Llum interior... una bestiesa!

LLUM INTERIOR

Des del dia en que de petit va ficar el dits a un endoll, i no els va poder treure fins que el van trobar a faltar per sopar, el Robert va tenir sempre més una brillantor a la mirada i un do difícil d’explicar: quan s’introduïa un dit en algun dels seus orificis corporals, aquest quedava il·luminat com si hi tingués una bombeta a dins.
Això li va servir perquè les mares dels seus amics sempre el posessin com a exemple de noi educat, ningú l’havia vist mai fent burilles ni rascant-se el cul en públic, per molta picor que li fes.
Van anar passant els anys i es va anar fent gran. A l’hora de triar una feina, i com que sempre havia sigut traçut, va decidir fer-se manetes professional, d’aquests que tant arreglen un bony com tapen un forat. La seva fama de bon operari, malgrat la seva joventut, es va estendre per tot el veïnat; semblava que amb un tros de fil ferro era capaç de reparar qualsevol cosa, per complicada que fos. A més era molt pràctic, quan era sota d’una pica a les fosques, només ficant-se el dit al nas o a l’orella, ja podia veure on era la fuita sense necessitar la llanterna.
La senyora Matilde, la veïna de sota casa seva, va començar a reclamar els seus serveis assíduament. Sempre tenia alguna cosa espatllada, i cada cop li obria la porta amb un vestuari més lleuger. Ell, que en aquestes coses era bastant aturat, creia que era perquè entrava l’estiu, i ella li confirmava dient: “És que tinc uns fogots..., però potser ets tu, amb aquesta mirada, que em fas venir calor...”, Ja li deia el seu pare: “Hijo mio, no te fies de la jamonorra d’abajo, que creo que te busca”. De fet, fins i tot en Robert s’adonava que el què li mirava amb insistència, no eren precisament els ulls.
Un dia el va trucar per que li arreglés el llum de la tauleta de nit. “És urgent” li va dir “No puc esperar més”. Ell va pensar que potser li agradava llegir al llit, i que no tenir llum la feia neguitejar.
La porta oberta i com que coneixia el pis, va entrar fins l’habitació. La senyora Matilde estava despullada damunt del llit. Al veure’l entrar, va somriure, i passant-se la llengua pels llavis li va dir: “Avui em desembussaràs la canonada xato”. Es va quedar tan parat de veure-la d’aquella manera, que fins que no el va tirar damunt del llit i li va arrencar els pantalons, no va entendre què volia; llavors li va entrar el pànic, però confiant en la seva destresa innata, i en la tibantor que tenia dins els calçotets, es va deixa emportar per l’instint.
El que no va preveure, perquè mai havia ficat res dins de ningú, és que el seu do luminotècnic no es limitava als dits de les mans: el ventre de la senyora Matilde es va començar a il·luminar, primer d’una manera tènue, però a mida que acceleraven el ritme va anar pujant la intensitat, fins quedar tan incandescent que feia plorar els ulls i tot. Llavors ella en ple èxtasi va començar a cantar: “Amb la llum del teu mirar, has omplert la meva vida...” .
L’endemà en Robert va rebre un paquet. Eren unes ulleres fosques, i una nota que deia:
“Com que ets un sol, sé que tornaràs a venir per il·luminar-me. I és que amb les presses, no em vas arreglar el llum de la tauleta...”