LILA
“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel ”
Maria Mercè Marçal
Entre mig d’aquell merder tan sols podia mirar-li als ulls, que delataven la por que sentia, mentre el soroll dels telers que bategaven sense parar teixien la roba lila que metre a metre s’embolicava als corrons. Les gotes de suor regalimaven per sota del mocador ratllat que cada dia al matí s’estrenyia amb força per no embrutar-se els cabells.
Teixidora de vida, això és el que era, treballadora incansable, mare, filla, esposa i amiga que trobava en cada moment de la seva esgotadora vida la part positiva.
L’havia vist somriure a casa seva, al costat dels fogons, amb els plats amuntegats a la pica de marbre esgrogueïda pel lleixiu que li destrossava les mans. Somreia quan els nens ploraven desesperats perquè el plat de patates bullides no era suficient per omplir els estomacs dels menuts de la casa. Somreia quan el seu company li portava la roba bruta de la mina, roba que hauria de rentar el dissabte al vespre al safareig de fora el patí encara que glasses. I reia, reia sense parar camí de la fàbrica quan alguna de les companyes explicava un acudit dels verds.
Aquell dia no va somriure, sentia que perdia la força, sentia que la lluita diària per sobreviure s’estava acabant. Havien treballat tan i tan durament que cap d’elles entenia perquè no era lícit treballar vuit hores o disposar de temps per alletar els seus fills.
Feia molts dies que estaven tancades, però en cap moment havien defallit, la fàbrica esdevenia un garbuix de sensacions, l’angoixa del que passaria, l’enyorança dels seus, el respecte i la força de les companyes que havien compartit vides senceres a la nau que s’havia convertit en un fortí infranquejable.
Vaig veure com les llàgrimes li entelaven les ulleres mentre caminava poca poc però amb pas segur cap a la taula del contramestre. S’arremangà les faldilles i si enfila. Els telers seguien bategant, però el murmuri va cessar quan ella va començar a parlar.
Feia molts anys que aquella fàbrica havia estat el pa de moltes famílies, telers que feia més de quinze anys que no s’havien parat estaven a punt de finalitzar la seva història. Els cons encara tenien fil de color lila per seguir teixint ben bé un dia més. Però prou s’havia de parar, les llançadores van aturar el ritme frenètic, les teixidores no van fer cap més nus, i lentament el bategar dels telers va desaparèixer donant pas a un silenci desesperant, ningú va obrir la boca. Les galtes rosades de les joves perderen el seu color per la por, el rostre curtit de les velles és torna rogenc per la ràbia. Cent vint i nou dones, una al costat de l’altre, donant-se la ma esperant probablement el que no volien esperar.
Em vaig asseure al seu costat, tenia les mans fredes i humides. No podia dir rés, les paraules s’havien esvaït enmig del fum que es filtrava per sota de les portes pausant la respiració.
La fusta dels telers cruixia com si tingués vida, cada espetec era el crit de guerra de cada una d’elles, havien pogut fer callar la seva veu, però no podien callar els telers , ni la borra que s’enlairava com enmig d’una tempesta formant un tirabuixó meravellós per sobre els mocadors ratllats. Vaig tenir la sensació que per un moment aquella fàbrica tenia vida pròpia, les bigues es blegaren al pas del foc, i com si d’un somni és tractés, la vaig veure somriure, enmig de la boira. Vaig veure la teixidora que dia rere dia complia curosament amb el repte de viure, l’amiga inseparable, la mare entregada, la dona enamorada, i va ser llavors quan m’ apretava la mà amb les poques forces que li quedaven que va tancar els ulls, submergint-se, probablement en el seu últim repte, la mort per la vida de les dones que naixerien i lluitarien per poder seguir somrient.
Fina
“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel ”
Maria Mercè Marçal
Entre mig d’aquell merder tan sols podia mirar-li als ulls, que delataven la por que sentia, mentre el soroll dels telers que bategaven sense parar teixien la roba lila que metre a metre s’embolicava als corrons. Les gotes de suor regalimaven per sota del mocador ratllat que cada dia al matí s’estrenyia amb força per no embrutar-se els cabells.
Teixidora de vida, això és el que era, treballadora incansable, mare, filla, esposa i amiga que trobava en cada moment de la seva esgotadora vida la part positiva.
L’havia vist somriure a casa seva, al costat dels fogons, amb els plats amuntegats a la pica de marbre esgrogueïda pel lleixiu que li destrossava les mans. Somreia quan els nens ploraven desesperats perquè el plat de patates bullides no era suficient per omplir els estomacs dels menuts de la casa. Somreia quan el seu company li portava la roba bruta de la mina, roba que hauria de rentar el dissabte al vespre al safareig de fora el patí encara que glasses. I reia, reia sense parar camí de la fàbrica quan alguna de les companyes explicava un acudit dels verds.
Aquell dia no va somriure, sentia que perdia la força, sentia que la lluita diària per sobreviure s’estava acabant. Havien treballat tan i tan durament que cap d’elles entenia perquè no era lícit treballar vuit hores o disposar de temps per alletar els seus fills.
Feia molts dies que estaven tancades, però en cap moment havien defallit, la fàbrica esdevenia un garbuix de sensacions, l’angoixa del que passaria, l’enyorança dels seus, el respecte i la força de les companyes que havien compartit vides senceres a la nau que s’havia convertit en un fortí infranquejable.
Vaig veure com les llàgrimes li entelaven les ulleres mentre caminava poca poc però amb pas segur cap a la taula del contramestre. S’arremangà les faldilles i si enfila. Els telers seguien bategant, però el murmuri va cessar quan ella va començar a parlar.
Feia molts anys que aquella fàbrica havia estat el pa de moltes famílies, telers que feia més de quinze anys que no s’havien parat estaven a punt de finalitzar la seva història. Els cons encara tenien fil de color lila per seguir teixint ben bé un dia més. Però prou s’havia de parar, les llançadores van aturar el ritme frenètic, les teixidores no van fer cap més nus, i lentament el bategar dels telers va desaparèixer donant pas a un silenci desesperant, ningú va obrir la boca. Les galtes rosades de les joves perderen el seu color per la por, el rostre curtit de les velles és torna rogenc per la ràbia. Cent vint i nou dones, una al costat de l’altre, donant-se la ma esperant probablement el que no volien esperar.
Em vaig asseure al seu costat, tenia les mans fredes i humides. No podia dir rés, les paraules s’havien esvaït enmig del fum que es filtrava per sota de les portes pausant la respiració.
La fusta dels telers cruixia com si tingués vida, cada espetec era el crit de guerra de cada una d’elles, havien pogut fer callar la seva veu, però no podien callar els telers , ni la borra que s’enlairava com enmig d’una tempesta formant un tirabuixó meravellós per sobre els mocadors ratllats. Vaig tenir la sensació que per un moment aquella fàbrica tenia vida pròpia, les bigues es blegaren al pas del foc, i com si d’un somni és tractés, la vaig veure somriure, enmig de la boira. Vaig veure la teixidora que dia rere dia complia curosament amb el repte de viure, l’amiga inseparable, la mare entregada, la dona enamorada, i va ser llavors quan m’ apretava la mà amb les poques forces que li quedaven que va tancar els ulls, submergint-se, probablement en el seu últim repte, la mort per la vida de les dones que naixerien i lluitarien per poder seguir somrient.
Fina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada