TARONJA
Aquesta és la història d’un nen lligat a un color. Ja de petit, a la llar d’infants, ho pintava tot de color taronja: els cotxes, les cases, les persones… No us podeu pas imaginar un bodegó, amb el seu plàtan, la seva pera i la seva poma corresponents, tot de taronja. La seva mare va pensar que allò era cosa de nens petits, com quan els hi agafa per anar sempre amb el mateix ninot de peluix. Però la cosa no va quedar aquí. Si havia de triar una joguina, agafava la de color taronja; si havia de triar un jersei, ni el blau ni el verd: el taronja. De vegades, això anava bé, com quan agafaven un caramel, no es barallava amb la seva germana: ell agafava el taronja, i ella el vermell, i en paus. Però és que després la cosa va continuar, i ja tenia els mobles de l’habitació, el pijama, i els llençols, i les jaquetes: tot del color que ja us deveu imaginar, de l’innombrable. La seva mare va començar a creure que hi havia una estranya raó en les seves decisions, i per això un dia li va preguntar:
- Escolta, a tu, per què t’agrada tant el color taronja?
A la qual cosa el nen, tot pensatiu, va respondre, tot encongint-se d’espatlles:
- Mm…no sé…perquè m’agrada.
Però la seva mare se’n va malfiar d’aquella resposta, hi veia gat amagat. Però del nen, no en treia cap més resposta. Aquella nit, quan se’n van anar a dormir, va ser quan ella ho va veure clar: el seu fill havia estat abduït per uns extraterrestres. I els ditxosos alienígenes, no us penséssiu pas que eren verds, com creu tothom, no: eren taronges. De cap a peus. Bé, més aviat de caps a peu, perquè tenien dos caps i un sol peu. I no tenien sang: tenien suc; de taronja, per suposat. En somnis, es va veure ella mateixa agafant l’escombra i fent fora a cops els maleïts marcianets ó vés a saber de quin coi de planeta venien. I van fugir amb la seva nau que, quan es va enlairar, va deixar anar una fumerola, ja sabeu com era. Al matí quan es va despertar, i a pesar de voler oblidar aquell malson, va tornar a demanar al seu fill:
- Vinga, noi, digues-me perquè t’agrada tant el taronja, va…
I ell, tornant a fer veure que s’ho pensava molt, va deixar anar:
- Potser…potser és que va ser el primer color que vaig agafar.
- Perdona, fill, que sigui tant insistent, però és que he somniat que uns extraterrestres se t’emportaven a un planeta taronja…
- Mare, tu sí que flipes en colors!
Sara
Aquesta és la història d’un nen lligat a un color. Ja de petit, a la llar d’infants, ho pintava tot de color taronja: els cotxes, les cases, les persones… No us podeu pas imaginar un bodegó, amb el seu plàtan, la seva pera i la seva poma corresponents, tot de taronja. La seva mare va pensar que allò era cosa de nens petits, com quan els hi agafa per anar sempre amb el mateix ninot de peluix. Però la cosa no va quedar aquí. Si havia de triar una joguina, agafava la de color taronja; si havia de triar un jersei, ni el blau ni el verd: el taronja. De vegades, això anava bé, com quan agafaven un caramel, no es barallava amb la seva germana: ell agafava el taronja, i ella el vermell, i en paus. Però és que després la cosa va continuar, i ja tenia els mobles de l’habitació, el pijama, i els llençols, i les jaquetes: tot del color que ja us deveu imaginar, de l’innombrable. La seva mare va començar a creure que hi havia una estranya raó en les seves decisions, i per això un dia li va preguntar:
- Escolta, a tu, per què t’agrada tant el color taronja?
A la qual cosa el nen, tot pensatiu, va respondre, tot encongint-se d’espatlles:
- Mm…no sé…perquè m’agrada.
Però la seva mare se’n va malfiar d’aquella resposta, hi veia gat amagat. Però del nen, no en treia cap més resposta. Aquella nit, quan se’n van anar a dormir, va ser quan ella ho va veure clar: el seu fill havia estat abduït per uns extraterrestres. I els ditxosos alienígenes, no us penséssiu pas que eren verds, com creu tothom, no: eren taronges. De cap a peus. Bé, més aviat de caps a peu, perquè tenien dos caps i un sol peu. I no tenien sang: tenien suc; de taronja, per suposat. En somnis, es va veure ella mateixa agafant l’escombra i fent fora a cops els maleïts marcianets ó vés a saber de quin coi de planeta venien. I van fugir amb la seva nau que, quan es va enlairar, va deixar anar una fumerola, ja sabeu com era. Al matí quan es va despertar, i a pesar de voler oblidar aquell malson, va tornar a demanar al seu fill:
- Vinga, noi, digues-me perquè t’agrada tant el taronja, va…
I ell, tornant a fer veure que s’ho pensava molt, va deixar anar:
- Potser…potser és que va ser el primer color que vaig agafar.
- Perdona, fill, que sigui tant insistent, però és que he somniat que uns extraterrestres se t’emportaven a un planeta taronja…
- Mare, tu sí que flipes en colors!
Sara
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada