29.4.12

SOBRE L'AMOR 2



CARTA D'AMOR

Estimat Isidre:

Imagino la teva estranyesa en rebre aquesta carta. L’he escrit amb tota la sinceritat i amb pinzellades sagnants del meu cor.
Quan arribi a les teves mans segurament ja no hi seré. I això m’ha fet recompondre les forces en aquest darrer i únic acte de valentia.
No podia però, anar-me sense abans revelar-te el meu secret.
Si me n’anava en silenci, la meva vida no hauria tingut sentit.
Ara, en el final, necessitava donar vida als meus sentiments, al més pur que va néixer dins meu.
Tu has estat l’amor de la meva vida. I ni tan sols ho sospitaves.
Per a tu no he estat més que la veïna de replà. D’infants recorríem el camí cap a l’escola plegats. Moltes tardes compartíem berenar i els diumenges a la tarda venies amb la teva germana a casa meva a jugar.
En créixer les nostres trobades es van espaiar, i coincidíem casualment a l’escala. Sempre tenies una frase amable. En aquella època anaves amb una colla de nois de la teva edat i entrares a treballar de mecànic en un taller.
Al cap de poc et comprares una motocicleta, i jo ja començava a espiar les teves anades i vingudes.
En aquell temps jo ja et buscava i tenia pensaments per a tu. Però no em vaig adonar que t’estimava fins aquell diumenge camí a la font.
Llavors poques vegades anàvem plegats, però aquell dia va ser especial. Havia estat l’aniversari de la meva mare i us havíem convidat a menjar pastís amb nosaltres, a mitja tarda ens proposares d’anar a fer un volt. Te’n recordes?
Va ser el dia més feliç de la meva vida.
De la teva germana sorgí la idea que em portessis en la moto. Em vaig estremir rodejant la teva cintura.
Era la primera vegada que t’abraçava.
Llavors vaig saber que t’estimaria sempre.
Al poc temps la teva mare em va dir que festejaves.
La llavor de la inquietud i el desassossec van germinar en mi.
La moto poques vegades era en el portal i quan finalment coincidíem era de refilada, saludant-me amb la mà.
Però ja no tenies temps per a mi, i jo tenia tot el temps per a somniar-te.
Mesos més tard la mare m’anunciava que et casaves.
Aquella nit vaig desitjar no despertar-me. Era la primera nit que em moria per tu, sense tu saber-ho.
Després del teu casament em vaig recloure a casa, més tard el pare es posà malalt i es quedà immòbil al llit, i la mare estava delicada. Al poc la teva germana, la meva amiga, també es va casar.
El pitjor, però va ser la teva absència. Saber que era inútil tot intent de veure’t. Havies anat a viure al poble de la teva dona. I van passar un seguit d’anys estèrils i jo m’anava marcint en el meu pis. Finalment em vaig quedar sola, amb el meu sentiment.
Ben entrada la maduresa tot canvià. La teva nombrosa família s’instal·laria al pis del davant.
I jo et vaig retrobar després de tota una vida d’absències, amb el rostre solcat pel pas del temps, amb el teu cabell brillant i vellutat replet de blanc.
Tornava el company de jocs, el veí de replà, la meva raó de viure.
I començaren els millors anys de la meva vida.
La teva dona es convertí en la meva amiga i els teus fills em consideraven de la família. I tu sempre em dedicaves una frase carinyosa quan ens trobàvem en l’escala. He assistit al casament de tots els teus fills i vaig sostenir la mà de la teva dona en el seu darrer segon.
I ara que ens havíem quedat sols en el replà, i havia sentit renéixer l’esperança de poder tornar-te a rodejar amb els meus braços com aquell dia d’excursió a la font. He arribat al final del meu camí. Però la meva existència haurà estat justificada si en algun moment em dediques un bri del teu pensament.
M’acomiado de tu, amor meu, encara que al fer-ho se m’esquinci l’ànima, amb tota la veneració que sempre t’he professat.

La teva fervent i humil servidora,

Claustre Matifoll

26.4.12

RELATS SOBRE L'AMOR 1


LA TIETA   

La Berta no havia tingut massa sort en la seva vida afectiva. Sort que ara, al llindar de la vellesa, havia trobat l’estimació i l’afecte que fins avui no havia obtingut. 
De ben joveneta es va casar amb el Jimmy, un músic que es passava llargues temporades entre gires i concerts. El poc temps que era a casa el dedicava més a practicar amb el saxo que amb la Berta. L’enamorament inicial va anar-se esllanguint i poc a poc el sentiment de solitud va anar-la envaint fins a fer-se insuportable. Li va costar de prendre la decisió, però després de donar-hi voltes li va plantejar la disjuntiva: la música o ella. La separació fou amistosa, però aquella manca de companyia la rosegava per dins com un cuc… 
Mai ho va comentar a ningú de la feina, però li semblava que des de llavors ençà el Tommy, l’encarregat del magatzem, la mirava d’una manera especial. No feia massa de la separació i es feia la desentesa. No volia donar passes en fals i equivocar-se un altre cop. Sense buscar-ho coincidien, però, cada dia a la màquina dels cafès i de les mirades, el Tommy passà a les paraules:
- Bé Berta. El dimecres hem de tornar-hi a la tarda. Que et sembla si dinéssim plegats. S’enrojalí a l’instant i es quedà sense paraules. Aquell noi no estava pas malament. Es veia prou fort i amable… 
- Ostres, no sé que dir…bé potser sí, si de cas…ja t’ho diré. 
A partir d’aquell dia, almenys els dimecres se sentia una mica més acompanyada, si més no per dinar. Descobria en el Tommy una persona complaent i divertida que li feia passar una bona estona. I era tan alt i ben plantat…Els dimecres, s’ampliaren als dissabtes al vespre per anar a sopar i al cinema i també ¿per què no? per passar junts la nit. Per fi aquelles interminables nits de solitud s’havien acabat i ara tocava de gaudir-les. 
Un dissabte el Tommy la trucà per dir-li que no es trobava gaire bé i que no aniria a sopar. Altre cop sola. Una mica de paciència que només era una nit… Però com si fos malastruga, a la setmana següent, hi hagué una segona nit…
 - No saps el greu que em sap Berta, però tampoc podré venir. He de dur el meu pare a l’hospital
- Què li passa? 
- Està molt tapat i ha agafat febre
- A quin hospital aneu?
- Mmmmm. Al de l’Esperança.
No podia agafar el son aquell maleït segon dissabte i ja no suportava la solitud. Així que es vestí i se n’anà a trobar al Tommy. Almenys li faria companyia encara que fos al passadissos de l’hospital. 
- Doncs no senyora, no hi ha hagut cap ingrés amb aquest cognom. Ho sento. –li digué taxativa la dona del taulell 
Aquelles paraules i el to emprat feren nià la sospita al cor de la Berta. 
-Hospital de l’Esperança, quina broma. Deu ser de la des-esperança –se li escapà. 
Les noves excuses que anava rebent del Tommy eren l’evidència del seu engany. La casualitat va fer que la nit de l’enèssima excusa el vegés acompanyat d’una rossa a la sortida del bingo... 
No volia veure’l mai més i en conseqüència va demanar la liquidació a l’empresa. Llençava la tovallola amb els homes. Es resignaria a fer de tieta tota la seva vida. I així va passar més de trenta anys… 
Aquell matí, com cada matí, va pujar la persiana del menjador. Era al carrer davant de casa seva, moll després d’una nit de trons, immòbil i amb la mirada perduda. El seu cor endurit per tants anys li va fer un salt. Notà que se li accelerava el pols i respirà fons intentant de controlar-se. De cop ho vegé clar. Tota la vida sola i enganyada, però, ara a les velleses, aquell del davant li donava la plena seguritat de recuperar la companyia i la fidelitat que la vida li havia negat. A la tercera va la vençuda no? Impulsivament obrí la porta i es fongué en una abraçada amb el nou-vingut. Li posaria Bobby i a partir d’ara serien inseparables, però per començar calia desinfectar-lo i treure-li les puces. Després li compraria un collaret ben maco...

17.4.12

A l'abril un màxim de 30 paraules

39è certamen de microrelats: DENTS


Després d'explicar-li que les tenia grans per menjar-se-la millor, li clavà dentellada i se la menjà. Després, glopejà fluor. Fins i tot els llops es preocupen per les seves càries! (Sara)

Per les bodes de platí volíem encarregar dents noves. Però amb la crisis abaixaren les pensions. Ara per menjar carn he d’esperar que acabi i em passi la dentadura. (Juan Manuel) 2n

Desesperado cogió la maza y empezó a golpear los dientes, machacándolos uno a uno, con odio, hasta astillarlos y convertirlos en una masa uniforme. Al acabar la picada estaba lista. (Ramon G.)

Li queden poques dents, només dos magnífics ullals. Incomprensiblement es mor. Abans però, complirà el seu últim desig: anar a l’Àfrica... no vol desaparèixer sense tastar la sang de pigmeu. (Teresa)

El Pol es rentava les dents. Com ho fan per fer la pasta de dents amb ratlles?. Vaig fer veure que no el sentia, les mares no ho sabem tot!! (Fina)

No hi havia pany que se li resistís, era el millor lladre del món. Mai l’enxampaven, s’enduia poca cosa, però tothom sabia que havia passat. El seu pseudònim: Ratoncito Pérez. (David) 3r


Era noche de luna llena. La acorraló mirándola con fiereza, mostrándole los dientes la baba le caía por la comisura de la boca. Por amor lo besó, rompiendo el hechizo. (Mónica)


Li caigueren les dents menjant llonganissa. Desdentada, en l’autobús es trobà una nova dentadura. Amb ella sent un enorme desig de mossegar colls i olorar sang fresca. I aquells ullals!!!!! (Núria)


Amb el cap a les mans, acariciava el front, el contorn dels ulls, la silueta del nas, la barbeta... En adonar-se dels queixals corcats Hamlet no pogué començar el monòleg. (Ramon T. ) 1r


M’havia tocat dormir amb la iaia, feia calor i tenia set. La iaia era previsora, tenia un got d’aigua damunt la tauleta... Ostreeees... havia ficat les dents dins del got. (Rosa)


Deien ser persones independents

aviat descobrírem que eren dependents

doncs els capitostos estaven pendents

dels “regalets” rebuts. Eren tot dents (Eduard)


Los dientes de ajo navegaban entre chorizos de sangre y toda clase de semillas transgénicas ¡colmillos, como para espantar vampiros!. Gritó “dientes de sable” mientras masticaba con sus muelas de juicio. (Manel)


L’acomiadaren de la feina perquè s’havia quedat sense dents. Era la “riota” de tots! El llop desdentat, no es podia menja
r ni a l’àvia ni a la caputxeta! (Concep)