24.6.10

SORRA

Diuen que vaig néixer a la regió del Tinduf, al Sàhara Occidental, en un dels territoris més eixuts de la Terra. Allà, fora del llenç blau o negre que cobreix els pocs beduïns que hi malviuen, tota la immensitat que m’envolta és del mateix color. La sorra és omnipresent arreu i forma part de la meva vida. Les construccions són a base de totxos cuits de sorra i aquesta cobreix completament els carrers, si així se’n pot dir de les aliniacions del misèrrim campament on visc. Cap a les enfores unes quantes haimes fetes amb lona del mateix color. A la llunyania s’entreveu un ramat de cabres i camells que, la veritat, té el mateix color que la plana infinita de dunes sense fi que es perd en l’horitzó.

Sóc musulmà, sense fanatismes, sense papers i sense res i n’estic fart que aquest únic color presideixi tots els moments de la meva tediosa i avorrida existència. Però, malgrat que encara no ho sé, el porto al meu ADN i m’ha atrapat per sempre més.

A l’escola aprenc els colors i les seves combinacions. El meu color no té l’honor de ser ni primari, ni tan sol secundari. Anant bé sortiria barrejant un groc deslluït i un taronja apagat. Potser és una mica com jo, una barreja de berber, instruït en francès i espanyol i de religió islàmica. Em sento un pària i tinc el color de gos com fuig. He de marxar d’aquí i oblidar per sempre més aquest color maleït.

La travessa pel desert ha estat molt dura i arribem a Nador al capvespre. Sense descans pujo a una pastera amb centenars de sorrencs com jo. L`endemà hauré deixat enrera la sorra i començaré una nova vida.

La nit és llarga. No hi ha color, tot és obscur. Naveguem a les palpentes, no fós cas que ens descobrissin... Ens atrapa un fort temporal. Qui digué que la Mediterrànea era un Pont de Mar Blava? Crits i pànic. De cop una forta onada ens engoleix a l’aigua. Ajudeu-nos!! Sols queda nedar en mig de la foscor…

Quan em desperto, no sé quina hora és ni on sóc. Em trobo estirat a la platja, assedegat i amb la cara plena de sorra. Quin malson. Altre cop aquest color perseguint-me. Ara comprenc que la meva fugida és inútil.

No gaire lluny uns nens juguen a la platja. M’hi acosto. Fan castells i escultures de sorra. Se’ls veu feliços. Potser aquest color no és tan lleig com pensava…

Assentat al pedrís del passeig contemplo la platja inacabable i amb la mà agafo un grapat d’aquella sorra i me la miro atentament. Sembla mentida però cada granet té tons diferents. Això em recorda a mi mateix. No sóc de pura raça, sóc una barreja de molts matisos i tons. He hagut de marxar del Tinduf per veure-ho clar. El meu color indefinit és el dominant. Com el granets de la platja, som milions com jo. Potser no sóc tan poca cosa…

Dino a l’alberg d’acollida i per postres bunyols amb mel. Omplo la cullera al pot de la mel i la buido a mitja altura sobre el plat. Al·lucino amb els tons que adquireix la mel lliscant avall. Són semblants a la sorra però en comptes de salobror tot és dolçor.

No puc més i caic rendit. Ja és de nit quan em desperto, però aquí la nit no és negra sinó d’un color indefinit. Deambulo sense rumb. Les interminables faroles contaminen les avingudes de la ciutat d’un llum de color estranyament familiar, entre groguenc i ataronjat, que em recorda novament la sorra del Tinduf.

De cop una sirena trenca la bullícia nocturna i a l’instant apareix una ambulància amb llums intermitents al sostre, també d’un color semblant al de les faroles.

Tothom s’atura. Criden -Deixeu pas- . Ara ho entenc tot. L’ambulància només és important quan encén aquells intermitents de color indefinit que em recorda el meu orígen. Em sento important amb el meu color. Tot es paralitza quan apareix aquell color sorrós, que sóc jo mateix. ¡¡ Em sento poderós !!.

Torna la normalitat i en la seva rutina el semàfors van del verd al vermell, passant entremig per un color indefinit que aquí en diuen ambre. Després d’una estona observant la màgica seqüència, en descobreixo el significat. El verd vol dir que es pot passar. El vermell que no es pot passar. I el meu color vol dir sí, però compte.

M’encanta aquest detall. Un robot només interpreta el verd i el vermell amb el llenguatge binari, però l’ambre solament és interpretable pels humans.

Aquest color sintetitza tota la història de la Terra. Des del mosquit del Cretaci atrapat per una gota d’ambre fins a l’ambre dels semàfors. Antiguitat i modernitat tot en un sol color.

Al Tinduf, pensava que el color de la sorra era l’expressió de la misèria i ara descobreixo que és el més cosmopolita de tots. Definitivament del color sorrós n’estic ben orgullós.

Eduard, SORribas RAbeya


1 comentari:

Mónica la más dulce ha dit...

Hola compy y amici, en su momento te comente lo mucho que me gustó tu escrito y descubrí una descripción bella en matices. Ahora vuelvo a reelerla acompañada de ésta música que trasporta. Sigue siendo un placer leerla y como los buenos vinos, en la relectura suaviza al paladar con más aroma.
¡¡Felicitaciones y mi admiración siempre!!
Besazos y abrazotes de osa cariñosa.
Mónik