M´he vingut a acomiadar de tantes coses viscudes que un dia em feren feliç.
Queden els records i les ferides. Sentint el repicar alegre de les campanes, torno a la meva infantesa, a les faldilles de quadres, als mitjons blancs, a les trenes, a la cua de cavall. A la carpeta
decorada amb fotos dels Pecos.
A les passejades amb les amigues els diumenges a la tarda, escapant de no se què, perseguint a no se qui. A les excursions dominicals amb la família, a la olor a colònia del pare, a la pell de la mare. Al pupitre escrostonat i arrenglerat, que mirava ala pissarra. Als guixos i a l´esborrador. A la bata de quadres. A les tardes de diumenge al Condal. A l´època que m´ha tocat viure. Al poc que he disfrutat i a tot allò que he perdut.
Penso que podia haver fet més. Podia haver estimat més i millor.
Penso que podia haver viatjat més, somrigut més. Pesa massa l´absència i la solitud.
M´acomiado amb la consciència de que, en el fons, sóc allò que m´ha tocat ésser.
I així em conformo, en el final.
