LA TEVA MARE

El meu pare estimava la teva mare. La va estimar des que eren quitxalla compartint la mateixa escola, els mateixos carrers, els mateixos jocs. El seu amor lluny de destruir-lo, el va enfortir i es va alimentar del negoci i de la família que havia construit amb la meva mare. Però el va mantenir guardat en el record mentre el revivia en les pàgines d´un diari, que em lliurà en el seu darrer dia. I així em vaig assabentar del seu patiment el dia en que ella es casava amb un altre, de com la buscava sovint al mercat dels dimecres, com un llop afamat i solitari anhelant veure-la travessar un carrer, entrar en una botiga, sortir de l´esglèsia. Defugint tot contacte visual i encara més tota conversa.
Em vaig assabentar de com es va casar amb la meva mare perquè no s´assemblava a la teva. De com la somniava per les nits i la pensava durant el dia. De com la va intentar recuperar després que tots dos enviudessin.
Va ser l´estiu més feliç de la seva vida. Un acostament sense horitzons, una il.lusió vana, assedegat d´afecte en la darrera etapa de la seva vida. Intentant retrobar un amor, una infantesa, una família, un temps que ja tan sols podia existir en els seus records.
A les acaballes de l´estiu, una vegada finalitzada la Festa Major, vingué l´atac de feridura, quedant paralitzat parcialment lligat per sempre a la cadira de rodes, amb afectació de la parla. Ja era massa tard, i la juventut i la vida irrecuperables.
Ara entenc que sovint el veigués absent i poques vegades somriure, però tanmateix va ser un pare bó i generós, a casa no hi faltà mai el caliu i a la mare no li va faltar mai un gest de tendresa.
No tinc recança ni li guardo acritud per no haver estat del tot nostre. L´admiro per haver estat capaç d´experimentar un sentiment vertader i sincer, per haver estat capaç de sentir el que sentia per a la teva mare.

Fem el pregó de la Festa Major!

Aquest any tenim l’honor de ser els pregoners de la Festa Major del nostre poble, Sallent.
Serà un pregó fet a la nostra manera, explicant una història que hem escrit entre tots. Desitgem que us agradi, que en gaudiu i us el sentiu vostre.
Us esperem el dia 10 de setembre a les nou del vespre, a la plaça de la Vila.
Més endavant ja penjarem el text.
Per veure tot el programa de festes, cliqueu sobre la imatge.

EL RIU

El riu com una criatura mansa s´emmiralla en la vila i n´és la porta d´entrada i la seva referència. Rellisca, es retalla i saltironeja. Va donar força a les fàbriques dels nostres avantpassats, gaudi als passejants, frescor als estius, banyant els horts.

Amb el seu pas majestuós ha estat testimoni silenciós del nostre passat, escenari vívid del nostre present i garantia del nostre futur.

El riu duu aigües avall l´eco d´aquells que ja no hi són i dels que encara són llavor. Com el besavi rellotger, la besàvia modista, l´àvia que, dormitant en una butaca, ha oblidat els seus pares i els seus fills. Fills d´una vila, fills d´un riu.

POSTAL

Vàrem descobrir el lloc idíl·lic on habiten els desitjos. Una platja verge de finíssima arena i dolcíssima aigua. I tu i jo completament lliures i despullats de coses efímeres.

Estesos damunt la sorra, esperant que la nostra pell tota nua es tornés bronze. Em miraves quan pensaves que jo no ho veia, envoltant-me amb el teu desig. De tant en tant, la suau brisa arremolinava els teus cabells, que endreçaves amb una mà.

En la línia d´un horitzó llunyà es retallava la silueta d´un poderós creuer que imponia el seu pas majestuós.

Quan ja començàvem a regalimar calor, ens banyàvem. Tu el primer, decidit i agosarat, mentre jo esperava que em reclamessis amb els braços estesos.

L´aigua m´acollia com ho feien els teus braços tal com una peça captiva. I quin captiveri més dolç!.

En aquell moment em sentia amb harmonia amb l´univers i primera vegada pensava que, malgrat tot, havia valgut la pena nèixer.

I havia desitjat que en aquell mateix instant els nostres dos cossos es fonessin dessota aquell sol abrasador i es desfessin tornant-se aigua que banyaria el son dels amants.

Quan el sol era fos, la lluna melindrosa era la nostra còmplice. I buscavem el refugi d´una cabana de pescadors que s´obria a ran de platja. Allà ens esperava ben fresca una ampolla de vi blanc afruitat i un peix al forn.

Els teus ulls brillaven. Sobraven les paraules. Només les nostres mirades que s´emmirallaven i la certesa d´uns desitjos promptes a ser satisfets.

La llum d´una albada incipient, infiltrada a través de la persiana em despertà suant en el centre d´aquell enorme llit. Enfundada entre els llençols, aparegué la postal d´un paisatge paradisíac. Recupero la meva aspra realitat i intento no pensar en com haurien estat els estius si ens haguessim arribat a estimar.

Sinfonía otoñal / Claro de luna DEBUSSY Luis Felipe Pernett- piano

Sinfonía otoñal

Yemas prestas en el tiento,

arpegios ascendentes y descendentes en la silueta de guitarra,…

peregrinas surcadoras de caminos,

sacuden la agitada dermis exaltada.

Vehemente sinfonía otoñal,

de acordes mudos que amordazan los labios

mientras sibilantes lenguas,

senderos trazan reptando ebrias,

para desfallecer en la sima embebida

por rocíos frescos de la iluminada mañana.

Musicalidad a dos voces en los plañidos,

desgarrando con uñas el tiempo suspendido

y tropezar con regocijo,

en la clavija que tensa,

arquea el cuerpo en su delirio.

Tremolo en los labios escapan los resoplidos,

besos encendidos en el preludio del verso,

que hecho palabra despliega colorido.

Acordes sofocados invaden el alma,

armonía de fanfarrias postradas,

debilitan amainando para volver a empezar.

Obertura sincrónica,

esbeltez de movimientos en la cresta de la ola,

que muere cubriendo la playa

y en su demencia, dominio marcar.

Alegóricos amantes,…

realidad o fantasía articulan,

como notas de partituras

que siempre han de interpretar.

Mónik (jugando con las metáforas)

SORRA

Diuen que vaig néixer a la regió del Tinduf, al Sàhara Occidental, en un dels territoris més eixuts de la Terra. Allà, fora del llenç blau o negre que cobreix els pocs beduïns que hi malviuen, tota la immensitat que m’envolta és del mateix color. La sorra és omnipresent arreu i forma part de la meva vida. Les construccions són a base de totxos cuits de sorra i aquesta cobreix completament els carrers, si així se’n pot dir de les aliniacions del misèrrim campament on visc. Cap a les enfores unes quantes haimes fetes amb lona del mateix color. A la llunyania s’entreveu un ramat de cabres i camells que, la veritat, té el mateix color que la plana infinita de dunes sense fi que es perd en l’horitzó.

Sóc musulmà, sense fanatismes, sense papers i sense res i n’estic fart que aquest únic color presideixi tots els moments de la meva tediosa i avorrida existència. Però, malgrat que encara no ho sé, el porto al meu ADN i m’ha atrapat per sempre més.

A l’escola aprenc els colors i les seves combinacions. El meu color no té l’honor de ser ni primari, ni tan sol secundari. Anant bé sortiria barrejant un groc deslluït i un taronja apagat. Potser és una mica com jo, una barreja de berber, instruït en francès i espanyol i de religió islàmica. Em sento un pària i tinc el color de gos com fuig. He de marxar d’aquí i oblidar per sempre més aquest color maleït.

La travessa pel desert ha estat molt dura i arribem a Nador al capvespre. Sense descans pujo a una pastera amb centenars de sorrencs com jo. L`endemà hauré deixat enrera la sorra i començaré una nova vida.

La nit és llarga. No hi ha color, tot és obscur. Naveguem a les palpentes, no fós cas que ens descobrissin... Ens atrapa un fort temporal. Qui digué que la Mediterrànea era un Pont de Mar Blava? Crits i pànic. De cop una forta onada ens engoleix a l’aigua. Ajudeu-nos!! Sols queda nedar en mig de la foscor…

Quan em desperto, no sé quina hora és ni on sóc. Em trobo estirat a la platja, assedegat i amb la cara plena de sorra. Quin malson. Altre cop aquest color perseguint-me. Ara comprenc que la meva fugida és inútil.

No gaire lluny uns nens juguen a la platja. M’hi acosto. Fan castells i escultures de sorra. Se’ls veu feliços. Potser aquest color no és tan lleig com pensava…

Assentat al pedrís del passeig contemplo la platja inacabable i amb la mà agafo un grapat d’aquella sorra i me la miro atentament. Sembla mentida però cada granet té tons diferents. Això em recorda a mi mateix. No sóc de pura raça, sóc una barreja de molts matisos i tons. He hagut de marxar del Tinduf per veure-ho clar. El meu color indefinit és el dominant. Com el granets de la platja, som milions com jo. Potser no sóc tan poca cosa…

Dino a l’alberg d’acollida i per postres bunyols amb mel. Omplo la cullera al pot de la mel i la buido a mitja altura sobre el plat. Al·lucino amb els tons que adquireix la mel lliscant avall. Són semblants a la sorra però en comptes de salobror tot és dolçor.

No puc més i caic rendit. Ja és de nit quan em desperto, però aquí la nit no és negra sinó d’un color indefinit. Deambulo sense rumb. Les interminables faroles contaminen les avingudes de la ciutat d’un llum de color estranyament familiar, entre groguenc i ataronjat, que em recorda novament la sorra del Tinduf.

De cop una sirena trenca la bullícia nocturna i a l’instant apareix una ambulància amb llums intermitents al sostre, també d’un color semblant al de les faroles.

Tothom s’atura. Criden -Deixeu pas- . Ara ho entenc tot. L’ambulància només és important quan encén aquells intermitents de color indefinit que em recorda el meu orígen. Em sento important amb el meu color. Tot es paralitza quan apareix aquell color sorrós, que sóc jo mateix. ¡¡ Em sento poderós !!.

Torna la normalitat i en la seva rutina el semàfors van del verd al vermell, passant entremig per un color indefinit que aquí en diuen ambre. Després d’una estona observant la màgica seqüència, en descobreixo el significat. El verd vol dir que es pot passar. El vermell que no es pot passar. I el meu color vol dir sí, però compte.

M’encanta aquest detall. Un robot només interpreta el verd i el vermell amb el llenguatge binari, però l’ambre solament és interpretable pels humans.

Aquest color sintetitza tota la història de la Terra. Des del mosquit del Cretaci atrapat per una gota d’ambre fins a l’ambre dels semàfors. Antiguitat i modernitat tot en un sol color.

Al Tinduf, pensava que el color de la sorra era l’expressió de la misèria i ara descobreixo que és el més cosmopolita de tots. Definitivament del color sorrós n’estic ben orgullós.

Eduard, SORribas RAbeya

El últims de la temporada

24è CERTAMEN DE MICRORELATS: REVETLLA

Abrió el sobre, dentro 50€ sin entender. La abuela que cuidaba sonrió y le dijo: Disfruta la verbena ésta noche. (Mónica)

Sempre recordaré la nostra primera revetlla. Els cabells adornats amb garlandes, els ulls encesos pel foc, espurnejant un miler d’estrelles. (Núria) 1r ex equo

-Truqueu als Bombers, ràpid, a Sallent hi ha set focs!!!
-Tiu, que és nit de revetlla!!!
-Ostres, no m'en recordava!!! (Concep)

No había duda. Aquella verbena sería fantástica. El punto de partida alguien desconocido. El final el fuego las olas... ¡Bien! (Ramon T.)

La nit de Sant Joan és nit d’alegria… esclat de palmeres al cel estrellat… xarrup de cava amb ratlles de coca… Sensacions de Colors. (Eduard)

Avui es Revetlla. Sóc el centre d’atenció, estic molt feliç. Qualsevol cosa que demani es meva. Demà saltaré al volcà. (Juan Manuel)

Berbena amb nom de planta, ja vetllava el vespre abans de festa, ara a la nit torna vetllar. Vetlladora revetlla’t! (Manel)

Li proposaren assistir a una revetlla, i quan va arribar-hi va trobar una vella de 90 anys que necessitava assistència. (Rosa) 1r ex equo

Nit de Sant Joan, brases, empedrat de foc. Ella em mira amb ulls encesos, serro les dents i trepitjo fort. (Teresa)

Se oyó un cohete. Me pregunté: ¿Empieza la verbena? Pero no. En una esquina, Carvalho se desangraba de un disparo. (Ramon G.)

Cagum el sonotone de la iaia, li dic: Me’n vaig de revetlla. I s’enfada perquè li he dit “revella”. (Sara) 3r

“Si mireu les flames del foc de Sant Joan, li veureu les banyes, el barret i els guants”- cantava la Joana a la foguera. (David) 2n