T´he trobat de nou després de milers de dies de silenci i d´un oceà d´hores no compartides. De sobte, d´improvist i en un moment inoportú, com sempre, com mai. Com et podria expressar que havies estat el meu gran amor, allò que més havia cobejat. Que havia cremat el dies pensant en tu i en tu havia somniat totes les nits, fins i tot després que tot fos irremeiablement impossible. En quines aigües pantanoses resten les paraules no dites? En quin desert inhòspit els desitjos no satisfets? En quin paratge remot es panseix l´amor no fruït?
Qué fer amb el sentiment inútil, el sofriment estéril que ens marceix com una flor quan ja ha passat la primavera?
Solament des d´una nova llunyania i després d´acomiadar-nos tal vegada per sempre, puc esbrinar que tu vas ser la meva gran aventura perduda, però ja sense recança ni acritud.
Nogensmenys amb l´agradable sensació que potser sense mi hagis pogut ésser feliç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada