M´ha tocat morir-me. Ara que estava tan a gust, la butaca ja s´havia emmotllat a la meva forma, i el gat d´ulls blaus mirant-me d´aquella manera tan entendridora . De ben segur serà la criatura que més em trobarà a faltar. Els néts són grans i ja no els cal la meva mà. Quant a la dona la nostra relació de tan refredar-se s´havia glaçat, i cada un havíem pres posició en el pis. Jo en el menjador, ella en la cuina. Compartíem les demés estances en un acord silenciós i les restes del naufragi d´aquella parella que un dia molts anys enrere formàrem. Finalment el desamor ens havia cobert amb el seu llençol negre. Ara tan sols compatríem el mateix domicili, els mateixos fills, la mateixa adreça postal, les tasques domèstiques.
I ara l´he deixat encara més sola, més lliure de mi.
M´ha tocat morir-me d´una manera imprevista, que és el que acostuma de ser injusta la mort. Que poques vegades es busca i encara menys avisa. Brutal, traïdora i irreversible.
M´ha tocat morir-me aquesta nit, mentre estava dormint plàcidament. M´havia trobat malament quan estava en la butaca mirant la televisió, i vaig pensar que el sopar m´havia provocat una digestió pesada. Ni remotament vaig intuïr que m´havia de morir. La mort no entrava en els meus plans immediats.
Aquest matí feinejava despreocupadament en l´hort enmig de patateres, tomaqueres i cols.
Cavant la terra, que ara em cobrirà. Era el despuntar del dia, observava l´horitzó tan conegut sense esbrinar que seria la darrera vegada. Que m´estava acomiadant del sol, de l´aire dels horitzons. Amb la mort s´acaben les matinades, les primaveres, els dolços, els petons, les migdiades.
És precisament el que té de cruenta la mort. I és que la vida és tan sols per als vius. I jo m´he mort aquesta nit. I m´he de resignar a deixar tantes coses. Em sap greu i em resulta difícil. Deixar l´hort, tants records.
I aquell gat d´ulls blaus, tendríssim. Encara que ell segurament no em plorarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada