RELATS ERÒTICS

La comissió organitzadora de la Setmana Jove ens va demanar si hi volíem col·laborar, fent un a lectura de relats eròtics adreçada als majors de 16 anys. Anirem penjant les històries que vam escriure per a l’ocasió.

LA CABANA DELS ESPARVERS

El Pere va sortir al porxo a buscar llenya per deixar-la al costat de la llar de foc. Aviat es faria fosc i amb aquella primera nevada d’hivern acabada de caure, a la nit faria fred de debò. Sobretot allà on era, a la Cabana dels Esparvers, a 2.000 metres d’alçada, al peu del Puigpedrós.
Feia 25 anys que va demanar ser guarda d’aquest refugi i des d’aleshores aquesta feina li havia donat una nova vida. De l’anterior n’havia fugit. Llavors encara era massa jove i tendre per superar l’engany continuat de la seva promesa amb el seu millor amic. Va caure en una profunda depressió que l’aïllà del seu cercle d’amistats. El seu viure deixà de tenir sentit i l’única via per superar-ho fou donar-hi un tomb radical.
Així que, una mica massa jovenet, decidí recloure’s a l’alta muntanya, apartat de la família, amics i coneguts. Allà on l’aigua i el cel són purs seria el lloc ideal per purificar la seva ànima turmentada per l’odi i la ràbia. Com si es tractés d’un ermità de l’antiguitat, el Pere va aferrar-se a aquella nova vida, plena d’incomoditats però que li calmaven l’esperit. El preu, però, va ser alt. Aquell jovenet tendre i afectuós esdevení amb els anys ferreny i insensible com les pedres de les tarteres del Puigpedrós.
Els caps de setmana encara hi havia moviment d’excursionistes, però els altres dies eren francament avorrits. Aquell vespre, però, tenia una reserva a nom de Michelle i li estranyà que a aquella hora no hagués arribat. Pensà que hauria anul·lat la travessa per la previsió del mal temps, així que després de sopar se’n va anar a dormir.
Era negra nit quan els lladrucs del Trasto el van despertar sobtadament. No hi havia dubte que allà fora hi rondava algú. Es vestí ràpidament i deixant-se guiar per l’olfacte del seu únic amic travessaren l’immens prat de davant del refugi cap el bosc. Al cap de poc el Trasto elevà la seva cridòria descobrint una silueta humana arraulida sota una roca. Estava tremolant com una fulla i el Pere l’agafà a coll i se l’emportà al refugi.
No deia res o senzillament no podia, però anava totalment xopa. Així que li va deixar roba seca i va anar a preparar-li el sopar. La Michelle es tragué tota aquella mullena de sobre, estenent-la vora la llar de foc.
En deu minuts el sopar ben calentó ja estava a punt i la Michelle es va recuperar d’una segura hipotèrmia. Després de sopar es va començar a explicar. En francès li digué que feia la ruta dels Bons Homes i l’havia sorprès la tempesta. La neu caiguda havia tapat els senyals del camí, s’havia desorientat i se li va fer fosc abans d’arribar al refugi. No anava preparada per aquell temporal i va decidir de fer un improvisat bivac.
-Mon ami, et dec la vida i mai t’ho podré agrair prou- li digué plena de tendresa.
Mai ningú en tots aquests anys se li havia adreçat amb aquella calidesa i per primera vegada des de feia moltíssims anys se sentí estimat. Aquell cos invulnerable als sentiments, talment com un iceberg errant, no entenia que li passava.
Les pupil·les de la noia li reflectien la brasa d’aquella llar de foc i malgrat la gèlida nit exterior, notava com una suau escalfor interna s’apoderava d’ell.
Potser l’encreuament de mirades va ser l’indicador per la Michelle de que el seu salvador, amb aspecte esquerp i ànima d’iceberg, s’estava desglaçant per moments. Ja ho diu el proverbi africà: “Amb paciència es cuina una pedra”.
Sense dir res, li agafà suament aquella mà aspre i la va prémer amb força contra el seu cos. La mirada de la Michelle espurnejava com el crepiteig d’aquells troncs abrandats pel foc. El Pere va tancar els ulls, però es deixà portar i passada la frontera del melic, ja intuí que no hi havia retorn possible. El viatge continuà fins arribar a un bosc espès, preludi d’una cavitat càlida i humida on aquells eixuts i maldestres dits, guiats hàbilment per la mà de la Michelle, iniciaren un remolí compassat cada vegada més accelerat fins arribar a l’ esperat orgasme.
Amb poc temps per assaborir-lo i atès l’estat de xoc del Pere, calia actuar ràpidament. Va alliberar-lo d’aquells pantalons que el comprimien i amb delicadesa va dedicar-li un suau però intens monòleg no verbal, però en francès naturalment.
A través de la finestra, la nit estrellada presidia el firmament. Pegasus, Orion i l’Óssa Major resplendien com brillants al cel. La lluna plena feia ressaltar les muntanyes nevades i mai s’havia fixat tant bé en la majestuosa bellesa de la cara Nord del Cadí coberta de neu.
En aquell precís instant s’estremí de plaer com mai abans havia sentit. La conjunció d’aquell orgasme observant la supèrbia bellesa de la cara Nord li va quedar gravat per sempre més. La cuirassa adusta i ferrenya que havia acompanyat al Pere durant 25 anys va quedar feta a miques, emergint de nou l’home sensible i carinyós que havia estat de jove.
Sabia que aquell indret era la seva vida i ja no en marxà mai més. Però a partir d’aquell moment, percebia que era altre cop estimat i tornà a ser un home feliç. Aquelles muntanyes solitàries i esquerpes que havia vist de sempre, passaren a ser infinitament belles com la seva ànima.
Han passat molts anys i avui el notari de la Seu d’Urgell llegeix les seves últimes voluntats. Les pertinences personals seran per la Michelle que se li escapen les llàgrimes quan apareix un text manuscrit en un tros de paper:
-Jo et vaig salvar el cos, però tu l’esperit. T’estimo Michelle-.
Tal com va demanar, van escampar les seves cendres en aquell immens prat davant del refugi, a tocar on jeia el Trasto, mirant la cara nord del Cadí.