Un rellotge de butxaca

L’escrit que segueix, més que un escrit, és un exercici del “profesor chiflado”, un tipus de “lomillo”, que sense el qual ni el bloc aquest, ni Ksandra haguessin estat possibles. Per tant GRÀCIES!!!.
El tio tenia un pilot de paperets i ens en feia triar dos. Els obries i en cadascun hi trobaves una paraula escrita. I et deia: doncs ara amb aquestes dues paraules vas i et muntes una història.
A mi em tocaren rellotge i butxaca, i au espavila’t.
En va sortir aquesta espècie de conte:

Sóc un rellotge de butxaca en variable de plaer, guardo per tant un bonic tresor dintre meu, el poder de fer reviure, cada any, el millor dia de la vida de la persona que em necessiti.
I no és fàcil.
L’única manera d’aconseguir-ho es tenint una gran memòria.
No puc fallar ni en el més petit detallet dins d’aquest dia, ni tan sols en el vol d’una mosca, o en el moment exacte de fer passar per davant un cotxe o una ambulància.
He d’estar en tot.
Incloent, per exemple, els programes de la tele, i si aquell dia el telenotícies comunicava la desfeta d’un batalló o l’arribada d’una nau extraterrestre. El que sigui.
Tot, vol dir tot.
Si feia un dia de bufanda, guants i abric gruixut o bé un dia de camisa enganxada ben xopa a la pell (aquí podria escriure que feia fred o calor, però al professor no li agrada).
Sí, una memòria excel·lent es fa imprescindible.
Però també una extremada sensibilitat.
Saber, que potser just quan es dutxava va ser quan li vingué una tremenda erecció reclamant un sexe humit, o que en veure passar aquell paralític assentat a la seva cadira amb aquella gran barba, va ser quan pensar en anar a recollir el plat del Barça, que havia aconseguit guardant els vals del Mundo Deportivo, que ves quina manera més bèstia de lligar idees també que tinc.
Si, cal una sensibilitat molt aguda.
I sort. Tones de sort.
Perquè, o ets creat a la rellotgeria del Paradís, o pots acabar convertit en un vulgar Rolex d’or i diamants, que només marca l’hora, i bo tan sols per cenyir el canell del típic gras de diners que sols sap esprémer les persones.
I voluntat. També se n’ha de fer servir molta de voluntat.
Doncs s’ha de tenir molt clar de quina espècie vols ser i a quina variable vols pertànyer. I jo sempre vaig saber el que volia. Clarament per res del món volia quedar-me voltant un canell pelut, gruixut i suat o convertit en una espècie de polsera amb obligació de combinar-se amb la bossa o les sabates. Jo havia de ser de butxaca, alguns diuen que llavors estàs massa prop dels ous, però això, precisament, és un valor afegit per a mi. No hi ha cap home que no tingui cura dels seus ous, i per tant jo també estaria molt ben protegit.
Perquè, i això sí que no ho tinc gens clar, segons sembla en el món dels humans, els rellotges de butxaca els solen portar els anomenats mascles. Tot i que consti, que coneix-ho alguna amiga, rellotge de butxaca també, que es ben femenina i que segur que on anirà ella també serà un lloc ben calent i confortable.
I també claríssim era, que la variable que jo volia, era la de plaer, perquè, hi ha alguna cosa més bonica que esta destinat a proporcionar plaer?

Escrit l'any 2003