El batalló que fou enviat a la merda

El 5è batalló d’infanteria d'operacions especials havia finalitzat les maniobres que els havien portat a aquell lloc.
Impressionava veure aquell contingent militar circulant per entremig de las muntanyes. Homes i vehicles formaven un comboi perfectament organitzat.
El batalló estava comandat pel coronel Jacson que viatjava en un vehicle tot terreny encapçalant la formació.
Al rostre espartà del coronel s'hi podia veure una espècie de ganyota que volia ser un somriure, es sentia satisfet i orgullós! Els seus homes eren els millors i els més ben entrenats, les maniobres havien estat un èxit total!
Hi havia hagut algunes baixes però això ja se sap, sempre hi ha algun babau que no sap el què ha de fer i aleshores passa el què passa. Però a fi de comptes perdre la vida en acte de servei és el millor que els pot passar a alguns infeliços.
A part d'això tot havia estat perfecte, les armes que havien estat l'objectiu de las maniobres havien sobrepassat totes les expectatives. Aquells canons de raig làser podien calcinar tot el que hi hagués a un quilòmetre a la rodona en uns segons.
En el lloc on fins fa poc i havia un bosc amb arbres centenaris, desprès de passa-hi els seu batalló només hi quedava un paratge calcinat sense el més mínim rastre de vida.
- Espero que aviat puguem fer servir aquestes armes d'una manera real, hi ha molta gent indisciplinada al món i ja és hora de posar-hi ordre- va pensar el coronel Jacson, mentre el comboi ja arribava al campament. Un cop allà, tant els soldats com els oficials es van disposar a sopar i després a dormir, l’endemà tornarien tots a casa i tindrien uns reconeixements molt merescuts.
El coronel, com la resta del seus homes després de sopar es va dirigir a la seva tenda, tot i que ell encara no havia acabat del tot la feina.
Havia de redactar l’informe que hauria de presentar els seus superiors, faria una descripció detallada del poder destructiu d’aquelles meravelloses armes sense oblidar esmentar les tècniques que ell havia ideat per millorar-ne el poder destructiu.
- Aquestes armes marcaran el principi d'una era, dominarem el món, no hi haurà cap país que es resisteixi al nostre domini.
Amb aquests pensaments es va estirar al seu catre amb la satisfacció de qui ha fet la feina ben feta i amb aquest sentiment, i el silenci i la tranquil·litat que regnava al campament es va adormir profundament.
De cop el van despertar uns trets i els crits del seus homes: Ens ataquen!! Ens ataquen!! sentia que cridaven.
- Qui cony ens pot atacar? No estem pas en guerra - va cridar el coronel sortint de la tenda descalç i a mig vestir.
Però no va poder veure res, una llum molt potent l’enlluernava i amb prou feines li deixava obrir els ulls, només podia sentir els crits esgarrifosos que proferien els seus homes.
Per uns instants li va semblar veure unes estranyes figures que no semblaven pas humanes movent-se per tot arreu, i que anaven empenyent als seus homes el centre d'on venia la llum, de sobte va sentir un cop al cap que el va anar paralitzant fins que va perdre el coneixement.
Quant va tornar en sí no sabia on era ni quant de temps havia passat. Com va poder es va anar alçant, mirant a tot arreu per si podia veure alguna cosa que li donés una referència d'on era. Aleshores es va adonar que era en un lloc que li era del tot desconegut.
Aquell lloc fosc i tenebrós no s'assemblava pas a cap lloc que ell hagués estat abans.
Era tot molt estrany... i aquella pudor!!... Se sentia per tot arreu, era una pudor nauseabunda que feia que l'aire fos irrespirable. Aquella pestilència només era comparable amb la pudor dels excrements més pútrids, era com si estés immers en una gran latrina.
Tot i que hi havia molt poca llum, es va poder adonar que allò era un immens abocador ple de tota mena de maquines i artilugis estranys convertits en ferralla, i quina no va ser la seva sorpresa i el seu estupor, quan va descobrir entre la ferralla els seus meravellosos canons làser últim model fets miques.
I els seus homes!! Aquell magnífic batalló també formava part d'aquell desastre, alguns geien per terra i altres corrien embogits d'un lloc a l'altre, cridant i maleint, buscant una sortida inexistent.
Aquell lloc no tenia sortida, estava envoltat d'una immensa basa de llot pestilent. Una bassa que semblava tenir vida pròpia i que mica mica s'ho anava empassant tot.
El coronel va cridar amb totes las seves forces que volia veure els que l’havien portat allà, exigia, renegada i reclamava els drets de la Convenció de Ginebra. Però ningú responia a las seves exigències, mentre amb desesperació veia que la immensa bassa pestilent anava engolint homes i màquines.
Ja li faltava poc perquè l’engolís a ell també com a la resta dels seus homes, i encara no havia pogut entendre què havia passat, ell havia fet una tasca excel·lent mereixedora dels més alts reconeixements, tot havia anat perfecte, què era allò? Qui els havia portat a aquell lloc horrible? No entenia res, quins enemics eren aquells tan poderosos que havien destruït d'aquella manera el seu magnífic exèrcit.
Amb les últimes forces que li quedaven, va tornar a cridar que li donessin una explicació de tot allò. Però aquest cop, potser afeblit el seu orgull per la imminent aproximació de la mort, ho va demanar d'una manera diferent, ho va demanar com un favor, com una última voluntat abans de morir.
Aleshores va aparèixer damunt seu una màquina voladora que va aterrar al seu costat. Del seu interior va sortir un ésser estrany com els que li havia semblat veure al campament.
Aquell ésser alt i prim, de pell blanca com la cera, el va mirar amb uns ulls grossos i vidriosos dins dels quals s'hi podia veure una cosa semblant al que nosaltres en diem commiseració, aleshores aquell humanoide posant-se un aparell a la boca, que feia de traductor, va pronunciar unes paraules amb un to metal·litzat que deien: - HO SENTO... JO NO HE ESTAT PAS QUI US HA JUTJAT... JO NOMÉS OBEEIXO ALS QUE TENEN CURA DE MANTENIR L’UNIVERS NET DE BRUTÍCIA… HO SENTO… JO JA NO HI PUC FER RES... HO SENTO.
Aleshores l'ésser va pujar a la nau i va desaparèixer, mentre el coronel Jacson, com la resta del seu batalló, era engolit pel gran abocador pestilent.