El meu pare estimava la teva mare. La va estimar des que eren quitxalla compartint la mateixa escola, els mateixos carrers, els mateixos jocs. El seu amor lluny de destruir-lo, el va enfortir i es va alimentar del negoci i de la família que havia construit amb la meva mare. Però el va mantenir guardat en el record mentre el revivia en les pàgines d´un diari, que em lliurà en el seu darrer dia. I així em vaig assabentar del seu patiment el dia en que ella es casava amb un altre, de com la buscava sovint al mercat dels dimecres, com un llop afamat i solitari anhelant veure-la travessar un carrer, entrar en una botiga, sortir de l´esglèsia. Defugint tot contacte visual i encara més tota conversa.
Em vaig assabentar de com es va casar amb la meva mare perquè no s´assemblava a la teva. De com la somniava per les nits i la pensava durant el dia. De com la va intentar recuperar després que tots dos enviudessin.
Va ser l´estiu més feliç de la seva vida. Un acostament sense horitzons, una il.lusió vana, assedegat d´afecte en la darrera etapa de la seva vida. Intentant retrobar un amor, una infantesa, una família, un temps que ja tan sols podia existir en els seus records.
A les acaballes de l´estiu, una vegada finalitzada la Festa Major, vingué l´atac de feridura, quedant paralitzat parcialment lligat per sempre a la cadira de rodes, amb afectació de la parla. Ja era massa tard, i la juventut i la vida irrecuperables.
Ara entenc que sovint el veigués absent i poques vegades somriure, però tanmateix va ser un pare bó i generós, a casa no hi faltà mai el caliu i a la mare no li va faltar mai un gest de tendresa.
No tinc recança ni li guardo acritud per no haver estat del tot nostre. L´admiro per haver estat capaç d´experimentar un sentiment vertader i sincer, per haver estat capaç de sentir el que sentia per a la teva mare.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada