GROC
Sóc perillós. Molt perillós. Terriblement perillós. Un ser sense escrúpols. No coneix-ho la pietat, no concedeixo ni cedeixo la raó, no cal que em demaneu clemència, doncs no sé pas el que és això.
I fred. També sóc molt fred. Gèlid com el gel. Res em pot immutar, però de vegades jo sol em poso la pell de gallina... de tant glacial que sóc. Sóc com l’iceberg que contempla els ofegats del Titànic. De fet sóc el titànic de la delinqüència.
Per això vaig ser triat per formar part de l’equip.... o millor encara de la selecció que va fer mister x d’entre els malfactors de la briva.
Mister x.
El cap. El cervell. Fosc, obscur. Un enigma.
Ens va reunir a tots. L’ambient tenia tanta electricitat que si tallaves un cable, quedàvem a les fosques, però no, ell imposà la seva presència, i es va fer silenci. I va donar la primera ordre.
- El més important de tot es la seguretat, i aquesta ve de la discreció, i aquesta arriba amb el coneixement. O mes ben dit del no coneixement...
(mister x, es un enigma en si mateix tal com parla- vaig pensar ben fluixet-.)
... Així, a partir d’aquest moment s’han acabat els noms entre nosaltres. Ningú sabrà els nostres autèntics noms. Ara sereu, fins que acabi el cop que donarem, el senyor blanc, el senyor verd, el senyor...
A tots ens donar un senyor color, el que seria el nostre alies, una marca registrada.
A mi em va tocar el groc. El groc. El color del sol.- vaig dir-me ben fluixet-. Carai quin orgull que em va entrar dintre meu. El groc, un color importantissim dins la gama de colors, un dels primaris. Clar com jo, un autèntic dels de bo. Sóc un fera. Un fora de sèrie.
La reunió va continuar... Be, vam tardar una mica perquè el senyor rosa no volia ser senyor rosa, doncs no era un color per ell, deia, que ell era molt masculí i no podia dur un color mariquita.
Dos calbots donats per mister x ajudaren a poder seguir amb l’elaboració del pla diabòlic que tants bons guanys ens havia de donar.
Va costar però per fi va arribar el gran dia. El dia h i l’hora d.
Si no fos perquè sóc tant dur i gèlid diria que em suaven les mans. Però no, arrugant el front vaig concentrar-me, com quan vaig restret (com que no m’agrada la verdura), en la que era la meva missió dins del gran cop immediat.
Feia un bon dia, lluminós, com si em digues que tot aniria bé: ei senyor color groc, endavant lleó – podia escoltar fluixet dins meu.
Una vegada tots trobats en el punt i grega, tots uniformats segons el pla establert, una llambregada de malastrugança em travessà el cervell. Entre els barrets, cadascun del seu color, el nas postís i les ulleres fosques, estaven més prop de comparsa de carnaval que de ferotges atracadors. Vaig pensar, això si ben fluixet, que allò no era massa professional. Però en fi, calia seguir el guio de mister x .
( A partir d’aquet moment l’escriptor es pren la llicencia, per a tal d’alleugerir la narració, i no alentir-la, ans al contrari, de fer esment dels diferents colors sense el seu senyor preliminar. Dit això seguim).
I ara, alerta. Atenció que comença l’acció.
Tres, dos, u. Ja som a la porta.
Taronja, lila i blau cel començaren una baralla davant el local. Blanc obrí la porta de cop, i aquesta va fer dringar els bastonets de bambú de darrera seu: clanc, clonc clanc.
- Senyora, auxili, socors, volen picar el meu pobre germanet- cridà ell -.
La senyora, tal com mister x havia astutament planejat sortí afora, per a tal de parar la batussa. Ràpidament vermell, verd poma, marró i groc, (mama aquest sóc jo eh,) entràrem dins. Tots teníem memoritzats els moviments següents a fer, així que vam ser llamps a fer la nostra feina. Cadascun als seus respectius objectius. Ràpids, letals, omplíem primer la bossa que dúiem i després butxaques i tot. Vist i no vist. Ja érem fora, ja corríem, ja ens seguien els colors que un segon abans s’esbatussaven. El pla havia funcionat amb la precisió d’un rellotge suís.
Ja m’imaginava els diaris de l’endemà...
- Agosarat atracament a la botigueta “Mon Dolç”, misteriosos lladres desapareixen amb el seu botí-.
Però no, la premsa no en va fer cap esment. Molt sorprès, primer em va sembla decebedor, però desprès, pensant-t’ho bé, vaig dir-me, millor així, la societat no sap la que l’hi espera, L’arc Martí del mal caurà sobre ella.
Ja, ja, ja vaig riure per a mi. Però ho vaig fer ben fluixet, eh.
Adéu.
David
Sóc perillós. Molt perillós. Terriblement perillós. Un ser sense escrúpols. No coneix-ho la pietat, no concedeixo ni cedeixo la raó, no cal que em demaneu clemència, doncs no sé pas el que és això.
I fred. També sóc molt fred. Gèlid com el gel. Res em pot immutar, però de vegades jo sol em poso la pell de gallina... de tant glacial que sóc. Sóc com l’iceberg que contempla els ofegats del Titànic. De fet sóc el titànic de la delinqüència.
Per això vaig ser triat per formar part de l’equip.... o millor encara de la selecció que va fer mister x d’entre els malfactors de la briva.
Mister x.
El cap. El cervell. Fosc, obscur. Un enigma.
Ens va reunir a tots. L’ambient tenia tanta electricitat que si tallaves un cable, quedàvem a les fosques, però no, ell imposà la seva presència, i es va fer silenci. I va donar la primera ordre.
- El més important de tot es la seguretat, i aquesta ve de la discreció, i aquesta arriba amb el coneixement. O mes ben dit del no coneixement...
(mister x, es un enigma en si mateix tal com parla- vaig pensar ben fluixet-.)
... Així, a partir d’aquest moment s’han acabat els noms entre nosaltres. Ningú sabrà els nostres autèntics noms. Ara sereu, fins que acabi el cop que donarem, el senyor blanc, el senyor verd, el senyor...
A tots ens donar un senyor color, el que seria el nostre alies, una marca registrada.
A mi em va tocar el groc. El groc. El color del sol.- vaig dir-me ben fluixet-. Carai quin orgull que em va entrar dintre meu. El groc, un color importantissim dins la gama de colors, un dels primaris. Clar com jo, un autèntic dels de bo. Sóc un fera. Un fora de sèrie.
La reunió va continuar... Be, vam tardar una mica perquè el senyor rosa no volia ser senyor rosa, doncs no era un color per ell, deia, que ell era molt masculí i no podia dur un color mariquita.
Dos calbots donats per mister x ajudaren a poder seguir amb l’elaboració del pla diabòlic que tants bons guanys ens havia de donar.
Va costar però per fi va arribar el gran dia. El dia h i l’hora d.
Si no fos perquè sóc tant dur i gèlid diria que em suaven les mans. Però no, arrugant el front vaig concentrar-me, com quan vaig restret (com que no m’agrada la verdura), en la que era la meva missió dins del gran cop immediat.
Feia un bon dia, lluminós, com si em digues que tot aniria bé: ei senyor color groc, endavant lleó – podia escoltar fluixet dins meu.
Una vegada tots trobats en el punt i grega, tots uniformats segons el pla establert, una llambregada de malastrugança em travessà el cervell. Entre els barrets, cadascun del seu color, el nas postís i les ulleres fosques, estaven més prop de comparsa de carnaval que de ferotges atracadors. Vaig pensar, això si ben fluixet, que allò no era massa professional. Però en fi, calia seguir el guio de mister x .
( A partir d’aquet moment l’escriptor es pren la llicencia, per a tal d’alleugerir la narració, i no alentir-la, ans al contrari, de fer esment dels diferents colors sense el seu senyor preliminar. Dit això seguim).
I ara, alerta. Atenció que comença l’acció.
Tres, dos, u. Ja som a la porta.
Taronja, lila i blau cel començaren una baralla davant el local. Blanc obrí la porta de cop, i aquesta va fer dringar els bastonets de bambú de darrera seu: clanc, clonc clanc.
- Senyora, auxili, socors, volen picar el meu pobre germanet- cridà ell -.
La senyora, tal com mister x havia astutament planejat sortí afora, per a tal de parar la batussa. Ràpidament vermell, verd poma, marró i groc, (mama aquest sóc jo eh,) entràrem dins. Tots teníem memoritzats els moviments següents a fer, així que vam ser llamps a fer la nostra feina. Cadascun als seus respectius objectius. Ràpids, letals, omplíem primer la bossa que dúiem i després butxaques i tot. Vist i no vist. Ja érem fora, ja corríem, ja ens seguien els colors que un segon abans s’esbatussaven. El pla havia funcionat amb la precisió d’un rellotge suís.
Ja m’imaginava els diaris de l’endemà...
- Agosarat atracament a la botigueta “Mon Dolç”, misteriosos lladres desapareixen amb el seu botí-.
Però no, la premsa no en va fer cap esment. Molt sorprès, primer em va sembla decebedor, però desprès, pensant-t’ho bé, vaig dir-me, millor així, la societat no sap la que l’hi espera, L’arc Martí del mal caurà sobre ella.
Ja, ja, ja vaig riure per a mi. Però ho vaig fer ben fluixet, eh.
Adéu.
David
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada