Aquest estiu he tornat a l´Encalmada desfent el camí que vaig iniciar quan encara la força i l´il·lusió guiaven les meves passes. Seduït per la bohèmia d´un veler vaig salpar com un quixot valerós amb l´esguard fix en l´horitzó escortat per les gavines, solcant camins blau turquesa em va embriagar el torbador cant de les sirenes, deixant com a rastre el regust a salabror de la recança.
Vaig lliurar l´àncora tallant de soca-rel el cordó umbilical que m´unia a la infantesa, amb les dents si fes falta, desfent els nusos que em lligaven a la teva platja. En quin moment de la nostra història les paraules es tornaren retrets, les abraçades en acritud, els silencis en deserts?. Empés per una brúixola interior que em manava salvar totes les fronteres, amb fam de descobrir i conèixer, he travessat tots els oceans, desafiat tots els perills, he conegut la passió, la por, he sembrat la meva llavor, germinant l´amor.
Torno amb la pell clivellada per tantes batalles, els ulls savis de tanta vida apresa, les mans aspres per la feina fondejada, quan ja els teus ulls no em poden il·luminar com quan vetllaven els meus jocs mentre t´acaronava el càndid vaivé de les onades. LLavors tu eres el sol que enlluernava el centre del meu petit univers fet de retalls de rialles, diversió, inconsciència encara.
Per sempre formaràs part de l´essència de la cala, del seu paisatge encisador, dels pins altius, del vent que tot ho remou, de la dolça arena i de les aigües de color blau turquesa, com els teus ulls, mare.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada