RELATS ERÒTICS 3

Fa mesos que estic sol, vaig agafar una feina molt ben remunerada però amb unes quantes pegues. La primera i pitjor és estar completament sol, sense ningú amb qui poder parlar. La segona és estar en un desert erm, no us puc dir on és, però imagineu gel fins on arriba la vista, sense plantes, animals ni civilització. És un treball secret del govern i no puc contactar amb ningú, no tinc telèfon ni Internet; l’únic contacte és la Maria. Cada vespre es connecta mitjançant un programa especial i em posa al dia de totes les noticies del món.

La Maria va ser la persona que va fer la selecció de personal i em va escollir a mi. No la conec personalment, es va fer tot per Internet. Després de tres mesos des de que m’abandonessin aquí, ens em fet amics. Les xatejades cada dia anaven fent-se més llargues, al principi només m’explicava les noticies del dia i sobre tot, malgrat que a ella no li agradava gaire, les d’esports. Seguia amb molta cura la temporada del Barça, encara no sabia que seria el Barça de les sis copes. En fa gràcia la seva forma d’escriure, mai no posa accents, però cadascú té les seves manies. Poc a poc varem anar introduint aspectes més personals, ara, ja sabia que la seva alçada era de metre vuitanta, que tenia el cabell ros, que tenia 32 anys i que no tenia parella. Tot plegat, la feia una candidata perfecte als meus ulls, o si més no, als meus dits. Mai l’he vist.

Avui fa cent dies que vaig baixar de l’helicòpter i no he tornat a veure ningú des de les hores. Com cada vespre faig la trucada nerviós, esperant la seva resposta en forma de lletres. Però avui no contesta. M’amoïno, és la primera vegada que no respon a la trucada. Em quedo davant de l’ordinador una estona. Passat un quart d’hora, les paraules omplen la pantalla de l’ordinador. “Perdona la tardança, estava ensabonant-me a la dutxa”, aquella frase en va colpejar el cos, va entrar-me pels ulls, però de seguida un augment del penis va establir ràpidament l’associació d’idees. Li vaig respondre: “Te n’adones que fa cent dies que no veig un cos nu, i tu m’has donat una imatge del teu, tot ensabonat a la dutxa”. Va contestar amb un ninot somrient a la pantalla. “Què n’he de fer ara?, m’hauré de fer una palla a la teva salut”. “Per mi no et tallis” em va contestar. Després varem xatejar d’altres temes. Però al finalitzar la connexió. Vaig pensar en aquelles paraules. Endavant.

Em vaig tombar al llit tal i com vaig néixer. I me la vaig imaginar a la dutxa: l’aigua calenta lliscant entre els seus pits, generosos i amb el mugró dur, enfilat cap endavant, preparat per que jo fiqui la boca i el llepi amb la llengua, amb molta cura, amb molta paciència. Sense preses. Passant la mà per sota de la teta i acaronant-la amb delicadesa. Pujant a poc a poc, sense separar la boca del seu cos, fins arribar al coll mentre la petonejo, mig mossegant; i per fi, la meta: l’orella; tancar les dents al lòbul a l’hora que les meves mans dibuixen totes les corbes fins als malucs. Revolts espectaculars que omplen els buits de qualsevol desig, i llavors, ajuntar amb força els dos cossos, per que s’adoni del membre inflat que ensopega amb el seu melic. Li aixeco els braços i m’ofego en les seves tetes, entre la carn i l’aigua que ens mulla encara més. I vaig baixant pel seu ventre jugant amb els moviment de la llengua fins arribar als primers i curt pels de la vulva, tota preparada per rebre’m. I m’entretinc al clítoris, passejant de costat a costat mentre ella m’agafa dels cabells, deixant anar sospirs entretallats. La mà esquerra acaronant la cama fins al cul i la dreta pujant des del turmell per la part de darrera del genoll i de cop, desviant-la fins a la seva sexualitat per ficar l’índex, deixant-lo allà quiet. Treballant el plaer amb la llengua, assaborint el seu gust barrejat amb el del sabó que juga a ficar-se a tot arreu. Vaig escoltant les seves respiracions cada vegada més fortes i quan està apunt, empenyo el dit cor per l’altre forat, fins al fons, i la sento xisclar, i és en aquell moment que començo a moure la mà endavant i en darrera. Acosto la galta al seu engonal i miro amunt i veig i noto que està a punt. A les hores m’aixeco i li fico el membre al entrecuix mentre l’enlairo agafant-la pel cul. I la aixeco i l’abaixo, i la aixeco i l’abaixo notant el acoblament perfecte dels nostres cossos, i la miro als ulls i en mira als ulls, i les nostres boques es fonen en una morrejada que només es trenca al arribar al zenit. La baixo i en somriu. I aixeco les parpelles per tornar a la realitat. Al mig de la no res. En una habitació sense decoració i amb vuitanta dies per endavant per tornar a casa i potser, només potser, conèixer-la de veritat.

Ja ha passat un any des de que va acabar la feina, i sí, vaig coincidir amb aquella meravellosa persona que durant sis mesos em va fer companyia on line. Ara som parella de fet. Per bé que no es diu Maria, el seu nom és Marià. Encara manté la seva mania de no posar accents.

K.S.P. (Colors, 3r aniversari)

KSANDRA SERVEIS PERSONALS

Fa temps que vaig cremat. No recordo la darrera vegada que vaig satisfer les meves necessitats més íntimes. Ah sí!, ja fa un any d’aquella macroorgia al celler del Sató. Em vaig ajuntar amb una gent poc corrent, una mica extravagants sí que ho eren, la veritat. Van servir una mica de vi rus i tots vam fer barbaritats inconfessables. Un any d’abstinència és massa i tinc ganes de tornar-hi altre cop, i perquè no, amb aquell grupet de gent, que tot i que eren bastant frikis, sobretot les dones anaven molt embalades.
Després de tant temps, només recordo vagament el nom del grup, així que el busco al Google i em surt com a resultats: una pornostar, un llibre publicat, pel·lícules XXX, un bordell... No ho sé, segur que no ho he escrit bé, però… això del bordell té la seva gràcia. Amb la cremor que porto al cos potser que hi faci una ullada…
_ _ _

París. Ambient bohemi dels anys 30. Pintors, poetes, cafès i tertulians animen els boulevards. En un carreró amagat rera Notre-Dame hi trobo l’adreça buscada. Una discreta placa clavada al costat d’un portal m’informa que allà és “Ksandra Serveis Personals”. Empenyo una porta sense timbre i em planto al hall. El sol s’acaba de pondre i mentre espero que m’atengui algú, les cançons de la Piaf fan de música de fons.
Al cap de poc apareix al fons del passadís. És alta i corpulenta. Rossa amb llavis de foc. Un cenyit corsé de tul negre li resalta les corbes. Botes negres de mitja cama. Guants negres també de pell.
- Bon jour Monsieur. Je suis Madame Poiret. Que’s que vous voulez?
Entre melodies, plomes, sedes i velluts estic tan atrapat que no sé què dir. Estic bloquejat i l’únic que se m’ocurreix és dir:
- Oferiu sexe?
- Oferim sensacions. No som professionals, per tant ho fem perquè ens ve de gust. No cobrem res tot i que una propina sempre és agraïda.
- Quina mena de sensacions?
- Això depèn del que escullis. Però t’asseguro que al·lucinaràs en colors.
Ja sabia que eren gent rara, però ara mateix no entenia res de res
- D’això... Era amb vosaltres que vaig compartir una bacanal amb vi rus?
- És cert però ara ens hem reciclat- Madame Poiret continuà tot seguit
- Veus aquest penjador de peu?
- Sí és clar.
- Com veus està ple de foulards,barrets, turbants… Cadascun d’un color diferent. I al darrera de cada color hi ha qui et farà experimentar en privat unes sensacions “sensacionals”. T’aviso que el “qui”, tant pot ser dona com home. A Paris no hi ha perjudicis. Què importa el sexe si la sensació és pura?
- És cert. De tota manera amb la cremor que porto a dins només puc imaginar-me un univers femení. Ho sento, no sóc tant modern…
Madame assentí comprensiva i em va convidar a triar i remenar aquelles teles. Li vaig mostrà la negra i la blanca
- Bona tria. Aquesta correspon a una negra, negra. És una dona pública, treballa per l’Administració. Ja saps que allò sí que és una casa de putes sense mestressa. Desxifrarà càlidament les teves emocions i t’acceptarà una propineta, en negre naturalment.
Fou casual però la tonada de la Piaf, sonà amb més força que mai.
- Aquesta altra és molt valuosa. És el blanc de totes les mirades. Com si d’una Geisha es tractés sap tocar, sap cuinar i es mou bé a l’escena. Tres qualitats distintes en una sola persona. Vaja com la Santíssima Trinitat. Al·lucinaràs amb la seva poesia, tant que tu mateix quedaràs amb la ment en blanc.
- També et puc suggerir el corbatí gris, correspon a mademoiselle Fifí. Gens espectacular però és la que rep més clients. Sempre volta. Avui és aquí, demà potser a Bilbao o Guadalajara. Nega les sensacions en blanc o negre. Per ella les sensacions són una escala de grisos…
Estic cansat i m’assento al sofà del racó. Madame m’ofereix un suc de taronja que accepto.
- Beu-te el suc i t’asseguro que fliparàs en colors. Et sentiràs tant lleuger com la dama que compartiràs. Una autèntica filigrana. Amb ella perdràs el món de vista tant que et semblarà que ets d’una altra galàxia, perquè canviaràs de cap a peus. Bé de “caps a peu”… No t’espantis, la dama taronja t’ho aclarirà
- Si vols tocar més de peus a terra pots triar la seda roja. Fa molt goig. És perfecte per lluir-la al restaurant, al teatre… Elegància natural i saber estar són les seves virtuts. Però compte que, en mig d’una reunió, et confessarà un desig a cau d’orella que et farà tornar vermell davant de tothom.
- Tan cremat com vas potser que et relaxis amb sensacions blaves. La senyoreta et regalarà imatges al·lucinògenes amb les que acabaràs solcant vertiginosament els cinc mars. No sabràs on ets ni cap on vas. Potser et marejaràs de tant navegar, però prova-ho. Al·lucinaràs a ritme de “blues”
- El cos demana marxa?... posa’t el barret groc. Tindràs una “performer” fora de sèrie que és la reina de la festa. Rodejada d’una aura de plomes grogues et farà perdre el sentit comú i vibraràs amb ella com mai ho hagis fet. Però com el Sol que representa és molt perillosa, terriblement perilosa… Si t’acostes massa et cremaràs.
- Al darrera del vel turquesa hi ha un tresor amagat al fons del mar que hauràs de descobrir. Sota l’aparença de serenitat i equilibri amb la dama turquesa reviuràs torbadores sensacions que mai haguessis imaginat. Ja saps… les aparences enganyen. Amb ella va arribar a aquest puticlub una bellesa africana. Li diuen la ”zsorra del desierto” És oriünda del Sàhara i com el seu origen, no te l’acabaràs mai i té el cos que abrasa. És ideal per a persones que van tan cremades com tú.
- Ho sento estic tan cansat que ja en tinc prou, necessito una mica de calma
Al darrera d’un biombo se sent una veu:
- Un altre que està cansat. Jo sí que estic cansada d’aquesta feina tan puta i sense cobrar…
Madame Poiret somrigué:
- És mademoiselle Lily, la del tul lila... Per qualsevol problema amb la clientela és la representant sindical del club. La rebel de la colla i a sobre feminista. La seva dialèctica lluitadora entusiasma als intel·lectuals i bohemis de l’àmbit de la “gauche divine” que vibren amb el seu domini de la llengua
- Et queden encara dos colors per escollir. Ja falta poc. Amb el verd t’impregnaràs del que és sa, natural, de l’olor del bosc i dels seus follets. La dama verda amb les seves històries de la vora del foc et donarà l’alegria al cos i l’assossec a l’ànima que necessites. Però compte amb la llengüeta que gasta la senyora. Amb els seus acudits verds et deixarà d’idèntic color.
El marron que et queda és considerable…
- La senyora és absent de cos, però el seu esperit envolta tots els racons d’aquest local. Amb la seva calidesa porteña a ritme de tango, t’obrirà l’ànima com una capsa de Pandora i en traurà totes les teves pors i misèries. És la “mamma” que mima. Però no te’n refiïs, sota aquest aspecte maternal hi ha la bèstia negra més bèstia que conec.
- Moltes gràcies per la detallada informació Madame Poiret. Heu aconseguit fer-me pujar els colors i alhora fer-me baixar la trempera. Sabia que ereu una colla rara, inclassificable, divertida i diversa, però Paris és massa sofisticat per a mi. Sóc més convencional. Jo només venia per un casquet normal i corrent, sense tantes pretensions…

RELATS ERÒTICS 2

UNA FRÍA Y OSCURA NOCHE

El recuerdo seguía vigente a pesar de los años sin querer caducar. Había noches en donde se hacía patente y con solo cerrar los ojos, se veía como aquella vez nuevamente, ingenua e insegura. La nostalgia la envolvía arrullándola y trasladándola a un tiempo ido, revivía ese amor fugaz, amor de un momento, convirtiéndolo en intemporal. La ensoñación la trasladó a ese momento único e irrepetible, diez años atrás ubicándose en el lugar exacto…

Miró por centésima vez el reloj pulsera ajustando la visión, la noche fría y oscura no la dejaba verlo bien, pero como siempre llegaba tarde. Sus pasos apurados la llevaban a la parada del bus, era el último de la noche y si lo perdía no había forma de volver a casa, a menos que a esas horas pasara un taxi y pensó en cuanto dinero llevaba encima, se dijo que no le alcanzaría para pagarlo así que trotando, llegó justo a tiempo. Subió y notó que alguien ascendía detrás, no lo había visto en su apuro y después de recibir su boleto se arrebujó en un asiento frotándose las manos.
El otoño estaba abriendo paso a los primeros fríos que anunciaban la llegada del invierno y tuvo un escalofrío al sentirse al abrigo cálido del bus que ya se ponía en movimiento. Levantó la vista y lo vio, parado oteando hacia el fondo, buscando un lugar para sentarse. Iba lleno y reparó que el único lugar disponible estaba al lado de ella, la miró, se desabotonó la chaqueta y se sentó a su lado.
- Se vino el frío de golpe ¿no? – le dijo sonriéndole. Nunca antes le habían dirigido la palabra al viajar y por cortesía le respondió tímidamente.
- Sí, ésta noche hace mucho frío – su ojos de un azul claro le mantenían la mirada atravesándola. Recorrió su cara en breves segundos antes de bajar los ojos, su sonrisa dejaba entrever unos dientes blancos y parejos, de labios finos, la nariz aguileña y el cabello algo largo de color castaño oscuro. Sintió brotar el rubor en sus mejillas al comprobar que estaba hablando con un extraño y que además le gustó al escuchar su voz tan varonil.
- Me llamo Agustín ¿y vos? – era bonita pensó él. Llevaba el cabello rojizo largo atado en una coleta, sus ojos color avellana rasgados le adjudicaban una mirada gatuna, sus labios carnosos y rojos, de silueta espigada y alta, que observó al verla subir tan apurada delante suyo. Ella no había reparado en él, pero a él no se le escapó detalle.
- Paula, me llamo Paula…- su arrebatada cara le producía un calor a punto de hacérsela estallar, estaba algo turbada mirando a ese desconocido que le producía cierta excitación. Olía a loción después de afeitar y le agradaba mucho.
- Varias veces viajamos juntos a esta misma hora y nunca había reparado en lo lindo que son tus ojos. - y era verdad. Él siempre estaba apurado como ella y no se detenían en mirar alrededor y hoy, un simple impulso, los convertía en conocidos.
- Vivo apurada, me levanto temprano cada día para ir al trabajo, mis comidas son a las corridas y llego a la Facultad fatigada donde curso tres materias. Me apuro al salir para poder tomar el último bus que me devuelve a casa y el agotamiento suele convertirme en una autómata… discúlpame,… hablo demasiado y no es común en mí.- sintió vergüenza por tanta verborragia nacida no sabía de dónde.
- No te disculpes, a mi me pasa lo mismo. Yo también curso en la misma Facultad que vos, ¡pero nunca nos cruzamos…! - rió y su risa le llego con inusitada alegría.
Hablaron durante todo el viaje riendo por momentos, contándose sus historias personales, diciéndose donde vivían, mientras los pasajeros iban bajando en las distintas paradas hasta que sólo quedaron ellos dos. En un momento dado el le tomó las manos para que notara lo frías que estaban las suyas. La sensación que sintió al simple contacto, le recorrió el cuerpo como una descarga eléctrica, que no le paso desapercibida a él que sintió lo mismo. La atracción era mutua y después de 55 minutos de viaje, ella llegaba a su destino.
Él bajó con ella para acompañarla hasta la puerta de su casa, la de él quedaba a unas calles de la de ella y le dijo que se quedaría más tranquilo si la dejaba sana y salva, después él recorrería esas calles hasta la suya. Eso la impresionó, era un detalle que la hizo sentirse halagada y protegida.
Ya en la puerta, ella la abrió y le dio las gracias mientras encendía la luz del hall de entrada al edificio de apartamentos. Él le acercó la cara para darle un beso de buenas noches y sin quererlo sus labios se encontraron. Fue un roce tibio de labios y consternada lo miró a los ojos inquisitivamente. Sin mediar palabra alguna, dejándose llevar por el momento, se abrazaron y besaron apasionadamente entreabriendo las bocas y paladeándose, sus lenguas jugaron alborotadas.
Lo arrastró hacia dentro y la puerta se cerró a sus espaldas silenciosamente. La luz se apagó y a tientas, buscaron desaparecer al amparo de las sombras subiendo algunos peldaños de la escalera. Con torpeza y sin dejar de besarse, se fueron despojando de sus abrigos y estrechando aún más sus cuerpos, fueron palpando las partes íntimas en un reconocimiento interminable.
La falda corta propició el manejo de su mano hábil al apartar la braga de su sexo, acariciándola y excitándola más.
Estimulada y enardecida, sus manos torpes bajaron la cremallera del pantalón de él queriendo incitarlo a seguir adelante. No hizo falta, sintió en su mano el miembro viril erecto y duro. Con besos quisieron acallar los gemidos mientras el corazón se desbocaba agitado. Él con inevitable urgencia la hizo sentar al borde de un escalón abriéndole las piernas y arrodillado delante de ella un escalón más abajo, se acomodó entre sus muslos y la penetró con ímpetu. Entre aceleres que urgían y demoras que prolongaban el placer, fueron retrasando el clímax.
Después…después se arreglaron la ropa, se despidieron con un beso ardiente y la puerta se cerró detrás de él para siempre.

Hoy, a sus 29 años sigue recordándolo y pensando que tal vez sus caminos vuelvan a cruzarse o sólo quede de él, la reminiscencia de un espejismo.

RELATS ERÒTICS

La comissió organitzadora de la Setmana Jove ens va demanar si hi volíem col·laborar, fent un a lectura de relats eròtics adreçada als majors de 16 anys. Anirem penjant les històries que vam escriure per a l’ocasió.

LA CABANA DELS ESPARVERS

El Pere va sortir al porxo a buscar llenya per deixar-la al costat de la llar de foc. Aviat es faria fosc i amb aquella primera nevada d’hivern acabada de caure, a la nit faria fred de debò. Sobretot allà on era, a la Cabana dels Esparvers, a 2.000 metres d’alçada, al peu del Puigpedrós.
Feia 25 anys que va demanar ser guarda d’aquest refugi i des d’aleshores aquesta feina li havia donat una nova vida. De l’anterior n’havia fugit. Llavors encara era massa jove i tendre per superar l’engany continuat de la seva promesa amb el seu millor amic. Va caure en una profunda depressió que l’aïllà del seu cercle d’amistats. El seu viure deixà de tenir sentit i l’única via per superar-ho fou donar-hi un tomb radical.
Així que, una mica massa jovenet, decidí recloure’s a l’alta muntanya, apartat de la família, amics i coneguts. Allà on l’aigua i el cel són purs seria el lloc ideal per purificar la seva ànima turmentada per l’odi i la ràbia. Com si es tractés d’un ermità de l’antiguitat, el Pere va aferrar-se a aquella nova vida, plena d’incomoditats però que li calmaven l’esperit. El preu, però, va ser alt. Aquell jovenet tendre i afectuós esdevení amb els anys ferreny i insensible com les pedres de les tarteres del Puigpedrós.
Els caps de setmana encara hi havia moviment d’excursionistes, però els altres dies eren francament avorrits. Aquell vespre, però, tenia una reserva a nom de Michelle i li estranyà que a aquella hora no hagués arribat. Pensà que hauria anul·lat la travessa per la previsió del mal temps, així que després de sopar se’n va anar a dormir.
Era negra nit quan els lladrucs del Trasto el van despertar sobtadament. No hi havia dubte que allà fora hi rondava algú. Es vestí ràpidament i deixant-se guiar per l’olfacte del seu únic amic travessaren l’immens prat de davant del refugi cap el bosc. Al cap de poc el Trasto elevà la seva cridòria descobrint una silueta humana arraulida sota una roca. Estava tremolant com una fulla i el Pere l’agafà a coll i se l’emportà al refugi.
No deia res o senzillament no podia, però anava totalment xopa. Així que li va deixar roba seca i va anar a preparar-li el sopar. La Michelle es tragué tota aquella mullena de sobre, estenent-la vora la llar de foc.
En deu minuts el sopar ben calentó ja estava a punt i la Michelle es va recuperar d’una segura hipotèrmia. Després de sopar es va començar a explicar. En francès li digué que feia la ruta dels Bons Homes i l’havia sorprès la tempesta. La neu caiguda havia tapat els senyals del camí, s’havia desorientat i se li va fer fosc abans d’arribar al refugi. No anava preparada per aquell temporal i va decidir de fer un improvisat bivac.
-Mon ami, et dec la vida i mai t’ho podré agrair prou- li digué plena de tendresa.
Mai ningú en tots aquests anys se li havia adreçat amb aquella calidesa i per primera vegada des de feia moltíssims anys se sentí estimat. Aquell cos invulnerable als sentiments, talment com un iceberg errant, no entenia que li passava.
Les pupil·les de la noia li reflectien la brasa d’aquella llar de foc i malgrat la gèlida nit exterior, notava com una suau escalfor interna s’apoderava d’ell.
Potser l’encreuament de mirades va ser l’indicador per la Michelle de que el seu salvador, amb aspecte esquerp i ànima d’iceberg, s’estava desglaçant per moments. Ja ho diu el proverbi africà: “Amb paciència es cuina una pedra”.
Sense dir res, li agafà suament aquella mà aspre i la va prémer amb força contra el seu cos. La mirada de la Michelle espurnejava com el crepiteig d’aquells troncs abrandats pel foc. El Pere va tancar els ulls, però es deixà portar i passada la frontera del melic, ja intuí que no hi havia retorn possible. El viatge continuà fins arribar a un bosc espès, preludi d’una cavitat càlida i humida on aquells eixuts i maldestres dits, guiats hàbilment per la mà de la Michelle, iniciaren un remolí compassat cada vegada més accelerat fins arribar a l’ esperat orgasme.
Amb poc temps per assaborir-lo i atès l’estat de xoc del Pere, calia actuar ràpidament. Va alliberar-lo d’aquells pantalons que el comprimien i amb delicadesa va dedicar-li un suau però intens monòleg no verbal, però en francès naturalment.
A través de la finestra, la nit estrellada presidia el firmament. Pegasus, Orion i l’Óssa Major resplendien com brillants al cel. La lluna plena feia ressaltar les muntanyes nevades i mai s’havia fixat tant bé en la majestuosa bellesa de la cara Nord del Cadí coberta de neu.
En aquell precís instant s’estremí de plaer com mai abans havia sentit. La conjunció d’aquell orgasme observant la supèrbia bellesa de la cara Nord li va quedar gravat per sempre més. La cuirassa adusta i ferrenya que havia acompanyat al Pere durant 25 anys va quedar feta a miques, emergint de nou l’home sensible i carinyós que havia estat de jove.
Sabia que aquell indret era la seva vida i ja no en marxà mai més. Però a partir d’aquell moment, percebia que era altre cop estimat i tornà a ser un home feliç. Aquelles muntanyes solitàries i esquerpes que havia vist de sempre, passaren a ser infinitament belles com la seva ànima.
Han passat molts anys i avui el notari de la Seu d’Urgell llegeix les seves últimes voluntats. Les pertinences personals seran per la Michelle que se li escapen les llàgrimes quan apareix un text manuscrit en un tros de paper:
-Jo et vaig salvar el cos, però tu l’esperit. T’estimo Michelle-.
Tal com va demanar, van escampar les seves cendres en aquell immens prat davant del refugi, a tocar on jeia el Trasto, mirant la cara nord del Cadí.

Els microrelats de l'abril

30è Certamen de Microrelats: OU/S

Alguien había mordido mi huevo de chocolate, maldito asesino. Con mi superespray de nata me dispuse a saborear la venganza. (Ramon T.) 1r ex aequo

Novell com era, es va equivocar i es va posar el condó fluorescent als ous. Semblaven les bombetes d'un puticlub. (Sara) 3r ex aequo

- Vols que et pinti els ous?
- Queeeeè????
- Així marronets són sossos, millor blaus, vermells, amb sanefes...
- ???????????
- Uns ous de Pasqua divertidíssims!!! (Sara)

Qui havia posat aquella pedra?. Comprava, quan el vaig veure. Preparava el somriure quan vaig ensopegar. Es trencaren els ous. (Núria)

- La gallina Caponata quería mucho a sus polluelos.
- Y como es eso?
- Porque le costó un huevo tenerlos... (Ramon G.)

Aquest lloc té una calefacció collonuda, però és massa petit no m’hi bellugo, hauré de sortir... tampoc s’hi està malament fora de... l’OU. (Rosa) 3r ex aequo

Estava fart que li toquessin els ous. I un dia els va amagar.
- Pep on tens els ous?
- Darrera el taulell. (Concep) 2n

El reptil miró sus huevos eclosionados y observó los polluelos. Se rió sabiendo que ella fue antes que el huevo. (Juan Manuel)

Tenen reunió, volen saber què es cou. Els parlen de problemes nous i de retallar els sous, tenen uns… collons! (Teresa)

Aquesta és la història d’un ou, dos ous… la gallina i una truita de patates.
Primer va ser:
- Oou !
- Quina gallina!!... (Manel)

Malament si no en tens, però millor un parell de ben posats que mitja dotzena a la nevera. Ah! Roden i no boten. ¿OK? (Eduard) 1r ex aequo

ADMIRO

Admiro un vaixell balancejant-se damunt la mar. Una mar de plata, brillant. Que m´inspira i em dóna vida. I tot és calma en aquest despertar de primavera. I el dia passa i la gent ara ve, ara se´n va. Quan cau la tarda, els vaixells tornen i la gent ara ve, ara se´n va. I la mar queda amb la seva presència majestuosa i silent. Tal com una meretriu ens acull, es rendeix, ens sacia, ens fa fruir.

Orgullosa i altiva doncs és conscient que després del joc, tan sols quedarà ella.

M´HE VINGUT A ACOMIADAR

M´he vingut a acomiadar de tantes coses viscudes que un dia em feren feliç.

Queden els records i les ferides. Sentint el repicar alegre de les campanes, torno a la meva infantesa, a les faldilles de quadres, als mitjons blancs, a les trenes, a la cua de cavall. A la carpeta

decorada amb fotos dels Pecos.

A les passejades amb les amigues els diumenges a la tarda, escapant de no se què, perseguint a no se qui. A les excursions dominicals amb la família, a la olor a colònia del pare, a la pell de la mare. Al pupitre escrostonat i arrenglerat, que mirava ala pissarra. Als guixos i a l´esborrador. A la bata de quadres. A les tardes de diumenge al Condal. A l´època que m´ha tocat viure. Al poc que he disfrutat i a tot allò que he perdut.

Penso que podia haver fet més. Podia haver estimat més i millor.

Penso que podia haver viatjat més, somrigut més. Pesa massa l´absència i la solitud.

M´acomiado amb la consciència de que, en el fons, sóc allò que m´ha tocat ésser.

I així em conformo, en el final.