RELATS SOBRE L'AMOR 1

LA TIETA   

La Berta no havia tingut massa sort en la seva vida afectiva. Sort que ara, al llindar de la vellesa, havia trobat l’estimació i l’afecte que fins avui no havia obtingut. 
De ben joveneta es va casar amb el Jimmy, un músic que es passava llargues temporades entre gires i concerts. El poc temps que era a casa el dedicava més a practicar amb el saxo que amb la Berta. L’enamorament inicial va anar-se esllanguint i poc a poc el sentiment de solitud va anar-la envaint fins a fer-se insuportable. Li va costar de prendre la decisió, però després de donar-hi voltes li va plantejar la disjuntiva: la música o ella. La separació fou amistosa, però aquella manca de companyia la rosegava per dins com un cuc… 
Mai ho va comentar a ningú de la feina, però li semblava que des de llavors ençà el Tommy, l’encarregat del magatzem, la mirava d’una manera especial. No feia massa de la separació i es feia la desentesa. No volia donar passes en fals i equivocar-se un altre cop. Sense buscar-ho coincidien, però, cada dia a la màquina dels cafès i de les mirades, el Tommy passà a les paraules:
- Bé Berta. El dimecres hem de tornar-hi a la tarda. Que et sembla si dinéssim plegats. S’enrojalí a l’instant i es quedà sense paraules. Aquell noi no estava pas malament. Es veia prou fort i amable… 
- Ostres, no sé que dir…bé potser sí, si de cas…ja t’ho diré. 
A partir d’aquell dia, almenys els dimecres se sentia una mica més acompanyada, si més no per dinar. Descobria en el Tommy una persona complaent i divertida que li feia passar una bona estona. I era tan alt i ben plantat…Els dimecres, s’ampliaren als dissabtes al vespre per anar a sopar i al cinema i també ¿per què no? per passar junts la nit. Per fi aquelles interminables nits de solitud s’havien acabat i ara tocava de gaudir-les. 
Un dissabte el Tommy la trucà per dir-li que no es trobava gaire bé i que no aniria a sopar. Altre cop sola. Una mica de paciència que només era una nit… Però com si fos malastruga, a la setmana següent, hi hagué una segona nit…
 - No saps el greu que em sap Berta, però tampoc podré venir. He de dur el meu pare a l’hospital
- Què li passa? 
- Està molt tapat i ha agafat febre
- A quin hospital aneu?
- Mmmmm. Al de l’Esperança.
No podia agafar el son aquell maleït segon dissabte i ja no suportava la solitud. Així que es vestí i se n’anà a trobar al Tommy. Almenys li faria companyia encara que fos al passadissos de l’hospital. 
- Doncs no senyora, no hi ha hagut cap ingrés amb aquest cognom. Ho sento. –li digué taxativa la dona del taulell 
Aquelles paraules i el to emprat feren nià la sospita al cor de la Berta. 
-Hospital de l’Esperança, quina broma. Deu ser de la des-esperança –se li escapà. 
Les noves excuses que anava rebent del Tommy eren l’evidència del seu engany. La casualitat va fer que la nit de l’enèssima excusa el vegés acompanyat d’una rossa a la sortida del bingo... 
No volia veure’l mai més i en conseqüència va demanar la liquidació a l’empresa. Llençava la tovallola amb els homes. Es resignaria a fer de tieta tota la seva vida. I així va passar més de trenta anys… 
Aquell matí, com cada matí, va pujar la persiana del menjador. Era al carrer davant de casa seva, moll després d’una nit de trons, immòbil i amb la mirada perduda. El seu cor endurit per tants anys li va fer un salt. Notà que se li accelerava el pols i respirà fons intentant de controlar-se. De cop ho vegé clar. Tota la vida sola i enganyada, però, ara a les velleses, aquell del davant li donava la plena seguritat de recuperar la companyia i la fidelitat que la vida li havia negat. A la tercera va la vençuda no? Impulsivament obrí la porta i es fongué en una abraçada amb el nou-vingut. Li posaria Bobby i a partir d’ara serien inseparables, però per començar calia desinfectar-lo i treure-li les puces. Després li compraria un collaret ben maco...