21.5.09

Ceguera

Su mecha larga, nueva e impregnada de cera, arde presurosa, al solo contacto de la flama de una cerilla encendida. La llama avivada y solícita, se yergue erguida, voluptuosa y esbelta a la vez, iluminando con nitidez los objetos que la rodean, pudiendo distinguir sus colores y sus formas. Por momentos, en su arder continuo crepita e incluso despide unas pequeñas y casi imperceptibles chispas, pero la llama inexorable, voraz y despiadada, incinerándola, la va derritiendo, licuándola, disolviéndola, mientras la cera corre a través de la vela, hincándose a sus pies y dejándole en su pared cilíndrica, un amasijo de siluetas extrañas.No hay corrientes de aire, puertas y ventanas están cerradas, pero ella igual inicia una coreografía dantesca occilando de un lado al otro, ascendiendo y descendiendo presurosamente, como si de una danza ritual se tratara. Su luz tenue se va debilitando a medida que se va consumiendo sin pausa la estática vela.En su fragilidad, producto de su avidez, sumergida en la semipenumbra, las sombras que ella produce se van agrandando, hasta agigantarse y su baile exótico, les confiere un movimiento diabólico, como si acechándome fueran a caer sobre mí y engulléndome, me traguen haciéndome desparecer.A medida que la va disolviendo, ella se va extinguiendo. Moribunda, en un intento de seguir encendida, hace que la infortunada mecha, exhale – cómo si de un último suspiro se tratase – un humo gris, que asciende ondulado y espiralado, perdiéndose, diluyéndose.Ya llegó su fin, las sombras todo lo cubren y expirando se apaga, sumergiéndome en la tenebrosa oscuridad.
..........................................................................................................................................................................
La ceguera que padezco, producto de una enfermedad, me privó de distinguir los colores de las cosas que me rodean y poder seguir admirando las formas y descubrir los distintos matices de la belleza.Ahora, en ésta oscuridad total, en donde no éxiste ni un vestigio de luz, el tacto, el gusto, los olores y los sonidos, estimulan mí imaginación y veo entre tinieblas.
..........................................................................................................................................................................
Éste relato fue un trabajo que recuerdo con cariño, Ramón (el profe), les había dado a cada uno del grupo, un personaje de Blancanieves para traer un escrito en primera persona, a mi me tenía preparada una sorpresa, ésta composición "Ceguera". Esto fue lo que salió y hoy comparto con todos.
Profe, te requiero un montonazo
Mónica

19.5.09

El repte de les 20 paraules

13è Certamen de microrelats: "Quan era petit..."

Quan era petit, volia ser gran, per poder fer el què volgués; ara que sóc gran, voldria ser petit, com quan feia el què volia. (Sara)

Cuando era pequeño me trajeron al zoo. Venía conmigo una gacela. Somos amigos. Cualquier día la morderé. Cuestión de instinto. (Teresa) 1r

Quan era petit, el cap em quedava mes a prop dels peus, ara de gran els peus em porten de cap. Saps quan obre el Sant? (David) 2n

Cuando era pequeña, bastaba me dijeran "NO" y lo hacía. Trepé al árbol y siete horas después, me bajaron entumecida. (Mónica)

Quan era petit tot era molt gran. Ara no sé si sóc gran. Per què no trobo les meves joguines? (Ramon T.)

Quan era petit se m’obrí tot un munt de projectes
Ara que sóc vell guardo tot un munt de records (Eduard) 3r

Cuando era pequeño viajaba con Amelio en sucios barcos que iban hacia el oeste en busca de mi buena mamá. (Ramon G.)

Quan era petit menjava xocolata OLLÉ, ara que sóc gran menjo FERRERO ROCHER... Com la dona d'en Boyer !! (Rosa)

Quan era petit, al llit, adormit.
La mare que el va parir!
Puto alzheimer!
Només se’n recorda...
Llepant-se un dit?. (Manel)

Quan era petita, la vida era en blanc i negre. La joventut la va omplir de colors. Ara hi sou tots!!! (Concep)

Quan era petit envejava els grans i el seu món. Ara somnio que sóc petit i encara conservo la innocència. (Juan Manuel)

Quan era petiteta, abans d’acudir a l’escola, a l’hort baixava i del taronger una taronja collia, per a una amiga que no tenia res per esmorzar. (Elvira)

Quan era petit vaig destapar un pot que contenia l’essència de les arts, avui els meus quadres embelleixen el món. (Núria)

18.5.09

LA INCREÏBLE HISTÒRIA DEL VI RUS DE FUCIMANYA

En Tonet va sortir a passejar com cada dia abans d’anar al gimnàs. Feia cinquanta anys que s’havia jubilat i se’l veia jove com el primer dia. De fet a tothom d’aquella època li passava exactament el mateix.
Poc després del descobriment de la seqüència del genoma humà, la medicina havia fet passos de gegant. S’havien descodificat totes les malalties víriques i les seves possibles combinacions. Una vegada descobert el gen responsable de l’envelliment, es va sotmetre la població mundial a un tractament massiu per tal d’inhibir-lo. Com a resultat la gent ni s’envellia ni es moria. En pocs anys la població mundial va augmentar d’una manera insostenible, el que va provocar l’actuació de les autoritats, que van ordenar una teràpia generalitzada per anul·lar la testosterona dels homes i els estrògens de les dones. Com a resultat va desaparéixer l’atracció entre sexes i els naixements van caure en picat.
Això va representar un gran èxit de les autoritats que van aconseguir que la població fós practicament fixa i eterna. En el 99,9 % dels casos ningú envellia, ningú moria i ningú naixia. Senzillament es perpetuaven
La ciència no parava d’avançar i continuament sortien noves versions de qualsevol cosa que s’oferien gratuïtament a la població a canvi de que portés els models caducats a la deixalleria. De fet les autoritats tenien un gran zel en aixó. Els trastos vells significaven records que podien fer pensar massa a la població. Era millor que visquesin una contínua posada al dia, sense preocupacions ni records.
En Tonet estava content, com la resta dels seus veïns. Es trobava en plena forma, no tenia cap mal i era immortal. Es va assabentar que a l’Ajuntament ja hi havia disponible el "parlescriu" que donaven de franc a canvi d’un certificat de destrucció pels seus vells bolígrafs. Aquella tarda aniria a la deixalleria a desfer-se de les seves plumes.
L’encarregat de la deixalleria era mossèn Minyana, que compaginava aquesta feina amb la de sacerdot de la parròquia. Al no haver-hi ni naixements ni enterraments, la tresoria parroquial estava sota mínims i el pobre mossèn s’havia de buscar la vida amb altres feines.
Aquell mossèn afable li inspirava confiança i li va confessar els seus dubtes
-Bona tarda mossèn, li porto uns trastos vells. El cert és que no sé si desprendre’m. Aquestes plumes eren del meu besavi…Per mi els records són molt importants
-Ja saps les teves obligacions Tonet. Estan prohibits els records. N’estàs totalment segur que vols guardar les plumes?
-Totalment i estic disposat al que sigui per tal de conservar-les. Vull tenir records
-Aleshores Tonet, vés demà al vespre a la Font de Fucimanya i a mitjanit en veu alta fés la invocació que et senyalaré.
Després d’atansar-li un polsós llibre de pregàries escrites en un idioma antic es van acomiadar.
L’endemà cap a mitjanit el nostre home va arribar a la Font de Fucimanya i va començar a recitar el fragment marcat pel mossèn en aquell idioma antic. Al cap de poc es van sentir unes melodies semblants a un suau cant gregorià sostingut. Lentament van anar pujant el to de les melodies fins que van aparéixer uns follets del bosc, que amb un gest el van convidar a seguir-los.
El camí era perdedor i el bosc es va anar fent més espés. El Tonet seguia als follets però estava totalment desorientat. Al cap d’una bona estona van arribar a l’entrada d’una cova on hi havia un jove elfa asseguda en un pedrís, que li digué.
-Sé perquè vens. N’estàs segur del que vols fer?. Deixaràs de ser immortal
En Tonet quedà sense resposta. L’elfa prosseguí
-Torna quan ho tinguis clar.
Els follets el retornaren a la Font de Fucimanya i ple de dubtes el Tonet desfeia el camí cap a casa.
L’endemà al matí va anar a l’Ajuntament a parlar amb l’alcalde perpetu del poble, el Jordi. Molt ó poc li inspirava confiança.
-Tonet, tingues per segur que tu ets tant immortal com jo perpetuat al càrrec. Te’n dóno totes les garanties i la meva paraula d’honor.
A la caiguda del sol, el Tonet enfilava de nou el camí dels Quatre Cantons. Li donava més confiança l’alcalde perpetu del poble que la jove elfa acabada de conéixer. Al capdavall, si era immortal, no havia de témer. Quan era a la Font de Fucimanya, esperà que fós l’hora convinguda i tornà a exclamar la pregària en l’idioma antic. Al poc va sentir una melodia que ja li resultava familiar. Els follets del bosc conduiren de nou el Tonet fins a la cova de la jove elfa.
-Ahir et vaig fer una pregunta. Tens clara la resposta Tonet?
-Tinc absoluta confiança en mi mateix. Sóc invulnerable als teus encanteris, però vull recuperar els meus records.
-Aleshores perdràs la immortalitat
-Procedeix d’una vegada, elfa del dimoni.
L’elfa entrà a la cova i en sortí amb una copa als dits
-En aquesta copa hi ha un vi rus de la regió del Caucas. Beu-te’l a poc a poc.
En Tonet va ensumar aquell vi. Feia una marcada olor agrejant. Per un moment, va tenir el dubte, però se li esvaí quan recordà la promesa de l’alcalde. Així que es va empassar aquell vi agre d’una glopada.
Aquell preparat li va desbloquejar de cop la testosterona que feia més de 50 anys que tenia adormida. Li van pujar uns fogots espectaculars a les galtones i per primera vegada en mig segle se li va desfermar un desig carnal desbocat, que no podia ni volia controlar. L’elfa es va ajaure sobre unes herbes i allà mateix es van acoblar salvatgement, emetent uns gemecs de plaer que van ressonar per tota la boscúria.
A l’acomiadar-se, l’elfa li va dir
-Promete’m que em vindràs a veure abans d’un any.
El Tonet assentí amb el cap i tornà cap a casa. Arribà molt fatigat i es ficà al llit. Al tercer dia encara es trobava cansat i no podia llevar-se. Es va inquietar i va avisar al metge. Després de fer-li unes proves, aquest s’adreçà a en Tonet i amb veu greu li digué:
-Es un cas ben estrany. L’analítica dóna positiu un virus de transmissió sexual. Em sap greu Tonet, però crec que et moriràs.
-Mai m’hagués pensat que a partir d’un vi rus, agafés un virus … –contestà en Tonet amb perplexitat-. De tots els any de feliç vida, però insípida, en prou feines recordava res. Ara estava malalt però el record de la revolcada amb l’elfa era l´únic que li quedava.
Els dies que seguiren empitjorà el seu estat però, en contrapartida anava recuperant plenament la seva memòria d’abans. Al cap i a la fi estava resignat però satisfet. Era el que havia volgut.
En Tonet anà d’hospital en hospital, cada vegada pitjor. No hi havia res a fer i es moriria sense remei. Les autoritats no donaven crèdit als informes mèdics. El cap del Govern va demanà explicacions a l’equip mèdic que duia el cas.
-Com pot ser que aquest pacient sigui terminal. No som del tot immortals?
-Bé, se’ns escapa encara el 0,1% . El cert és que l’ha atacat un virus extrany. No hi podem fer res. -contestà el cap del Servei de MalaltieS EXòtiques
.
Les autoritats no els hi va agradar gens aquest cas i van decidir de no explicar-ho a la població, per tal de que no s’alarmés.
L’alcalde, seguint instruccions del delegat del Govern, va anar a veure a en Tonet
-Em sap greu, et vaig dir que eres immortal i no sabem que ha passat.
-Jo tampoc. Crec que ha estat un vi rus…
-Sigui com sigui, el cert és que et queden pocs dies de vida i hauries de desaparèixer. La població no pot saber res de la teva mort.
En Tonet es recordà de la seva promesa a l’elfa i digué a l’Alcalde:
-No t’amoïnis per mi. Deixeu-me a la font de Fucimanya que em vull morir allà.
Aquella mateixa tarda, l’ambulància el va traslladar fins a la font. A l’arribada de la mitjanit, els follets del bosc el van conduir de nou al cau de l’elfa. Estava en avançat estat de gestació, ajaguda sobre les herbes.
-Has complert la teva promesa, Tonet. Estic a punt de parir una criatura, mortal com ara tu. Serà portadora d’un virus que s’anomena VIDA, que és una malaltia de transmissió sexual que acaba finalment en la mort. Aquesta criatura serà la llevor perquè la humanitat torni a ser com abans
_ _ _

En un racó remot d’aquell planeta una dama de túnica negre es despertà de la seva migdiada. Somreia burleta mentre esmolava curosament la seva dalla.
-Aquests imbècils em creien morta, però estic més viva que mai

UN MALENTÈS A HONG-KONG ( Atreveix-te a continuar)

En Ramon és el cap comercial d’una multinacional catalana de components hidràulics. Degut a la feina viatja sovint per tal de vendre els productes que representa. Ara mateix l’empresa s’està introduint al mercat xinès, prenent com a porta d’entrada la ciutat de Hong-Kong…
En Ramon és un tipus afortunat. Alt, cara saludable i ben plantat, ho té tot a favor. És molt feliç amb la Mercè, la dona de la seva vida, i amb els seus dos fills que adora. És una persona respectada per tothom, amb molts contactes al món polític i empresarial…
Aquell dia, després de dotze inacabables hores de vol, va aterrar finalment a l’aeroport d’aquella immensa ciutat. Tot seguit va agafar un taxi:
-Hotel Sheraton, please. Li digué al taxista que en deu minuts el va deixar davant de la porta principal.
Un cop dins, travessà aquell ampli Hall i es dirigí cap el taulell de la recepció.
Va ensenyar-li la reserva a l’empleat que li lliurà la clau de l’habitació. Quan ja marxava, li va demanar si hi havia algun missatge per ell
-Have you any message for me?
Molt educadament aquell home li va indicar que no es preocupés, que ja li pujarien a l’habitació. En Ramon es va extranyar una mica, però va pensar que a la Xina ho devien fer d’aquesta manera.
Només obrir l’habitació es va treure les sabates, es va afluixar la roba i s’estirà a fer mandra al llit. Estava reventat del viatge i l’esperava una dura jornada.
Al cap de mitja hora algú picà un parell de tocs a la porta. -Qui deu ser-, pensà.
Va obrir la porta i aparegué una hostessa amb la brusa descordada i els pits a l’aire, que amb un somriure i veu càlida, li digué. –Your massage, sir- .
De seguida va entendre el que passava. Aquell maleït recepcionista havia confós “missatge” amb “massatge”. Va començar a suar i li va pujar bruscament el pols. Que havia de fer? La consciència li indicava que si deixava entrar a la noia, tindria remordiments que els hauria d’amagar tota la vida davant de la Mercè, però caram tampoc era de pedra i al capdavall tampoc ell ho havia buscat. Així que…..

9.5.09

¡¡Feliz Cumpleaños querido Eduard!!

¡¡Feliz Cumpleaños querido Eduard!!

Llegaste a un grupo ya formado, abierto, pero lleno de complicidades producto de años de estar juntos. Sin temores te distes sabiendo que estabas en el ojo del huracán, mientras los ksandras silenciosos esperaban un escrito, uno que les dijera que estabas dispuesto a jugar con las palabras sin individualismo. Y pasaste la prueba, tu adaptación fue inmediata y no quedó ninguna duda que eras uno de nosotros, ¡un ksandra más! La ausente por la distancia te conoció entre mails y escritos que no necesité pedirte, los mandabas con cariño aceptando críticas que siempre quisieron ser constructivas y que aceptastes con humildad. Me conociste por los compys que te hablaban de mí, de mis relatos, de mis dolencias, desbordando sentimientos por ésta porteña que los añora y por los correos que mando sin parar. Ha pasado un tiempo y que aún siendo breve, te supiste ganar el cariño y respeto de un grupo singular, que te acepto con simpatía. Por eso hoy queremos decirte:

¡¡Feliz Cumpleaños querido Eduard!!

¡¡Muchas Felicidades!!

Te queremos. Besos y abrazos de los Kasandras

8.5.09

El malandra (para Mª Rosa)

Pintura de Roberto Volta
El malandra oteaba desde la esquina, las manos en los bolsillos y la mirada huidiza.Sus ojos seguían sus pasos sin prisas, toda ella irradiaba luz de pureza, esa que sana heridas.
La piba llevaba siempre colgada una sonrisa que permitía ver una hilera de dientes parejos y blancos como perlas; cabellos dorados robados al sol del mediodía, dos bolitas azul cielo y una figura esbelta que le quitaba el aire.
El pucho en los labios y el humo que le hacían entrecerrar los ojos, le daban un toque de fiereza a esa mirada que la seguía por dos hendijas, como tajos dibujados en su cara.
Conocía todos sus movimientos, a la hora que salía para hacerle las compras a la vieja, el horario del colegio, las salidas al cine el fin de semana, sus amigas, el chabón que la cortejaba para sólo robarle un beso a escondidas, erupcionándole rubores en su hermosa cara.
Obsesión que le revolvía las tripas que lo destinaban al desvelo de noches eternas.
Era tan linda decía para sus adentros, que la Virgen de Luján debió parecerse a ella.
Se apostaba cada día en la esquina, al lado del destartalado almacén que envejeció al avance implacable de los hipermercados escapándole a los canas,…ya sabía lo que era estar en cafua y no quería volver ahí.
Aún conservaba la fama de cuchillero pero los años se le vinieron encima sin haber conocido las ternuras de una mujer; ahora, un ángel había llegado a su vida para trastocar esa calma ficticia de quien ve pasar la vida sin sobresaltos; habiéndose retirado de todo lo que hoy no lo enorgullecía.
Prendió otro faso con la brasa del que ya se había consumido y volvió a meter las manos en los bolsillos del pantalón.
Venía hacia él como cada día, pero sólo era una ilusión porque ella no lo veía.
Entró al almacén para llevarse el pan y su voz dulce y cantarina dio los buenos días, para él fue canción de Nereidas que lo hipnotizaban hasta hacerle perder la razón, desdibujándole los contornos del lugar creyendo estar en el paraíso…
Y la vio marchar para entrar en el zaguán de su casa.
Ya en su pieza se tiró en el catre para soñarla, hasta el apetito se le había ido, sólo fumaba y se cebaba algún mate para engañar el estómago.
En la oscuridad de la noche, apostado en la acera de enfrente y apoyado detrás de un árbol, su mirada acariciaba la puerta cancel de un zaguán inundado de glicinas y malvones, en donde ella se hacía arrumacos con el gil que la pretendía.
Hasta donde estaba llegaban sus voces y paraba la oreja cuando se susurraban un te quiero, deseando ser él a quién se lo dijera.
Cada día la misma rutina, rutina hecha costumbre aún cuando llovía, todo para poder verla, escucharla e imperceptiblemente olerla cuando el viento soplaba, para inundarlo con su aroma virginal hasta las trancas.
Con 50 años y varias muertes en su haber, se conformaba con una fantasía, una inalcanzable que le daba sentido a su mísera vida hasta que llegara la parca, y no notó que ya lo rondaba en un día como cualquier otro; él detrás del árbol como tantas noches en que los miraba despedirse entre abrazos.
El gil se calzó el casco, se montó en su moto mientras ella lo miraba y levantándole el brazo le insinuaba un chau agitando su mano.
La moto doblo la esquina y todo fue tan rápido; de un coche que estaba estacionado bajaron dos tipos que corrieron hasta la puerta cancel que aún la piba no había cerrado.
Uno la tomo por detrás tapándole la boca con una mano mientras la otra le rodeaba el pecho inmovilizándola; el otro empujo la puerta para entrar.
Su reacción fue instantánea movido por un acto reflejo, corrió de inmediato cruzando de acera, la mano buscando el cuchillo que siempre llevaba en la cintura del pantalón y que ya relucía en sus agarrotados dedos.
Tomó de los pelos al que la tenía y tirando su cabeza hacía atrás, le rebanó el cuello limpiamente dejándolo caer al suelo; el otro se dio vuelta sin comprender pistola en mano, cuando ya el malandra, apartándola a ella de un tirón, le caía encima hundiéndole el cuchillo en el vientre sacándolo velozmente para asestarle otra puñalada; el otro herido de muerte, le disparó a quemaropa el cargador.
Los tres yacían en la vereda teñida de rojo sangre; se encendieron las luces de las casas, se ilumino toda la calle, vocerío de los vecinos que se acercaban a ver que pasaba, y el ulular de la patrulla policial que se acercaba.
Ella se agacho y le sostuvo la mano, lo miraba llorando y sus lágrimas al resbalar le caían en la cara.
Quiso articular palabras que no salían de su boca, mientras ella pedía a gritos llamaran a una ambulancia.
Todo había terminado, el malandra murió con los ojos abiertos mirándola y una sonrisa en los labios húmedos de sal;… él que nunca había hecho nada bueno, él,…la había salvado.
Mónica

1.5.09

¡¡Feliz Cumpleaños Mª Rosa querida!!

¡¡Feliz cumple querida Mª Rosa!!

Compañera de juego y amiga. Historias parecidas y una niñez rebosante de inocencia y abundantes fantasías. De todos los Ksandras, sólo vos sembraste el camino de fresca hierba verde, guiándonos hacia el país de las ilusiones mientras tus cuentos nos abrieron la puerta a un mundo de utopías. El sentido del humor es una de tus características, de risa asequible y comprensión infinita, nos calaste el alma de ternuras escondidas. Eres la María de tus relatos, audaz, curiosa, imaginativa y tu anhelo fue nuestro al oírtelas narrar con alegría. No necesitaste ganarte nuestro cariño, fue tuyo desde el primer día y fuimos descubriendo tus palabras en historias que nos sorprendían. Generosa, confidente, optimista, hoy cumples 60 “pirulos” y eso hace que haya tanta vida en ti, que contagias energía.

¡¡Feliz Cumple Mª Rosa querida!!

Ojalá pudiera estar con todos los compys que te prepararon para éste día un agasajo distinto, gracias a la complicidad de tú hija. Estas “ Historias inconclusas” que serán tu desafío es nuestro regalo para que tú las continúes, idea de Ramón y la Tere y auspiciada por los Ksandras que estuvimos de acuerdo.

Te requeremos un montonazo.

¡¡Felicidades!!

¡¡Besazos a palas y abrazotes…en éste caso de ésta osa cariñosa!!