Quan
_Així, es va dir per a
ella mateixa- si el pare és de Mart i la mare de Venus, JO SÓC LA FILLA D ’UNS
EXTRATERRESTRES. I, a més, tinc nom de planeta. Per tant, JO TAMBÉ SÓC UNA
EXTRATERRESTRE!
Des
d’aquell dia, cada matí, quan la
Lluna es rentava la cara, tenia por que quan es mirés al
mirall, es veiés de color verd. Però de mica en mica se’n va anar oblidant.
Fins que va arribar el dia que els seus pares, tot cofois i agafats de la mà,
li van anunciar que tindria un germanet.
_Oh,
no, un ALIEN! Un ALIEN!- va començar a cridar la Lluna.
I
és que feia pocs dies, en un dels seus atacs de curiositat, havia espiat els
pares quan es miraven una pel·lícula, en què d’una panxa que anava creixent com
la de la seva mare, en sortia un monstre extraterrestre que li deien ALIEN!
Entremig dels plors i sanglots de la
Lluna , els seus pares van aconseguir explicar-li que allò que
portava la seva mare a la panxa, no era cap alien ni res que s’hi assemblés, sinó
que en sortiria un nen, fruit de l’amor que els seus pares es professaven.
Quan,
anys més tard, la seva mare li recordava aquesta anècdota, la Lluna no podia parar de
riure, tot i el mal que li feia el seu propi “alien” que portava al seu ventre
quan se li clavava contra la bufeta. Potser si que els seu fill era fruit de
l’amor, però en aquells moments ella només tenia mal d’esquena, mal de ronyons,
mal de tot.
Potser
si que era fruit de l’amor, però el seu havia sigut un amor fugisser, un amor
que s’havia esvaït en el moment que la
Lluna , es va plantejar si es veia passant la seva vida al costat d’aquell home. I es va
dir que no, ni s’hi veia un any, ni deu, ni tan sols un mes. I el va fer fora
de la seva vida, sense dir-li que el seu amor de tres mesos escassos donaria
fruit. La lluna només es veia estimant el seu fill, tot i la por terrible que
tenia al dia que el seu petit “alien” decidís, tot curiós, sortir del seu
ventre a explorar món.
