Era immensament ric. Tenia més diners dels que es poden arribar a gastar en un milers de vides. Havia viscut sempre en una bombolla daurada a cavall entre dues temporades: la d´hivern com a intern en una prestigiosa escola de jesuites que educava els cadells de les famílies de l´èlit, i la dels estius a la casa pairal.
Allà conegué en Claudi, fill de la majordoma. Dels seus jocss varen ésser els estius al vast jardí de la finca on compartiren els únics moments de llibertat fora la rigidesa hivernal.
El temps avançava implacable tornant canviants les seves circumstàncies. Els nens eren dos adolescents que fruïen en els seus estius. L´amistat donà lloc a un sentiment sustentat en arrels més profundes, que tenia en la glorieta sota el roure mil.lenari el seu amagatall perfecte. La primera mirada diferent, el primer contacte amb la mà. En la glorieta tan sols ells i tota la nuesa d´un sentiment, al qual temien i avariciaven. Varen evolucionar al mateix temps i sentiren compassats i al uníson el despertar del seu cos a noves sensacions.
Cada pam de pell era un enorme i verge jardí sense explorar i amb infinites possibilitats. Aprengueren junts en cada nova descoberta durant aquells estius de llum.
Després dels estudis vingué forçosament el casament, una necessitat premiant en el cas d´un hereu. En Claudi va entendre, i la seva relació continuà intermitentment tots els estius. La terra ja havia estat llaurada i la llavor havia germinat, com una mala herba.
Tan sols una persona violà el seu íntim secret. La mare estava intrigada per saber on radicava la seva felicitat, que evidentment no es trobava en un matrimoni concertat. Els descobrí una tarda en la glorieta i no va dir res. Va evitar l´escàndol que una família de la seva posició no es podia permetre. I com a dona bregada en l´apariència i en la discreció ho silencià com havia fet d´antuvi les dones de la família.
El degoteig d´anys continuà inacabable amb el seu torrent successiu de dies. Les estacions mudaven el paisatge. El roure mil·lenari que, impertorbable, donava ombra a la glorieta, canviava el vestit. Les canes ja poblaven els seus cabells, i encara s´estimaven.
Només els podia separar una malaltia devastadora i cruel que ni tots els diners del món podia contentar. En Robert va travessar el darrer tràngol rodejat per una dona i uns fills expectants, però amb el nom d´en Claudi als llavis.
Es va morir alleugerit, en un darrer son. No va marxar trist, sinó saciat d´amor.
Havia llegat la casa pairal que abans havia estat dels seus avantpassat als seus descendents. En un sobre lacat en blanc el nom d´en Claudi, fill de la majordoma. Dins els sobre, un enigma en tres paraules "Busca i Trobaràs". En Robert li proposava un nou joc.
El Claudi va buscar en l´únic lloc on varen existir i on tot va ésser possible. La glorieta dessota el roure mil·lenari. A l´entrada "RobClau", els seus noms que gravaren enllaçats el dia que varen saber que s´estimarien sempre. I una xifra RC524321. En Claudi va saber que era la numeració d´una caixa de seguretat en una sucursal bancària, que descobrí contenia la numeració d´un compte corrent.
Ara tenia més diners dels que mai no s´arribaria a gastar.
Era immensament ric i feliç.
24.4.10
18.4.10
La Presentació del Llibre
Aquesta és la presentació que es va fer per a l'esdeveniment, imatges que són pinzellades de cada història.
Llibre ksandra
View more presentations from guest554a5d.
10.4.10
Les 20 paraules de l'abril (abans del llibre!)
22è Certamen de Microrelats: ESTRÈS
Les tres!!! Aquest roncant com un tronc i jo sense dormir. Començo la nova feina d’aquí tres hores. Quins nervis, Bffff!!! (Eduard)
P.D. Mi amol: toy fatá, toy susia, toy tonta, toy agobiá. Toy cansiiiina. ¡Dame miaja estrés po fabó mi negro! (Ramon T.) 3r
Em marejoooo!!!, cridava el cargol estressat rodolant tobogan avall. Una mà petita l’agafà per la closca per tornar-lo al cim. (Teresa) 2n
Una dona i dues exs son tres, tres fills, tres hipoteques, tres feines per poder-les pagar, tres...tres...tres... estresssss (Rosa)
Vansthofenn la passa a Hansshutten, aquest a Forsfhotten que la col·loca als peus de Kuingholenn que dispara i ………. goooool!!! Quin estrès!!! (Concep)
Quin estrès! exclamà mentre s’asseia després de la jornada. A mi encara em quedava fer una rentadora, preparar el sopar... (Núria)
- “Trek-i”! Tens estrès a les tres!!.
- Estrès?. Res, una reunió.
- I tensió per emportar!!!
- Bajanades. “... na” fen, que vol dir fen “na ...” (Manel)
09:00 Niños al colegio
10:00 Reunión abogado
11:00 Visita notario
12:00 Ir al Paro
13:00 Recoger niños
13:30 Comida en casa mamá
14:30 Llevar niños colegio
15:00 Infarto (Ramon G.)
Levantarse, asearse y desayunar, hacer las compras, la limpieza, la comida, lavar, planchar, atender la familia... ¡trabajar fuera!....¡¡estres total!! (Mónica)
Sense treball ni calés, Quimet malalt, l’hipoteca vençuda; i m’he de preocupar del pobrissó futbolista estressat perquè no juga bé? (Juan Manuel)
- Senyor meu, el problema que té vostè és l'estrès...
- Si, doctor, "les tres" ex-dones que m'estan xuclant tota la pasta. (Sara) 1r
Les tres!!! Aquest roncant com un tronc i jo sense dormir. Començo la nova feina d’aquí tres hores. Quins nervis, Bffff!!! (Eduard)
P.D. Mi amol: toy fatá, toy susia, toy tonta, toy agobiá. Toy cansiiiina. ¡Dame miaja estrés po fabó mi negro! (Ramon T.) 3r
Em marejoooo!!!, cridava el cargol estressat rodolant tobogan avall. Una mà petita l’agafà per la closca per tornar-lo al cim. (Teresa) 2n
Una dona i dues exs son tres, tres fills, tres hipoteques, tres feines per poder-les pagar, tres...tres...tres... estresssss (Rosa)
Vansthofenn la passa a Hansshutten, aquest a Forsfhotten que la col·loca als peus de Kuingholenn que dispara i ………. goooool!!! Quin estrès!!! (Concep)
Quin estrès! exclamà mentre s’asseia després de la jornada. A mi encara em quedava fer una rentadora, preparar el sopar... (Núria)
- “Trek-i”! Tens estrès a les tres!!.
- Estrès?. Res, una reunió.
- I tensió per emportar!!!
- Bajanades. “... na” fen, que vol dir fen “na ...” (Manel)
09:00 Niños al colegio
10:00 Reunión abogado
11:00 Visita notario
12:00 Ir al Paro
13:00 Recoger niños
13:30 Comida en casa mamá
14:30 Llevar niños colegio
15:00 Infarto (Ramon G.)
Levantarse, asearse y desayunar, hacer las compras, la limpieza, la comida, lavar, planchar, atender la familia... ¡trabajar fuera!....¡¡estres total!! (Mónica)
Sense treball ni calés, Quimet malalt, l’hipoteca vençuda; i m’he de preocupar del pobrissó futbolista estressat perquè no juga bé? (Juan Manuel)
- Senyor meu, el problema que té vostè és l'estrès...
- Si, doctor, "les tres" ex-dones que m'estan xuclant tota la pasta. (Sara) 1r
19.3.10
SENSACIONS, el llibre dels Ksandra
Els reptes són per als valents, les il·lusions per als somiadors... Som agosarats i fem un pas endavant: publiquem un llibre amb els nostres relats.
No es un recull convencional, cada història porta un segell propi, no n’hi ha dues d’iguals, ni tan sols de semblants, són un recorregut per cada univers particular, que tan pot estremir com arrencar un somriure, però totes tenen la voluntat de remoure alguna cosa, de no deixar indiferent.
Si ens hi voleu acompanyar, farem la presentació del nostre llibre a la llibreria Àgora (Sallent), el dia 16 d’abril de 2010, a les nou del vespre.
No es un recull convencional, cada història porta un segell propi, no n’hi ha dues d’iguals, ni tan sols de semblants, són un recorregut per cada univers particular, que tan pot estremir com arrencar un somriure, però totes tenen la voluntat de remoure alguna cosa, de no deixar indiferent.
Si ens hi voleu acompanyar, farem la presentació del nostre llibre a la llibreria Àgora (Sallent), el dia 16 d’abril de 2010, a les nou del vespre.
8.3.10
Els microrelats de març
21è Certamen de Microrelats: CADENA
Just quan tirava de la cadena vaig pensar en tu. Va ser com si desapareguessis definitivament de la meva vida. (Núria)
Le regaló una cadena de oro, gruesa, con una medallita colgando. Ella le miró sorprendida y solo supo decirle: Guau! (Teresa) 2n
M’encadena delicadament al capçal del llit. Ménage à trois. Merda!! Des que vaig llegir “La Lujuria” tinc els somnis pujats (Eduard)
- Ayyyy!! He perdio la cadena.
- Lloras por una cadena?
- Es que era la del water y la taza ya está llena! (Rosa)
Desprès de l’assassinat de la rateta
No hi van haver més casaments!!!
Va passar set vides…
Condemnat a cadena perpètua!!! (Concep)
CADENAS: Sentirnos cuerda de galeotes. Apresaos las maanos y danzad. Sin comas. Sucedeeer sucesos en cordiiiillera. Enlazaos en oooroo y rejaljar: Belleza perpetuuuuuua… (Manel)
Una cadena feta de greuges silenciats, massa tolerància i respecte mal entès ens ofegava, al tallar-la vam alleugerar càrregues innecessàries. (Juan Manuel)
Y tiré por que me tocaba: la del water, la del perro, de producción, del coche; y como no, la perpetua. (Ramon T.) 3r
- Vull canviar de cadena, Jaume, passa’m el comandament.
- Guau, guau! (traducció): - Vull canviar de cadena, Tresky, passa’m la vermella amb punxes. (Sara)
Vaig dedicar tota la meva vida a deslliurar el meu poble de cadenes, i ara tothom em porta penjat d’una. (Sara) 1r
Sortia el sol, agafà el pinzell mirant la tela blanca. Canvi de parer: dormiré fins el capvespre, llavors ho faré. (Fina)
- Alba, di palabras que empiecen con K
- K de kilo, k de kafquiano, k de kaki, k de karaoke, K de ná! (Ramon G.)
Cadena, eslabones de buenas intenciones, de cariño y amistad, de comprensión y ayuda. Una cadena de soñadores unidos para siempre. (Mónica)
El eslabón estaba oxidado, había que sacarlo. La duda meditando demostró que sobraba. La cadena ahora tenía, su justa medida. (Mónica)
Just quan tirava de la cadena vaig pensar en tu. Va ser com si desapareguessis definitivament de la meva vida. (Núria)
Le regaló una cadena de oro, gruesa, con una medallita colgando. Ella le miró sorprendida y solo supo decirle: Guau! (Teresa) 2n
M’encadena delicadament al capçal del llit. Ménage à trois. Merda!! Des que vaig llegir “La Lujuria” tinc els somnis pujats (Eduard)
- Ayyyy!! He perdio la cadena.
- Lloras por una cadena?
- Es que era la del water y la taza ya está llena! (Rosa)
Desprès de l’assassinat de la rateta
No hi van haver més casaments!!!
Va passar set vides…
Condemnat a cadena perpètua!!! (Concep)
CADENAS: Sentirnos cuerda de galeotes. Apresaos las maanos y danzad. Sin comas. Sucedeeer sucesos en cordiiiillera. Enlazaos en oooroo y rejaljar: Belleza perpetuuuuuua… (Manel)
Una cadena feta de greuges silenciats, massa tolerància i respecte mal entès ens ofegava, al tallar-la vam alleugerar càrregues innecessàries. (Juan Manuel)
Y tiré por que me tocaba: la del water, la del perro, de producción, del coche; y como no, la perpetua. (Ramon T.) 3r
- Vull canviar de cadena, Jaume, passa’m el comandament.
- Guau, guau! (traducció): - Vull canviar de cadena, Tresky, passa’m la vermella amb punxes. (Sara)
Vaig dedicar tota la meva vida a deslliurar el meu poble de cadenes, i ara tothom em porta penjat d’una. (Sara) 1r
Sortia el sol, agafà el pinzell mirant la tela blanca. Canvi de parer: dormiré fins el capvespre, llavors ho faré. (Fina)
- Alba, di palabras que empiecen con K
- K de kilo, k de kafquiano, k de kaki, k de karaoke, K de ná! (Ramon G.)
Cadena, eslabones de buenas intenciones, de cariño y amistad, de comprensión y ayuda. Una cadena de soñadores unidos para siempre. (Mónica)
El eslabón estaba oxidado, había que sacarlo. La duda meditando demostró que sobraba. La cadena ahora tenía, su justa medida. (Mónica)
26.2.10
Oblit
No recordo la meva infantesa. M´agrada imaginar que havia estat plàcida, amb el seu transcòrrer successiu de dies, dins una llar comfortable, amb uns companys de jocs i uns pares que es devien estimar, alguna vegada.
La primera imatge difosa que conserva la meva memòria, esquiva i aleatòria, és la d´una núvia a les portes d´una esglèsia sota una capa espessa de pluja.
El blanc es va enfangar tot regalimant decepció. Va significar el final de la meva festa i el començament de l´agonia en què es va desenvolupar el meu matrimoni, senyal evident que m´havia casat anticipadament amb l´home equivocat. M´asfixiava. Em sentia una dona a qui tothom desconeix i ningú no vol conèixer, amb una vida feta però no resolta, surant en una peixera de cartó.
La maternitat va arribar sense solució de continuitat, i em vaig trobar embolcallant un plançó de pell de préssec a qui podia intuir el meu rostre, que havia de cuidar quan encara no n´havia après i a qui havia d´estimar sense conèixer´l.
La via d´escapament es va obrir quan em va trobar un home de món. M´afalagava amb atencions i detalls. Impossible resistir. Vaig abandonar, tot.
D´una infantesa dins una vitrina emmirallada i d´un matrimoni en una capsa d´espart, seguint l´estela de la meva pròpia inconsciència , em vaig trasplantar a la ciutat més enlluernadora.
Una vegada cremada la passió tan sols varen quedar el fum i les cendres.
Es va apartar de mi, i vaig sofrir la penitència de viure el no res, amb la ment ferida, el cor glaçat, les mans buides, el gest amarg.
Vaig reunir la meva escassa energia per tal de recollir les restes del naufragi i aconseguir un bitllet de tren per tornar, pensant que era possible.
I ara em passo els dies vagarejant per aquesta estació. Un munt de mirades pressudes que voleien damunt meu m´intenten esquivar com s´evita un obstacle imprevist o una nosa incòmode.
Cap mà s´extén i s´ofereix. Només mirades dures, opaques, indiferents.
Quin adorable i torbador cant de sirenes va fer naufragar el meu vaixell?
Per què no vaig deixar engrunes de pa al terra per trobar el camí de la llar.
En escassos moments de lucidesa encara m´embriaga el seu alè i sento que torno als seus braços com qui torna a una casa aliena.
Ja no espero cap tren. Fora, plovisqueja.
Encara sort que dins aquesta urna cristal·lina on m´ubico conformada, no em mullo.
25.2.10
Esta no es mi Casandra.
Calanda es el pueblo de Buñuel. Es un pueblo en el que suenan mucho los tambores. Pero son solo tambores, el ritmo de la vida, música para escuchar, más bien para bailar.
Calandra ha enfermado, ha estado tendida en la cama soñando con su libro. Hasta ha dejado de escribir. Hoy se ha levantado temprano, y se ha dicho ha si misma que debe volver ha escribir. Se lo ha dicho mirándose al espejo, se lo ha ordenado el cerebro, ese que mueve los hilos oculto, y ella, esa cara que mira al espejo, ha hecho teatro para verse a sí misma la cara que hace cuando se enfada. Luego ha continuado mirando al espejo durante un largo pero corto período de tiempo. Cree haberse reconocido. Cree reconocerse en sus defectos. Los defectos fluyen, los defectos parecen rodearlo todo. Las arrugas se multiplican. No las acepta. Hasta ahora todo eran risas y cosas bonitas, pero ahora que ya se va conociendo más así misma, empieza a reconocerse en sus defectos, y no le gustan. Ya no puede sonreír y disfrutar de la belleza del encuentro consigo misma. Ya no deja las manías colgadas en la puerta y la inspiración huye. A veces la alcanza con la punta de los dedos. Es como un como despertar en el matrimonio después de un hermoso romance de diez años. Ahora le dan ganas de ocultarse, piensa en tapar su naturalidad con la vieja y artificial crema amarillenta que utilizaba para quitarse las espinillas de la época de la ausencia de madurez; y rasca su cara fresca con el algodón agrisado por el tiempo y la vergüenza. Mucha crema, crema escupida por un spray, que se come la capa de ozono, bofetadas de crema y algodón que hasta lesionan. Todo contra las arrugas. Pero las arrugas persisten y hasta se hacen hermosas, sonrojadas, admirables. Las arrugas, las cicatrices, el cabello caído, son la rebeldía contra la estética dominante. Pero Calandra sigue viéndolas feas, ha perdido la magia transformar los vientos en energía para volar. La obsesión ha disparado a la niña caprichosa de fácil rabieta y ojos oscurecidos.
Pero todo esto es plato frío de invierno, pronto estará aquí la primavera llamando a la puerta, y creo que Calandra la dejará entrar con todas sus flores y si caben hasta todas las hojas, con la variedad de sus formas y después vendrá el verano para pasear su desnudez y sus arrugas.
Calanda es el pueblo de Buñuel. Es un pueblo en el que suenan mucho los tambores. Pero son solo tambores, el ritmo de la vida, música para escuchar, más bien para bailar.
Calandra ha enfermado, ha estado tendida en la cama soñando con su libro. Hasta ha dejado de escribir. Hoy se ha levantado temprano, y se ha dicho ha si misma que debe volver ha escribir. Se lo ha dicho mirándose al espejo, se lo ha ordenado el cerebro, ese que mueve los hilos oculto, y ella, esa cara que mira al espejo, ha hecho teatro para verse a sí misma la cara que hace cuando se enfada. Luego ha continuado mirando al espejo durante un largo pero corto período de tiempo. Cree haberse reconocido. Cree reconocerse en sus defectos. Los defectos fluyen, los defectos parecen rodearlo todo. Las arrugas se multiplican. No las acepta. Hasta ahora todo eran risas y cosas bonitas, pero ahora que ya se va conociendo más así misma, empieza a reconocerse en sus defectos, y no le gustan. Ya no puede sonreír y disfrutar de la belleza del encuentro consigo misma. Ya no deja las manías colgadas en la puerta y la inspiración huye. A veces la alcanza con la punta de los dedos. Es como un como despertar en el matrimonio después de un hermoso romance de diez años. Ahora le dan ganas de ocultarse, piensa en tapar su naturalidad con la vieja y artificial crema amarillenta que utilizaba para quitarse las espinillas de la época de la ausencia de madurez; y rasca su cara fresca con el algodón agrisado por el tiempo y la vergüenza. Mucha crema, crema escupida por un spray, que se come la capa de ozono, bofetadas de crema y algodón que hasta lesionan. Todo contra las arrugas. Pero las arrugas persisten y hasta se hacen hermosas, sonrojadas, admirables. Las arrugas, las cicatrices, el cabello caído, son la rebeldía contra la estética dominante. Pero Calandra sigue viéndolas feas, ha perdido la magia transformar los vientos en energía para volar. La obsesión ha disparado a la niña caprichosa de fácil rabieta y ojos oscurecidos.
Pero todo esto es plato frío de invierno, pronto estará aquí la primavera llamando a la puerta, y creo que Calandra la dejará entrar con todas sus flores y si caben hasta todas las hojas, con la variedad de sus formas y después vendrá el verano para pasear su desnudez y sus arrugas.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
