El perquè de tot plegat

Tothom té dins seu un munt d’històries per explicar basades en les seves experiències, úniques i intransferibles, o en la seva manera de veure la realitat, o en allò que ha somiat, imaginat o llegit. Així doncs, es pot dir que tothom en un moment o altre de la seva vida es converteix en un narrador d’històries.

Les històries poden ser explicades de moltes maneres, a través de la música, del cinema, de la pintura, de l'escultura... nosaltres ho fem jugant amb les paraules.

Les regles del joc són utilitzar la imaginació, l'observació, la perspicàcia, la memòria o les nostres lectures per iniciar un viatge incert que culminarà en un text més o menys llarg que explicarà una història.

Fa més de tres anys que hi juguem conjuntament i compartim les nostres històries entre nosaltres. Ara volem compartir-les amb tots vosaltres. Fins ara les estem compartint per capítols a l’Esparver així com a dues lectures públiques a l’auditori de l’Escola Municipal de Música.

Al final de cada escrit hi trobareu la música que l'acompanya, per poder-la escoltar mentre llegiu el text.

Esperem que passeu tan bona estona llegint-les com nosaltres creant-les.

Colors: Presentació

La vida.
Il·lusions i desenganys, esperances i derrotes. Sol i boira. Caigudes. Costoses aixecades. Llum i foscor. Herba acabada de tallar. Travetes i abraçades. Serena nit d’estels i lluna plena. Sensacions. Fred i calor. Amarg i dolç. Tantíssims records, retalls de vida fotografiats. Riure i plorar, alegries i penes. Molts treballs i sovint poca recompensa.
La vida.
Sabors, olors. Roba neta acabada de planxar. Plat d’escudella a l’hivern. El sol. El vent. Plou, la terra mullada. Un peto. Sentiments. Odi i amor. Amistat i traïció. Crits i silencis, ensurts angoixants, boniques sorpreses. Pors. Dolors. Perdre i guanyar, dalt i baix, molts camins, moltes cruïlles.
La vida.
La lluita. Els uns, els altres. Tots. L’infància i el joc. La primera vegada. L’amagatall secret. Paraules a cau d’orella, entremaliades mirades. Berenars al carrer. Insults barroers, anhels trencats. La màgia d’aquella nit . Cafè acabat de moldre. La mort d’un amic.
La vida.
Llençols al balcó. Cançons estimades, musiques que porten llàgrimes. Aquella tarda tan tranquil·la. Equivocar-se. Tristes baralles. Un llibre a la mà. Els dibuixos del foc dins la llar. A voltes ple, a vegades ben buit. Muntanyes i platges. Horitzons. Tanta carretera darrera i molta al davant. Mare, pare, fill, filla.
La vida.
Quantes persones creuades, quantes coses viscudes, quantes petjades al rellotge de sorra. Tants i tants moments. Uns maleïts, d’altres feliços. Uns recordats com preuades joies, d’altres encara ens fan esgarrifances a l’esquena i d’altres que donaríem per oblidar del tot. Tantíssimes pinzellades, ets paleta de pintor de tons infinits, si!
Oh!. Quina quantitat de colors conté una vida.
La vida.
Els colors.

Colors: Vermell

VERMELL

De quin Color és l’amor?
del color de les roselles,
del rogenc del cel al capvespre,
del vermell de les cireres,
del color de la sang i
del color del cor.

Va obrir els ulls a la unitat de cures intensives d’un hospital de Barcelona, no sabia quin dia era, ni quina hora, però de seguida va entendre que per fi s’havia despertat.

Tenia la boca seca, volia demanar aigua però no podia, el seu cos immòbil estava profundament cansat i ple de tubs que sortien per totes bandes de sota el petit llençol blanc que tapava escassament la seva nuesa.

A la cara hi portava la màscara d’oxigen, en un dit de la mà hi tenia un didal del que hi sortia un cable connectat a un ordenador on es podien llegir les seves constants vitals, pressió sanguínia, pulsacions, ritme cardíac…
Al braç esquerra, injectat directament a la vena hi duia una cànula llarga que viatjava per dins fins arribar a l’ànima, per on li anaven introduint diferents fàrmacs, algun d’ells era la droga que li esborrava el dolor permetent-la somriure i ser feliç.
Per la vena de l’altre braç li entrava un líquid vermell que recorria tot el cos per sota la seva pell i li retornava l’energia perduda.

Al final de la gruixuda i llarga cremallera plena de punts que s’estenia al llarg del tòrax, li sortien dos fils d’acer que dies mes tard va saber que estaven clavats al cor, la seva missió era transportar la corrent per si aquest s’aturava.

Una mica mes avall, tenia dos forats a la carn dels que hi sortien dos tubs grossos i transparents com dues manegues, per on de tant en tant expulsava algun coàgul de sang, finalment portava connectada la sonda.

Mai havia estat tants dies sense dutxar-se, amb el cap brut i sense pintar-se els llavis, però era feliç. Cada cop que li desconnectaven un tub, sabia que la seva llibertat era més a prop. Fins que va arribar el diumenge al vespre i la van portar a una habitació normal de la planta de cardiologia.

Fora de la UCI, li esperaven uns dies alegres i difícils, dies en els que el dolor seria tant intents que l’engoliria tota fins a deixar-la amb la pell i l’os, però a pesar d’això seguiria feliç i agraïda a les persones que l’havien ajudat i acompanyat en aquells moments, agraïda també a les mans suaus i netes del cirurgià que havien fet possible que el seu cor tornés a bategar, a les infermeres per la tendresa del seu tracte i tots aquells éssers invisibles que donant la seva sang li havien salvat la vida.

Per uns instants, li va venir al cap el record de dies enrera, quan es va acomiadar del seu home al entrar al quiròfan, i li va dir amb un somriure:- “fins desprès”, mentre en el fons pensava que potser no el tornaria a veure mai mes.

Aquest fins després s’havia complert, per això la seva felicitat era immensa, perquè podria tornar amb les seves filles i amb les persones que estimava.
El mal son quedava enrera, tenia davant seu una segona oportunitat.

En el fons sempre ha sabut que la raó aprèn coses que només el cor ensenya.

Hi ha una frase de Voltaire que diu : “L’amor és la més forta de totes les passions, perquè ataca alhora el cap, el cos i el cor.”

Concep

Colors: Violeta

VIOLETA

Tot just floreixen les violes al jardí. El seu perfum em porta a la memòria el record de fa molt de temps, el record d’una ampolleta d’essències de violes.

Molt petita era quan el vaig tenir. En sentir-lo a les meves mans em feien venir esgarrifances…, no m’atrevia a tocar-lo… Era tan fràgil… I quina fragància desprenia al voltant del seu entorn… Recordo que no sé que va ser si el seu perfum o l’efecte del seu color violeta. que entre ells es comuniquen i guarden grans secrets; però en aquell moment vaig plorar. Estava envoltada de tanta emoció i tanta màgia que em vaig quedar hipnotitzada per tot el que m’envoltava mirant el seu tap tant singular, que em mirava sense veure’m. Endormiscada, apreciava els valors que aquella ampolleta em feia recordar. Donant-li fruit a la imaginació, vaig deixar penetrar-me a les profunditats que m’oferia aquell ambient com si d’un gran mar es tractes. I veia bombolletes assolides pel color i la llum que es troben al final de l’invisible, allà on és la frontera entre la realitat i el somni. I gaudint de la broma tòrrida, pel camí recorregut dintre d’aquesta ampolleta tant insignificant però al mateix temps tant gran, sentia com el temps transcorria lentament, i podia gaudir més plenament de les seves virtuts. Em sentia dintre d’una bombolla on la llum resplendeix per si mateixa…

Han passat els anys, i encara m’emociono al recordar-la. Em fa sentir liberal per un sentiment d’amor, per un aroma i un color.

El color violeta és espiritual. Absorbeix tot allò negatiu. La flama violeta prové de la sèptima esfera, és un raig de sabiduria ja que té una energia transmutadora per la raça humana. La transmutació, el perdó i la pau, sentiments i pensaments.

Ser admiradora del color violeta és despertar al saber que puges en un furgó de la cua de la història.

Elvira

Colors: Rosa

ROSA

Després d’una adolescència nefasta i una primera joventut no gaire més engrescadora, quan el seu futur es començava a dibuixar ple de caixes d’antidepressius gastades, i bons propòsits mai complerts, li va fer un tomb el cap.
Sense aturar-se a pensar-ho, sense dir-ho a ningú, va fer la maleta i va marxar. Els incomptables dies gastats consumint ficció, van fer que el seu subconscient la portés a París. Mentre volava, entaforada entre dos passatgers voluminosos en un vol de baix cost, sentia dins del cap tot de melodies cantades amb veu rogallosa i música d’acordió: Olalà! Apa, a viure la vida! Amb un nivell de francès après d’una mestra que mai havia travessat la frontera, i una maleta plena de somnis i paquets de galetes, es va plantar a la ciutat de la llum sense cap pla en concret.
L’emoció li feia tremolar el plànol de París entre les mans. Estava tan delirosa de veure-ho tot, que aviat la maleta li va començar a fer nosa, tanta que va decidir desfer-se’n. Davant de la Tour Eiffel, envoltada de turistes, es va posar les galetes a les butxaques de l’abric i la va deixar al costat d’un contenidor. Així, lleugera com un ocell, seguida per la mirada atònita d’un grup de japonesos, va començar a caminar amb el cor bategant-li amb força.
Va recórrer París durant dos dies i dues nits, no va parar fins que els peus ja no li cabien dins les sabates. Tenia els ulls tan enrogits que li costava obrir-los; llavors, en un carreró amagat a prop del barri llatí, va veure un cartell escrit amb lletres tremoloses que anunciava: “M. Poiret, lloguer d’habitacions”.
L’escala era fosca i feia una olor desconeguda, agradable. Una pitrera enorme vestida de flors li va obrir la porta, seguida de la veu riallera de la propietària.
- Bon dia senyoreta! La puc ajudar?
- Té alguna habitació lliure?
- I tant maca! Benvinguda a casa! Au, vine, que fas cara de cansada.
Sense parar de parlar, Madame Poiret la va conduir escales amunt fins que es va aturar i va obrir una porta. Com un quadre, la finestra emmarcava un entramat de teulades humides, que conduïen sinuosament la mirada fins el campanar de Notre-Dame; el sostre s’inclinava cap el capçal del llit, presagiant cops de cap somnolents. Un petit escriptori i un minúscul armari completaven el mobiliari de l’habitació més meravellosa que ella mai s’hagués pogut imaginar. Veient la cara que feia, la mestressa va somriure i va sortir tancant la porta al seu darrera. Amb un sospir es va deixar caure damunt del llit i va dormir.
L’endemà es va despertar com nova. El bany, que era la final del corredor, era tant pulcre i minimalista com l’habitació, i tot feia aquella olor especial que havia sentit en arribar. Un cop dutxada, va baixar les escales fins el pis de la propietària, que l’havia convidat a esmorzar. La porta era oberta; guiada pel soroll de converses va arribar al menjador, on al voltant de la taula parada hi havia una dona rossa de mitja edat, un noi asiàtic i una parella jove de raça negra, a la que Madame Poiret es dirigia en anglès amb un marcat accent americà, però amb la mateixa fluïdesa, passava del que li van semblar rus i japonès per parlar amb els altres dos hostes, rient i fent anar les llargues pestanyes com una papallona. Fins aquell moment no s’havia adonat que a ella sempre li havia parlat en català.
- Com és que no t’has canviat de roba?- li va dir dolçament.
- És que no tinc res més...
- Segur que a l’armari hi ha alguna cosa.
Ho va dir amb tanta seguretat, que no es va atrevir a replicar. Després a la seva habitació, el primer que va fer va ser obrir l’armari. En un solitari penjador, hi havia un vestit de forma indefinida d’un color rosa subtil. No va poder reprimir un somriure; ella que mai s’havia posat res que no s’ajustés a la gamma dels colors de la tardor més fosca, no s’imaginava dins d’aquella roba. Però se’l va posar, i al moment el vestit se li va adaptar al cos com una segona pell. Era suau, càlid, sedós... portar aquell vestit era un plaer de difícil comparació, que la feia sentir feliç des de dins. El sol va fer brillar les teulades de París.
Els dies corrien i s’enllaçaven. Madame Poiret tenia un do, una facilitat natural per ser feliç que s’encomanava. Casa seva era un no parar de gent de totes les races, edats i procedències, a les que Madame escoltava, feia riure i aconsellava, i que quan era l’hora, abandonaven la ciutat entre llàgrimes i promeses de tornar.
Ella no es plantejava marxar. Dedicava bona part del seu temps a passejar, observar i aconsellada per la seva patrona, va començar a escriure. L’olor de la casa ja l’havia impregnat, i cada dia al seu armari hi trobava un vestit solitari, que era just el que ella desitjava.
Asseguda a l’escriptori, contemplant el sostre de la ciutat des de la finestra, omplia pàgines i pàgines de sentiments i emocions que li sortien d’una part desconeguda del seu interior. Quan el volum dels seus escrits va ser més que considerable, un impuls la va decidir enviar-los a una editorial, que els va publicar immediatament, convertint-se en un èxit sense precedents. Madame Poiret li va organitzar una festa acolorida i d’allò més pintoresca, amb música i begudes exòtiques, a la que no va faltar ningú del veïnat. Cap al tard, quan van marxar tots els convidats, la va tornar a felicitar tendrament besant-li el front, i li va dir adéu amb un aleteig de pestanyes.
L’endemà quan va baixar cap el pis per esmorzar, el va trobar estranyament buit. Una mica espantada va cridar per tota la casa, va obrir portes i armaris, va regirar habitacions, fins que abatuda va seure al graons de l’escala; llavors amb sorpresa, va notar que l’olor havia canviat, ara era més subtil, diferent, potser encara més agradable.
Una silueta es va dibuixar a la porta del carrer; era una noi grassonet, de cabells mal tallats i cara de cansat, que al veure-la va somriure tot dient:
- Buongiorno signorina! C’è una camera libera per me?
Ella alegrement li va contestar:
- Certo! Buongiorno e benvenuto alla tua casa!

Teresa

Colors: Gris

GRIS
(Monòleg)

Bona tarda. De fet m’he oblidat del que volia dir-vos. M’he de disculpar, la meva memòria és molt minsa. Mai he destacat: No sóc intel·ligent, ni guapo, ni graciós, ni esportista, i per suposat d’artista no en tinc res. Tant mateix, tampoc no sóc lleig, ni ruc ni un lladre, ni un zero a l’esquerra. Sóc el que sóc, un més. Estic a dintre de les majories de totes les estadístiques que us podeu arribar a imaginar: Heterosexual, casat amb fills, estudis mitjans, un cotxe, una hipoteca, bé una gran hipoteca... en fi, una vida fàcil de preveure.

Sabeu que tinc en comú amb: En Juli Cèsar, la Cleopatra, en Plató, la Hipòlita, en Gaudí, amb la Marie Curie, en Gandhi, la Marilyn Monroe, l’Adolf Hitler...

No res, no res... tots ells son grans: conquistadors, reines, filòsofs, lluitadores arquitectes, investigadores, actrius, homes de pau... assassins. El meu nom mai no figurarà a l’enciclopèdia. Bé, bé, potser sí, potser al costat de la paraula GRIS. Gris. Jo sóc el darrer a les llistes, quan gairebé estan tancades surt el meu nom, escolta t’has recordat de fulanito, oh, es veritat!. Bé, Potser la meva existència no és important, però de fet, ara que hi penso, quasi tothom que conec és al mateix calaix que jo. Persones grises, amb vides insulses, fins i tot els que destaquen a dintre del meu entorn, no sortiran mai als llibres d’història, com a molt, algú veurà escrit el seu nom al Regió 7 o fins i tot a un diari nacional per fer... no sé: guanyar una carrera, compondre unes sardanes, jugar al futbol, escriure uns llibres, ser alcalde. Ven mirat, ser Sant o bisbe confessor de la reina no està fet per mi, jo no en tinc tantes... “tragaderes”.

D’altre banda sempre puc dir que el temps en que he nascut no era l’apropiat. Fill de la postguerra, començava l’adolescència quan s’acabà la dictadura, i ara per ara només puc fer-me de Greenpeace, o de la plataforma cero set per cent per destacar una miqueta. Tot i que la guerra no és un temps que vulgui viure. Què hi farem, sóc una persona GRIS, i estic content, molt content, de fet, si no fos pels milions i milions de persones grises que gaudim de la terra i de la vida, com podrien destacar: La mare Teresa de Calcuta, l’Albert Einstein, l’Agustina d’Aragó, en Ramses II... No podrien, clar, no podrien.

Ara us deixo amb aquest pensament filosòfic de pa sucat amb oli, d’aquest el vostre veí, que no sent ningú, se sent feliç i orgullós de ses fills i de ser català.

Juan Manuel

Colors: Taronja

TARONJA

Aquesta és la història d’un nen lligat a un color. Ja de petit, a la llar d’infants, ho pintava tot de color taronja: els cotxes, les cases, les persones… No us podeu pas imaginar un bodegó, amb el seu plàtan, la seva pera i la seva poma corresponents, tot de taronja. La seva mare va pensar que allò era cosa de nens petits, com quan els hi agafa per anar sempre amb el mateix ninot de peluix. Però la cosa no va quedar aquí. Si havia de triar una joguina, agafava la de color taronja; si havia de triar un jersei, ni el blau ni el verd: el taronja. De vegades, això anava bé, com quan agafaven un caramel, no es barallava amb la seva germana: ell agafava el taronja, i ella el vermell, i en paus. Però és que després la cosa va continuar, i ja tenia els mobles de l’habitació, el pijama, i els llençols, i les jaquetes: tot del color que ja us deveu imaginar, de l’innombrable. La seva mare va començar a creure que hi havia una estranya raó en les seves decisions, i per això un dia li va preguntar:
- Escolta, a tu, per què t’agrada tant el color taronja?
A la qual cosa el nen, tot pensatiu, va respondre, tot encongint-se d’espatlles:
- Mm…no sé…perquè m’agrada.
Però la seva mare se’n va malfiar d’aquella resposta, hi veia gat amagat. Però del nen, no en treia cap més resposta. Aquella nit, quan se’n van anar a dormir, va ser quan ella ho va veure clar: el seu fill havia estat abduït per uns extraterrestres. I els ditxosos alienígenes, no us penséssiu pas que eren verds, com creu tothom, no: eren taronges. De cap a peus. Bé, més aviat de caps a peu, perquè tenien dos caps i un sol peu. I no tenien sang: tenien suc; de taronja, per suposat. En somnis, es va veure ella mateixa agafant l’escombra i fent fora a cops els maleïts marcianets ó vés a saber de quin coi de planeta venien. I van fugir amb la seva nau que, quan es va enlairar, va deixar anar una fumerola, ja sabeu com era. Al matí quan es va despertar, i a pesar de voler oblidar aquell malson, va tornar a demanar al seu fill:
- Vinga, noi, digues-me perquè t’agrada tant el taronja, va…
I ell, tornant a fer veure que s’ho pensava molt, va deixar anar:
- Potser…potser és que va ser el primer color que vaig agafar.
- Perdona, fill, que sigui tant insistent, però és que he somniat que uns extraterrestres se t’emportaven a un planeta taronja…
- Mare, tu sí que flipes en colors!

Sara

Colors: Lila

LILA

“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel ”
Maria Mercè Marçal

Entre mig d’aquell merder tan sols podia mirar-li als ulls, que delataven la por que sentia, mentre el soroll dels telers que bategaven sense parar teixien la roba lila que metre a metre s’embolicava als corrons. Les gotes de suor regalimaven per sota del mocador ratllat que cada dia al matí s’estrenyia amb força per no embrutar-se els cabells.
Teixidora de vida, això és el que era, treballadora incansable, mare, filla, esposa i amiga que trobava en cada moment de la seva esgotadora vida la part positiva.
L’havia vist somriure a casa seva, al costat dels fogons, amb els plats amuntegats a la pica de marbre esgrogueïda pel lleixiu que li destrossava les mans. Somreia quan els nens ploraven desesperats perquè el plat de patates bullides no era suficient per omplir els estomacs dels menuts de la casa. Somreia quan el seu company li portava la roba bruta de la mina, roba que hauria de rentar el dissabte al vespre al safareig de fora el patí encara que glasses. I reia, reia sense parar camí de la fàbrica quan alguna de les companyes explicava un acudit dels verds.
Aquell dia no va somriure, sentia que perdia la força, sentia que la lluita diària per sobreviure s’estava acabant. Havien treballat tan i tan durament que cap d’elles entenia perquè no era lícit treballar vuit hores o disposar de temps per alletar els seus fills.
Feia molts dies que estaven tancades, però en cap moment havien defallit, la fàbrica esdevenia un garbuix de sensacions, l’angoixa del que passaria, l’enyorança dels seus, el respecte i la força de les companyes que havien compartit vides senceres a la nau que s’havia convertit en un fortí infranquejable.
Vaig veure com les llàgrimes li entelaven les ulleres mentre caminava poca poc però amb pas segur cap a la taula del contramestre. S’arremangà les faldilles i si enfila. Els telers seguien bategant, però el murmuri va cessar quan ella va començar a parlar.
Feia molts anys que aquella fàbrica havia estat el pa de moltes famílies, telers que feia més de quinze anys que no s’havien parat estaven a punt de finalitzar la seva història. Els cons encara tenien fil de color lila per seguir teixint ben bé un dia més. Però prou s’havia de parar, les llançadores van aturar el ritme frenètic, les teixidores no van fer cap més nus, i lentament el bategar dels telers va desaparèixer donant pas a un silenci desesperant, ningú va obrir la boca. Les galtes rosades de les joves perderen el seu color per la por, el rostre curtit de les velles és torna rogenc per la ràbia. Cent vint i nou dones, una al costat de l’altre, donant-se la ma esperant probablement el que no volien esperar.
Em vaig asseure al seu costat, tenia les mans fredes i humides. No podia dir rés, les paraules s’havien esvaït enmig del fum que es filtrava per sota de les portes pausant la respiració.
La fusta dels telers cruixia com si tingués vida, cada espetec era el crit de guerra de cada una d’elles, havien pogut fer callar la seva veu, però no podien callar els telers , ni la borra que s’enlairava com enmig d’una tempesta formant un tirabuixó meravellós per sobre els mocadors ratllats. Vaig tenir la sensació que per un moment aquella fàbrica tenia vida pròpia, les bigues es blegaren al pas del foc, i com si d’un somni és tractés, la vaig veure somriure, enmig de la boira. Vaig veure la teixidora que dia rere dia complia curosament amb el repte de viure, l’amiga inseparable, la mare entregada, la dona enamorada, i va ser llavors quan m’ apretava la mà amb les poques forces que li quedaven que va tancar els ulls, submergint-se, probablement en el seu últim repte, la mort per la vida de les dones que naixerien i lluitarien per poder seguir somrient.

Fina

Colors: Negre

NEGRO

Me llamo Negro, y soy un negro, negro. Mi piel está bronceada por la luz incandescente de una pantalla de ordenador en la que escribo historias de género negro, tétricas, oscuras, sucias, ambientadas en mercados negros, vividas por garbanzos negros que están en la lista negra de algún magnate. Historias que con un toque de humor negro triunfan en el mundo editorial.Soy un negro más, anónimo como muchos otros. La fama, el prestigio, el reconocimiento, el cariño de los lectores son para otro que se convierte en el blanco de todas las miradas. Son para Blanco.
Estoy acabando mi última novela, o la última novela de Blanco, para entregarla mañana a la editorial. Escribo escuchando música francesa y fumando sin cesar. La música y el humo del cigarrillo me relajan y me inspiran. Mi última historia tiene, al igual que todas las anteriores, como protagonista al policía Auster que investiga el caso de la muerte de una joven que ha sido asesinada por su cruel, inteligente y a la vez maniaco marido; pero no acabo de encontrar la última frase con la que el marido confiesa el crimen cometido. Llevo días pensado en ella, y de repente parece que todas las musas bajan a ayudarme acompañadas de la mano de Edith Piaff para ponérmela en bandeja delante de mi: “No me arrepiento de nada, ni del mal que he hecho ni del bien que algún día puede llegar a hacer”. Es una frase perfecta para el final del libro, resume todo el perfil del mi personaje. Me siento orgulloso de mi mismo, creo que es la mejor novela que escrito nunca.
Doy la orden de impresión al ordenador y miro como van saliendo los papeles, uno tras otro, de la impresora. El ruido monótono de la máquina me recuerda que la obra creada no es mía, ni lo será nunca. Es la obra de Blanco.Interiormente me pregunto para que han servido mis esfuerzos, mi formación, mi tiempo,… y llego a la conclusión que tan sólo sirven para pagar el alquiler de este mísero piso y poder comer decentemente cada día.
Miro atentamente el conjunto de hojas amontonadas en la bandeja de la impresora, las cojo, me levanto y me dirijo hacia el comedor. Mientras camino lentamente miro las manchas negras escritas por mi, que aparecen en papeles que hasta hace poco eran inmaculados y que mañana estarán en las manos del lechoso y pálido Blanco.
Ahora estoy delante de la estufa de leña, levanto la tapa y observo las diferentes tonalidades del fuego. Sin hacer ni un gesto ni mencionar una palabra introduzco, una a una, cada hoja impresa y observo como se van oscureciendo, ennegreciendo poco a poco y me doy cuenta en este preciso momento que mi obra y yo somos lo mismo, y decido barrer con el pasado, olvidarlo todo y partir de cero nuevamente porque mis alegrías, mi vida y mi libertad empezaran a partir de hoy.

Ramon

Colors: Marró

MARRÓN

Marrón,… ¡no es sinónimo de vetustez!, es,…el “Mar León” como lo llamaron los españoles al pisar mi tierra, y ver un río tan ancho, que los ojos se les perdían en el horizonte sin que pudieran divisar el otro orillar.

El fuelle,… ¡bandoneón de mi Buenos Aires!,…el querido,…el nostálgico y melancólico,…el del tango que me abraza con sus acordes,…el del anhelo instalado en los rincones,… ese también es marrón.

¿Cómo olvidar la que fui y soy?,…marrón,…desarraigo que no me rozas porque porteña soy,…

Sangro con la bordona,… y el siseo narcotizánte de un violín que llora, me estremece el alma que siempre añora,…volver.

Acelerado devenir de años matando horas, asesinando meses, mientras un paredón marrón de montañas no me deja ver el sur,… “mí sur, lamento de mi corazón”,…

El “chau piba” colgó su “pilcha” para vestirme con el “chau boluda”,…el que me endulza las costuras de ésta extraña sensación, que convertida en distancia no tiene pasado ni historia.

Hija de inmigrantes inmigrante soy,…casta de lucha y tristeza entre arrullos de latitudes, océano de por medio.

Marrón,…el del otoño de mi vida, en ésta incertidumbre soñando un mañana sin manos vacías.

Marrón de otro cumpleaños más en soledad,…¡pero no!,…voces queridas cruzando el gran charco haciéndome sentir viva,… los hijos, el nieto, la familia y la sorpresa,…¡sorpresa convertida en realidad!,…una planta y un libro descansan sobre la mesa al llegar a casa después de un día de trabajo,…sorpresa de unas manos invisibles, las del amigo de verdad, el del alma, el que siempre está,…y me acunan los recuerdos de un pasado lleno de risas, en donde la soledad era impensable.

Como el tango sensiblero así soy,…sensible hasta la médula cubierta de entereza,…aún en éste confín marrón sin raíces.

Marrón,…veo un color más del espectro que encierra aromas de canela y chocolate humeante,…marrón sonido de un tango “Otoño porteño”, que acaricia la piel en la tibieza de un sol pálido,…marrón que empasta el paladar al fumar un “faso”,…el de las calles cubiertas de hojas secas que crujen bajo los pies apurados, escapándole al frío,… el de los biscochitos con grasa que acompañan el mate, en las tardecitas de mí Buenos Aires,…el de ese gran lodazal llamado Río de la Plata, que enfurecido arrasa todo a su paso, para transformarse luego en agua mansa,…

Fuelle y violín son marrones, como también lo es el corazón que entre nostalgias se arropa, y derrama lágrimas con el bandoneón de Piazzolla,… ¡marrón no es olvido!, es… permanencia y un color más lleno de matices en los claroscuros de un natural, que in crescendo se convierte en beige, ocre, castaño, hasta convertirse en un marrón oscuro.

La vida está llena de colores, desde los intensos y pasionales, hasta los desteñidos y pálidos que nos dan sosiego, ahuyentando por momentos, los fantasmas de penas clavadas como púas que sangran al recordar.

El marrón me persigue acentuando éste pensar de todo lo quedó atrás, del origen y principio de mi ser visceral, de ésta planta que soy, producto de una semilla derramada en tierra virgen, por unas manos inmigrantes que buscaban un futuro mejor.

Marrón,… el de añejas historias que regaron con llanto esa tierra marcando su dominio, y forjar lo que hoy soy.

Si un color me define en ésta languidez de ser y estar,… ese es el marrón.

Mónica

Colors: Verd

VERD

De la unió del blau del cel i el groc del sol es va formar el color verd, el color que tenen els arbres i els camps a la primavera. Després de la grisor del hivern aquest l’esclat de verdor de cada primavera ens porta la il·lusió d’un nou renéixer a la vida.
Els anys de la postguerra van ser com un llarg hivern sense fi. En aquells temps la vida era de colors tristos i opacs. La por i la repressió tenien uns colors ben definits el caqui, el gris, el negre, la misèria també tenia color propi, el color fosc i terrós de la roba estesa rentada amb poc sabó fins i tot el pa havia perdut el seu color blanc per tornar-se fosc gairebé negre.
Per això a la Maria, una nena que li va tocar viure la infantesa en aquells mals temps, li agradava tant el color verd. Tot i que era molt espavilada era massa petita per saber que no tot és sempre com ha de ser, i que a vegades quan les coses no van prou be no són pas les criatures les que en tenen la culpa.
Quan se sentia trista i confosa, perquè li passaven coses que ella no podia entendre, se n’anava a la vora del riu i allí sota l’ombra fresca dels salzes i envoltada de verdor sentia que la seva tristor s’esvaïa.
La seva mare, com gairebé totes les dones d’aquella època, tenia de treballar moltes hores per poder tirar endavant. Marxava de matinada i no tornava fins l’hora de dinar. Hi havia dies que no li podia deixar la bata neta per anar a escola, perquè no havia tingut temps de rentar-la, o be perquè plovia i no s’havia eixugat, aleshores la nena s’havia de posar la del dia abans, i quant això passava ja sabia que li tocaria el rebre.
La mestra de la Maria era una dona que li hagués escaigut més fer de sergent a la legió, que fer de mestre d’una escola de nenes, tan per el seu mal caràcter com per
la poca sensibilitat com tenia per tractar a les criatures.
A la pobra Maria li tenia el dit ficat a l’ull, qualsevol cosa li anava be per renyar-la, el dia que no portava la bata neta i planxada ja en tenia prou per avergonyir-la davant de les seves companyes.
- Ets una cotxina , mira si veus una altre nena que vagi tan bruta i mal pentinada com tu? – Li deia.
Ella es mirava la bata i pensava que potser si que no anava prou en compte per no embrutar-se. Però està clar ella volia ser bona nena i feia cas de sa mare quan li deia que ajudes a l’avi a fer herba pels conills, donar menjar a les gallines, anar a collir tomàquets al hort, ella ho feia, i estava molt contenta de fer-ho, però fent totes aquestes coses, a més de les coses pròpies de una nena de la seva edat, collir mores, fer cassoletes de fang, jugar a botiguetes etc. és molt difícil mantenir un vestit net dos dies.
Tampoc entenia que la mestra la renyés per això del pentina’t. Sí que era cert que no anava gaire ben pentinada i que les seves trenes eren sempre guerxes, sempre n’hi havia una més amunt que l’altre, massa endavant o massa endarrera o bé un floc de cabells que sortia per on no havia de sortir, però a ella ja l’hi estaven bé ja li agradava.
Com que el mati la seva mare era a treballar i no la podia pentinar per anar a escola, ho havia de fer el seu avi un home que ja rondava els 70 anys, i que tota la vida havia fet de pagès, que tot i que hi posava tota la voluntat no ho sabia fer més be, i encara sort que de fer trenes n’havia après fent els forcs dels alls i les cebes , però esta clar no és ben be el mateix, i encara que la pobra Maria mirés d’estar tan quieta com podia i el pobre home hi poses tot el seu saber, la cosa no dava per més i les trenes sortien com sortien.
L’avi de la Maria era un bon home, era alt i prim i en la seva joventut havia tingut els cabells de color de safrà, però ara de color de safrà ja només ni quedaven uns quants entremig dels blancs que li omplien el cap. Tenia els ulls de un blau gris com el color del cel en els dies plujosos d’hivern i la pell plena de pigues que la nena s’entestava en contar per saber quantes en tenia.
Per la Maria era el seu puntal, era ell que tenia cura de despertar-la al matí per anar a l’escola, La llevava la rentava i la vestia i després de l’odissea de pentinar-li les trenes l’hi feia l’esmorzar, un bol de sopes de pa amb llet ben calentones.
Mentre la Maria se les menjava ell li explicava histories que feien que les sopes encara fossin mes bones
- Que en son de bones aquestes sopes avi – deia la Maria.
- Ho tenen de ser per força, ja saps que te les faig amb pa acabat de fer, i la llet és d’una vaca blanca com la neu que només munyeixen per les nenes maques com tu.
- Tu avi sempre em dius que sóc maca, però la mestra em diu que sóc cotxina i descarada.
- No te l’escoltis la mestra quan diu això, els mestres a vegades també s’equivoquen, tu fes bondat escolta bé les lliçons però del demés deixa-la cantar,
L’avi sempre li explicava molts contes i històries molt boniques. Però el que més li agradava era que li expliques coses que varen passar a la guerra i el què va haver de fer per no haver-hi d’anar.
Ell sempre deia que les guerres les provoquen els rics i les pateixen els pobres i per això ell no hi va voler anar, deia que ell no tenia perquè matar homes que no li havien fet cap mal, que si algú s’havia de morir ja s’encarregaria de llevar-li la vida el qui l’hi havia donat.
Per tal de que no se l‘emportessin a la guerra va haver d’amagar-se al bosc, dins les bagues més recòndites, dormint en balmes fosques i fredes, i era per això que coneixia tan be el bosc i en sabia tots els secrets.
Un dels secrets que l’hi havia explicat , era el dels homenets del bosc, uns éssers que viuen al boscos i que tenen poders màgics ells son els que tenen cura de la natura i els animalons i també de la bona gent que per alguna cosa s’hi ha d’acollir-hi.
Quan ell s’hi va haver d’amagar sort en va tenir, quant la mala gent que el buscaven per fer-lo anar a la guerra se acostaven al lloc on ell era amagat, els homenets del bosc escampaven un polsim màgic que el feia fonedís als ulls d’aquells individus, aleshores passaven de llarg sense veure’l.
Deia que eren uns homenets petits de color verd que anaven amb vestits, sabates i barrets tot fets de fulles, sabien fer uns sals com una llebre i si volien es feien fonedissos apareixent tot seguit en un altre lloc, i coneixien remeis per tota classe de mals i encanteris.
El temps que va estar amb aquells éssers no va pas esta un temps perdut, ja que hi va aprendre moltes coses, perquè aquells homenets son mol i mol savis, sort en va tenir d’ells per sortir-se’n de aquell mal tràngol.
Era per això que a la Maria li agradava tant anar al bosc, sempre pensava que potser un dia tindria la sort de veurà un de aquells homenets.
A resultes de la poca simpatia que es tenien amb la mestra no li agradava gaire anar a escola, hi havia dies que el matí a l’hora d’anar-hi li feia mal la panxa, aleshores el seu avi li deia:
- Bé doncs si et fa tan mal la panxa no i vagis, però no ho diguis a ta mare, que llavors em renya.
El avi se l’enduia al bosc a buscar llenya, els acompanyava sempre la seva gossa Diana, una mastí del Pirineus de pel blanc com la neu, tan bon gos i tan llesta com no n’hi havia cap més al món.
Tan punt sortien del poble i s’endinsaven al bosc a la Maria li passaven tots els mals, saltava i corria collint flors i empaitant papallones mentre el seu avi feia llenya.
Un dia va ensopegar i va caure amb tan mala sort que es va torçar el tormell, i tot i que el seu avi li va refrescar amb aigua d’un rierol i li va embenar amb el mocador de butxaca, li feia tan de mal que no podia caminar, aleshores l’avi li va dir:
- Esperem aquí asseguda sota aquest arbre, mentre jo porto el feix un tros enllà, després tornaré a buscar-te per portar-te a coll i be.
- Si marxes tindré por avi – va dir la Maria
- La Diana et farà companyia ja saps que és molt valenta i et defensaria de qualsevol que et volgués fer mal.
- Però jo tinc por avi.
- Al bosc no has de tenir mai por, ja t’he explicat que el bosc hi viuen aquells homenets tan bons i tan savis.
- Aquells que van tenir cura de tu quan et vas amagar per no haver d’anar a matar homes a la guerra ?
- Esta clar ja¡ t’ho he explicat moltes vegades.
- Bé però potser ja no hi son, con que fa tan de temps potser ja han marxat.
- On vols que vagin el bosc es casa seva.
- I si algú els a mort?
- Això no pot passar, son massa llestos per que algú els pugui fer mal.
- Be avi però no triguis gaire.
Quan l’avi es va allunyar pel camí i la Maria ja no el podia veure li agafà una mica de por, aleshores s’abraçava molt fort a la Diana i recordant el que li havia dit el seu avi va mirar fixament el fons de l’obaga, per veure si hi veia algun Homenet del bosc i aleshores amb un filet de veu va cridar:
- Homenets del bosc que hi sou?
No va sentir res i va tornar a cridar una mica més fort.
- Homenets del bosc que no em sentiu? Sóc la Maria
Va escoltar però només va sentir els rossinyols cantar dins la verneda i unes granotes que raucaven a la vora del torrent. Però de sobte va sentir un remor i una llambregada de color verd que passava entre mig del arbres, seguidament un xiuxiueig uns moviments rera els matolls i van aparèixer uns petits homenets de color verd .
La menuda al veure’ls va obrir uns ull com plats abraçant-se encara més fort a la seva gossa, aleshores un dels homenets que semblava el més vell i el que manava, li va dir:
- Hola Maria ! Som els homenets del bosc, que ens has cridat?
- Si perquè tenia por.
- Doncs no n’has de tenir de por nosaltres som aquí per tenir cura de tu.
- Si, ja m’ho ha dit l’avi, però jo no sabia si encara ho feia-ho això de tenir cura de la gen.
- I tan que sí ! Sempre que hi hagin bones persones com el teu avi i tu no ho deixarem de fer mai, mai mentre hi hagi boscos que són la nostra llar. Si algun dia desapareixen els boscos aleshores ja no tindrem lloc per viure i nosaltres també desapareixerem.
- Quan sigui gran tindré cura dels boscos perquè no quedeu mai sense lloc per viure, us ho prometo ¡ – es va afanyar ha dir ella.
- Molt bé Maria no oblidis mai la teva promesa.
I dit això l’homenet va ficar la mà dins d’un petit sarró de color verd i traient un grapat de polsim màgic el va escampar damunt la nena i el seu gos que va fer que s’omplis tot de estrelletes de colors, mentre una musica alegre començà a sentir-se per tot el bosc, aleshores els homenets van posar-se a balla fent sals i cabrioles deixant a la menuda boca badada.

Quan va tornar l‘avi, la nena dormia profundament abraçada a la seva gossa.
- Maria desperta’t ! Hem de tornar a casa.
La petita es va despertar i tot fregant-se els ulls es va afanya a dir.
- Avi, avi, avui si que els he vist i he parlat amb ells !!!
- Amb qui has parlat?
- Amb els homenets del bosc.
- A si, i com eren?
- Ben be com tu m’havies dit, de color verd amb un vestit i un barret fet de fulles.
- Ah, si, doncs així si que ho eren.
- I saps avi? m’ha dit que faci sempre tot el que tu m’has ensenyat i que sempre que els necessiti m’ajudaran. Ara que ja se que son els meus amics serè mol valenta i no tindré mai por de res i quan sigui gran tindré cura del boscos perquè els boscos són la seva llar.
El avi li va passar la ma pel cap amb tendresa, i carregant-la a coll i be van marxar cantant una bonica cançó.
En els ulls d’aquell bon home s’hi va encendre una llum d’esperança, ara sabia que un dia no massa llunya aquell llarg hivern ple de foscor s’acabaria, perquè en el cor dels infants com la Maria la llavor de la llibertat i la il·lusió no moriria mai.

Rosa

Colors: Blau

AZUL

En aquel paseo casi desierto, Azariel se había quedado quieto, solo, parado, viendo venir el viento, echándole la culpa, como si el aire frió del final de otoño hubiera sido el causante de arrollar a la gente de la calle, después de haber desnudado de hojas a los árboles.

Aunque para las hojas era un viento liberador, eutanásico, para el se había convertido en un vuelo de recuerdos de un niño con traje de marinero de primera comunión, un niño que había intentado despejar el color tormenta, con las turbulencias de una adolescencia enfundada en monos azules manchados de grasa de taller.

Pero los azules seguían siendo oscuros, marinos o metálicos, pero oscuros.

El viento le silbaba a los oídos consejos de madurez, pero el ya se había puesto un pendiente de esos que se ponen los marineros después de cruzar por primera vez el ecuador, y se había vestido esta vez con el más oscuro de los colores, buscando compañeros de viaje. Aunque la final no pudo resistirse a rodear su cuello con un pañuelo teñido de azul, de un azul elegante, sugerente, de un azul adivinado de transparencias soñando con cielos limpios barridos por el viento.

Quizás era hora de romper con tópicos de "sangre azul". Porque se decía que ese era color de ricos y poderosos. Y el estaba decidido a usurparlo, a blasfemar y convertirlo en el color de los sueños y las ideas.

Al final del paseo, en aquella plaza, se hizo consciente, que por primera vez había llegado al final, de un camino conocido.
Al entrar en aquella ciudad de la periferia de su mundo, soñó verse entre sabànas, pampas y estepas, observando el sol de cada día, apagándose poco a poco, hasta llevarse todos los colores, hasta vaciar el cielo, hasta pintarlo de negro, sin colores, sin azul. Dejando un negativo de fotografía, con miles de puntos blancos revelados, parpadeantes, como interrogándose de su propia existencia en la lejanía.

Y es que el blanco siempre aparece rodeando al azul. En las nubes o en las olas, o en la niebla que llena de magia las llanuras, en los días de invierno. Como una madre protectora, cuidando de su niño azul. No consiguiendo otra cosa que ocultarlo y no dejarlo enorgullecerse de su color.

En aquella ciudad, que estaba en la frontera entre el mundo conocido y la aventura, al final del paseo, en la plaza, encontró un sitio donde comer.
Era un sitio construido en la oscuridad del subsuelo, donde las ventanillas altas y alargadas, se convertían en una luz celeste, celestial, una luz para adorar.
Después de un plato comido con la paciencia de los palillos, en medio de la exquisita amabilidad oriental, por las ventanas empezó a colarse como un susurro, una musiquilla lejana.
Mientras, en la televisión pasaban el anuncio de una película, hecha de música, se titulaba “la historia de un sueño”.
Pero el decidió irse tras la música viva que atravesaba las ventanas.

Durante un período sin tiempo, sus sentidos habían estado agitados, con las notas de un blues, entre velas repartidas con gracia, y olores de incienso escondidos tras el humo. Un blues de saxo melancólico y quejidos de armónica insistentes, un blues azul.
La agitación de sus sentidos, consiguieron que sintiera de aquella manera -otra vez-.
Siempre le había gustado pensar, que esos, eran soplos de magia. Le gustaba creer, que los momentos mágicos, son una combinación de estados, provocadas por el azar. Para Azariel son situaciones que se entrelazan en sintonía. Una armonía natural con sensaciones que se perciben…son como un beso para el espíritu. La lástima es que solo aparecen en algunas ocasiones, y huyen sin avisar. Son momentos, en los que uno puede escaparse de la encerrona diaria de un destino diseñado por otros, y conectar por un instante con el entorno inmediato sintiéndose vivo de una forma placentera.

Cuando hacía un rato que el concierto había acabado, mientras los músicos acababan de recoger sus instrumentos, se despertó y salió de puntillas, sigilosamente. Abandonó aquel patio de azules sobre azulejos y se adentró en las calles desiertas. La noche con su oscuridad había pintado los suelos con el claro-oscuro de las farolas, y el se fue tras ese rastro de huellas imaginarias. El paseo duró un largo periodo de tiempo. Las vueltas y los rodeos para relajar la curiosidad lo habían llevado al punto de partida.
El mundo da vueltas.

A media noche abandonó la ciudad dirigiéndose al sur por una carretera caída de las montañas. Tras las brumas apareció un local retirado de la circulación. Y el se paró, para calmar su sed de líquidos transparentes.

-Señorita póngame una ginebra azul, fría, con hielo.
-Las ginebras son todas transparentes, a no ser que le pongamos…
-Todas menos aquella de allí.
-Ah! Entiendo.
Del rostro de la chica brotó, como en una aparición, una sonrisa que parecía sacada de un dibujo pintado de colores. Una mueca, un instante fotográfico, desvanecido después de haber servido al extraño inventor de adjetivos, una ginebra transparente en un vaso azul, para que así no perdiera el color regalado por la botella. Entre las rayas de luz, el local se mostraba frío en los espacios, pero cálido y acogedor en sus rincones alumbrados de sueños con luces hechas de suspiros. Azariel se perdió en pensamientos azules, que flotaban tras el humo del cigarrillo.

Una vez reiniciada la ruta, en los primeros kilómetros, la carretera fue despejándose de nubes a trozos y restos de niebla abandonada. Y apareció el mar en toda su inmensidad. Sobre la última recta, en el horizonte cercano, bajo el cielo, que le mostraba su resplandor de crepúsculo matutino.

Mientras iba acercándose a su destino, se preguntaba porque al viejo continente se le pintaba de azul. Y recordó las primeras tribus emigrando hacia las costas del oeste, hacia el ocaso. Recordó las primeras culturas, caminando hacia allí donde el mar se junta con el cielo, buscando el más allá por los caminos de la Via Lactea, intentando huir de las tinieblas.

Azariel después de viajar por las tierras y los pueblos de sus antepasados, buscando un sitio con el que reencontrarse, había decidido volver a mirar al mar, porque pensó que el mundo es azul a pesar de la oscuridad de los océanos, y que el cielo es azul a pesar de las sombras del universo. Porque todos tenemos algo azul que buscar, tanto si vinimos del mar como si nos mandan al cielo, y dejar de preguntarnos ¿Si el azul existe?

-Porque vivimos en un Planeta AZUL-

Manel

Colors: Blanc

BLANC

Els ulls oberts com plats. Al voltant de les pupil·les, la brillantor. El principi fou fosc, buit, despullat d’esperança. Aleshores alguna cosa passa, trasbalsa, crea ànimes, cobreix pensaments, nega ingratituds, volteja les cantonades, crida irreverentment, desperta solituds, afirma carrers i ponts i passejades al migdia d’estiu.
La sal.
El sucre.
El fluid germinal de l’home avança vers un destí clar i rodó i la dona finalment alletarà la seva cria i riurà tendre al blanc dels seus ulls. Riures, constatació que allò que esta passant està passant.
De sobte , però, tot pot ser inconsistent, inexistent, i torna el buit i esclata tot. Blanc nuclear, ossos descarnats, cossos fora d’òrbita i la calavera del príncep danès que demana perdó als corbs que li piquen els forats del ulls. Els guanyadors son vençuts. Queda el “res” i s’amaga el “tot”.
La roda no para de girar, el cap i els peus, les mans i el pit, les espatlles i els genitals, i els records que actuen de comodí per que ens puguem tirar un farol i guanyar la partida als ulls sords, a la mentida sostinguda, al desfogament obsessiu, a la tendresa misericorde, a la solitud mal entesa
Sempre hi ha el camí de tornada a la pàtria de la infantesa, al sabó de la roba, a l’escuma d’afaitar del pare, a la llet bullida , a la nata del braç de gitano la sobretaula dels diumenges, al marfil dels elefants de les pel·lícules de safari els dissabtes a la tarda. O els fulls solitaris de l’adolescència omplerts desaforadament en una conjunció de desig i confusió. I les planes que no omplirem per desgana, insatisfacció o desídia, i aquelles que restaran tendrament amagades sota papers bruts o entre llibres il·legibles.
Enyorarem als poetes no llegits, als amants despreciats, desitjarem els cossos perduts per l’avarícia de l’orgull i buscarem totes les fulles blanques per escriure l’ultima frase, l’últim vers, l’ultima cançó.
No sabrem mai els noms del color de la neu en suec.
No comptarem mai els milions de bombolletes d’escuma del mar.
No atraparem mai aquells núvols, que estirats, veurem penjats per sobre dels nostres caps.
Complirem cent vuit anys i sense dents murmurarem al capvespre vells contes als nostres besnéts.
Trobarem endevinalles oblidades en calaixos a les golfes.
Escriurem en verd, en negre, en vermell. Desitjarem sempre escriure l’ultima paraula, l’últim accent sobre un paper blanc.
Passarà el temps, tot quedarà sublimat. Nosaltres insistirem a trobar aquell mot adequat, aquella anècdota, aquella historia inexplicable. Per nosaltres. O per vosaltres.

Ramon

Colors: Groc

GROC

Sóc perillós. Molt perillós. Terriblement perillós. Un ser sense escrúpols. No coneix-ho la pietat, no concedeixo ni cedeixo la raó, no cal que em demaneu clemència, doncs no sé pas el que és això.
I fred. També sóc molt fred. Gèlid com el gel. Res em pot immutar, però de vegades jo sol em poso la pell de gallina... de tant glacial que sóc. Sóc com l’iceberg que contempla els ofegats del Titànic. De fet sóc el titànic de la delinqüència.
Per això vaig ser triat per formar part de l’equip.... o millor encara de la selecció que va fer mister x d’entre els malfactors de la briva.
Mister x.
El cap. El cervell. Fosc, obscur. Un enigma.
Ens va reunir a tots. L’ambient tenia tanta electricitat que si tallaves un cable, quedàvem a les fosques, però no, ell imposà la seva presència, i es va fer silenci. I va donar la primera ordre.
- El més important de tot es la seguretat, i aquesta ve de la discreció, i aquesta arriba amb el coneixement. O mes ben dit del no coneixement...
(mister x, es un enigma en si mateix tal com parla- vaig pensar ben fluixet-.)
... Així, a partir d’aquest moment s’han acabat els noms entre nosaltres. Ningú sabrà els nostres autèntics noms. Ara sereu, fins que acabi el cop que donarem, el senyor blanc, el senyor verd, el senyor...
A tots ens donar un senyor color, el que seria el nostre alies, una marca registrada.
A mi em va tocar el groc. El groc. El color del sol.- vaig dir-me ben fluixet-. Carai quin orgull que em va entrar dintre meu. El groc, un color importantissim dins la gama de colors, un dels primaris. Clar com jo, un autèntic dels de bo. Sóc un fera. Un fora de sèrie.
La reunió va continuar... Be, vam tardar una mica perquè el senyor rosa no volia ser senyor rosa, doncs no era un color per ell, deia, que ell era molt masculí i no podia dur un color mariquita.
Dos calbots donats per mister x ajudaren a poder seguir amb l’elaboració del pla diabòlic que tants bons guanys ens havia de donar.
Va costar però per fi va arribar el gran dia. El dia h i l’hora d.
Si no fos perquè sóc tant dur i gèlid diria que em suaven les mans. Però no, arrugant el front vaig concentrar-me, com quan vaig restret (com que no m’agrada la verdura), en la que era la meva missió dins del gran cop immediat.
Feia un bon dia, lluminós, com si em digues que tot aniria bé: ei senyor color groc, endavant lleó – podia escoltar fluixet dins meu.
Una vegada tots trobats en el punt i grega, tots uniformats segons el pla establert, una llambregada de malastrugança em travessà el cervell. Entre els barrets, cadascun del seu color, el nas postís i les ulleres fosques, estaven més prop de comparsa de carnaval que de ferotges atracadors. Vaig pensar, això si ben fluixet, que allò no era massa professional. Però en fi, calia seguir el guio de mister x .
( A partir d’aquet moment l’escriptor es pren la llicencia, per a tal d’alleugerir la narració, i no alentir-la, ans al contrari, de fer esment dels diferents colors sense el seu senyor preliminar. Dit això seguim).
I ara, alerta. Atenció que comença l’acció.
Tres, dos, u. Ja som a la porta.
Taronja, lila i blau cel començaren una baralla davant el local. Blanc obrí la porta de cop, i aquesta va fer dringar els bastonets de bambú de darrera seu: clanc, clonc clanc.
- Senyora, auxili, socors, volen picar el meu pobre germanet- cridà ell -.
La senyora, tal com mister x havia astutament planejat sortí afora, per a tal de parar la batussa. Ràpidament vermell, verd poma, marró i groc, (mama aquest sóc jo eh,) entràrem dins. Tots teníem memoritzats els moviments següents a fer, així que vam ser llamps a fer la nostra feina. Cadascun als seus respectius objectius. Ràpids, letals, omplíem primer la bossa que dúiem i després butxaques i tot. Vist i no vist. Ja érem fora, ja corríem, ja ens seguien els colors que un segon abans s’esbatussaven. El pla havia funcionat amb la precisió d’un rellotge suís.
Ja m’imaginava els diaris de l’endemà...
- Agosarat atracament a la botigueta “Mon Dolç”, misteriosos lladres desapareixen amb el seu botí-.
Però no, la premsa no en va fer cap esment. Molt sorprès, primer em va sembla decebedor, però desprès, pensant-t’ho bé, vaig dir-me, millor així, la societat no sap la que l’hi espera, L’arc Martí del mal caurà sobre ella.
Ja, ja, ja vaig riure per a mi. Però ho vaig fer ben fluixet, eh.
Adéu.

David

Colors: Final

Aquest ha estat el nostre arc de Sant Martí particular: el vermell de la sang, el blau del mar, el marró del riu, el groc… de la bogeria? i un llarg etcètera tenyit de colors com aquella roba lila. Uns colors ens han fet riure, d’altres ens han fet somniar, d’altres recordar… Hi ha tants colors com persones hi ha al món. El vermell, per a uns serà el color de la sang, per a d’altres serà el d’un Ferrari; el rosa el color d’uns llavis pintats, o d’una flor al teu jardí; el negre per uns serà el color de la nit, o de la mort. Els dies per a uns seran de color gris com les tempestes, o ben grocs i brillants com el sol. I el verd?, què dir del verd? N’hi ha que en el verd veuen el color de l’esperança, per a d’altres només és el color de la gespa. I per a tots vosaltres, què són els colors? Allò que de petits fèieu servir per pintar els papers, o allò que de grans us vau atrevir a posar a les parets?
La vida és com un full de paper, que comença en blanc. A poc a poc l’anem pintant de color, cadascú segons els seus gustos. Uns el pintarem més fluix, d’altres més fort; amb colors ben vius, o potser tot de gris i negre.
Esperem que els nostres colors us hagin agradat, bona nit i sobretot... somnieu en colors!

Una altre de Cambrils

Una de Cambrils

El último de los Lacetanos

En la capital de los Lacetanos(Cogulló, Sallent) sobre el 215 a. C.

Las manos acariciaban la hoja con delicadeza mientras sus ojos estaban fijos en un punto del firmamento, no observaba al enemigo aunque estaba de guardia en lo alto de la muralla. Sabía con la certeza de un oráculo que los romanos no atacarían hasta el amanecer, ya que las hogueras de sus posiciones más avanzadas ardían con una fuerza que lo presagiaba, ellas mismas por si solas hubieran ocultado cualquier ataque sorpresa. Una voz femenina le habló desde sus espaldas.

- Jamás hubiese creído que viviría para ver al gran Rubrio. Jefe de los Brianes. Descuidando la guardia en la proximidad del ataque de las águilas.
- He reconocido tus andares Tessia, veo que tu tampoco puedes dormir.
- Sólo tú, de entre todos los Lacetanos me llamas así. Sabes que con mi iniciación pasé a ser Querkessia, la guardiana de las piedras sagradas.
- Sí, sí, ya sé -contestó el guerrero- nuera de la gran madre, unida en hierogamia al Toro sagrado y todos esos títulos.
- Ni la presencia de la muerte van a mejorar tus modales. Es igual -dijo la sacerdotisa- dentro de poco todos estaremos en el gran juicio. Pero dime, que miras tan ensimismado.

El hombre, con la falcata apoyada en sus piernas entrecruzadas en el suelo y sin dejar de mirar al cielo, alzó la mano derecha hasta extenderla en toda su envergadura, dejando al descubierto un brazo extremadamente musculoso y lleno de viejas cicatrices, y desplegando el dedo índice de su puño cerrado, señaló una estrella más antigua que el mundo. La vista de la mujer siguió el dedo y descubrió lo que enseñaba.

- Comprendo, estás rezando a nuestro padre, la estrella perro.
- No exactamente -contestó el Ibero bajando el brazo y mirándola por primera vez- me preguntaba que cuando los romanos nos hayan exterminado, ¿quién les rezará?.
- Vaya Rubrio, me sorprendes. No pensé jamás que alguien como tú pudiera ser tan profundo, esta va a ser con diferencia la respuesta más difícil de mi vida.
- ¿Y bien?, cual es el veredicto.

Ella aguantaba la mirada del vigía que la contemplaba en todo su esplendor. Sus cuarenta años no la mostraban como una mujer cansada y lastimosa como era de esperar. Su devoción la exculpó de cualquier trabajo físico y en consecuencia su cuerpo era esbelto y agradable. A través de su túnica granate cogida por una fíbula se semimostraban sus pechos turgentes. Sabía que él la observaba con atención y cuidado para no perderse detalles, incluidos los gestos. Le sonrió y le contestó.

- Tu lo has dicho, veredicto es la palabra. Cuando los pueblos mueren, también lo hacen sus dioses, así que me temo que seremos los últimos en compadecer ante su juicio.
- Así pues, cuando muera, y mi espíritu y mi alma y mi cuerpo sigan caminos distintos, ¿no se reunirá mi alma con padre perro y madre tierra?.
- Los dioses no mueren y desaparecen. Más bien copulan con los dioses recién llegados, para así engendrar una nueva progenie y traspasar de esta manera su chispa divina a las nuevas generaciones.
- ¿Cómo, cómo?,¿Lo puedes explicar de manera más sencilla?
- Sí, los dioses son como putas que se arriman al falo más generoso para sobrevivir, y hasta en dejarse dar por el culo consienten con tal de lograrlo.
- Entonces –dijo el soldado riendo- los dioses necesitaran mucha grasa para el ano, si es cierto lo que dicen los romanos del tamaño del pene de su Júpiter.

Las risas de ambos subieron de tono hasta convertirse en carcajadas, y a los dos les llegó a saltar las lágrimas. El resto de centinelas los miraron intranquilos, pero después, como si de un bostezo en una noche de vela se tratara, se corrió la risa por la muralla y al cabo de un instante, todos los defensores se revolcaban de risa sin saber bien de que, pero descargando toda la tensión acumulada durante los días de asedio. Poco a poco fueron recobrando el aliento. Rubrio se levantó del suelo y se acercó a la sacerdotisa, soltó la espada curva que lo denotaba como líder y con la maestría que da los años abrió la fíbula y apartó la túnica, está se deslizó por la espalda de ella mientras el hombre y la mujer se fundían en uno. Hicieron el amor con la pasión de dos adolescentes, pero al mismo tiempo con la serenidad que proporciona la experiencia. Al amanecer se produjo el ataque de las legiones romanas.

Al término de la batalla el propio Marco Porcio Catón escribiría una misiva al Cesar, he aquí un parágrafo rescatado:

Poco antes de producirse el ataque, los defensores asediados durante días se rieron de las tropas que iban a ser su segura destrucción. Ello provocó en los legionarios el miedo más atroz que jamás recuerdo en un ataque, incluso los que se saben vencidos no sienten tal pánico. El resultado fue atroz. Los Lacetanos diezmaron nuestro ejército aunque la proporción era de 100 a 1, no sé si conquistaremos Ibéria, lo que sí sé, es que se tardarán centurias.

Juan Manuel

L'ACRÒSTIC és una paraula o frase, dissimulada o no, en una composició literària.
En motiu de l'aniversari de la nostra col·lega, aquí el tens. Espero que t'agradi

Trosset de dona del tot rinxolada
Esguard serè reflecteix ta mirada
Rera el taulell atens sense alçar la veu
Endreces llibres escampats a tot arreu
Sovint guanyes el microrrelat del Ksandra
Alguna cosa tens. ¡En saps! i no tens mandra

També, com havia de ser, n'hi ha un altre dedicat a l'ocellet de l'hemisferi austral que és l'autèntic pal de paller del grup.

Con todo el cariño...
A la VIDORT, Con AMORT*
*El amort es un neologismo que significa el amor tierno. En inglés es el sweet-love. Es equivalente a la cálida relación que establece la madre con los hijos que hace tiempo que no ve...

Misteriosa señora de allende los mares
Oradora compulsiva. Recita! No pares!
Noche o día, sin tregua, me envía correos
Inocentes o irreverentes, nunca feos
Cálida, todo dulzura. Así es la tal mujer
Argentina de tu lindo B. Aires. Te haces querer!
_ _ _

Aquests dos són amables, però també podríem jugar a ser una mica Mr. Hyde i alabar en horitzontal i engegar a p.p.c. en vertical. Proveu-ho

¡¡Feliz Cumpleaños querida Tere!!...¿o debo decir Aniversario?

Tre settimane da raccontare

Un nombre que nos identifica a todos, KSANDRA. Un blog para dejar testimonio de lo que somos fue creado por tus manos, lo decoraste con una foto que mantiene vivo el recuerdo de un día maravilloso y nuestras caras, caras de alegría y felicidad sabiéndonos juntos, deseando que el reloj por una vez se despojara de las agujas y que por un momento enmudeciera y maniatara al tiempo, eternizándolo.
La emoción royéndonos los rincones por una despedida, mientras un rocío de sal asomaba de los balcones del alma.
En ésta distancia y lejanía que atraviesa mares y montañas, ¡sigo estando allí!, con todos sabiéndome una más del grupo, que se atrevió a compartir un sueño convirtiéndolo en juego y dejó aflorar los sentimientos, hermanándonos en el cariño.
Por vos somos uno, diferentes y tan iguales, disparatados y sensibleros, que el juego es mucho más que un juego y el sueño,…el sueño se convirtió en esa chance que nos da la vida para verla con otro prisma. Así nació Colors y la Concep se llamó vermell, la Elvira fue el violeta, la Tere un mágico rosa, el Juan Ma se vistió de gris, la Sara un chupa chupa toronja, la Fina el sufrido lila, el Ramón palideció en negro, la Mónica un melancólico tango marrón, la Rosa un esperanzador verde, el Manel un poético azul, el Ramón pensamientos en blanc y el David un infantil y travieso groc,… descubrimos la música que interpretaban tus dedos ágiles acariciando el teclado del piano…¡ y nos cambió la vida!
Hoy sumamos más, están la Lourdes, la Nuria y el Eduard, que paso a paso se van adentrando en nuestro mundo, dejándose envolver por ésta locura nuestra y pulseando, alcanzar la cúspide donde flamea la amistad.
Nos fuimos fusionando y se amalgamó un sentimiento compacto, que nos inundó de sensaciones el corazón y el sentir se nos hizo carne y vos, alentándonos.
Tú Rosa mágico nos atraviesa de ternura, nos pinta primaveras vestidas de sonrisas, nos empaqueta los sueños para convertirlos en realidad, nos abraza ahuyentándonos los miedos y vos ahí estás.
Tere querida, compy y amiga, nuestro Rosa mágico ¡¡Feliz Cumpleaños preciosa!! Que tus deseos que son los nuestros se conviertan en realidad y podamos todos seguir disfrutándote siempre.


Te super requeremos un montonazo todos sin excepción.



¡¡Feliz día querida amiga nuestra!!


Molts i molts petons i abraçades de los Ksandras, tus amigos.

¡Aún estoy aquí!

pulsa aquí -E Chiove

¿Qué pasa cuándo uno deja de estar?
¿Cuándo ya no dice "te amo"?
¿Cuándo nunca más te haces sentir?
¿Cuándo no estás más?
Perteneces al pasado,
eres solamente un recuerdo
que se evoca con nostalgia,
y desapareces lentamente
hasta no existir más...
ni siquiera en el pensamiento.
" Somos" mientras estamos
¿y después qué?,
la nada...
esa torturante y despiadada...
nada...
El vacío total de presencia,
el recuerdo lejano del haber podido ser.
El amor se evapora,
el cariño se pierde,
el sentir se escapa
y ya nada queda de ti...
nada...
Sólo reza...
una pequeña plegaría,
porque aún estoy aquí
para que aún no me vaya.

Éste poema marca mi comienzo escribiendo, tiene muchos años y fue escrito ante un problema de salud que nos hace pensar en la muerte. Tuve el privilegio al presentarlo en concurso de que fuera seleccionado semifinalista. Por tal motivo me enviarón una solicitud para que autorizara su publicación respetando mi autoría en una antología poética, editada por el Centro de Estudios Poéticos de Madrid. Hoy quiero compartirlo con todos.

Un besazo.

Mónica

maradona

La vida sempre m’ha maltractat molt, la desgracia m’ha perseguit contínuament, l’infortuni no ha deixat mai de seguir al meu petge, i no us ho dic per fer-me el ploricó, de veritat. Serveixi per demostrar-ho el sol fet de veurem, ara i aquí, amb l’ ineludible i terrible obligació d’escriure sobre aquesta....no se si dir-li persona......Oh! destí tràgic, no tindràs mai pietat de mi!.
Ja el dia del meu naixement deixava entreveure el fatal esdevenidor que jo tindria, doncs sapigueu que l’esdeveniment aquest va tenir a bé d’ocórrer a les tres de la tarda, just desprès de dinar, i que el cap gros del metge (era el doctor Espona), no va tenir millor idea que deixar-me dipositat sobre l’hule plastificat a quadres de la taula de la cuina, al bell mig de les sobres de l’àpat que feia poc havien engolit (ossos de pollastre repalats, pells de plàtan, tasses de cafè buides amb burilla de faria apagada dins....) com a demostració que jo no era ,sinó, una rampoina més.
A partir d’aquí un llarg i gran reguitzell de desgracies i fatals esdeveniments trufaren la meva vida, marcant-la a foc roent, però sense que cap d’elles hem prepares adequadament o suficientment per aquest fatídic dia, en que, bolígraf en mà, resulta que he d’escriure unes paraules sobre....
Ah fe de Déu, per que collons sempre m’ha de tocar a mi la negra. I dic això sense cap ànim racista, dons no es pas el color de la seva pell, tot que una mica fosca si que es, sobre tot quan esta en penombra.
El senyor Ramon, segons la cançó, enganya a tot el món ( incloses les criades), i naturalment nosaltres també entrem en aquest sac, i així resulta que ens ha fet empassar aquesta roda de molí, en que ens diu que es divertit fer l’exercici d’escriure tenint de tema un company...
I UNA ME......
Perquè, clar, amb la meva maleïda sort, dons, PLAF, ostia, ja hi som, perquè això no es un company, això es.......No ho se. Es que no se com definir-ho.
Dediqueu-li un conte, diu ell, i es queda tant panxó!. Si, pebrots, i quina merda de conte l’hi dedico.....
“El de Rocco Sigfredi i la caputxeta de làtex?”.........
“El de los mandingas y sus grandes mingas?”...........
Es que ja ho tenia que haver suposat i haver dit que no hi podia anar a la “birria” de sopar aquell, haver trobat alguna excusa i no anar-hi.......
Però en fi, ara ja no tinc més remei. O almenys, em sembla, que no tinc altre solució que afrontar aquesta paorosa, temible, esferereïdora, espaordible prova amb la mica de serenitat que em queda i posar-hi quatre ratlles en aquest paper, parlant d’aquest, diguem-ne, ser.
Potser seria adient, tenint en compte la seva naturalesa, i aprofitant el fet de que jo soc bisexual o bilengue, que no m’acabo d’aclarar del tot, que les quatre ratlles que escrigui siguin en castellá.
Querida Monica, dos puntos, que placer cuando la diosa fortuna tuvo a bien que fuera tu nombre el que se hallara escrito en el trozito de papel que,inocentemente, mi mano cogio de entre los muchos que todavia quedaban, logrando con ello el que mi menda o sea yo tuviera o tuviese que ponerse o reponerse (tras el susto) a pensar sobre tu persona para dedicarle unas estrofas que no parezcan alcachofas sino mas bien un guiso elaborado, asi que si te hallas preparada, como el sofrito ya arranco su hervor, ahi voy, despues me dices si me pase de picante o de sal.
Tu nombre y tu fama te precedierón (como le suele pasar a los grandes heroes) una semana en tu llegada a mi vida. Si, me avisaron. Me avisaron y como el de la muerte anunciada no me aparte de mi destino y lo afronte, como boludo que soy, a pecho descubierto, con lo qual el impacto fue atroz.
Y asi, entre moscas y ambulancias, griegas medusas, puños dilatadores y mujeres fatales te conocí.
“No llores por mi Argentina.........”
El primer dia, si mal no recuerdo, ya mente tus tetas, pero no tarde mucho en darme cuenta que palmo y medio por encima de ellas habia una maquina perfectamente engrasada, agil, rapida, despierta y abierta.
Tu mente, en un solo minuto, a visitado más lugares, descubierto más recovecos, bocetado mas historias que toda una temporada de gran hermano y salsa rosa juntas.
Eso es vida. Ahi hay vida. Muchissima vida y como dice el refran, a quien buen arbol se arrima...de resina queda pringado y efectivamente tu enganchas a la gente, tu vitalidad nos pega a tu compañia, y esta nos pringa de inteligencia.
Todos hemos tenido y tendremos muy malos momentos, pero tu, en tu mente, tienes una fuente de energia, una fuerza creadora, es ahi , donde reside Monica, donde siempre hallaras una buena amiga.
Bueno, quizas no tenga mas remedio, aunque sea por ser pelotudo, que escribir algun piropo para ti, a eso voy pues...
Tienes algo que yo aprecio mucho en las mujeres, porque es un bien demasiado escondido y escaso, se llama sentido del humor. Contigo es facil reirse, puedes bromear sin miedo, pues sabes que ahi hay un cerebro que sabe razonar, y que disfruta de la libertat que le da el no atarse a las convencionalidades de la mayoria de los humanos.
Gracias.
Por ultimo. Voces he oido que dicen que marcharas a Rosas, no me extraña. Rosas es famosa por su golfo.
“No llores por la Argentina......................”

( Ponle musica de bandoneon). Y hasta siempre.

Exercici patrocinat per Ramon Profe Alumillor estiu 2003

¡NO a la Violencia de Género!

¡NO A LA VIOLENCIA DE GÉNERO! -

Y le trajo flores

Yacía tendida en el frío suelo del baño, atontada y conteniendo la respiración,… escuchaba. Oyó sus pasos alejándose, crujidos de vidrios estrellados mientras vociferaba insultos y un portazo.Silencio,… él se había ido, no se atrevía ni siquiera a quejarse del dolor que sentía por no enfurecerlo más, era capaz de matarla.Trato de incorporarse y se vio el cuerpo lleno de sangre,…- ¿cuándo fue que comenzó esto?- se preguntaba,…le dolían las costillas y no podía respirar, se sujeto el costado y haciendo un esfuerzo logro ponerse en pie,…La arcada subió a su garganta amarga como la hiel y lanzó,…no había cenado, pero el vomito bermellón le decía que algo se había roto dentro suyo,…el escusado quedo teñido de rojo.Del espejo del baño sólo quedaba el marco,…él lo rompió con su cara cuando la sujeto de los cabellos y como a una marioneta, la incrusto contra él,…abrió el grifo del lavabo y dejó correr el agua, sus manos debajo del chorro temblaban aún, se paso los dedos cautamente por la cara tratando de reconocerse,…descubrió cortes, hinchazones, y al mojársela con cuidado, noto la sangre que caía corriendo por sus mejillas.¡Quería morirse!,…¡ojalá la matara de una vez, así terminaba éste suplicio!,…lo prefería mil veces antes de seguir soportando las trompadas, las patadas, los agravios y los menosprecios …ni su ruego para que parase lo detenía, se enfurecía más.El miedo le recorría el cuerpo, lo sentía como una descarga eléctrica y el gusto acre y áspero de la adrenalina en la boca, no se le iba con nada.- Qué fácil es decir: ¡denúncialo!,…¿y después qué?,…te dicen: ¡ vete a otro lado,…lejos de aquí!,…¿ pero a dónde?,…¡ hay centros de acogida, gente que te ayudará!,…¿cómo me ayudarán?,…él me buscaría y a la larga me encontraría,…¡el miedo,…el miedo se había convertido en pánico!.Ese miedo la paralizaba, no la dejaba pensar,…- Y pensar que una vez él fue su amor,…la primera vez que la golpeo llevaban un mes de casados,…luego le trajo flores y le pidió perdón con lágrimas en los ojos,…prometió no hacerlo más,…se excusó diciéndole que se había vuelto loco,…¿cuánto tiempo pasó hasta que lo hizo otra vez,…un mes,…luego fue a la semana?,…y así llevaba años.No se atrevía a mirarse en el espejo del cuarto,…¿cómo haría para salir a la calle y soportar a los vecinos preguntándole que le había pasado?,…otra mentira,…¿pero cuál ésta vez?,…ya no sabía que inventarse para no sentir tanta vergüenza, era conciente que ya no podía mirar a los ojos a nadie, siempre bajaba la vista cuando respondía.¡Maldita vida!,…¡maldito él!,…le dolía tanto el costado,…tanto,…pero no se atrevía ir al hospital, ellos se daban cuenta de todo.Se puso un pijama y decidió acostarse, el dolor pasaría.………………………………………………………………………………………..............
Abrió la puerta llamándola por su nombre,…- Maria,…ya estoy de vuelta cariño,…¡Maria!,…¿dónde estás amor?, te he traído flores,…- miró en la cocina,… no estaba, luego en el baño y vio el destrozo y la sangre,…pero ella no estaba,…-¡Maria!,…abrió la puerta del cuarto y la encontró tendida, pálida y quieta,…- ¡Mira Maria!,… te traje las flores que te gustan,… violetas para ti,

…………………………………………………………………………………………..
Maria murió sola,…y él le trajo flores.

Mónica Vidort

Éste relato fue escrito hace varios años y puesto en varios foros literarios, con motivo del Día Internacional de la Mujer y la No Violencia de Género, es en repudio contra los maltratadores de todo tipo, física y mentalmente que sumen en el desespero y el pánico a miles y miles de mujeres que temen denunciar, en la médida que las leyes del "hombre" no le den garantias para poder hacerlo.
Es una forma de decir: ¡BASTA YA!

Sr. Jotas Ces

El siguiente escrito es una reflexión sobre mi trabajo (prevenció de riesgos laborales).

Debemos considerar que el ser humano es libre y asume sus actos, ¿y cómo se sabe?, cualquier persona que es capaz de hacerse la pregunta ¿soy o no, responsable de mis actos? Automáticamente, lo es.

La empresa que contrata a un trabajador, admite su responsabilidad, es decir, le entrega el material, los EPI’s, la información y le explica el trabajo, los riesgos y las medidas a adoptar, en ocasiones incluso va más allá de lo estipulado por la ley, verbigracia: cursos especializados en riesgo eléctrico, formación complementaria…, cuando la persona (a partir de ahora, Sr. Jotas Ces) en función de su formación y cursos está capacitado, la empresa le autoriza, después de un tiempo y nuevos cursos y experiencia demostrada, se le cualifica según dicta el R.D. 614/2001 (Trabajos con riesgo eléctrico)

El gobierno hace algo similar con los carnés de conducir. Exige del conductor unos conocimientos mínimos del vehículo, normas y entorno, y mediante examen teórico y práctico le autoriza para conducir un vehículo, igual que la empresa, para un vehículo de mayor responsabilidad, exige experiencia previa en conducción.

A partir de aquí es cuando cambiamos la vara de medir y se exige a las empresas lo que no se obliga a la administración, todo y que ambos actúan de una manera similar.

Supongamos que el Sr. Jotas Ces como conductor incumple las normas de tráfico, por ejemplo: conduce bebido y se salta un semáforo en rojo, un guarda le para y actúa en consecuencia. La administración con el beneplácito de los jueces le sanciona económicamente, le retira puntos o incluso el carné de conducir y puede llegar a imputarlo penalmente. Como conductor puede recurrir, no obstante, sólo hará que retrasar lo inevitable, asumir la responsabilidad de sus actos.

El mismo Sr. Jotas Ces, un operario cualificado con mucha formación y experiencia demostrada, al cual se le ha entregado todos los medios de protección y trabajo, haciendo caso omiso de las indicaciones de la empresa, incumple una medida de seguridad laboral, por ejemplo: realiza un trabajo en tensión si los EPI’s, herramientas adecuadas y obviando el procedimiento, degenerando en una deflagración de origen eléctrico con resultado de lesiones importantes. La empresa una vez ha estabilizado la situación médica y humana del operario, procede a sancionarlo conforme establece el R.D. 1/1995 (texto refundido del estatuto de los trabajadores), como trabajador puede recurrir, esta vez, bajo la protección de los jueces, conseguirá, no sólo anular la sanción si no también desmotivar a la empresa para que siga haciendo prevención.

De ello se deduce que si el Sr. Jotas Ces incumpliendo de manera flagrante una normativa de conducción y produce una desgracia, el único responsable es él y a nadie se le ocurre culpar a la administración. Si por el contrario, incumpliendo de manera dolosa una normativa de seguridad provoca una desgracia el culpable es la empresa, y se excusa deliberadamente la responsabilidad del trabajador.

No obstante, tanto la empresa como la administración actúan de la misma manera: examina al Sr. Jotas Ces en función de sus conocimientos teóricos y prácticos, lo vigila con controles (inspecciones de seguridad, controles de alcoholemia) y los sanciona –o intenta sancionar- cuando incumple normativas de seguridad. Entonces, ¿porqué se culpa a la empresa y no a la administración por obrar de la misma manera?.

Los jueces, dicho de paso (funcionarios pagados por el estado, y por tanto, parte de la administración) no tienen en cuenta un elemento imprescindible para depurar las responsabilidades, el libre albedrío, y es que cada Sr. Jotas Ces, al final, es quien decide sobre sus actos. Los trabajadores cada día toman miles de decisiones, desde levantarse para ir al tajo, hasta ponerse el casco antes de empezar la jornada. Las empresas no pueden poner un técnico de prevención por cada trabajador, como la administración no puede poner un guardia de tráfico por cada conductor. Es evidente que las empresas tienen su responsabilidad, y si alguna no la contrae, debe enfrentarse a las consecuencias administrativas, económicas e incluso penales. Pero ¿porqué debe asumir esa responsabilidad?, cuando demuestra que ha cumplido con todas las especificaciones legales y humanas para evitar los accidentes.

La empresa es consciente de que el Sr. Jotas Ces es la parte más débil, incluso acepta compensarle económicamente cuando ha quedado dañado tras un accidente donde él es el único responsable, pero parece inconcebible que se sancione a una empresa que demuestra su compromiso con la integridad física y psíquica de sus recursos humanos.

Sancionar a la empresa por “la decisión” irracional del Sr. Jotas Ces, es como sancionar a la administración porque como conductor se salte un semáforo y atropelle un viandante o sancionar a Dios por hacer que haya tomado esas decisiones.

Juan Manuel García Del Río

11 Certamen microrelatos (tema PALO) 06-03-09

Es va sentir un tret, ell va caure al terra. Per fi!!!
Després de tres hores.
Quin pal de pel·lícula!!! (Concep)

Con un palo entre las manos fue a su casa. Días después, la policía encontró un cuerpo de mujer en un charco de sangre. (Ramon G.)

Ui! Quines corbes! Amunt, sssiii, més amunt. No paris, no paris, ja arribem, ja arribem:
ESQUÍ A PAL. BENVINGUTS! (Sara 2ª posición)

Palpita palmito paladeando palabras, palea palmadas palabrero, y si palias palabrotas palurdas, y palmoteas palabritas palúdicas, pues palio y palafrén palaciego al palabrista.
Palmira Pal (David)

"Que fácil es decir que cada palo aguante su vela", pensó trempando, sintiendo como un vibrador le rozaba el pecho. (Ramón T.)

El pal i les mans tenyits de vermell, ho havia tornat a fer...... li encantaven els xupa xups de maduixa. (Rosa 1ª posición)

Quiet, mentre la religiosa ajuntava les mans observant-me. Immòbil, ara resava jo perquè el pregadéu no s’adonés d’un insecte pal. (Juan Manuel)

Después de una vida de colores me comí el palo amargo del negro, porque sin quererlo, sacrifiqué a mi perro. (Mónica)

Un dia al despertar, pensa, quin pal treballar, la baixa va agafar i de l’estat fins al morir va cobrar. (Fina)

Casament de compromís. Cal afluixar la mosca. 200 eurets per barba. Total res. Hem de quedar bé. Somriu, Lluííííííííííííííííííííís. -Clik- (Eduard)

Usó los palillos de saetas,
y los calamares sorprendió
y con su tinta escribió
de Palos de Moguer, un poeta (Manel)

Boires i brogit de batalla. Un vaixell sura tort i vençut. A l’únic pal dempeus, oneja estripada la bandera pirata. (Teresa 3ª posición)

Per fi arriben les esperades vacances d´estiu. Sol, platja, calor sufocant, massificació en la sorra. Vacances somniades? Quin pal! (Núria)

Un moscardó d’aquells, uiiiii! es para al plat d`uns macarrons gratinats, que he de fer-ne, això si que és un pal. (Elvira)

El batalló que fou enviat a la merda

El 5è batalló d’infanteria d'operacions especials havia finalitzat les maniobres que els havien portat a aquell lloc.
Impressionava veure aquell contingent militar circulant per entremig de las muntanyes. Homes i vehicles formaven un comboi perfectament organitzat.
El batalló estava comandat pel coronel Jacson que viatjava en un vehicle tot terreny encapçalant la formació.
Al rostre espartà del coronel s'hi podia veure una espècie de ganyota que volia ser un somriure, es sentia satisfet i orgullós! Els seus homes eren els millors i els més ben entrenats, les maniobres havien estat un èxit total!
Hi havia hagut algunes baixes però això ja se sap, sempre hi ha algun babau que no sap el què ha de fer i aleshores passa el què passa. Però a fi de comptes perdre la vida en acte de servei és el millor que els pot passar a alguns infeliços.
A part d'això tot havia estat perfecte, les armes que havien estat l'objectiu de las maniobres havien sobrepassat totes les expectatives. Aquells canons de raig làser podien calcinar tot el que hi hagués a un quilòmetre a la rodona en uns segons.
En el lloc on fins fa poc i havia un bosc amb arbres centenaris, desprès de passa-hi els seu batalló només hi quedava un paratge calcinat sense el més mínim rastre de vida.
- Espero que aviat puguem fer servir aquestes armes d'una manera real, hi ha molta gent indisciplinada al món i ja és hora de posar-hi ordre- va pensar el coronel Jacson, mentre el comboi ja arribava al campament. Un cop allà, tant els soldats com els oficials es van disposar a sopar i després a dormir, l’endemà tornarien tots a casa i tindrien uns reconeixements molt merescuts.
El coronel, com la resta del seus homes després de sopar es va dirigir a la seva tenda, tot i que ell encara no havia acabat del tot la feina.
Havia de redactar l’informe que hauria de presentar els seus superiors, faria una descripció detallada del poder destructiu d’aquelles meravelloses armes sense oblidar esmentar les tècniques que ell havia ideat per millorar-ne el poder destructiu.
- Aquestes armes marcaran el principi d'una era, dominarem el món, no hi haurà cap país que es resisteixi al nostre domini.
Amb aquests pensaments es va estirar al seu catre amb la satisfacció de qui ha fet la feina ben feta i amb aquest sentiment, i el silenci i la tranquil·litat que regnava al campament es va adormir profundament.
De cop el van despertar uns trets i els crits del seus homes: Ens ataquen!! Ens ataquen!! sentia que cridaven.
- Qui cony ens pot atacar? No estem pas en guerra - va cridar el coronel sortint de la tenda descalç i a mig vestir.
Però no va poder veure res, una llum molt potent l’enlluernava i amb prou feines li deixava obrir els ulls, només podia sentir els crits esgarrifosos que proferien els seus homes.
Per uns instants li va semblar veure unes estranyes figures que no semblaven pas humanes movent-se per tot arreu, i que anaven empenyent als seus homes el centre d'on venia la llum, de sobte va sentir un cop al cap que el va anar paralitzant fins que va perdre el coneixement.
Quant va tornar en sí no sabia on era ni quant de temps havia passat. Com va poder es va anar alçant, mirant a tot arreu per si podia veure alguna cosa que li donés una referència d'on era. Aleshores es va adonar que era en un lloc que li era del tot desconegut.
Aquell lloc fosc i tenebrós no s'assemblava pas a cap lloc que ell hagués estat abans.
Era tot molt estrany... i aquella pudor!!... Se sentia per tot arreu, era una pudor nauseabunda que feia que l'aire fos irrespirable. Aquella pestilència només era comparable amb la pudor dels excrements més pútrids, era com si estés immers en una gran latrina.
Tot i que hi havia molt poca llum, es va poder adonar que allò era un immens abocador ple de tota mena de maquines i artilugis estranys convertits en ferralla, i quina no va ser la seva sorpresa i el seu estupor, quan va descobrir entre la ferralla els seus meravellosos canons làser últim model fets miques.
I els seus homes!! Aquell magnífic batalló també formava part d'aquell desastre, alguns geien per terra i altres corrien embogits d'un lloc a l'altre, cridant i maleint, buscant una sortida inexistent.
Aquell lloc no tenia sortida, estava envoltat d'una immensa basa de llot pestilent. Una bassa que semblava tenir vida pròpia i que mica mica s'ho anava empassant tot.
El coronel va cridar amb totes las seves forces que volia veure els que l’havien portat allà, exigia, renegada i reclamava els drets de la Convenció de Ginebra. Però ningú responia a las seves exigències, mentre amb desesperació veia que la immensa bassa pestilent anava engolint homes i màquines.
Ja li faltava poc perquè l’engolís a ell també com a la resta dels seus homes, i encara no havia pogut entendre què havia passat, ell havia fet una tasca excel·lent mereixedora dels més alts reconeixements, tot havia anat perfecte, què era allò? Qui els havia portat a aquell lloc horrible? No entenia res, quins enemics eren aquells tan poderosos que havien destruït d'aquella manera el seu magnífic exèrcit.
Amb les últimes forces que li quedaven, va tornar a cridar que li donessin una explicació de tot allò. Però aquest cop, potser afeblit el seu orgull per la imminent aproximació de la mort, ho va demanar d'una manera diferent, ho va demanar com un favor, com una última voluntat abans de morir.
Aleshores va aparèixer damunt seu una màquina voladora que va aterrar al seu costat. Del seu interior va sortir un ésser estrany com els que li havia semblat veure al campament.
Aquell ésser alt i prim, de pell blanca com la cera, el va mirar amb uns ulls grossos i vidriosos dins dels quals s'hi podia veure una cosa semblant al que nosaltres en diem commiseració, aleshores aquell humanoide posant-se un aparell a la boca, que feia de traductor, va pronunciar unes paraules amb un to metal·litzat que deien: - HO SENTO... JO NO HE ESTAT PAS QUI US HA JUTJAT... JO NOMÉS OBEEIXO ALS QUE TENEN CURA DE MANTENIR L’UNIVERS NET DE BRUTÍCIA… HO SENTO… JO JA NO HI PUC FER RES... HO SENTO.
Aleshores l'ésser va pujar a la nau i va desaparèixer, mentre el coronel Jacson, com la resta del seu batalló, era engolit pel gran abocador pestilent.