ROSA
Després d’una adolescència nefasta i una primera joventut no gaire més engrescadora, quan el seu futur es començava a dibuixar ple de caixes d’antidepressius gastades, i bons propòsits mai complerts, li va fer un tomb el cap.
Sense aturar-se a pensar-ho, sense dir-ho a ningú, va fer la maleta i va marxar. Els incomptables dies gastats consumint ficció, van fer que el seu subconscient la portés a París. Mentre volava, entaforada entre dos passatgers voluminosos en un vol de baix cost, sentia dins del cap tot de melodies cantades amb veu rogallosa i música d’acordió: Olalà! Apa, a viure la vida! Amb un nivell de francès après d’una mestra que mai havia travessat la frontera, i una maleta plena de somnis i paquets de galetes, es va plantar a la ciutat de la llum sense cap pla en concret.
L’emoció li feia tremolar el plànol de París entre les mans. Estava tan delirosa de veure-ho tot, que aviat la maleta li va començar a fer nosa, tanta que va decidir desfer-se’n. Davant de la Tour Eiffel, envoltada de turistes, es va posar les galetes a les butxaques de l’abric i la va deixar al costat d’un contenidor. Així, lleugera com un ocell, seguida per la mirada atònita d’un grup de japonesos, va començar a caminar amb el cor bategant-li amb força.
Va recórrer París durant dos dies i dues nits, no va parar fins que els peus ja no li cabien dins les sabates. Tenia els ulls tan enrogits que li costava obrir-los; llavors, en un carreró amagat a prop del barri llatí, va veure un cartell escrit amb lletres tremoloses que anunciava: “M. Poiret, lloguer d’habitacions”.
L’escala era fosca i feia una olor desconeguda, agradable. Una pitrera enorme vestida de flors li va obrir la porta, seguida de la veu riallera de la propietària.
- Bon dia senyoreta! La puc ajudar?
- Té alguna habitació lliure?
- I tant maca! Benvinguda a casa! Au, vine, que fas cara de cansada.
Sense parar de parlar, Madame Poiret la va conduir escales amunt fins que es va aturar i va obrir una porta. Com un quadre, la finestra emmarcava un entramat de teulades humides, que conduïen sinuosament la mirada fins el campanar de Notre-Dame; el sostre s’inclinava cap el capçal del llit, presagiant cops de cap somnolents. Un petit escriptori i un minúscul armari completaven el mobiliari de l’habitació més meravellosa que ella mai s’hagués pogut imaginar. Veient la cara que feia, la mestressa va somriure i va sortir tancant la porta al seu darrera. Amb un sospir es va deixar caure damunt del llit i va dormir.
L’endemà es va despertar com nova. El bany, que era la final del corredor, era tant pulcre i minimalista com l’habitació, i tot feia aquella olor especial que havia sentit en arribar. Un cop dutxada, va baixar les escales fins el pis de la propietària, que l’havia convidat a esmorzar. La porta era oberta; guiada pel soroll de converses va arribar al menjador, on al voltant de la taula parada hi havia una dona rossa de mitja edat, un noi asiàtic i una parella jove de raça negra, a la que Madame Poiret es dirigia en anglès amb un marcat accent americà, però amb la mateixa fluïdesa, passava del que li van semblar rus i japonès per parlar amb els altres dos hostes, rient i fent anar les llargues pestanyes com una papallona. Fins aquell moment no s’havia adonat que a ella sempre li havia parlat en català.
- Com és que no t’has canviat de roba?- li va dir dolçament.
- És que no tinc res més...
- Segur que a l’armari hi ha alguna cosa.
Ho va dir amb tanta seguretat, que no es va atrevir a replicar. Després a la seva habitació, el primer que va fer va ser obrir l’armari. En un solitari penjador, hi havia un vestit de forma indefinida d’un color rosa subtil. No va poder reprimir un somriure; ella que mai s’havia posat res que no s’ajustés a la gamma dels colors de la tardor més fosca, no s’imaginava dins d’aquella roba. Però se’l va posar, i al moment el vestit se li va adaptar al cos com una segona pell. Era suau, càlid, sedós... portar aquell vestit era un plaer de difícil comparació, que la feia sentir feliç des de dins. El sol va fer brillar les teulades de París.
Els dies corrien i s’enllaçaven. Madame Poiret tenia un do, una facilitat natural per ser feliç que s’encomanava. Casa seva era un no parar de gent de totes les races, edats i procedències, a les que Madame escoltava, feia riure i aconsellava, i que quan era l’hora, abandonaven la ciutat entre llàgrimes i promeses de tornar.
Ella no es plantejava marxar. Dedicava bona part del seu temps a passejar, observar i aconsellada per la seva patrona, va començar a escriure. L’olor de la casa ja l’havia impregnat, i cada dia al seu armari hi trobava un vestit solitari, que era just el que ella desitjava.
Asseguda a l’escriptori, contemplant el sostre de la ciutat des de la finestra, omplia pàgines i pàgines de sentiments i emocions que li sortien d’una part desconeguda del seu interior. Quan el volum dels seus escrits va ser més que considerable, un impuls la va decidir enviar-los a una editorial, que els va publicar immediatament, convertint-se en un èxit sense precedents. Madame Poiret li va organitzar una festa acolorida i d’allò més pintoresca, amb música i begudes exòtiques, a la que no va faltar ningú del veïnat. Cap al tard, quan van marxar tots els convidats, la va tornar a felicitar tendrament besant-li el front, i li va dir adéu amb un aleteig de pestanyes.
L’endemà quan va baixar cap el pis per esmorzar, el va trobar estranyament buit. Una mica espantada va cridar per tota la casa, va obrir portes i armaris, va regirar habitacions, fins que abatuda va seure al graons de l’escala; llavors amb sorpresa, va notar que l’olor havia canviat, ara era més subtil, diferent, potser encara més agradable.
Una silueta es va dibuixar a la porta del carrer; era una noi grassonet, de cabells mal tallats i cara de cansat, que al veure-la va somriure tot dient:
- Buongiorno signorina! C’è una camera libera per me?
Ella alegrement li va contestar:
- Certo! Buongiorno e benvenuto alla tua casa!
Teresa
Després d’una adolescència nefasta i una primera joventut no gaire més engrescadora, quan el seu futur es començava a dibuixar ple de caixes d’antidepressius gastades, i bons propòsits mai complerts, li va fer un tomb el cap.
Sense aturar-se a pensar-ho, sense dir-ho a ningú, va fer la maleta i va marxar. Els incomptables dies gastats consumint ficció, van fer que el seu subconscient la portés a París. Mentre volava, entaforada entre dos passatgers voluminosos en un vol de baix cost, sentia dins del cap tot de melodies cantades amb veu rogallosa i música d’acordió: Olalà! Apa, a viure la vida! Amb un nivell de francès après d’una mestra que mai havia travessat la frontera, i una maleta plena de somnis i paquets de galetes, es va plantar a la ciutat de la llum sense cap pla en concret.
L’emoció li feia tremolar el plànol de París entre les mans. Estava tan delirosa de veure-ho tot, que aviat la maleta li va començar a fer nosa, tanta que va decidir desfer-se’n. Davant de la Tour Eiffel, envoltada de turistes, es va posar les galetes a les butxaques de l’abric i la va deixar al costat d’un contenidor. Així, lleugera com un ocell, seguida per la mirada atònita d’un grup de japonesos, va començar a caminar amb el cor bategant-li amb força.
Va recórrer París durant dos dies i dues nits, no va parar fins que els peus ja no li cabien dins les sabates. Tenia els ulls tan enrogits que li costava obrir-los; llavors, en un carreró amagat a prop del barri llatí, va veure un cartell escrit amb lletres tremoloses que anunciava: “M. Poiret, lloguer d’habitacions”.
L’escala era fosca i feia una olor desconeguda, agradable. Una pitrera enorme vestida de flors li va obrir la porta, seguida de la veu riallera de la propietària.
- Bon dia senyoreta! La puc ajudar?
- Té alguna habitació lliure?
- I tant maca! Benvinguda a casa! Au, vine, que fas cara de cansada.
Sense parar de parlar, Madame Poiret la va conduir escales amunt fins que es va aturar i va obrir una porta. Com un quadre, la finestra emmarcava un entramat de teulades humides, que conduïen sinuosament la mirada fins el campanar de Notre-Dame; el sostre s’inclinava cap el capçal del llit, presagiant cops de cap somnolents. Un petit escriptori i un minúscul armari completaven el mobiliari de l’habitació més meravellosa que ella mai s’hagués pogut imaginar. Veient la cara que feia, la mestressa va somriure i va sortir tancant la porta al seu darrera. Amb un sospir es va deixar caure damunt del llit i va dormir.
L’endemà es va despertar com nova. El bany, que era la final del corredor, era tant pulcre i minimalista com l’habitació, i tot feia aquella olor especial que havia sentit en arribar. Un cop dutxada, va baixar les escales fins el pis de la propietària, que l’havia convidat a esmorzar. La porta era oberta; guiada pel soroll de converses va arribar al menjador, on al voltant de la taula parada hi havia una dona rossa de mitja edat, un noi asiàtic i una parella jove de raça negra, a la que Madame Poiret es dirigia en anglès amb un marcat accent americà, però amb la mateixa fluïdesa, passava del que li van semblar rus i japonès per parlar amb els altres dos hostes, rient i fent anar les llargues pestanyes com una papallona. Fins aquell moment no s’havia adonat que a ella sempre li havia parlat en català.
- Com és que no t’has canviat de roba?- li va dir dolçament.
- És que no tinc res més...
- Segur que a l’armari hi ha alguna cosa.
Ho va dir amb tanta seguretat, que no es va atrevir a replicar. Després a la seva habitació, el primer que va fer va ser obrir l’armari. En un solitari penjador, hi havia un vestit de forma indefinida d’un color rosa subtil. No va poder reprimir un somriure; ella que mai s’havia posat res que no s’ajustés a la gamma dels colors de la tardor més fosca, no s’imaginava dins d’aquella roba. Però se’l va posar, i al moment el vestit se li va adaptar al cos com una segona pell. Era suau, càlid, sedós... portar aquell vestit era un plaer de difícil comparació, que la feia sentir feliç des de dins. El sol va fer brillar les teulades de París.
Els dies corrien i s’enllaçaven. Madame Poiret tenia un do, una facilitat natural per ser feliç que s’encomanava. Casa seva era un no parar de gent de totes les races, edats i procedències, a les que Madame escoltava, feia riure i aconsellava, i que quan era l’hora, abandonaven la ciutat entre llàgrimes i promeses de tornar.
Ella no es plantejava marxar. Dedicava bona part del seu temps a passejar, observar i aconsellada per la seva patrona, va començar a escriure. L’olor de la casa ja l’havia impregnat, i cada dia al seu armari hi trobava un vestit solitari, que era just el que ella desitjava.
Asseguda a l’escriptori, contemplant el sostre de la ciutat des de la finestra, omplia pàgines i pàgines de sentiments i emocions que li sortien d’una part desconeguda del seu interior. Quan el volum dels seus escrits va ser més que considerable, un impuls la va decidir enviar-los a una editorial, que els va publicar immediatament, convertint-se en un èxit sense precedents. Madame Poiret li va organitzar una festa acolorida i d’allò més pintoresca, amb música i begudes exòtiques, a la que no va faltar ningú del veïnat. Cap al tard, quan van marxar tots els convidats, la va tornar a felicitar tendrament besant-li el front, i li va dir adéu amb un aleteig de pestanyes.
L’endemà quan va baixar cap el pis per esmorzar, el va trobar estranyament buit. Una mica espantada va cridar per tota la casa, va obrir portes i armaris, va regirar habitacions, fins que abatuda va seure al graons de l’escala; llavors amb sorpresa, va notar que l’olor havia canviat, ara era més subtil, diferent, potser encara més agradable.
Una silueta es va dibuixar a la porta del carrer; era una noi grassonet, de cabells mal tallats i cara de cansat, que al veure-la va somriure tot dient:
- Buongiorno signorina! C’è una camera libera per me?
Ella alegrement li va contestar:
- Certo! Buongiorno e benvenuto alla tua casa!
Teresa
1 comentari:
M'ha agradat molt!!
Publica un comentari a l'entrada