En un banc

Fa uns quants dies que estic asseguda en aquest banc, amb l’esquena dreta i els talons molt junts, tal com em van ensenyar que havia de seure una senyora.
La gent va amunt i avall per la plaça, però ningú em fa cabal. Deu ser perquè cada dia al matí passo una bona estona mirant que cap cabell surti del seu lloc, s’ha de ser polit. Em sembla que l’abric i la bossa de pell que tinc a la falda també els despisten.

Una munió d’edificis arrenglerats omplen el meu horitzó. Quan es fa fosc i les finestres es comencen a il·luminar, sembla ben bé que interpretin una partitura feta de llums, que toquen a l’inrevés quan se’n van a dormir

El matí, després de la calma de la nit, ve l’hora més agitada. Hi ha un noi amb una armilla verda que passa l’escombra cada dia a les set. Darrera seu, un home panxut dóna voltes amb un gos de potes primes. Després, tot rebufant, s’eixancarra com una girafa bevent al riu per recollir les caques de l’animal; sempre tinc por que la panxa li faci contrapès, caigui i acabi amb la tifa encastada al nas.
Una mica abans de les vuit el cambrer del bar surt per la porta de servei, s’afluixa el corbatí i fuma un cigarret. Al migdia una dona de galtes vermelles dóna menjar al coloms, que se li enfilen per tot el cos, fins i tot al cap. Ella els hi parla com si fossin criatures

No m’havia parat mai a mirar la gent i és ben curiós. Tothom té la seva cara i el seu cos, però també el seu ritme: la dependenta de la merceria quan camina segueix els compassos del Bolero de Ravel, en canvi el forner de la cantonada arrossega els peus a ritme de tango: ”Adiós muchachos, compañeros de mi vida...” De tant mirar-los passar, acaben sent com de la família i me’ls acabo estimant.
Hi ha una mare i una filla que passen cada matí amb pas lleuger. Van a l’escola i sempre fan tard. La mare sap que la nena, com totes les de la seva edat, és presumida, i per això li compensa la serietat escocesa de l’uniforme canviant-li el pentinat: ara una cua, dues cues, dues trenes, amb agulles de fantasia i gometes de colors... I corren lleugeres carrer avall!
Dos cops al dia passa un noi prim. Té la pell molt blanca i els ulls d’artista. Com una serp de colors, una gran bufanda li envolta el coll. Sempre té un posat trist. Fa una estona però ha passat rient al costat d’un noi ros que portava la seva bufanda. Potser s’estimen i m’he adonat que me n’alegro, ja no hauré de patir per ell. De fet, feia molt temps que no em sentia tan bé.

Em sembla que al final he trobat el meu lloc. Quan em vaig quedar sola i tots els problemes del món em van caure al damunt, aquell senyor de la corbata i el vestit fosc, ja m’ho va dir:

- Senyora, per solucionar els seus problemes ha d’anar a una Caixa o a un Banc.

Una caixa em va semblar un solució massa dràstica en aquell moment, encara no em sentia a punt, i vaig preferir aquest banc. No me’n penedeixo gens. Espero que quan arribi la primavera em plantin petúnies a la vora.