Els microrelats del novembre

27è Certamen de microrelats: BUIT

Endevina endevinalla:
Tretze persones a taula,
trobem buits dos seients,
la resta escriuen sobre ells.
Qui són?
Jesús/Judes o Mónica/David (Juan Manuel)

De sobte el crit sense resposta, l'absència de sentiments que apedrega l'ànima sense pietat i s'esdevé el buit de la solitud. (Fina)

Tenía mucha tierra en la Habana que cambié por un bocadillo de nada sin pan. Bfff!!! Me puse a reventar de tanto vacío. (Eduard) 1r ex equo

Sentia un buit existencial tan gran, que decidí llançar-se al buit. Malauradament, va quedar penjat d'un arbre, fet un vuit. (Sara)

Añorar, evocar, recordar buenos momentos vividos, produce nostalgia y ella trae aparejado un vacío imposible de llenar convirtiéndolo en... nada. (Mónica)

Dos vuits separats pel signe de restar, miraven més enllà de l’igual
- Hi veus alguna cosa?
- Res, només el buit… (Teresa) 1r ex equo

Estava tan enamorat d’aquell buit il·legal que va escampar totes les malastrugances i es va ficar dintre content, rialler, trapella. (Ramon T.) 3r

Tancarien l’espai, buit, ingràvid. Omplirien del goig de deu deus ibers tots els forats del seus cossos, sis, set, vuit vegades. (Manel)

Guanyà el candidat amb el programa més buit en idees, però la càmera l’adorava. Amb aquella forma encisadora de mirar-la... (Núria) 2n

L’aranya estava teixint la seva tela, balancejant-se d’una banda a l’altra. Però un cop d’aire la va fer caure al buit. (Ramon G.)

AQUESTA NIT

M´ha tocat morir-me. Ara que estava tan a gust, la butaca ja s´havia emmotllat a la meva forma, i el gat d´ulls blaus mirant-me d´aquella manera tan entendridora . De ben segur serà la criatura que més em trobarà a faltar. Els néts són grans i ja no els cal la meva mà. Quant a la dona la nostra relació de tan refredar-se s´havia glaçat, i cada un havíem pres posició en el pis. Jo en el menjador, ella en la cuina. Compartíem les demés estances en un acord silenciós i les restes del naufragi d´aquella parella que un dia molts anys enrere formàrem. Finalment el desamor ens havia cobert amb el seu llençol negre. Ara tan sols compatríem el mateix domicili, els mateixos fills, la mateixa adreça postal, les tasques domèstiques.

I ara l´he deixat encara més sola, més lliure de mi.

M´ha tocat morir-me d´una manera imprevista, que és el que acostuma de ser injusta la mort. Que poques vegades es busca i encara menys avisa. Brutal, traïdora i irreversible.

M´ha tocat morir-me aquesta nit, mentre estava dormint plàcidament. M´havia trobat malament quan estava en la butaca mirant la televisió, i vaig pensar que el sopar m´havia provocat una digestió pesada. Ni remotament vaig intuïr que m´havia de morir. La mort no entrava en els meus plans immediats.

Aquest matí feinejava despreocupadament en l´hort enmig de patateres, tomaqueres i cols.

Cavant la terra, que ara em cobrirà. Era el despuntar del dia, observava l´horitzó tan conegut sense esbrinar que seria la darrera vegada. Que m´estava acomiadant del sol, de l´aire dels horitzons. Amb la mort s´acaben les matinades, les primaveres, els dolços, els petons, les migdiades.

És precisament el que té de cruenta la mort. I és que la vida és tan sols per als vius. I jo m´he mort aquesta nit. I m´he de resignar a deixar tantes coses. Em sap greu i em resulta difícil. Deixar l´hort, tants records.

I aquell gat d´ulls blaus, tendríssim. Encara que ell segurament no em plorarà.