant arreglen un bony com tapen un forat. La seva fama de bon operari, malgrat la seva joventut, es va estendre per tot el veïnat; semblava que amb un tros de fil ferro era capaç de reparar qualsevol cosa, per complicada que fos. A més era molt pràctic, quan era sota d’una pica a les fosques, només ficant-se el dit al nas o a l’orella, ja podia veure on era la fuita sense necessitar la llanterna. La senyora Matilde, la veïna de sota casa seva, va començar a reclamar els seus serveis assíduament. Sempre tenia alguna cosa espatllada, i cada cop li obria la porta amb un vestuari més lleuger. Ell, que en aquestes coses era bastant aturat, creia que era perquè entrava l’estiu, i ella li confirmava dient: “És que tinc uns fogots..., però potser ets tu, amb aquesta mirada, que em fas venir calor...”, Ja li deia el seu pare: “Hijo mio, no te fies de la jamonorra d’abajo, que creo que te busca”. De fet, fins i tot en Robert s’adonava que el què li mirava amb insistència, no eren precisament els ulls. Un dia el va trucar per que li arreglés el llum de la tauleta de nit. “És urgent” li va dir “No puc esperar més”. Ell va pensar que potser li agradava llegir al llit, i que no tenir llum la feia neguitejar. La porta oberta i com que coneixia el pis, va entrar fins l’habitació. La senyora Matilde estava despullada damunt del llit. Al veure’l entrar, va somriure, i passant-se la llengua pels llavis li va dir: “Avui em desembussaràs la canonada xato”. Es va quedar tan parat de veure-la d’aquella manera, que fins que no el va tirar damunt del llit i li va arrencar els pantalons, no va entendre què volia; llavors li va entrar el pànic, però confiant en la seva destresa innata, i en la tibantor que tenia dins els calçotets, es va deixa emportar per l’instint. El que no va preveure, perquè mai havia ficat res dins de ningú, és que el seu do luminotècnic no es limitava als dits de les mans: el ventre de la senyora Matilde es va començar a il·luminar, primer d’una manera tènue, però a mida que acceleraven el ritme va anar pujant la intensitat, fins quedar tan incandescent que feia plorar els ulls i tot. Llavors ella en ple èxtasi va començar a cantar: “Amb la llum del teu mirar, has omplert la meva vida...” . L’endemà en Robert va rebre un paquet. Eren unes ulleres fosques, i una nota que deia: “Com que ets un sol, sé que tornaràs a venir per il·luminar-me. I és que amb les presses, no em vas arreglar el llum de la tauleta...”
Després d’una adolescència nefasta i una primera joventut no gaire més engrescadora, quan el seu futur es començava a dibuixar ple de caixes d’antidepressius gastades, i bons propòsits mai complerts, li va fer un tomb el cap. Sense aturar-se a pensar-ho, sense dir-ho a ningú, va fer la maleta i va marxar. Els incomptables dies gastats consumint ficció, van fer que el seu subconscient la portés a París. Mentre volava, entaforada entre dos passatgers voluminosos en un vol de baix cost, sentia dins del cap tot de melodies cantades amb veu rogallosa i música d’acordió: Olalà! Apa, a viure la vida! Amb un nivell de francès après d’una mestra que mai havia travessat la frontera, i una maleta plena de somnis i paquets de galetes, es va plantar a la ciutat de la llum sense cap pla en concret. L’emoció li feia tremolar el plànol de París entre les mans. Estava tan delirosa de veure-ho tot, que aviat la maleta li va començar a fer nosa, tanta que va decidir desfer-se’n. Davant de la Tour Eiffel, envoltada de turistes, es va posar les galetes a les butxaques de l’abric i la va deixar al costat d’un contenidor. Així, lleugera com un ocell, seguida per la mirada atònita d’un grup de japonesos, va començar a caminar amb el cor bategant-li amb força. Va recórrer París durant dos dies i dues nits, no va parar fins que els peus ja no li cabien dins les sabates. Tenia els ulls tan enrogits que li costava obrir-los; llavors, en un carreró amagat a prop del barri llatí, va veure un cartell escrit amb lletres tremoloses que anunciava: “M. Poiret, lloguer d’habitacions”. L’escala era fosca i feia una olor desconeguda, agradable. Una pitrera enorme vestida de flors li va obrir la porta, seguida de la veu riallera de la propietària. - Bon dia senyoreta! La puc ajudar? - Té alguna habitació lliure? - I tant maca! Benvinguda a casa! Au, vine, que fas cara de cansada. Sense parar de parlar, Madame Poiret la va conduir escales amunt fins que es va aturar i va obrir una porta. Com un quadre, la finestra emmarcava un entramat de teulades humides, que conduïen sinuosament la mirada fins el campanar de Notre-Dame; el sostre s’inclinava cap el capçal del llit, presagiant cops de cap somnolents. Un petit escriptori i un minúscul armari completaven el mobiliari de l’habitació més meravellosa que ella mai s’hagués pogut imaginar. Veient la cara que feia, la mestressa va somriure i va sortir tancant la porta al seu darrera. Amb un sospir es va deixar caure damunt del llit i va dormir. L’endemà es va despertar com nova. El bany, que era la final del corredor, era tant pulcre i minimalista com l’habitació, i tot feia aquella olor especial que havia sentit en arribar. Un cop dutxada, va baixar les escales fins el pis de la propietària, que l’havia convidat a esmorzar. La porta era oberta; guiada pel soroll de converses va arribar al menjador, on al voltant de la taula parada hi havia una dona rossa de mitja edat, un noi asiàtic i una parella jove de raça negra, a la que Madame Poiret es dirigia en anglès amb un marcat accent americà, però amb la mateixa fluïdesa, passava del que li van semblar rus i japonès per parlar amb els altres dos hostes, rient i fent anar les llargues pestanyes com una papallona. Fins aquell moment no s’havia adonat que a ella sempre li havia parlat en català. - Com és que no t’has canviat de roba?- li va dir dolçament. - És que no tinc res més... - Segur que a l’armari hi ha alguna cosa. Ho va dir amb tanta seguretat, que no es va atrevir a replicar. Després a la seva habitació, el primer que va fer va ser obrir l’armari. En un solitari penjador, hi havia un vestit de forma indefinida d’un color rosa subtil. No va poder reprimir un somriure; ella que mai s’havia posat res que no s’ajustés a la gamma dels colors de la tardor més fosca, no s’imaginava dins d’aquella roba. Però se’l va posar, i al moment el vestit se li va adaptar al cos com una segona pell. Era suau, càlid, sedós... portar aquell vestit era un plaer de difícil comparació, que la feia sentir feliç des de dins. El sol va fer brillar les teulades de París. Els dies corrien i s’enllaçaven. Madame Poiret tenia un do, una facilitat natural per ser feliç que s’encomanava. Casa seva era un no parar de gent de totes les races, edats i procedències, a les que Madame escoltava, feia riure i aconsellava, i que quan era l’hora, abandonaven la ciutat entre llàgrimes i promeses de tornar. Ella no es plantejava marxar. Dedicava bona part del seu temps a passejar, observar i aconsellada per la seva patrona, va començar a escriure. L’olor de la casa ja l’havia impregnat, i cada dia al seu armari hi trobava un vestit solitari, que era just el que ella desitjava. Asseguda a l’escriptori, contemplant el sostre de la ciutat des de la finestra, omplia pàgines i pàgines de sentiments i emocions que li sortien d’una part desconeguda del seu interior. Quan el volum dels seus escrits va ser més que considerable, un impuls la va decidir enviar-los a una editorial, que els va publicar immediatament, convertint-se en un èxit sense precedents. Madame Poiret li va organitzar una festa acolorida i d’allò més pintoresca, amb música i begudes exòtiques, a la que no va faltar ningú del veïnat. Cap al tard, quan van marxar tots els convidats, la va tornar a felicitar tendrament besant-li el front, i li va dir adéu amb un aleteig de pestanyes. L’endemà quan va baixar cap el pis per esmorzar, el va trobar estranyament buit. Una mica espantada va cridar per tota la casa, va obrir portes i armaris, va regirar habitacions, fins que abatuda va seure al graons de l’escala; llavors amb sorpresa, va notar que l’olor havia canviat, ara era més subtil, diferent, potser encara més agradable. Una silueta es va dibuixar a la porta del carrer; era una noi grassonet, de cabells mal tallats i cara de cansat, que al veure-la va somriure tot dient: - Buongiorno signorina! C’è una camera libera per me? Ella alegrement li va contestar: - Certo! Buongiorno e benvenuto alla tua casa!
Aquest escrit és de fa molt de temps, quan encara no érem Ksandres, només alumnes d’un taller de narrativa que es va fer a la biblioteca amb el Ramon de professor. A final de curs vam fer un sopar, cadascú havia de fer un escrit-regal per un company, i aquest era per a la Rosabel. Us proposo una manera de llegir-lo: imagineu que és l’esquema d’un curtmetratge, filmat en colors apagats, gairebé en blanc i negre, però amb una nota de color brillant al final (ja veureu quina!). La imaginació de cadascú ha d’omplir d'imatges les vides dels protagonistes, que s’apunten però no s’expliquen (espero que s’entenguin!), com una mena de flashback.
ALEGRIA
L’home prim de la gavardina gris, es frega les galtes enfonsades i brutes de pèl amb una mà, l’altra la té ensorrada dins la butxaca. Tanca els ulls, els prem fort. La pluja li mulla els cabells i la cara. Sospira en silenci. L’autobús no arriba i s’asseu dins la marquesina de la parada. Fa fred i una boirina tènue enteranyina els carrers.
La dona es descorda l’abric, li va massa estret, i deixa una munió de bosses del mercat al seu voltant. El seient de l’autobús urbà és brut i agafallós, però no li importa. Els peus li fan mal, però no vol arribar a casa, n’està fins els pebrots de tot plegat. L’autobús fa un frenada brusca, i les taronges rodolen per terra. Merda!
La noia del pírcing al nas ajuda la dona a recollir les taronges. Gràcies maca. Un somriure fugaç. La noia no vol seure, s’estima més agafar-se a la barra lluent i mirar fora. No vol pensar en ell. S’obliga a repetir mentalment, una i una altra vegada, aquella ridícula cançó que ha sentit a la ràdio. No vol pensar.
L’autobús torna a parar de cop i el conductor renega. Baixa tothom menys les dues dones. Puja un home amb una gavardina arrugada, i seu al davant de la dona grassoneta. Mira com passa la ciutat i pensa en el seu fill. Ha espiat l’aniversari des de fora del local. Els nens jugaven a la piscina de les pilotes i baixaven pels tobogans. Després de berenar, un monitor els ha repartit nassos de pallasso a tots. El seu fill l’ha perdut al sortir esverat al carrer. El té a la butxaca, li dóna voltes amb els dits freds. En un impuls es posa el nas vermell i aixeca el cap. La dona de l’abric estret el mira sorpresa, després recelosa i finalment divertida. La noia oblida la cançó i somriu, ell també, i de sobte se sent millor. El conductor el mira pel mirall i també riu. D'entre els núvols surt el sol.
Fa uns quants dies que estic asseguda en aquest banc, amb l’esquena dreta i els talons molt junts, tal com em van ensenyar que havia de seure una senyora.
