Els microrelats de l'abril

30è Certamen de Microrelats: OU/S

Alguien había mordido mi huevo de chocolate, maldito asesino. Con mi superespray de nata me dispuse a saborear la venganza. (Ramon T.) 1r ex aequo

Novell com era, es va equivocar i es va posar el condó fluorescent als ous. Semblaven les bombetes d'un puticlub. (Sara) 3r ex aequo

- Vols que et pinti els ous?
- Queeeeè????
- Així marronets són sossos, millor blaus, vermells, amb sanefes...
- ???????????
- Uns ous de Pasqua divertidíssims!!! (Sara)

Qui havia posat aquella pedra?. Comprava, quan el vaig veure. Preparava el somriure quan vaig ensopegar. Es trencaren els ous. (Núria)

- La gallina Caponata quería mucho a sus polluelos.
- Y como es eso?
- Porque le costó un huevo tenerlos... (Ramon G.)

Aquest lloc té una calefacció collonuda, però és massa petit no m’hi bellugo, hauré de sortir... tampoc s’hi està malament fora de... l’OU. (Rosa) 3r ex aequo

Estava fart que li toquessin els ous. I un dia els va amagar.
- Pep on tens els ous?
- Darrera el taulell. (Concep) 2n

El reptil miró sus huevos eclosionados y observó los polluelos. Se rió sabiendo que ella fue antes que el huevo. (Juan Manuel)

Tenen reunió, volen saber què es cou. Els parlen de problemes nous i de retallar els sous, tenen uns… collons! (Teresa)

Aquesta és la història d’un ou, dos ous… la gallina i una truita de patates.
Primer va ser:
- Oou !
- Quina gallina!!... (Manel)

Malament si no en tens, però millor un parell de ben posats que mitja dotzena a la nevera. Ah! Roden i no boten. ¿OK? (Eduard) 1r ex aequo

ADMIRO

Admiro un vaixell balancejant-se damunt la mar. Una mar de plata, brillant. Que m´inspira i em dóna vida. I tot és calma en aquest despertar de primavera. I el dia passa i la gent ara ve, ara se´n va. Quan cau la tarda, els vaixells tornen i la gent ara ve, ara se´n va. I la mar queda amb la seva presència majestuosa i silent. Tal com una meretriu ens acull, es rendeix, ens sacia, ens fa fruir.

Orgullosa i altiva doncs és conscient que després del joc, tan sols quedarà ella.

M´HE VINGUT A ACOMIADAR

M´he vingut a acomiadar de tantes coses viscudes que un dia em feren feliç.

Queden els records i les ferides. Sentint el repicar alegre de les campanes, torno a la meva infantesa, a les faldilles de quadres, als mitjons blancs, a les trenes, a la cua de cavall. A la carpeta

decorada amb fotos dels Pecos.

A les passejades amb les amigues els diumenges a la tarda, escapant de no se què, perseguint a no se qui. A les excursions dominicals amb la família, a la olor a colònia del pare, a la pell de la mare. Al pupitre escrostonat i arrenglerat, que mirava ala pissarra. Als guixos i a l´esborrador. A la bata de quadres. A les tardes de diumenge al Condal. A l´època que m´ha tocat viure. Al poc que he disfrutat i a tot allò que he perdut.

Penso que podia haver fet més. Podia haver estimat més i millor.

Penso que podia haver viatjat més, somrigut més. Pesa massa l´absència i la solitud.

M´acomiado amb la consciència de que, en el fons, sóc allò que m´ha tocat ésser.

I així em conformo, en el final.

ÉS PREFERIBLE

És preferible una guerra al desamor. Contra el desamor no es tenen armes ans estem desarmats. En una guerra podem lluitar,resistir, escapar. Vèncer o perdre. En el desamor la derrota és certa.

En una guerra podem trobar consol en la foscor o en un altre cos.

Les ferides poden ser guarides.

En el desamor res ni ningú poden satisfer ni saciar el desfici.

El desesper és incommensurable. Sord, sense resposta.

És preferible una guerra al desencís de no tornar-te a veure,

de no tocar les teves mans, de no escoltar la teva veu

vellutada, de no emmirallar-me en els teus ulls.

És preferible una guerra a l´infortuni d´estar sola i eixuta,

en terra erma.

Després d´una llarga travessa pel desert,

he triat sobreviure,

encara que signifiqués oblidar-te.

RETROBAR-TE

T´he trobat de nou després de milers de dies de silenci i d´un oceà d´hores no compartides. De sobte, d´improvist i en un moment inoportú, com sempre, com mai. Com et podria expressar que havies estat el meu gran amor, allò que més havia cobejat. Que havia cremat el dies pensant en tu i en tu havia somniat totes les nits, fins i tot després que tot fos irremeiablement impossible. En quines aigües pantanoses resten les paraules no dites? En quin desert inhòspit els desitjos no satisfets? En quin paratge remot es panseix l´amor no fruït?

Qué fer amb el sentiment inútil, el sofriment estéril que ens marceix com una flor quan ja ha passat la primavera?

Solament des d´una nova llunyania i després d´acomiadar-nos tal vegada per sempre, puc esbrinar que tu vas ser la meva gran aventura perduda, però ja sense recança ni acritud.

Nogensmenys amb l´agradable sensació que potser sense mi hagis pogut ésser feliç.

EN PAU

En Pau era víctima de l´incomunicació dels seus pares. Aquests sentien una profunda animadversió mútua, mai no coincidien i sempre s´evitaven. De fet no recordava haver-los vist mai junts, compartint una mateixa taula o compartint qualsevol mostra de mínim afecte.

Des que recordava es trobava enmig d´una agra disputa de retrets i recriminacions. en Pau es sentia partit en dues meitats, com un nàufrag enmig de tanta frustració. Es trobava en la diana d´una batalla de dards. L´odi que els seus pares sentien l´un vers l´altre era com una aigua putrefacta que ho empudegava tot, desoint la felicitat del seu fill.

Era la nit de Nadal, i en Pau havia sopat amb la mare davant la televisió. Unes pizzes i en acabar una diversitat de turrons i unes neules, tot acompanyat per un refresc de taronja. Quedà adormit en el sofà mentre un cantant de cabells rinxolats, de moda, començava a interpretar el seu darrer éxit.

La mare s´havia oblidat d´ell mentre dormia plàcidament en el seu llit, quan de sobte en Pau va tenir unes fortes convulsions. Clamava de dolor. Sentia que les seves extremitats eren expulsades del seu cos degut a una tibantor insuportable.

La mare s´alarmà.

Es despertà dies després en el hospital. Era la nit de Reis quan va rebre el seu millor regal, un regal que va recompondre les seves cèl·lules i justificà la seva existència mateixa.

El regal d´uns pares rera una mampara de vidre. La seva mare asseguda, amb un café fumejant entre les mans. El seu cabell preciós recollit i amb evidents signes d´abatiment. Els ulls cansats i tristos, la cara, límpida, sense restes de maquillatge. I que guapa que era, que jove i que guapa. Quin perfil més distingit!.

I el seu pare caminant per la mateixa habitació donant cercles. Una café fumejant en un got de plàstic a la mà. L´altra mà, descansant dins la butxaca. Camisa blanca i despentinat, amb una incipient barba, que començava a tornar-se blanca.

Tots dos compartint la mateixa estança, i parlant, sense crits ni insults. Parlaven i es suportaven.

Amb el mateix gest de preocupació.

Qui sap si per un remot moment recordaren el dia en que es conegueren, els dies en que es varen fusionar.

En Pau es sentia feliç. els seus pares eren el seu millor regal, per primera vegada tot va tenir un sentit.

I començà a lluitar.

PETITS RELATS DEDICATS A LA DONA

Si ho voleu compartir amb nosaltres, us esperem el divendres 11 de març, a dos quarts de nou del vespre a l'Ateneu Popular Rocaus de Sallent. L'entrada és lliure i gratuïta.

Organitza: Ateneu Popular Rocaus i Adona't