VERD
De la unió del blau del cel i el groc del sol es va formar el color verd, el color que tenen els arbres i els camps a la primavera. Després de la grisor del hivern aquest l’esclat de verdor de cada primavera ens porta la il·lusió d’un nou renéixer a la vida.
Els anys de la postguerra van ser com un llarg hivern sense fi. En aquells temps la vida era de colors tristos i opacs. La por i la repressió tenien uns colors ben definits el caqui, el gris, el negre, la misèria també tenia color propi, el color fosc i terrós de la roba estesa rentada amb poc sabó fins i tot el pa havia perdut el seu color blanc per tornar-se fosc gairebé negre.
Per això a la Maria, una nena que li va tocar viure la infantesa en aquells mals temps, li agradava tant el color verd. Tot i que era molt espavilada era massa petita per saber que no tot és sempre com ha de ser, i que a vegades quan les coses no van prou be no són pas les criatures les que en tenen la culpa.
Quan se sentia trista i confosa, perquè li passaven coses que ella no podia entendre, se n’anava a la vora del riu i allí sota l’ombra fresca dels salzes i envoltada de verdor sentia que la seva tristor s’esvaïa.
La seva mare, com gairebé totes les dones d’aquella època, tenia de treballar moltes hores per poder tirar endavant. Marxava de matinada i no tornava fins l’hora de dinar. Hi havia dies que no li podia deixar la bata neta per anar a escola, perquè no havia tingut temps de rentar-la, o be perquè plovia i no s’havia eixugat, aleshores la nena s’havia de posar la del dia abans, i quant això passava ja sabia que li tocaria el rebre.
La mestra de la Maria era una dona que li hagués escaigut més fer de sergent a la legió, que fer de mestre d’una escola de nenes, tan per el seu mal caràcter com per
la poca sensibilitat com tenia per tractar a les criatures.
A la pobra Maria li tenia el dit ficat a l’ull, qualsevol cosa li anava be per renyar-la, el dia que no portava la bata neta i planxada ja en tenia prou per avergonyir-la davant de les seves companyes.
- Ets una cotxina , mira si veus una altre nena que vagi tan bruta i mal pentinada com tu? – Li deia.
Ella es mirava la bata i pensava que potser si que no anava prou en compte per no embrutar-se. Però està clar ella volia ser bona nena i feia cas de sa mare quan li deia que ajudes a l’avi a fer herba pels conills, donar menjar a les gallines, anar a collir tomàquets al hort, ella ho feia, i estava molt contenta de fer-ho, però fent totes aquestes coses, a més de les coses pròpies de una nena de la seva edat, collir mores, fer cassoletes de fang, jugar a botiguetes etc. és molt difícil mantenir un vestit net dos dies.
Tampoc entenia que la mestra la renyés per això del pentina’t. Sí que era cert que no anava gaire ben pentinada i que les seves trenes eren sempre guerxes, sempre n’hi havia una més amunt que l’altre, massa endavant o massa endarrera o bé un floc de cabells que sortia per on no havia de sortir, però a ella ja l’hi estaven bé ja li agradava.
Com que el mati la seva mare era a treballar i no la podia pentinar per anar a escola, ho havia de fer el seu avi un home que ja rondava els 70 anys, i que tota la vida havia fet de pagès, que tot i que hi posava tota la voluntat no ho sabia fer més be, i encara sort que de fer trenes n’havia après fent els forcs dels alls i les cebes , però esta clar no és ben be el mateix, i encara que la pobra Maria mirés d’estar tan quieta com podia i el pobre home hi poses tot el seu saber, la cosa no dava per més i les trenes sortien com sortien.
L’avi de la Maria era un bon home, era alt i prim i en la seva joventut havia tingut els cabells de color de safrà, però ara de color de safrà ja només ni quedaven uns quants entremig dels blancs que li omplien el cap. Tenia els ulls de un blau gris com el color del cel en els dies plujosos d’hivern i la pell plena de pigues que la nena s’entestava en contar per saber quantes en tenia.
Per la Maria era el seu puntal, era ell que tenia cura de despertar-la al matí per anar a l’escola, La llevava la rentava i la vestia i després de l’odissea de pentinar-li les trenes l’hi feia l’esmorzar, un bol de sopes de pa amb llet ben calentones.
Mentre la Maria se les menjava ell li explicava histories que feien que les sopes encara fossin mes bones
- Que en son de bones aquestes sopes avi – deia la Maria.
- Ho tenen de ser per força, ja saps que te les faig amb pa acabat de fer, i la llet és d’una vaca blanca com la neu que només munyeixen per les nenes maques com tu.
- Tu avi sempre em dius que sóc maca, però la mestra em diu que sóc cotxina i descarada.
- No te l’escoltis la mestra quan diu això, els mestres a vegades també s’equivoquen, tu fes bondat escolta bé les lliçons però del demés deixa-la cantar,
L’avi sempre li explicava molts contes i històries molt boniques. Però el que més li agradava era que li expliques coses que varen passar a la guerra i el què va haver de fer per no haver-hi d’anar.
Ell sempre deia que les guerres les provoquen els rics i les pateixen els pobres i per això ell no hi va voler anar, deia que ell no tenia perquè matar homes que no li havien fet cap mal, que si algú s’havia de morir ja s’encarregaria de llevar-li la vida el qui l’hi havia donat.
Per tal de que no se l‘emportessin a la guerra va haver d’amagar-se al bosc, dins les bagues més recòndites, dormint en balmes fosques i fredes, i era per això que coneixia tan be el bosc i en sabia tots els secrets.
Un dels secrets que l’hi havia explicat , era el dels homenets del bosc, uns éssers que viuen al boscos i que tenen poders màgics ells son els que tenen cura de la natura i els animalons i també de la bona gent que per alguna cosa s’hi ha d’acollir-hi.
Quan ell s’hi va haver d’amagar sort en va tenir, quant la mala gent que el buscaven per fer-lo anar a la guerra se acostaven al lloc on ell era amagat, els homenets del bosc escampaven un polsim màgic que el feia fonedís als ulls d’aquells individus, aleshores passaven de llarg sense veure’l.
Deia que eren uns homenets petits de color verd que anaven amb vestits, sabates i barrets tot fets de fulles, sabien fer uns sals com una llebre i si volien es feien fonedissos apareixent tot seguit en un altre lloc, i coneixien remeis per tota classe de mals i encanteris.
El temps que va estar amb aquells éssers no va pas esta un temps perdut, ja que hi va aprendre moltes coses, perquè aquells homenets son mol i mol savis, sort en va tenir d’ells per sortir-se’n de aquell mal tràngol.
Era per això que a la Maria li agradava tant anar al bosc, sempre pensava que potser un dia tindria la sort de veurà un de aquells homenets.
A resultes de la poca simpatia que es tenien amb la mestra no li agradava gaire anar a escola, hi havia dies que el matí a l’hora d’anar-hi li feia mal la panxa, aleshores el seu avi li deia:
- Bé doncs si et fa tan mal la panxa no i vagis, però no ho diguis a ta mare, que llavors em renya.
El avi se l’enduia al bosc a buscar llenya, els acompanyava sempre la seva gossa Diana, una mastí del Pirineus de pel blanc com la neu, tan bon gos i tan llesta com no n’hi havia cap més al món.
Tan punt sortien del poble i s’endinsaven al bosc a la Maria li passaven tots els mals, saltava i corria collint flors i empaitant papallones mentre el seu avi feia llenya.
Un dia va ensopegar i va caure amb tan mala sort que es va torçar el tormell, i tot i que el seu avi li va refrescar amb aigua d’un rierol i li va embenar amb el mocador de butxaca, li feia tan de mal que no podia caminar, aleshores l’avi li va dir:
- Esperem aquí asseguda sota aquest arbre, mentre jo porto el feix un tros enllà, després tornaré a buscar-te per portar-te a coll i be.
- Si marxes tindré por avi – va dir la Maria
- La Diana et farà companyia ja saps que és molt valenta i et defensaria de qualsevol que et volgués fer mal.
- Però jo tinc por avi.
- Al bosc no has de tenir mai por, ja t’he explicat que el bosc hi viuen aquells homenets tan bons i tan savis.
- Aquells que van tenir cura de tu quan et vas amagar per no haver d’anar a matar homes a la guerra ?
- Esta clar ja¡ t’ho he explicat moltes vegades.
- Bé però potser ja no hi son, con que fa tan de temps potser ja han marxat.
- On vols que vagin el bosc es casa seva.
- I si algú els a mort?
- Això no pot passar, son massa llestos per que algú els pugui fer mal.
- Be avi però no triguis gaire.
Quan l’avi es va allunyar pel camí i la Maria ja no el podia veure li agafà una mica de por, aleshores s’abraçava molt fort a la Diana i recordant el que li havia dit el seu avi va mirar fixament el fons de l’obaga, per veure si hi veia algun Homenet del bosc i aleshores amb un filet de veu va cridar:
- Homenets del bosc que hi sou?
No va sentir res i va tornar a cridar una mica més fort.
- Homenets del bosc que no em sentiu? Sóc la Maria
Va escoltar però només va sentir els rossinyols cantar dins la verneda i unes granotes que raucaven a la vora del torrent. Però de sobte va sentir un remor i una llambregada de color verd que passava entre mig del arbres, seguidament un xiuxiueig uns moviments rera els matolls i van aparèixer uns petits homenets de color verd .
La menuda al veure’ls va obrir uns ull com plats abraçant-se encara més fort a la seva gossa, aleshores un dels homenets que semblava el més vell i el que manava, li va dir:
- Hola Maria ! Som els homenets del bosc, que ens has cridat?
- Si perquè tenia por.
- Doncs no n’has de tenir de por nosaltres som aquí per tenir cura de tu.
- Si, ja m’ho ha dit l’avi, però jo no sabia si encara ho feia-ho això de tenir cura de la gen.
- I tan que sí ! Sempre que hi hagin bones persones com el teu avi i tu no ho deixarem de fer mai, mai mentre hi hagi boscos que són la nostra llar. Si algun dia desapareixen els boscos aleshores ja no tindrem lloc per viure i nosaltres també desapareixerem.
- Quan sigui gran tindré cura dels boscos perquè no quedeu mai sense lloc per viure, us ho prometo ¡ – es va afanyar ha dir ella.
- Molt bé Maria no oblidis mai la teva promesa.
I dit això l’homenet va ficar la mà dins d’un petit sarró de color verd i traient un grapat de polsim màgic el va escampar damunt la nena i el seu gos que va fer que s’omplis tot de estrelletes de colors, mentre una musica alegre començà a sentir-se per tot el bosc, aleshores els homenets van posar-se a balla fent sals i cabrioles deixant a la menuda boca badada.
Quan va tornar l‘avi, la nena dormia profundament abraçada a la seva gossa.
- Maria desperta’t ! Hem de tornar a casa.
La petita es va despertar i tot fregant-se els ulls es va afanya a dir.
- Avi, avi, avui si que els he vist i he parlat amb ells !!!
- Amb qui has parlat?
- Amb els homenets del bosc.
- A si, i com eren?
- Ben be com tu m’havies dit, de color verd amb un vestit i un barret fet de fulles.
- Ah, si, doncs així si que ho eren.
- I saps avi? m’ha dit que faci sempre tot el que tu m’has ensenyat i que sempre que els necessiti m’ajudaran. Ara que ja se que son els meus amics serè mol valenta i no tindré mai por de res i quan sigui gran tindré cura del boscos perquè els boscos són la seva llar.
El avi li va passar la ma pel cap amb tendresa, i carregant-la a coll i be van marxar cantant una bonica cançó.
En els ulls d’aquell bon home s’hi va encendre una llum d’esperança, ara sabia que un dia no massa llunya aquell llarg hivern ple de foscor s’acabaria, perquè en el cor dels infants com la Maria la llavor de la llibertat i la il·lusió no moriria mai.
Rosa
De la unió del blau del cel i el groc del sol es va formar el color verd, el color que tenen els arbres i els camps a la primavera. Després de la grisor del hivern aquest l’esclat de verdor de cada primavera ens porta la il·lusió d’un nou renéixer a la vida.
Els anys de la postguerra van ser com un llarg hivern sense fi. En aquells temps la vida era de colors tristos i opacs. La por i la repressió tenien uns colors ben definits el caqui, el gris, el negre, la misèria també tenia color propi, el color fosc i terrós de la roba estesa rentada amb poc sabó fins i tot el pa havia perdut el seu color blanc per tornar-se fosc gairebé negre.
Per això a la Maria, una nena que li va tocar viure la infantesa en aquells mals temps, li agradava tant el color verd. Tot i que era molt espavilada era massa petita per saber que no tot és sempre com ha de ser, i que a vegades quan les coses no van prou be no són pas les criatures les que en tenen la culpa.
Quan se sentia trista i confosa, perquè li passaven coses que ella no podia entendre, se n’anava a la vora del riu i allí sota l’ombra fresca dels salzes i envoltada de verdor sentia que la seva tristor s’esvaïa.
La seva mare, com gairebé totes les dones d’aquella època, tenia de treballar moltes hores per poder tirar endavant. Marxava de matinada i no tornava fins l’hora de dinar. Hi havia dies que no li podia deixar la bata neta per anar a escola, perquè no havia tingut temps de rentar-la, o be perquè plovia i no s’havia eixugat, aleshores la nena s’havia de posar la del dia abans, i quant això passava ja sabia que li tocaria el rebre.
La mestra de la Maria era una dona que li hagués escaigut més fer de sergent a la legió, que fer de mestre d’una escola de nenes, tan per el seu mal caràcter com per
la poca sensibilitat com tenia per tractar a les criatures.
A la pobra Maria li tenia el dit ficat a l’ull, qualsevol cosa li anava be per renyar-la, el dia que no portava la bata neta i planxada ja en tenia prou per avergonyir-la davant de les seves companyes.
- Ets una cotxina , mira si veus una altre nena que vagi tan bruta i mal pentinada com tu? – Li deia.
Ella es mirava la bata i pensava que potser si que no anava prou en compte per no embrutar-se. Però està clar ella volia ser bona nena i feia cas de sa mare quan li deia que ajudes a l’avi a fer herba pels conills, donar menjar a les gallines, anar a collir tomàquets al hort, ella ho feia, i estava molt contenta de fer-ho, però fent totes aquestes coses, a més de les coses pròpies de una nena de la seva edat, collir mores, fer cassoletes de fang, jugar a botiguetes etc. és molt difícil mantenir un vestit net dos dies.
Tampoc entenia que la mestra la renyés per això del pentina’t. Sí que era cert que no anava gaire ben pentinada i que les seves trenes eren sempre guerxes, sempre n’hi havia una més amunt que l’altre, massa endavant o massa endarrera o bé un floc de cabells que sortia per on no havia de sortir, però a ella ja l’hi estaven bé ja li agradava.
Com que el mati la seva mare era a treballar i no la podia pentinar per anar a escola, ho havia de fer el seu avi un home que ja rondava els 70 anys, i que tota la vida havia fet de pagès, que tot i que hi posava tota la voluntat no ho sabia fer més be, i encara sort que de fer trenes n’havia après fent els forcs dels alls i les cebes , però esta clar no és ben be el mateix, i encara que la pobra Maria mirés d’estar tan quieta com podia i el pobre home hi poses tot el seu saber, la cosa no dava per més i les trenes sortien com sortien.
L’avi de la Maria era un bon home, era alt i prim i en la seva joventut havia tingut els cabells de color de safrà, però ara de color de safrà ja només ni quedaven uns quants entremig dels blancs que li omplien el cap. Tenia els ulls de un blau gris com el color del cel en els dies plujosos d’hivern i la pell plena de pigues que la nena s’entestava en contar per saber quantes en tenia.
Per la Maria era el seu puntal, era ell que tenia cura de despertar-la al matí per anar a l’escola, La llevava la rentava i la vestia i després de l’odissea de pentinar-li les trenes l’hi feia l’esmorzar, un bol de sopes de pa amb llet ben calentones.
Mentre la Maria se les menjava ell li explicava histories que feien que les sopes encara fossin mes bones
- Que en son de bones aquestes sopes avi – deia la Maria.
- Ho tenen de ser per força, ja saps que te les faig amb pa acabat de fer, i la llet és d’una vaca blanca com la neu que només munyeixen per les nenes maques com tu.
- Tu avi sempre em dius que sóc maca, però la mestra em diu que sóc cotxina i descarada.
- No te l’escoltis la mestra quan diu això, els mestres a vegades també s’equivoquen, tu fes bondat escolta bé les lliçons però del demés deixa-la cantar,
L’avi sempre li explicava molts contes i històries molt boniques. Però el que més li agradava era que li expliques coses que varen passar a la guerra i el què va haver de fer per no haver-hi d’anar.
Ell sempre deia que les guerres les provoquen els rics i les pateixen els pobres i per això ell no hi va voler anar, deia que ell no tenia perquè matar homes que no li havien fet cap mal, que si algú s’havia de morir ja s’encarregaria de llevar-li la vida el qui l’hi havia donat.
Per tal de que no se l‘emportessin a la guerra va haver d’amagar-se al bosc, dins les bagues més recòndites, dormint en balmes fosques i fredes, i era per això que coneixia tan be el bosc i en sabia tots els secrets.
Un dels secrets que l’hi havia explicat , era el dels homenets del bosc, uns éssers que viuen al boscos i que tenen poders màgics ells son els que tenen cura de la natura i els animalons i també de la bona gent que per alguna cosa s’hi ha d’acollir-hi.
Quan ell s’hi va haver d’amagar sort en va tenir, quant la mala gent que el buscaven per fer-lo anar a la guerra se acostaven al lloc on ell era amagat, els homenets del bosc escampaven un polsim màgic que el feia fonedís als ulls d’aquells individus, aleshores passaven de llarg sense veure’l.
Deia que eren uns homenets petits de color verd que anaven amb vestits, sabates i barrets tot fets de fulles, sabien fer uns sals com una llebre i si volien es feien fonedissos apareixent tot seguit en un altre lloc, i coneixien remeis per tota classe de mals i encanteris.
El temps que va estar amb aquells éssers no va pas esta un temps perdut, ja que hi va aprendre moltes coses, perquè aquells homenets son mol i mol savis, sort en va tenir d’ells per sortir-se’n de aquell mal tràngol.
Era per això que a la Maria li agradava tant anar al bosc, sempre pensava que potser un dia tindria la sort de veurà un de aquells homenets.
A resultes de la poca simpatia que es tenien amb la mestra no li agradava gaire anar a escola, hi havia dies que el matí a l’hora d’anar-hi li feia mal la panxa, aleshores el seu avi li deia:
- Bé doncs si et fa tan mal la panxa no i vagis, però no ho diguis a ta mare, que llavors em renya.
El avi se l’enduia al bosc a buscar llenya, els acompanyava sempre la seva gossa Diana, una mastí del Pirineus de pel blanc com la neu, tan bon gos i tan llesta com no n’hi havia cap més al món.
Tan punt sortien del poble i s’endinsaven al bosc a la Maria li passaven tots els mals, saltava i corria collint flors i empaitant papallones mentre el seu avi feia llenya.
Un dia va ensopegar i va caure amb tan mala sort que es va torçar el tormell, i tot i que el seu avi li va refrescar amb aigua d’un rierol i li va embenar amb el mocador de butxaca, li feia tan de mal que no podia caminar, aleshores l’avi li va dir:
- Esperem aquí asseguda sota aquest arbre, mentre jo porto el feix un tros enllà, després tornaré a buscar-te per portar-te a coll i be.
- Si marxes tindré por avi – va dir la Maria
- La Diana et farà companyia ja saps que és molt valenta i et defensaria de qualsevol que et volgués fer mal.
- Però jo tinc por avi.
- Al bosc no has de tenir mai por, ja t’he explicat que el bosc hi viuen aquells homenets tan bons i tan savis.
- Aquells que van tenir cura de tu quan et vas amagar per no haver d’anar a matar homes a la guerra ?
- Esta clar ja¡ t’ho he explicat moltes vegades.
- Bé però potser ja no hi son, con que fa tan de temps potser ja han marxat.
- On vols que vagin el bosc es casa seva.
- I si algú els a mort?
- Això no pot passar, son massa llestos per que algú els pugui fer mal.
- Be avi però no triguis gaire.
Quan l’avi es va allunyar pel camí i la Maria ja no el podia veure li agafà una mica de por, aleshores s’abraçava molt fort a la Diana i recordant el que li havia dit el seu avi va mirar fixament el fons de l’obaga, per veure si hi veia algun Homenet del bosc i aleshores amb un filet de veu va cridar:
- Homenets del bosc que hi sou?
No va sentir res i va tornar a cridar una mica més fort.
- Homenets del bosc que no em sentiu? Sóc la Maria
Va escoltar però només va sentir els rossinyols cantar dins la verneda i unes granotes que raucaven a la vora del torrent. Però de sobte va sentir un remor i una llambregada de color verd que passava entre mig del arbres, seguidament un xiuxiueig uns moviments rera els matolls i van aparèixer uns petits homenets de color verd .
La menuda al veure’ls va obrir uns ull com plats abraçant-se encara més fort a la seva gossa, aleshores un dels homenets que semblava el més vell i el que manava, li va dir:
- Hola Maria ! Som els homenets del bosc, que ens has cridat?
- Si perquè tenia por.
- Doncs no n’has de tenir de por nosaltres som aquí per tenir cura de tu.
- Si, ja m’ho ha dit l’avi, però jo no sabia si encara ho feia-ho això de tenir cura de la gen.
- I tan que sí ! Sempre que hi hagin bones persones com el teu avi i tu no ho deixarem de fer mai, mai mentre hi hagi boscos que són la nostra llar. Si algun dia desapareixen els boscos aleshores ja no tindrem lloc per viure i nosaltres també desapareixerem.
- Quan sigui gran tindré cura dels boscos perquè no quedeu mai sense lloc per viure, us ho prometo ¡ – es va afanyar ha dir ella.
- Molt bé Maria no oblidis mai la teva promesa.
I dit això l’homenet va ficar la mà dins d’un petit sarró de color verd i traient un grapat de polsim màgic el va escampar damunt la nena i el seu gos que va fer que s’omplis tot de estrelletes de colors, mentre una musica alegre començà a sentir-se per tot el bosc, aleshores els homenets van posar-se a balla fent sals i cabrioles deixant a la menuda boca badada.
Quan va tornar l‘avi, la nena dormia profundament abraçada a la seva gossa.
- Maria desperta’t ! Hem de tornar a casa.
La petita es va despertar i tot fregant-se els ulls es va afanya a dir.
- Avi, avi, avui si que els he vist i he parlat amb ells !!!
- Amb qui has parlat?
- Amb els homenets del bosc.
- A si, i com eren?
- Ben be com tu m’havies dit, de color verd amb un vestit i un barret fet de fulles.
- Ah, si, doncs així si que ho eren.
- I saps avi? m’ha dit que faci sempre tot el que tu m’has ensenyat i que sempre que els necessiti m’ajudaran. Ara que ja se que son els meus amics serè mol valenta i no tindré mai por de res i quan sigui gran tindré cura del boscos perquè els boscos són la seva llar.
El avi li va passar la ma pel cap amb tendresa, i carregant-la a coll i be van marxar cantant una bonica cançó.
En els ulls d’aquell bon home s’hi va encendre una llum d’esperança, ara sabia que un dia no massa llunya aquell llarg hivern ple de foscor s’acabaria, perquè en el cor dels infants com la Maria la llavor de la llibertat i la il·lusió no moriria mai.
Rosa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada