Oblit

No recordo la meva infantesa. M´agrada imaginar que havia estat plàcida, amb el seu transcòrrer successiu de dies, dins una llar comfortable, amb uns companys de jocs i uns pares que es devien estimar, alguna vegada.

La primera imatge difosa que conserva la meva memòria, esquiva i aleatòria, és la d´una núvia a les portes d´una esglèsia sota una capa espessa de pluja.

El blanc es va enfangar tot regalimant decepció. Va significar el final de la meva festa i el començament de l´agonia en què es va desenvolupar el meu matrimoni, senyal evident que m´havia casat anticipadament amb l´home equivocat. M´asfixiava. Em sentia una dona a qui tothom desconeix i ningú no vol conèixer, amb una vida feta però no resolta, surant en una peixera de cartó.

La maternitat va arribar sense solució de continuitat, i em vaig trobar embolcallant un plançó de pell de préssec a qui podia intuir el meu rostre, que havia de cuidar quan encara no n´havia après i a qui havia d´estimar sense conèixer´l.

La via d´escapament es va obrir quan em va trobar un home de món. M´afalagava amb atencions i detalls. Impossible resistir. Vaig abandonar, tot.

D´una infantesa dins una vitrina emmirallada i d´un matrimoni en una capsa d´espart, seguint l´estela de la meva pròpia inconsciència , em vaig trasplantar a la ciutat més enlluernadora.

Una vegada cremada la passió tan sols varen quedar el fum i les cendres.

Es va apartar de mi, i vaig sofrir la penitència de viure el no res, amb la ment ferida, el cor glaçat, les mans buides, el gest amarg.

Vaig reunir la meva escassa energia per tal de recollir les restes del naufragi i aconseguir un bitllet de tren per tornar, pensant que era possible.

I ara em passo els dies vagarejant per aquesta estació. Un munt de mirades pressudes que voleien damunt meu m´intenten esquivar com s´evita un obstacle imprevist o una nosa incòmode.

Cap mà s´extén i s´ofereix. Només mirades dures, opaques, indiferents.

Quin adorable i torbador cant de sirenes va fer naufragar el meu vaixell?

Per què no vaig deixar engrunes de pa al terra per trobar el camí de la llar.

En escassos moments de lucidesa encara m´embriaga el seu alè i sento que torno als seus braços com qui torna a una casa aliena.

Ja no espero cap tren. Fora, plovisqueja.

Encara sort que dins aquesta urna cristal·lina on m´ubico conformada, no em mullo.