EN PAU

En Pau era víctima de l´incomunicació dels seus pares. Aquests sentien una profunda animadversió mútua, mai no coincidien i sempre s´evitaven. De fet no recordava haver-los vist mai junts, compartint una mateixa taula o compartint qualsevol mostra de mínim afecte.

Des que recordava es trobava enmig d´una agra disputa de retrets i recriminacions. en Pau es sentia partit en dues meitats, com un nàufrag enmig de tanta frustració. Es trobava en la diana d´una batalla de dards. L´odi que els seus pares sentien l´un vers l´altre era com una aigua putrefacta que ho empudegava tot, desoint la felicitat del seu fill.

Era la nit de Nadal, i en Pau havia sopat amb la mare davant la televisió. Unes pizzes i en acabar una diversitat de turrons i unes neules, tot acompanyat per un refresc de taronja. Quedà adormit en el sofà mentre un cantant de cabells rinxolats, de moda, començava a interpretar el seu darrer éxit.

La mare s´havia oblidat d´ell mentre dormia plàcidament en el seu llit, quan de sobte en Pau va tenir unes fortes convulsions. Clamava de dolor. Sentia que les seves extremitats eren expulsades del seu cos degut a una tibantor insuportable.

La mare s´alarmà.

Es despertà dies després en el hospital. Era la nit de Reis quan va rebre el seu millor regal, un regal que va recompondre les seves cèl·lules i justificà la seva existència mateixa.

El regal d´uns pares rera una mampara de vidre. La seva mare asseguda, amb un café fumejant entre les mans. El seu cabell preciós recollit i amb evidents signes d´abatiment. Els ulls cansats i tristos, la cara, límpida, sense restes de maquillatge. I que guapa que era, que jove i que guapa. Quin perfil més distingit!.

I el seu pare caminant per la mateixa habitació donant cercles. Una café fumejant en un got de plàstic a la mà. L´altra mà, descansant dins la butxaca. Camisa blanca i despentinat, amb una incipient barba, que començava a tornar-se blanca.

Tots dos compartint la mateixa estança, i parlant, sense crits ni insults. Parlaven i es suportaven.

Amb el mateix gest de preocupació.

Qui sap si per un remot moment recordaren el dia en que es conegueren, els dies en que es varen fusionar.

En Pau es sentia feliç. els seus pares eren el seu millor regal, per primera vegada tot va tenir un sentit.

I començà a lluitar.