22.6.12

Els micro de juny: 27 paraules i un mateix final

41è Certamens de microrelats: ...I ES MENJÀ EL PAPER. 

Cargué la máquina nuevamente y le dí a la tecla “inicio”. Unos estrepitosos, atronadores y chirriantes ruidos inundaron la sala... Grité. La impresora harta de mi, se comió el papel. (Ramon G.) 


La classe va ser feixuga i el mestre els hi digué: “Ara cal que ho païu tot”. Així que agafà els apunts i es menjà el paper. (David)


Nerviosa movió la mano dejando al descubierto el papel. Copiaba el examen oteando cuando la vio venir. Hizo un bollo con él ...¡y se comió el papel! (Mónica) 


Tenia els resultats d’ADN. Sabia que era estèril i aquell nen de color xocolata el desconcertava, però volia ser pare. S’empassà l’orgull i es menjà el paper. (Núria) 3r 


Sense pressa, ho va fer. Sobre la bàscula del lavabo desembolicà el "croissant", l'esmicolà i el llançà a la tassa. Maleït règim. I es menjà el paper. (Ramon T.) 1r ex aequo 


Tenien molta gana i poc berenar, només una llesca de pa amb xocolata. Van decidir jugar-se-la als xinos. El perdedor es resignà i es menjà el paper. (Teresa) 


Mentre el professor recollia els exàmens, va veure un paperet arrugat sobre una taula. 
 - Una xuleta?. 
 - No, un xiclet! - va dir l’alumne, i es menjà el paper. (Concep) 2n 


Cenó sopa de letras en su tinta, tetilla a la lujuria en salsa verde y caramelo de café envuelto en papel MariJuana. Y se comió el papel. (Manel) 1r ex aequo 


Aquell fill de puta vestit de frac m’està seguint… 
- Em sap greu però he de fer aquest paper- 
Jo no estic d’hòsties i… es menjà el paper. (Eduard) 


 Ja l’havia multat per llançar llaunes al verd i plàstic al marró. L’urbà l’observava mentre volia llançar l’embolcall al blau. S’encongí i es menjà el paper.(Juan Manuel)

18.6.12

SOBRE L'AMOR 4




Quan la Lluna era petita, era tan curiosa que remenava tots els armaris i calaixos de casa seva. Quan va aprendre a llegir, la seva curiositat la va portar a fullejar tots els llibres i revistes que trobava. Així, un dia, va agafar un llibre que tenia la seva mare, i passant els dits per sobre les lletres de la portada, va anar lletrejant: “ELS HOMES SÓN DE MART I LES DONES SÓN DE VENUS”.
_Així, es va dir per a ella mateixa- si el pare és de Mart i la mare de Venus, JO SÓC LA FILLA D’UNS EXTRATERRESTRES. I, a més, tinc nom de planeta. Per tant, JO TAMBÉ SÓC UNA EXTRATERRESTRE!
Des d’aquell dia, cada matí, quan la Lluna es rentava la cara, tenia por que quan es mirés al mirall, es veiés de color verd. Però de mica en mica se’n va anar oblidant. Fins que va arribar el dia que els seus pares, tot cofois i agafats de la mà, li van anunciar que tindria un germanet.
_Oh, no, un ALIEN! Un ALIEN!- va començar a cridar la Lluna.
I és que feia pocs dies, en un dels seus atacs de curiositat, havia espiat els pares quan es miraven una pel·lícula, en què d’una panxa que anava creixent com la de la seva mare, en sortia un monstre extraterrestre que li deien ALIEN! Entremig dels plors i sanglots de la Lluna, els seus pares van aconseguir explicar-li que allò que portava la seva mare a la panxa, no era cap alien ni res que s’hi assemblés, sinó que en sortiria un nen, fruit de l’amor que els seus pares es professaven.

Quan, anys més tard, la seva mare li recordava aquesta anècdota, la Lluna no podia parar de riure, tot i el mal que li feia el seu propi “alien” que portava al seu ventre quan se li clavava contra la bufeta. Potser si que els seu fill era fruit de l’amor, però en aquells moments ella només tenia mal d’esquena, mal de ronyons, mal de tot.
Potser si que era fruit de l’amor, però el seu havia sigut un amor fugisser, un amor que s’havia esvaït en el moment que la Lluna, es va plantejar si es veia passant la  seva vida al costat d’aquell home. I es va dir que no, ni s’hi veia un any, ni deu, ni tan sols un mes. I el va fer fora de la seva vida, sense dir-li que el seu amor de tres mesos escassos donaria fruit. La lluna només es veia estimant el seu fill, tot i la por terrible que tenia al dia que el seu petit “alien” decidís, tot curiós, sortir del seu ventre a explorar món.

10.6.12

300 DIES AMB LA NIT

Va arribar a casa dins una capsa, i ja ocupa un lloc preferent en el meu cor.

Blanca i vivaç.
Alegre i juganera.

És la meva nena bigotuda.

Els seus ulls brillants, a vegades sembla que parlen.

M´ha tornat els jocs quan ja els havia oblidat.

És per totes aquestes coses i d´altres, per les que m´agrada poder compartir els meus dies amb la Nit.

24.5.12

SOBRE L'AMOR 3



Estava raptada. Però crida’l, crida’l al vent i amb ell arribà.

La princesa contemplava espantada l’enfrontament entre el cavaller i el drac; estava recolzada en una immensa pedra, la roba mig estripada, la cara bruta per les llàgrimes de ràbia i quasi afònica de tant cridar demanant ajuda. I l’ajuda havia arribat. Saltant davant del segrestador va obligar a la bèstia salvatge a deixar-la anar. Ara, pregava perquè la victòria es decantés del costat de la noblesa.

El drac i el cavaller es desafiaven mirant-se als ulls mentre voltaven en cercle, el cavaller agafava l’espasa amb les dues mans i enfilava la punta cap el cor de l’enorme llangardaix. Ell responia ensenyant els ullals i rascant el terra amb les ungles. En Jordi cridava malediccions, intentant que l’animal iniciés l’atac. El saure responia amb brams aterridors.

La princesa plorava amb singlots, mig per ella, mig per la baralla. El resultat de la batussa decidiria el seu futur més immediat, una balança on es pesava la vida i la mort; d’un costat l’espadatxí, de l’altre platet el drac. El sol, irrespectuós, es reflectia en tots dos alhora, els feixos de llums argentats de la cota de malles es diluïen en els reflexos verds de les escates. L’insolent vent també volia ser present en aquell extraordinari combat, movia els cabells de l’humà en un ball de bastons que els feia entre-xocar contra la seva envermellida cara, assecant la suor i enduent-se la pols que aixecaven.

Un altre crit de socors de la damisel·la ve fer que el drac s’enfilés cap endavant, envestint amb tota la seva grandària l’humà. Tots dos van rodar pel terra, el petit cos de l'humà va desaparèixer a sota les quasi transparents ales. Els clams de tot dos es van confondre en la xafogosa tarda i tot d’una va quedar tot quiet, la baralla semblava acabada. El presagi de la mort era present en l’assossec del moment. Durant força estona la princesa va quedar totalment trasbalsada per la més que probable mort del seu salvador. Un líquid llefiscós anava tenyint de grana el terra amb un averany funest.

Per fi va reaccionar, s’apropà al cavall per fugir i demanar ajuda, quan un xiulet va aturar la muntura. De sota l’ala del drac, va aparèixer el cavaller esquitxat per la sang de l’enorme animal. Sortí sà, provocatiu, sabent-se guanyador del combat més increïble en que ningú hagués participat. La espasa mig clavada al pit del drac semblava l’Escàlibur a la pedra, esperant que el rei Artús la treiés. L’animal, encara amb una espurna de vida va obrir un ull i mirà la bella humana; i va deixar anar una llàgrima que en caure a la sang va fer créixer un esbarzer, i d’entre les punxes, va florir la rosa més encisadora que mai nasqués de l’amor. El cavaller Jordi s’apropà i va tallar la flor, la va agafar amb les mans i l’olorà. Es dirigí cap a la espasa. Es quedà embadalit mirant la princesa, es girà i donà un cop de peu a l’arma per que s’enfonsés del tot, alhora que esmicolava la flor tancant el puny i rient grollerament.

La princesa s’agenollà plorant pel drac que va donar la vida intentant salvar-la de aquell destí tan cruel. I va marxar del lloc caminant lligada a la cua del cavall, ensopegant contínuament, penedint-se d’haver cridat, pensant que potser si hagés callat, el seu amic de la infantesa, el seu protector, el seu drac, encara seria viu.

13.5.12

Els micro de maig: un diàleg de 30 paraules

40è Certamen de microrelats: FAM

- Vens sol?
- Sí.
- Això que tens aquí és sang?
- Segurament.
- Quan deies “Tinc fam de la Victòria”, què volies dir exactament?
- Que volia ser el primer.
- En què?
- En tastar-la. (Teresa) 2n


Sopar ksandrístic, no fa massa divendres…
Famolenca, torno a casa. Em diu:
-Jo també tinc gana. I si… fa molts dies
-O.K. carinyo, però untat amb “famos”, tens unes mans…  (Eduard)


- Caos en Grecia  (CLIC)
- La reforma laboral…(CLIC)
- Nuevo rescate al banco…(CLIC)
- ¿Qué ves en la tele?
- Una película.
- ¿Cuál?
- Los juegos del hambre.(Juan Manuel)


- Àfrica et suggereix… gana, realitat...
- Aprendre a sobreviure en un desert i alimentar animals enormes no es ficció.
- La fam es gana sostinguda, com es destrueix?
- Tornant-se tots vegetarians o depredadors! (Manel)


- ¿Escuchas ese ruido? Acércate. ¿Lo oyes ahora? Es un susurro siniestro, indescriptible, aterrador.
- Sí... lo oí. ¡Ufff, qué miedo el siniestro e indescriptible ruido de tus vacías tripas! (Ramon G.) 3r


- Organitzem un sopar solidari pels que passen fam. Vols venir?
-  Si, és bona idea al menys faran un àpat!
- Bé, ells no vindran.
- Així el feu pels que ja estem tips? (Concep) 1r


- Intenta sobreviure.
- No em deixis sol.
- Sobreviu!
- No sense tu.
- Si ho fas estaré sempre dins teu.
- Ets el meu amic
- Ja no, tan sols sóc un  tros de carn. (Núria)


- Uf!, ni recordo quan va ser l’última vegada que vaig menjar...
- Collons! T’ho dic sempre que això de ser fanàtic del comerç just i caníbal és una bestiesa! (David) 3r

- Què, surt?
- No hi ha manera, tu!
- Res de res?
- Des del començament, només em vénen al cap en Carpanta i  "tinc ganona,capità"... però del micro, ni gota!!! (Sara)

29.4.12

SOBRE L'AMOR 2



CARTA D'AMOR

Estimat Isidre:

Imagino la teva estranyesa en rebre aquesta carta. L’he escrit amb tota la sinceritat i amb pinzellades sagnants del meu cor.
Quan arribi a les teves mans segurament ja no hi seré. I això m’ha fet recompondre les forces en aquest darrer i únic acte de valentia.
No podia però, anar-me sense abans revelar-te el meu secret.
Si me n’anava en silenci, la meva vida no hauria tingut sentit.
Ara, en el final, necessitava donar vida als meus sentiments, al més pur que va néixer dins meu.
Tu has estat l’amor de la meva vida. I ni tan sols ho sospitaves.
Per a tu no he estat més que la veïna de replà. D’infants recorríem el camí cap a l’escola plegats. Moltes tardes compartíem berenar i els diumenges a la tarda venies amb la teva germana a casa meva a jugar.
En créixer les nostres trobades es van espaiar, i coincidíem casualment a l’escala. Sempre tenies una frase amable. En aquella època anaves amb una colla de nois de la teva edat i entrares a treballar de mecànic en un taller.
Al cap de poc et comprares una motocicleta, i jo ja començava a espiar les teves anades i vingudes.
En aquell temps jo ja et buscava i tenia pensaments per a tu. Però no em vaig adonar que t’estimava fins aquell diumenge camí a la font.
Llavors poques vegades anàvem plegats, però aquell dia va ser especial. Havia estat l’aniversari de la meva mare i us havíem convidat a menjar pastís amb nosaltres, a mitja tarda ens proposares d’anar a fer un volt. Te’n recordes?
Va ser el dia més feliç de la meva vida.
De la teva germana sorgí la idea que em portessis en la moto. Em vaig estremir rodejant la teva cintura.
Era la primera vegada que t’abraçava.
Llavors vaig saber que t’estimaria sempre.
Al poc temps la teva mare em va dir que festejaves.
La llavor de la inquietud i el desassossec van germinar en mi.
La moto poques vegades era en el portal i quan finalment coincidíem era de refilada, saludant-me amb la mà.
Però ja no tenies temps per a mi, i jo tenia tot el temps per a somniar-te.
Mesos més tard la mare m’anunciava que et casaves.
Aquella nit vaig desitjar no despertar-me. Era la primera nit que em moria per tu, sense tu saber-ho.
Després del teu casament em vaig recloure a casa, més tard el pare es posà malalt i es quedà immòbil al llit, i la mare estava delicada. Al poc la teva germana, la meva amiga, també es va casar.
El pitjor, però va ser la teva absència. Saber que era inútil tot intent de veure’t. Havies anat a viure al poble de la teva dona. I van passar un seguit d’anys estèrils i jo m’anava marcint en el meu pis. Finalment em vaig quedar sola, amb el meu sentiment.
Ben entrada la maduresa tot canvià. La teva nombrosa família s’instal·laria al pis del davant.
I jo et vaig retrobar després de tota una vida d’absències, amb el rostre solcat pel pas del temps, amb el teu cabell brillant i vellutat replet de blanc.
Tornava el company de jocs, el veí de replà, la meva raó de viure.
I començaren els millors anys de la meva vida.
La teva dona es convertí en la meva amiga i els teus fills em consideraven de la família. I tu sempre em dedicaves una frase carinyosa quan ens trobàvem en l’escala. He assistit al casament de tots els teus fills i vaig sostenir la mà de la teva dona en el seu darrer segon.
I ara que ens havíem quedat sols en el replà, i havia sentit renéixer l’esperança de poder tornar-te a rodejar amb els meus braços com aquell dia d’excursió a la font. He arribat al final del meu camí. Però la meva existència haurà estat justificada si en algun moment em dediques un bri del teu pensament.
M’acomiado de tu, amor meu, encara que al fer-ho se m’esquinci l’ànima, amb tota la veneració que sempre t’he professat.

La teva fervent i humil servidora,

Claustre Matifoll

26.4.12

RELATS SOBRE L'AMOR 1


LA TIETA   

La Berta no havia tingut massa sort en la seva vida afectiva. Sort que ara, al llindar de la vellesa, havia trobat l’estimació i l’afecte que fins avui no havia obtingut. 
De ben joveneta es va casar amb el Jimmy, un músic que es passava llargues temporades entre gires i concerts. El poc temps que era a casa el dedicava més a practicar amb el saxo que amb la Berta. L’enamorament inicial va anar-se esllanguint i poc a poc el sentiment de solitud va anar-la envaint fins a fer-se insuportable. Li va costar de prendre la decisió, però després de donar-hi voltes li va plantejar la disjuntiva: la música o ella. La separació fou amistosa, però aquella manca de companyia la rosegava per dins com un cuc… 
Mai ho va comentar a ningú de la feina, però li semblava que des de llavors ençà el Tommy, l’encarregat del magatzem, la mirava d’una manera especial. No feia massa de la separació i es feia la desentesa. No volia donar passes en fals i equivocar-se un altre cop. Sense buscar-ho coincidien, però, cada dia a la màquina dels cafès i de les mirades, el Tommy passà a les paraules:
- Bé Berta. El dimecres hem de tornar-hi a la tarda. Que et sembla si dinéssim plegats. S’enrojalí a l’instant i es quedà sense paraules. Aquell noi no estava pas malament. Es veia prou fort i amable… 
- Ostres, no sé que dir…bé potser sí, si de cas…ja t’ho diré. 
A partir d’aquell dia, almenys els dimecres se sentia una mica més acompanyada, si més no per dinar. Descobria en el Tommy una persona complaent i divertida que li feia passar una bona estona. I era tan alt i ben plantat…Els dimecres, s’ampliaren als dissabtes al vespre per anar a sopar i al cinema i també ¿per què no? per passar junts la nit. Per fi aquelles interminables nits de solitud s’havien acabat i ara tocava de gaudir-les. 
Un dissabte el Tommy la trucà per dir-li que no es trobava gaire bé i que no aniria a sopar. Altre cop sola. Una mica de paciència que només era una nit… Però com si fos malastruga, a la setmana següent, hi hagué una segona nit…
 - No saps el greu que em sap Berta, però tampoc podré venir. He de dur el meu pare a l’hospital
- Què li passa? 
- Està molt tapat i ha agafat febre
- A quin hospital aneu?
- Mmmmm. Al de l’Esperança.
No podia agafar el son aquell maleït segon dissabte i ja no suportava la solitud. Així que es vestí i se n’anà a trobar al Tommy. Almenys li faria companyia encara que fos al passadissos de l’hospital. 
- Doncs no senyora, no hi ha hagut cap ingrés amb aquest cognom. Ho sento. –li digué taxativa la dona del taulell 
Aquelles paraules i el to emprat feren nià la sospita al cor de la Berta. 
-Hospital de l’Esperança, quina broma. Deu ser de la des-esperança –se li escapà. 
Les noves excuses que anava rebent del Tommy eren l’evidència del seu engany. La casualitat va fer que la nit de l’enèssima excusa el vegés acompanyat d’una rossa a la sortida del bingo... 
No volia veure’l mai més i en conseqüència va demanar la liquidació a l’empresa. Llençava la tovallola amb els homes. Es resignaria a fer de tieta tota la seva vida. I així va passar més de trenta anys… 
Aquell matí, com cada matí, va pujar la persiana del menjador. Era al carrer davant de casa seva, moll després d’una nit de trons, immòbil i amb la mirada perduda. El seu cor endurit per tants anys li va fer un salt. Notà que se li accelerava el pols i respirà fons intentant de controlar-se. De cop ho vegé clar. Tota la vida sola i enganyada, però, ara a les velleses, aquell del davant li donava la plena seguritat de recuperar la companyia i la fidelitat que la vida li havia negat. A la tercera va la vençuda no? Impulsivament obrí la porta i es fongué en una abraçada amb el nou-vingut. Li posaria Bobby i a partir d’ara serien inseparables, però per començar calia desinfectar-lo i treure-li les puces. Després li compraria un collaret ben maco...

17.4.12

A l'abril un màxim de 30 paraules

39è certamen de microrelats: DENTS


Després d'explicar-li que les tenia grans per menjar-se-la millor, li clavà dentellada i se la menjà. Després, glopejà fluor. Fins i tot els llops es preocupen per les seves càries! (Sara)

Per les bodes de platí volíem encarregar dents noves. Però amb la crisis abaixaren les pensions. Ara per menjar carn he d’esperar que acabi i em passi la dentadura. (Juan Manuel) 2n

Desesperado cogió la maza y empezó a golpear los dientes, machacándolos uno a uno, con odio, hasta astillarlos y convertirlos en una masa uniforme. Al acabar la picada estaba lista. (Ramon G.)

Li queden poques dents, només dos magnífics ullals. Incomprensiblement es mor. Abans però, complirà el seu últim desig: anar a l’Àfrica... no vol desaparèixer sense tastar la sang de pigmeu. (Teresa)

El Pol es rentava les dents. Com ho fan per fer la pasta de dents amb ratlles?. Vaig fer veure que no el sentia, les mares no ho sabem tot!! (Fina)

No hi havia pany que se li resistís, era el millor lladre del món. Mai l’enxampaven, s’enduia poca cosa, però tothom sabia que havia passat. El seu pseudònim: Ratoncito Pérez. (David) 3r


Era noche de luna llena. La acorraló mirándola con fiereza, mostrándole los dientes la baba le caía por la comisura de la boca. Por amor lo besó, rompiendo el hechizo. (Mónica)


Li caigueren les dents menjant llonganissa. Desdentada, en l’autobús es trobà una nova dentadura. Amb ella sent un enorme desig de mossegar colls i olorar sang fresca. I aquells ullals!!!!! (Núria)


Amb el cap a les mans, acariciava el front, el contorn dels ulls, la silueta del nas, la barbeta... En adonar-se dels queixals corcats Hamlet no pogué començar el monòleg. (Ramon T. ) 1r


M’havia tocat dormir amb la iaia, feia calor i tenia set. La iaia era previsora, tenia un got d’aigua damunt la tauleta... Ostreeees... havia ficat les dents dins del got. (Rosa)


Deien ser persones independents

aviat descobrírem que eren dependents

doncs els capitostos estaven pendents

dels “regalets” rebuts. Eren tot dents (Eduard)


Los dientes de ajo navegaban entre chorizos de sangre y toda clase de semillas transgénicas ¡colmillos, como para espantar vampiros!. Gritó “dientes de sable” mientras masticaba con sus muelas de juicio. (Manel)


L’acomiadaren de la feina perquè s’havia quedat sense dents. Era la “riota” de tots! El llop desdentat, no es podia menja
r ni a l’àvia ni a la caputxeta! (Concep)

17.3.12

Els de març, aquest cop en 10 paraules!

38è Certamen de microrelats: GOTA

Gota a gota s'omplí, de cop es buidà, què és? (David)

Escamarlans, xoriço, cansalada i formatge brindaren entusiastes per la gota. (Ramon T.)

Sentía la gota caer sobre su cráneo, horadándolo. Luego, murió. (Ramon G.)

Una sola gota ho ha inundat? És que era freda. (Rosa) 1r

Patia un atac de gota. Tenia una gotera al sostre! (Sara)

Agotado prosiguió, con el gota a gota, copulando hasta desf@llecer. (Eduard)

Constipada, remenava la sopa.
- En voldràs?
- Depèn d’on caigui la gota. (Concep)

Una gota rodó por su mejilla, él no merecía más. (Mónica) 3r

El “gotas” era un torrat que segons ell, bevia poc. (Manel)

Aquella gota no colmó el vaso, era sólo una más. (Teresa) 2n

- Quin bombo!
- No era estèril?
- Això deia la gota analitzada. (Fina)

Assaborí la gota amb fruïció. Era l’última abans de l’afusellament. (Núria)

L’aixeta és com la polla, acabes i penja la gota. (Juan Manuel)

12.2.12

Febrer, 20 paraules encara...

37è Certamen de microrelats: BÈSTIA

La meva bestieta disfressada de lloba ferotge no es veia com una bestiola negra, més aviat semblava un animaló de càrrega. (Manel)

Como peste el miedo se propagó por los poblados, el espanto exhibió su nefasta imagen agazapándose...¡¡ la bestia había despertado!! (Mónica)

Després d’hores esperant, per fi tenia aquella bèstia al centre de la diana. Fredament vaig disparar fins buidar tot el carregador. (Eduard)

La bèstia despertà després d’un llarg hivern; excitada, sortiria del cau quan les mans tremoloses acabessin de descordar l’últim botó. (Teresa) 1r

Apocalipsis:
Le reconoceréis por su número, formará parte de él y se esconderá entre adivinos y escritos.
Nacido: (24/06/1968), numerológicamente (6 6 6), actualmente en Ksandra. (Juan Manuel)

Jo pensava que era un pastís, però no, és un pallasso. Al crit de: _QUE BÈSTIA! encandila tot el públic. (Sara)

La bèstia em recordà un professor de llatí que mentre declinava els verbs, es netejava la cera de les orelles. (Núria)

La bèstia, adormilada, mig morta sota el baobab, anava sentint els xiscles de les ienes. Els mandrils, indiferents, follaven. (Ramon T.) 3r ex aequo

La gran bestiesa de la humanitat, és que les bèsties del primer món viuen millor que els infants del tercer món. (Concep) 3r ex aequo

És divendres, la fórmula màgica es diu Kassandra, amb ella desperta la bèstia que al llarg de la setmana resta adormida. (Fina)

La bèstia era tricèfala. Amb tres caps per pensar tothom la creia molt llesta. Llàstima que tingués migranya crònica! Coi! (David) 2n

22.1.12

PER AL MARC

Primer va ser la infantesa,
la dolçor, el cotó fluix,
els jocs, els pares.


Dreprés vingué l´aprenentatge,

els estudis, la música,
els amics, la muntanya.

I finalment el blanc que es torna negre,
el plor, les preguntes, el dol, i el record.


L´oblit mai,

mai l´oblit.

15.1.12

ELS PRIMERS MICRORELATS DE L'ANY

36è Certamen de microrelats: MOSSEGADA

Mordisquear, dientes como cuellos de pincel. Manos de araña para cortar lo justo con el vértice de las uñas, gemir. (Manel)

Donava voltes i voltes al voltant de l’ham, i al final el va mossegar amb gana. I va ser feliç. (Juan Manuel) 3r

Soy una incomprendida, todos temen mi mordisco, y estando presente, un tío muerde una manzana y se lleva la gloria. (Juan Manuel)

Empezó como un juego erótico, terminó trágicamente. Mordisqueó sus lóbulos, cuello, pechos, vientre,... mordió la nalga arrancando un trozo...¡¡riéndose!! (Mónica)

La mossegada fou traïdora i inoculà el verí de la ràbia, deia el titular. El periodista preguntà la raó i el gos respongué: l'home no és el meu millor amic. (David)

Blanca, olorosa i apetitosa, li vaig clavar una mossegada. Va ser inevitable. Era lluna plena i ella una rossa temptadora. (Núria)

Mordisco a mordisco, lentamente, imperceptiblemente, lleno de sensualidad, con ese aroma penetrante y agrio, enloquecedor, picante, áspero... viva el Roquefort. (Ramon T.)

De un mordisco le arrancó un ojo y al intentar tragarlo casi se ahoga... ¡la cruel venganza del peluche tuerto! (Teresa) 2n

Notà aquells llavis carnosos estranyament freds. De cop un precís mossec al coll l’estremí.
- Benvingut company, aquesta nit serà llarga (Eduard)

La iaia Marieta no escarmenta mai. Cada any per Nadal el mateix: mossegada als torrons i, catacrac! La dentadura enlaire. (Sara) 1r

Después del mordisco, la sangre resbalaba por la comisura de sus labios. La película terminó. En la sala un cuerpo se desangraba. (Ramon G.)

6.1.12

LA PEIXERA

Estrenava any. Havia deixat enrere uns mesos replets de trasbalsos i convulsions amb la separació i l´Ere a l´empresa.
Mentre m´ennuegava amb el novè gra de raïm vaig formular un bon propòsit, cremar grasa acumulada, eliminar llast superflu, sentir renèixer l´energia que tenia esmorteïda.
M´estava ofegant entre el sopor i l´angoixa i necessitava desesperadament un ham on aferrar-me i ressurgir.
Aprofitaria el temps lliure que em deixaven els dos fills compartits i el treball en precari a l´empresa per anar a un gimnàs, d´instal´lacions modernes on la gent s´apuntava excitada per la crida de la novetat.
Hi anava quasi a diari, el millor dia , però, el diumenge. Podia matinar i tenia tota la piscina per a mi sola.
I no és que m´agradés molt nedar però la constància de classes de natació dels meus anys escolars van fer que encara que no fos una nedadora consumada sí podia encadenar una piscina rera l´altra en diversos estils.
Després de l´esforç i el cansament em submergia en un reparador bany a l´espa adjacent, un jacuzzi d´una forma sinuosament ovalada.
Les bombolles calentes em proporcionaven un pessigolleig divertit.
Un botó activava un salt d´aigua que em picava al´esquena i a l´espatlla donant un massatge estimulant.
M ´envaia una sensació de benestar relaxant fins que em vaig adonar que no estava sola.
Al meu costat hi havia un home jove que regalimava masculinitat.
Em va embriagar la seva virilitat i el seu tors nu i ben proporcionat com una tauleta de xocolata. I estava al meu costat. La meva imaginació emboirada va volar.
Feia molt de temps que no m´havien donat un petó d´aquells que et fan perdre la noció del temps i de l´espai.
I el tenia tan a prop, que allargant el braç el podia tocar, podia estar meu, dintre meu, tan sols estirant la mà. Només un simple i senzill gest. I que difícil. Per a mi tot un món ens separava.
I tan a prop que només un simple gest i trobar la boca oberta i després un petó humit, profund. Les nostres llengues entrellaçades en un ball vibrant.
I després els nostres cossos refregant-se, esquitxant aigua pertot.
El meu instint es despertà i ell va respondre a la crida del sexe primari.
I cavalcarem desesperada i freneticament junts.
El baf humit innundava l´estança.
Ell es posà les xancles i agafà la tovallola d´una revolada.
Em vaig quedar mirant com se n´anava mentre em col.locava el banyador., amb una respiració encara agitada.

Em vaig quedar sola , en remull.
Tots els diumenges al matí consecutivament he tornat a l spa. Encara que ell no hi ha tornat.


Sóc com un peix en una peixera, delerós de ser pescat.


Al meu costat hi havia un home jove que regalimava masculinitat.