Aquest escrit és de fa molt de temps, quan encara no érem Ksandres, només alumnes d’un taller de narrativa que es va fer a la biblioteca amb el Ramon de professor. A final de curs vam fer un sopar, cadascú havia de fer un escrit-regal per un company, i aquest era per a la Rosabel.
Us proposo una manera de llegir-lo: imagineu que és l’esquema d’un curtmetratge, filmat en colors apagats, gairebé en blanc i negre, però amb una nota de color brillant al final (ja veureu quina!). La imaginació de cadascú ha d’omplir d'imatges les vides dels protagonistes, que s’apunten però no s’expliquen (espero que s’entenguin!), com una mena de flashback.
ALEGRIA
L’home prim de la gavardina gris, es frega les galtes enfonsades i brutes de pèl amb una mà, l’altra la té ensorrada dins la butxaca. Tanca els ulls, els prem fort. La pluja li mulla els cabells i la cara. Sospira en silenci. L’autobús no arriba i s’asseu dins la marquesina de la parada. Fa fred i una boirina tènue enteranyina els carrers.
La dona es descorda l’abric, li va massa estret, i deixa una munió de bosses del mercat al seu voltant. El seient de l’autobús urbà és brut i agafallós, però no li importa. Els peus li fan mal, però no vol arribar a casa, n’està fins els pebrots de tot plegat. L’autobús fa un frenada brusca, i les taronges rodolen per terra. Merda!
La noia del pírcing al nas ajuda la dona a recollir les taronges. Gràcies maca. Un somriure fugaç. La noia no vol seure, s’estima més agafar-se a la barra lluent i mirar fora. No vol pensar en ell. S’obliga a repetir mentalment, una i una altra vegada, aquella ridícula cançó que ha sentit a la ràdio. No vol pensar.
L’autobús torna a parar de cop i el conductor renega. Baixa tothom menys les dues dones. Puja un home amb una gavardina arrugada, i seu al davant de la dona grassoneta. Mira com passa la ciutat i pensa en el seu fill. Ha espiat l’aniversari des de fora del local. Els nens jugaven a la piscina de les pilotes i baixaven pels tobogans. Després de berenar, un monitor els ha repartit nassos de pallasso a tots. El seu fill l’ha perdut al sortir esverat al carrer. El té a la butxaca, li dóna voltes amb els dits freds.
En un impuls es posa el nas vermell i aixeca el cap. La dona de l’abric estret el mira sorpresa, després recelosa i finalment divertida. La noia oblida la cançó i somriu, ell també, i de sobte se sent millor. El conductor el mira pel mirall i també riu. D'entre els núvols surt el sol.
Us proposo una manera de llegir-lo: imagineu que és l’esquema d’un curtmetratge, filmat en colors apagats, gairebé en blanc i negre, però amb una nota de color brillant al final (ja veureu quina!). La imaginació de cadascú ha d’omplir d'imatges les vides dels protagonistes, que s’apunten però no s’expliquen (espero que s’entenguin!), com una mena de flashback.
ALEGRIA
L’home prim de la gavardina gris, es frega les galtes enfonsades i brutes de pèl amb una mà, l’altra la té ensorrada dins la butxaca. Tanca els ulls, els prem fort. La pluja li mulla els cabells i la cara. Sospira en silenci. L’autobús no arriba i s’asseu dins la marquesina de la parada. Fa fred i una boirina tènue enteranyina els carrers.
La dona es descorda l’abric, li va massa estret, i deixa una munió de bosses del mercat al seu voltant. El seient de l’autobús urbà és brut i agafallós, però no li importa. Els peus li fan mal, però no vol arribar a casa, n’està fins els pebrots de tot plegat. L’autobús fa un frenada brusca, i les taronges rodolen per terra. Merda!
La noia del pírcing al nas ajuda la dona a recollir les taronges. Gràcies maca. Un somriure fugaç. La noia no vol seure, s’estima més agafar-se a la barra lluent i mirar fora. No vol pensar en ell. S’obliga a repetir mentalment, una i una altra vegada, aquella ridícula cançó que ha sentit a la ràdio. No vol pensar.
L’autobús torna a parar de cop i el conductor renega. Baixa tothom menys les dues dones. Puja un home amb una gavardina arrugada, i seu al davant de la dona grassoneta. Mira com passa la ciutat i pensa en el seu fill. Ha espiat l’aniversari des de fora del local. Els nens jugaven a la piscina de les pilotes i baixaven pels tobogans. Després de berenar, un monitor els ha repartit nassos de pallasso a tots. El seu fill l’ha perdut al sortir esverat al carrer. El té a la butxaca, li dóna voltes amb els dits freds.
En un impuls es posa el nas vermell i aixeca el cap. La dona de l’abric estret el mira sorpresa, després recelosa i finalment divertida. La noia oblida la cançó i somriu, ell també, i de sobte se sent millor. El conductor el mira pel mirall i també riu. D'entre els núvols surt el sol.
2 comentaris:
Tere wapa, breve pero explícito, era leer y verlo en blanco y negro, imaginar la situación, gris como el día en que se desarrolla, para asomar el rojo de la nariz iluminando. Siempre que llovió, paro. Y siempre sale el sol, ¡¡precioso!!, un largo camino recorrido juntas. Te requiero un montonazo.
Besos
Mónica
M'agradaria saber-ho fer tan bé com tu, que no necesites escriure gaire per fer unas historias precioses "Eres un krac nena" no se com ho fariem sense tu,ets la joya de la corona dels Kasandra.
Petunicus de colors Rosa
Publica un comentari a l'entrada