SOBRE L'AMOR 2

CARTA D'AMOR

Estimat Isidre:

Imagino la teva estranyesa en rebre aquesta carta. L’he escrit amb tota la sinceritat i amb pinzellades sagnants del meu cor.
Quan arribi a les teves mans segurament ja no hi seré. I això m’ha fet recompondre les forces en aquest darrer i únic acte de valentia.
No podia però, anar-me sense abans revelar-te el meu secret.
Si me n’anava en silenci, la meva vida no hauria tingut sentit.
Ara, en el final, necessitava donar vida als meus sentiments, al més pur que va néixer dins meu.
Tu has estat l’amor de la meva vida. I ni tan sols ho sospitaves.
Per a tu no he estat més que la veïna de replà. D’infants recorríem el camí cap a l’escola plegats. Moltes tardes compartíem berenar i els diumenges a la tarda venies amb la teva germana a casa meva a jugar.
En créixer les nostres trobades es van espaiar, i coincidíem casualment a l’escala. Sempre tenies una frase amable. En aquella època anaves amb una colla de nois de la teva edat i entrares a treballar de mecànic en un taller.
Al cap de poc et comprares una motocicleta, i jo ja començava a espiar les teves anades i vingudes.
En aquell temps jo ja et buscava i tenia pensaments per a tu. Però no em vaig adonar que t’estimava fins aquell diumenge camí a la font.
Llavors poques vegades anàvem plegats, però aquell dia va ser especial. Havia estat l’aniversari de la meva mare i us havíem convidat a menjar pastís amb nosaltres, a mitja tarda ens proposares d’anar a fer un volt. Te’n recordes?
Va ser el dia més feliç de la meva vida.
De la teva germana sorgí la idea que em portessis en la moto. Em vaig estremir rodejant la teva cintura.
Era la primera vegada que t’abraçava.
Llavors vaig saber que t’estimaria sempre.
Al poc temps la teva mare em va dir que festejaves.
La llavor de la inquietud i el desassossec van germinar en mi.
La moto poques vegades era en el portal i quan finalment coincidíem era de refilada, saludant-me amb la mà.
Però ja no tenies temps per a mi, i jo tenia tot el temps per a somniar-te.
Mesos més tard la mare m’anunciava que et casaves.
Aquella nit vaig desitjar no despertar-me. Era la primera nit que em moria per tu, sense tu saber-ho.
Després del teu casament em vaig recloure a casa, més tard el pare es posà malalt i es quedà immòbil al llit, i la mare estava delicada. Al poc la teva germana, la meva amiga, també es va casar.
El pitjor, però va ser la teva absència. Saber que era inútil tot intent de veure’t. Havies anat a viure al poble de la teva dona. I van passar un seguit d’anys estèrils i jo m’anava marcint en el meu pis. Finalment em vaig quedar sola, amb el meu sentiment.
Ben entrada la maduresa tot canvià. La teva nombrosa família s’instal·laria al pis del davant.
I jo et vaig retrobar després de tota una vida d’absències, amb el rostre solcat pel pas del temps, amb el teu cabell brillant i vellutat replet de blanc.
Tornava el company de jocs, el veí de replà, la meva raó de viure.
I començaren els millors anys de la meva vida.
La teva dona es convertí en la meva amiga i els teus fills em consideraven de la família. I tu sempre em dedicaves una frase carinyosa quan ens trobàvem en l’escala. He assistit al casament de tots els teus fills i vaig sostenir la mà de la teva dona en el seu darrer segon.
I ara que ens havíem quedat sols en el replà, i havia sentit renéixer l’esperança de poder tornar-te a rodejar amb els meus braços com aquell dia d’excursió a la font. He arribat al final del meu camí. Però la meva existència haurà estat justificada si en algun moment em dediques un bri del teu pensament.
M’acomiado de tu, amor meu, encara que al fer-ho se m’esquinci l’ànima, amb tota la veneració que sempre t’he professat.

La teva fervent i humil servidora,

Claustre Matifoll