Els microrelats de l'abril

30è Certamen de Microrelats: OU/S

Alguien había mordido mi huevo de chocolate, maldito asesino. Con mi superespray de nata me dispuse a saborear la venganza. (Ramon T.) 1r ex aequo

Novell com era, es va equivocar i es va posar el condó fluorescent als ous. Semblaven les bombetes d'un puticlub. (Sara) 3r ex aequo

- Vols que et pinti els ous?
- Queeeeè????
- Així marronets són sossos, millor blaus, vermells, amb sanefes...
- ???????????
- Uns ous de Pasqua divertidíssims!!! (Sara)

Qui havia posat aquella pedra?. Comprava, quan el vaig veure. Preparava el somriure quan vaig ensopegar. Es trencaren els ous. (Núria)

- La gallina Caponata quería mucho a sus polluelos.
- Y como es eso?
- Porque le costó un huevo tenerlos... (Ramon G.)

Aquest lloc té una calefacció collonuda, però és massa petit no m’hi bellugo, hauré de sortir... tampoc s’hi està malament fora de... l’OU. (Rosa) 3r ex aequo

Estava fart que li toquessin els ous. I un dia els va amagar.
- Pep on tens els ous?
- Darrera el taulell. (Concep) 2n

El reptil miró sus huevos eclosionados y observó los polluelos. Se rió sabiendo que ella fue antes que el huevo. (Juan Manuel)

Tenen reunió, volen saber què es cou. Els parlen de problemes nous i de retallar els sous, tenen uns… collons! (Teresa)

Aquesta és la història d’un ou, dos ous… la gallina i una truita de patates.
Primer va ser:
- Oou !
- Quina gallina!!... (Manel)

Malament si no en tens, però millor un parell de ben posats que mitja dotzena a la nevera. Ah! Roden i no boten. ¿OK? (Eduard) 1r ex aequo

ADMIRO

Admiro un vaixell balancejant-se damunt la mar. Una mar de plata, brillant. Que m´inspira i em dóna vida. I tot és calma en aquest despertar de primavera. I el dia passa i la gent ara ve, ara se´n va. Quan cau la tarda, els vaixells tornen i la gent ara ve, ara se´n va. I la mar queda amb la seva presència majestuosa i silent. Tal com una meretriu ens acull, es rendeix, ens sacia, ens fa fruir.

Orgullosa i altiva doncs és conscient que després del joc, tan sols quedarà ella.

M´HE VINGUT A ACOMIADAR

M´he vingut a acomiadar de tantes coses viscudes que un dia em feren feliç.

Queden els records i les ferides. Sentint el repicar alegre de les campanes, torno a la meva infantesa, a les faldilles de quadres, als mitjons blancs, a les trenes, a la cua de cavall. A la carpeta

decorada amb fotos dels Pecos.

A les passejades amb les amigues els diumenges a la tarda, escapant de no se què, perseguint a no se qui. A les excursions dominicals amb la família, a la olor a colònia del pare, a la pell de la mare. Al pupitre escrostonat i arrenglerat, que mirava ala pissarra. Als guixos i a l´esborrador. A la bata de quadres. A les tardes de diumenge al Condal. A l´època que m´ha tocat viure. Al poc que he disfrutat i a tot allò que he perdut.

Penso que podia haver fet més. Podia haver estimat més i millor.

Penso que podia haver viatjat més, somrigut més. Pesa massa l´absència i la solitud.

M´acomiado amb la consciència de que, en el fons, sóc allò que m´ha tocat ésser.

I així em conformo, en el final.