Qualsevol temps passat és millor. Aquesta afirmació no sempre és certa, tan mateix, un avi com jo només pot fer passar el temps recordant-se del ahir. Escolteu sis plau la meva història. Ja sé que teniu coses millors a fer, però que voleu, jo no en tinc de nets propis. Vaig néixer, si es pot dir així, fa un munt d’anys. Mon pare em va vendre per dos conills, tres dotzena d’ous i un pernil curat. Us ven asseguro que va ser un preu desorbitat. Però que he de dir, jo, era la nineta dels seus ulls. Recordo que va deixar anar una llàgrima quan se’n van emportar.
El Joan, va ser qui em va duu a casa seva. Volia un regal d’allò més maco per la Montserrat, la seva dona. Així que el dia del seu aniversari va entestar-se a fer el sopar. Unes torrades amb pernil. Quan la mestressa li va demanar l’oli per sucar la torrada, en comptes de la vella gerra de fang plena, em va treure a mi. El mateix Joan havia aixafat arbequines per omplir-me d’or líquid. Va ser el moment més emocionant de la meva existència. La Montserrat mai havia vist un setrill de vidre, tot i que n’havia sentit a parlar. Tan mateix, a les contrades, cap de les seves amistats, ni tan sols de les conegudes d’església, en tenia un com jo. Allò em convertia en poc menys que un tresor. L’endemà, la Montserrat es va dirigir cap el poble a comprar-me un plat d’argila. ¡Que en feia de goig!. Era un plat amb flors dibuixades amb molta cura. El Joan no es va enfadar, ven al contrari. Tot i que era una despesa supèrflua, la trobà ven encertada. Ell mateix va anar als boscos del est a agafar una mica de suro. Aquell mateix vespre em van engalanar amb un tap fet amb molta estima. Del mateix amor que se’n tenien la Montserrat i el Joan.
Sempre vaig conservar el mateix suro. Durant mols anys, cada vespre els acompanyava el sopar. Primer a tots dos sols. Desprès a la Maria, el Francesc i el Jordi, ses fills. En Joan va morir lluitant a la guerra del Francès, el seu cos va quedar al lloc. A partir de les hores, la Montserrat va vestir sempre de negre. Sempre callada, sempre malenconiosa. El Jordi va fer un petit cenotafi al darrere de la casa. A dintre van posar les pertinences més estimades del Joan. Entre elles la barretina de festa, la pipa i un ullal de porc senglar, que ell va matar quan era jove. El capellà del poble, al final d’un estira i arronsa, es va avenir a fer una missa de difunts a la casa. Es veu que no volia que fiquessin cap estri a dintre del taüt. Deia no sé que, de sacrilegi.
El cas, és que la Montserrat va tornar a somriure. Ningú sap, ni tan sols jo, si va ser per la missa o per la arribada dels primers nets. Fos com fos, va tornar a fer-se càrrec de la casa. Si més no, del que la seva jove la deixa fer. La Neus, era la muller del Francesc i era una dona dominant. Per la seva banda, la Montserrat la deixava fer. Era conscient que s’estimaven, i per ella, era el més important. Així que la ajudava a fer les feines de la casa, però sobre tot, feia d’àvia. Cada vespre sopava sola. Em reclamava i s’anava al darrera de la casa, de vegades per amanir un enciam, de vegades només per rajà oli a un bocí de pa. El Francesc, li va fer un cobert amb un petit foc a terra per que no agafés fred a l’hivern.
Era primavera. La Montserrat estava asseguda a sota del cobert. Va tombar-me al damunt de una llesca de pa torrat amb una forta olor d’all. Jo vaig deixar anar el fluid, com sempre. Va ficar-me al meu plat, el que em va comprar feia més de cinquanta anys. I es va quedar adormida, recolzada a la taula. Si més no, això creia. Al matí, el Francesc la va trobar. Tenia els ulls oberts. Em mirava. Una gota d’oli es va escapolir del galet. El Francesc ho va veure. És igual, ¿no creureu també vosaltres que un setrill és capaç de plorar?.
Ara el cenotafi, per fi, es una tomba. Jo faig companyia a la Montserrat. Em van ficar ple d’oli al costat d’un pa, que els cucs ràpidament van fer via. No penseu pas que es un lloc trist per acabar. Enteneu-me, ¿a qui no li agradaria terminar al costat de la persona que més l’ha estimat?.
El Joan, va ser qui em va duu a casa seva. Volia un regal d’allò més maco per la Montserrat, la seva dona. Així que el dia del seu aniversari va entestar-se a fer el sopar. Unes torrades amb pernil. Quan la mestressa li va demanar l’oli per sucar la torrada, en comptes de la vella gerra de fang plena, em va treure a mi. El mateix Joan havia aixafat arbequines per omplir-me d’or líquid. Va ser el moment més emocionant de la meva existència. La Montserrat mai havia vist un setrill de vidre, tot i que n’havia sentit a parlar. Tan mateix, a les contrades, cap de les seves amistats, ni tan sols de les conegudes d’església, en tenia un com jo. Allò em convertia en poc menys que un tresor. L’endemà, la Montserrat es va dirigir cap el poble a comprar-me un plat d’argila. ¡Que en feia de goig!. Era un plat amb flors dibuixades amb molta cura. El Joan no es va enfadar, ven al contrari. Tot i que era una despesa supèrflua, la trobà ven encertada. Ell mateix va anar als boscos del est a agafar una mica de suro. Aquell mateix vespre em van engalanar amb un tap fet amb molta estima. Del mateix amor que se’n tenien la Montserrat i el Joan.
Sempre vaig conservar el mateix suro. Durant mols anys, cada vespre els acompanyava el sopar. Primer a tots dos sols. Desprès a la Maria, el Francesc i el Jordi, ses fills. En Joan va morir lluitant a la guerra del Francès, el seu cos va quedar al lloc. A partir de les hores, la Montserrat va vestir sempre de negre. Sempre callada, sempre malenconiosa. El Jordi va fer un petit cenotafi al darrere de la casa. A dintre van posar les pertinences més estimades del Joan. Entre elles la barretina de festa, la pipa i un ullal de porc senglar, que ell va matar quan era jove. El capellà del poble, al final d’un estira i arronsa, es va avenir a fer una missa de difunts a la casa. Es veu que no volia que fiquessin cap estri a dintre del taüt. Deia no sé que, de sacrilegi.
El cas, és que la Montserrat va tornar a somriure. Ningú sap, ni tan sols jo, si va ser per la missa o per la arribada dels primers nets. Fos com fos, va tornar a fer-se càrrec de la casa. Si més no, del que la seva jove la deixa fer. La Neus, era la muller del Francesc i era una dona dominant. Per la seva banda, la Montserrat la deixava fer. Era conscient que s’estimaven, i per ella, era el més important. Així que la ajudava a fer les feines de la casa, però sobre tot, feia d’àvia. Cada vespre sopava sola. Em reclamava i s’anava al darrera de la casa, de vegades per amanir un enciam, de vegades només per rajà oli a un bocí de pa. El Francesc, li va fer un cobert amb un petit foc a terra per que no agafés fred a l’hivern.
Era primavera. La Montserrat estava asseguda a sota del cobert. Va tombar-me al damunt de una llesca de pa torrat amb una forta olor d’all. Jo vaig deixar anar el fluid, com sempre. Va ficar-me al meu plat, el que em va comprar feia més de cinquanta anys. I es va quedar adormida, recolzada a la taula. Si més no, això creia. Al matí, el Francesc la va trobar. Tenia els ulls oberts. Em mirava. Una gota d’oli es va escapolir del galet. El Francesc ho va veure. És igual, ¿no creureu també vosaltres que un setrill és capaç de plorar?.
Ara el cenotafi, per fi, es una tomba. Jo faig companyia a la Montserrat. Em van ficar ple d’oli al costat d’un pa, que els cucs ràpidament van fer via. No penseu pas que es un lloc trist per acabar. Enteneu-me, ¿a qui no li agradaria terminar al costat de la persona que més l’ha estimat?.
Juan Manuel
1 comentari:
Juan Ma compy, si hasta el aceitero habla entre tanto juego de palabras. La sensibilidad le da vida hasta a lo que no la tiene, ahí radica el secreto de los Ksandras. Sigué compartiendo relatos inolvidables para placer de los que leen. Una pasada.
Mónica
Publica un comentari a l'entrada