LA INCREÏBLE HISTÒRIA DEL VI RUS DE FUCIMANYA

En Tonet va sortir a passejar com cada dia abans d’anar al gimnàs. Feia cinquanta anys que s’havia jubilat i se’l veia jove com el primer dia. De fet a tothom d’aquella època li passava exactament el mateix.
Poc després del descobriment de la seqüència del genoma humà, la medicina havia fet passos de gegant. S’havien descodificat totes les malalties víriques i les seves possibles combinacions. Una vegada descobert el gen responsable de l’envelliment, es va sotmetre la població mundial a un tractament massiu per tal d’inhibir-lo. Com a resultat la gent ni s’envellia ni es moria. En pocs anys la població mundial va augmentar d’una manera insostenible, el que va provocar l’actuació de les autoritats, que van ordenar una teràpia generalitzada per anul·lar la testosterona dels homes i els estrògens de les dones. Com a resultat va desaparéixer l’atracció entre sexes i els naixements van caure en picat.
Això va representar un gran èxit de les autoritats que van aconseguir que la població fós practicament fixa i eterna. En el 99,9 % dels casos ningú envellia, ningú moria i ningú naixia. Senzillament es perpetuaven
La ciència no parava d’avançar i continuament sortien noves versions de qualsevol cosa que s’oferien gratuïtament a la població a canvi de que portés els models caducats a la deixalleria. De fet les autoritats tenien un gran zel en aixó. Els trastos vells significaven records que podien fer pensar massa a la població. Era millor que visquesin una contínua posada al dia, sense preocupacions ni records.
En Tonet estava content, com la resta dels seus veïns. Es trobava en plena forma, no tenia cap mal i era immortal. Es va assabentar que a l’Ajuntament ja hi havia disponible el "parlescriu" que donaven de franc a canvi d’un certificat de destrucció pels seus vells bolígrafs. Aquella tarda aniria a la deixalleria a desfer-se de les seves plumes.
L’encarregat de la deixalleria era mossèn Minyana, que compaginava aquesta feina amb la de sacerdot de la parròquia. Al no haver-hi ni naixements ni enterraments, la tresoria parroquial estava sota mínims i el pobre mossèn s’havia de buscar la vida amb altres feines.
Aquell mossèn afable li inspirava confiança i li va confessar els seus dubtes
-Bona tarda mossèn, li porto uns trastos vells. El cert és que no sé si desprendre’m. Aquestes plumes eren del meu besavi…Per mi els records són molt importants
-Ja saps les teves obligacions Tonet. Estan prohibits els records. N’estàs totalment segur que vols guardar les plumes?
-Totalment i estic disposat al que sigui per tal de conservar-les. Vull tenir records
-Aleshores Tonet, vés demà al vespre a la Font de Fucimanya i a mitjanit en veu alta fés la invocació que et senyalaré.
Després d’atansar-li un polsós llibre de pregàries escrites en un idioma antic es van acomiadar.
L’endemà cap a mitjanit el nostre home va arribar a la Font de Fucimanya i va començar a recitar el fragment marcat pel mossèn en aquell idioma antic. Al cap de poc es van sentir unes melodies semblants a un suau cant gregorià sostingut. Lentament van anar pujant el to de les melodies fins que van aparéixer uns follets del bosc, que amb un gest el van convidar a seguir-los.
El camí era perdedor i el bosc es va anar fent més espés. El Tonet seguia als follets però estava totalment desorientat. Al cap d’una bona estona van arribar a l’entrada d’una cova on hi havia un jove elfa asseguda en un pedrís, que li digué.
-Sé perquè vens. N’estàs segur del que vols fer?. Deixaràs de ser immortal
En Tonet quedà sense resposta. L’elfa prosseguí
-Torna quan ho tinguis clar.
Els follets el retornaren a la Font de Fucimanya i ple de dubtes el Tonet desfeia el camí cap a casa.
L’endemà al matí va anar a l’Ajuntament a parlar amb l’alcalde perpetu del poble, el Jordi. Molt ó poc li inspirava confiança.
-Tonet, tingues per segur que tu ets tant immortal com jo perpetuat al càrrec. Te’n dóno totes les garanties i la meva paraula d’honor.
A la caiguda del sol, el Tonet enfilava de nou el camí dels Quatre Cantons. Li donava més confiança l’alcalde perpetu del poble que la jove elfa acabada de conéixer. Al capdavall, si era immortal, no havia de témer. Quan era a la Font de Fucimanya, esperà que fós l’hora convinguda i tornà a exclamar la pregària en l’idioma antic. Al poc va sentir una melodia que ja li resultava familiar. Els follets del bosc conduiren de nou el Tonet fins a la cova de la jove elfa.
-Ahir et vaig fer una pregunta. Tens clara la resposta Tonet?
-Tinc absoluta confiança en mi mateix. Sóc invulnerable als teus encanteris, però vull recuperar els meus records.
-Aleshores perdràs la immortalitat
-Procedeix d’una vegada, elfa del dimoni.
L’elfa entrà a la cova i en sortí amb una copa als dits
-En aquesta copa hi ha un vi rus de la regió del Caucas. Beu-te’l a poc a poc.
En Tonet va ensumar aquell vi. Feia una marcada olor agrejant. Per un moment, va tenir el dubte, però se li esvaí quan recordà la promesa de l’alcalde. Així que es va empassar aquell vi agre d’una glopada.
Aquell preparat li va desbloquejar de cop la testosterona que feia més de 50 anys que tenia adormida. Li van pujar uns fogots espectaculars a les galtones i per primera vegada en mig segle se li va desfermar un desig carnal desbocat, que no podia ni volia controlar. L’elfa es va ajaure sobre unes herbes i allà mateix es van acoblar salvatgement, emetent uns gemecs de plaer que van ressonar per tota la boscúria.
A l’acomiadar-se, l’elfa li va dir
-Promete’m que em vindràs a veure abans d’un any.
El Tonet assentí amb el cap i tornà cap a casa. Arribà molt fatigat i es ficà al llit. Al tercer dia encara es trobava cansat i no podia llevar-se. Es va inquietar i va avisar al metge. Després de fer-li unes proves, aquest s’adreçà a en Tonet i amb veu greu li digué:
-Es un cas ben estrany. L’analítica dóna positiu un virus de transmissió sexual. Em sap greu Tonet, però crec que et moriràs.
-Mai m’hagués pensat que a partir d’un vi rus, agafés un virus … –contestà en Tonet amb perplexitat-. De tots els any de feliç vida, però insípida, en prou feines recordava res. Ara estava malalt però el record de la revolcada amb l’elfa era l´únic que li quedava.
Els dies que seguiren empitjorà el seu estat però, en contrapartida anava recuperant plenament la seva memòria d’abans. Al cap i a la fi estava resignat però satisfet. Era el que havia volgut.
En Tonet anà d’hospital en hospital, cada vegada pitjor. No hi havia res a fer i es moriria sense remei. Les autoritats no donaven crèdit als informes mèdics. El cap del Govern va demanà explicacions a l’equip mèdic que duia el cas.
-Com pot ser que aquest pacient sigui terminal. No som del tot immortals?
-Bé, se’ns escapa encara el 0,1% . El cert és que l’ha atacat un virus extrany. No hi podem fer res. -contestà el cap del Servei de MalaltieS EXòtiques.
Les autoritats no els hi va agradar gens aquest cas i van decidir de no explicar-ho a la població, per tal de que no s’alarmés.
L’alcalde, seguint instruccions del delegat del Govern, va anar a veure a en Tonet
-Em sap greu, et vaig dir que eres immortal i no sabem que ha passat.
-Jo tampoc. Crec que ha estat un vi rus…
-Sigui com sigui, el cert és que et queden pocs dies de vida i hauries de desaparèixer. La població no pot saber res de la teva mort.
En Tonet es recordà de la seva promesa a l’elfa i digué a l’Alcalde:
-No t’amoïnis per mi. Deixeu-me a la font de Fucimanya que em vull morir allà.
Aquella mateixa tarda, l’ambulància el va traslladar fins a la font. A l’arribada de la mitjanit, els follets del bosc el van conduir de nou al cau de l’elfa. Estava en avançat estat de gestació, ajaguda sobre les herbes.
-Has complert la teva promesa, Tonet. Estic a punt de parir una criatura, mortal com ara tu. Serà portadora d’un virus que s’anomena VIDA, que és una malaltia de transmissió sexual que acaba finalment en la mort. Aquesta criatura serà la llevor perquè la humanitat torni a ser com abans
_ _ _

En un racó remot d’aquell planeta una dama de túnica negre es despertà de la seva migdiada. Somreia burleta mentre esmolava curosament la seva dalla.
-Aquests imbècils em creien morta, però estic més viva que mai