24.6.09
¡¡Feliz Cumpleaños Juan Ma querido!!
¡¡Feliz cumple Juan Ma querido!!
¡Ay compy! Llegaste el segundo año cuándo aún nos juntábamos en la biblioteca, ¡¡vaya ingreso el tuyo!! Un grupo que se estaba formando, aún en pañales donde no existía ésta expectativa que tenemos hoy, ni ésta hermosa amistad que vivimos alimentando cada día. Eras un perfecto desconocido y además,… un desbocado total que horrorizabas a las mujeres mayores que estaban y ya no están más, sumándole además tus exabruptos fuera de lugar. Nos caíste mal apenas abriste la boca, parecías un pedante que solo hablaba de sexo como idea fija, contentándote en escandalizar (las risas que me saca esto que estoy escribiendo no las pongo). Los años fueron pasando y nos fuimos decantando, tú seguiste estando, siempre ahí como un soldado. Te amoldaste a nosotros y nosotros te fuimos aceptando tal cuál eras. El tiempo fue pasando, a veces tus bromas que al principio parecían groseras, con el correr del tiempo nos fueron robando sonrisas y las risas vinieron después. El compañero se transformó en amigo, fue creciendo el afecto a través de muchos escritos, reuniones, cenas, chistes y bromas, hasta convertirse en un cariño de verdad, el que se siente en el corazón y nace del alma. Ksandra no sería Ksandra sin Juan Ma, porque tú eres tan importante como los demás. Esa desfachatez que te caracterizaba nos abrió la puerta a poder escribir con desparpajo en total libertad. ¡¡Vaya compy que eras desvergonzado!! Pero todo eso no impidió que descubriéramos al hombre cariñoso y afectivo que habitaba en tu corazón, al amigo que estaba presente si lo necesitábamos, al prudente que calló algunas agresiones sin inmutarse, al niño grande que eres y que todos nosotros queremos. Por eso hoy estamos con vos. Hoy queremos sumar deseos para que se cumplan todos tus sueños.
¡¡Feliz Cumpleaños Querido Juan Ma!!
¡¡Muchas Felicidades!!
¡¡Te requeremos un montonazo!!
¡¡Besazos y abrazotes!!
Tus amigos los Ksandrinos.
¡Ay compy! Llegaste el segundo año cuándo aún nos juntábamos en la biblioteca, ¡¡vaya ingreso el tuyo!! Un grupo que se estaba formando, aún en pañales donde no existía ésta expectativa que tenemos hoy, ni ésta hermosa amistad que vivimos alimentando cada día. Eras un perfecto desconocido y además,… un desbocado total que horrorizabas a las mujeres mayores que estaban y ya no están más, sumándole además tus exabruptos fuera de lugar. Nos caíste mal apenas abriste la boca, parecías un pedante que solo hablaba de sexo como idea fija, contentándote en escandalizar (las risas que me saca esto que estoy escribiendo no las pongo). Los años fueron pasando y nos fuimos decantando, tú seguiste estando, siempre ahí como un soldado. Te amoldaste a nosotros y nosotros te fuimos aceptando tal cuál eras. El tiempo fue pasando, a veces tus bromas que al principio parecían groseras, con el correr del tiempo nos fueron robando sonrisas y las risas vinieron después. El compañero se transformó en amigo, fue creciendo el afecto a través de muchos escritos, reuniones, cenas, chistes y bromas, hasta convertirse en un cariño de verdad, el que se siente en el corazón y nace del alma. Ksandra no sería Ksandra sin Juan Ma, porque tú eres tan importante como los demás. Esa desfachatez que te caracterizaba nos abrió la puerta a poder escribir con desparpajo en total libertad. ¡¡Vaya compy que eras desvergonzado!! Pero todo eso no impidió que descubriéramos al hombre cariñoso y afectivo que habitaba en tu corazón, al amigo que estaba presente si lo necesitábamos, al prudente que calló algunas agresiones sin inmutarse, al niño grande que eres y que todos nosotros queremos. Por eso hoy estamos con vos. Hoy queremos sumar deseos para que se cumplan todos tus sueños.
¡¡Feliz Cumpleaños Querido Juan Ma!!
¡¡Muchas Felicidades!!
¡¡Te requeremos un montonazo!!
¡¡Besazos y abrazotes!!
Tus amigos los Ksandrinos.
16.6.09
Bolero
Per fer de comercial s’han de tenir certes qualitats innates i d’aquestes en Damià no n’era el destinatari. El seu amic Pasqual era portador d’infinitat de trucs i subterfugis amb l’únic objectiu d’aconseguir qualsevol venda. Malgrat el Damià no es dedicava al mon comercial l’hi tenia enveja sana a vegades i indissimulada ràbia quan traspassava les seves habilitats de venedor al camp de la seducció.
El Pasqual no era un home excessivament agraciat i fins i tot podríem dir que no era del tot atractiu, però en la seva manera de fer es destil·lava aquella seducció subtil que embadalia indistintament subjectes de qualsevol sexe. Havia treballat sempre cara al públic, sortint airós de totes les feines a les quals el tracte personal, el tu a tu, era el camp de batalla on podia esgrimir les seves armes. Era per això que el Damià a vegades es cansava d’escoltar les xifres astronòmiques de vendes que havia assolit l’últim trimestre o be l’última epopeia sexual.
Però malgrat aquestes diferències de caràcters el Damià s’estimava el seu amic i en el fons n’estava orgullós. No sabria dir des de quan eren amics íntims, però segurament van menjar sorra junts al pati de l’escola bressol. Van fer la primària junts i a l’adolescència no van compartir núbies per que òbviament el Pasqual començava a ser una màquina d’atracció impecable i demolidora.
Al contrari que en Pasqual, que no va haver d'estudiar per desenvolupar-se professionalment i assolir un estatus social mínimament elevat, el Damià va patir per aconseguir el títol d’enginyer mecànic, i ara treballava en una assessoria tècnica estudiant projectes d’empreses que en el fons poc l’importaven.
Si be les seves vides havien agafat rumbs diferenciats sempre trobaven temps per fer-se una trucada, anar a sopar i després prendre unes copes. Sempre quedaven com a mínim una vegada al mes al voltant d’una taula. El Pasqual sempre tenia anècdotes per explicar al seu amic i en Damià entenia aquestes històries com si fossin aventures de caçador.
El Pasqual no havia tingut mai una relació estable que li durés més d’un any. Un any era la fita màxima. A partir d’aquesta data considerava que tot trontollava i sense voler-ho les passions s’anaven podrint i els sentiments més nobles acabaven tornant-se una tortura. Uns dels símptomes que el Pasqual reconeixia com a detonador de la crisi era la convergència entre la passió carnal desenfrenada i l’amor romànticament sublim. Si be pel Damià aquesta conjunció de sentiments seria el súmmum que es podia esperar entre una parella, per el Pasqual era un entorpiment que no volia assumir.
Per resumir-ho ràpidament, el Pasqual no apostava que fos possible la unió de la passió i els sentiments més espirituals vers una mateixa persona. Hem de dir a favor seu que ell tampoc creia que fos l’home portador d’aquestes qualitats. O bé s’enamorava de la manera mes casta o be es tirava hores i hores follant com un descosit.
El Pasqual feia apreciar, però, que ell no enganyava cap dona, que ensenyava les cartes des de primera hora i que si després la lògica de la relació s’encaminava per altres senders era una qüestió que ell no tenia per que assumir. Al Damià aquesta posició li semblava enormement egoista. Hi ha reaccions i sentiments que no tothom te la capacitat de controlar i desprès tirar a la paperera de reciclatge com si de material de rebuig es tractés. Arribaven a un punt sense retorn en les seves discussions. El caràcter responsable del Damià, el Pasqual el contraposava amb la seva visió hedonista de la vida.
Un dijous de primavera el Damià va trucar al Pasqual per anar junts al funeral del pare d’un amic comú que se celebraria aquella mateixa tarda. El Pasqual ja hi contava de anar junts per desprès aprofitar i anar a sopar.
“He conegut una dona increïble” va comentar-li el Pasqual al seu amic en veu baixa. Algú estava llegint un dels poemes preferits del difunt darrera del faristol i en Damià que estava escoltant la lectura solemnement va pensar que el Pasqual no deixava de ser un frívol.
I sí, efectivament, el sopar va estar inundat de detalls eròtics i funambulisme sexual a dojo i el Pasqual semblava enormement congratulat amb sí mateix per haver aconseguit seduir una dona tan dotada. El Pasqual va destacar que la dona no una era nimfòmana ni molt menys, però que la seva predisposició als jocs sexuals li havia sorprès força. Els llocs, les hores i les postures eren infinites i semblava que havia trobat el seu reflex amatori perquè aquella dona també era del parer que sexe i sentiments no formaven bona unió. Aquell sopar el Damià no es va poder estar i va recriminar al Pasqual la seva frivolitat, la covardia a l’hora d’afrontar les relacions seriosament i la seva fatxenderia. El felicitava per haver trobat una persona amb la que compartir estones de gimnàstica sexual tan gratificants. El Pasqual li va fer la rèplica dient que el que tenia era pura enveja, que era un home ensopit i si hi havia un covard en aquella taula era el Damià per que ni tan sols s’atrevia a dirigir la paraula a cap dona, ni que fos per demanar-li una cigarreta. Van anar pujant el to de la discussió i fins i tot es van insultar. El sopar no va acabar be, aquella nit no van anar a prendre res i ni tan sols es van acomiadar fins a la propera.
Les setmanes següents no es van trucar i van evitar tenir-ne el mínim contacte. Quan tot just havia passat un mes, el Damià va trucar el Pasqual però en tenir aquest el mòbil fora de cobertura li va deixar un curt missatge: “et truco d’aquí uns dies”. El Pasqual quan va sentir el missatge no va fer el mínim esforç per respondre’l.
Podien ajornar una amistat de tants anys per unes diferències tan absurdes? En definitiva, les normes per tenir relacions perfectes no existeixen. Tothom lluitava per conservar l’estimació de la persona amada dintre d’una esperada reciprocitat a voltes de bogeria. Però moltes vegades això era pitjor que estar sol. Les pautes de convivència, les capacitats sexuals, la tolerància vers l’altra, eren qüestions que s’havien de debatre dintre de la intimitat de la parella. Els aliens no tenien cap dret a intervenir-hi.
Al final el Damià va arribar a aquesta conclusió. Ell no n’havia de fer res del Pasqual i les seves amants. Era conscient que el Pasqual mai forçaria a una dona a fer allò que ella no volgués. Així va ser que, en sentir-se culpable, el va trucar per continuar amb les seves trobades.
Quan va sentir la veu del Pasqual, el Damià el va contestar aparentment amb fredor, però en el fons l’omplia una gran emoció. Tot i que no li va dir, l’havia trobat molt a faltar i estava penedit per haver-lo humiliat d’aquella manera. Van quedar al restaurant habitual un dimecres a quarts de nou del vespre.
En trobar-se els dos amics es van donar dos petons a les galtes com sempre i, obviant l’última trobada, van fer un dels millors sopars i la borratxera posterior va ser espectacular. En tot moment van evitar el que va ser el tema de discussió.
Van continuar amb les seves rutines. El Damià fent projectes i el Pasqual realitzant vendes estratosfèriques.
En un altre dels sopars habituals, el Damià va treure de nou el tema de les dones a la conversa. El Pasqual, que en un principi era reticent a parlar-ne, va confirmar que continuava trobant-se amb aquella dona tan activa sexualment però que havia conegut una altra persona molt especial i se’n havia enamorat com un col·legial. Va ser en aquest punt en que el Pasqual va confessar que ara estava en equilibri, que tot i que es podia pensar que la divisió dels seus sentiments entre dues dones el podien portar a la bogeria, podia afirmar que havia arribat al nirvana del amor. Per una banda hi tenia una dona sexualment molt activa que li satisfeia totes les seves necessitats carnals sense demanar cap compensació sentimental. Per l’altre una persona que l’inspirava la tendresa més infinita sense haver de perdre el temps en suors prescindibles ja que era d’una castedat fora del comú.
Total, que el Pasqual veia confirmada la seva teoria. No feia falta que una mateixa persona t’omplís totes les teves necessitats.
Van passar els mesos, els sopars, les estacions. El Pasqual estava d’allò més cofoi amb les dues aventures paral·leles i el Damià s’ho mirava amb certa admiració no exempta de resignació.
La tardor va ser molt calorosa, i l’entrada de fred polar els primers dies d’hivern va consternar a tots. El Damià es va sorprendre quan el Pasqual va demanar-li de trobar-se abans del sopar habitual. Tot i que es trucaven entre mig, la veu del Pasqual va deixar entreveure certa angoixa i el Damià, que estava molt enfeinat amb un projecte d’última hora va suggerir-li de veure’s cinc minuts al bar al costat del seu estudi. Aquell matí de desembre era colpidor. No més hi havia cinquanta metres entre l’oficina i el bar però els dos amics van entrar-hi tremolant com dos gossos petits.
Dret a la barra, darrera d’un tallat, el Pasqual va pronunciar unes paraules que sortien de la més profunda de les incerteses: “No sé que fer”. Aquella inseguretat era inaudita en ell i el Damià va quedar trasbalsat per aquella declaració de debilitat.
L’aspecte del Pasqual era tan immaculat com sempre, però certa pèrdua de pes i dues petites bosses sota els ulls, li donaven un aspecte melancòlic totalment inversemblant en ell. El Damià va considerar seriosament que al seu amic li devia passar alguna cosa que no controlava i coneixent-lo el va compadir. No li va demanar res. El Pasqual amb un fil de veu va dir: “S’ha trencat l’equilibri”.
Mai havia vist el Damià un home tan desorientadament derrotat. No gosava expressar-li la seva inquietud i no arribava a imaginar que era el que li estava succeint al Pasqual. Per fi va parlar, però d’una manera estranya, llunyana, amb una veu perduda i gaire be imperceptible.
Tot s’havia precipitat d’ençà l’últim sopar que van fer plegats. Quan va arribar a casa, el Pasqual es va trobar amb la dona passional feta un flam, plorant i singlotejant de mala manera. Va confessar que estava enormement enamorada de ell, que no ho havia pogut evitar tot i el pacte que havien establert en el qual els sentiments quedaven ajornats. Per més que intentava treure’s aquella angoixa de sobre aquella dona estava destrossada i li demanava perdó al Pasqual per haver fallat. En aquelles circumstàncies el Pasqual es va veure desbordat i sobre tot debilitat per la valentia de la dona. Aquí va cometre el primer gran error. Va convidar-la a pujar al seu pis.
La dona no va parar de plorar en tota la nit. Ell en un moment determinat la va acaronar i es van ficar al llit sense desvestir-se. Al Pasqual li va invadir una enorme compassió primer i aquesta es va convertir en tendresa quan l’alba despuntava. Ni per un moment se li va passar pel cap tenir un conat sexual. Alguna cosa li passava també a ell i no li trobava explicació. Pot ser en algun moment abans de clarejar el dia es van quedar adormits dintre d’una abraçada. El Pasqual no sabia definir que li passava. Durant una setmana no es van moure de casa i va haver d’inventar-se la mort d’una avia a l’altra banda del país com a excusa per no anar a treballar. Durant aquella setmana van celebrar el celibat més sorprenent i es van explicar coses de les seves respectives vides que mai haurien gosat comentar a ningú. Van riure i plorar, i van menjar i beure. Van jugar al “UNO” i al parxís de vuit jugadors. Van veure pel·lícules pel DVD. La dona no havia vist “París,Texas” i quan va acabar de veure-la, plorant com una magdalena va jurar al Pasqual que ella mai no el deixaria.
Al Pasqual tot això se li feia gran, però a la vegada sentia una gran fascinació. Per a ell, tot allò tenia quelcom d’irreal. La constatació dels fets, però, el va trasbalsar. Ell també havia caigut al parany. Estava enamorat. A la fi van acabar fent l’amor. El desconcert del Pasqual va ser total quan va comprovar que just en moment de corre’s li queien llàgrimes avall de les galtes. Es va sentir enormement estúpid, enormement feliç.
La vida havia d’adquirir certa normalitat i va ser així que tots dos van engegar de nou les seves quotidianitats laborals, ella com a professora d’anglès a un institut de secundària i ell intentant recuperar les comissions que havia perdut durant aquell dies de trasbals sentimental. Van decidir quedar-se a viure al pis del Pasqual que era més gran i més cèntric. A ell no li va importar gens.
Un vespre, tot just quan celebrava una venda interessant amb companys de feina, va rebre una trucada de la dona sentimental. Sorprès per la veu inesperada, no va trobar cap justificació per explicar l’oblit. Tan mateix va ser el suficientment valent per mentir i no dir res de la situació en que es trobava. Sorprès també per que la dona li demanava perdó. Trobava normal que ell no la volgués veure més després de que ella hagués rebutjat l’última nit tenir sexe. El Pasqual ni se’n recordava d’aquest episodi i per ell no tenia cap importància. L’objectiu de estar amb ella era el contrari, poder estar amb una dona sense l’esbiajament que comportava el desig. Així li ho va dir. Ella, però, el volia veure. En cap moment la dona sentimental va mostrar signes d’histerisme, ni va muntar cap número ploraner. Al contrari que l’altra dona, va mostrar en tot moment un domini total de la situació. Va cometre el segon gran error. Influenciat per certa dosi de vanitat va accedir a veure’s amb ella.
S’ho va manegar amb la seva habitual facilitat. Va trobar un forat a la tarda del dia següent. Es veurien no més de cinc minuts a casa de ella. De fet la dona no volia entorpir-lo, de cap manera. Seria un acomiadament civilitzat i gens traumàtic. Prendrien un cafè i adéu-siau.
En pitxar el timbre el Pasqual va intentar clarificar en mil·lèsimes de segon la seva situació. Per primer cop a la seva vida una dona aclaparava tots els seus sentiments, se sentia totalment ple per ella i el seu enteniment no entendria cap altra postura. Aquestes intencions van caure com un castell de cartes quan la dona sentimental va obrir la porta i donant-li un petó a la galta va dir-li: “Gràcies per no desacostumar-me’n a tu”.
A partir d’aquí tot va anar molt ràpid. Ell va entrar a casa de la dona i sense sapiguer com, es va trobar penetrant-la mentre ella no parava de dir el seu nom. En aquell moment va sentir una ràbia immensa per no poder controlar els seus impulsos, però la seva vanitat va ser molt superior. Va quedar molt sorprès amb la dona sentimental i ella li va demanar que es quedés a dormir.
Quan es va despertar de matinada de sobte i va confirmar que efectivament la tenia al costat, li va envair una gran angoixa. Es va vestir ràpid i sense fer el mínim soroll va sortir d’aquell pis. En el trajecte fins a casa seva els pensaments més sòrdids van acudir a la seva ment. Va maleir la seva estupidesa, la seva falta de honestedat. Per sort la dona passional dormia quan va arribar i es va ficar al llit. No va aclucar l’ull en tota la nit. Com a excusa de la seva arribada intempestiva es va inventar un client molt exigent que li demanava tota mena d’informació. Va ser la primera de les mentides que va etzibar a la dona passional.
El Pasqual va confiar que la dona sentimental no el trucaria més i si ho feia li explicaria la seva situació i tot s’hauria acabat. Per una vegada a la vida sentia en carn pròpia el que és tenir remordiments i va resultar més dolorós del que s’esperava. Temptat de sincerar-se amb la dona passional va estar a punt d’explicar-li més d’un cop. No va poder. Es va comprometre amb si mateix a no caure a la temptació de repetir un episodi de tan flagrant traïció.
El Pasqual dintre de l’organització domèstica que havien establert amb la dona passional era l’encarregat de la intendència. Era el responsable de que no faltés de res al rebost. Una vegada a la setmana, habitualment el dijous, es feia la llista de la compra, s’encaminava cap al hipermercat i omplia parsimoniosament el carro dels productes habituals. La zona on més be s’ho passava era la peixateria. Es delectava amb els llobarros, els raps amb els seus caps monstruosos, les petxines, els musclos... Allà mateix ideava la recepta que faria per sopar i al passadís de les begudes escollia un vi de la zona, a poder ser jove, o si més no un blanc afruitat.
Va ser un dijous mentre no es decidia entre palangre i orada que algú li va donar un copet a l’espatlla. Tots els suors del cos es van posar d’acord per rajar de cop i en dècimes de segon es va sentir empapat. La dona sentimental el somreia afablement i sense que s’adonés li va donar un petó a la boca. Davant la perplexitat que mostrava el Pasqual la dona sentimental va reaccionar de molt bon humor. Lluny de fer cap tipus de recriminació la dona el va convidar a fer una cervesa a la cafeteria del hipermercat. Per una raó que se li escapava el Pasqual no va dir que no. Se sentia atrapat i els seus recursos per sortir-se’n de situacions compromeses estaven totalment invalidats.
Drets, amb les cerveses a la ma, la dona va desplegar tot un ventall de seducció inaudit pel Pasqual. El primer que va dir es que no li guardava cap tipus de rancor. Entenia la seva marxa l’últim cop que s’havien trobat. Tot havia anat molt ràpid i entenia els seus temors. Pot ser no s’ho havia passat be? El Pasqual es va sorprendre a si mateix dient que havia estat uns dels millors polvos de la seva vida. Ho anava dient i no s’ho podia creure. La seva llengua anava més ràpida que el seu cervell, es desconeixia totalment. La dona sentimental es va acabar el que li quedava de cervesa d’un glop i agafant al Pasqual de la ma es van ficar als lavabos del hipermercat. Ho van fer en l’estretor sòrdida d’uns lavabos bruts i el Pasqual lluny de maleir-se es va delectar profundament.
En arribar a aquest punt del relat el Damià va adonar-se’n que havia de tornar al despatx. Li ho va dir al seu amic. Li va proposar al Pasqual d’anar a dinar plegats i així acabar d’explicar-li tot. Però el Pasqual li va pregar que no el deixés sol. El Damià va ser conscient que no podia deixar-lo sol. Havia acudit a ell no sabia ben be encara perquè. Va fer una trucada al despatx i va agafar la resta del dia lliure.
El Pasqual va continuar explicant la seva història. A partir d’aquella experiència als lavabos del hipermercat van continuar veient-se amb la dona sentimental al menys dos cops per setmana. A cap de les dues dones va explicar que tenia una relació paral·lela i la situació psicològica començava a rondar l’esquizofrènia. Però per un motiu que no encertava a averiguar, aquella situació de caos l’atrèia i es va veure abocat a una espiral de mentides i un estat de bogeria total. Va quedar atrapat.
La situació no podia durar. Gaire be a l’hora, tant la dona sentimental com la dona passional, es van ensumar alguna cosa. Sense dir res al Pasqual, van anar descobrint mentires, excuses dolentes i sortides de to en algunes respostes. En la mateixa setmana les dues dones es van donar per assabentades. No hi va haver drames ni plors, ni gaire be ressentiments. Al menys aparentment. La dona passional va marxar de casa i la dona sentimental va demanar-li la clau de la seva.
Lluny de retornar a la normalitat el Pasqual es va veure trucant al mòbil i a la porta de la casa de les dues dones i davant de les negatives respectives a veure’s amb ell va quedar ridículament desemparat. S’havia acostumat a les dues dones, o més ben dit a la bogeria que comportava el tenir que conviure amb la mentida continua. Les estimava? Podia afirmar que si. Però adorava molt més la situació esquizofrènica, li donava un plaer infinitament més gran.
De tot això feia una setmana. El dia anterior el Pasqual va trucar de nou i com a últim recurs a la dona sentimental. Aquesta li va dir que ja n’hi havia prou i que les deixés en pau. El fet que la dona es referís en plural el va intrigar. La dona sentimental es va adonar de la seva suspicàcia i li va confirmar que s’havien conegut i havien quedat per veure’s. No va voler parlar més i el va penjar.
I ara el Pasqual estava totalment descol·locat. No havia anat a la feina i demanava consell al Damià, el seu millor amic. Però, què podia fer el pobre Damià? Quina ajuda li podia oferir per solucionar una doble relació quan a ell ja li costava de tenir-ne una de sola? El més assenyat i amb més sentit comú que se li va ocórrer va ser dir-li que les oblidés a totes dues i que tornés a ser el Pasqual de sempre, el seductor, el malabarista en les relacions.
Però el Pasqual estava obsessionat amb la trobada que tindrien les dues dones. Pot ser estarien parlant de ell ara mateix. Que dirien, quins detalls es descobririen l’una a l’altra? Riurien de ell? El Damià li va pregar que passés full, que oblidés tot plegat. El Pasqual li va respondre que per oblidar hauria de patir i no creia que tingues voluntat suficient.
Van estar la resta del dia junts. El Pasqual gaire be no va parlar més i el Damià que es veia superat per la situació anava comentant detalls insubstancials de la feina, del futbol, del mal temps de l’hivern. Quan es van acomiadar al portal de la casa del Pasqual, el Damià li va donar ànims:”Ja veuràs com d’aquí res les hauràs oblidat”. El Pasqual va fer una rialleta molt trista i ni va dir adéu.
Durant la setmana següent el Damià va estar molt enfeinat i no va poder contactar amb el seu amic i això li va omplir de remordiments. Per un altre costat confiava en els recursos del Pasqual i esperava que aquest tràngol el passés sense cap problema.
El dissabte al matí va rebre una trucada. Era el pare del Pasqual. Feia uns dies que el seu fill no responia les trucades i no obria la porta quan l’anaven a veure. Parlava sempre des de dintre L’home mostrava evidents signes de preocupació a la veu i demanava al Damià si ell en sabia alguna cosa. El Pasqual no va voler explicar-li res i va prometre que hi aniria a parlar amb ell. Es va ensumar mal rotllo. Això no era normal.
Es va dutxar, es va afaitar i es va col·locar un vell xandall. Mentre conduïa en direcció a casa del Pasqual no dilucidava el que li podia estar passant. Molt malament hauria de estar per no voler parlar amb ningú. El Damià en cert sentit estava satisfet amb la situació i tot i que, evidentment, no desitjava que li passés res de dolent al Pasqual, si que pensava que tot el que havia esdevingut aquells mesos li serviria d’escarment.
Va trucar a la porta. Res. Va insistir tres cops però va rebre el silenci com a resposta. Al final va identificar-se alçant la veu amb l’esperança que obrís. Es van sentir unes passes al cap de uns segons i la porta es va obrir deixant una petita escletxa de llum al passadís. El Damià va esperar que la porta s’obrís de bat a bat, però això no va passar. Quan la va empentar no hi havia ningú al darrera. Va endinsar-se al pis. No hi havia signes de brutícia, ni cap pudor de podrit i això el va alleugerir. Quan va arribar al menjador va veure al Pasqual assentat en una cadira. Observava dos rellotges que estaven penjats a la paret del davant. Els rellotges marcaven hores diferents i estaven parats. Eren rellotges rodons clàssics semblants als d’estació però de dimensions més reduïdes i estaven col·locats de costat. El Damià no es va fixar l’hora que marcaven.
La casa estava impol·luta, ni rastre de pols i el silenci aixafava el temps. El Pasqual no s’immutava. Al cap d’uns minuts va demanar al Damià que seiés. Quan va estar assegut el Pasqual va començar a parlar.
La seva veu era dolorosa, plena d’una tristesa rara, desconeguda. D’ençà de l’últim cop que es van veure havien passat coses, va dir el Pasqual. No havia pogut tornar a contactar amb cap de les dues dones. Els dies pesaven com lloses i les nits eren deserts d’insomni. Degut al seu baix rendiment va agafar la baixa per que es veia venir que l’acomiadarien. Un dia llegint un diari va llegir una noticia. Una dona havia estat atropellada en un pas de vianants i el conductor del vehicle s’havia donat a la fuga. El resultat de l’accident va ser la mort de la dona i tot i que van trobar el cotxe, va resultar que aquest havia estat robat i no van poder identificar el conductor.
Era una noticia més però quan el Pasqual va llegir les inicials de la víctima va tenir un pressentiment. Fen les averiguacions pertinents va confirmar el que ja pressentia: la víctima del accident era la dona sentimental. Va demanar a totes les funeràries de la ciutat per la difunta per saber on l’havien enterrada. A l’última que va consultar van dir-li que havia estat incinerada. Va ser molt dur.
Al cap de dos dies veient les noticies a la televisió es van referir a un robatori que havien fet en una sucursal bancària. El resultat tràgic va ser de dos morts, una client i un dels presumptes lladres. Quan van donar el nom de la dona morta el mon s’acabà d’ensorrar. La dona passional també estava morta. Aquesta vegada no es va preocupar d’averiguar què farien amb el cos.
El que si havia fet, va ser demanar l’hora de la mort de les dues dones. Quan ho va saber va anar a comprar dos rellotges idèntics, va marcar les dues hores i va penjar els rellotges a la paret blanca del menjador sense ficar-li les bateries . Des de llavors passava el temps observant els rellotges.
El Pasqual va agrair al Damià la seva preocupació però ara que ja sabia el que passava li pregava que el deixes sol.
El pobre Damià no va saber reaccionar i ni tan sols va mirar de convèncer al seu amic de que considerés la seva situació. Va sortir del pis totalment estorat, sense pensaments definits. Durant la tornada a casa va veure clar que el seu amic tenia tots els números per no sortir-se’n. Que podia fer ell un enginyer mecànic que només entenia de plànols i eines?
El Pasqual no era un home excessivament agraciat i fins i tot podríem dir que no era del tot atractiu, però en la seva manera de fer es destil·lava aquella seducció subtil que embadalia indistintament subjectes de qualsevol sexe. Havia treballat sempre cara al públic, sortint airós de totes les feines a les quals el tracte personal, el tu a tu, era el camp de batalla on podia esgrimir les seves armes. Era per això que el Damià a vegades es cansava d’escoltar les xifres astronòmiques de vendes que havia assolit l’últim trimestre o be l’última epopeia sexual.
Però malgrat aquestes diferències de caràcters el Damià s’estimava el seu amic i en el fons n’estava orgullós. No sabria dir des de quan eren amics íntims, però segurament van menjar sorra junts al pati de l’escola bressol. Van fer la primària junts i a l’adolescència no van compartir núbies per que òbviament el Pasqual començava a ser una màquina d’atracció impecable i demolidora.
Al contrari que en Pasqual, que no va haver d'estudiar per desenvolupar-se professionalment i assolir un estatus social mínimament elevat, el Damià va patir per aconseguir el títol d’enginyer mecànic, i ara treballava en una assessoria tècnica estudiant projectes d’empreses que en el fons poc l’importaven.
Si be les seves vides havien agafat rumbs diferenciats sempre trobaven temps per fer-se una trucada, anar a sopar i després prendre unes copes. Sempre quedaven com a mínim una vegada al mes al voltant d’una taula. El Pasqual sempre tenia anècdotes per explicar al seu amic i en Damià entenia aquestes històries com si fossin aventures de caçador.
El Pasqual no havia tingut mai una relació estable que li durés més d’un any. Un any era la fita màxima. A partir d’aquesta data considerava que tot trontollava i sense voler-ho les passions s’anaven podrint i els sentiments més nobles acabaven tornant-se una tortura. Uns dels símptomes que el Pasqual reconeixia com a detonador de la crisi era la convergència entre la passió carnal desenfrenada i l’amor romànticament sublim. Si be pel Damià aquesta conjunció de sentiments seria el súmmum que es podia esperar entre una parella, per el Pasqual era un entorpiment que no volia assumir.
Per resumir-ho ràpidament, el Pasqual no apostava que fos possible la unió de la passió i els sentiments més espirituals vers una mateixa persona. Hem de dir a favor seu que ell tampoc creia que fos l’home portador d’aquestes qualitats. O bé s’enamorava de la manera mes casta o be es tirava hores i hores follant com un descosit.
El Pasqual feia apreciar, però, que ell no enganyava cap dona, que ensenyava les cartes des de primera hora i que si després la lògica de la relació s’encaminava per altres senders era una qüestió que ell no tenia per que assumir. Al Damià aquesta posició li semblava enormement egoista. Hi ha reaccions i sentiments que no tothom te la capacitat de controlar i desprès tirar a la paperera de reciclatge com si de material de rebuig es tractés. Arribaven a un punt sense retorn en les seves discussions. El caràcter responsable del Damià, el Pasqual el contraposava amb la seva visió hedonista de la vida.
Un dijous de primavera el Damià va trucar al Pasqual per anar junts al funeral del pare d’un amic comú que se celebraria aquella mateixa tarda. El Pasqual ja hi contava de anar junts per desprès aprofitar i anar a sopar.
“He conegut una dona increïble” va comentar-li el Pasqual al seu amic en veu baixa. Algú estava llegint un dels poemes preferits del difunt darrera del faristol i en Damià que estava escoltant la lectura solemnement va pensar que el Pasqual no deixava de ser un frívol.
I sí, efectivament, el sopar va estar inundat de detalls eròtics i funambulisme sexual a dojo i el Pasqual semblava enormement congratulat amb sí mateix per haver aconseguit seduir una dona tan dotada. El Pasqual va destacar que la dona no una era nimfòmana ni molt menys, però que la seva predisposició als jocs sexuals li havia sorprès força. Els llocs, les hores i les postures eren infinites i semblava que havia trobat el seu reflex amatori perquè aquella dona també era del parer que sexe i sentiments no formaven bona unió. Aquell sopar el Damià no es va poder estar i va recriminar al Pasqual la seva frivolitat, la covardia a l’hora d’afrontar les relacions seriosament i la seva fatxenderia. El felicitava per haver trobat una persona amb la que compartir estones de gimnàstica sexual tan gratificants. El Pasqual li va fer la rèplica dient que el que tenia era pura enveja, que era un home ensopit i si hi havia un covard en aquella taula era el Damià per que ni tan sols s’atrevia a dirigir la paraula a cap dona, ni que fos per demanar-li una cigarreta. Van anar pujant el to de la discussió i fins i tot es van insultar. El sopar no va acabar be, aquella nit no van anar a prendre res i ni tan sols es van acomiadar fins a la propera.
Les setmanes següents no es van trucar i van evitar tenir-ne el mínim contacte. Quan tot just havia passat un mes, el Damià va trucar el Pasqual però en tenir aquest el mòbil fora de cobertura li va deixar un curt missatge: “et truco d’aquí uns dies”. El Pasqual quan va sentir el missatge no va fer el mínim esforç per respondre’l.
Podien ajornar una amistat de tants anys per unes diferències tan absurdes? En definitiva, les normes per tenir relacions perfectes no existeixen. Tothom lluitava per conservar l’estimació de la persona amada dintre d’una esperada reciprocitat a voltes de bogeria. Però moltes vegades això era pitjor que estar sol. Les pautes de convivència, les capacitats sexuals, la tolerància vers l’altra, eren qüestions que s’havien de debatre dintre de la intimitat de la parella. Els aliens no tenien cap dret a intervenir-hi.
Al final el Damià va arribar a aquesta conclusió. Ell no n’havia de fer res del Pasqual i les seves amants. Era conscient que el Pasqual mai forçaria a una dona a fer allò que ella no volgués. Així va ser que, en sentir-se culpable, el va trucar per continuar amb les seves trobades.
Quan va sentir la veu del Pasqual, el Damià el va contestar aparentment amb fredor, però en el fons l’omplia una gran emoció. Tot i que no li va dir, l’havia trobat molt a faltar i estava penedit per haver-lo humiliat d’aquella manera. Van quedar al restaurant habitual un dimecres a quarts de nou del vespre.
En trobar-se els dos amics es van donar dos petons a les galtes com sempre i, obviant l’última trobada, van fer un dels millors sopars i la borratxera posterior va ser espectacular. En tot moment van evitar el que va ser el tema de discussió.
Van continuar amb les seves rutines. El Damià fent projectes i el Pasqual realitzant vendes estratosfèriques.
En un altre dels sopars habituals, el Damià va treure de nou el tema de les dones a la conversa. El Pasqual, que en un principi era reticent a parlar-ne, va confirmar que continuava trobant-se amb aquella dona tan activa sexualment però que havia conegut una altra persona molt especial i se’n havia enamorat com un col·legial. Va ser en aquest punt en que el Pasqual va confessar que ara estava en equilibri, que tot i que es podia pensar que la divisió dels seus sentiments entre dues dones el podien portar a la bogeria, podia afirmar que havia arribat al nirvana del amor. Per una banda hi tenia una dona sexualment molt activa que li satisfeia totes les seves necessitats carnals sense demanar cap compensació sentimental. Per l’altre una persona que l’inspirava la tendresa més infinita sense haver de perdre el temps en suors prescindibles ja que era d’una castedat fora del comú.
Total, que el Pasqual veia confirmada la seva teoria. No feia falta que una mateixa persona t’omplís totes les teves necessitats.
Van passar els mesos, els sopars, les estacions. El Pasqual estava d’allò més cofoi amb les dues aventures paral·leles i el Damià s’ho mirava amb certa admiració no exempta de resignació.
La tardor va ser molt calorosa, i l’entrada de fred polar els primers dies d’hivern va consternar a tots. El Damià es va sorprendre quan el Pasqual va demanar-li de trobar-se abans del sopar habitual. Tot i que es trucaven entre mig, la veu del Pasqual va deixar entreveure certa angoixa i el Damià, que estava molt enfeinat amb un projecte d’última hora va suggerir-li de veure’s cinc minuts al bar al costat del seu estudi. Aquell matí de desembre era colpidor. No més hi havia cinquanta metres entre l’oficina i el bar però els dos amics van entrar-hi tremolant com dos gossos petits.
Dret a la barra, darrera d’un tallat, el Pasqual va pronunciar unes paraules que sortien de la més profunda de les incerteses: “No sé que fer”. Aquella inseguretat era inaudita en ell i el Damià va quedar trasbalsat per aquella declaració de debilitat.
L’aspecte del Pasqual era tan immaculat com sempre, però certa pèrdua de pes i dues petites bosses sota els ulls, li donaven un aspecte melancòlic totalment inversemblant en ell. El Damià va considerar seriosament que al seu amic li devia passar alguna cosa que no controlava i coneixent-lo el va compadir. No li va demanar res. El Pasqual amb un fil de veu va dir: “S’ha trencat l’equilibri”.
Mai havia vist el Damià un home tan desorientadament derrotat. No gosava expressar-li la seva inquietud i no arribava a imaginar que era el que li estava succeint al Pasqual. Per fi va parlar, però d’una manera estranya, llunyana, amb una veu perduda i gaire be imperceptible.
Tot s’havia precipitat d’ençà l’últim sopar que van fer plegats. Quan va arribar a casa, el Pasqual es va trobar amb la dona passional feta un flam, plorant i singlotejant de mala manera. Va confessar que estava enormement enamorada de ell, que no ho havia pogut evitar tot i el pacte que havien establert en el qual els sentiments quedaven ajornats. Per més que intentava treure’s aquella angoixa de sobre aquella dona estava destrossada i li demanava perdó al Pasqual per haver fallat. En aquelles circumstàncies el Pasqual es va veure desbordat i sobre tot debilitat per la valentia de la dona. Aquí va cometre el primer gran error. Va convidar-la a pujar al seu pis.
La dona no va parar de plorar en tota la nit. Ell en un moment determinat la va acaronar i es van ficar al llit sense desvestir-se. Al Pasqual li va invadir una enorme compassió primer i aquesta es va convertir en tendresa quan l’alba despuntava. Ni per un moment se li va passar pel cap tenir un conat sexual. Alguna cosa li passava també a ell i no li trobava explicació. Pot ser en algun moment abans de clarejar el dia es van quedar adormits dintre d’una abraçada. El Pasqual no sabia definir que li passava. Durant una setmana no es van moure de casa i va haver d’inventar-se la mort d’una avia a l’altra banda del país com a excusa per no anar a treballar. Durant aquella setmana van celebrar el celibat més sorprenent i es van explicar coses de les seves respectives vides que mai haurien gosat comentar a ningú. Van riure i plorar, i van menjar i beure. Van jugar al “UNO” i al parxís de vuit jugadors. Van veure pel·lícules pel DVD. La dona no havia vist “París,Texas” i quan va acabar de veure-la, plorant com una magdalena va jurar al Pasqual que ella mai no el deixaria.
Al Pasqual tot això se li feia gran, però a la vegada sentia una gran fascinació. Per a ell, tot allò tenia quelcom d’irreal. La constatació dels fets, però, el va trasbalsar. Ell també havia caigut al parany. Estava enamorat. A la fi van acabar fent l’amor. El desconcert del Pasqual va ser total quan va comprovar que just en moment de corre’s li queien llàgrimes avall de les galtes. Es va sentir enormement estúpid, enormement feliç.
La vida havia d’adquirir certa normalitat i va ser així que tots dos van engegar de nou les seves quotidianitats laborals, ella com a professora d’anglès a un institut de secundària i ell intentant recuperar les comissions que havia perdut durant aquell dies de trasbals sentimental. Van decidir quedar-se a viure al pis del Pasqual que era més gran i més cèntric. A ell no li va importar gens.
Un vespre, tot just quan celebrava una venda interessant amb companys de feina, va rebre una trucada de la dona sentimental. Sorprès per la veu inesperada, no va trobar cap justificació per explicar l’oblit. Tan mateix va ser el suficientment valent per mentir i no dir res de la situació en que es trobava. Sorprès també per que la dona li demanava perdó. Trobava normal que ell no la volgués veure més després de que ella hagués rebutjat l’última nit tenir sexe. El Pasqual ni se’n recordava d’aquest episodi i per ell no tenia cap importància. L’objectiu de estar amb ella era el contrari, poder estar amb una dona sense l’esbiajament que comportava el desig. Així li ho va dir. Ella, però, el volia veure. En cap moment la dona sentimental va mostrar signes d’histerisme, ni va muntar cap número ploraner. Al contrari que l’altra dona, va mostrar en tot moment un domini total de la situació. Va cometre el segon gran error. Influenciat per certa dosi de vanitat va accedir a veure’s amb ella.
S’ho va manegar amb la seva habitual facilitat. Va trobar un forat a la tarda del dia següent. Es veurien no més de cinc minuts a casa de ella. De fet la dona no volia entorpir-lo, de cap manera. Seria un acomiadament civilitzat i gens traumàtic. Prendrien un cafè i adéu-siau.
En pitxar el timbre el Pasqual va intentar clarificar en mil·lèsimes de segon la seva situació. Per primer cop a la seva vida una dona aclaparava tots els seus sentiments, se sentia totalment ple per ella i el seu enteniment no entendria cap altra postura. Aquestes intencions van caure com un castell de cartes quan la dona sentimental va obrir la porta i donant-li un petó a la galta va dir-li: “Gràcies per no desacostumar-me’n a tu”.
A partir d’aquí tot va anar molt ràpid. Ell va entrar a casa de la dona i sense sapiguer com, es va trobar penetrant-la mentre ella no parava de dir el seu nom. En aquell moment va sentir una ràbia immensa per no poder controlar els seus impulsos, però la seva vanitat va ser molt superior. Va quedar molt sorprès amb la dona sentimental i ella li va demanar que es quedés a dormir.
Quan es va despertar de matinada de sobte i va confirmar que efectivament la tenia al costat, li va envair una gran angoixa. Es va vestir ràpid i sense fer el mínim soroll va sortir d’aquell pis. En el trajecte fins a casa seva els pensaments més sòrdids van acudir a la seva ment. Va maleir la seva estupidesa, la seva falta de honestedat. Per sort la dona passional dormia quan va arribar i es va ficar al llit. No va aclucar l’ull en tota la nit. Com a excusa de la seva arribada intempestiva es va inventar un client molt exigent que li demanava tota mena d’informació. Va ser la primera de les mentides que va etzibar a la dona passional.
El Pasqual va confiar que la dona sentimental no el trucaria més i si ho feia li explicaria la seva situació i tot s’hauria acabat. Per una vegada a la vida sentia en carn pròpia el que és tenir remordiments i va resultar més dolorós del que s’esperava. Temptat de sincerar-se amb la dona passional va estar a punt d’explicar-li més d’un cop. No va poder. Es va comprometre amb si mateix a no caure a la temptació de repetir un episodi de tan flagrant traïció.
El Pasqual dintre de l’organització domèstica que havien establert amb la dona passional era l’encarregat de la intendència. Era el responsable de que no faltés de res al rebost. Una vegada a la setmana, habitualment el dijous, es feia la llista de la compra, s’encaminava cap al hipermercat i omplia parsimoniosament el carro dels productes habituals. La zona on més be s’ho passava era la peixateria. Es delectava amb els llobarros, els raps amb els seus caps monstruosos, les petxines, els musclos... Allà mateix ideava la recepta que faria per sopar i al passadís de les begudes escollia un vi de la zona, a poder ser jove, o si més no un blanc afruitat.
Va ser un dijous mentre no es decidia entre palangre i orada que algú li va donar un copet a l’espatlla. Tots els suors del cos es van posar d’acord per rajar de cop i en dècimes de segon es va sentir empapat. La dona sentimental el somreia afablement i sense que s’adonés li va donar un petó a la boca. Davant la perplexitat que mostrava el Pasqual la dona sentimental va reaccionar de molt bon humor. Lluny de fer cap tipus de recriminació la dona el va convidar a fer una cervesa a la cafeteria del hipermercat. Per una raó que se li escapava el Pasqual no va dir que no. Se sentia atrapat i els seus recursos per sortir-se’n de situacions compromeses estaven totalment invalidats.
Drets, amb les cerveses a la ma, la dona va desplegar tot un ventall de seducció inaudit pel Pasqual. El primer que va dir es que no li guardava cap tipus de rancor. Entenia la seva marxa l’últim cop que s’havien trobat. Tot havia anat molt ràpid i entenia els seus temors. Pot ser no s’ho havia passat be? El Pasqual es va sorprendre a si mateix dient que havia estat uns dels millors polvos de la seva vida. Ho anava dient i no s’ho podia creure. La seva llengua anava més ràpida que el seu cervell, es desconeixia totalment. La dona sentimental es va acabar el que li quedava de cervesa d’un glop i agafant al Pasqual de la ma es van ficar als lavabos del hipermercat. Ho van fer en l’estretor sòrdida d’uns lavabos bruts i el Pasqual lluny de maleir-se es va delectar profundament.
En arribar a aquest punt del relat el Damià va adonar-se’n que havia de tornar al despatx. Li ho va dir al seu amic. Li va proposar al Pasqual d’anar a dinar plegats i així acabar d’explicar-li tot. Però el Pasqual li va pregar que no el deixés sol. El Damià va ser conscient que no podia deixar-lo sol. Havia acudit a ell no sabia ben be encara perquè. Va fer una trucada al despatx i va agafar la resta del dia lliure.
El Pasqual va continuar explicant la seva història. A partir d’aquella experiència als lavabos del hipermercat van continuar veient-se amb la dona sentimental al menys dos cops per setmana. A cap de les dues dones va explicar que tenia una relació paral·lela i la situació psicològica començava a rondar l’esquizofrènia. Però per un motiu que no encertava a averiguar, aquella situació de caos l’atrèia i es va veure abocat a una espiral de mentides i un estat de bogeria total. Va quedar atrapat.
La situació no podia durar. Gaire be a l’hora, tant la dona sentimental com la dona passional, es van ensumar alguna cosa. Sense dir res al Pasqual, van anar descobrint mentires, excuses dolentes i sortides de to en algunes respostes. En la mateixa setmana les dues dones es van donar per assabentades. No hi va haver drames ni plors, ni gaire be ressentiments. Al menys aparentment. La dona passional va marxar de casa i la dona sentimental va demanar-li la clau de la seva.
Lluny de retornar a la normalitat el Pasqual es va veure trucant al mòbil i a la porta de la casa de les dues dones i davant de les negatives respectives a veure’s amb ell va quedar ridículament desemparat. S’havia acostumat a les dues dones, o més ben dit a la bogeria que comportava el tenir que conviure amb la mentida continua. Les estimava? Podia afirmar que si. Però adorava molt més la situació esquizofrènica, li donava un plaer infinitament més gran.
De tot això feia una setmana. El dia anterior el Pasqual va trucar de nou i com a últim recurs a la dona sentimental. Aquesta li va dir que ja n’hi havia prou i que les deixés en pau. El fet que la dona es referís en plural el va intrigar. La dona sentimental es va adonar de la seva suspicàcia i li va confirmar que s’havien conegut i havien quedat per veure’s. No va voler parlar més i el va penjar.
I ara el Pasqual estava totalment descol·locat. No havia anat a la feina i demanava consell al Damià, el seu millor amic. Però, què podia fer el pobre Damià? Quina ajuda li podia oferir per solucionar una doble relació quan a ell ja li costava de tenir-ne una de sola? El més assenyat i amb més sentit comú que se li va ocórrer va ser dir-li que les oblidés a totes dues i que tornés a ser el Pasqual de sempre, el seductor, el malabarista en les relacions.
Però el Pasqual estava obsessionat amb la trobada que tindrien les dues dones. Pot ser estarien parlant de ell ara mateix. Que dirien, quins detalls es descobririen l’una a l’altra? Riurien de ell? El Damià li va pregar que passés full, que oblidés tot plegat. El Pasqual li va respondre que per oblidar hauria de patir i no creia que tingues voluntat suficient.
Van estar la resta del dia junts. El Pasqual gaire be no va parlar més i el Damià que es veia superat per la situació anava comentant detalls insubstancials de la feina, del futbol, del mal temps de l’hivern. Quan es van acomiadar al portal de la casa del Pasqual, el Damià li va donar ànims:”Ja veuràs com d’aquí res les hauràs oblidat”. El Pasqual va fer una rialleta molt trista i ni va dir adéu.
Durant la setmana següent el Damià va estar molt enfeinat i no va poder contactar amb el seu amic i això li va omplir de remordiments. Per un altre costat confiava en els recursos del Pasqual i esperava que aquest tràngol el passés sense cap problema.
El dissabte al matí va rebre una trucada. Era el pare del Pasqual. Feia uns dies que el seu fill no responia les trucades i no obria la porta quan l’anaven a veure. Parlava sempre des de dintre L’home mostrava evidents signes de preocupació a la veu i demanava al Damià si ell en sabia alguna cosa. El Pasqual no va voler explicar-li res i va prometre que hi aniria a parlar amb ell. Es va ensumar mal rotllo. Això no era normal.
Es va dutxar, es va afaitar i es va col·locar un vell xandall. Mentre conduïa en direcció a casa del Pasqual no dilucidava el que li podia estar passant. Molt malament hauria de estar per no voler parlar amb ningú. El Damià en cert sentit estava satisfet amb la situació i tot i que, evidentment, no desitjava que li passés res de dolent al Pasqual, si que pensava que tot el que havia esdevingut aquells mesos li serviria d’escarment.
Va trucar a la porta. Res. Va insistir tres cops però va rebre el silenci com a resposta. Al final va identificar-se alçant la veu amb l’esperança que obrís. Es van sentir unes passes al cap de uns segons i la porta es va obrir deixant una petita escletxa de llum al passadís. El Damià va esperar que la porta s’obrís de bat a bat, però això no va passar. Quan la va empentar no hi havia ningú al darrera. Va endinsar-se al pis. No hi havia signes de brutícia, ni cap pudor de podrit i això el va alleugerir. Quan va arribar al menjador va veure al Pasqual assentat en una cadira. Observava dos rellotges que estaven penjats a la paret del davant. Els rellotges marcaven hores diferents i estaven parats. Eren rellotges rodons clàssics semblants als d’estació però de dimensions més reduïdes i estaven col·locats de costat. El Damià no es va fixar l’hora que marcaven.
La casa estava impol·luta, ni rastre de pols i el silenci aixafava el temps. El Pasqual no s’immutava. Al cap d’uns minuts va demanar al Damià que seiés. Quan va estar assegut el Pasqual va començar a parlar.
La seva veu era dolorosa, plena d’una tristesa rara, desconeguda. D’ençà de l’últim cop que es van veure havien passat coses, va dir el Pasqual. No havia pogut tornar a contactar amb cap de les dues dones. Els dies pesaven com lloses i les nits eren deserts d’insomni. Degut al seu baix rendiment va agafar la baixa per que es veia venir que l’acomiadarien. Un dia llegint un diari va llegir una noticia. Una dona havia estat atropellada en un pas de vianants i el conductor del vehicle s’havia donat a la fuga. El resultat de l’accident va ser la mort de la dona i tot i que van trobar el cotxe, va resultar que aquest havia estat robat i no van poder identificar el conductor.
Era una noticia més però quan el Pasqual va llegir les inicials de la víctima va tenir un pressentiment. Fen les averiguacions pertinents va confirmar el que ja pressentia: la víctima del accident era la dona sentimental. Va demanar a totes les funeràries de la ciutat per la difunta per saber on l’havien enterrada. A l’última que va consultar van dir-li que havia estat incinerada. Va ser molt dur.
Al cap de dos dies veient les noticies a la televisió es van referir a un robatori que havien fet en una sucursal bancària. El resultat tràgic va ser de dos morts, una client i un dels presumptes lladres. Quan van donar el nom de la dona morta el mon s’acabà d’ensorrar. La dona passional també estava morta. Aquesta vegada no es va preocupar d’averiguar què farien amb el cos.
El que si havia fet, va ser demanar l’hora de la mort de les dues dones. Quan ho va saber va anar a comprar dos rellotges idèntics, va marcar les dues hores i va penjar els rellotges a la paret blanca del menjador sense ficar-li les bateries . Des de llavors passava el temps observant els rellotges.
El Pasqual va agrair al Damià la seva preocupació però ara que ja sabia el que passava li pregava que el deixes sol.
El pobre Damià no va saber reaccionar i ni tan sols va mirar de convèncer al seu amic de que considerés la seva situació. Va sortir del pis totalment estorat, sense pensaments definits. Durant la tornada a casa va veure clar que el seu amic tenia tots els números per no sortir-se’n. Que podia fer ell un enginyer mecànic que només entenia de plànols i eines?
Llum interior... una bestiesa!
LLUM INTERIOR
Des del dia en que de petit va ficar el dits a un endoll, i no els va poder treure fins que el van trobar a faltar per sopar, el Robert va tenir sempre més una brillantor a la mirada i un do difícil d’explicar: quan s’introduïa un dit en algun dels seus orificis corporals, aquest quedava il·luminat com si hi tingués una bombeta a dins.
Això li va servir perquè les mares dels seus amics sempre el posessin com a exemple de noi educat, ningú l’havia vist mai fent burilles ni rascant-se el cul en públic, per molta picor que li fes.
Van anar passant els anys i es va anar fent gran. A l’hora de triar una feina, i com que sempre havia sigut traçut, va decidir fer-se manetes professional, d’aquests que tant arreglen un bony com tapen un forat. La seva fama de bon operari, malgrat la seva joventut, es va estendre per tot el veïnat; semblava que amb un tros de fil ferro era capaç de reparar qualsevol cosa, per complicada que fos. A més era molt pràctic, quan era sota d’una pica a les fosques, només ficant-se el dit al nas o a l’orella, ja podia veure on era la fuita sense necessitar la llanterna.
La senyora Matilde, la veïna de sota casa seva, va començar a reclamar els seus serveis assíduament. Sempre tenia alguna cosa espatllada, i cada cop li obria la porta amb un vestuari més lleuger. Ell, que en aquestes coses era bastant aturat, creia que era perquè entrava l’estiu, i ella li confirmava dient: “És que tinc uns fogots..., però potser ets tu, amb aquesta mirada, que em fas venir calor...”, Ja li deia el seu pare: “Hijo mio, no te fies de la jamonorra d’abajo, que creo que te busca”. De fet, fins i tot en Robert s’adonava que el què li mirava amb insistència, no eren precisament els ulls.
Un dia el va trucar per que li arreglés el llum de la tauleta de nit. “És urgent” li va dir “No puc esperar més”. Ell va pensar que potser li agradava llegir al llit, i que no tenir llum la feia neguitejar.
La porta oberta i com que coneixia el pis, va entrar fins l’habitació. La senyora Matilde estava despullada damunt del llit. Al veure’l entrar, va somriure, i passant-se la llengua pels llavis li va dir: “Avui em desembussaràs la canonada xato”. Es va quedar tan parat de veure-la d’aquella manera, que fins que no el va tirar damunt del llit i li va arrencar els pantalons, no va entendre què volia; llavors li va entrar el pànic, però confiant en la seva destresa innata, i en la tibantor que tenia dins els calçotets, es va deixa emportar per l’instint.
El que no va preveure, perquè mai havia ficat res dins de ningú, és que el seu do luminotècnic no es limitava als dits de les mans: el ventre de la senyora Matilde es va començar a il·luminar, primer d’una manera tènue, però a mida que acceleraven el ritme va anar pujant la intensitat, fins quedar tan incandescent que feia plorar els ulls i tot. Llavors ella en ple èxtasi va començar a cantar: “Amb la llum del teu mirar, has omplert la meva vida...” .
L’endemà en Robert va rebre un paquet. Eren unes ulleres fosques, i una nota que deia:
“Com que ets un sol, sé que tornaràs a venir per il·luminar-me. I és que amb les presses, no em vas arreglar el llum de la tauleta...”
Des del dia en que de petit va ficar el dits a un endoll, i no els va poder treure fins que el van trobar a faltar per sopar, el Robert va tenir sempre més una brillantor a la mirada i un do difícil d’explicar: quan s’introduïa un dit en algun dels seus orificis corporals, aquest quedava il·luminat com si hi tingués una bombeta a dins.
Això li va servir perquè les mares dels seus amics sempre el posessin com a exemple de noi educat, ningú l’havia vist mai fent burilles ni rascant-se el cul en públic, per molta picor que li fes.
Van anar passant els anys i es va anar fent gran. A l’hora de triar una feina, i com que sempre havia sigut traçut, va decidir fer-se manetes professional, d’aquests que tant arreglen un bony com tapen un forat. La seva fama de bon operari, malgrat la seva joventut, es va estendre per tot el veïnat; semblava que amb un tros de fil ferro era capaç de reparar qualsevol cosa, per complicada que fos. A més era molt pràctic, quan era sota d’una pica a les fosques, només ficant-se el dit al nas o a l’orella, ja podia veure on era la fuita sense necessitar la llanterna.
La senyora Matilde, la veïna de sota casa seva, va començar a reclamar els seus serveis assíduament. Sempre tenia alguna cosa espatllada, i cada cop li obria la porta amb un vestuari més lleuger. Ell, que en aquestes coses era bastant aturat, creia que era perquè entrava l’estiu, i ella li confirmava dient: “És que tinc uns fogots..., però potser ets tu, amb aquesta mirada, que em fas venir calor...”, Ja li deia el seu pare: “Hijo mio, no te fies de la jamonorra d’abajo, que creo que te busca”. De fet, fins i tot en Robert s’adonava que el què li mirava amb insistència, no eren precisament els ulls.
Un dia el va trucar per que li arreglés el llum de la tauleta de nit. “És urgent” li va dir “No puc esperar més”. Ell va pensar que potser li agradava llegir al llit, i que no tenir llum la feia neguitejar.
La porta oberta i com que coneixia el pis, va entrar fins l’habitació. La senyora Matilde estava despullada damunt del llit. Al veure’l entrar, va somriure, i passant-se la llengua pels llavis li va dir: “Avui em desembussaràs la canonada xato”. Es va quedar tan parat de veure-la d’aquella manera, que fins que no el va tirar damunt del llit i li va arrencar els pantalons, no va entendre què volia; llavors li va entrar el pànic, però confiant en la seva destresa innata, i en la tibantor que tenia dins els calçotets, es va deixa emportar per l’instint.
El que no va preveure, perquè mai havia ficat res dins de ningú, és que el seu do luminotècnic no es limitava als dits de les mans: el ventre de la senyora Matilde es va començar a il·luminar, primer d’una manera tènue, però a mida que acceleraven el ritme va anar pujant la intensitat, fins quedar tan incandescent que feia plorar els ulls i tot. Llavors ella en ple èxtasi va començar a cantar: “Amb la llum del teu mirar, has omplert la meva vida...” .
L’endemà en Robert va rebre un paquet. Eren unes ulleres fosques, i una nota que deia:
“Com que ets un sol, sé que tornaràs a venir per il·luminar-me. I és que amb les presses, no em vas arreglar el llum de la tauleta...”
11.6.09
¡¡Feliz Cumpleaños Querido David!!
¡¡Feliz Cumple David querido !!Que puedo decir de vos querido David, sos mi amigo del alma y mi hermano de corazón. Conociste de mí ese primer día de curso en que no fui, la segunda clase al llegar vos viniste a mi encuentro, tu curiosidad era grande como así tu sentido del humor tan sarcástico, provocando situaciones y reacciones, yo pasé esa prueba y nació una amistad que nos mantuvo juntos siempre y no nos separó nunca, ni aún en la distancia. Fuiste desde el comienzo el espíritu festivo del grupo Ksandra, el que nos empuja en cada nueva locura. De vos nada nos cayó mal, ni tu humor ni tu forma de ser, “contraventor de la vida”. Hiciste más amenas nuestras reuniones, con vos abundaron las risas y los desafíos, te hiciste carne en nuestras vidas y te ganaste a pulso el cariño y respeto de todos. Sin vos Ksandra no sería lo que es, si bien a Tere y Ramón le debemos la constancia, a vos te debemos esa unión que nos fusionó haciéndonos sentir uno solo. Sumaste a tu haber personalidades dispares y distintas, sincero y frontal te manifestaste tal cuál sos y así te queremos. Vos y yo amigos, compartimos muchas más cosas, desde nuestras alegrías hasta nuestras penas, desde cenar juntos hasta ir al cine a ver alguna peli que nos gustara, lo bueno y lo malo, hasta lo más íntimo y recóndito que sólo un amigo de verdad comparte. Tu talento innato te preside y reímos con tus monólogos llenos de gags y nos sorprendió el escritor, el que hizo el prólogo de Colors en la voz del Esteve y nos llenó de emoción a todos los Ksandras y a los que fueron a escucharnos. Hasta en tus peores momentos has estado presente, repartiendo bromas a granel y ninguna actitud tuya dejó entrever que no estabas bien. “Amigazo” como los hay pocos, talentoso, solicito y solidario, buscaste continuamente que nada nos separe, porque vos también sos Ksandra, el mismo sueño y la misma ilusión. A pesar de que hoy cumplís 48 años seguís siendo un pibe, un pibe grande que es abuelo. Nuestro mejor deseo para éste nuevo año que empiezas a transitar,
¡¡Qué se hagan realidad tus sueños!! ¡¡Todos!!
¡¡Feliz Cumpleaños querido David!!
¡¡Muchas felicidades!!
Te super requeremos un montonazo.
¡¡Besazos a palas y abrazotes de todos los Ksandrinos!!
8.6.09
Els microrelats de juny
14è certamen de microrelats: De bon rotllo!
Humor, encuentros en un bar, serpentinas de frases recitadas, comerse las palabras, carcajadas hasta las lágrimas, es viernes de Ksandra. (Manel) 1r
Estirat a l’herba, sota l’ombra d’un salze i al costat d’un llac... Me n’adono que el més important, és: El teu somriure!!! (Concep)
¿Es él?. ¡¡Sí!!, saluda levantando la mano. Las sonrisas, el hormigueo del estómago, la alegría. He visto un verdadero amigo. (Juan Manuel)
Portant l’il·lusió com a estendard, onze escollits van conquerir la ciutat mil·lenària, coronant de gran satisfacció tot el seu poble. (Núria)
“Frecuentaba asiduamente un club de escritores en que todos eran amigos. ¡Una maravilla! “ Memorias de AleKsandra, Zarina de Rusia (Eduard)
Quin paisatge mes encantador! Quants arbres! Què bonic és tot!-pensava mentre rodolava muntanya avall- Si tot surt bé, hi tornaré en temps de bolets! (David) 3r
Los ojos le hacían chiribitas, se atrevió a preguntárselo. Ella sonrió y le dijo que si, luego se fundieron en un apasionado beso. (Ramon G.)
El vent bufava i li eixugava les llàgrimes. Així, en arribar a casa, només hauria de forçar un somriure. (Sara)
El sueño, ese inalcanzable y pospuesto, será mañana un reproche. El talento innato está silente, sólo ustedes lo pueden despertar. (Mónica)
Estirat damunt l’herba, sobre el meu cap veig passar dos conills seguits d’un gat... llavors el vent s’emporta els núvols. (Teresa) 2n
Arbres, ocells, verdor, flors, aigua, amics, jocs, parlar, riure, menjar, beure, calor, ombra, migdiada, despertar, pau, confidències, berenar, cançons, tornada. (Rosa)
Humor, encuentros en un bar, serpentinas de frases recitadas, comerse las palabras, carcajadas hasta las lágrimas, es viernes de Ksandra. (Manel) 1r
Estirat a l’herba, sota l’ombra d’un salze i al costat d’un llac... Me n’adono que el més important, és: El teu somriure!!! (Concep)
¿Es él?. ¡¡Sí!!, saluda levantando la mano. Las sonrisas, el hormigueo del estómago, la alegría. He visto un verdadero amigo. (Juan Manuel)
Portant l’il·lusió com a estendard, onze escollits van conquerir la ciutat mil·lenària, coronant de gran satisfacció tot el seu poble. (Núria)
“Frecuentaba asiduamente un club de escritores en que todos eran amigos. ¡Una maravilla! “ Memorias de AleKsandra, Zarina de Rusia (Eduard)
Quin paisatge mes encantador! Quants arbres! Què bonic és tot!-pensava mentre rodolava muntanya avall- Si tot surt bé, hi tornaré en temps de bolets! (David) 3r
Los ojos le hacían chiribitas, se atrevió a preguntárselo. Ella sonrió y le dijo que si, luego se fundieron en un apasionado beso. (Ramon G.)
El vent bufava i li eixugava les llàgrimes. Així, en arribar a casa, només hauria de forçar un somriure. (Sara)
El sueño, ese inalcanzable y pospuesto, será mañana un reproche. El talento innato está silente, sólo ustedes lo pueden despertar. (Mónica)
Estirat damunt l’herba, sobre el meu cap veig passar dos conills seguits d’un gat... llavors el vent s’emporta els núvols. (Teresa) 2n
Arbres, ocells, verdor, flors, aigua, amics, jocs, parlar, riure, menjar, beure, calor, ombra, migdiada, despertar, pau, confidències, berenar, cançons, tornada. (Rosa)
2.6.09
¡¡Feliz Cumpleaños Querido Trini!!
¡¡Feliz Cumpleaños Querido Trini!!
Tú llegada fue silenciosa y tu figura imperceptible. Al principio aparecías cuando estábamos por el café, momento en que leíamos los escritos y tu voz baja de tono convertido en murmullo, nos relataba los tuyos. Oías y reías sin sonido, rondaba la mudez en torno tuyo y sólo observabas. Te ibas sin compartir nuestras despedidas bulliciosas, hasta el nuevo viernes de principio de mes, dónde volvíamos a reunirnos. Nos dejabas la sensación de que no volverías, pero nuevamente y en silencio, saludabas al conjunto al llegar y te sentabas. Hoy soy consciente de que Colors fue mágico, el desafío nos unió amalgamándonos, obligándonos a pasar más tiempo juntos, entre nervios, risas, repasos y lo que nos identifica, “ la ilusión y el sueño de escribir”. Tuve el honor y privilegio de leer al poeta, de sentir profundamente tus versos, de emocionarme con tu Blanc y de contarte como amigo. Introvertido, dejaste de lado tus pudores y nos llenaste de sentimientos, escuchábamos atentos cada palabra bien pronunciada, modulada, respetando las pausas, dándole sentido a cada oración. La admiración es compartida, los Ksandras, tus compys disfrutan cada historia y relato tuyo, que sigue sorprendiéndonos cada día. La importancia de éste día, es festejar contigo, un año más vivido y el que comienza, deseándote sea pleno de felicidad, más aún, de que tus sueños se hagan realidad.
¡¡Feliz Cumpleaños querido Ramonet!!
¡¡Moltes Felicitats i que passis molt bon día!!
Te queremos un montonazo.
Tus compys los Ksandras
Besos y abrazos a granel.
Tú llegada fue silenciosa y tu figura imperceptible. Al principio aparecías cuando estábamos por el café, momento en que leíamos los escritos y tu voz baja de tono convertido en murmullo, nos relataba los tuyos. Oías y reías sin sonido, rondaba la mudez en torno tuyo y sólo observabas. Te ibas sin compartir nuestras despedidas bulliciosas, hasta el nuevo viernes de principio de mes, dónde volvíamos a reunirnos. Nos dejabas la sensación de que no volverías, pero nuevamente y en silencio, saludabas al conjunto al llegar y te sentabas. Hoy soy consciente de que Colors fue mágico, el desafío nos unió amalgamándonos, obligándonos a pasar más tiempo juntos, entre nervios, risas, repasos y lo que nos identifica, “ la ilusión y el sueño de escribir”. Tuve el honor y privilegio de leer al poeta, de sentir profundamente tus versos, de emocionarme con tu Blanc y de contarte como amigo. Introvertido, dejaste de lado tus pudores y nos llenaste de sentimientos, escuchábamos atentos cada palabra bien pronunciada, modulada, respetando las pausas, dándole sentido a cada oración. La admiración es compartida, los Ksandras, tus compys disfrutan cada historia y relato tuyo, que sigue sorprendiéndonos cada día. La importancia de éste día, es festejar contigo, un año más vivido y el que comienza, deseándote sea pleno de felicidad, más aún, de que tus sueños se hagan realidad.
¡¡Feliz Cumpleaños querido Ramonet!!
¡¡Moltes Felicitats i que passis molt bon día!!
Te queremos un montonazo.
Tus compys los Ksandras
Besos y abrazos a granel.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
