27è Certamen de microrelats: BUIT
Endevina endevinalla:
Tretze persones a taula,
trobem buits dos seients,
la resta escriuen sobre ells.
Qui són?
Jesús/Judes o Mónica/David (Juan Manuel)
De sobte el crit sense resposta, l'absència de sentiments que apedrega l'ànima sense pietat i s'esdevé el buit de la solitud. (Fina)
Tenía mucha tierra en la Habana que cambié por un bocadillo de nada sin pan. Bfff!!! Me puse a reventar de tanto vacío. (Eduard) 1r ex equo
Sentia un buit existencial tan gran, que decidí llançar-se al buit. Malauradament, va quedar penjat d'un arbre, fet un vuit. (Sara)
Añorar, evocar, recordar buenos momentos vividos, produce nostalgia y ella trae aparejado un vacío imposible de llenar convirtiéndolo en... nada. (Mónica)
Dos vuits separats pel signe de restar, miraven més enllà de l’igual
- Hi veus alguna cosa?
- Res, només el buit… (Teresa) 1r ex equo
Estava tan enamorat d’aquell buit il·legal que va escampar totes les malastrugances i es va ficar dintre content, rialler, trapella. (Ramon T.) 3r
Tancarien l’espai, buit, ingràvid. Omplirien del goig de deu deus ibers tots els forats del seus cossos, sis, set, vuit vegades. (Manel)
Guanyà el candidat amb el programa més buit en idees, però la càmera l’adorava. Amb aquella forma encisadora de mirar-la... (Núria) 2n
L’aranya estava teixint la seva tela, balancejant-se d’una banda a l’altra. Però un cop d’aire la va fer caure al buit. (Ramon G.)
14.11.10
AQUESTA NIT
M´ha tocat morir-me. Ara que estava tan a gust, la butaca ja s´havia emmotllat a la meva forma, i el gat d´ulls blaus mirant-me d´aquella manera tan entendridora . De ben segur serà la criatura que més em trobarà a faltar. Els néts són grans i ja no els cal la meva mà. Quant a la dona la nostra relació de tan refredar-se s´havia glaçat, i cada un havíem pres posició en el pis. Jo en el menjador, ella en la cuina. Compartíem les demés estances en un acord silenciós i les restes del naufragi d´aquella parella que un dia molts anys enrere formàrem. Finalment el desamor ens havia cobert amb el seu llençol negre. Ara tan sols compatríem el mateix domicili, els mateixos fills, la mateixa adreça postal, les tasques domèstiques.
I ara l´he deixat encara més sola, més lliure de mi.
M´ha tocat morir-me d´una manera imprevista, que és el que acostuma de ser injusta la mort. Que poques vegades es busca i encara menys avisa. Brutal, traïdora i irreversible.
M´ha tocat morir-me aquesta nit, mentre estava dormint plàcidament. M´havia trobat malament quan estava en la butaca mirant la televisió, i vaig pensar que el sopar m´havia provocat una digestió pesada. Ni remotament vaig intuïr que m´havia de morir. La mort no entrava en els meus plans immediats.
Aquest matí feinejava despreocupadament en l´hort enmig de patateres, tomaqueres i cols.
Cavant la terra, que ara em cobrirà. Era el despuntar del dia, observava l´horitzó tan conegut sense esbrinar que seria la darrera vegada. Que m´estava acomiadant del sol, de l´aire dels horitzons. Amb la mort s´acaben les matinades, les primaveres, els dolços, els petons, les migdiades.
És precisament el que té de cruenta la mort. I és que la vida és tan sols per als vius. I jo m´he mort aquesta nit. I m´he de resignar a deixar tantes coses. Em sap greu i em resulta difícil. Deixar l´hort, tants records.
I aquell gat d´ulls blaus, tendríssim. Encara que ell segurament no em plorarà.
23.10.10
Els del mes d'octubre
26è Certamen de Microrelats: IDIOTA
Han estat anys d’esforços, dedicació exclusiva i superació personal, però finalment ho he aconseguit, ara ja sóc un perfecte idiota. (Teresa) 2n ex-equo
Era guapo, però quan reia obria massa la boca, aleshores li queien les babes i se li notava que era idiota. (Rosa)
¿Meas en el bidet y encima te lavas el culo en el water? Yo seré gilipollas, pero tú… idiota perdido (Eduard)
Va visitar-la: Tenia un infart cerebral, coll paralitzat, no podia menjar res. Però li va portar una capsa de galetes. IDIOTA!!! (Concep)
Ella despidió: ¡Adios tio listo! Entonces arrepintió de no haber sido un “ido” sin vuelta, pasmado como un adorado idolatra, idiota, enamorado. (Manel)
En la reunió d´ex- alumnes, una veu repel·lent:" El empollón de Vicente". Havia esperat un quart de segle per contestar: "IDIOTA!" (Núria)
Cada dia faig varies hores de més a la feina, no me les paguen, però segur que ho tenen present. (Juan Manuel) 3r
Como es de suponer con este microrelato tan absurdo e idiota es totalmente imposible ganar tan preciado y oneroso concurso. (Ramon T.) 1r
Com pots ser tan idiota de fotre'm la culpa. És clar que puc, sóc idiota, però un idiota experimental. (Fina)
- Un 7up!
- Quillo…. que dises que no se ve ná, si están toas la luses ensendía!!!
Imaginad, mi cara de idiota. (Ramon G.)
El noi anava pel carrer i tot d’una va cridar a algú:
- Idiota!
I tothom es va girar (Sara) 2n ex-equo
Han estat anys d’esforços, dedicació exclusiva i superació personal, però finalment ho he aconseguit, ara ja sóc un perfecte idiota. (Teresa) 2n ex-equo
Era guapo, però quan reia obria massa la boca, aleshores li queien les babes i se li notava que era idiota. (Rosa)
¿Meas en el bidet y encima te lavas el culo en el water? Yo seré gilipollas, pero tú… idiota perdido (Eduard)
Va visitar-la: Tenia un infart cerebral, coll paralitzat, no podia menjar res. Però li va portar una capsa de galetes. IDIOTA!!! (Concep)
Ella despidió: ¡Adios tio listo! Entonces arrepintió de no haber sido un “ido” sin vuelta, pasmado como un adorado idolatra, idiota, enamorado. (Manel)
En la reunió d´ex- alumnes, una veu repel·lent:" El empollón de Vicente". Havia esperat un quart de segle per contestar: "IDIOTA!" (Núria)
Cada dia faig varies hores de més a la feina, no me les paguen, però segur que ho tenen present. (Juan Manuel) 3r
Como es de suponer con este microrelato tan absurdo e idiota es totalmente imposible ganar tan preciado y oneroso concurso. (Ramon T.) 1r
Com pots ser tan idiota de fotre'm la culpa. És clar que puc, sóc idiota, però un idiota experimental. (Fina)
- Un 7up!
- Quillo…. que dises que no se ve ná, si están toas la luses ensendía!!!
Imaginad, mi cara de idiota. (Ramon G.)
El noi anava pel carrer i tot d’una va cridar a algú:
- Idiota!
I tothom es va girar (Sara) 2n ex-equo
20.10.10
En un banc
Fa uns quants dies que estic asseguda en aquest banc, amb l’esquena dreta i els talons molt junts, tal com em van ensenyar que havia de seure una senyora.La gent va amunt i avall per la plaça, però ningú em fa cabal. Deu ser perquè cada dia al matí passo una bona estona mirant que cap cabell surti del seu lloc, s’ha de ser polit. Em sembla que l’abric i la bossa de pell que tinc a la falda també els despisten.
Una munió d’edificis arrenglerats omplen el meu horitzó. Quan es fa fosc i les finestres es comencen a il·luminar, sembla ben bé que interpretin una partitura feta de llums, que toquen a l’inrevés quan se’n van a dormir
El matí, després de la calma de la nit, ve l’hora més agitada. Hi ha un noi amb una armilla verda que passa l’escombra cada dia a les set. Darrera seu, un home panxut dóna voltes amb un gos de potes primes. Després, tot rebufant, s’eixancarra com una girafa bevent al riu per recollir les caques de l’animal; sempre tinc por que la panxa li faci contrapès, caigui i acabi amb la tifa encastada al nas.
Una mica abans de les vuit el cambrer del bar surt per la porta de servei, s’afluixa el corbatí i fuma un cigarret. Al migdia una dona de galtes vermelles dóna menjar al coloms, que se li enfilen per tot el cos, fins i tot al cap. Ella els hi parla com si fossin criatures
No m’havia parat mai a mirar la gent i és ben curiós. Tothom té la seva cara i el seu cos, però també el seu ritme: la dependenta de la merceria quan camina segueix els compassos del Bolero de Ravel, en canvi el forner de la cantonada arrossega els peus a ritme de tango: ”Adiós muchachos, compañeros de mi vida...” De tant mirar-los passar, acaben sent com de la família i me’ls acabo estimant.
Hi ha una mare i una filla que passen cada matí amb pas lleuger. Van a l’escola i sempre fan tard. La mare sap que la nena, com totes les de la seva edat, és presumida, i per això li compensa la serietat escocesa de l’uniforme canviant-li el pentinat: ara una cua, dues cues, dues trenes, amb agulles de fantasia i gometes de colors... I corren lleugeres carrer avall!
Dos cops al dia passa un noi prim. Té la pell molt blanca i els ulls d’artista. Com una serp de colors, una gran bufanda li envolta el coll. Sempre té un posat trist. Fa una estona però ha passat rient al costat d’un noi ros que portava la seva bufanda. Potser s’estimen i m’he adonat que me n’alegro, ja no hauré de patir per ell. De fet, feia molt temps que no em sentia tan bé.
Em sembla que al final he trobat el meu lloc. Quan em vaig quedar sola i tots els problemes del món em van caure al damunt, aquell senyor de la corbata i el vestit fosc, ja m’ho va dir:
- Senyora, per solucionar els seus problemes ha d’anar a una Caixa o a un Banc.
Una caixa em va semblar un solució massa dràstica en aquell moment, encara no em sentia a punt, i vaig preferir aquest banc. No me’n penedeixo gens. Espero que quan arribi la primavera em plantin petúnies a la vora.
10.10.10
ELS MEUS COLORS
La paleta de la meva vida em transmeteix una gamma de colors que van del verd al gris en ordre i en sentit descendent.
El color verd m´evoca un estiu en què vaig fruir intensament del contacte amb la naturalesa i de l´amistat. El despertar d´unes ensacions que m´aportava una incipient joventut que estrenava com si estrenés un preciós vestit de festa.
El verd es tornà blau, el color de la maduresa a batzegades i de l´aprenentatge. Él de l´amor tranquil i el bes furtiu. El color d´una aparent placidesa i el d´un equilibri efímer.
El blau descendí als inferns del negre, el color d´un pou on em vaig veure abocada. El buit absolut, el patiment sord que s´arrapa a la pell i et xucla la vida.
Pur instint de supervivència, amb el devenir dels anys el negre derivà en gris. El color de la mediocritat assumida, el d´un vestit impermeable que cobreix tants de somnis no realitzats.
Gris tardoral, com un negre però sense dolor, és tanmateix el millor dels colors.
EL PRESENT QUE M´ACULL
I quina taula tan ben parada, repleta de viandes i de vins selectes aptes per als paladars més exquisits, servits en una cristalleria i en una vaixella dignes de les celebracions més solemnes, , disposades damunt una taula ovalada de grans dimensions, i atapaïda, envoltada d´unes cadires plenes, amb gent feliç, obertament desimbolta, disposta a la gatzara.
És Nadal i la família s´aplega, fa pinya. Al meu davant, a la banda oposada de la taula, qui va ser el meu marit i la seva dona. Ell esquiva la meva mirada mentre ella la busca esperant la meva complicitat. Mentrestant no pot disimular el seu nerviosisme amb un lleuger tremolor al llavi inferior. La seva mà dretana adornada per una àmplia varietat de gemmes descansa damunt la d´ell.
No puc recordar com el vaig conèixer, quan ens fèrem el primer petó, ni quan engendràrem el primer fill. Unes fotografies diuen que ens estimàrem i ara ni tan sols recordo el seu nom.
Tot va ser abans que les nostres vides canviessin per sempre.
Una boira enteladora, un revolt agut, la pèrdua del control, voltes i voltes, un abisme, caiguda en vertical. Foscor, silenci, buidor.
Finalment em vaig despertar del coma però havia passat molt de temps i la vida s´havia anat desenvolupant sense mi.
Els meus fills creixien sense mi.
El meu marit va estimar, una altra vegada, sense mi.
Quan vaig tornar no recordava res ni ningú. I tampoc sentia per res ni per ningú.
Era com una planta insensible que per tornar a ser persona havia d´aprendre a menjar, a caminar, a parlar. Havia d´aprendre de nou el que havia oblidat.
Com ara el nom dels meus pares, situats cadascun a cada extrem de la taula, dissimulant amb una ganyota un somriure.
I quins ulls més tristos. Quanta desolació damunt les seves espatlles. Plorant per mi, cuidant els meus fills, intentant que no m´oblidessin. Els dos al meu costat , creixent sols, aprenent sols,per a ells no deixo de ser una incòmoda figura.
La fatalitat em va prendre massa coses. Coses que no podré recuperar mai. Deixant-me sense afectes.
Tan sols tinc present, un present incolor i indolor. Que m´exaspera.
I quina taula tan ben parada, repleta de viandes i de vins selectes aptes per als paladars més exquisits, servits en una cristalleria i en una vaixella dignes de les celebracions més solemnes, , disposades damunt una taula ovalada de grans dimensions, i atapaïda, envoltada d´unes cadires plenes, amb gent feliç, obertament desimbolta, disposta a la gatzara.
És Nadal i la família s´aplega, fa pinya. Al meu davant, a la banda oposada de la taula, qui va ser el meu marit i la seva dona. Ell esquiva la meva mirada mentre ella la busca esperant la meva complicitat. Mentrestant no pot disimular el seu nerviosisme amb un lleuger tremolor al llavi inferior. La seva mà dretana adornada per una àmplia varietat de gemmes descansa damunt la d´ell.
No puc recordar com el vaig conèixer, quan ens fèrem el primer petó, ni quan engendràrem el primer fill. Unes fotografies diuen que ens estimàrem i ara ni tan sols recordo el seu nom.
Tot va ser abans que les nostres vides canviessin per sempre.
Una boira enteladora, un revolt agut, la pèrdua del control, voltes i voltes, un abisme, caiguda en vertical. Foscor, silenci, buidor.
Finalment em vaig despertar del coma però havia passat molt de temps i la vida s´havia anat desenvolupant sense mi.
Els meus fills creixien sense mi.
El meu marit va estimar, una altra vegada, sense mi.
Quan vaig tornar no recordava res ni ningú. I tampoc sentia per res ni per ningú.
Era com una planta insensible que per tornar a ser persona havia d´aprendre a menjar, a caminar, a parlar. Havia d´aprendre de nou el que havia oblidat.
Com ara el nom dels meus pares, situats cadascun a cada extrem de la taula, dissimulant amb una ganyota un somriure.
I quins ulls més tristos. Quanta desolació damunt les seves espatlles. Plorant per mi, cuidant els meus fills, intentant que no m´oblidessin. Els dos al meu costat , creixent sols, aprenent sols,per a ells no deixo de ser una incòmoda figura.
La fatalitat em va prendre massa coses. Coses que no podré recuperar mai. Deixant-me sense afectes.
Tan sols tinc present, un present incolor i indolor. Que m´exaspera.
25.9.10
Hi tornem! Els microrelats del setembre
25è Certamen de microrelats: PUSTÍMIA
Pustímia vers Pustínia, Importància de no confondre lletres:
tenia la tercera cana del manat
temia la tercera cama del mamat (Juan Manuel) 2n
_ Ezztàzz zzegur gue la deva dona no zze n'adonarà gue ezztàzz bodratxo guan adribis a casa?
_ Què t'hi aPUSTIMIES? (Sara)
Pustimia o pustinia que al fin y al cabo solo es una rayita menos. Pustinia es un estado... de ignorancia. (Manel)
Mare, he somniat una paraula: "Pustímia". És el petó que em dones abans de dormir, el primer dia de vacances. (Núria)
Me cago en la pustinia. Ya está bien de tanta ñopera ¿a caso pensabais que os ibais a petroquecer? ¡trópele! (Ramon T.) 1r
Potser si, potser no,
potser el del postis era jo.
Però si alguna cosa no sóc.
és PUSTÍMIA. Per favor!!! (Concep)
PUSTÍMIA: És el vòmit fulminant produït a l’ingerir una menja que ens fa una gran sensació de fàstic. Etimològicament significa bulímia de pústules… (Eduard)
Hidrofínia, metalàgia, soframínia, herbeclècia... recony, quin temari, massa assignatures! Saps què? Em sembla que deixaré la pustímia pel setembre. (Teresa) 3r
Sor Arminià va decidir fer pustímia per oblidar-se del món, però quan va acabar el món l’havia oblidat a ella. (Rosa)
Pustímia vers Pustínia, Importància de no confondre lletres:
tenia la tercera cana del manat
temia la tercera cama del mamat (Juan Manuel) 2n
_ Ezztàzz zzegur gue la deva dona no zze n'adonarà gue ezztàzz bodratxo guan adribis a casa?
_ Què t'hi aPUSTIMIES? (Sara)
Pustimia o pustinia que al fin y al cabo solo es una rayita menos. Pustinia es un estado... de ignorancia. (Manel)
Mare, he somniat una paraula: "Pustímia". És el petó que em dones abans de dormir, el primer dia de vacances. (Núria)
Me cago en la pustinia. Ya está bien de tanta ñopera ¿a caso pensabais que os ibais a petroquecer? ¡trópele! (Ramon T.) 1r
Potser si, potser no,
potser el del postis era jo.
Però si alguna cosa no sóc.
és PUSTÍMIA. Per favor!!! (Concep)
PUSTÍMIA: És el vòmit fulminant produït a l’ingerir una menja que ens fa una gran sensació de fàstic. Etimològicament significa bulímia de pústules… (Eduard)
Hidrofínia, metalàgia, soframínia, herbeclècia... recony, quin temari, massa assignatures! Saps què? Em sembla que deixaré la pustímia pel setembre. (Teresa) 3r
Sor Arminià va decidir fer pustímia per oblidar-se del món, però quan va acabar el món l’havia oblidat a ella. (Rosa)
12.9.10
Pregó de la Festa Major 2010. El text
La Rosa presentant el grupDesprés de cinquanta anys d’haver arribat a aquesta terra, reflexiono i penso que a l’estació de França dels anys seixanta hi circulaven tones de sentiments contradictoris. Jo lluitava entre el desemparament de tenir una terra llunyana i deprimida i l’esperança d’un futur incert. Maletes de cartró, gomina barata als cabells, guàrdies civils amb mostatxo i fusell penjat.
La grisor ambiental d’aquella Barcelona dels anys seixanta no ajudava gaire a esmorteir l’enyorança i aquella xafogor desconeguda mullava la memòria. Els passos enrere no servirien de res i les expectatives no omplien del tot les esperances.
Dins del Carrilet el meu desconcert va ser gran. A mesura que ens allunyàvem de la gran ciutat la gent parlava d’una altra manera. Només entenia algunes expressions. A mig trajecte una família va seure als bancs de fusta del costat, molt mudats. L’home en veure la maleta i la meva cara de cansament va endevinar la meva procedència i el meu destí. Varem establir conversa i en un castellà molt diferent al que estava acostumat a sentir em va explicar que anaven a Sallent a la “Fiesta Mayor”, i que era tradició anar a visitar a la família aquell dia. Jo no sabia en que consistia aquella festa i l’home me’n va fer cinc cèntims.
A mesura que ens apropàvem s’anaven afegint altres famílies que també anaven a gaudir de la festa. Els homes es donaven la mà cordialment i les dones es feien petons a les galtes.
Els meus pensaments però no estaven per gaires festes. A través d’un familiar havia aconseguit una petita habitació en un dormitori comunitari amb cuina a la Costeta, i aquella mateixa setmana havia de parlar amb un contramestre i amb un encarregat d’una fàbrica de culleres. El meu parent m’havia assegurat per carta que amb ganes de treballar no em seria difícil trobar feina.
A Manresa el vagó es va acabar d’omplir de gent de “Fiesta Mayor” i tot eren petons, encaixades de mans, riures i corredisses de la quitxalla pels passadissos.
Ja a l’andana de Sallent tothom va baixar, va fer via i jo em vaig quedar allà palplantat amb la maleta a terra i alguna llàgrima als ulls. Amb un petit paper amb una adreça vaig travessar el pont guarnit amb banderes. Es veia molt d’ambient pels carrers i de fons una música melodiosa. Sense fer cas a l’adreça del paper em vaig orientar cap aquelles tonades. La gent ballava en una rotllana amb les mans entrellaçades enlaire, puntejant amb espardenyes unes passes breus compassades. Per a mi va ser un xoc, mai no havia presenciat una dansa semblant. En l’expressió de la majoria de les cares brillava un mateix sentiment. Va significar el primer element d’identitat cultural d’aquella terra que trepitjava per primera vegada, i que afortunadament ha continuat avui dia. Però no deixa de resultar sorprenent que en els obscurs anys en què les sardanes eren prohibides i es ballava en una semiclandestinitat, hi haguessin més trobades i més seguidors.
Mirava tot el que m’envoltava assumint-ho, doncs ja no podia tornar, tot ho vaig deixar al camí. I em semblava estar en un altre món. Tota aquella gentada parlant un altre idioma i tan ben vestits. I jo com un estaquirot, vigilant la meva maleta sense perdre-la de vista ni un segon perquè a dins hi tenia tot el meu passat.
I per fi vaig veure una escena normal: uns nens jugant a futbol, encara que fos amb les sabates dels diumenges i corbata. Esperava veure d’un moment a l’altre gossos lligats amb llonganisses. Però no. La que va sortir pel portal fou la mare dels nens que només veure’ls els escridassà: Nens! Què feu... ai mare. Us embrutareu. Ja us he dit que no us moguéssiu. Guaiteu com aneu de “marranos”. Els nens molt obedients, s’acostaren a la mare que mullant un mocador amb saliva els va rentar la cara mentre ells posaven cara de fàstic i s’hi resistien. La mare tornà a renyar-los: Com se us ha acudit de jugar a pilota amb les sabates noves? És que no teniu dos dits de front? I el més gran li deia que no volia aquelles sabates, que volien unes “Gorilas”. No diguis bajanades -li respongué la mare- avui és Festa major.
La mare duia un vestit molt bonic, semblava nou. Tothom anava mudat: els nens amb els pantalonets curts i les mares amb roba estrenada per l’ocasió, gairebé tots tallats i cosits per elles mateixes. Em va sobtar que era roba de tardor encara que feia calor. Passejaven agafades del braç del marit mentre vigilaven que el xicot de la nena no s’acostés gaire. I jo amb la meva barba de cinc dies, els pantalons apedaçats i l’americana amb colzeres. Tot i això, només rebia somriures de tothom.
Cadires, taules, barres de bar. Si n’hi ha de bars a Sallent! De places si fa o no fa, de locals malament, però de bars l'hòstia!.
La Festa fa canviar a la gent, la fa mes maca. Perquè la festa es com una revolució de la vida quotidiana.
Em mirava com la gent del carrer somreia, s’ho passaven bé. Tot eren rialles de gasosa de cal Traval.
Tanmateix la festa no canvia a la gent, sinó que la mostra tal com és, tal com hauria de ser sempre.
Les noies de Sallent eren les més maques de totes. Encara que una mica presumides. Elles a la Festa Major es passaven tot el dia amunt i avall, des de la Plaça del Cid fins a la Biblioteca i tornar. Feien parades a l’Ateneu, al Condal i al quiosc de la plaça. Feien ganyotes tot menjant pipes, mirant-se les cartelleres dels cines.
Tots dos eren al mateix carrer, com per fer-se la competència. Cadascun tenia els seus fidels, però molta gent repartia els dissabtes i els diumenges entre tots dos, sobretot quan el programa era més sucós de l’acostumat, amb pel·lícules que les precedia la fama, o que eren “para mayores, con reparos” i que ara ens fan somriure.
No sabria dir quin m’agradava més, si l’Ateneu, amb la seva pantalla més enlairada del normal, fent-se perdonar el seu passat de sala de ball, o el Condal, molt més gran, amb platea i galliner, més teatre.
El ritual era sempre el mateix, mirar els “cuadros”, decidir quina de les dues era la bona. I a l’entrar, aquella olor peculiar, olor de cine. Es tancaven els llums, el canó il·luminava remolins de pols, grinyols de cadira que acomoda un cul, una tos... la música enllaunada del no-do mostrant imatges del Franco inaugurant pantans o pescant salmons i després la fanfàrria de la Metro anunciant que va de debò: -“és del lleó, segur que és bona!” -”shhhhht...”
Amb el temps la pel·lícula es va trencar i ja ningú la va poder enganxar, l’Ateneu va baixar portes al cap de deu anys, convertint-se en l’ombra patètica i vergonyosa de la seva desaparició, i el Condal, malgrat el canvi d’època, del “destape” i de tot plegat només va sobreviure una dotzena d’anys més, per transformar-se en una sala d’exposicions i una Caixa. Qui paga, mana.
Quan miro el programa de la Festa Major, hi trobo a faltar el “programa monstruo” del cine, però potser només és la recança de recuperar el que la tele ens ha pres. A més els multicinemes de ciutat només fan olor de crispetes...
Recordo que en aquells anys l’aspecte religiós era primordial. Tan era així que encara evoco la Missa Solemne dels diumenges al matí, amb assistència oficial de les autoritats locals i de les jerarquies del movimiento. Els bancs del davant eren reservats a aquestes il·lustres personalitats. El batlle amb els “concejals” al primer banc i al seu darrera els empleats de l’ajuntament, serenos, agutzil i els de l’aigua…
En aquells anys preconciliars, el sacerdot oficiava la missa d’esquena als fidels i feia les sagrades pregàries en un idioma indesxifrable, la qual cosa encara ho feia tot plegat més sagrat. Per acabar-ho d’adobar els càntics de l’Escolania de Mn. Potellas ressonaven potents per les voltes de l’església. A mi em semblava que tot allò era autèntica màgia, ja que amb unes invocacions en llatí, es feia baixar Déu. Allò sí que era l’hòstia consagrada.
Anys abans, el fervor religiós havia anat in crescendo arribant al zenit amb la proclamació als altars de la santedat d’Antoni Maria Claret. La repicada amb voltes de campana, anunciant l’arribada triomfal de l’Insigne Relíquia del braç dret del Pare Claret aquell dissabte de Festa Major, va trasbalsar tota la població. Salves d’honor i tocs de sirena acompanyaren la comitiva oficial que, de l’Ajuntament, es dirigí a l’església parroquial per participar a la Missa de Comunió General oficiada per 10 capellans i 20 escolans. El fervor era tan gran que hi hagueren fortes empentes entre la multitud, no fos cas que es quedessin sense combregar... fins el punt que un dels oficiants en l’intent de calmar als fidels s’hi va adreçar dient-els: “Carisimos hermanos, no empujarse, que habrá hostias para todos...”
La cosa havia anat seguint per l’estil, però anys després sense la parafernàlia de les autoritats i dels falangistes la cosa perdia interès. L’estocada final va venir amb el Concili Vaticà que disposava que el capellà oficiés de cara al públic i resés en llengua vernacle. L’enigmàtic “Dominus vobiscum” es va fer massa entenedor, els enfervorits fidels de mica en mica es van tornar descreguts i la màgia es va acabar.
Però el plat fort de la Festa Major era l’envelat. Allà es feien els balls i la revista. Aquell any la música omplia un envelat que vestia per a l’ocasió les seves millors gales, amenitzada per la nostrada orquestra Rosaleda. Diverses generacions unides ocupant fidelment el seu “palco” en un mateix escenari. Si bé el dilluns és el dia de l’espectacular ball de confeti, el dimarts és tradicionalment el dia de l’espectacle. Serenates, shows, revista, artistes de renom que en el devenir dels anys han dut a la vila el sabor dels grans escenaris.
El meu primer ball de confeti va ser una nit molt emocionant, una nit... de pluja de coses meravelloses. Primer, la de coets del castell de focs, amb els llums de tots colors il·luminant el cel, i tothom mirant enlaire i exclamant amb la boca ben oberta: -Oooooohhhhh!!!!!! I després, tots cap al ball! Ben empolainats en processó cap a l’envelat.
Jo no sabia exactament com anava això del ball de confeti, però recordo que, al cap d’una bona estona de començar, els que no ballaven feien cua a les cantonades de l’envelat. Quan el cantant de l’orquestra va anunciar: -Es comença a vendre el confeti!, ja vaig saber què feien: cua per ser els primers de comprar-lo. I és que els primers d’adquirir-lo eren els primers de començar a disparar! Al principi només es veia volar unes quantes boles per aquí i per allà, però de seguida tot l’envelat es va convertir en una pluja de paperets. Tothom llençava indiscriminadament el confetti, et queia a sobre sense saber d'on havia vingut, així que jo no vaig voler ser menys, i vaig començar a llençar-les, amb tanta mala pata que una de les boles va anar a parar a una senyora que reia amb la boca ben oberta, i jo li vaig encertar de ple! Ni va veure que havia sigut jo, i de fet ella va continuar rient i llençant confeti. Era una bogeria tan divertida! Tot eren riures i crits amb la música de fons.
A la mitja part, tothom anava a espolsar-se el confeti del cap i la roba. I jo em vaig imaginar aquella senyora posant la dentadura postissa una hora seguida sota l’aixeta perquè no li quedés ni un sol tros de paper!
Uns anys després aquesta senyora es va convertir en la meva sogra, que els diumenges de Festa Major ens convidava a dinar a la casa de la Rampinya
Parar la taula era tot un ritual, posar les “estovalles” de fil, treure la vaixella i les copes més boniques, i allargar la taula amb algun tros de fusta.
A la canalla la meva sogra els deixava col·locar els tovallons de la manera que més els agradés, sempre recordant que per anar bé no s’havia de trencar cap copa.
A la cuina les dones enllestien la beixamel dels canalons i el pollastre a la cassola. Mentre, el “suegro” i jo anaven a la pastisseria a buscar els braços de gitano i unes quantes lioneses perquè no faltés de rés.
La petita nevera era plena d’ampolles de vi i de xampany “Rondel” perquè estiguessin ben fresques.
Tot això abans de les dotze del migdia, hora que acostumaven a arribar els tiets i els cosins de Badalona. I tots ben mudats a la plaça a ballar alguna sardana i a agafar una taula a l’Esport o a cal Teia.
Olives i “berberetxos”, vermut per els grans, Fanta o coca-cola d’ampolla pels petits. Mentre els grans la feien petar entre “berberetxo” i traguet de vermut, els menuts anaven a la xurreria a buscar una paperina de patates que posàvem al mig de la petita taula per anar picant.
Després ens entaulàvem per gaudir d’un dinar que ens encantava a tots, els canalons de la iaia. A mida que avançava el dinar les converses s’alçaven de to, els homes es treien les camises i es quedaven amb samarreta a l’imperi i el sogre renegava de valent quan li portaven la contraria. I xerràvem i xerràvem, rèiem, parlàvem de política, de la família entre copa de xampany i “carajillo” i així fins ben entrada la tarda, mentre la canalla pujava i baixava del carrer, suats i desmanegats de tan jugar. Després de la llarga sobretaula, les mares cridaven als nens i els tornaven a empolainar per anar a donar un volt i pujar-los als “cavallitos”.
El quiosc Rodríguez que regnava en solitari la Plaça Sta. Maria quedava camuflat durant els dies de Festa Major per les atraccions que s’hi instal·laven. Un petit corredor permetia a la gent passejar fins arribar a la biblioteca i visitar les exposicions de pintura, filatèlia i fotografia que estaven les aules de l’escola Torre Amat. A cada banda del corredor les diferents atraccions omplien la plaça de colors. El Baby 2000 esperava als mes petits per poder girar fins al mareig en l’olla dels “conguitos”, volar circularment en els avions que pujaven i baixaven, o conduir el cotxe de bombers i tocar sense parar les campanes. Els mes grans pujaven als “autochoques” de l’Autopista Sabadell o bé a la barca que instal·laven cada any amb el perill de caure a la Riereta. El guirigall de músiques que sonaven al mateix temps procedents de les diferents atraccions anaven acompanyades dels reclams de les tómboles amb aquelles canterelles: ...“otro, y otro, y otro perrito piloto” o “que rica la chochona, que buena la chochona,...”. També s’hi instal·laven al costat de les atraccions alguns bar que feien entrepans, però a mi m’agradava anar amb la família al bar de l’Irmandade Galega a menjar pop i formatge acompanyats d’una ampolla d’alvariño, i després fer una tirades amb l’escopeta per intentar fer caure totes les boles.
Avui observo la plaça asfaltada, amb la riereta coberta, amb quatre atraccions on abans hi havia uns horts i me n’adono que els temps han canviat i que potser abans la gent estava esperant els dies de Festa Major per pujar a les atraccions, perquè era la única possibilitat de fer aquest tipus d’activitat, però clar... abans no existia Port Aventura i les atraccions de fira actuals no hi poden competir. I això pot ser extensible a moltes de les altres activitats, però l’esperit de la festa hauria de continuar exactament igual que el dia que jo vaig arribar a Sallent. Què ha passat? La festa ha sortit al carrer i tothom en pot gaudir; malgrat tot hi ha qui busca fora el que té a casa. Però tot i així, la festa major continua viva. Els balls han sortit de l’envelat per ser més populars i s’han instal·lat a les places del poble, les exposicions encara es continuen fent, les sardanes s’escolten i es ballen, les famílies es retroben durant aquests dies i preparen el dinar de diumenge, la gent continua mudant-se, i fins i tot li ha sortit una petita filla que porta per nom Lliure i Tropical.
Sembla que els temps han canviat, però potser no tant!
La grisor ambiental d’aquella Barcelona dels anys seixanta no ajudava gaire a esmorteir l’enyorança i aquella xafogor desconeguda mullava la memòria. Els passos enrere no servirien de res i les expectatives no omplien del tot les esperances.
Dins del Carrilet el meu desconcert va ser gran. A mesura que ens allunyàvem de la gran ciutat la gent parlava d’una altra manera. Només entenia algunes expressions. A mig trajecte una família va seure als bancs de fusta del costat, molt mudats. L’home en veure la maleta i la meva cara de cansament va endevinar la meva procedència i el meu destí. Varem establir conversa i en un castellà molt diferent al que estava acostumat a sentir em va explicar que anaven a Sallent a la “Fiesta Mayor”, i que era tradició anar a visitar a la família aquell dia. Jo no sabia en que consistia aquella festa i l’home me’n va fer cinc cèntims.
A mesura que ens apropàvem s’anaven afegint altres famílies que també anaven a gaudir de la festa. Els homes es donaven la mà cordialment i les dones es feien petons a les galtes.
Els meus pensaments però no estaven per gaires festes. A través d’un familiar havia aconseguit una petita habitació en un dormitori comunitari amb cuina a la Costeta, i aquella mateixa setmana havia de parlar amb un contramestre i amb un encarregat d’una fàbrica de culleres. El meu parent m’havia assegurat per carta que amb ganes de treballar no em seria difícil trobar feina.
A Manresa el vagó es va acabar d’omplir de gent de “Fiesta Mayor” i tot eren petons, encaixades de mans, riures i corredisses de la quitxalla pels passadissos.
Ja a l’andana de Sallent tothom va baixar, va fer via i jo em vaig quedar allà palplantat amb la maleta a terra i alguna llàgrima als ulls. Amb un petit paper amb una adreça vaig travessar el pont guarnit amb banderes. Es veia molt d’ambient pels carrers i de fons una música melodiosa. Sense fer cas a l’adreça del paper em vaig orientar cap aquelles tonades. La gent ballava en una rotllana amb les mans entrellaçades enlaire, puntejant amb espardenyes unes passes breus compassades. Per a mi va ser un xoc, mai no havia presenciat una dansa semblant. En l’expressió de la majoria de les cares brillava un mateix sentiment. Va significar el primer element d’identitat cultural d’aquella terra que trepitjava per primera vegada, i que afortunadament ha continuat avui dia. Però no deixa de resultar sorprenent que en els obscurs anys en què les sardanes eren prohibides i es ballava en una semiclandestinitat, hi haguessin més trobades i més seguidors.
Mirava tot el que m’envoltava assumint-ho, doncs ja no podia tornar, tot ho vaig deixar al camí. I em semblava estar en un altre món. Tota aquella gentada parlant un altre idioma i tan ben vestits. I jo com un estaquirot, vigilant la meva maleta sense perdre-la de vista ni un segon perquè a dins hi tenia tot el meu passat.
I per fi vaig veure una escena normal: uns nens jugant a futbol, encara que fos amb les sabates dels diumenges i corbata. Esperava veure d’un moment a l’altre gossos lligats amb llonganisses. Però no. La que va sortir pel portal fou la mare dels nens que només veure’ls els escridassà: Nens! Què feu... ai mare. Us embrutareu. Ja us he dit que no us moguéssiu. Guaiteu com aneu de “marranos”. Els nens molt obedients, s’acostaren a la mare que mullant un mocador amb saliva els va rentar la cara mentre ells posaven cara de fàstic i s’hi resistien. La mare tornà a renyar-los: Com se us ha acudit de jugar a pilota amb les sabates noves? És que no teniu dos dits de front? I el més gran li deia que no volia aquelles sabates, que volien unes “Gorilas”. No diguis bajanades -li respongué la mare- avui és Festa major.
La mare duia un vestit molt bonic, semblava nou. Tothom anava mudat: els nens amb els pantalonets curts i les mares amb roba estrenada per l’ocasió, gairebé tots tallats i cosits per elles mateixes. Em va sobtar que era roba de tardor encara que feia calor. Passejaven agafades del braç del marit mentre vigilaven que el xicot de la nena no s’acostés gaire. I jo amb la meva barba de cinc dies, els pantalons apedaçats i l’americana amb colzeres. Tot i això, només rebia somriures de tothom.
Cadires, taules, barres de bar. Si n’hi ha de bars a Sallent! De places si fa o no fa, de locals malament, però de bars l'hòstia!.
La Festa fa canviar a la gent, la fa mes maca. Perquè la festa es com una revolució de la vida quotidiana.
Em mirava com la gent del carrer somreia, s’ho passaven bé. Tot eren rialles de gasosa de cal Traval.
Tanmateix la festa no canvia a la gent, sinó que la mostra tal com és, tal com hauria de ser sempre.
Les noies de Sallent eren les més maques de totes. Encara que una mica presumides. Elles a la Festa Major es passaven tot el dia amunt i avall, des de la Plaça del Cid fins a la Biblioteca i tornar. Feien parades a l’Ateneu, al Condal i al quiosc de la plaça. Feien ganyotes tot menjant pipes, mirant-se les cartelleres dels cines.
Tots dos eren al mateix carrer, com per fer-se la competència. Cadascun tenia els seus fidels, però molta gent repartia els dissabtes i els diumenges entre tots dos, sobretot quan el programa era més sucós de l’acostumat, amb pel·lícules que les precedia la fama, o que eren “para mayores, con reparos” i que ara ens fan somriure.
No sabria dir quin m’agradava més, si l’Ateneu, amb la seva pantalla més enlairada del normal, fent-se perdonar el seu passat de sala de ball, o el Condal, molt més gran, amb platea i galliner, més teatre.
El ritual era sempre el mateix, mirar els “cuadros”, decidir quina de les dues era la bona. I a l’entrar, aquella olor peculiar, olor de cine. Es tancaven els llums, el canó il·luminava remolins de pols, grinyols de cadira que acomoda un cul, una tos... la música enllaunada del no-do mostrant imatges del Franco inaugurant pantans o pescant salmons i després la fanfàrria de la Metro anunciant que va de debò: -“és del lleó, segur que és bona!” -”shhhhht...”
Amb el temps la pel·lícula es va trencar i ja ningú la va poder enganxar, l’Ateneu va baixar portes al cap de deu anys, convertint-se en l’ombra patètica i vergonyosa de la seva desaparició, i el Condal, malgrat el canvi d’època, del “destape” i de tot plegat només va sobreviure una dotzena d’anys més, per transformar-se en una sala d’exposicions i una Caixa. Qui paga, mana.
Quan miro el programa de la Festa Major, hi trobo a faltar el “programa monstruo” del cine, però potser només és la recança de recuperar el que la tele ens ha pres. A més els multicinemes de ciutat només fan olor de crispetes...
Recordo que en aquells anys l’aspecte religiós era primordial. Tan era així que encara evoco la Missa Solemne dels diumenges al matí, amb assistència oficial de les autoritats locals i de les jerarquies del movimiento. Els bancs del davant eren reservats a aquestes il·lustres personalitats. El batlle amb els “concejals” al primer banc i al seu darrera els empleats de l’ajuntament, serenos, agutzil i els de l’aigua…
En aquells anys preconciliars, el sacerdot oficiava la missa d’esquena als fidels i feia les sagrades pregàries en un idioma indesxifrable, la qual cosa encara ho feia tot plegat més sagrat. Per acabar-ho d’adobar els càntics de l’Escolania de Mn. Potellas ressonaven potents per les voltes de l’església. A mi em semblava que tot allò era autèntica màgia, ja que amb unes invocacions en llatí, es feia baixar Déu. Allò sí que era l’hòstia consagrada.
Anys abans, el fervor religiós havia anat in crescendo arribant al zenit amb la proclamació als altars de la santedat d’Antoni Maria Claret. La repicada amb voltes de campana, anunciant l’arribada triomfal de l’Insigne Relíquia del braç dret del Pare Claret aquell dissabte de Festa Major, va trasbalsar tota la població. Salves d’honor i tocs de sirena acompanyaren la comitiva oficial que, de l’Ajuntament, es dirigí a l’església parroquial per participar a la Missa de Comunió General oficiada per 10 capellans i 20 escolans. El fervor era tan gran que hi hagueren fortes empentes entre la multitud, no fos cas que es quedessin sense combregar... fins el punt que un dels oficiants en l’intent de calmar als fidels s’hi va adreçar dient-els: “Carisimos hermanos, no empujarse, que habrá hostias para todos...”
La cosa havia anat seguint per l’estil, però anys després sense la parafernàlia de les autoritats i dels falangistes la cosa perdia interès. L’estocada final va venir amb el Concili Vaticà que disposava que el capellà oficiés de cara al públic i resés en llengua vernacle. L’enigmàtic “Dominus vobiscum” es va fer massa entenedor, els enfervorits fidels de mica en mica es van tornar descreguts i la màgia es va acabar.
Però el plat fort de la Festa Major era l’envelat. Allà es feien els balls i la revista. Aquell any la música omplia un envelat que vestia per a l’ocasió les seves millors gales, amenitzada per la nostrada orquestra Rosaleda. Diverses generacions unides ocupant fidelment el seu “palco” en un mateix escenari. Si bé el dilluns és el dia de l’espectacular ball de confeti, el dimarts és tradicionalment el dia de l’espectacle. Serenates, shows, revista, artistes de renom que en el devenir dels anys han dut a la vila el sabor dels grans escenaris.
El meu primer ball de confeti va ser una nit molt emocionant, una nit... de pluja de coses meravelloses. Primer, la de coets del castell de focs, amb els llums de tots colors il·luminant el cel, i tothom mirant enlaire i exclamant amb la boca ben oberta: -Oooooohhhhh!!!!!! I després, tots cap al ball! Ben empolainats en processó cap a l’envelat.
Jo no sabia exactament com anava això del ball de confeti, però recordo que, al cap d’una bona estona de començar, els que no ballaven feien cua a les cantonades de l’envelat. Quan el cantant de l’orquestra va anunciar: -Es comença a vendre el confeti!, ja vaig saber què feien: cua per ser els primers de comprar-lo. I és que els primers d’adquirir-lo eren els primers de començar a disparar! Al principi només es veia volar unes quantes boles per aquí i per allà, però de seguida tot l’envelat es va convertir en una pluja de paperets. Tothom llençava indiscriminadament el confetti, et queia a sobre sense saber d'on havia vingut, així que jo no vaig voler ser menys, i vaig començar a llençar-les, amb tanta mala pata que una de les boles va anar a parar a una senyora que reia amb la boca ben oberta, i jo li vaig encertar de ple! Ni va veure que havia sigut jo, i de fet ella va continuar rient i llençant confeti. Era una bogeria tan divertida! Tot eren riures i crits amb la música de fons.
A la mitja part, tothom anava a espolsar-se el confeti del cap i la roba. I jo em vaig imaginar aquella senyora posant la dentadura postissa una hora seguida sota l’aixeta perquè no li quedés ni un sol tros de paper!
Uns anys després aquesta senyora es va convertir en la meva sogra, que els diumenges de Festa Major ens convidava a dinar a la casa de la Rampinya
Parar la taula era tot un ritual, posar les “estovalles” de fil, treure la vaixella i les copes més boniques, i allargar la taula amb algun tros de fusta.
A la canalla la meva sogra els deixava col·locar els tovallons de la manera que més els agradés, sempre recordant que per anar bé no s’havia de trencar cap copa.
A la cuina les dones enllestien la beixamel dels canalons i el pollastre a la cassola. Mentre, el “suegro” i jo anaven a la pastisseria a buscar els braços de gitano i unes quantes lioneses perquè no faltés de rés.
La petita nevera era plena d’ampolles de vi i de xampany “Rondel” perquè estiguessin ben fresques.
Tot això abans de les dotze del migdia, hora que acostumaven a arribar els tiets i els cosins de Badalona. I tots ben mudats a la plaça a ballar alguna sardana i a agafar una taula a l’Esport o a cal Teia.
Olives i “berberetxos”, vermut per els grans, Fanta o coca-cola d’ampolla pels petits. Mentre els grans la feien petar entre “berberetxo” i traguet de vermut, els menuts anaven a la xurreria a buscar una paperina de patates que posàvem al mig de la petita taula per anar picant.
Després ens entaulàvem per gaudir d’un dinar que ens encantava a tots, els canalons de la iaia. A mida que avançava el dinar les converses s’alçaven de to, els homes es treien les camises i es quedaven amb samarreta a l’imperi i el sogre renegava de valent quan li portaven la contraria. I xerràvem i xerràvem, rèiem, parlàvem de política, de la família entre copa de xampany i “carajillo” i així fins ben entrada la tarda, mentre la canalla pujava i baixava del carrer, suats i desmanegats de tan jugar. Després de la llarga sobretaula, les mares cridaven als nens i els tornaven a empolainar per anar a donar un volt i pujar-los als “cavallitos”.
El quiosc Rodríguez que regnava en solitari la Plaça Sta. Maria quedava camuflat durant els dies de Festa Major per les atraccions que s’hi instal·laven. Un petit corredor permetia a la gent passejar fins arribar a la biblioteca i visitar les exposicions de pintura, filatèlia i fotografia que estaven les aules de l’escola Torre Amat. A cada banda del corredor les diferents atraccions omplien la plaça de colors. El Baby 2000 esperava als mes petits per poder girar fins al mareig en l’olla dels “conguitos”, volar circularment en els avions que pujaven i baixaven, o conduir el cotxe de bombers i tocar sense parar les campanes. Els mes grans pujaven als “autochoques” de l’Autopista Sabadell o bé a la barca que instal·laven cada any amb el perill de caure a la Riereta. El guirigall de músiques que sonaven al mateix temps procedents de les diferents atraccions anaven acompanyades dels reclams de les tómboles amb aquelles canterelles: ...“otro, y otro, y otro perrito piloto” o “que rica la chochona, que buena la chochona,...”. També s’hi instal·laven al costat de les atraccions alguns bar que feien entrepans, però a mi m’agradava anar amb la família al bar de l’Irmandade Galega a menjar pop i formatge acompanyats d’una ampolla d’alvariño, i després fer una tirades amb l’escopeta per intentar fer caure totes les boles.
Avui observo la plaça asfaltada, amb la riereta coberta, amb quatre atraccions on abans hi havia uns horts i me n’adono que els temps han canviat i que potser abans la gent estava esperant els dies de Festa Major per pujar a les atraccions, perquè era la única possibilitat de fer aquest tipus d’activitat, però clar... abans no existia Port Aventura i les atraccions de fira actuals no hi poden competir. I això pot ser extensible a moltes de les altres activitats, però l’esperit de la festa hauria de continuar exactament igual que el dia que jo vaig arribar a Sallent. Què ha passat? La festa ha sortit al carrer i tothom en pot gaudir; malgrat tot hi ha qui busca fora el que té a casa. Però tot i així, la festa major continua viva. Els balls han sortit de l’envelat per ser més populars i s’han instal·lat a les places del poble, les exposicions encara es continuen fent, les sardanes s’escolten i es ballen, les famílies es retroben durant aquests dies i preparen el dinar de diumenge, la gent continua mudant-se, i fins i tot li ha sortit una petita filla que porta per nom Lliure i Tropical.
Sembla que els temps han canviat, però potser no tant!
El Ramon llegint el pregó
4.9.10
PETJADES
Sento la nostàlgia del darrer dia de vacances.
Sota un sol esmorteït, caminant ran del mar, segueixo les teves petjades, decidides i valents, damunt la fina arena.
De tant en tant, una onada capriciosa arriba i les esborra.
La criatura de qui intueixo la teva mirada en el seu rostre, es pentina tot deixant enrere els somnis d´infantesa, albirant nous horitzons.
Un dia vàrem unir els nostres camins segellant un pacte.
Han estat anys de lluites, esforços, afanys.
Ens sentim cansats i desgastats pels anys. Fins i tot l´escull més imponent sucumbeix davant les escomeses del mar i del temps.
I tanmateix després de tanta lluita algun dia el mar esborrarà per sempre les nostres petjades.
Sota un sol esmorteït, caminant ran del mar, segueixo les teves petjades, decidides i valents, damunt la fina arena.
De tant en tant, una onada capriciosa arriba i les esborra.
La criatura de qui intueixo la teva mirada en el seu rostre, es pentina tot deixant enrere els somnis d´infantesa, albirant nous horitzons.
Un dia vàrem unir els nostres camins segellant un pacte.
Han estat anys de lluites, esforços, afanys.
Ens sentim cansats i desgastats pels anys. Fins i tot l´escull més imponent sucumbeix davant les escomeses del mar i del temps.
I tanmateix després de tanta lluita algun dia el mar esborrarà per sempre les nostres petjades.
31.8.10
LA TEVA MARE
El meu pare estimava la teva mare. La va estimar des que eren quitxalla compartint la mateixa escola, els mateixos carrers, els mateixos jocs. El seu amor lluny de destruir-lo, el va enfortir i es va alimentar del negoci i de la família que havia construit amb la meva mare. Però el va mantenir guardat en el record mentre el revivia en les pàgines d´un diari, que em lliurà en el seu darrer dia. I així em vaig assabentar del seu patiment el dia en que ella es casava amb un altre, de com la buscava sovint al mercat dels dimecres, com un llop afamat i solitari anhelant veure-la travessar un carrer, entrar en una botiga, sortir de l´esglèsia. Defugint tot contacte visual i encara més tota conversa.
Em vaig assabentar de com es va casar amb la meva mare perquè no s´assemblava a la teva. De com la somniava per les nits i la pensava durant el dia. De com la va intentar recuperar després que tots dos enviudessin.
Va ser l´estiu més feliç de la seva vida. Un acostament sense horitzons, una il.lusió vana, assedegat d´afecte en la darrera etapa de la seva vida. Intentant retrobar un amor, una infantesa, una família, un temps que ja tan sols podia existir en els seus records.
A les acaballes de l´estiu, una vegada finalitzada la Festa Major, vingué l´atac de feridura, quedant paralitzat parcialment lligat per sempre a la cadira de rodes, amb afectació de la parla. Ja era massa tard, i la juventut i la vida irrecuperables.
Ara entenc que sovint el veigués absent i poques vegades somriure, però tanmateix va ser un pare bó i generós, a casa no hi faltà mai el caliu i a la mare no li va faltar mai un gest de tendresa.
No tinc recança ni li guardo acritud per no haver estat del tot nostre. L´admiro per haver estat capaç d´experimentar un sentiment vertader i sincer, per haver estat capaç de sentir el que sentia per a la teva mare.
Em vaig assabentar de com es va casar amb la meva mare perquè no s´assemblava a la teva. De com la somniava per les nits i la pensava durant el dia. De com la va intentar recuperar després que tots dos enviudessin.
Va ser l´estiu més feliç de la seva vida. Un acostament sense horitzons, una il.lusió vana, assedegat d´afecte en la darrera etapa de la seva vida. Intentant retrobar un amor, una infantesa, una família, un temps que ja tan sols podia existir en els seus records.
A les acaballes de l´estiu, una vegada finalitzada la Festa Major, vingué l´atac de feridura, quedant paralitzat parcialment lligat per sempre a la cadira de rodes, amb afectació de la parla. Ja era massa tard, i la juventut i la vida irrecuperables.
Ara entenc que sovint el veigués absent i poques vegades somriure, però tanmateix va ser un pare bó i generós, a casa no hi faltà mai el caliu i a la mare no li va faltar mai un gest de tendresa.
No tinc recança ni li guardo acritud per no haver estat del tot nostre. L´admiro per haver estat capaç d´experimentar un sentiment vertader i sincer, per haver estat capaç de sentir el que sentia per a la teva mare.
26.8.10
Fem el pregó de la Festa Major!
Aquest any tenim l’honor de ser els pregoners de la Festa Major del nostre poble, Sallent.
Serà un pregó fet a la nostra manera, explicant una història que hem escrit entre tots. Desitgem que us agradi, que en gaudiu i us el sentiu vostre.
Us esperem el dia 10 de setembre a les nou del vespre, a la plaça de la Vila.
Més endavant ja penjarem el text.
Per veure tot el programa de festes, cliqueu sobre la imatge.
Serà un pregó fet a la nostra manera, explicant una història que hem escrit entre tots. Desitgem que us agradi, que en gaudiu i us el sentiu vostre.
Us esperem el dia 10 de setembre a les nou del vespre, a la plaça de la Vila.
Més endavant ja penjarem el text.
Per veure tot el programa de festes, cliqueu sobre la imatge.
25.7.10
EL RIU
El riu com una criatura mansa s´emmiralla en la vila i n´és la porta d´entrada i la seva referència. Rellisca, es retalla i saltironeja. Va donar força a les fàbriques dels nostres avantpassats, gaudi als passejants, frescor als estius, banyant els horts.
Amb el seu pas majestuós ha estat testimoni silenciós del nostre passat, escenari vívid del nostre present i garantia del nostre futur.
El riu duu aigües avall l´eco d´aquells que ja no hi són i dels que encara són llavor. Com el besavi rellotger, la besàvia modista, l´àvia que, dormitant en una butaca, ha oblidat els seus pares i els seus fills. Fills d´una vila, fills d´un riu.
POSTAL
Vàrem descobrir el lloc idíl·lic on habiten els desitjos. Una platja verge de finíssima arena i dolcíssima aigua. I tu i jo completament lliures i despullats de coses efímeres.
Estesos damunt la sorra, esperant que la nostra pell tota nua es tornés bronze. Em miraves quan pensaves que jo no ho veia, envoltant-me amb el teu desig. De tant en tant, la suau brisa arremolinava els teus cabells, que endreçaves amb una mà.
En la línia d´un horitzó llunyà es retallava la silueta d´un poderós creuer que imponia el seu pas majestuós.
Quan ja començàvem a regalimar calor, ens banyàvem. Tu el primer, decidit i agosarat, mentre jo esperava que em reclamessis amb els braços estesos.
L´aigua m´acollia com ho feien els teus braços tal com una peça captiva. I quin captiveri més dolç!.
En aquell moment em sentia amb harmonia amb l´univers i primera vegada pensava que, malgrat tot, havia valgut la pena nèixer.
I havia desitjat que en aquell mateix instant els nostres dos cossos es fonessin dessota aquell sol abrasador i es desfessin tornant-se aigua que banyaria el son dels amants.
Quan el sol era fos, la lluna melindrosa era la nostra còmplice. I buscavem el refugi d´una cabana de pescadors que s´obria a ran de platja. Allà ens esperava ben fresca una ampolla de vi blanc afruitat i un peix al forn.
Els teus ulls brillaven. Sobraven les paraules. Només les nostres mirades que s´emmirallaven i la certesa d´uns desitjos promptes a ser satisfets.
La llum d´una albada incipient, infiltrada a través de la persiana em despertà suant en el centre d´aquell enorme llit. Enfundada entre els llençols, aparegué la postal d´un paisatge paradisíac. Recupero la meva aspra realitat i intento no pensar en com haurien estat els estius si ens haguessim arribat a estimar.
16.7.10
Sinfonía otoñal / Claro de luna DEBUSSY Luis Felipe Pernett- piano
Sinfonía otoñal
Yemas prestas en el tiento,
arpegios ascendentes y descendentes en la silueta de guitarra,…
peregrinas surcadoras de caminos,
sacuden la agitada dermis exaltada.
Vehemente sinfonía otoñal,
de acordes mudos que amordazan los labios
mientras sibilantes lenguas,
senderos trazan reptando ebrias,
para desfallecer en la sima embebida
por rocíos frescos de la iluminada mañana.
Musicalidad a dos voces en los plañidos,
desgarrando con uñas el tiempo suspendido
y tropezar con regocijo,
en la clavija que tensa,
arquea el cuerpo en su delirio.
Tremolo en los labios escapan los resoplidos,
besos encendidos en el preludio del verso,
que hecho palabra despliega colorido.
Acordes sofocados invaden el alma,
armonía de fanfarrias postradas,
debilitan amainando para volver a empezar.
Obertura sincrónica,
esbeltez de movimientos en la cresta de la ola,
que muere cubriendo la playa
y en su demencia, dominio marcar.
Alegóricos amantes,…
realidad o fantasía articulan,
como notas de partituras
que siempre han de interpretar.
Mónik (jugando con las metáforas)
24.6.10
SORRA
Diuen que vaig néixer a la regió del Tinduf, al Sàhara Occidental, en un dels territoris més eixuts de
Sóc musulmà, sense fanatismes, sense papers i sense res i n’estic fart que aquest únic color presideixi tots els moments de la meva tediosa i avorrida existència. Però, malgrat que encara no ho sé, el porto al meu ADN i m’ha atrapat per sempre més.
A l’escola aprenc els colors i les seves combinacions. El meu color no té l’honor de ser ni primari, ni tan sol secundari. Anant bé sortiria barrejant un groc deslluït i un taronja apagat. Potser és una mica com jo, una barreja de berber, instruït en francès i espanyol i de religió islàmica. Em sento un pària i tinc el color de gos com fuig. He de marxar d’aquí i oblidar per sempre més aquest color maleït.
La travessa pel desert ha estat molt dura i arribem a Nador al capvespre. Sense descans pujo a una pastera amb centenars de sorrencs com jo. L`endemà hauré deixat enrera la sorra i començaré una nova vida.
La nit és llarga. No hi ha color, tot és obscur. Naveguem a les palpentes, no fós cas que ens descobrissin... Ens atrapa un fort temporal. Qui digué que la Mediterrànea era un Pont de Mar Blava? Crits i pànic. De cop una forta onada ens engoleix a l’aigua. Ajudeu-nos!! Sols queda nedar en mig de la foscor…
Quan em desperto, no sé quina hora és ni on sóc. Em trobo estirat a la platja, assedegat i amb la cara plena de sorra. Quin malson. Altre cop aquest color perseguint-me. Ara comprenc que la meva fugida és inútil.
No gaire lluny uns nens juguen a
Assentat al pedrís del passeig contemplo la platja inacabable i amb la mà agafo un grapat d’aquella sorra i me la miro atentament. Sembla mentida però cada granet té tons diferents. Això em recorda a mi mateix. No sóc de pura raça, sóc una barreja de molts matisos i tons. He hagut de marxar del Tinduf per veure-ho clar. El meu color indefinit és el dominant. Com el granets de la platja, som milions com jo. Potser no sóc tan poca cosa…
Dino a l’alberg d’acollida i per postres bunyols amb mel. Omplo la cullera al pot de la mel i la buido a mitja altura sobre el plat. Al·lucino amb els tons que adquireix la mel lliscant avall. Són semblants a la sorra però en comptes de salobror tot és dolçor.
No puc més i caic rendit. Ja és de nit quan em desperto, però aquí la nit no és negra sinó d’un color indefinit. Deambulo sense rumb. Les interminables faroles contaminen les avingudes de la ciutat d’un llum de color estranyament familiar, entre groguenc i ataronjat, que em recorda novament la sorra del Tinduf.
De cop una sirena trenca la bullícia nocturna i a l’instant apareix una ambulància amb llums intermitents al sostre, també d’un color semblant al de les faroles.
Tothom s’atura. Criden -Deixeu pas- . Ara ho entenc tot. L’ambulància només és important quan encén aquells intermitents de color indefinit que em recorda el meu orígen. Em sento important amb el meu color. Tot es paralitza quan apareix aquell color sorrós, que sóc jo mateix. ¡¡ Em sento poderós !!.
Torna la normalitat i en la seva rutina el semàfors van del verd al vermell, passant entremig per un color indefinit que aquí en diuen ambre. Després d’una estona observant la màgica seqüència, en descobreixo el significat. El verd vol dir que es pot passar. El vermell que no es pot passar. I el meu color vol dir sí, però compte.
M’encanta aquest detall. Un robot només interpreta el verd i el vermell amb el llenguatge binari, però l’ambre solament és interpretable pels humans.
Aquest color sintetitza tota la història de
Al Tinduf, pensava que el color de la sorra era l’expressió de la misèria i ara descobreixo que és el més cosmopolita de tots. Definitivament del color sorrós n’estic ben orgullós.
Eduard, SORribas RAbeya
20.6.10
El últims de la temporada
24è CERTAMEN DE MICRORELATS: REVETLLA
Abrió el sobre, dentro 50€ sin entender. La abuela que cuidaba sonrió y le dijo: Disfruta la verbena ésta noche. (Mónica)
Sempre recordaré la nostra primera revetlla. Els cabells adornats amb garlandes, els ulls encesos pel foc, espurnejant un miler d’estrelles. (Núria) 1r ex equo
-Truqueu als Bombers, ràpid, a Sallent hi ha set focs!!!
-Tiu, que és nit de revetlla!!!
-Ostres, no m'en recordava!!! (Concep)
No había duda. Aquella verbena sería fantástica. El punto de partida alguien desconocido. El final el fuego las olas... ¡Bien! (Ramon T.)
La nit de Sant Joan és nit d’alegria… esclat de palmeres al cel estrellat… xarrup de cava amb ratlles de coca… Sensacions de Colors. (Eduard)
Avui es Revetlla. Sóc el centre d’atenció, estic molt feliç. Qualsevol cosa que demani es meva. Demà saltaré al volcà. (Juan Manuel)
Berbena amb nom de planta, ja vetllava el vespre abans de festa, ara a la nit torna vetllar. Vetlladora revetlla’t! (Manel)
Li proposaren assistir a una revetlla, i quan va arribar-hi va trobar una vella de 90 anys que necessitava assistència. (Rosa) 1r ex equo
Nit de Sant Joan, brases, empedrat de foc. Ella em mira amb ulls encesos, serro les dents i trepitjo fort. (Teresa)
Se oyó un cohete. Me pregunté: ¿Empieza la verbena? Pero no. En una esquina, Carvalho se desangraba de un disparo. (Ramon G.)
Cagum el sonotone de la iaia, li dic: Me’n vaig de revetlla. I s’enfada perquè li he dit “revella”. (Sara) 3r
“Si mireu les flames del foc de Sant Joan, li veureu les banyes, el barret i els guants”- cantava la Joana a la foguera. (David) 2n
Abrió el sobre, dentro 50€ sin entender. La abuela que cuidaba sonrió y le dijo: Disfruta la verbena ésta noche. (Mónica)
Sempre recordaré la nostra primera revetlla. Els cabells adornats amb garlandes, els ulls encesos pel foc, espurnejant un miler d’estrelles. (Núria) 1r ex equo
-Truqueu als Bombers, ràpid, a Sallent hi ha set focs!!!
-Tiu, que és nit de revetlla!!!
-Ostres, no m'en recordava!!! (Concep)
No había duda. Aquella verbena sería fantástica. El punto de partida alguien desconocido. El final el fuego las olas... ¡Bien! (Ramon T.)
La nit de Sant Joan és nit d’alegria… esclat de palmeres al cel estrellat… xarrup de cava amb ratlles de coca… Sensacions de Colors. (Eduard)
Avui es Revetlla. Sóc el centre d’atenció, estic molt feliç. Qualsevol cosa que demani es meva. Demà saltaré al volcà. (Juan Manuel)
Berbena amb nom de planta, ja vetllava el vespre abans de festa, ara a la nit torna vetllar. Vetlladora revetlla’t! (Manel)
Li proposaren assistir a una revetlla, i quan va arribar-hi va trobar una vella de 90 anys que necessitava assistència. (Rosa) 1r ex equo
Nit de Sant Joan, brases, empedrat de foc. Ella em mira amb ulls encesos, serro les dents i trepitjo fort. (Teresa)
Se oyó un cohete. Me pregunté: ¿Empieza la verbena? Pero no. En una esquina, Carvalho se desangraba de un disparo. (Ramon G.)
Cagum el sonotone de la iaia, li dic: Me’n vaig de revetlla. I s’enfada perquè li he dit “revella”. (Sara) 3r
“Si mireu les flames del foc de Sant Joan, li veureu les banyes, el barret i els guants”- cantava la Joana a la foguera. (David) 2n
28.5.10
"Colors" per les Enramades
El dissabte dia 5 de juny, a les 9 del vespre, a l'auditori de l'Escola Municipal de Música Cal Moliner de Sallent, farem una lectura dels nostres relats de "COLORS", una passejada pel món particular i divers dels Ksandra, amb noves incorporacions i alguns canvis.
Aquí teniu l'enllaç amb el programa de les Enramades
http://www.sallent.cat/index.php?md=documents&id=1921&lg=cat
US HI ESPEREM!
Aquí teniu l'enllaç amb el programa de les Enramades
http://www.sallent.cat/index.php?md=documents&id=1921&lg=cat
US HI ESPEREM!
15.5.10
La història en 20 paraules del maig
23è certamen de microrelats: XOCOLATA
5h. AM. Despierta cariño. ¡Es urgente! Nuestro hijo nacerá, con una mancha marrón. Rápido. ¡Tráeme una taza de chocolate caliente! (Concep)
Dius que era xocolata allò que tens al calaix? Si iaia! Doncs deu estar passada, perquè fa gust d’herba. (Rosa) 2n ex equo
Era un día de mucho calor, y la bruja de Hansel y Gretel se quedó sin casa. (Ramon G.) 2n ex equo
La serp estrangera s’embolicava: La sípia batega? el choco late? xoc o choque? lata o llauna?... bilingüisme o llengua bífida? (Teresa)
Quan l’addicció de la parella ja no siguin les meves dolces carícies sinó la dolçor de la xocolata desfeta... Hòstia, què faig? (Eduard)
- Yo me curo la depresión con chocolate con leche
- Yo con la leche del chocolate.
- ¿Cómo?
- Mi vecino el negro… (Juan Manuel) 2n ex equo
Una nit inoblidable, un sopar exquisit, un amant esplèndid, en acabar un relaxant bany amb xocolata. Mai havia menjat tant. (Núria)
¡A quién no le jode una dieta!... a todos. ¿Cómo se aguanta?, con un trocito de chocolate diario prescripto sabiamente. (Mónica)
Els cercles fets per la cullereta dins la tassa de xocolata em feien recordar aquell melic llunyà, rialler, desitjós, moll. (Ramon T.) 2n ex equo
Estoy en estado de “CHOC”, mi corazón LATE adelantado. Me falta la “O” que dibujan tus labios de besos de chocolate. (Manel) 1r
- A tu com t'agrada, blanca o negra?
- A mi dóna'm una negra ben potent...
- Jo t'estava parlant de xocolata
- Ah! (Sara) 3r
Fills de puta!!!... “Conoce el ultimo rincón sin civilizar”... si, i ara un bany de xocolateràpia... de puta mare... si no fossin antropòfags!!! (David)
5h. AM. Despierta cariño. ¡Es urgente! Nuestro hijo nacerá, con una mancha marrón. Rápido. ¡Tráeme una taza de chocolate caliente! (Concep)
Dius que era xocolata allò que tens al calaix? Si iaia! Doncs deu estar passada, perquè fa gust d’herba. (Rosa) 2n ex equo
Era un día de mucho calor, y la bruja de Hansel y Gretel se quedó sin casa. (Ramon G.) 2n ex equo
La serp estrangera s’embolicava: La sípia batega? el choco late? xoc o choque? lata o llauna?... bilingüisme o llengua bífida? (Teresa)
Quan l’addicció de la parella ja no siguin les meves dolces carícies sinó la dolçor de la xocolata desfeta... Hòstia, què faig? (Eduard)
- Yo me curo la depresión con chocolate con leche
- Yo con la leche del chocolate.
- ¿Cómo?
- Mi vecino el negro… (Juan Manuel) 2n ex equo
Una nit inoblidable, un sopar exquisit, un amant esplèndid, en acabar un relaxant bany amb xocolata. Mai havia menjat tant. (Núria)
¡A quién no le jode una dieta!... a todos. ¿Cómo se aguanta?, con un trocito de chocolate diario prescripto sabiamente. (Mónica)
Els cercles fets per la cullereta dins la tassa de xocolata em feien recordar aquell melic llunyà, rialler, desitjós, moll. (Ramon T.) 2n ex equo
Estoy en estado de “CHOC”, mi corazón LATE adelantado. Me falta la “O” que dibujan tus labios de besos de chocolate. (Manel) 1r
- A tu com t'agrada, blanca o negra?
- A mi dóna'm una negra ben potent...
- Jo t'estava parlant de xocolata
- Ah! (Sara) 3r
Fills de puta!!!... “Conoce el ultimo rincón sin civilizar”... si, i ara un bany de xocolateràpia... de puta mare... si no fossin antropòfags!!! (David)
4.5.10
Say Goodbye
Pensamientos en solitario...Mis hijos
Un recuerdo que muestra lo que somos, inmigrantes perpetuos que buscamos ese lugar en el mundo donde perder el miedo.
Cuatro hijos, ella y él, ella y él,… retazos de mi vida y un corazón que palpita por cuatro… cambiándome la vida aspirando el oxígeno de sus sueños.
Un duermevela eterno custodiando ilusiones para que su luz no se apague, ni se extingan tantos anhelos...
Volar y abandonar el nido, buscar otros aires bajo un mismo sol, cruzando mares y remontando montañas tratando de alcanzar su cúspide solitaria, para descubrir una tierra inmensa a sus pies, que andan y desandan caminos sabiéndose vivos.
Encrucijadas dolorosas para chocar con la indiferencia, egoísmos que voltean la cara mirando para otro lado, distintas lenguas, diferentes costumbres y manos,… manos que se extienden y ayudan desinteresadamente devolviéndoles los colores y ese verde de esperanza que late silente enjuagando lágrimas.
Tristeza por lo que se deja atrás y asombro por lo que devela la senda, siempre adelante.
Amor que vigila de cerca y de lejos, palabras mudas rebosantes de sentimientos, callan el aguijón de la angustia que los piensa en todo momento.
Están siempre aún cuando duermo y mientras el tiempo pasa, los años se acumulan y el sentir sigue floreciendo,…hoy son más que cuatro, hoy está Lizandro el nieto, que pequeño me devuelve el recuerdo de esos primeros pasos, que una vez dieron de mi mano sorteando obstáculos.
Mis hijos, mi nieto y éste querer ser sombra para seguir amparándolos entre mis brazos, dándoles mi vida si fuera necesario.
Los amo.
Mónik
1.5.10
UNA NOVA PRIMAVERA
Aquest matí m´ha despertat el cant dels ocells, anunciant una nova primavera, que donarà color als camps, inspiració als poetes, arguments als enamorats.
A la tardor et vaig conèixer, i a la primavera ja sabia que en mi ja no hi hauria un altre amor possible. I les altres dones se´t rifaven , des que havies deixat enrere els pantalons curts. Tenies tan bona planta, amb aquells ulls blaus i un caràcter fet per a guanyar-se la gent. I tú em vas escollir a mi. La única que et va saber dir no.
Junts vam passar una guerra i innumerables batalles i la mort del nostre Salvador. Et vas oblidar definitivament de mi. De fet el teu amor ja s´havia marcit, tal com una fràgil flor quan ha passat la primavera. Tú que havies estat tant apassionat.
Des de sempre sabia de l´existència de dones que se´t llençaven als braços i a les quals mai vas rebutjar, però vaig acceptar compartir-te per tal d´estar a la teva vora. Fins i tot quan ja no em tocaves.
Vaig assumir el paper de dona submissa i abnegada que parava el menjar a la taula, administrava el teu jornal a la fàbrica i alletava els teus fills, fins a quatre; Robusts, juganers, ferrenys. Tots tan diferents a tú.
En aquesta habitació que no és la nostra, al llit del costat, sento com respires agafant l´aire a glopades, amb la boca oberta com un peix.
Et faig un furtiu petó a la galta i sento que es remou alguna cosa en el meu profund interior, com quan m´estremia tota quan em tocaves.
Amb els ulls entelats per boires espesses, que ja no em miren. De fet feia molt de temps que ja no em miraves, des de molt abans que el llit t´atrapés en una darrera abraçada, com una amant gelosa i possessiva.
I jo que em passo els dies observant-te.
De fet, mai no havies estat tant meu.
Que més podria desitjar?.
A la tardor et vaig conèixer, i a la primavera ja sabia que en mi ja no hi hauria un altre amor possible. I les altres dones se´t rifaven , des que havies deixat enrere els pantalons curts. Tenies tan bona planta, amb aquells ulls blaus i un caràcter fet per a guanyar-se la gent. I tú em vas escollir a mi. La única que et va saber dir no.
Junts vam passar una guerra i innumerables batalles i la mort del nostre Salvador. Et vas oblidar definitivament de mi. De fet el teu amor ja s´havia marcit, tal com una fràgil flor quan ha passat la primavera. Tú que havies estat tant apassionat.
Des de sempre sabia de l´existència de dones que se´t llençaven als braços i a les quals mai vas rebutjar, però vaig acceptar compartir-te per tal d´estar a la teva vora. Fins i tot quan ja no em tocaves.
Vaig assumir el paper de dona submissa i abnegada que parava el menjar a la taula, administrava el teu jornal a la fàbrica i alletava els teus fills, fins a quatre; Robusts, juganers, ferrenys. Tots tan diferents a tú.
En aquesta habitació que no és la nostra, al llit del costat, sento com respires agafant l´aire a glopades, amb la boca oberta com un peix.
Et faig un furtiu petó a la galta i sento que es remou alguna cosa en el meu profund interior, com quan m´estremia tota quan em tocaves.
Amb els ulls entelats per boires espesses, que ja no em miren. De fet feia molt de temps que ja no em miraves, des de molt abans que el llit t´atrapés en una darrera abraçada, com una amant gelosa i possessiva.
I jo que em passo els dies observant-te.
De fet, mai no havies estat tant meu.
Que més podria desitjar?.
24.4.10
RobClau
Era immensament ric. Tenia més diners dels que es poden arribar a gastar en un milers de vides. Havia viscut sempre en una bombolla daurada a cavall entre dues temporades: la d´hivern com a intern en una prestigiosa escola de jesuites que educava els cadells de les famílies de l´èlit, i la dels estius a la casa pairal.
Allà conegué en Claudi, fill de la majordoma. Dels seus jocss varen ésser els estius al vast jardí de la finca on compartiren els únics moments de llibertat fora la rigidesa hivernal.
El temps avançava implacable tornant canviants les seves circumstàncies. Els nens eren dos adolescents que fruïen en els seus estius. L´amistat donà lloc a un sentiment sustentat en arrels més profundes, que tenia en la glorieta sota el roure mil.lenari el seu amagatall perfecte. La primera mirada diferent, el primer contacte amb la mà. En la glorieta tan sols ells i tota la nuesa d´un sentiment, al qual temien i avariciaven. Varen evolucionar al mateix temps i sentiren compassats i al uníson el despertar del seu cos a noves sensacions.
Cada pam de pell era un enorme i verge jardí sense explorar i amb infinites possibilitats. Aprengueren junts en cada nova descoberta durant aquells estius de llum.
Després dels estudis vingué forçosament el casament, una necessitat premiant en el cas d´un hereu. En Claudi va entendre, i la seva relació continuà intermitentment tots els estius. La terra ja havia estat llaurada i la llavor havia germinat, com una mala herba.
Tan sols una persona violà el seu íntim secret. La mare estava intrigada per saber on radicava la seva felicitat, que evidentment no es trobava en un matrimoni concertat. Els descobrí una tarda en la glorieta i no va dir res. Va evitar l´escàndol que una família de la seva posició no es podia permetre. I com a dona bregada en l´apariència i en la discreció ho silencià com havia fet d´antuvi les dones de la família.
El degoteig d´anys continuà inacabable amb el seu torrent successiu de dies. Les estacions mudaven el paisatge. El roure mil·lenari que, impertorbable, donava ombra a la glorieta, canviava el vestit. Les canes ja poblaven els seus cabells, i encara s´estimaven.
Només els podia separar una malaltia devastadora i cruel que ni tots els diners del món podia contentar. En Robert va travessar el darrer tràngol rodejat per una dona i uns fills expectants, però amb el nom d´en Claudi als llavis.
Es va morir alleugerit, en un darrer son. No va marxar trist, sinó saciat d´amor.
Havia llegat la casa pairal que abans havia estat dels seus avantpassat als seus descendents. En un sobre lacat en blanc el nom d´en Claudi, fill de la majordoma. Dins els sobre, un enigma en tres paraules "Busca i Trobaràs". En Robert li proposava un nou joc.
El Claudi va buscar en l´únic lloc on varen existir i on tot va ésser possible. La glorieta dessota el roure mil·lenari. A l´entrada "RobClau", els seus noms que gravaren enllaçats el dia que varen saber que s´estimarien sempre. I una xifra RC524321. En Claudi va saber que era la numeració d´una caixa de seguretat en una sucursal bancària, que descobrí contenia la numeració d´un compte corrent.
Ara tenia més diners dels que mai no s´arribaria a gastar.
Era immensament ric i feliç.
Allà conegué en Claudi, fill de la majordoma. Dels seus jocss varen ésser els estius al vast jardí de la finca on compartiren els únics moments de llibertat fora la rigidesa hivernal.
El temps avançava implacable tornant canviants les seves circumstàncies. Els nens eren dos adolescents que fruïen en els seus estius. L´amistat donà lloc a un sentiment sustentat en arrels més profundes, que tenia en la glorieta sota el roure mil.lenari el seu amagatall perfecte. La primera mirada diferent, el primer contacte amb la mà. En la glorieta tan sols ells i tota la nuesa d´un sentiment, al qual temien i avariciaven. Varen evolucionar al mateix temps i sentiren compassats i al uníson el despertar del seu cos a noves sensacions.
Cada pam de pell era un enorme i verge jardí sense explorar i amb infinites possibilitats. Aprengueren junts en cada nova descoberta durant aquells estius de llum.
Després dels estudis vingué forçosament el casament, una necessitat premiant en el cas d´un hereu. En Claudi va entendre, i la seva relació continuà intermitentment tots els estius. La terra ja havia estat llaurada i la llavor havia germinat, com una mala herba.
Tan sols una persona violà el seu íntim secret. La mare estava intrigada per saber on radicava la seva felicitat, que evidentment no es trobava en un matrimoni concertat. Els descobrí una tarda en la glorieta i no va dir res. Va evitar l´escàndol que una família de la seva posició no es podia permetre. I com a dona bregada en l´apariència i en la discreció ho silencià com havia fet d´antuvi les dones de la família.
El degoteig d´anys continuà inacabable amb el seu torrent successiu de dies. Les estacions mudaven el paisatge. El roure mil·lenari que, impertorbable, donava ombra a la glorieta, canviava el vestit. Les canes ja poblaven els seus cabells, i encara s´estimaven.
Només els podia separar una malaltia devastadora i cruel que ni tots els diners del món podia contentar. En Robert va travessar el darrer tràngol rodejat per una dona i uns fills expectants, però amb el nom d´en Claudi als llavis.
Es va morir alleugerit, en un darrer son. No va marxar trist, sinó saciat d´amor.
Havia llegat la casa pairal que abans havia estat dels seus avantpassat als seus descendents. En un sobre lacat en blanc el nom d´en Claudi, fill de la majordoma. Dins els sobre, un enigma en tres paraules "Busca i Trobaràs". En Robert li proposava un nou joc.
El Claudi va buscar en l´únic lloc on varen existir i on tot va ésser possible. La glorieta dessota el roure mil·lenari. A l´entrada "RobClau", els seus noms que gravaren enllaçats el dia que varen saber que s´estimarien sempre. I una xifra RC524321. En Claudi va saber que era la numeració d´una caixa de seguretat en una sucursal bancària, que descobrí contenia la numeració d´un compte corrent.
Ara tenia més diners dels que mai no s´arribaria a gastar.
Era immensament ric i feliç.
18.4.10
La Presentació del Llibre
Aquesta és la presentació que es va fer per a l'esdeveniment, imatges que són pinzellades de cada història.
Llibre ksandra
View more presentations from guest554a5d.
10.4.10
Les 20 paraules de l'abril (abans del llibre!)
22è Certamen de Microrelats: ESTRÈS
Les tres!!! Aquest roncant com un tronc i jo sense dormir. Començo la nova feina d’aquí tres hores. Quins nervis, Bffff!!! (Eduard)
P.D. Mi amol: toy fatá, toy susia, toy tonta, toy agobiá. Toy cansiiiina. ¡Dame miaja estrés po fabó mi negro! (Ramon T.) 3r
Em marejoooo!!!, cridava el cargol estressat rodolant tobogan avall. Una mà petita l’agafà per la closca per tornar-lo al cim. (Teresa) 2n
Una dona i dues exs son tres, tres fills, tres hipoteques, tres feines per poder-les pagar, tres...tres...tres... estresssss (Rosa)
Vansthofenn la passa a Hansshutten, aquest a Forsfhotten que la col·loca als peus de Kuingholenn que dispara i ………. goooool!!! Quin estrès!!! (Concep)
Quin estrès! exclamà mentre s’asseia després de la jornada. A mi encara em quedava fer una rentadora, preparar el sopar... (Núria)
- “Trek-i”! Tens estrès a les tres!!.
- Estrès?. Res, una reunió.
- I tensió per emportar!!!
- Bajanades. “... na” fen, que vol dir fen “na ...” (Manel)
09:00 Niños al colegio
10:00 Reunión abogado
11:00 Visita notario
12:00 Ir al Paro
13:00 Recoger niños
13:30 Comida en casa mamá
14:30 Llevar niños colegio
15:00 Infarto (Ramon G.)
Levantarse, asearse y desayunar, hacer las compras, la limpieza, la comida, lavar, planchar, atender la familia... ¡trabajar fuera!....¡¡estres total!! (Mónica)
Sense treball ni calés, Quimet malalt, l’hipoteca vençuda; i m’he de preocupar del pobrissó futbolista estressat perquè no juga bé? (Juan Manuel)
- Senyor meu, el problema que té vostè és l'estrès...
- Si, doctor, "les tres" ex-dones que m'estan xuclant tota la pasta. (Sara) 1r
Les tres!!! Aquest roncant com un tronc i jo sense dormir. Començo la nova feina d’aquí tres hores. Quins nervis, Bffff!!! (Eduard)
P.D. Mi amol: toy fatá, toy susia, toy tonta, toy agobiá. Toy cansiiiina. ¡Dame miaja estrés po fabó mi negro! (Ramon T.) 3r
Em marejoooo!!!, cridava el cargol estressat rodolant tobogan avall. Una mà petita l’agafà per la closca per tornar-lo al cim. (Teresa) 2n
Una dona i dues exs son tres, tres fills, tres hipoteques, tres feines per poder-les pagar, tres...tres...tres... estresssss (Rosa)
Vansthofenn la passa a Hansshutten, aquest a Forsfhotten que la col·loca als peus de Kuingholenn que dispara i ………. goooool!!! Quin estrès!!! (Concep)
Quin estrès! exclamà mentre s’asseia després de la jornada. A mi encara em quedava fer una rentadora, preparar el sopar... (Núria)
- “Trek-i”! Tens estrès a les tres!!.
- Estrès?. Res, una reunió.
- I tensió per emportar!!!
- Bajanades. “... na” fen, que vol dir fen “na ...” (Manel)
09:00 Niños al colegio
10:00 Reunión abogado
11:00 Visita notario
12:00 Ir al Paro
13:00 Recoger niños
13:30 Comida en casa mamá
14:30 Llevar niños colegio
15:00 Infarto (Ramon G.)
Levantarse, asearse y desayunar, hacer las compras, la limpieza, la comida, lavar, planchar, atender la familia... ¡trabajar fuera!....¡¡estres total!! (Mónica)
Sense treball ni calés, Quimet malalt, l’hipoteca vençuda; i m’he de preocupar del pobrissó futbolista estressat perquè no juga bé? (Juan Manuel)
- Senyor meu, el problema que té vostè és l'estrès...
- Si, doctor, "les tres" ex-dones que m'estan xuclant tota la pasta. (Sara) 1r
19.3.10
SENSACIONS, el llibre dels Ksandra
Els reptes són per als valents, les il·lusions per als somiadors... Som agosarats i fem un pas endavant: publiquem un llibre amb els nostres relats.
No es un recull convencional, cada història porta un segell propi, no n’hi ha dues d’iguals, ni tan sols de semblants, són un recorregut per cada univers particular, que tan pot estremir com arrencar un somriure, però totes tenen la voluntat de remoure alguna cosa, de no deixar indiferent.
Si ens hi voleu acompanyar, farem la presentació del nostre llibre a la llibreria Àgora (Sallent), el dia 16 d’abril de 2010, a les nou del vespre.
No es un recull convencional, cada història porta un segell propi, no n’hi ha dues d’iguals, ni tan sols de semblants, són un recorregut per cada univers particular, que tan pot estremir com arrencar un somriure, però totes tenen la voluntat de remoure alguna cosa, de no deixar indiferent.
Si ens hi voleu acompanyar, farem la presentació del nostre llibre a la llibreria Àgora (Sallent), el dia 16 d’abril de 2010, a les nou del vespre.
8.3.10
Els microrelats de març
21è Certamen de Microrelats: CADENA
Just quan tirava de la cadena vaig pensar en tu. Va ser com si desapareguessis definitivament de la meva vida. (Núria)
Le regaló una cadena de oro, gruesa, con una medallita colgando. Ella le miró sorprendida y solo supo decirle: Guau! (Teresa) 2n
M’encadena delicadament al capçal del llit. Ménage à trois. Merda!! Des que vaig llegir “La Lujuria” tinc els somnis pujats (Eduard)
- Ayyyy!! He perdio la cadena.
- Lloras por una cadena?
- Es que era la del water y la taza ya está llena! (Rosa)
Desprès de l’assassinat de la rateta
No hi van haver més casaments!!!
Va passar set vides…
Condemnat a cadena perpètua!!! (Concep)
CADENAS: Sentirnos cuerda de galeotes. Apresaos las maanos y danzad. Sin comas. Sucedeeer sucesos en cordiiiillera. Enlazaos en oooroo y rejaljar: Belleza perpetuuuuuua… (Manel)
Una cadena feta de greuges silenciats, massa tolerància i respecte mal entès ens ofegava, al tallar-la vam alleugerar càrregues innecessàries. (Juan Manuel)
Y tiré por que me tocaba: la del water, la del perro, de producción, del coche; y como no, la perpetua. (Ramon T.) 3r
- Vull canviar de cadena, Jaume, passa’m el comandament.
- Guau, guau! (traducció): - Vull canviar de cadena, Tresky, passa’m la vermella amb punxes. (Sara)
Vaig dedicar tota la meva vida a deslliurar el meu poble de cadenes, i ara tothom em porta penjat d’una. (Sara) 1r
Sortia el sol, agafà el pinzell mirant la tela blanca. Canvi de parer: dormiré fins el capvespre, llavors ho faré. (Fina)
- Alba, di palabras que empiecen con K
- K de kilo, k de kafquiano, k de kaki, k de karaoke, K de ná! (Ramon G.)
Cadena, eslabones de buenas intenciones, de cariño y amistad, de comprensión y ayuda. Una cadena de soñadores unidos para siempre. (Mónica)
El eslabón estaba oxidado, había que sacarlo. La duda meditando demostró que sobraba. La cadena ahora tenía, su justa medida. (Mónica)
Just quan tirava de la cadena vaig pensar en tu. Va ser com si desapareguessis definitivament de la meva vida. (Núria)
Le regaló una cadena de oro, gruesa, con una medallita colgando. Ella le miró sorprendida y solo supo decirle: Guau! (Teresa) 2n
M’encadena delicadament al capçal del llit. Ménage à trois. Merda!! Des que vaig llegir “La Lujuria” tinc els somnis pujats (Eduard)
- Ayyyy!! He perdio la cadena.
- Lloras por una cadena?
- Es que era la del water y la taza ya está llena! (Rosa)
Desprès de l’assassinat de la rateta
No hi van haver més casaments!!!
Va passar set vides…
Condemnat a cadena perpètua!!! (Concep)
CADENAS: Sentirnos cuerda de galeotes. Apresaos las maanos y danzad. Sin comas. Sucedeeer sucesos en cordiiiillera. Enlazaos en oooroo y rejaljar: Belleza perpetuuuuuua… (Manel)
Una cadena feta de greuges silenciats, massa tolerància i respecte mal entès ens ofegava, al tallar-la vam alleugerar càrregues innecessàries. (Juan Manuel)
Y tiré por que me tocaba: la del water, la del perro, de producción, del coche; y como no, la perpetua. (Ramon T.) 3r
- Vull canviar de cadena, Jaume, passa’m el comandament.
- Guau, guau! (traducció): - Vull canviar de cadena, Tresky, passa’m la vermella amb punxes. (Sara)
Vaig dedicar tota la meva vida a deslliurar el meu poble de cadenes, i ara tothom em porta penjat d’una. (Sara) 1r
Sortia el sol, agafà el pinzell mirant la tela blanca. Canvi de parer: dormiré fins el capvespre, llavors ho faré. (Fina)
- Alba, di palabras que empiecen con K
- K de kilo, k de kafquiano, k de kaki, k de karaoke, K de ná! (Ramon G.)
Cadena, eslabones de buenas intenciones, de cariño y amistad, de comprensión y ayuda. Una cadena de soñadores unidos para siempre. (Mónica)
El eslabón estaba oxidado, había que sacarlo. La duda meditando demostró que sobraba. La cadena ahora tenía, su justa medida. (Mónica)
26.2.10
Oblit
No recordo la meva infantesa. M´agrada imaginar que havia estat plàcida, amb el seu transcòrrer successiu de dies, dins una llar comfortable, amb uns companys de jocs i uns pares que es devien estimar, alguna vegada.
La primera imatge difosa que conserva la meva memòria, esquiva i aleatòria, és la d´una núvia a les portes d´una esglèsia sota una capa espessa de pluja.
El blanc es va enfangar tot regalimant decepció. Va significar el final de la meva festa i el començament de l´agonia en què es va desenvolupar el meu matrimoni, senyal evident que m´havia casat anticipadament amb l´home equivocat. M´asfixiava. Em sentia una dona a qui tothom desconeix i ningú no vol conèixer, amb una vida feta però no resolta, surant en una peixera de cartó.
La maternitat va arribar sense solució de continuitat, i em vaig trobar embolcallant un plançó de pell de préssec a qui podia intuir el meu rostre, que havia de cuidar quan encara no n´havia après i a qui havia d´estimar sense conèixer´l.
La via d´escapament es va obrir quan em va trobar un home de món. M´afalagava amb atencions i detalls. Impossible resistir. Vaig abandonar, tot.
D´una infantesa dins una vitrina emmirallada i d´un matrimoni en una capsa d´espart, seguint l´estela de la meva pròpia inconsciència , em vaig trasplantar a la ciutat més enlluernadora.
Una vegada cremada la passió tan sols varen quedar el fum i les cendres.
Es va apartar de mi, i vaig sofrir la penitència de viure el no res, amb la ment ferida, el cor glaçat, les mans buides, el gest amarg.
Vaig reunir la meva escassa energia per tal de recollir les restes del naufragi i aconseguir un bitllet de tren per tornar, pensant que era possible.
I ara em passo els dies vagarejant per aquesta estació. Un munt de mirades pressudes que voleien damunt meu m´intenten esquivar com s´evita un obstacle imprevist o una nosa incòmode.
Cap mà s´extén i s´ofereix. Només mirades dures, opaques, indiferents.
Quin adorable i torbador cant de sirenes va fer naufragar el meu vaixell?
Per què no vaig deixar engrunes de pa al terra per trobar el camí de la llar.
En escassos moments de lucidesa encara m´embriaga el seu alè i sento que torno als seus braços com qui torna a una casa aliena.
Ja no espero cap tren. Fora, plovisqueja.
Encara sort que dins aquesta urna cristal·lina on m´ubico conformada, no em mullo.
25.2.10
Esta no es mi Casandra.
Calanda es el pueblo de Buñuel. Es un pueblo en el que suenan mucho los tambores. Pero son solo tambores, el ritmo de la vida, música para escuchar, más bien para bailar.
Calandra ha enfermado, ha estado tendida en la cama soñando con su libro. Hasta ha dejado de escribir. Hoy se ha levantado temprano, y se ha dicho ha si misma que debe volver ha escribir. Se lo ha dicho mirándose al espejo, se lo ha ordenado el cerebro, ese que mueve los hilos oculto, y ella, esa cara que mira al espejo, ha hecho teatro para verse a sí misma la cara que hace cuando se enfada. Luego ha continuado mirando al espejo durante un largo pero corto período de tiempo. Cree haberse reconocido. Cree reconocerse en sus defectos. Los defectos fluyen, los defectos parecen rodearlo todo. Las arrugas se multiplican. No las acepta. Hasta ahora todo eran risas y cosas bonitas, pero ahora que ya se va conociendo más así misma, empieza a reconocerse en sus defectos, y no le gustan. Ya no puede sonreír y disfrutar de la belleza del encuentro consigo misma. Ya no deja las manías colgadas en la puerta y la inspiración huye. A veces la alcanza con la punta de los dedos. Es como un como despertar en el matrimonio después de un hermoso romance de diez años. Ahora le dan ganas de ocultarse, piensa en tapar su naturalidad con la vieja y artificial crema amarillenta que utilizaba para quitarse las espinillas de la época de la ausencia de madurez; y rasca su cara fresca con el algodón agrisado por el tiempo y la vergüenza. Mucha crema, crema escupida por un spray, que se come la capa de ozono, bofetadas de crema y algodón que hasta lesionan. Todo contra las arrugas. Pero las arrugas persisten y hasta se hacen hermosas, sonrojadas, admirables. Las arrugas, las cicatrices, el cabello caído, son la rebeldía contra la estética dominante. Pero Calandra sigue viéndolas feas, ha perdido la magia transformar los vientos en energía para volar. La obsesión ha disparado a la niña caprichosa de fácil rabieta y ojos oscurecidos.
Pero todo esto es plato frío de invierno, pronto estará aquí la primavera llamando a la puerta, y creo que Calandra la dejará entrar con todas sus flores y si caben hasta todas las hojas, con la variedad de sus formas y después vendrá el verano para pasear su desnudez y sus arrugas.
Calanda es el pueblo de Buñuel. Es un pueblo en el que suenan mucho los tambores. Pero son solo tambores, el ritmo de la vida, música para escuchar, más bien para bailar.
Calandra ha enfermado, ha estado tendida en la cama soñando con su libro. Hasta ha dejado de escribir. Hoy se ha levantado temprano, y se ha dicho ha si misma que debe volver ha escribir. Se lo ha dicho mirándose al espejo, se lo ha ordenado el cerebro, ese que mueve los hilos oculto, y ella, esa cara que mira al espejo, ha hecho teatro para verse a sí misma la cara que hace cuando se enfada. Luego ha continuado mirando al espejo durante un largo pero corto período de tiempo. Cree haberse reconocido. Cree reconocerse en sus defectos. Los defectos fluyen, los defectos parecen rodearlo todo. Las arrugas se multiplican. No las acepta. Hasta ahora todo eran risas y cosas bonitas, pero ahora que ya se va conociendo más así misma, empieza a reconocerse en sus defectos, y no le gustan. Ya no puede sonreír y disfrutar de la belleza del encuentro consigo misma. Ya no deja las manías colgadas en la puerta y la inspiración huye. A veces la alcanza con la punta de los dedos. Es como un como despertar en el matrimonio después de un hermoso romance de diez años. Ahora le dan ganas de ocultarse, piensa en tapar su naturalidad con la vieja y artificial crema amarillenta que utilizaba para quitarse las espinillas de la época de la ausencia de madurez; y rasca su cara fresca con el algodón agrisado por el tiempo y la vergüenza. Mucha crema, crema escupida por un spray, que se come la capa de ozono, bofetadas de crema y algodón que hasta lesionan. Todo contra las arrugas. Pero las arrugas persisten y hasta se hacen hermosas, sonrojadas, admirables. Las arrugas, las cicatrices, el cabello caído, son la rebeldía contra la estética dominante. Pero Calandra sigue viéndolas feas, ha perdido la magia transformar los vientos en energía para volar. La obsesión ha disparado a la niña caprichosa de fácil rabieta y ojos oscurecidos.
Pero todo esto es plato frío de invierno, pronto estará aquí la primavera llamando a la puerta, y creo que Calandra la dejará entrar con todas sus flores y si caben hasta todas las hojas, con la variedad de sus formas y después vendrá el verano para pasear su desnudez y sus arrugas.
20.2.10
Les 20 paraules de febrer
20è Certamen de Microrelats: GAT
Ahora viene Gato, a cantar sereno con sabor, aunque no sea moreno. Ahora viene él, a cantar distinto, dejándonos de herencia su ritmo. (Ramon G.)
- Vigila! Se t'ha enfilat un gat sobre l'abric!
- Brètol! Això és el coll del meu abric de pell de guineu! (Sara)
El silencioso asesino estuvo agazapado hasta que apareció Pérez, la sonrisa del mellado niño se heló con el certero salto. (JuanMa)
Era un gat trist perquè tenia el pel blau, fins que va conèixer en Roberto i el va fer famós. (Rosa)
Un país raro tanto CAT. Católicos o catetos?... propaganda de Caterpillar? No se entienden, claro, hablan gatalán. Será Inuncat gato al agua? (Eduard) 3r
La roda punxada i el gat enlloc; finalment el trobo i quan aconsegueixo posar-lo sota el cotxe, m’esgarrapa el malparit!. (Teresa) 1r
Era un lindo gatito y lo adoptamos... hasta que se cagó en la caja... de las 3000 piezas del puzzle. (David)
La va enamorar dolçament.
Assassinant-la la nit de noces, gatunament.
A ell encara li queden set vides,
Ummm…!!! Quants casaments!!! (Concep)
Espegué un buen gato en la escalega, pego aquella gatita pgesumida gesultó teneg una alitosis hogogosa y dentaduga postisa además. (Ramon T.) 2n
MIAAAAAAAAAAuuuuuuu Et salves per ser un bebè. (Elvira)
Gateta disfressada de “zorra” va fer “miÍiÍíÍ…”, amb la boca petita.
El gat va dir… uau! “¡aquí hay gato –embutellau-!” (Manel)
Em llepo observant-los amb presses i malhumorats. Al vespre s’asseuen davant una capsa il·luminada. No és tan dolent ésser gat. (Núria)
Ahora viene Gato, a cantar sereno con sabor, aunque no sea moreno. Ahora viene él, a cantar distinto, dejándonos de herencia su ritmo. (Ramon G.)
- Vigila! Se t'ha enfilat un gat sobre l'abric!
- Brètol! Això és el coll del meu abric de pell de guineu! (Sara)
El silencioso asesino estuvo agazapado hasta que apareció Pérez, la sonrisa del mellado niño se heló con el certero salto. (JuanMa)
Era un gat trist perquè tenia el pel blau, fins que va conèixer en Roberto i el va fer famós. (Rosa)
Un país raro tanto CAT. Católicos o catetos?... propaganda de Caterpillar? No se entienden, claro, hablan gatalán. Será Inuncat gato al agua? (Eduard) 3r
La roda punxada i el gat enlloc; finalment el trobo i quan aconsegueixo posar-lo sota el cotxe, m’esgarrapa el malparit!. (Teresa) 1r
Era un lindo gatito y lo adoptamos... hasta que se cagó en la caja... de las 3000 piezas del puzzle. (David)
La va enamorar dolçament.
Assassinant-la la nit de noces, gatunament.
A ell encara li queden set vides,
Ummm…!!! Quants casaments!!! (Concep)
Espegué un buen gato en la escalega, pego aquella gatita pgesumida gesultó teneg una alitosis hogogosa y dentaduga postisa además. (Ramon T.) 2n
MIAAAAAAAAAAuuuuuuu Et salves per ser un bebè. (Elvira)
Gateta disfressada de “zorra” va fer “miÍiÍíÍ…”, amb la boca petita.
El gat va dir… uau! “¡aquí hay gato –embutellau-!” (Manel)
Em llepo observant-los amb presses i malhumorats. Al vespre s’asseuen davant una capsa il·luminada. No és tan dolent ésser gat. (Núria)
4.2.10
Esto es un atraco
Este es un relato escrito en primavera de 2008 y revisado en otoño de este, nuestro año.
Señoras y señores, manos arriba esto es un atraco. Un atraco de colores. Pues me han convencido para que me subiera a un escenario a relatarles una historia, azul. Pero resulta que yo cuando me subo a un escenario me pongo colorao,
y ese color es todo de la Concep.
Porque hay que ver lo que le luce.
De vez en cuando la mente se me queda en blanco.
Ramón, esto no será plagio ,
porque lo de la mente en blanco
es solo de vez cuando.
Quizás la explicación a todo esto sea que yo en eso de interpretar estoy mas verde que un ecologista fumador, intentando reciclar los mecheros y las colillas en una “deixalleria”.
Vamos que me encuentro tan raro como una Rosa verde, aunque los verdes que pinta la Rosa son frescos y naturales
y yo no voy oscurecerlos con mis chocarrerías.
¡Que no son materiales reciclables! –me dijo la de la “deixalleria”.
Y a esa no le expliques historias de colores.
¿Y que haces después con los mecheros y las colillas?.
Pues tragarte un marrón, que si fuera el de la Monica no me habría importado tragármelo, porque ella consiguió hacernos disfrutar de un color olvidado.
Los mecheros y las colillas se fueron otra vez para casa. Y cuando dejaron de ser marrones pensé en tirarlos al primer contenedor que apareciera, pero no quise convertirme en un hombre tan gris como el del Sabina, perdón como el del Juan Manuel, porque el de Sabina solo llevaba el traje de color gris, y el del Juan Manuel lleva de color gris hasta los calzoncillos. O eran blancos. Otra vez el blanco
Es una persecución.
Espero que todo este relato entre nervios y colapsos no acabe mas negro que el requiem de Mozart o que el negro de Ramón. Aunque ese negro, es tan transparente, tan transparente que parece blanco,
joder con el blanco.
Ha sido una confusión,
pero es que yo no tengo la culpa que tanto el negro como el blanco
se llamen Ramón.
Y además el blanco es el padre de todos los colores y puede aparecer donde le de la gana. Y digo padre porque madre no, no, porque todos los colores son muy masculinos. Anda que si la representación se nos convierte en un espectáculo machista las lilas y las violetas se nos van rebelar. A no ser que todos los colores sean mariquitas David. Porque el rosa mas bien parece transvestido, o unisex, el rosa, la Rosa, una rosa. Trinitario no, seguro. Vamos lo digo yo. Y yo de rosas se mucho. Y de trinitarios creo que también.
Yo de rosa se algo porque donde yo trabajo fabricamos polvos de color rosa, de ese color rosa cariñoso de la Teresa, ella diría que es un color para repartir. Aunque los polvos de las minas son solo para las plantas, para las plantas que dan hermosos frutos, hermosos frutos como las dulces naranjas de la Sara, naranjas si, porque ella jamás nos pintaría calabazas, ni aunque el día se vista de gris porque el sol ha perdido su amarillo.
Alegría, que a los mineros, los han vestido de butaneros, Sara te has pasado.
Ha llegado la estación de los colores, esta vez con lluvias,
y al Sabina
no le han robado el mes Abril,
gracias de la Fina
que vino con sus flores
hermosas, divinas
vinieron las lilas.
Porque las violetas de la Elvira
ya llegaron antes con su sorpresa de finales de invierno.
Joder que me quedao amarillo relatando, ¡que mareo David!, anda, sácame una sonrisa de tu chistera, y lléname la cabeza de colores, porque hasta las estatuas de las Ramblas se han movido sin motores, sin monedas, sin espectadores.
Azul
Señoras y señores, manos arriba esto es un atraco. Un atraco de colores. Pues me han convencido para que me subiera a un escenario a relatarles una historia, azul. Pero resulta que yo cuando me subo a un escenario me pongo colorao,
y ese color es todo de la Concep.
Porque hay que ver lo que le luce.
De vez en cuando la mente se me queda en blanco.
Ramón, esto no será plagio ,
porque lo de la mente en blanco
es solo de vez cuando.
Quizás la explicación a todo esto sea que yo en eso de interpretar estoy mas verde que un ecologista fumador, intentando reciclar los mecheros y las colillas en una “deixalleria”.
Vamos que me encuentro tan raro como una Rosa verde, aunque los verdes que pinta la Rosa son frescos y naturales
y yo no voy oscurecerlos con mis chocarrerías.
¡Que no son materiales reciclables! –me dijo la de la “deixalleria”.
Y a esa no le expliques historias de colores.
¿Y que haces después con los mecheros y las colillas?.
Pues tragarte un marrón, que si fuera el de la Monica no me habría importado tragármelo, porque ella consiguió hacernos disfrutar de un color olvidado.
Los mecheros y las colillas se fueron otra vez para casa. Y cuando dejaron de ser marrones pensé en tirarlos al primer contenedor que apareciera, pero no quise convertirme en un hombre tan gris como el del Sabina, perdón como el del Juan Manuel, porque el de Sabina solo llevaba el traje de color gris, y el del Juan Manuel lleva de color gris hasta los calzoncillos. O eran blancos. Otra vez el blanco
Es una persecución.
Espero que todo este relato entre nervios y colapsos no acabe mas negro que el requiem de Mozart o que el negro de Ramón. Aunque ese negro, es tan transparente, tan transparente que parece blanco,
joder con el blanco.
Ha sido una confusión,
pero es que yo no tengo la culpa que tanto el negro como el blanco
se llamen Ramón.
Y además el blanco es el padre de todos los colores y puede aparecer donde le de la gana. Y digo padre porque madre no, no, porque todos los colores son muy masculinos. Anda que si la representación se nos convierte en un espectáculo machista las lilas y las violetas se nos van rebelar. A no ser que todos los colores sean mariquitas David. Porque el rosa mas bien parece transvestido, o unisex, el rosa, la Rosa, una rosa. Trinitario no, seguro. Vamos lo digo yo. Y yo de rosas se mucho. Y de trinitarios creo que también.
Yo de rosa se algo porque donde yo trabajo fabricamos polvos de color rosa, de ese color rosa cariñoso de la Teresa, ella diría que es un color para repartir. Aunque los polvos de las minas son solo para las plantas, para las plantas que dan hermosos frutos, hermosos frutos como las dulces naranjas de la Sara, naranjas si, porque ella jamás nos pintaría calabazas, ni aunque el día se vista de gris porque el sol ha perdido su amarillo.
Alegría, que a los mineros, los han vestido de butaneros, Sara te has pasado.
Ha llegado la estación de los colores, esta vez con lluvias,
y al Sabina
no le han robado el mes Abril,
gracias de la Fina
que vino con sus flores
hermosas, divinas
vinieron las lilas.
Porque las violetas de la Elvira
ya llegaron antes con su sorpresa de finales de invierno.
Joder que me quedao amarillo relatando, ¡que mareo David!, anda, sácame una sonrisa de tu chistera, y lléname la cabeza de colores, porque hasta las estatuas de las Ramblas se han movido sin motores, sin monedas, sin espectadores.
Azul
22.1.10
¡Nosotras que nos queremos tanto!
¡Nosotras que nos queremos tanto!
Sobre la mesilla de noche descansa un libro, "Nosotras que nos queremos tanto" de Elsa Serrano, fue lo último que estabas leyendo añorándome en la lejanía, no pudiste terminarlo, allí descansa tal cual lo dejaste haciéndome compañía y recordándome cada día que te fuiste para siempre, dejándome con mis utopías. Eras vos la que necesitaba mi fuerza, te aferrabas a la cola de mi barrilete para ascender libre y volar sin miedos tomada de mi mano.
Era yo la que te protegía, siempre fue así sólo que esa vez no pude, mis dedos no pudieron alcanzarte, no pude arrebatarte de las garras de la señora de las tinieblas.
Odié con el corazón desgarrado, lloré, rabié, me enojé con Dios, maldije a la vida y cerré los ojos no queriendo ver, seguías conmigo, como antes, como siempre.
Sigo oyendo tu voz dulce y tierna, sigo repitiéndote "te quiero", sigo diciendo que eres mi otra mitad como soliamos decirnos y explicábamos a nuestros hijos por qué eramos la mitad de la otra, tan unidas que nada nos separaba.
La vida me mutiló y me dejaste sin sueños.
Viviste llena de miedos, fue así desde que éramos chiquitas y yo con mis pocos años, te cobijaba y amparaba dándome de golpes con quién te hacía daño, cosas de chicos pero no me doblegaba ningún temor. El tiempo transcurrió y vos pegada a mis costillas tropezabas para que yo te levantará y montada a la estela de mis audacias, enfrentabas la vida.
No pude custodiarte contra lo inevitable de una enfermedad cruel y dolorosa, imploré tanto, tanto...prometí tantas cosas para ser oída, grité de angustía a un Dios sordo que me dejaba sola, que me amputaba parte de mi misma y como crisálida que se muta, te convertiste en sombra.
Te agrandas para sostenerme cuando flaqueo, te empequeñeces ante mis osadías, caminas a mi lado, detrás o delante de mí, siamesa adosada a mi corazón que te añora buscando tus brazos, para estrecharte contra mi pecho hoy solitario.
Te recriminé tantas veces tu abandono,... mi fortaleza radicaba en vos, en tu debilidad, comprendí que sólo vos eras mi coraje, me traspasabas tus temores para que yo, mayor que vos un año, me enfrentara a todo ahuyentando fantasmas.
Estás, vives en mí cada día, te traje conmigo y esparcí tus cenizas en un mar con el que soñabas, haciendo realidad la quimera que te aventuraba a seguir mis pasos atravesando un océano de fantasías.
He desbordado lagos y pántanos con lágrimas que no dejan de brotar,...¡te necesito tanto!...sólo vos eras carne de mi carne, mi propia sangre.
Querida Silvita, Cuca de mi alma, hermana mía, me sostiene saber que nos encontraremos algún día, que serás vos quién me ayude a cruzar el río que nos separa en ésta vida.
¡Nosotras que nos queremos tanto!...ni la hoz macabra de la muerte te arrancó de mí ánima por la que correteas libremente, sin envejecer, eternamente joven y bella, inyectándome la intrepidez de la valentía para recorrer en camino que soñabamos las dos.
Te quiero.
Hoy deberías cumplir años y no estás, pero sigues viva dentro mío que no dejo de recordarte. He vuelto y el libro sigue descansando en mi mesilla de noche. Sigo otro sueño pero el que deseabamos juntas, ese nunca se hará realidad.
Te quiero.
Mónica
16.1.10
Els primers del 2010
19è Certamen de Microrelats: NAS
...Y pensar que aquello que lo acomplejó toda su adolescencia, hoy siendo un hombre, era su mayor atractivo... ¡Su nariz!! (Mónica) 3r ex equo
Tenia una berruga pilosa en un nas prominent, sempre l’acompanya una escombra. Un mal dia va marxar per la finestra. (Núria)
-Tu, no et colis! Quins nassos!
- Nassos no, un nas. Ma mare creia que tindria bessons, però mira, només vaig sortir jo. (Sara)
Amb tenasses el desnasà. Era Anastàsia, gallinassa anassequible. Germanastre d'Ignasi del Nàstic. Gimnasta nascuda a Bonastre, ara, la pesiganassos. (Juan Manuel)
El va estrènyer amb força contra seu i va tancar els ulls
- Begs! Què és això tan humit?
- Perdona, és que el nas em regalima. (Fina)
Feliz mota de polvo era, cuando ¡zasca!, me succionaron a una profunda cueva quedando pegada a un tibio y espeso magma verdeamarillento. (Eduard)
Hi entro decidit. El vi gira vertiginós sota meu. Les aromes esclaten, volen, em penetren... Aaaaaaahhh! Quin gust ser nas! (Teresa)
Avançava inexorable, indiferent al pànic que causava, envaint espais, anorreant distàncies... ella veient-se esclafada, digué: No calen petons! Amorra’t directament! (David) 2n
Canvia de color,
depèn si fa fred o calor.
Fa candeles i burilles si el propietari
és un senyor ordinari. (Rosa) 1r
De què va la història? Va d’un nas. Quin nas? Sí, del nas que té 365 dies. (Elvira)
¡Que trompa mas grande tienes!. Para olerte mejor, chatita. Y con dos narices se zampó otro chato de Moriles Montilla. (Manel) 3r ex equo
El Desembre congelat i el nen petit despullat!
Dos nassos l'escalfaven i no donaven abast!
Collons!!! Vestiu-lo, que ja n’estem farts! (Concep) 3r ex equo
Mientras ardía en la chimenea, descubrió que su vida era una farsa al mirar como le crecía la nariz a Gepetto. (Ramon G.)
...Y pensar que aquello que lo acomplejó toda su adolescencia, hoy siendo un hombre, era su mayor atractivo... ¡Su nariz!! (Mónica) 3r ex equo
Tenia una berruga pilosa en un nas prominent, sempre l’acompanya una escombra. Un mal dia va marxar per la finestra. (Núria)
-Tu, no et colis! Quins nassos!
- Nassos no, un nas. Ma mare creia que tindria bessons, però mira, només vaig sortir jo. (Sara)
Amb tenasses el desnasà. Era Anastàsia, gallinassa anassequible. Germanastre d'Ignasi del Nàstic. Gimnasta nascuda a Bonastre, ara, la pesiganassos. (Juan Manuel)
El va estrènyer amb força contra seu i va tancar els ulls
- Begs! Què és això tan humit?
- Perdona, és que el nas em regalima. (Fina)
Feliz mota de polvo era, cuando ¡zasca!, me succionaron a una profunda cueva quedando pegada a un tibio y espeso magma verdeamarillento. (Eduard)
Hi entro decidit. El vi gira vertiginós sota meu. Les aromes esclaten, volen, em penetren... Aaaaaaahhh! Quin gust ser nas! (Teresa)
Avançava inexorable, indiferent al pànic que causava, envaint espais, anorreant distàncies... ella veient-se esclafada, digué: No calen petons! Amorra’t directament! (David) 2n
Canvia de color,
depèn si fa fred o calor.
Fa candeles i burilles si el propietari
és un senyor ordinari. (Rosa) 1r
De què va la història? Va d’un nas. Quin nas? Sí, del nas que té 365 dies. (Elvira)
¡Que trompa mas grande tienes!. Para olerte mejor, chatita. Y con dos narices se zampó otro chato de Moriles Montilla. (Manel) 3r ex equo
El Desembre congelat i el nen petit despullat!
Dos nassos l'escalfaven i no donaven abast!
Collons!!! Vestiu-lo, que ja n’estem farts! (Concep) 3r ex equo
Mientras ardía en la chimenea, descubrió que su vida era una farsa al mirar como le crecía la nariz a Gepetto. (Ramon G.)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
