BLANC
Els ulls oberts com plats. Al voltant de les pupil·les, la brillantor. El principi fou fosc, buit, despullat d’esperança. Aleshores alguna cosa passa, trasbalsa, crea ànimes, cobreix pensaments, nega ingratituds, volteja les cantonades, crida irreverentment, desperta solituds, afirma carrers i ponts i passejades al migdia d’estiu.
La sal.
El sucre.
El fluid germinal de l’home avança vers un destí clar i rodó i la dona finalment alletarà la seva cria i riurà tendre al blanc dels seus ulls. Riures, constatació que allò que esta passant està passant.
De sobte , però, tot pot ser inconsistent, inexistent, i torna el buit i esclata tot. Blanc nuclear, ossos descarnats, cossos fora d’òrbita i la calavera del príncep danès que demana perdó als corbs que li piquen els forats del ulls. Els guanyadors son vençuts. Queda el “res” i s’amaga el “tot”.
La roda no para de girar, el cap i els peus, les mans i el pit, les espatlles i els genitals, i els records que actuen de comodí per que ens puguem tirar un farol i guanyar la partida als ulls sords, a la mentida sostinguda, al desfogament obsessiu, a la tendresa misericorde, a la solitud mal entesa
Sempre hi ha el camí de tornada a la pàtria de la infantesa, al sabó de la roba, a l’escuma d’afaitar del pare, a la llet bullida , a la nata del braç de gitano la sobretaula dels diumenges, al marfil dels elefants de les pel·lícules de safari els dissabtes a la tarda. O els fulls solitaris de l’adolescència omplerts desaforadament en una conjunció de desig i confusió. I les planes que no omplirem per desgana, insatisfacció o desídia, i aquelles que restaran tendrament amagades sota papers bruts o entre llibres il·legibles.
Enyorarem als poetes no llegits, als amants despreciats, desitjarem els cossos perduts per l’avarícia de l’orgull i buscarem totes les fulles blanques per escriure l’ultima frase, l’últim vers, l’ultima cançó.
No sabrem mai els noms del color de la neu en suec.
No comptarem mai els milions de bombolletes d’escuma del mar.
No atraparem mai aquells núvols, que estirats, veurem penjats per sobre dels nostres caps.
Complirem cent vuit anys i sense dents murmurarem al capvespre vells contes als nostres besnéts.
Trobarem endevinalles oblidades en calaixos a les golfes.
Escriurem en verd, en negre, en vermell. Desitjarem sempre escriure l’ultima paraula, l’últim accent sobre un paper blanc.
Passarà el temps, tot quedarà sublimat. Nosaltres insistirem a trobar aquell mot adequat, aquella anècdota, aquella historia inexplicable. Per nosaltres. O per vosaltres.
Ramon
Els ulls oberts com plats. Al voltant de les pupil·les, la brillantor. El principi fou fosc, buit, despullat d’esperança. Aleshores alguna cosa passa, trasbalsa, crea ànimes, cobreix pensaments, nega ingratituds, volteja les cantonades, crida irreverentment, desperta solituds, afirma carrers i ponts i passejades al migdia d’estiu.
La sal.
El sucre.
El fluid germinal de l’home avança vers un destí clar i rodó i la dona finalment alletarà la seva cria i riurà tendre al blanc dels seus ulls. Riures, constatació que allò que esta passant està passant.
De sobte , però, tot pot ser inconsistent, inexistent, i torna el buit i esclata tot. Blanc nuclear, ossos descarnats, cossos fora d’òrbita i la calavera del príncep danès que demana perdó als corbs que li piquen els forats del ulls. Els guanyadors son vençuts. Queda el “res” i s’amaga el “tot”.
La roda no para de girar, el cap i els peus, les mans i el pit, les espatlles i els genitals, i els records que actuen de comodí per que ens puguem tirar un farol i guanyar la partida als ulls sords, a la mentida sostinguda, al desfogament obsessiu, a la tendresa misericorde, a la solitud mal entesa
Sempre hi ha el camí de tornada a la pàtria de la infantesa, al sabó de la roba, a l’escuma d’afaitar del pare, a la llet bullida , a la nata del braç de gitano la sobretaula dels diumenges, al marfil dels elefants de les pel·lícules de safari els dissabtes a la tarda. O els fulls solitaris de l’adolescència omplerts desaforadament en una conjunció de desig i confusió. I les planes que no omplirem per desgana, insatisfacció o desídia, i aquelles que restaran tendrament amagades sota papers bruts o entre llibres il·legibles.
Enyorarem als poetes no llegits, als amants despreciats, desitjarem els cossos perduts per l’avarícia de l’orgull i buscarem totes les fulles blanques per escriure l’ultima frase, l’últim vers, l’ultima cançó.
No sabrem mai els noms del color de la neu en suec.
No comptarem mai els milions de bombolletes d’escuma del mar.
No atraparem mai aquells núvols, que estirats, veurem penjats per sobre dels nostres caps.
Complirem cent vuit anys i sense dents murmurarem al capvespre vells contes als nostres besnéts.
Trobarem endevinalles oblidades en calaixos a les golfes.
Escriurem en verd, en negre, en vermell. Desitjarem sempre escriure l’ultima paraula, l’últim accent sobre un paper blanc.
Passarà el temps, tot quedarà sublimat. Nosaltres insistirem a trobar aquell mot adequat, aquella anècdota, aquella historia inexplicable. Per nosaltres. O per vosaltres.
Ramon
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada